L’entrada de ple a la Societat del Coneixement implica per als professionals, per a les empreses, per a les organitzacions, per a les administracions, per a les persones en general, un nou escenari, nous paradigmes, noves variables i una nova manera d’organitzar-se i de gestionar. Des de la perspectiva dels professionals, com a autònoms, com a gestors d’entitats, d’empreses, d’administracions o com a docents, necessitem adaptar les nostres capacitats per tal de ser plenament competitius en aquest marc. Si caracteritzem aquesta societat de canvi accelerat i basada en intangibles i en el coneixement, on els mercats són ecosistemes que es caracteritzen, alguns, com l’era del client, amb nous models d’organització i de negoci o de ple desenvolupament de les tecnologies de la informació i les comunicacions (les anomenades TIC), això ens porta a la necessitat d’articular noves competències i capacitats dels nostres professionals que s’afegeixen a les ja exigibles fina ara. S’articulen en 4 variables clau: 1. Xarxa Cal gestionar les xarxes. Cada cop més el mercat és co-creat i les empreses són més un entramat d’agents (proveïdors, clients, partners, aliances, unions temporals, joint-venture, …; el que s’ha anomenat empresa virtual). Cal desenvolupar les habilitats, capacitats, competències i eines necessàries per a poder adaptar-nos a aquest nou entorn. El professional ha de desenvolupar xarxes de treball que permetin donar respostes als problemes cada cop més complexos. 2. La Innovació La globalització, les tecnologies, el canvi accelerat, entre altres, impliquen que les possibilitats d’informació i coneixement i la seva transmissió són immediates i accessibles, per la qual cosa, i entre d’altres, la competència es basa en la innovació. Només sobreviurà en el mercat aquell que sigui capaç de diferenciar-se, d’incorporar valor afegit, innovació, imaginació i creativitat. Necessitem un professional innovador i amb enginy. 3. Les Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (TIC) El mitjà natural d’aquesta Societat són les Tecnologies de la Informació i les Comunicacions. El domini de les mateixes esdevé essencial: la capacitat de definir estratègies basades en l’aposta tecnològica de manera interna, molt lligada a guanys de productivitat però també relacionada amb la cadena de valor de l’empresa o com a sistemes d’informació per a la presa de decisions o en la relació amb el mercat. En qualsevol cas, els professionals TIC tenen, per tant, un avantatge competitiu respecte a d’altres professionals, convertint-los en condició necessària per al desenvolupament d’aquesta nova societat. 4. El Coneixement El factor de producció rellevant en aquesta societat és el coneixement, per tant caldrà gestionar-lo de manera intel•ligent i alineat amb els objectius de l’empresa, capitalitzant el mateix. La formació, el desenvolupament professional, el talent, la seva gestió, valorització i rendibilitat seran claus. En aquest sentit, el professional ha de vetllar per la seva formació i capacitació professional. Encara que simplificant i esquematitzant el context en el que els professionals competeixen avui, caldrà que les seves destreses estiguin lligades a la capacitació i adquisició de competències, habilitats i eines com les tecnologies de la informació i les comunicacions (des de totes les vessants), la gestió del coneixement i el capital intel•lectual, la gestió de xarxes (aliances, partneriats, equips multidisciplinars,…), la innovació, la gestió estratègica i del canvi. En definitiva, podríem dir que el professional competitiu en la societat del coneixement serà un professional que, a part de reforçar els valors propis de la seva professió, serà un gestor de xarxes, un innovador tecnològicament avançat i capaç de gestionar el coneixement i el talent. S’ha publicat una versió simplificada d’aquest article a l’edició d’agost de Món Empresarial

EL SABER I EL SABER FER: TECNOLOGIA Definir què és la tecnologia dient que és el com fem els productes o serveis, en el sentit que li dóna en Peter Drucker, hi estic d’acord. Si ens fixem en aquesta definició hi podem veure el saber i el saber fer. També hi podem veure la persona i els recursos que utilitza a través dels seus coneixements i el seu increment continu. El tema ens porta a entendre com empreses amb productes semblants poden significar ser competitives o no a través de les diferències en el seus coneixements o voluntats del com fer les coses i també, com en alguns casos ben coneguts, les empreses noves o recents han pogut desplaçar-ne de tradicionals des de l’electrònica de consum o la fotografia o l’aviació com exemples. A la Grècia antiga es tenia molt de respecte per les persones que sabien fer. Això no s’aprèn a les escoles. Però en el nostre procés educatiu sí que fora bo que es fes més èmfasi, que s’insistís en què la millor idea del món si no es porta a termini (i si no s’aconsegueix vendre) no serveix per a res. Valorar les persones que saben portar les seves idees a termini més enllà dels convencionalismes i més enllà del que tothom sap i més enllà del famós “ja ho hem provat abans i no funciona, no perdis el temps” o el “que inventin ells”. En el nostre país tenim gent que sap fer, i és així en molts sectors des de la medicina, l’arquitectura, l’empresa, entre d’altres. Alguns d’ells són o han estat destacats directius o científics rellevants a nivell internacional treballant fora en alguns casos. Però no n’hi ha prou. Si mirem els rànquings de les millors universitats del món, de les millors empreses,…, gairebé no hi sortim. Segur que ho podem explicar de moltes maneres però si som honestos amb nosaltres mateixos veure’m que són excuses. Que si no invertim prou, que si penalitzem el que s’arrisca i no te èxit a la primera, que som mediterranis, que hem perdut la cultura del esforç o que tenim al•lèrgia al risc. Clicar aquí per veure tot l’article EL SABER I EL SABER FER: EL CONEIXEMENT Hi ha una cita de Henry Mintzberg (Managers, Not MBAS) que diu (o que es pot interpretar) que en la mesura que som capaços de pair els nostres èxits i fracassos estem acumulant coneixement. N’hi ha una altra de Confuci que diu més o menys “m’ho van dir i ho vaig oblidar, ho vaig llegir i ho vaig entendre, ho vaig provar i ho vaig aprendre”. No hi ha gaire distància entre aquest aprendre i aquella acumulació de coneixement. De fet, en universitats anglosaxones es promou que hi donin conferències els empresaris sobre els seus fracassos molt més que els seus èxits, el contrari del que fem a casa. El meu fill m’explicava la seva sorpresa a l’assistir a una conferència en la Universitat de Cornell on el conferenciant explicava els seus set fracassos empresarials i com els havia superat. No parlava del seu èxit final. És la cultura que considera que no és un fracassat el que d’un error en treu un aprenentatge. L’exemple més fàcil que se m’acut és el de les classes d’anglès. Les empreses no poden deixar de pagar les classes d’anglès. La majoria de les persones que hi assisteixen pensen que pel simple fet d’assistir-hi ja aprendran l’idioma. Però això no és cert perquè per osmosis de les paraules del professor no s’aprèn l’anglès. S’ha de practicar, s’ha de superar la vergonya de cometre errors o de no ser comprès, s’ha d’entrar en el cercle de la prova i l’error, demanar que t’ho repeteixin, fer la pregunta d’una manera diferent per mirar d’aconseguir la resposta per un altre camí i finalment acceptar que no ho entendràs tot des del començament. L’exemple anterior és vàlid per a molts sectors de l’aprenentatge empresarial. Buscar les fonts del coneixement és la base a partir de la qual es pot construir el propi coneixement. D’aquesta manera es pot entendre com el transistor es descobreix a USA però qui l’aplica es Japó, es pot entendre que les lliçons sobre la qualitat de Juran o de Deming apareixen a USA però les apliquen al Japó, … o com empreses que es dediquen al la subcontractació industrial finalment en saben més de disseny i de producció que les empreses que les han contractat. Clicar aquí per veure tot l’article EL SABER I EL SABER FER: LA EFICÀCIA I LA EFICIÈNCIA En l’exercici de la professió hi ha jocs de paraules que m’han cridat l’atenció com en són les del títol d’aquest article. I són molt més que uns jocs de paraules perquè en poc espai permeten una reflexió íntima i profunda de les seves diferències de percepció. No és el mateix el Saber que el Saber Fer com tampoc no ho és l’Eficàcia i l’Eficiència. Però des de l’antiguitat s’ha respectat el saber fer més que el saber i s’ha valorat molt l’eficàcia en el fer per la mesura dels resultats obtinguts. A casa nostra, a Catalunya, treballem moltes hores però, les utilitzem bé? Sabem utilitzar-les bé? Els diners públics i privats els utilitzem bé? No em refereixo als temes de dubtosa utilització. Em refereixo a si amb els recursos limitats que tenim en traiem el màxim profit. I no penso exclusivament en els diners. Hi ha un article (Helping Britons to work smarter – The McKinsey Quaterly 2004 – Nº 3 – pàgines 112-114) que parla d’aquest tema en referència a Anglaterra. En aquest article, l’autor es pregunta per què els anglesos treballen, o estan a la feina, moltes més hores que altres nacionalitats veïnes o de l’altra costat del Atlàntic però, en canvi, aconsegueixen uns menors resultats, sigui en patents o sigui en unitats produïdes o qualsevol altra mesura. La recomanació de l’autor és que el govern anglès a més a més de promoure la innovació convé que també promogui que els anglesos treballin més intel•ligentment. Aquest raonament penso que també es aplicable al nostre país. Clicar aquí per veure tot l’article

