L’1 d’agost de 2003 el consell executiu de la Generalitat, presidit per en Jordi Pujol, va aprovar la creació de Med-Arc Catalonia, S.A.. Era un luxe, necessari, per al país. El 16 de març de 2004 el consell executiu de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall va dissoldre Med-Arc Catalonia, S.A.. Med-Arc Catalonia era un projecte que pretenia convertir Catalunya en la regió tecnològica de referència del sud d’Europa. El seu centre s’havia d’ubicar inicialment al Vallès occidental, al voltant de la B-30, on hi ha una important concentració de centres de recerca de la UAB així com altres centres d’altres universitats, del CSIC i d’empreses tecnològiques d’abast multinacional. A més, aleshores ja s’havia aprovat la construcció del Laboratori de Llum Sincrotró a Cerdanyola, instal•lació de gran atractiu per a les empreses d’alta tecnologia. Amb tot l’entorn geogràfic de Med-Arc Catalonia era més ampli, era un autèntic arc, arc mediterrani, que abraçava l’àrea interior i litoral que uneix les ciutats de Girona, Barcelona i Tarragona i la seva influència s’estenia molt més enllà amb la Catalunya central i ponent, amb altres centres del país que potencialment podrien desenvolupar activitats econòmiques basades en el coneixement, incloent-hi els principals centres universitaris del país. Aquest ampli territori compleix tots els requeriments per al desenvolupament d’un Corredor Mediterrani del Coneixement: L’objectiu de Med-Arc Catalonia era captar projectes innovadors d’R+D+i i atreure capital internacional: monetari i intel•lectual. Med-Arc Catalonia volia seguir l’exemple reeixit de regions com ara Silicon Valley (Califòrnia), Hartford Springfield (Massachusetts), Munbai-Pune (Índia), Haifa-Tel Aviv (Israel), Multimedia Super Corridor (Malàisia) o Silicon Glen (Escòcia). El projecte havia estat elaborat pel Cercle per al Coneixement, com una iniciativa dels seus associats i publicat en el document ‘La societat del conieixement: una oportunitat per Catalunya‘. El Cercle és una associació plural, sense ànim de lucre, on ens agrupem persones de totes les opcions polítiques, només cal mirar la composició de la seva junta, i que té com a objectiu principal impulsar la Societat del Coneixement al nostre país. El Cercle el forma l’anomenada societat civil, sense objectius polítics de partit, i agrupa professionals, empresaris, professors d’universitat, etc. El Cercle per al Coneixement havia entès que per entrar plenament en la Societat del Coneixement i fer la transició des d’un sistema econòmic basat excessivament en l’economia de poc valor afegit, calia que les empreses catalanes disposessin d’una alta competitivitat basada en la innovació, estiguessin envoltades d’un ambient de recerca d’excel•lència, en entorns d’alta qualitat de vida, ben comunicats, amb les infraestructures físiques i virtuals de màxima prestació, amb cohesió social i atractiu a les empreses i als treballadors altament qualificats. El projecte, un cop elaborat, havia estat acollit amb gran interès pel President Pujol i pel Conseller en Cap Artur Mas, qui l’havia impulsat amb entusiasme. El futur govern, en la legislatura següent, encarregaria al Cercle aspectes importants de la gestió i desenvolupament del projecte i a través de la Societat s’impulsarien els diferents projectes aprovats. Un cop arribat el govern tripartit les coses es van torçar. Molt aviat vam creure que la seva mort estava anunciada. No ens varem equivocar. El nadó no era prou fort i com que el projecte provenia de l’època del govern de CiU Med-Arc Catalonia va ser esborrada del mapa. No hem de desesperar Med-Arc Catalonia encara pot ressuscitar, ja que en el programa electoral, en l’apartat de recerca, CiU adquireix el compromís d’impulsar Med-Arc Catalonia. Artur Mas, com aleshores, torna a fer una aposta de futur per Catalunya. Catalunya ha perdut tres anys, però hem de seguir lluitant per fer un país líder en l’economia del coneixement. Enric I. Canela Barcelona 26 d’octubre de 2006

