Estrictament, la innovació és el procés a través del qual es passa d’una idea a un nou producte o servei disponible comercialment. Segons l’Enciclopèdia Catalana, la innovació és la introducció per primera vegada en el mercat d’un producte, o d’un procés modificat, a partir d’una idea, invenció o reconeixement d’una necessitat, i que ha estat acceptada pel mercat. Darrerament, però, aquest concepte s’ha generalitzat per incloure-hi també la introducció de canvis organitztius i noves maneres de gestionar (managementinnovation) a fi d’aconseguir organitzacions més eficients. No obstant, no hem d’oblidar que la base de la innovació és la introducció en un mercat d’un nou producte o servei que aporti valor afegit als clients o usuaris i beneficis a l’empresa innovadora, maximitzant d’aquesta manera els resultats de l’activitat econòmica. I per què últimament es parla tant d’innovació? Bàsicament per dues raons, relacionades entre elles. En primer lloc, la globalització dels mercats i la velocitat en la que es propaga la informació sobre un nou producte o servei per les xarxes de telecomunicació fan que pocs mercats es salvin d’una competència ferotge originada des de qualsevol lloc del món. I en segon lloc, la gradual incorporació de tecnologia durant les darreres dècades en els processos industrials ha millorat la productivitat i, per tant, actualment hi ha un excés d’oferta de gsairebé qualsevol bé i servei. Davant d’aquesta situació, i sigui quin sigui el mercat, les empreses tenen bàsicament dues alternatives. La primera és seguir treballant per la demanda tradicional i aquella que tingui necessitats semblants a aquesta. En la majoria dels casos, es tracta de satisfer una demanda de proximitat, tant geogràficament com conceptualment, coneguda i, fins ara, previsible. Per altra banda, però, l’empresa pot apostar per la innovació i aconseguir entrar en els mercats globals amb productes i serveis competitius. A més, i degut a la facilitat i velocitat amb la que la informació sobre qualsevol bona oferta es difon, no es tracta d’innovar només una vegada per col•locar en el mercat un producte extraordinari, sinó que es tracta de fer-ho contínuament, reinventant-se i generant un flux continu de nous productes i serveis. Això obliga a gestionar un procés que s’alimenta de noves idees i que, per tant, és molt costós. Gary Hamel en The Future of Management, ho explica de la següent manera: “[Per els inversors en capital risc] la innovació segueix una llei exponencial: de cada mil idees excèntriques, només valdrà la pena experimentar amb cent d’elles; d’aquestes, no més de deu es mereixen una inversió significativa, i només dues o tres, en última instància, tindran èxit comercial( …) Pocs directius, però, semblen disposats a reconèixer la ineludible aritmètica de la innovació”. Això, però, no vol dir que, per una empresa que treballi en un sector concret, la seva taxa d’èxit comercial dels nous productes hagi de ser tant sols d’un 2 o 3 per mil, ja que el seu coneixement del mercat, de la competència i de les pròpies capacitats li hauria de permetre gestionar aquest procés de manera molt més eficient. No obstant, la ineludible aritmètica de la innovació, el com gestionar el pas de moltes idees a pocs productes d’èxit comercial, estarà sempre present. En aquest sentit, doncs, un dels reptes més importants per a les empreses que optin per la innovació és el com gestionar els costos que aquesta genera. La innovació és avui una activitat duta a terme, sobretot, en el sector industrial, però que té un caire eminentment artesanal i que es gestiona, generalment, de manera ineficient. Per aquest motiu cal industrialitzar-la. De la mateixa manera que la indústria va néixer per limitar els costos derivats de l’obtenció, elaboració i transport de productes, ara cal comprendre i organitzar els processos que ens permeten gestionar eficientment la innovació contínua. De la mateixa manera que al principi del segle XX es buscava l’eficiència productiva, ara ens hem de plantejar com assolir l’eficiència innovadora. Industrialitzar la innovació significa ser eficient en el procés que va des de la generació d’infinitat de noves idees fins a la introducció en el mercat d’aquelles que puguin garantir un percentatge d’èxit elevat. L’objectiu ja no és posar molts productes idèntics al mercat amb un mínim cost, ja que els processos i les organitzacions necessàries per poder fer-ho són coneguts arreu del món, sinó que ara hem de ser eficients posant contínuament productes i serveis nous en un mercat global. És a dir, hem passat de l’eficiència en l’ús del material i el treball a l’eficiència en l’ús del talent per tal d’innovar de manera eficient. Com a mínim hi ha dues variables que determinen el cost del procés d’innovació: la taxa a la que el mercat està disposat a adoptar nous béns i serveis, per una banda, i el temps, i el consum de recursos durant el període, necessari per introduir-los en el mercat. Pel que fa a la primera, no té sentit estar contínuament innovant per un mercat que triga anys o dècades a acceptar un nou producte, com és el cas de la indústria aeronàutica. En canvi, hi ha altres mercats en els que els productes queden antiquats i obsolets ràpidament. Els consumidors substitueixen els telèfons mòbils, aproximadament, cada divuit mesos. Els fabricants d’aquest sector que no són capaços de portar el ritme innovador que els exigeix la demanda, senzillament desapareixen, com li va passar a Siemens Mobile. En relació a la segona variable, mencionaré també dos exemples. La inústria farmacèutica està acostumada a terminis d’aproximadament deu anys, des del moment de la troballa d’un principi actiu amb potencial terapèutic fins a l’inici de la seva comercialització. Per contra, avui és possible obrir un nou portal d’internet en pocs dies o, fins i tot, en hores. Això fa que la indústria farmacèutica sigui molt més eficient que les empreses d’internet en l’administració del seu talent. A més, cal mencionar que la primera pot protegir les seves innovacions amb patents, cosa que no es pot fer amb un portal d’internet. En qualsevol cas, és esgarrifós veure com algunes empreses, habitualment degut als extraordinaris resultats que obtenen d’algun negoci concret, innoven de manera ineficient i desordenada, només perquè poden fer-ho. Per exemple, Google és famosa per animar els seus empleats a utilitzar el 20% del seu temps a la feina a treballar en projectes innovadors per iniciativa pròpia. El resultat és un procés en el que contínuament es proposen noves idees sobre productes, serveis i aplicacions, que es discuteixen més o menys informalment i, algunes, portades finalment al mercat. Però això no amaga el fet que els resultats de Google vinguin d’un sol negoci: la venda de publicitat basada en el seu cercador. Tots els esforços duts a terme a impulsar la innovació, fins ara només ha produït que el negoci bàsic de Google vagi cada vegada millor, hi hagi més continguts i aplicacions gratuïtes a l’abast dels usuaris, però sense aportar cap novetat conceptual al seu model de negoci original. Però no totes les empreses tenen negocis tan exitoses com el de Google i, per tant, és dubtós que el procés d’innovació d’aquesta empresa sigui un bon model a imitar, sinó que més aviat tinc la impressió que és un model molt ineficient. I per això, la cerca de l’eficiència innovadora és una oportunitat per a la resta d’empreses d’arreu del món. Una de les coses a destacar, però, és que res de tot això seria possible sense la revolució que l’ETIC (Electrónica, Tecnologies de la Informació i Comunicacions) han patit els darrers cinquanta anys i que està afectant transversalment tots els sectors de l’economia. Sovint es posa l’èmfasi en l’impacte d’internet o les xarxes de telefonia mòbil i ens oblidem que tot el potencial de l’ETIC es manifesta realment quan dispositius electrònics, aplicacions i xarxes de comunicacions funcionen de manera integrada per resoldre un problema concret. A més, cal recordar que l’alt nivell de sofisticació i abast del software i les xarxes de telecomunicació no seria possible sense la contínua evolució dels dispositius electrònics, sustentada per la Llei de Moore. Per exemple, l’iPAD d’Apple s’està estenent ràpidament gràcies a la seva combinació de dispositiu ben dissenyat i connectat permanentment a una xarxa de telecomunicacions a través de la qual s’accedeix a un ampli catàleg de continguts i aplicacions. Per altra banda, l’alta productivitat en la producció d’automòbils només és possible per la disponibilitat de robots en les línees de muntatge, les aplicacions de control de producció i les comunicacions que connecten la fàbrica amb proveïdors, concessionaris, i clients. Però perquè tots els sectors de l’economia puguin industrialitzar els seus processos d’innovació, cal tenir accés a:  Una oferta adequada d’aplicacions i serveis  Unes xarxes de telecomunicació amb abast, cost i serveis, al menys, competitius amb els de la resta del món  Possibilitat de dissenyar i obtenir ràpidament dispositius electrònics adaptats a la necessitat de cada sector d’activitat. Els tres són necessaris. Tan dolent és que les empreses hagin de pagar un cost elevat per a l’ús de xarxes de telecomunicació, com dependre al 100% de dispositius fabricats a Àsia, com no tenir una oferta adequada d’aplicacions i serveis. Per tant, és imprescindible que el sector públic i el sector privat es posin a treballar conjuntament per corregir les carències que el sector ETIC pugui tenir. En resum, la propera gran oportunitat per a les empreses que vulguin competir i créixer en els mercats globals és aprendre a gestionar de manera eficient la innovació contínua. Expressat d’aquesta manera, és un problema no resolt i que encara no té una resposta clara. Les empreses d’un territori necessiten unes infraestructures tecnològiques que les permetin avançar en la resolució d’aquest problema, per mantenir i millorar la seva competitivitat i, per tant, han de poder industrialitzar la innovació.