Al darrer número de la Perspectiva Econòmica de Catalunya, històrica publicació de conjuntura econòmica realitzada per la Cambra de Comerç de Barcelona, es va incloure un monogràfic destinat a estudiar les necessitats formatives de la població ocupada a Catalunya a mig termini, agafant l’any 2015 com a data horitzó. Es tracta d’un exercici interessant, ja que han estat escassos, per no dir pràcticament nuls, els estudis que hagin intentat fer prospectiva en aquest tema, malgrat el debat que la formació i la seva (in)adequació amb el mercat laboral genera en l’opinió pública. L’estudi pren una sèrie d’hipòtesis per tal de poder fer les projeccions. La primera d’elles és suposar una taxa de creixement de la població ocupada. Probablement la dada utilitzada (1% de mitjana anual, 270.000 en total per al període 2008-2015) sembli ara agosarada, però es tracta de la mitjana europea d’aquestes darreres dècades. La segona hipòtesi és l’existència d’una demanda de reposició a treballadors que entren en edat de jubilació, un fenomen que cada any anirà a més per l’estructura de la piràmide poblacional. Aquesta darrera representarà una mica més de 570.000 persones en el període 2008-15. Poca broma. Fins ara hem parlat de grans números, però hi ha factors específics a tenir en compte. Per exemple, el nivell de qualificacions. S’espera que la demanda de professionals qualificats (professionals i tècnics) augmenti notablement durant aquests anys, en línia del que està passant als països desenvolupats. De fet, l’estudi es planteja un objectiu força ambiciós: convergir amb la mitjana de la Unió Europea i Monetària, que l’any 2015 se situarà en el 34,2% de la població ocupada de 25 a 64 anys. L’any 2007 el percentatge de professionals altament qualificats sobre el total de població ocupada a Catalunya era del 25,8%, enfront del 31,8% de mitjana a la UEM-12. Aquest fort increment de treballadors de la classe creativa haurà de fer-se a costa dels treballadors de mitjana qualificació (administratius, obrers qualificats, treballadors qualificats dels serveis…), que passarien de representar gairebé el 60% de la força laboral de Catalunya a poc més del 51%. Finalment, els llocs de més baixa qualificació (com peons, netejadors o reposadors) romandrien pràcticament inalterats en termes relatius, situant-se una mica per sota del 15%. En números agregats, caldran que entrin al mercat laboral gairebé mig milió de treballadors de la classe creativa, poc més de 200.000 de mitjana qualificació, i una mica més de 150.000 en llocs de baixa qualificació. Dins dels treballadors de la classe creativa, la demanda més forta es concentrarà en el grup de tècnics de suport (gairebé 365.000 persones en els propers vuit anys), mentre que la demanda al grup de professionals estarà en aproximadament 115.000 ocupats. Estem en condicions de poder fer front a aquesta demanda? Amb els actuals instruments formatius, la resposta és clarament negativa. Si fem una correspondència entre nivells de qualificació i nivells formatius requerits, podem veure que les coses ja no marxen massa bé. La població ocupada a Catalunya amb estudis obligatoris o inferiors (és a dir, que no tenen cap altre tipus de qualificació formal) és superior al 40%, el que contrasta amb el poc més del 14,2% de llocs de treball que no requereixen cap tipus de qualificació a priori. En altre paraules, més d’una quarta part de la població ocupada està ocupant un lloc de treball pel qual no disposa d’una qualificació formal. Per altra banda, una mica més d’un terç de la població ocupada disposa d’estudis superiors (universitaris o cicles formatius de grau superior), el que contrasta amb el poc més del 25% de llocs de treball d’alta qualificació que existeixen actualment al mercat laboral català. En altres paraules, hi ha més d’un 8% de la població ocupada que està clarament sobrequalificada pel lloc de treball que ocupa. Aquesta situació es concentra sobretot en el segment d’universitaris, bona part dels quals han d’acceptar feines de tècnics de suport, les quals poden ser desenvolupades perfectament per persones amb formació professional de grau superior. Si la situació actual ja és preocupant, més ho són les perspectives. En els propers anys la universitat “produirà” prop de 22.000 graduats cada any, que hauran d’enfrontar-se a una demanda de poc més de 14.000 llocs de treball/any per a professionals i científics. En altres paraules, l’estoc de graduats universitaris sobrequalificats no només no es reduirà, sinó que anirà incrementant-se cada any en 8.000 persones. I això, sota el supòsit d’un fort increment de la demanda d’aquest perfil de qualificació. Per altra banda, més de 30.000 joves a l’any entraran al mercat únicament amb el graduat de l’ESO (o ni tan sols això), per cobrir una mica menys de 20.000 llocs de treball/any que no requereixen cap tipus de qualificació. L’altra cara de la moneda la tenim en els perfils de qualificació mitjana i mitjana-alta, on els problemes no només persistiran, sinó que s’agreujaran. Pel que fa a la qualificació mitjana, el mercat formatiu únicament està en condicions de proveir 13.000 persones/any, enfront a una demanda de 25.600. I bona part d’aquests són persones que s’han quedat amb el títol de batxillerat per haver abandonat estudis superiors. Pel que fa als perfils de qualificació-mitjana-alta, corresponents a tècnics de suport, l’oferta de titulats és ridícula en comparació a la forta demanda que experimentaran: únicament 5.000 graduats en cicles formatius de grau superior l’any enfront d’una demanda de més de 45.000 treballadors/any. Vistos els resultats, es poden plantejar dues alternatives: o importem talent de fora, especialment pel que respecta a llocs de treball de qualificació mitjana i mitjana-alta, o realitzem un canvi radical de model formatiu. La primera alternativa pot ajudar a superar les mancances a curt termini, però no és sempre ni la millor opció, ni és factible. Actualment la població ocupada d’origen immigrant té un patró formatiu força similar al de la població autòctona. Per tant, una política d’immigració semblant a l’actual no només no canviaria res, laboralment parlant, sinó que afegiria més pressió al model. La segona opció passa per un canvi complet del model formatiu, que possibiliti que la formació professional sigui la qualificació majoritària entre la població que entri al mercat laboral, i no la minoritària que és actualment. Per assolir-ho cal actuar a tots els nivells. D’entrada, dotant d’una mínima qualificació professional a aquelles persones que abandonen els estudis als 16 anys, quelcom que durant anys s’ha negligit i que únicament ara s’està duent a terme a escala molt limitada. Cal augmentar també l’oferta formativa de formació professional de grau mitjà i superior, actualment excessivament rígida. I potser també cal començar a repensar si no tenim massa estudis universitaris per l’empleabilitat present i futura dels nostres graduats, i que probablement alguns d’aquests estudis fóra bo que fossin cicles formatius de grau superior. El que sí que no podem fer és continuar amagant el cap sota l’ala. Catalunya (i també Espanya) presenta un dels majors graus de desajustament entre demanda de personal per nivells de qualificació i oferta per nivells de formació. Fins ara, la pròpia evolució de l’economia ens ha permès fer sortir airosament d’aquest problema, però ningú garanteix que això sigui així en un futur. Encara som a temps de posar-hi remei i d’accelerar els canvis que, de manera més o menys tímida, s’estan introduint en aquesta direcció.