Del Cidem a Sodena. La primera setmana d’octubre es va fer públic que l’empresa amb seu a Barcelona Smart Medical, matriu d’un grup d’empreses especialitzades en l’aprovisionament de productes mèdics i amb activitat de R+D, emigrarà a Navarra. La decisió s’arrela en les necessitats de finançament i recolzament, unes necessitats que no trobaren resposta a Catalunya i sí a Navarra, una regió europea amb una clara voluntat de fomentar i facilitar el desenvolupament empresarial i la competitivitat en el context dels reptes de la U.E. i els nous paradigmes de l’economia del Coneixement. La tasca s’articula a traves de l’empresa Sodena, creada pel govern navarrès al 1984, que ultrapassant les subvencions participa en projectes empresarials, propis o aquells atrets cap el seu territori, emprant com instrument el capital risc; el que comporta assumir el repte d’esdevenir soci actiu que, addicionalment a aportar fiançament, s’involucra en la presa de decisions i ajuda a fer créixer l’empresa i crear valor. Es precisament la ma de Sodena la qui ha assumit el compromís d’involucrar-se en Smart Medical i d’aquest manera portar al seu territori una empresa capdavantera en un sector amb molt potencial de futur. Que Navarra fa temps que va interioritzar els paradigmes i desafiaments de les societats prosperes és un fet ineludible. Les dades dels indicadors europeus ho evidencien. Sols cal observar les darreres dades del ranking elaborat pel Institut d’estadística de la Unió Europea que mesura el nivell de desenvolupament i benestar de les 254 regions europees; en aquest ranking, que encapçala Londres, Navarra es situa en la posició 41, una evident millora respecte al 1995 que es situava en la posició 75. Una posició que a nivell de l’Estat sols és superada per Madrid que ocupa el lloc 30. Sense oblidar el model de finançament i la disponibilitat de recursos de la comunitat foral, cal plantejar la ‘cultura de risc’ i els instruments per potenciar ‘el desenvolupament empresarial i la competitivitat’ que es dota cada nacionalitat per afrontar els desafiaments i les problemàtiques. En aquest aspecte cal recordar que Catalunya constituí el CIDEM , un organisme que desenvolupà una encertada tasca en el procés d’incorporació de les TIC a l’empresa, tot esperonant i potenciant la innovació tecnològica. Desenvolupava la seva tasca en un país obert que afrontava les oportunitats de l’entrada a la UE i la internacionalització, amb una forta cultura empresarial i emprenedora i una potent industria. Un Instrument, el Cidem, que poc a poc ha disminuït la seva eficàcia en opinió de molts dels qui s’apropen a ell, i que requereix de seriosos ajustos per poder afrontar el reptes de l’economia del coneixement, que exigeix d’una més gran coordinació i eficiència entre les polítiques: d’R+D+i, d’internacionalització, de finançament empresarial, d’acompanyament en el procés de globalització, d’atracció i arrelament de talent, i de potenciació de nous sectors. Certament la cultura del risc i l’esperit emprenedor de la societat catalana ha disminuït, i si bé Catalunya ha assolit el repte de la internacionalització, i gaudeix de taxes molt importants de creixement econòmic i d’atracció internacional, no podem obviar que ha perdut centres de decisió, empreses referents i iniciativa empresarial. El model industrial requereix d’importants ajustos i recolzaments, i seu sistema productiu hauria d’ajustar-se als nous reptes de l’economia del coneixement. Sense descuidar les bases actuals de generació de valor, cal afrontar el recolzament decidit dels nous sectors amb gran potencial de futur, tot abordant els problemes reals dels emprenedors, que no són altres que els del finançament i la gestió de l’empresa especialment en aquelles àrees que no els són pròpies al promotor de l’iniciativa. La marxa de Smart Medical a Navarra no hauria de passar desapercebuda, afecta a pocs llocs de treball directes, però en la societat del coneixement la generació de valor futur es centra més en el talent i els sabers que incorpora que en la quantitat dels llocs de treball. Cal analitzar les causes reals de la marxa tot acceptant que la responsabilitat de crear empresa és de cadascun de nosaltres, no pas de l’Administració, i que assumir risc en la incertesa és una decisió individual emparada en la cultura i el tarannà de tot col•lectiu, encara que cal exigir que les administracions potencien el territori amb instruments i politiques escaients, aquelles que permeten generar la riquesa per possibilitar l’estat del benestar. En aquesta línia, i a les portes d’una nova legislatura, és un bon moment per revisar els programes electorals per detectar les prioritats de cada formació política i exigir alhora instruments per fer possible que Catalunya escali posicions en el si de les regions europees, ja que sols d’aquesta manera la nostra capacitat d’incidència esdevindrà real i la qualitat de vida no un somni passatger. Antoni Garrell i Guiu. www.cperc.net President Cercle per al Coneixement octubre de 2006 Article publicat a e-noticies.