Les TIC, palanca de l’educació, O com aconseguir un ensenyament eficaç, eficient i de qualitat. Vagi per davant una opinió personal, potser agosarada. En l’estat del benestar europeu, que esperem pugui ser algun dia estàndard mundial, crec que l’educació de qualitat ha de ser el més universal dels drets civils, més universal que altres drets de primer nivell, com la salut, la vivenda o el treball. De fet, sols hi veig més importants els drets a la integritat física i jurídica de la persona, és a dir a la vida, a la llibertat, a la seguretat, a la personalitat jurídica, a la nacionalitat. A nivell individual, l’educació proporciona la capacitat de valorar-se com a persona, la força de l’autoestima, i permet lluitar per tots els altres drets recollits en la declaració universal dels drets de l’home. Per altra banda, a nivell col•lectiu, l’educació fa dues aportacions fonamentals a la societat. La primera és “expansiva”, en el sentit que els nivells de desenvolupament intel•lectual d’un conjunt de persones (coneixements, habilitats, cultura,…) estan directament correlacionats amb els nivells de desenvolupament econòmic d’aquest col•lectiu (riquesa, renda per càpita, qualitat de vida,…). I la segona és “redistributiva”, ja que que una educació universal de qualitat permet anivellar les posicions de sortida generacionals en la cursa de l’èxit professional i econòmic, fomentant així la igualtat d’oportunitats i la mobilitat en l’escala social. Estem ara en un món que ha introduït justificadament, per motius d’eficiència, les tecnologies de la informació i de la comunicació en pràcticament totes les activitats socials i econòmiques. Les TIC són les eines bàsiques de procés i transmissió de la informació (i tots vivim i treballem amb la informació). La disponibilitat d’aquestes eines en qualsevol lloc, ubiqüitat i, fins i tot, en entorns dinàmics, mobilitat, ens permeten avui treballar remòtament, és a dir, assimilar la informació, processar-la, construir coneixement, prendre decisions i comunicar-les des de qualsevol lloc (i en qualsevol moment). Però en el procés de l’educació, al menys en l’ensenyament en les escoles, tant de primària com de secundària, de professionals i, fins i tot, universitària, hi ha una peculiaritat important. Els alumnes i els professors són de diferents generacions, uns són nadius digitals i els altres som immigrants digitals (simplificadament). Tenim uns alumnes digitals, que dominen la imatge, que s’han format (bé o malament) amb la tv, que practiquen l’ús dels dispositius 3G per fer fotos i gravacions en vídeo, que comparteixen informació i experiències amb la missatgeria instantània, els xats i el messenger, que viuen al facebook de manera natural, etc. Resumint, tenim uns alumnes 2.0. Per contra, tenim uns adults (i entre ells els professors) que ens hem incorporat amb dificultats al món TIC, que fem esforços per atrapar l’àmbit digital, que no trobem les barres d’eines en la pantalla, que ens agrada llegir en paper, que potser ja estem en el linked In i en el facebook i en el twitter però que no ens hi sentim prou còmodes. En definitiva, som uns adults 1.0. Tota innovació integra l’estat anterior. Ni el cine va anular el teatre, ni la TV el cine, ni els videos/CD’s la TV, ni l’ internet (amb totes les seves funcionalitats) els anteriors. Cada nou procediment tecnològic integra els anteriors, en el sentit dialèctic d’Hegel, i sempre queda un cert “market share” per a tots. En aquest context, ja no té sentit un ensenyament exclusivament magistral, ni uns recursos lineals de la informació. Ara tots aquests elements estan en xarxa (i el difícl és destriar-la, processar-la, transformar-la en coneixement). El coneixement es crea individualment i col•lectivament “dins” del grup, les experiències es comparteixen. I això no és possible sense tecnologies de la informació i la comunicació. Però això no vol dir que no hi hagi espai per a la lectura, per a la classe magistral, per a l’estudi a la biblioteca, per a les presentacions orals o per al debat. Hi ha lloc per a tot. Sols que la nova incorporació tecnològica ens potencia les anteriors. Ara fa 25 anys, el 30 de gener de 1986, el govern de Catalunya fou pioner en la utilització de les TIC en l’ensenyament quan va aprovar el decret de creació d’un important pla de modernització de l’ensenyament “en ordre a la consecució d’uns objectius de renovació pedagògica, d’innovació educativa i de formació permanent” que “a través de l’aplicació de nous models, sistemes i instruments” fos capaç de proporcionar “solucions adequades als problemes plantejats per les noves i canviants situacions” en què es trobava immers el sistema educatiu. El Programa d’Informàtica Educativa (PIE) que ha arribat fins als nostres dies era una peça clau d’aquell pla de modernització a llarg termini. I, altra vegada, al gener del 2009, quan ja era evident la potència del format digital, i aprofitant la reducció dels preus dels PCs portàtils i la irrupció (a vegades induïda) dels llibres de text en format digital, també a preus competitius per alumne, la Generalitat de Catalunya va iniciar el projecte Educat 1×1, d’acord amb el programa estatal Escuela 2.0 i amb cofinançament del Ministerio de Educación y Ciencia. L’Educat 1×1 és una revolució procedimental a l’escola, que requereix de noves instal•lacions i equipaments a l’edifici escolar, de connectivitat i comunicacions amb el món exterior, de continguts digitals en nous formats interactius i, sobretot, d’acompanyament, de formació del professorat i de suport tecnològic, per assegurar el canvi cultural necessari en l’entorn educatiu. Més enllà dels aspectes purament tecnològics, l’Educat 1×1 aconsegueix innovar en els plantejaments didàctics dels centres i facilitar els enfocaments competencials de manera que augmenti l’èxit educatiu de l’alumnat. Les TIC són l’element multiplicador de l’eficàcia i l’eficiència educativa.