Quan es parla d’economia, una de les coses en les que tothom està d’acord és que sense innovació no hi ha cap possibilitat de competir en un mercat globalitzat. Les empreses del nostre entorn han de donar cada vegada més importància a aspectes relacionats amb l’augment del valor afegit dels seus productes o serveis ja que d’altra manera, a causa dels menors costos de mà d’obra de països d’altres zones, els serà impossible competir en condicions adequades. Fa uns anys, en alguns països, una part important del que es denominava innovació no era ni més ni menys que una còpia del que s’estava realitzant en altres tecnològicament més avançats. En mercats relativament tancats i amb una globalització escassa, en països que tenien una mà d’obra relativament barata, aquest tipus d’innovació local permetia competir sense massa dificultats amb els productes i serveis del propi àmbit d’influència. Tanmateix, en els països del nostre entorn econòmic, més desenvolupats, els profunds canvis derivats de la globalització que, entre altres coses, van comportar l’obertura dels mercats i l’eliminació del proteccionisme, han arruïnat aquest model “innovador” i ho han desplaçat a països on el cost de la mà d’obra és baix. Ara, en tot allò que es pot transportar i no té el mercat captiu, cal innovar per poder competir internacionalment. SEGUIM ALLUNYATS DE LA UE Malauradament Catalunya, tradicionalment dinàmica i moderadament innovadora, es troba en una situació de debilitat respecte als seus competidors globals. Catalunya, en temps més emprenedora que altres zones de l’Estat, tenia al seu abast el mercat espanyol. Avui, això no és així. Les coses han canviat substancialment i alhora que els mercats espanyols accedeixen a altres fonts, Catalunya ha diversificat els seus mercats. Això no seria dolent, al contrari, però el seu atractiu en els mercats ha disminuït notablement, bàsicament per tenir un baix índex de competitivitat i una capacitat d’innovació empresarial molt per sota de la dels seus competidors. Sobre aquest punt les estadístiques ens donen alguna informació significativa. Les últimes dades consolidaDES sobre R + D, que corresponen a l’any 2007, indiquen que Catalunya va dedicar un 1,48% del PIB a R + D, mentre que l’any 2006 havia dedicat un 1,42%. Es tracta d’un modest increment, però l’índex encara està bastant allunyat del 1,83% que va dedicar, de mitjana, la Unió Europea. Encara que pugui semblar que això no dista massa de la mitjana, el resultat és francament descoratjador ja que cal tenir en compte els països recentment incorporats, que si bé alguns dediquen menys, la majoria tenen un cost d’obra molt menor. La dada és especialment dolenta si es considera que els països amb els quals s’ha de competir inverteixen més del doble en recerca i desenvolupament. Les dades, fredes, aïllades, potser no tinguin gaire utilitat, però quan es compara la seva evolució amb la dels competidors immediats les coses cobren sentit. La despesa catalana en R + D no només no convergeix amb la dels països més desenvolupats de la Unió Europea, sinó que s’allunya. S’obre una escletxa entre estats, com Catalunya enfront dels països nòrdics, que inverteixen més del doble. Quan analitzem la distribució de la despesa en R + D a Catalunya, s’observa que l’any 2006 un 35% procedia del sector públic, incloent les universitats. Aquesta distribució en la que una tercera part de la inversió en R + D procedeix del sector públic i les altres dues terceres parts del sector privat, es pot considerar adequada, però hi ha una dada negativa, l’any 2007, encara que no molt, va augmentar el percentatge que provenia del sector públic i va passar a ser del 38%, degut a que la inversió del sector privat no va créixer tot i ser un any en que l’evolució econòmica espanyola va ser aparentment bona. ¿PERÒ PER QUÈ NO S’INNOVA A CATALUNYA? No és gens fàcil donar una resposta correcta, ja que hi ha moltes causes i totes elles relacionades. El que sí que hi ha és una resposta òbvia i immediata. Els qui dirigeixen les empreses decideixen no fer-ho perquè prefereixen dirigir les seves inversions a aquells aspectes del negoci que els rendeixen més beneficis a curt termini per a satisfer els seus propietaris o accionistes, enfront d’altres més incerts derivats de la investigació. La innovació només es produeix quan és ja imprescindible per competir. Cal tenir en compte, però, que la investigació, el desenvolupament i la innovació, encara que poden ser objecte de substancials ajudes i desgravacions fiscals, requereixen disposar de recursos econòmics, bé propis o obtinguts a través de l’endeutament. Fa un parell d’anys, l’economia vivia encara un període de bonança tot i que començava una certa desacceleració, el diner era barat i fàcil obtenir-lo. Un bon moment per invertir en R + D, potenciar els productes amb valor afegit i preparar-se per als moments més difícils, però les empreses, en general, malgrat les campanyes d’incentivació no percebien de forma fefaent la necessitat d’innovar. L’experiència diu que, malauradament, la majoria de les empreses només es decideixen a invertir quan les circumstàncies els obliguen. Potser avui això no seria tan greu si el moment no coincidís amb una forta restricció del crèdit. Estem doncs en un moment crític per a la R + D + i empresarial. La Cambra de Comerç de Barcelona estimava que les coses poden empitjorar encara més, ja que la dificultat que troben les empreses per obtenir crèdit a causa de la crisi financera limita la despesa en innovació. Aquesta organització empresarial preveu una disminució del nombre d’empreses innovadores del 40% al 34% entre el 2008 i el 2009. El cas és que quan les empreses es troben en dificultats i requereixen de crèdit per a la inversió, es troben amb un sistema financer tancat i sense cap ajuda real de l’administració pública. La majoria de les vegades són ajudes que requereixen avals, que només estan a l’abast d’aquells que no requereixen finançament. Aquesta circumstància contrasta amb el que passa als Estats Units, paradigma del tan criticat capitalisme, on l’Administració intervé de forma efectiva per salvar les empreses més emblemàtiques. Convé donar una nota d’alerta. El desastrós model econòmic espanyol, dependent de la construcció, ens ha sumit en una crisi més profunda que la d’altres països europeus i la recuperació serà més