Des de fa ja set anys, quan es va signar la Declaració de Bolonya, molts països europeus, entre ells Espanya, estan treballant amb diferents intensitat i eficàcia per reformar els seus sistemes universitaris per potenciar l’economia del coneixement a Europa i fer-la més competitiva davant d’altres països competidors, especialment els Estats Units. L’objectiu de la reforma és aconseguir que els sistemes europeus d’educació superior, bastant diferents entre si, siguin més homogenis i flexibles, més semblants al sistema dels Estats Units. Simplificant molt, acostar-se al sistema americà és bàsicament construir un sistema similar al que tenen avui els països anglosaxons. Un dels punts essencials per aconseguir l’esmentat objectiu és promoure la mobilitat entre estudiants i professorat, de manera que així s’aconsegueixi un millor intercanvi entre professionals europeus, que sense dificultat es puguin incorporar al sistema educatiu i productiu de diferents països. Per això és fonamental que les diferents titulacions, sense ser necessàriament idèntiques, proporcionin capacitats similars als titulats. És a dir, es tracta d’aconseguir que siguin similarment competents en els seus àmbits professionals. Els acords que s’han anant signant entre els estats incorporats al procés de convergència defineixen una estructura amb tres nivells de titulació progressiva. El grau que habilita professionalment, el postgrau que complementa la formació i el doctorat. La tendència és que el grau tinguin 180 crèdits (una durada de 3 anys) i el postgrau oficial 120 (2 anys). Malauradament el fracàs universitari, tant català com espanyol és elevat. Hi ha un grau de repetició alt i un abandó significatiu. La reforma havia de permetre al sistema estatal modificar un model docent basat en classes magistrals i amb poca interacció entre el professorat i els estudiants, transformant-se en un altre en el que es programarien moltes menys classes magistrals i s’intensificaria la relació professor – estudiants amb grups de discussió i treball reduïts, tal com es fa en països que tenen bons resultats acadèmics. A ningú no se li escaparà que aquest canvi implica una inversió en universitats més gran que l’actual i també és fàcil deduir que el seu cost és molt més alt si les carreres són de quatre anys que si són de tres. Sotmès a pressions corporatives de col•legis professionals i alguns grups de professors, el Ministeri d’Educació i Ciència no ha tingut el coratge de fer el que era més lògic. Ha triat graus de quatre anys. El ministeri ho ha justificat amb 4 raons: 1.- En ser més llargs permetrà accedir al mercat de treball sense formació complementària. 2.- Com que a altres països europeus entren a la universitat als 19 any i aquí ho fan als 18, s’allarga 1 any la universitat per tal que acabin a la mateixa edat. 3.- Es cursaran al primer curs del grau les matèries comunes per facilitar els intercanvis entre titulacions del mateix grup i evitar així el fracàs provocat per equivocacions en la primera tria. 4.- Això permetrà l’homologació amb altres grans espais d’Educació Superior com és l’Espai Iberoamericà de Coneixement. Pel que fa als arguments 2 i 3, el que hagués estat lògic és que en lloc de discutir durant mesos sobre la necessitat i obligatorietat de la classe de religió, tema com tothom sap enormement transcendent per a la formació dels nostres estudiants, s’hagués abordat una reforma seriosa de l’educació primària i secundària, i s’hagués inclòs a l’ensenyament secundari un curs que realment preparés per a la universitat. Cal dir que avui un gran nombre d’estudiants que arriben a la universitat tenen grans dificultats en l’aritmètica i són incapaços de llegir i assimilar el contingut d’un text mínimament complex. No em sembla que la universitat hagi de ser el lloc per corregir aquests dèficits. Hagués estat tan complicat tornar a introduir el Preuniversitari o el COU?. Respecte al punt 1, és important considerar que una de les virtuts esperades de la reforma és evitar que els estudiants passessin massa anys a la universitat fent coses poc útils per al seu futur professional. Es pretén que els titulats de grau, amb tres anys d’estudi, surtin al