El ritme vertiginós d’avenç tecnològic està destruint els límits de l’aula. A més, l’aprenentatge online està guanyant una sòlida posició a les universitats d’arreu del món. Segons un informe de la revista The Economist sobre tecnologia i educació superior publicat el 2008, més de dos terços dels enquestats del món acadèmic deien que les seves institucions oferien cursos online. Molts d’ells, especialment els que tenen un mandat de servei públic, consideraven la possibilitat de l’aprenentatge online clau per avançar en la seva missió, situant l’educació superior a l’abast de les persones que d’altra manera no podrien accedir-hi. Estem davant d’una generació d’estudiants que mai han conegut la vida sense ordinador. Les modernes tecnologies estan situant l’educació a l’abast de moltes més persones arreu del món, permetent una major especialització en metodologies de plans d’estudi i d’ensenyament. La innovació tecnològica està canviant la manera en què les universitats ensenyen i els estudiants aprenen. Per a les institucions acadèmiques, encarregades d’equipar els graduats per competir en l’economia del coneixement actual, les possibilitats són enormes. L’educació a distància, sistemes sofisticats de gestió de l’aprenentatge i l’oportunitat de col.laborar amb col•legues de tot el món són només algunes de les avantatges en la transformació que les universitats estan experimentant. Com afrontem el repte de les noves tecnologies a les aules i campus de les nostres universitats? Hauríem de prohibir que els alumnes universitaris utilitzin telèfons mòbils o Internet a classe? O per contra, és millor animar-los a que responguin amb missatges de text a les preguntes i busquin informació a la Web mentre el professor està donant les classes? En definitiva, com canviarà la tecnologia la dinàmica de les aules? ¿Com utilitzar-la per involucrar els estudiants? La tecnologia és una part inherent de la vida dels joves estudiants d’avui en dia. Quan arriben a la universitat, aquests joves esperen que la tecnologia estigui incorporada en l’aprenentatge. La tecnologia no desapareixerà. Així que es pot veure com una distracció o com una eina útil. Hi ha professors que posen les seves classes a l’abast a través de podcasts, proporcionen videostreaming en directe de les classes, mantenen fòrums de discussió perquè els estudiants puguin publicar preguntes, i animen l’ús de Twitter, blogs i xats amb altres estudiants. Fins i tot hi ha qui va més lluny, obrint canals alternatius de conversa en línia: per exemple a través de Twitter els estudiants poden fer-se preguntes entre ells, compartir informació, i xerrar sobre un concepte, mentre el professor està donant la classe. Té el risc d’acabar sent una distracció, però els estudiants també poden utilitzar-lo per múltiples tasques. I, la realitat del nou paradigma és que si el docent no s’avança, els alumnes prendran la iniciativa. Quan representa una millora, la innovació no pot aturar-se. Les classes estan canviant com a resultat de la tecnologia. Els professors estan deixant de ser aquelles persones que damunt d’una tarima, dempeus o asseguts davant d’una taula, reciten fets i dades mentre els estudiants prenen notes. S’imposa el “aprendre fent” i això implica crear equips i comunitats, i aquí el paper de les TIC és determinant. Avui en dia amb Internet com un univers d’informació, els docents poden fer les classes més interactives en tres direccions bàsiques: entre l’alumne i el material d’aprenentatge digital, entre els alumnes creant comunitat i entre el docent i els alumnes. Hi ha formes de fer…Com? Per exemple, alguns professors dediquen el temps de classe a desenvolupar el pensament crític, la resolució de problemes i l’aprenentatge en equip. Es reuneixen mini-podcast per explicar conceptes confusos i s’encoratja als estudiants a fer preguntes a la seva pàgina de Twitter per obtenir respostes instantànies dels seus companys. Altres utilitzen els sistemes de resposta dels estudiants per mesurar si aquests han entès bé una lliçó. Els sistemes permeten als estudiants respondre a les preguntes amb un clic, i els resultats són registrats immediatament en la pantalla de l’ordinador del professor. I, per sobre de tot, despertar mitjançant les noves tecnologies la curiositat i l’interès de l’alumne per l’estudi i la seva capacitació.

Tots els àmbits de la Societat i Sectors de l’Economia s’han vist profundament alterats per les Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (TIC). Però, en aquells que ténen per producte de base un bé inmaterial, intangible, l’impacte de les TIC és integral. És el cas dels Mitjans de Comunicació, els Media. Efectivament, cap Sector pot prescindir, avui, dels factors competitius que les TIC li proporcionen. Tant si ens fixem en empreses del sector primari, com en empreses de fabricació o de serveis, les TIC proporcionen eines imprescindibles per a la millora de tots els processos interns i externs: siguin d’aprovisionament, de fabricació, tècnics, de gestió, financers, comercials i de distribució, etc… Però el cas dels Media és un cas molt particular. És una indústria que produeix i distribueix Continguts d’Informació i d’Entreteniment audiovisuals destinats als ciutadans. Com a Sector, està extremadament afectat per la irrupció de les TIC perquè el seu impacte té diferents nivells que es superposen i que converteixen en molt més complexa l’adaptació de les estructures empresarials i el tipus de producte a la nova Tecnologia, als nous temps. Per simplificar, parlem de 3 nivells: El primer nivell, que anomenarem “Operatiu”, és al que estan sotmesos tots els Sectors i empreses. És el que té que veure amb la modificació (per a la millora) de tots els processos empresarials, siguin de caire general o bé els específics d’aquesta indústria. Dins dels generals podríem anomenar, per exemple, els ja esmentats relatius a la Gestió: la informació en temps real, idèntica i compartida per tothom en els diferents àmbits i funcions: permet una presa de decisions més ràpida i documentada, amb la mínima indeterminació i, per tant, mínim marge d’error. En el camp dels processos específics, la fabricació dels continguts audiovisuals ha canviat substancialment des de la incorporació de la tecnologia Digital. En els entorns de producció, per exemple, han desaparegut les cintes magnètiques de vídeo analògiques o digitals, on s’emmagatzemava el contingut, i els equips d’edició dedicats, deixant pas, avui, a servidors en línia i a eines d’edició que es poden fer anar des de qualsevol PC. Així, un mateix contingut o material audiovisual ara està disponible en temps real per a totes les persones que l’hagin de manipular, en qualsevol moment i, molt important, des de qualsevol lloc del món amb connexió a Internet. Això vol dir, per exemple, que la producció audiovisual pot estar distribuïda en localitzacions geogràfiques diferents, sense deixar de treballar en un mateix producte. Aquest primer nivell d’impacte ha suposat canvis profunds en la manera de treballar d’aquestes empreses, grans estalvis econòmics i notables millores de productivitat. El segon nivell, el de Distribució, és ja més profund en termes de model de negoci o de l’essència mateixa de l’activitat que es desenvolupa. Aquest nivell es posa de manifest molt clarament quan observem fins a quin punt els Media han desbordat els seus canals de distribució tradicionals, la Ràdio i la TV analògiques, i ofereixen els seus continguts a través de més canals de TV Digital, d’Internet, de les Xarxes Socials, dels dispositius portàtils com mòbils, iPhones i iPads, les consoles de jocs o bé últimament els ConnectedTV’s, TV’s connectats a Internet. La TV Digital, la TDT, ha suposat una explosió en la oferta de canals de TV en obert. Això ha provocat una gran fragmentació de l’audiència donat que la demanda de TV no ha crescut en la mateixa proporció; de fet ha crescut molt poc. Així, l’impacte econòmic de la nova tecnologia, negatiu en aquest cas, és la caiguda de l’audiència i per tant dels preus de la publicitat i del seu marge, degut a la gran rivalitat existent entre els diferents competidors per un mateix mercat que no creix. Es modifica el model de negoci i la seva essència perquè els Media es veuen obligats a adaptar-se a uns escenaris d’audiència i d’ingressos decreixents, i, alhora, de més producció i cost per omplir els nous canals de TDT que tenen atorgats. L’altra cara de la mateixa moneda són les Noves Plataformes de distribució, habilitades també per la Tecnologia i la Convergència