lenta. Quan els països líders surtin de la crisi i tornin a créixer, per contenir la inflació, el diner s’encarirà, cosa que dificultarà encara més la nostra sortida. POCA CULTURA EMPRENDEDORA En tot cas, resoldre els problemes requereix conèixer les causes. Per què els directius decideixen no innovar quan el mercat és favorable? Per què són tan reticents? Per què no hi ha més transferència de coneixement, més innovació? No sé si la millor manera d’explicar-ho sigui inventant un exemple d’una cosa que em resulta molt proper. Imaginem una empresa de l’àmbit de l’alimentació. Té a les seves mans una substància obtinguda com un subproducte en l’elaboració d’un suc de fruites. Descobreix que aquesta substància té la propietat de, per exemple, reduir la hipertensió o reduir la concentració de glucosa en sang en cas de lleugera hiperglucèmia. Pensen que es podria afegir a algun o a alguns dels productes alimentaris que distribueixen. No la comercialitza cap empresa en el món com nutracèutics o aliment funcional. Seria un producte de valor afegit relativament elevat. Estudien la legislació espanyola i europea, fan les seves consultes, s’adonen que per fer-ho és necessari que la Comissió Europea ho autoritzi i per això han d’aportar proves científiques del que pretenen demostrar en les seves al•legacions, és a dir, les virtuts que atribueixen al nou producte, i també de la seva innocuïtat per a la salut. Com fer-ho? S’assessoren amb professionals de la universitat. Aquests els diuen que han de fer una sèrie d’assaigs clínics i que per a que siguin significatius, podrien costar al voltant de 60.000 euros. L’empresa intenta economitzar i rebaixa la xifra. Lògicament, els assaigs clínics tenen uns costos i com menys voluntaris s’utilitzin en els assajos, menys significació tindrà el resultat estadístic. Al final ho descarten, és car. Tot queda en res. Aquesta mateixa empresa, que es té per innovadora, decideix distribuir un producte d’una empresa estrangera. Per introduir en el mercat es gasta 600.000 euros en publicitat. El seu marge comercial és menor del que tindria amb un producte propi. Per què ha renunciat quan el cost afegit de la recerca com a molt, una vegada aplicades les desgravacions, li podria representar a l’empresa no més enllà del 5% del que li costa una campanya a la televisió? Quin és el risc? Que el producte no funcioni? La veritat és que resulta difícil d’explicar. Podria tenir sentit si el cost de la recerca representés un percentatge molt més gran i un temps molt llarg. Seria el cas de la indústria farmacèutica. Aquest supòsit només es pot explicar per l’aversió al risc, per la poca cultura emprenedora d’alguns dels nostres empresaris. També cal dir que la política espanyola en matèria de recerca, i com és el cas de la indústria farmacèutica, perjudica la inversió en aquest aspecte. Algunes de les estratègies encaminades a reduir la factura de la seguretat social comporta la desincentivación de la inversió. Cal trobar l’equilibri. LAMENTEM PÈRDUA DE CREDIBILITAT I parlant de la política a favor de la recerca i el desenvolupament, no puc no citar una cosa que va succeir mentre escrivia aquest article. Es va fer públic que la Font Europea de Neutrons per Espalación (ESS, per les sigles en anglès), no s’instal•larà a Bilbao, sinó a la ciutat sueca de Lund, ja que en una votació preliminar, la candidata Sueca va obtenir els vots d’Alemanya , França, Polònia, Dinamarca, Noruega, Estònia, Letònia, Itàlia i Suïssa i només Portugal va votar per la capital basca. Sembla ser que les raons que van impulsar els governs europeus a preferir la ciutat sueca a la basca estan relacionades amb l’escassa credibilitat que té l’Estat espanyol en temes de recerca, desenvolupament i innovació. Espanya només va dedicar l’any 2007, un 1,27% del seu PIB a R + D + i, mentre que els suecs van dedicar pràcticament el triple un 3,64%. Tot i el notable esforç que estan fent a Euskadi en R + D, amb una inversió de l’1,65%, sent líders a l’estat espanyol, i de la seva creixent credibilitat, no han estat suficients per compensar la poca confiança que inspiren les erràtiques polítiques del Govern espanyol. Aquest fet és especialment greu perquè, sense cap dubte, Bilbo tenia altres avantatges: les actuals condicions permetrien que la instal•lació a Bilbao comencés a ser operativa molt abans que a Lund. Posteriorment, i amb presses, el Govern espanyol sembla haver arribat a un acord amb el suec per a que les instal•lacions de disseny i fabricació dels acceleradors, laboratori de proves i una estació d’accés remot s’instal•lin en l’esmentada ciutat biscaïna. Encara que el resultat d’aquesta negociació sigui positiu i el País Basc obtingui el premi de consolació, això no deixarà de ser una mostra més del trist futur que li espera a l’economia del coneixement a Espanya si no es produeixen canvis radicals. MANCA SENSIBILITAT EN INNOVACIÓ Catalunya, encara que amb limitacions, té capacitat per crear el seu propi sistema d’R + D i també d’innovació. En l’últim decenni, s’han creat diferents centres tecnològics, instituts, parcs científics, parcs tecnològics, parcs científico-tecnològics, clústers, plataformes, un conjunt d’eines totes elles vàlides, però al meu entendre, sense ordre ni concert. En l’àmbit de la recerca més bàsica, ni les universitats ni el Govern de la Generalitat han estat capaços d’establir prioritats i sempre ha prevalgut una sola política: “cafè per a tots”. Únicament hi ha hagut una excepció: Andreu Mas-Colell, que malauradament va estar massa poc temps al capdavant de la Conselleria d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació. Encara que, qui li va succeir en el càrrec va procurar mantenir alguns dels seus projectes, especialment d’investigació, la posterior política de vol gallinaci, va fer que les coses acabessin malament: amb la desaparició d’un departament específic, capaç de planificar en un àmbit tan sensible per l’economia del coneixement. En l’àmbit més proper a les empreses existeix ACC1Ó, resultat de sumar el CIDEM i el COPCA. Al meu entendre, aquest organisme dedicat a donar suport als projectes internacionals ha funcionat amb relativa eficàcia, mentre que el CIDEM, enfocat a la innovació empresarial no ha tingut massa èxit, ja que ha diversificat en excés les seves accions sense recursos suficients per a cap d’elles. Les empreses