mercat i, ja amb experiència professional, tornin a la universitat per fer un postgrau més enfocat a les seves necessitats professionals o vocacionals. El punt 4 ens allunyarà d’Europa i ens acostarà a Amèrica Llatina. Molts sistemes d’Amèrica Llatina el que van fer es copiar el sistema espanyol per poder homologar els títols amb facilitat. Els països del Magrib copien el sistema francès i no és França la que copia al Marroc, per exemple. La tendència és que aquests països s’adaptin a Europa. Avui els fluxos van en aquest sentit. Si ningú no hi posa remei, la solució adoptada pel Ministeri haurà provocat uns enorme despesa en energies per maquillar el sistema universitari sense una reforma real i ens allunyarà una mica més dels millors sistemes universitaris europeus. Això no ajudarà gens a la nostra plena i necessària incorporació en el grups dels països amb una economia basada en el coneixement potent. Si algú no posa remei, tindrem una altra oportunitat perduda. Amb la globalització i l’espai europeu obert, cada vegada serà més difícil remuntar. Cal dir que els rectors catalans han demanat més flexibilitat. De cap manera troben assenyada una reforma que condueixi a què totes les actuals titulacions tinguin 240 crèdits. Esperem esdeveniments. Enric I. Canela Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement Catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Barcelona Membre del Consell de Coordinació Universitària de l’estat espanyol

Ara que la temporada turística s’acaba, tornarem a sentir parlar de bons propòsits de desestacionalització i de búsqueda d’un turisme cultural o de qualitat, es fa pertinent fer un cop d’ull al nostre voltant. Fa unes setmanes la Unió Europea publicava l’estudi estadístic “Turisme i Internet a la Unió Europea”, a partir de dades extretes durant aquest mateix any i que ens serveixen per situar i insistir en la importància d’Internet per a la nostra exhausta gallina dels ous d’or, el sector turístic. L’estudi, fonamentalment, mostra la utilització que es fa d’internet al sector turístic i el compara amb el que es fa a tota l’economia, a tots els sectors productius vistos conjuntament. El primer detall interessant que se’n desprèn és que les empreses del sector turístic donen més importància a tenir una pàgina web que les empreses en general: un 89% de les empreses turístiques europees (de la UE-25) de més de 10 treballadors tenen pàgina web, comparat amb el 61% de totes les empreses de les mateixes dimensions. Aquesta tendència inicial es manté al llarg de tot l’estudi, amb els diversos indicadors que s’hi utilitzen. Així, per exemple, hi trobem que al sector turístic, fins a un 63% de les empreses mostren el seu catàleg de productes i els seus preus en línia, mentre que això només passa en un 28% dels casos del context econòmic general. La mateixa lectura pot extreure’s si el que ens mirem és la possibilitat de comprar a través d’internet, que no deixa de ser l’objectiu últim d’un web comercial: un 39% de les empreses del sector turístic ofereixen aquest servei, mentre que això només passa en un 18% dels casos de l’economia en general. Totes aquestes dades demostren numèricament que Internet s’ha convertit en un canal comercial prioritari per a les empreses turístiques de tota Europa. Val la pena que ens preguntem si això també és així al sector turístic de casa nostra i si estem, realment, aprofitant i traient partit de les capacitats comercials i promocionals d’aquest canal. És evident que la diferència entre l’ús que fa d’Internet una empresa que es dedica al turisme i una que es dedica a vendre, per exemple, sabates, és molt significativa. Ens parla de què el turisme es fa, es pensa i es compra molt més per Internet que la resta de coses que fem, pensam o compram a la vida. Una altra dada estadística serveix per emfasitzar encara més la importància que té i tendrà Internet per al sector turístic: gairebé la meitat de les persones enquestades (un 47%) van dir que havien fet servir Internet durant els darrers tres mesos per a buscar informació i serveis turístics i d’allotjament. Aquesta xifra no deixarà de créixer als propers anys. De la mateixa manera, també seguirà