Digital, que experimenten un extraordinari creixement, fruit de l’increment d’usuaris d’Internet, de la disponibilitat de Banda Ampla, i dels serveis innovadors que aquestes plataformes permeten oferir als usuaris: un dels més importants, el VOD (Vídeo sota Demanda). Aquí sí que es descobreix una nova demanda, que és sostingudament creixent en el temps. Així, en el cas de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), quan la quota de mercat de TV ha caigut gairebé un 40% en els últims 6 anys, el consum de VOD ha crescut sostingudament a ritmes de més del 100% anual. Al 2010, quan el consum mig arriba ja a 1 milió d’hores al mes, amb més de 250.000 vídeos diaris, el creixement interanual encara és del + 68% respecte al 2009. A més, les TIC, permeten contínuament obrir nous canals de distribució, que experimenten, tots ells, un gran creixement. Finalment, el tercer nivell, el de Format, és profundament intrínsec a la naturalesa del negoci, tal com ho expressa la primera figura. El Format és el llenguatge en que els Media construeixen el seu missatge, és el codi d’expressió amb el que comuniquen el seu producte, sigui informatiu o bé d’entreteniment. I aquí, les TIC han tingut també un impacte extremadament important. Les TIC han posat a disposició dels ciutadans, dels usuaris dels Media, no només nous dispositius sinó també noves maneres de relacionar-se amb la informació i l’entreteniment. Internet ha possibilitat la nova era de la comunicació interactiva, en que l’usuari final no només escolta i mira, sinó que respon i vol participar. És també l’era del treball col·laboratiu, en que les persones han deixat de ser destinataris purs de la informació i han passat a ser també fonts d’informació, generadors d’informació en obert, per a tothom. És l’era de les xarxes socials, en que ja no hi ha un Comunicador principal i un univers d’usuaris que escolten sinó que el flux de comunicació és en totes direccions, en xarxa, i tothom pot ser un Node d’aquesta xarxa. Així, els formats antics, els televisius o radiofònics de sempre, esdevenen obsolets, i els participants d’aquesta gran xarxa aprecien cada cop més els productes de Comunicació en que ells puguin tenir un rol actiu, participar, opinar, incidir en aquella experiència, o fins i tot protagonitzar-la. És a dir, es democratitza la Comunicació fins a la individualitat. Aquest és potser el major repte per al Sector dels Media. Perquè implica fer profundes innovacions en el llenguatge en el que sempre s’han expressat i en tots els elements creatius i de producció que porta associats, per tal de poder aspirar a mantenir la confiança d’uns usuaris que tenen milers d’opcions alternatives per a les seves necessitats d’informació i d’oci. En resum, el Sector dels Media és un dels més afectats per la irrupció de les TIC i la seva contínua evolució. Un impacte en 3 diferents nivells: cada un prou important com per revisar profundament les estructures i processos existents. I, els tres alhora, un repte de proporcions immenses que determinarà sens dubte la supervivència i enfortiment dels qui es dotin de les millors pràctiques de Management per fer-hi front i la obsolescència i desaparició dels qui pretenguin seguir fent el que feien en el passat.

El turisme representa una de les activitats amb més repercussió en les economies mundials i amb un gran impacte sobre la societat en general, fet que deriva en l’ús intensiu de la informació, provocant que les tecnologies que treballen amb ella esdevinguin de vital importància per a la consecució dels objectius. La informació és un element fonamental en la indústria turística, un dels seus actius més importants al voltant de la qual s’articulen les estratègies i sobre la que una organització pot fonamentar el seu èxit. El factor clau està en la capacitat de gestionar correctament la informació en tot el seu cicle de vida. Si a la informació li afegim la dimensió de la comunicació, llavors les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) poden fer una important aportació en la cadena de valor del producte o servei turístic, afavorint la competitivitat del sector. Podem considerar que el turisme ha contribuït en gran manera a la pròpia evolució de les tecnologies de la informació i això va en sintonia al fet de que les tecnologies no representen per sí mateixes un objectiu, sinó que són un facilitador i estan dissenyades per assolir la consecució d’unes necessitats. Una prova d’això és que podem atribuir grans paral·lelismes entre les característiques intrínseques del Turisme (global, social, responsable, participatiu, col·laboratiu…) i les pròpies característiques que acaben tenint les TIC que donen cobertura a les estratègies articulades per assolir els nous reptes que planteja el Turisme. Tecnologies que poden evidenciar aquest fet són les que s’han construït al voltant d’Internet i les que han anat sorgint de la seva pròpia evolució cap a entorns web 2.0 i les xarxes socials. Es tracta de tecnologies concebudes sota el mateix prisma en que es basa el Turisme i això fa que acabin resultant eines útils per construir els requisits del Turisme del futur, el ja anomenat Turisme 2.0. El sector turísTIC ha estat sempre un dels sectors amb més inversió en TIC, tecnologies que van des dels sistemes de gestió de reserves (GDS – Global Distribution Systems), les destinacions turístiques (DMS –Destination Management systems) o l’àmbit hoteler i la restauració (PMS – Property Management Systems), entre d’altres. Grans referents en l’aplicació de les TIC són les multinacionals hoteleres (Sol Melià, NH Hoteles…) i les agències de viatge tradicionals que han anat evolucionant cap a un model mixt online (Viajes El Corte Inglés, Viajes Halcón-Ecuador, Viajes Iberia…), però les empreses que estan assolint un major increment de vendes són precisament les que estan operant 100% online (eDreams, Rumbo, LastMinute …). La importància del creixement de les empreses online es fa palesa en la comparativa de creixement amb les agències tradicionals. En concret, les 5 principals agències tradicionals van facturar un 15% menys el 2009 respecte del 2008, en canvi les 5 principals agències exclusivament online van facturar un 10% més, encara que molt lluny del creixement del 59 % que van experimentar el 2007 (segons font publicada per Hosteltur – Octubre de 2010). Per altre costat, les TIC han obert les portes a nous negocis vinculats amb el sector turístic, a destacar empreses .com: HotelJuice, Minube, ForFree, TotRural… Moltes de les innovacions en TIC en aquest sector han servit de model per altres sectors. Si els requisits militars de la dècada dels 60 van desencadenar un important avenç tecnològic, motiu pel qual va néixer la pròpia xarxa Internet, podríem dir que el sector turístic ha estat un dels precursors i dinamitzadors de molts dels avenços tecnològics de l’actualitat. Els GDS són un exemple clar d’aquest efecte pioner i un model a partir del qual ha possibilitat evolucionar cap el que ara representen els principals sistemes de reserves online, accessibles de manera pública via Internet i que estant facilitant la desintermediació del sector i en conseqüència provocant un canvi en el propi procés turístic. Però, en aquest cas concret, la pregunta és: Han estat les TIC, de manera directa, les que han desencadenat aquest procés de canvi?. Probablement ha estat la combinació entre la pròpia evolució i redefinició dels processos i la incorporació de la tecnologia el que ha impulsat aquest canvi. La tecnologia ha donat resposta a noves necessitats, ha permès que el sector turístic s’adaptés a un nou entorn i apareguessin nous models de negoci intensius en tecnologia, ha estat cabdal per al desenvolupament de noves alternatives per a la promoció de destinacions turístiques. Les xarxes socials esdevenen un nou canal a l’hora de propagar les marques turístiques a través de les experiències viscudes pels usuaris de serveis turístics. El propi client, en aquest cas el turista, ha passat a ser el centre de totes les operacions, participant activament en el procés turístic. Les TIC han estat l’eina, bé a través de tecnologies ja existents o bé amb noves tecnologies sorgides precisament per poder complir amb els nous requisits de canvi, que ha permès dissenyar aquest nou model de relació amb els clients. Per estar en disposició d’afrontar aquest panorama, el directiu del sector turístic ha de ser capaç d’orientar els esforços en vies d’explotar al màxim els beneficis de la informació, des d’una vessant estratègica, fent ús de