s’associen en alguns clústers, però sembla que l’únic interès real és obtenir alguns petits beneficis de l’administració; resultats derivats d’aquestes agrupacions: molt pocs. Per què les coses no han funcionat? Una raó ja l’he indicat, poca sensibilitat empresarial per la innovació. Explicava un emprenedor de l’àmbit químic que el que falla en la transferència de coneixement entre universitat i empresa és la demanda empresarial. A Catalunya hi ha un bon potencial investigador, bastant descoordinat; capaç de publicar a les millors revistes científiques internacionals, preparat per triomfar en els millors centres americans, però que no aconsegueix despertar el més mínim interès per les empreses. Per què? Les universitats i les empreses es nodreixen de personal que procedeix d’una mateixa societat, bàsicament la catalana. Els que es dediquen a ser professors universitaris no tenen com a objectiu ser emprenedors, es dediquen a aquesta professió perquè els agrada la docència universitària o la investigació o, probablement, ambdues; mentre, que els que decideixen ser empresaris sí que tenen o han de tenir vocació emprenedora . No és lògic demanar major esperit emprenedor als universitaris que els empresaris. És cert que en països amb els quals competim, la creació d’empreses spin-off, fruit de la recerca, és més gran i hi ha més patents, i també ho és que les empreses investiguen i creen moltes més start-up que nosaltres. També és cert que les universitats podrien fer més amb millors eines de gestió interna. Es pot atacar a les universitats però hi ha una tenaç realitat, les normes que les regeixen fan impossible la governabilitat, una cosa que cal agrair al Govern de l’Estat. En aquells primers anys de democràcia, van decidir fer una llei a favor de l’assemblearisme i contra qualsevol tipus de govern, segurament per reacció a la dictadura, els resultats parlen per si sols. Ara, ningú s’atreveix a modificar les coses. SÓN NECESSARIS MÉS RECURSOS Deixo per al final un aspecte que no pot pal•liar la manca d’esperit emprenedor, però sí crear les condicions per ser-ho. Com he indicat, Catalunya disposa d’alguns instruments, però els recursos de què disposa són ridículs, i també manca de les eines financeres necessàries. Amb un model de finançament com l’actual, una part important del Producte Interior Brut (PIB), en lloc de destinar-se a la R + D + i, desapareix, i es redistribueix per l’Estat. Catalunya, que té menys recursos per habitant que els ciutadans d’altres parts de l’Estat. Si que és cert que podria crear més incentius financers, però, ¿amb quins recursos? Quines solucions tenim? Jo crec que de llarg abast només hi ha dos, més recursos econòmics aplicats a la R + D + i des del sector públic, i una aposta per crear més esperit emprenedor entre els joves, des de nens, un profund canvi cultural i una millor educació. Malauradament, si contemplem els indicadors, veurem que a Catalunya la despesa pública en educació en el 2006 era del 3,4% del PIB, mentre que la mitjana espanyola era del 4,3%, i en la Unió Europea del 5,0% . Difícilment, un país pot avançar en l’economia del coneixement si no inverteix en educació. No hi ha receptes màgiques que canviïn els comportaments. Haurem d’afavorir als que volen ser emprenedors i crear les condicions per atraure’n d’altres de fora de les nostres fronteres. És l’únic que es pot fer a curt termini, però no cal oblidar el futur.

Definir què és la tecnologia dient que és el com fem els productes o serveis, en el sentit que li dóna en Peter Drucker, hi estic d’acord. Si ens fixem en aquesta definició hi podem veure el saber i el saber fer. També hi podem veure la persona i els recursos que utilitza a través dels seus coneixements i el seu increment continu. El tema ens porta a entendre com empreses amb productes semblants poden significar ser competitives o no a través de les diferències en el seus coneixements o voluntats del com fer les coses i també, com en alguns casos ben coneguts, les empreses noves o recents han pogut desplaçar-ne de tradicionals des de l’electrònica de consum o la fotografia o l’aviació com exemples. A la Grècia antiga es tenia molt de respecte per les persones que sabien fer. Això no s’aprèn a les escoles. Però en el nostre procés educatiu sí que fora bo que es fes més èmfasi, que s’insistís en què la millor idea del món si no es porta a termini (i si no s’aconsegueix vendre) no serveix per a res. Valorar les persones que saben portar les seves idees a termini més enllà dels convencionalismes i més enllà del que tothom sap i més enllà del famós “ja ho hem provat abans i no funciona, no perdis el temps” o el “que inventin ells”. En el nostre país tenim gent que sap fer, i és així en molts sectors des de la medicina, l’arquitectura, l’empresa, entre d’altres. Alguns d’ells són o han estat destacats directius o científics rellevants a nivell internacional treballant fora en alguns casos. Però no n’hi ha prou. Si mirem els rànquings de les millors universitats del món, de les millors empreses,…, gairebé no hi sortim. Segur que ho podem explicar de moltes maneres però si som honestos amb nosaltres mateixos veure’m que són excuses. Que si no invertim prou, que si penalitzem el que s’arrisca i no te èxit a la primera, que som mediterranis, que hem perdut la cultura del esforç o que tenim al•lèrgia al risc. Revertir aquest procés és possible en la meva opinió. Necessitarem temps. Hi ha societats en sentit ampli, països i empreses que ens ho han demostrat. De la mateixa manera que grans empreses d’aviació han desaparegut i n’han aparegut de noves. No és necessari anar als països orientals perquè d’exemples de reconversió en tenim a Europa. Fa uns anys ningú no donava un euro (abans en deiem un ral) per Fiat o per Renault o per la industria rellotgera suïssa, i ara les tenim a primera fila. A casa tenim moltes empreses excel•lents i amb projecció internacional com Intermas, Girbau, Mango, Abertis, Metalogenia, Mier i altres però en necessitem moltes més. Però el que necessitem més que mai és que la societat i en particular la Universitat canviïn i promoguin l’esperit de l’esforç en el treball (i no vol dir treballar 24 hores al dia), l’al•lèrgia al risc i deixar de penalitzar-lo si l’emprenedor és capaç d’assumir-lo, i aprendre a acumular el coneixement, el COM i el SABER FER que dèiem a l’inici.