augmentant la freqüència i centralitat d’Internet com l’espai de referència per a informar-se, comparar i, finalment, comprar el paquet turístic i les vacances. Si observem les nostres pròpies pràctiques i les de gent dels nostres entorns, observarem que el fenomen està creixent acceleradament. Personalment, ni recordo el darrer cop que vaig trepitjar una agència de viatges… I si tot això ja és prou evident i important per si mateix, cal no oblidar que estem fixant-nos encara en la Internet de les acaballes del segle passat, la que es circumscrivia a un ordinador, a una pàgina web, a un catàleg electrònic i a la possibilitat de fer una transacció econòmica que ens facilités l’adquisició d’un producte. La clau no està ni estarà en adaptar-nos al segle passat (on, és cert, encara hi tenim comptes pendents que s’han de resoldre) sinó en ser innovadors i imaginatius per al present i el futur. Els sistemes digitals inalàmbrics, els cada cop més omnipresents aparells amb bluetooth, les marques o hotpoints de geoposicionament i, en general, els sistemes de connexió en mobilitat obriran nous camps per a la indústria de l’oci i, per tant, per a les situacions de vacances o viatges. Aquest nou camp de producció i comerç ens interessa com a zona intensament turística i ens interessa com a camp d’aplicació i desenvolupament de sistemes de gestió de la informació i el coneixement. Per si això fos poc, aquesta meitat de la població que busca i compra a través d’Internet, els sectors que ja porten antenes de multiconnexió als seus telèfons i butxaques, les persones que ja tenen en compte aquestes qüestions per a triar els seus viatges i les seves vacances, socioeconòmicament, representa precisament l’estrat de clients dels que estem parlant quan ens imaginem, mig en somnis mig en mítins, aquella forma boirosa a la què descrivim com a turisme de qualitat. Sigui somni, sigui mítin, sigui boira, el que és innegable és que Internet és, ja avui en dia, una condició sine qua non no només per a aspirar a desestacionalitzar-nos i apropar-nos al turisme de qualitat. Serà clau per a la supervivència, la innovació i la competitivitat al sector. Aquelles empreses que se n’adonin o aquelles zones que entenguin que aquestes dades són un repte i una línia de creixement, probablement s’enduran els clicks i les visites, virtuals i reals, dels turistes d’aquí endavant.

---

La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 25 de setembre de 2006. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

¿EXISTE LA UNION EUROPEA? La pregunta puede parecer obvia para un ciudadano de la Unión Europea que ha vivido las profundas transformaciones y los avances que lentamente, y en un entorno de paz inimaginable hace menos de medio siglo, se han ido produciendo desde el 9 de mayo de 1950 con la firma del tratado del carbón y el acero. Un acuerdo económico establecido en el seno de una Europa devastada, arruinada, dividida y desgarrada por la guerra, pero que en su génesis subyacía una clara voluntad política, como quedó evidenciado con la rapidez con que se planteó la creación de un ejército Europeo, proyecto fracasado por la negación al mismo de la Asamblea Francesa. Los grandes avances alcanzados por los ciudadanos de la Unión, -hecho por el cual numerosos países aspiran a entrar a la misma como única vía para salir de la miseria y alcanzar cotas de progreso económico y social-, se deben a que los Estados miembros han cedido competencias tan importantes como la emisión de moneda propia y la eliminación de las fronteras y aduanas. Disponer del euro como moneda única y permitir la libre circulación de personas y bienes generan la percepción de formar parte de un órgano supranacional, de ser ciudadano de Europa. Sin embargo no se debe olvidar que los Parlamentos de cada Estado son los depositarios de la ‘soberanía nacional’ y no el parlamento Europeo, y que la implicación de los mismos en la toma de decisiones de la Unión es mas bien escasa. Pero para muchos ciudadanos no europeos, la Unión Europea es sólo una agrupación de Estados, ya que su respuesta se encuadra en el contexto de los grandes problemas que día a día surgen en el mundo, y en ellos el