sistemes de monitorització, anàlisi i ajut a la presa de decisions. Els quadres de responsabilitat, tant a nivell de l’alta direcció com els quadres intermedis, han de fer front al repte que suposen els Business Intelligence Systems i utilitzar-los en pro a un augment de la competitivitat del negoci, interpretant els indicadors de manera que puguin influir clarament en l’aportació de valor afegit en cadascun dels processos que esdevenen rellevants en l’increment de la qualitat del servei. En definitiva, han de tenir la capacitat de transformar la informació en coneixement per la presa de decisions i per afrontar el repte de la innovació contínua. Les tecnologies han d’alliberar de processos operatius i cíclics que no aporten valor al cicle de vida del producte i al servei turístic i permetre destinar els esforços a definir estratègies per potenciar un model de turisme d’excel·lència on l’experiència viscuda, la singularitat de les propostes i l’autenticitat dels recursos permetin eixamplar un model intensiu de sol i platja. Un dels elements claus per afavorir aquest comportament és la necessària Formació en TIC. És imprescindible la incorporació de competències clau en TIC per part del professional del turisme, introduint cada cop més en el seu perfil alts coneixements en TIC que l’involucrin definitivament en les decisions que es prenguin al respecte. El món TIC i el de negoci turístic han d’encaixar en tot moment i això només serà possible amb un treball conjunt entre perfils tècnics i els professionals del sector coneixedors de les regles de negoci. Cal vetllar per una correcta gestió del canvi que suposa la implantació d’una nova tecnologia i s’ha de promoure aquest canvi, dins de l’organització, amb una implicació directa de la mateixa Direcció. En l’actual conjuntura de crisi el sector turístic, empreses i destinacions, ha d’invertir encara més en TIC per afrontar els nous reptes. Amb altres paraules, però amb el mateix enfocament, ja en feia referència l’Albert Einstein en un text seu publicat arran de la crisis iniciada el 1929: “No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix. …la crisi porta progressos. Es en la crisi que neix la creativitat, la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a sí mateix sense quedar superat. Sense crisi no hi ha desafiaments i sense desafiaments la vida és una rutina. Sense crisi no hi ha mèrits. La única crisi amenaçadora és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la”. L’esperit del missatge no ha canviat amb el pas del temps. El que sí ha canviat són les eines TIC que ara tenim al nostre abast per afrontar la crisi actual, considerant la pròpia evolució de les TIC com el resultat d’una necessitat de superació contínua. La mateixa que s’està produint en el sector turístic, un sector dinàmic i amb un gran impacte social, econòmic i estratègic en el conjunt de l’economia catalana.

L’Economia dels Serveis és el nou paradigma pel desenvolupament global. Actualment representa prop del 60% del PIB mundial i, com veurem, és el segment de l’economia que utilitza més intensament les TIC. El primer problema, a l’hora d’analitzar aquest segment de l’activitat econòmica, és la seva definició. La definició clàssica d’activitat industrial diu que és la que produeix béns emmagatzemables, resultat d’una cadena de subministraments, i que, conseqüentment, són susceptibles d’exportació. Però resulta que, per exemple, actualment el sector de Serveis representa un terç del total de les exportacions industrials a l’OECD i que hi ha indústries que produeixen software i continguts digitals no emmagatzemables. L’impacte de les TIC al sector dels Serveis és desigual, segons el segment del sector que es tracti. Anem doncs a analitzar aquests segments segons la classificació North American Industry Classification System (NAICS), però agrupats segons la seva finalitat en tres blocs. El primer bloc el formen els Serveis Financers, és a dir, els que proporcionen les entitats finaceres, les asseguradores i les gestores de capital. Aquests serveis estan basats íntegrament a l’ús intensiu d’informació i, per tant, són els serveis a on les TIC tenen un paper més destacat. I en sentit invers, es pot dir que sense les TIC no hi haurien serveis financers com els coneixem actualment. Tot i això, les diferències en la utilització de les TIC a aquests serveis entre països és molt considerable i, per tant, hi ha un important potencial de millora. Per altra banda, la major part de la innovació als Serveis Financers es deu també als avenços a les TIC, o estan suportats per ells. En aquests sentit es pot dir que les TIC són la palanca principal pel desenvolupament del sector de Serveis Financers. Un Segon bloc el constitueixen els Serveis Socials i Personals, que engloben: l’educació, la salut i els serveis socials, l’administració pública, el turisme i restauració i l’oci i entreteniment. Encara que sembli molt ampli i variat, totes aquestes activitats, tenen en comú que adrecen els seus serveis al gran públic, format per ciutadans de diverses configurations polítiques, o per particulars, interessats per algunes modalitats d’aquests serveis. Per això, en tots els casos, a més de la provisió del Servei és necessària una forta capacitat de gestió de la pròpia provisió. Aquesta capacitat de gestió està basada totalment en l’ús de la informació i, per tant, la seva eficiència està lligada a la utilització intensiva de les TIC. En aquest sentit cal destacar la importància que tenen els portals per l’atenció al públic, no solsament per la millor eficiència del Sistema, sinó per la millora de la qualitat del servei proveït. A molts dels serveis d’aquest bloc, les TIC també juguen un important paper per a la provisió dels propis serveis, com és el cas de l’Administració Pública i en bona part de l’oci i entreteniment, ja que estan basats en l’ús de la informació. També és interessant constatar que les TIC han ajudat de forma substancial a la transformació, que han fet els serveis d’aquest bloc, des d’uns Sistemes fortament artesanals a uns Sistemes de producció massiva de qualitat, com fa cent anys va fer el sector de la indústria manufacturera. El pas següent d’aquesta evolució va cap a la personalització dels productes i serveis, i això només és possible mitjançant la utilització intel•ligent de les TIC, com ho està fent la indústria de l’automòbil o diversos portals de comerç electrònic. I sembla ser que seran els Serveis els que podran portar la davantera en quest camí els propers anys, gràcies a la major capacitat per aprofitar les innovacions de les TIC. El Tercer bloc el formen els Serveis Empresarials, és a dir: la comercialització, la distribució, emmagatzemament i reciclatge, els Serveis professionals i administratius, els de manteniment i seguretat, els de lloguer i leasing i els d’informació. Aquests serveis en realitat corresponen a activitats complementàries del sector industrial que, en molts casos, han estat externalitzades. Freqüentment es parla de la devallada del sector industrial i del creixement del sector Serveis com un signe de maduresa de l’economia. El que és cert però, no com un indicador de substitució d’un sector per l’altre sinó com un indicador d’una reorganització interna del propi sector industrial. Als països de l’OECD es calcula que un 22% del total dels Serveis s’incorporen a la producció industrial i a Catalunya, a un estudi més detallat, es calcula que el sector industrial més el dels Serveis per la indústria representen un 59,1% del valor afegit brut i un 53,7% de l’ocupació. Aquests serveis representen importants externalitats econòmiques per a la creació, o atracció, de noves empreses a un territori i són doncs d’una importància cabdal. La majoria d’ells corresponen a la part de la activitat industrial més intensiva en informació i, conseqüentment, la part a on més les TIC poden millorar la seva eficiència. Aquests Serveis es continuaran incrementant, al menys a les economies més desenvolupades, no només per l’externalització abans comentada, sinó per l’increment de l’activitat industrial en xarxa, que interrelaciona diverses indústries i serveis per la producció dels béns corresponents. En aquest sentit, les TIC tindran també un paper molt rellevant. Finalment dins d’aquest bloc figuren els Serveis de Tractament de la Informació que també es poden considerar, en una bona part, com a indústria. El que fa, com ja dèiem al començament, que les fronteres entre el sector de Serveis i de la Indústria siguin cada vegada més borroses.