Hi ha una cita de Henry Mintzberg (Managers, Not MBAS) que diu (o que es pot interpretar) que en la mesura que som capaços de pair els nostres èxits i fracassos estem acumulant coneixement. N’hi ha una altra de Confuci que diu més o menys “m’ho van dir i ho vaig oblidar, ho vaig llegir i ho vaig entendre, ho vaig provar i ho vaig aprendre”. No hi ha gaire distància entre aquest aprendre i aquella acumulació de coneixement. De fet, en universitats anglosaxones es promou que hi donin conferències els empresaris sobre els seus fracassos molt més que els seus èxits, el contrari del que fem a casa. El meu fill m’explicava la seva sorpresa a l’assistir a una conferència en la Universitat de Cornell on el conferenciant explicava els seus set fracassos empresarials i com els havia superat. No parlava del seu èxit final. És la cultura que considera que no és un fracassat el que d’un error en treu un aprenentatge. L’exemple més fàcil que se m’acut és el de les classes d’anglès. Les empreses no poden deixar de pagar les classes d’anglès. La majoria de les persones que hi assisteixen pensen que pel simple fet d’assistir-hi ja aprendran l’idioma. Però això no és cert perquè per osmosis de les paraules del professor no s’aprèn l’anglès. S’ha de practicar, s’ha de superar la vergonya de cometre errors o de no ser comprès, s’ha d’entrar en el cercle de la prova i l’error, demanar que t’ho repeteixin, fer la pregunta d’una manera diferent per mirar d’aconseguir la resposta per un altre camí i finalment acceptar que no ho entendràs tot des del començament. L’exemple anterior és vàlid per a molts sectors de l’aprenentatge empresarial. Buscar les fonts del coneixement és la base a partir de la qual es pot construir el propi coneixement. D’aquesta manera es pot entendre com el transistor es descobreix a USA però qui l’aplica es Japó, es pot entendre que les lliçons sobre la qualitat de Juran o de Deming apareixen a USA però les apliquen al Japó, … o com empreses que es dediquen al la subcontractació industrial finalment en saben més de disseny i de producció que les empreses que les han contractat. La frase o lema dels castellers “Força, Valor i Seny” és un bon referent. Conèixer el seu procés, el seu esforç fora d’hores laborals, amb una passió increïble, amb desitjos de superació i de competitivitat molt alts, la seva labor d’equip i de disciplina quan estan en el procés de construcció, … és un bon exemple de casa i que en canvi no sabem portar-ho a les empreses. Coneixem la teoria però no ho portem a la pràctica. Si tenim valors, perquè no els utilitzem? Peter Drucker diu que les persones el que hem d’enfocar és la millora de les nostres competències més enllà de les nostres incompetències. Ho raona i hi estic molt d’acord. Per experiència pròpia, sé que és molt més fàcil continuar millorant en el que som bons i molt difícil (impossible o ineficient) en el que no ho som. En tot cas, podem buscar la manera de complementar en el que no som tan bons. I això també val per a les empreses. A casa nostra posem massa èmfasi en el que no tenim i per altra banda no utilitzem prou el que tenim. A casa nostra tenim coneixements i capacitats per adquirir-ne però no ho fem. Per què no prenem l’exemple de les colles castelleres? Hem de millorar la nostra adquisició de coneixement en el sentit del saber fer, tant individual com, sobretot, col•lectivament.

Fa poc vaig tenir una conversa molt interessant amb una amiga, metgessa i professora d’ètica per a professionals de la salut, en la que em va explicar quins eren els fonaments de l’ètica. De sobte, va fer un comentari molt contundent. “Mira”, em va dir, “hi ha actes, decisions, comportaments, que quan els veus o te’ls expliquen penses, home, això no es fa!, això no s’ha de fer!“. És a dir, aquestes decisions, actes i comportaments que ens fan exclamar “això no es fa”, encara que poden ser perfectament legals i morals, són resultat d’un comportament que no és ètic. Ja fa uns mesos que, sentint o llegint algunes de les mesures que ens proposen per sortir de l’actual crisi econòmica de vegades exclamo espontàniament: “Això no es fa!”. Però reconec que és una reacció emocional. En el millor dels casos, es basa en la intuïció. Per això he volgut reflexionar, raonar, i posar per escrit per què determinades coses relacionades amb el tractament de l’actual crisi econòmica crec que no s’han de fer ja que són conseqüència d’algun comportament no ètic. Comencem pel principi. A Espanya, els anys que van del 1996 al 2008 han sigut, des del punt de vista de creixement econòmic, de generació de llocs de treball i d’augment de la renda disponible pels seus habitants, espectaculars. La Figura 1 mostra el creixement de la població activa (suma de la població ocupada més la que cerca feina) i el creixement de persones ocupades (amb feina) en aquest període de temps. El nombre de persones en edat de treballar i en condicions de fer-ho a Espanya ha passat de 16,4 milions el primer trimestre del 1996 a 23,1 milions el primer trimestre del 2009 (la petita caiguda al final de l’any 2000 és deguda a un canvi de metodologia de l’INE en el càlcul d’aquesta magnitud). Aquest creixement en el nombre de persones disposades a treballar ha anat acompanyat, fins fa poc, per un creixement del número de persones amb feina. El nombre de persones ocupades era de 12,6 milions el primer trimestre de 1996 i ha tingut un valor màxim de 20,5 milions el tercer trimestre de 2007. El creixement d’ocupació també ha fet créixer la renda disponible de las famílies i ens ha portat a pràcticament la mitjana de la renda europea per càpita. L’any 2007, els polítics explicaven orgullosos com la Seguretat Social registrava un superàvit de 14.104 milions d’euros, en gran part gràcies a l’increment de la població ocupada fins aquell moment. Malauradament, aquest període de creixement ha acabat malament per una raó: es fonamentava en un creixement continuat de l’endeutament de les famílies i de les empreses. I aquest endeutament, independentment del que ha passat a la resta del món durant el 2008, no podia créixer indefinidament. El creixement de l’ocupació i de l’activitat econòmica descrit anteriorment estava alimentat per la facilitat d’obtenir crèdit de les caixes i bancs que operen a Espanya. I per satisfer aquesta demanda de crèdit, les caixes i bancs Espanyols han estat manllevant diners arreu del món. La Figura 2 mostra com ha evolucionat la posició neta d’Espanya des de l’any 1996. És la diferència entre el que la resta de països del món li deu a Espanya i el que Espanya deu a la resta del món. La posició neta internacional d’Espanya ha passat de-99.089 milions d’euros a l’acabar el primer trimestre de 1996 fins a -876.096 milions d’euros a l’acabar el quart trimestre de 2008. Ha augmentat l’ocupació, sí, però hem passat d’un deute net a l’exterior de 6.042€ per cada persona activa el primer trimestre de l’any 1996 a un deute de 37.926€ el quart trimestre de l’any 2008. Està clar doncs que, independentment de les hipoteques subprime als EEUU, dels actius tòxics als balanços dels bancs americans, dels abusos comesos per bancs d’inversió, dels NINJA, etc., la situació a Espanya havia d’acabar com ha acabat: la resta del món ha parat d’ incrementar el crèdit a les caixes i bancs Espanyols i, automàticament, l’economia ha tornat al nivell d’activitat que li correspon, quan no hi ha diner fàcil que estimuli bombolles especulatives. Però ha tornat al nivell d’activitat actual en una situació d’endeutament extrem. A Espanya tenim actualment el que els economistes anomenen una recessió de balanç, amb un número elevat de famílies i empreses pels que els seus passius són superiors als actius: deuen més del que tenen. L’efecte més dramàtic d’aquesta sotragada és l’augment de l’atur. La Figura3 mostra l’evolució de l’atur i l’evolució de la Població Activa Estrangera, és a dir, els estrangers amb feina o disposats a treballar a Espanya. Sorprèn, que entre els anys 2001 i 2005 s’incorporessin al mercat laboral Espanyol (treballant o buscant feina) un milió i mig d’estrangers, quan l’atur no baixava de 2 milions de persones. Però sorprèn encara més, que al final d’aquest cicle expansiu, a l’acabar el primer trimestre del 2009, tenim més persones aturades que tots els estrangers actius que han arribat a Espanya els últims 13 anys. És a dir, es demostra que l’economia Espanyola no pot donar feina a tanta gent. Només que ara, estem molt més endeutats que fa 13 anys. Imaginem una família, pares i dos fills, vivint en la mateixa llar. Llar que van comprar fa uns anys, i per la que estan pagant un préstec hipotecari. Tenen més d’un cotxe, però ja amb uns quants anys. Fins fa poc, treballaven els quatre, però fa poc un d’ells s’ha quedat sense feina. La taxa d’atur d’aquesta família és un 25%, no gaire lluny de la taxa d’atur Espanyola al Març de 2009, que era un 17%. Què creieu que farà aquesta família? Acollir-se als ajuts que s’han anunciat fa poc i canviar un cotxe? Canviar de vivenda? El que aquestes famílies estan fent és pagar els rebuts de la hipoteca i, si poden, estalviar alguna cosa per si algú més es queda sense feina. I tot això vol dir reduir les despeses, reduir el consum. I això és precisament el que s’ha de fer per superar una recessió de balanç: estalviar i reduir l’endeutament. Per això, quan sento o llegeixo una noticia explicant els ajuts per canviar de cotxe, em surt: Això no es fa! O quan m’expliquen les facilitats que algunes comunitats autònomes donen per comprar vivendes, em torna a sortir: Això no es fa! I no diguem quan sento els sindicats demanant que les famílies augmentin les seves despeses, em torna a sortir: Això no s’ha de fer!. Afortunadament, les famílies estan demostrant ser molt més sensates i sàvies que els seus líders polítics i sindicals. Fan el que s’ha de fer en les circumstàncies actuals: reduir el seu endeutament i, si és possible, estalviar.