Todos coincidimos hoy que necesitamos una Administración Pública competitiva, defendiendo la necesidad de la misma, con un rol clave en nuestras sociedades occidentales, pero exigiendo, por ello, su plena competitividad, profesionalidad, transparencia y responsabilidad. Cómo podemos conseguir esta Administración Pública, esta gestión pública? Por qué tenemos la sensación de que no tenemos una Administración a la altura ¿? La respuesta ha de ser multidimensional, seguramente tendrá dimensión política, dimensión de recursos humanos, dimensión de innovación y renovación, o entre otras la dimensión de gestión. Hoy lo abordaremos desde esta última perspectiva, la de gestión, una respuesta basada en lo que yo he llamado las “6E”, como las 6 variables clave para la nueva gestión pública: Economía, Eficiencia i Eficacia, a las tres “Es” clásicas, a las que añadimos la Excelencia, el Entorno y la Efectividad. Economía, Eficiencia y Eficacia deberían ser ya elementos básicos de la gestión pública. De hecho, diferentes preceptos legislativos vinculados a la gestión pública así lo contemplan. Pero a pesar que en los últimos años hemos avanzado mucho en este ámbito, aún no hemos logrado sistemas de gestión, de información y control de gestión, definición de objetivos, evaluación, etc. lo suficientemente estandarizados, generalizados y extendidos como para defender que tenemos una administración pública gestionada desde la perspectiva de la gestión clásica de las 3E. Avanzar en este sentido ya aportaría un salto importante a nuestra gestión pública y la situaría en una senda de racionalización y de mejora en la toma de decisiones y en la gestión eficiente importante. Ahora bien, creo que para lograr una Administración Pública plenamente competitiva y a la altura de las exigencias de nuestra sociedad no basta con las 3E, por ello introduzco 3 nuevas E. Empiezo por la E de Entorno. Necesito conocer permanentemente mi entorno, mi contexto de servicio público, para poder dar respuesta efectiva y conocer su evolución para ser proactivo. No vale con que mi servicio público nació en un contexto y realizamos una actividad que ya no sabes si responde a una realidad actual. Necesitamos conocer y evolucionar con nuestro entorno. La siguiente E, la de Excelencia. Mis ciudadanos y la sociedad necesitan, esperan una administración pública excelente, una administración pública que no solamente gestiona bien los recursos o responde activa y proactivamente a su entorno, sino que además lo hace de manera excelente. Para competir hoy necesitas ser el mejor, dar la máxima calidad y la mejor respuesta, la Administración no puede ser ajena a ello. Y finalmente, la E de Efectividad. Muchas veces, y la política táctica nos ha acostumbrado a ello, trabajamos con resultados a muy corto plazo, pero la Administración Pública incide sobre aspectos básicos de nuestra vida, y su actuación tiene repercusiones a corto, medio y largo plazo, muchas veces de carácter transformador de la propia realidad. Por ello, la gestión pública debe introducir en la variable de la efectividad, del impacto, del outcome. En definitiva, queremos una Administración Pública competitiva, de la mano, entre otras medidas, de una gestión pública profesional, que trabaja no sólo desde la perspectiva de la economía y la eficiencia, sino también de la eficacia y la efectividad, de la excelencia y la adaptación al entorno y su evolución de forma proactiva, y finalmente atendiendo y considerando la capacidad de incidencia, de impacto y de transformación de la propia realidad por parte de la Administración.

En mi opinión la mejor definición de tecnología es la de Peter Drucker que dice que es el cómo hacemos las cosas (productos o servicios). Incluye la persona, sus conocimientos, las herramientas y la capacidad de utilizarlas. Los valores competitivos de las Operaciones son entre otros la velocidad, la flexibilidad, la confiabilidad, la calidad y los costes, o sea los de siempre pero su complejidad, la velocidad de análisis requerido, el tiempo mínimo de respuesta,… hacen imprescindible el uso de la TIC a través de las personas conocedoras de esta herramienta y del proceso. Podemos comparar la situación como la de una carrera de Fórmula 1 donde los factores cualitativos mencionados son imprescindibles. Para ello la sabia combinación del equipo de personas incluyendo el equipo y el uso intensivo de las TIC son el factor de éxito. El ahorro de los neumáticos, del combustible, la previsión del tiempo, la comunicación con el piloto y la comunicación con los parámetros del vehículo, los recursos previos para el diseño, hacen un uso intensivo de las TIC. Finalmente es la persona la que decide, desde el piloto al jefe de equipo, es la persona y no las TIC quien autoriza la salida del pitstop. Y también es la persona la que comete errores y que puede determinar el éxito o el fracaso en la carrera. Por ejemplo antes hablábamos de la suerte o mala suerte si llovía mientras que ahora disponemos de una mayor certeza de previsión vía Internet y los satélites meteorológicos, que les ayudan en la toma de decisión sobre el tipo de neumáticos o los reglajes del motor en función de la presión atmosférica y de la humedad. Pero la elección, con más información, continua siendo de la persona que en base a su conocimiento e intuición toma la decisión con el riesgo asociado. No debemos confundir la herramienta con la persona que la maneja. Nos pueden regalar la mejor cámara fotográfica del mundo o nos pueden dejar conducir el Ferrari, y no por ello tenemos la garantía de hacer la mejor foto del mundo o de poder dar la vuelta a un circuito. Faltan muchas cosas para ello… El sector que inició el uso masivo e intensivo de las TIC es el de la automoción. Los sistemas primitivos de gestión de los aprovisionamientos de materiales nos introdujeron las aproximaciones a la búsqueda de la gestión óptima, los sistemas JIT, cada vez más elaborados y sus evoluciones, la automatización de los procesos y la robotización, los sistemas flexibles de producción capaces de hacer lotes de producción de una sola unidad,….Posteriormente la técnicas de simulación y diseño han permitido reducir el tiempo en que un nuevo modelo llega al mercado (time to market). Las TIC nos pueden ayudar en el análisis de los costes y en la minimización de las mermas de todo tipo como pérdidas de tiempo, materiales, o de otro tipo pero primero debemos saber buscarlas y después las TIC nos dirán su valor económico. A partir de su medida seremos capaces de reducirlas. El objetivo de las mermas de tiempo debe ser muy claro puesto que debe ser cero o próximo a cero. Por ejemplo como consultor tuve la oportunidad de participar en una empresa donde aparentemente había un problema de productividad del personal cualificado en un uso intensivo de las TIC. Trataban y analizaban miles de datos en un tiempo limitado cada día. El operador debía analizar la pantalla i tomar decisiones de aceptar o rechazar lo que veía y su valoración era subjetiva y por ello no mecanizable. La observación del proceso permitió ver que el tiempo medio de bajada de la imagen podía tardar entre 20 seg a 3 min y que el tiempo de envío al cliente generaba una cola de espera que oscilaba entre 20 min a 45 min y ello independientemente del operador. La suma acumulada de estas pérdidas de tiempo, mermas, era de mas de 30 horas netas al día. Con la ayuda de las TIC se midieron estos tiempos de manera objetiva, se valoraron los distintos puntos y se priorizaron las acciones de mejora hasta poder ajustar esta merma a un valor razonable en función de un esfuerzo calidad y coste. En este caso las TIC eran el problema pero también fueron la herramienta para solucionar la dificultad. No estoy hablando exclusivamente del área de Producción. Las herramientas TIC nos permiten una visión total del proceso de Operaciones. Desde la concepción y diseño del producto hasta su entrega al cliente, pasando por la selección de los materiales, su compra, su planificación, seguimiento de los inventarios, planificación de la producción, seguimiento de la calidad en tiempo real, seguimiento de la entrega,…, y sin esta visión total podemos enfocar una optimización del tiempo y del mejor coste desde el momento de la recepción del pedido a la entrega al cliente (order to delivery). Lo importante es la optimización del conjunto más que la optimización de partes de él. Dentro del mismo ámbito. Debemos considerar que en el mismo momento que empezamos a fabricar un producto para un cliente ya deberíamos tener la fecha de entrega en que él lo espera teniendo la seguridad de que lo vamos a hacer bien a la primera. La fecha de entrega en determinados sectores va asociada a un día y a un intervalo, ventana, de entrega que puede ser de 2 horas. El cliente que recibe muchas mercancías de orígenes distintos requiere la llegada de la mercancía a unos intervalos acordados para la gestión óptima de la descarga y de sus almacenes y no le interesa que llegue antes ni después de la hora. Ello ha obligado que empresas de transporte hagan un seguimiento exhaustivo de sus transportes y en el caso de las empresas de mensajería el seguimiento individualizado de cada paquete y además ser visible para el usuario final. Conozco una gran empresa de transporte de Figueras que visualiza en una pantalla toda su flota de centenares de camiones y tres centros logísticos en Europa en tiempo real con detalle de carga, destino, y demás parámetros para una optimización continua de sus recursos. Sin los recursos y herramientas TIC, ordenadores, GPS, software, ello no sería posible. Podemos enlazar la producción de un producto con el seguimiento de la calidad en el mercado y así tomar las acciones correctivas pertinentes. Cada vez más las herramientas TIC nos permiten conocer en tiempo real la calidad. Los servicios de asistencia técnica tienen un enlace permanente vía Internet con el fabricante. Normalmente se utiliza para la petición de piezas de recambio a un centro nacional o europeo que lo debe suministrar en un plazo determinado y corto. Pero si además la estructura está montada de tal modo que cada producto lleva además de la información del modelo la información de su fecha de fabricación y del centro que la realizo se configura un sistema de mejora continua al poder detectar el tipo de averías y corregirlo a tiempo o antes de que sea demasiado tarde. Las herramientas para la información existen aunque a veces los directivos, las personas, no les prestamos la suficiente atención como ha sido el caso reciente de distintos fabricantes de automóvil y sus dificultades técnicas en el mercado. Así podemos hablar de muchos más temas como gestión de inventarios… y no es el mismo criterio para un inventario óptimo de una fábrica de tornillos o de un almacén de sangre en un hospital. Pero ambos deben tener un criterio de valor óptimo en función de sus circunstancias. Su gestión es distinta pero debe haber gestión, debe haber trazabilidad, debe haber un FIFO,…. Podemos hablar también de la gestión de las operaciones en servicios. Es lamentable que a veces podamos comer en un restaurante en un tiempo y que luego tarden en cobrarnos la cuenta lo que parece una eternidad. A partir de aquí podemos ampliar el tema yendo a la Administración, a la gestión de la universidad y otros ejemplos de hospitales. No me he apartado del tema de TIC en Operaciones puesto que al hablar de Operaciones me mantengo enfocado en el hacer de los productos o de los servicios. Mintzberg define y lo comparto que las organizaciones tienen dos funciones básicas: hacer y vender productos y/o servicios. En mi opinión el hacer es lo que corresponde a Operaciones. Operaciones es un área que debe tener unas características muy especiales como no debe notarse, debe ser de coste mínimo,… además de calidad, velocidad, confiabilidad, flexibilidad y coste. La complejidad creciente para una gestión eficaz, sin mermas, sin costes innecesarios,… impone el uso masivo de herramientas TIC. Cito a Peter Drucker cuando menciona que no es lo mismo hacer las cosas bien, gestionar, que hacer las cosas correctas, liderar. Por mi cuenta añado que no es lo mismo eficiencia (hacer las cosas bien) que eficacia (las cosas correctas).