En l’exercici de la professió hi ha jocs de paraules que m’han cridat l’atenció com en són les del títol d’aquest article. I són molt més que uns jocs de paraules perquè en poc espai permeten una reflexió íntima i profunda de les seves diferències de percepció. No és el mateix el Saber que el Saber Fer com tampoc no ho és l’Eficàcia i l’Eficiència. Però des de l’antiguitat s’ha respectat el saber fer més que el saber i s’ha valorat molt l’eficàcia en el fer per la mesura dels resultats obtinguts. A casa nostra, a Catalunya, treballem moltes hores però, les utilitzem bé? Sabem utilitzar-les bé? Els diners públics i privats els utilitzem bé? No em refereixo als temes de dubtosa utilització. Em refereixo a si amb els recursos limitats que tenim en traiem el màxim profit. I no penso exclusivament en els diners. Hi ha un article (Helping Britons to work smarter – The McKinsey Quaterly 2004 – Nº 3 – pàgines 112-114) que parla d’aquest tema en referència a Anglaterra. En aquest article, l’autor es pregunta per què els anglesos treballen, o estan a la feina, moltes més hores que altres nacionalitats veïnes o de l’altra costat del Atlàntic però, en canvi, aconsegueixen uns menors resultats, sigui en patents o sigui en unitats produïdes o qualsevol altra mesura. La recomanació de l’autor és que el govern anglès a més a més de promoure la innovació convé que també promogui que els anglesos treballin més intel•ligentment. Aquest raonament penso que també es aplicable al nostre país. En aquesta mateixa línia vaig aprendre la diferència entre “doing the things right or doing the right things”. Clarament no és el mateix malgrat que poden coincidir ambdós en punts d’excel•lència. Duent-ho a un extrem, en un cas és complir unes normes i unes regles apreses per cultura o imposades socialment i per tant qüestionables i en l’altre és aconseguir uns resultats tangibles i reals en funció de l’esforç que s’ha fet per aconseguir -os. A títol d’exemple simple, considerem les reunions que fem al llarg del dia, inversió en temps i persones, i els minços resultats que aconseguim en termes de resultats perquè no les hem preparat, perquè hi ha molta interferència d’egos, etc. O bé la baixa eficàcia de les classes d’anglès perquè un cop acabada la classe no fem l’esforç de practicar el que hem après. L’assistència a classe no garanteix l’aprenentatge. Una cosa és treballar per justificar un sou, complint les normes, i una altra és fer la feina amb el desig d’aconseguir uns resultats (econòmics o d’ajuda o de salut o de …) que representin la millor contribució per a la Societat. Perseverant en aquest desig de millora contínua en el camí de l’eficàcia serem capaços d’optimitzar l’esforç invertit envers els resultats aconseguits. És rellevant l’esforç que posem en complir unes normes, en fer les coses “com s’han de fer”, com controlem que es facin be, … , molt més enllà d’aconseguir que el que havíem planificat fer fos útil i necessari i retornés a la societat en general allò per al que ens han donat els recursos. Invertim temps i diners però no cuidem que aquest retorn de la inversió en la mateixa manera que l’esperàvem aconseguir (si l’esperàvem). Hi ha països emergents que creixen més ràpidament que nosaltres i en moltes de les àrees del coneixement. Algú va dir que aquest països i les seves persones fan coses que nosaltres no fem perquè ells no saben que nos es poden fer. A títol d’exemple, a la meva generació a l’Escola ens varen demostrar que per la línia telefònica, fil de coure, només hi podia passar un senyal de veu de baixa qualitat, freqüències baixes, i de sobte n’hi estem fent passar senyals de molt altes freqüències. Per aquell moment era la veritat (?) però ara ja no ho és. En general, serem capaços d’aprendre a aprendre, trancar amb les falses limitacions imposades per la cultura o la educació, …, sortirem del nostre entorn de “comoditat “ vers una cultura de la millora contínua? Personalment, penso que tenim els recursos de persones i econòmics, empreses i Administració, per fer molt més del que fem si pensem en l’eficàcia, inversió de recursos versus els resultats però hem d’aprendre a modificar aquelles regles de comportament que en un moment varen ser útils però que ara ja no ho són perquè l’entorn ha canviat però necessitem aprendre a qüestionar-nos.

El govern de l’Estat acaba fer públiques les dades de l’escenari macroeconòmic que malauradament no millora, obligant a noves mesures per afrontar les problemàtiques. Un fet que recorda que segueixin pendents les reformes estructurals que ens haurien de permetre sortir enfortits de la crisi, unes reformes que, sense oblidar la prioritat que cal atorgar als dramàtics problemes que origina l’atur, no poden ser sistemàticament demorades, ja que són la base per la vertebració del model econòmic que permetria, creant ocupació, generar la riquesa que garanteix el progrés social i la qualitat de vida. No ens hauríem de sorprendre de les actuals dificultats, ja que el nostre model de creixement estava predestinat a un final dramàtic per l’excessiu pes del consum i el fort endeutament extern; però no hem d’oblidar el nivell d’obertura de la nostra economia (posició 17è en el ranking d’exportadors mundials) una bona base per afrontar el futur encara que, conjunturalment, estiguem afectats pel retrocés del volum del comerç que segons Organització Mundial del Comerç arribarà aquest any al 9%, la major disminució des de la Segona Guerra mundial. Una reducció d’exportacions que afectarà tan a les procedents dels països desenvolupats, que disminuiran un 10%, com les dels països emergents que cauran entre un 2% i un 3%. Per dinamitzar l’economia, generar ocupació i capgirar el dèficit extern cal aprofitar la capacitat exportadora per guanyar cotes de mercat amb productes innovadors i de qualitat. Aquest és un fet inqüestionable que requereix una decidida aposta per l’industria d’alt valor, tot canviant la forma de pensar i actuar amb la finalitat de centrar-nos en un procés d’innovació continuat, especialment en producte, basat en la creativitat. En aquest procés competitiu el disseny esdevé l’element nuclear per la seva capacitat transformadora, que està en el cor de tot procés d’innovació, i per ser una disciplina que permet afrontar activitats econòmiques qualificades. Per fer realitat les potencialitats del disseny són necessaris persones amb una capacitat innata per la creativitat i a la vegada amb una solida formació. Capacitat de “fer” i “saber fer” és un binomi indissoluble. Capacitat de fer per haver interioritzat el disseny i el procés creatiu com una forma de desenvolupament vital, -vocació-, i saber fer per canalitzar la potencialitat creativa cap la consecució de resultats òptims, tot considerant els avenços tècnics i científics i a la vegada les necessitats de progrés i benestar social. Aquets binomi comporta que els dissenyadors tinguin una enorme responsabilitat i a la vegada l’assumeixin sense complexes, ja que ells són claus pel desenvolupament. Una enorme responsabilitat, -la dels dissenyadors, i dels futur dissenyadors que s’estan format en els centres universitaris de disseny-, que obliga que integrin en el seu tarannà tres aspectes claus: capacitat d’arriscar-se, esforç continuat, i aprenentatge permanent. La capacitat d’arriscar-se per fer possible l’impossible, el treballar incansablement per no descartar alternatives, sabent que la primera idea és sols la primera proposta, i l’aprenentatge permanent per incrementar la capacitat d’observar, analitzar i proposar, ja que els resultats són per un igual intuïció, reflexió i mètode. Avui tots reconeixem la importància del disseny, pedra angular, des de fa anys, de les empreses i societats més avançades. Lluny han quedat les èpoques en que la professió del dissenyador es considerava quelcom secundari a l’activitat dels enginyers i arquitectes, els primers com a professionals centrals per la innovació, i els segons com els màxims exponents de la creativitat tot preservant l’essència cultural. Serveixi com exemple de la creixent importància del disseny dos noticies d’aquest més de juny, la primera fa referència al treball de la Comissió Europea “Design as a driver of user-centred innovation” que te per objectiu identificar la via optima per posar el disseny com par integral de les polítiques Europees de innovació, un treball que incorpora una enquesta oberta que finalitzarà el proper dia 20. La segona succeí el passat dia 8 amb la signatura per part de la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, del conveni amb Banesto per posar 100 milions d’euros a disposició de projectes d’inversió en disseny; una iniciativa que reconeix la importància innovadora del disseny, quelcom esperat si considerem que al gener d’aquest any el Consell de Ministres va traspassar al Ministeri de Ciència e Innovació el DDI (Sociedad Estatal para el Desarrollo del Diseño y la Innovación). Les evidencies indiquen que es l’hora de la iniciativa, d’entendre que el disseny és una clau pel futur, com es desprèn del estudi del DDI relatiu al impacte del Disseny sobre les empreses en el 2008, on es constatà que millora la xifra de facturació (en opinió del 51,3% de les empreses), que millora la productivitats (53,6%), y que permet obrir nous mercats (58%). És hora per tant de fer que el disseny arribi arreu i aquesta és una oportunitat col•lectiva que hem d’aprofitar. Antoni Garrell Guiu President del Consell Assessor Cercle per al Coneixement Aquest article fou publicat simultàniament a la web de l’Escola Superior de Disseny ESDi .

En estos días, Cataluña aprueba su nueva ley de educación en medio de la polémica y el desencuentro en una materia que requiere el mayor de los consensos. Desde el mundo de la empresa son cada vez más las voces que alertan ante un progresivo empeoramiento en la formación de sus empleados. La situación es especialmente grave en lo que respecta a la falta de talento técnico que es, especialmente en España, uno de los problemas más graves de cara al desarrollo empresarial en el futuro, una vez se supere la crisis. El conocimiento es el factor de trabajo más importante en la sociedad del siglo XXI y las empresas enfocan su crecimiento humano a través de profesionales capaces de llevar a cabo el desarrollo de sus actividades económicas. Houston, tenemos un problema: ¿dónde está el talento técnico de nuestro país? En los últimos 5 años España ha experimentado una reducción del total de alumnos ingresados en la universidad del 8%, por efecto de la demografía, mientras que en lo que respecta al número de titulaciones técnicas la reducción ha sido de un 24%. En un país que crece, y que pretende estar en los primeros puestos de la sociedad del conocimiento, la reducción de talento técnico es una mala noticia. Si nos centramos en las titulaciones de Electrónica y Tecnologías de la Información y Comunicación (ETIC) la caída del total de estudiantes llega al 41% en los mismos 5 años. Y es especialmente llamativo el ingreso en los estudios de Informática donde la caída es de un 53%. Pero, ¿qué está pasando? El final de la burbuja tecnológica sugiere que se ha perdido abruptamente el atractivo que dichas carreras despertaban. Además, la moderación de los salarios ha contribuido a proporcionar una imagen de proletarización de los profesionales informáticos y de las telecomunicaciones. Y tampoco debe descartarse la influencia de la distorsionada imagen del estereotipo de informático que se muestra en el cine y la televisión, más cercana al “freaky” que a la seriedad de un buen profesional. Hay que, en definitiva, rediseñar los sistemas que han fallado, como se tuvo que hacer en el proyecto Apolo después de la trágica misión del Apolo XIII. En nuestro caso no falla sólo la universidad, que no sabe hacer atractivos sus estudios, sino también las empresas que no aciertan en explicar las ventajas de la profesión que tratan de atraer. Pero también falla el sistema educativo que no es capaz de promocionar el interés por los estudios técnicos, y en especial por los relacionados con las TIC. Así mismo falla la percepción que tienen los alumnos, y sus familias, sobre las carreras técnicas y la actitud, fuertemente instalada en la sociedad, contraria a la cultura del esfuerzo y la de la perseverancia para el logro de los objetivos. Se trata pues de un fallo sistémico, de todo el sistema social y, consecuentemente si acertamos en el tratamiento, su solución no se verá al menos en los próximos 15 ó 20 años. Por esta razón debe actuarse lo más rápidamente posible. Ya hay en marcha iniciativas empresariales y de los Colegios Profesionales para incidir en los estudiantes de ESO para mostrarles las posibilidades de las profesiones técnicas. O para cambiar la imagen de los profesionales en los medios de comunicación. Pero la tarea es ingente y conviene movilizar a la totalidad de los muchos agentes implicados. Pero salvar a la tripulación es lo más urgente, como dispuso Houston antes de rediseñar los sistemas. En lo que se refiere a la falta de profesionales, las soluciones a corto plazo también son otras. La primera y más sencilla es la reconversión de profesionales hacia las necesidades ETIC. En este sentido hay iniciativas consistentes en proporcionar formación ocupacional, con programas diseñados a medida de las necesidades de las empresas, dirigida a personal en paro de otras profesiones. Otra solución consiste en la obtención de profesionales de otros países. Esta solución viene empleándose por diversas empresas, especialmente las de mayor tamaño y con más relación internacional. Un esfuerzo de la administración para conseguir agilizar los trámites puede incrementar esta vía y acercarla también a las empresas PYMES. Así mismo facilitaría la atracción de estudiantes de otros países para la realización de estudios de postgrado en nuestras universidades, con la posibilidad de poder trabajar después en las empresas españolas. Las empresas del sector y las universidades ya le han visto las orejas al lobo, no así el resto de los agentes sociales. Y no lo olvidemos, nuestra posición como país en la sociedad del conocimiento estará condicionada por como aprovechemos nuestras capacidades para dotarnos del talento necesario y constituirnos en suministradores globales de bienes y servicios de alto valor añadido.