Els diferents sectors econòmics de la societat han esdevingut progressivament més competents a mesura que han anat incorporant en la seva organització tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC). L’anomenada ‘Societat de la Informació’, que a més a més de garantir una major competitivitat en l’àmbit econòmic també incrementa el grau de llibertat de les persones, es fonamenta en les TIC. Només cal fer una mica de memòria i recordar com es feien algunes tasques fa uns anys i com es fan en l’actualitat per poder afirmar en tota certesa que en les darreres dècades les TIC han estat un dels motors principals de l’evolució de la societat. Resulta obvi que sense les TIC la societat actual no podria funcionar i que si tenim més qualitat de vida és en part per la seva aportació . Evidentment no només amb l’aplicació de les TIC s’aconsegueix fer que les organitzacions siguin més eficients, però sense elles seria molt difícil desenvolupar qualsevol projecte amb garanties d’èxit. També és cert que de vegades les TIC no han cobert les expectatives per les quals van ser adquirides i que en algunes ocasions el preu pagat ha estat excessiu pels resultats obtinguts, en aquest cas podríem dir que “s’han matat ocells a canonades”. No hi ha cap empresa, institució, ni particular que pugui afirmar que totes les TIC que hagi utilitzat hagin “funcionat correctament o com ells pretenien”, tots ells poden parlar d’algun fracàs viscut en l’àmbit de les TIC. Aquest fracàs no sempre és atribuïble a les TIC, els subministradors no sempre han estat a l’alçada perquè han recomanat als seus clients solucions que no eren les adients i els propis clients també tenen una part de responsabilitat, perquè no han expressat clarament les seves necessitats. De vegades en l’àmbit de les grans infraestructures tecnològiques, on una gran part de la responsabilitat del desplegament recau en l’administració, s’ha donat la paradoxa que tot i disposar de la tecnologia adequada, aquesta s’ha implantat tard i malament o s’ha optat per una alternativa que resultava obvi que no era la més adient i que només es podia justificar per dos motius: interessos econòmics o desconeixement. En tot cas sigui pels motius que sigui, les decisions de les administracions en l’àmbit de les TIC no sempre han estat encertades i han suposat un fre en el desenvolupament de la societat i a la vegada han comportat una pèrdua de competitivitat en els sectors econòmics d’uns territoris en front d’uns altres. A Catalunya, per posar un exemple d’àmbit local, hi ha territoris on les deficiències en infraestructures de xarxa són manifestes i això els hi resta competitivitat en front d’altres territoris on el desplegament de la xarxa s’ha fet a temps i bé. El grau d’aplicació de les TIC és molt ample en quasi tots els àmbits de la societat catalana, tanmateix, però, en alguns casos no és així. La Justícia n’és un bon exemple. Si les TIC haguessin pogut ‘penetrar’ en aquest àmbit, segurament no hi hauria el col•lapse que hi ha avui en dia a la Justícia amb les greus conseqüències que suposa sobre les persones implicades (endarreriments, més costos,…) i sobre la pròpia administració de justícia (més costos, pèrdua de prestigi,… ). La situació actual de la Justícia a casa nostra requereix aplicar amb urgència un pla per acabar amb aquest alt grau d’incompetència i les TIC són un dels elements fonamentals per aconseguir aquest objectiu. La competitivitat es mesura per la millora de la productivitat al menor cost possible, per tant, directament o indirectament també es pot mesurar per un millor aprofitament dels recursos. Els recursos com tots hauríem de saber són limitats. Estem en una societat en que malauradament es malgasten molts recursos (aigua, energia, aliments, medicines, matèries primeres, diners…). És ben cert que la societat comença a tenir certa consciència en aquest aspecte però cal anar molt més enllà, cal actuar. Les TIC ja ens estan ajudant a aconseguir-ho: • En la indústria, els programes de planificació de la producció no solament ajuden a complir els terminis d’entrega de les comandes sinó que permeten fer un ús més racional dels recursos (instal•lacions, matèries primeres, personal,…), intentant agrupar diferents processos productius en les mateixes instal•lacions quan cal utilitzar les mateixes matèries primeres. • En la logística, els programes de gestió de magatzems (SGA) optimitzen el temps de les operacions que es poden realitzar en el magatzem però també permeten gestionar el magatzem amb la política de fer sortir el lot amb data de caducitat més antiga evitant així que quedin articles caducats que s’haurien de llençar o com a molt poc reciclar. • Les instal•lacions productives es poden tornar ineficients sinó es fa una bona gestió de manteniment. Si el dosificador d’una sitja no està ben calibrat, el resultat d’una fabricació segurament serà incorrecte perquè la quantitat de matèria primera provinent de la sitja no serà l’adequada. El producte obtingut s’haurà de llençar o caldrà recuperar-lo mitjançant un altre procés productiu. Els programes de manteniment (GMAO) són fonamentals per poder a dur a terme una correcta gestió de manteniment, tant preventiu com predictiu. D’aquesta manera s’incrementen les possibilitats que les instal•lacions funcionin correctament. • En l’àrea financera d’una empresa un programa de gestió de tresoreria (Cash Flow) permet conèixer en qualsevol moment la situació financera de la companyia a curt i a mig termini. Cal preveure si l’empresa tindrà una manca o un excedent de liquiditat en un futur pròxim, perquè sabent-ho en temps es poden prendre les decisions oportunes que comportaran probablement un estalvi de diners. Les TIC avancen en funció de l’enginy, del coneixement i del treball del ésser humà però, tot i que malauradament no sempre poden satisfer les necessitats de les persones i de les organitzacions, resulten imprescindibles per garantir i millorar la nostra qualitat de vida. I ja per concloure, simplement dos apunts: remarcar la importància que suposa i suposarà Internet amb la seva amplitud de possibilitats (xarxes socials, accés al coneixement, negocis: e-commerce, e-business, correu electrònic, telefonia IP ,…) per la societat en general i l’expectativa d’implantació del e-book (llibre digital) i els dispositius que fins i tot simulen l’efecte paper que podrien suposar el principi del final dels llibres tradicionals.

En esta época de elecciones en Cataluña, y ante la acumulación de ciertas frustraciones a nivel local y estatal, propongo abrir un debate: hemos de refundar a nuestros representantes a todos los niveles. Si no, iremos de mal en peor – con o sin crisis, con o sin sociedad del conocimiento. No sirve de nada promocionar la sociedad del conocimiento desde la sociedad civil, como hacemos en este foro, si nuestros representantes son incapaces de dirigir nuestro destino. Nuestro país se ha desarrollado mucho estas últimas décadas. Pero ya terminó la financiación a fondo perdido de la UE. Y los mercados financieros, los que financian nuestras deudas públicas y privadas, desconfían de nuestra capacidad de hacer frente a las mismas. Ello se debe a su percepción de nuestra incapacidad de generar crecimiento en nuestra economía. Y para generar las condiciones de este crecimiento necesitamos representantes eficaces y éticos. Propongo que entre todos desarrollemos un estado de opinión para que: –La representación empresarial sea efectiva Es inadmisible e incomprensible en mi opinión el espectáculo reciente ofrecido por la presidencia de la CEOE. Con este tipo de actuaciones se pierde toda la credibilidad ante la sociedad, y, por ende, la capacidad de influir adecuadamente en los cambios económicos y sociales necesarios. –La representación política sea efectiva o Los partidos sean cercanos y respondan a la ciudadanía: listas abiertas. Al haberse consolidado la democracia, opino que ya no nos sirve el modelo de listas cerradas. Los partidos se han convertido en estructuras cerradas que con demasiada frecuencia pierden de vista las inquietudes y aspiraciones reales del ciudadano. o Los partidos sean creíbles: transparencia de financiación. Nunca más hemos de aceptar la vergüenza ajena de casos como el Palau, Santa Coloma, Valencia, Marbella, Baleares etc.: es decir prácticamente en toda la nación hay políticos inmersos en trapicheos de comisiones ilegales y financiaciones opacas. Opino que hemos de exigir el mismo cumplimiento de transparencia fiscal a los partidos que se nos exige a ciudadanos y empresas, sin excepciones. o Los partidos sean responsables: aporten programas y propuestas constructivas, realistas e ilusionantes. Un ejemplo lacerante reciente ha sido ver cómo usan su financiación (es decir la nuestra) en desarrollar campañas con mensajes pueriles o insultantes. Nunca más deberíamos tener que soportar videos de tipo erótico o de juegos destructivos. Si la falta de transparencia lleva al delito, la falta de responsabilidad lleva a la imbecilidad. Opino que no estamos para historias, con o sin crisis. La sociedad del conocimiento ha contribuido a la globalización de las economías y del saber. Internet ha superado las geografías: no hay distancias. Hemos de competir a nivel global, se trata de una gran oportunidad: aprovechémosla. Y también es un gran reto: si no reaccionamos, los demás tomarán las riendas de nuestros destinos. Así que afrontemos estos cambios de la mano de representantes eficaces y éticos. Y como colofón, como primera prioridad, hemos de acometer una reforma en profundidad de la educación. Todos lo intuimos y todos lo sabemos. Los indicadores son implacables. Y ésta ha de ser la primera prioridad, a pesar de la penuria provocada por la crisis. La capacidad de acceso a la información, la capacidad de análisis, la actitud de superación, la actitud del esfuerzo y la pasión de construir un futuro mejor han de ser la guía de nuestra juventud. Para establecer las condiciones para ello, es crucial tener representantes eficaces y éticos.