protagonismo de la Unión en la toma de decisiones es nulo. ¿Dónde ha estado Europa en el último conflicto que azotó durante 33 días Oriente Medio? Sin duda el jefe de la diplomacia de la Unión, Xavier Solana, ha viajado, entrevistado, efectuado propuestas, pero en el momento de la redacción de la resolución 1701 de la ONU ¿donde estaba Europa?, ¿era Francia la voz de la Unión, o defendía una vez más sus interés?, ¿o era el silencio del Reino Unido y su alineamiento con Estados Unidos la postura de la misma?. De poco sirven los esfuerzos de Solana si en el momento decisivo son los Estados, mejor dicho los gobiernos, los que actúan a titulo individual frente a la comunidad internacional. El proceso para poner fin a La guerra del Líbano, -más bien un alto el fuego temporal evidenciado por las preocupantes, pero nada sorprendentes, declaraciones de los presidentes El Assad y Mahmud Ahmadineyad- es un exponente más de la incapacidad europea para actuar como un bloque, como la Unión de Estados Europeos, que muchos deseamos. Los intereses ‘nacionales’, las posturas preconcebidas de quienes ostentan o administran el poder en cada Estado, los ciclos electorales y la capacidad de liderazgo del presidente de turno, condicionan de forma determinante la postura de la Unión frente a las problemáticas externas. En un mundo hipercomunicado, interdependiente, convulso y lleno de frustraciones que facilitan la demagogia y los fundamentalismos religiosos, los europeos debemos preguntarnos si este debe ser nuestro rol. Un rol que con demasiada frecuencia se limita a pagar la reconstrucción, socorrer a los afectados o nutrir las fuerzas de interposición derivados de conflictos, que podrían evitarse si el mundo contase con una Europa que estableciera sus compromisos y peso como Unión mas allá de las fronteras de cada uno de los Estados miembros. Muchos de los Estados de la Unión Europea tienen una deuda histórica con una gran parte del mundo. Una deuda enraizada en los procesos coloniales que potenciaron su desarrollo. Una deuda que no debe ser liquidada con ‘caridad’. El mundo se merece y necesita que la vieja Europa recupere su dinamismo y compromiso y actué como un bloque. Por ello, alcanzado un elevado estado de bienestar y una moneda única, que certifica su existencia en el mundo, debería plantearse la actuación hacia el exterior con fuerza y compromiso. La implicación de los parlamentos de cada Estado en la Unión, potenciar la capacidad del Parlamento europeo, disponer de un presidente europeo, tener representación con capacidad decisoria como Unión en los foros internacionales, ONU, UNESCO,…, la creación de un ejército europeo, etc., deberían ser objetivos a plantear y alcanzar. ¿Objetivos utópicos?, quizás, pero de bien seguro que también así se catalogaban los logros que se plantearon los que pusieron las bases de lo que hoy es la Unión Europea. Antoni Garrell Guiu 19 de agosto de 2006.

Immigració i dret de vot Els darrers dies, les imatges de subsaharians apilats en petites embarcacions arribant a les platges de Canàries omplen els mitjans de comunicació. Des de principis d’any, més de 17.000 persones ‘sense papers’ han arribat a l’arxipèlag i la bonança del temps augmentarà la freqüència i el nombre d’embarcacions. L’espectacularitat i les dificultats del viatge no poden amagar que altres són les vies per on cada any desenes de milers de persones arriben a l’Estat. A través dels aeroports internacionals, especialment el de Barajas, i les connexions amb la resta de països de l’espai Schengen incrementa diàriament el nombre de persones que estan de forma irregular a l’Estat. Les dades de l’INE situaven a principis de l’any, el nombre de residents sense permís de residència ni treball en més de 800.000, una xifra que cal emmarcar amb les regularitzacions massives que s’han anat produint als darrers anys. L’elevat nombre de persones que arriben a Europa fugint de la misèria esperonades tant per les imatges d’opulència mostrada pels canals de televisió, com per les històries i la capacitat adquisitiva d’aquells que tornen al seu país d’origen després del salt cap a Europa, varia la composició social del nostre país, i pot produir que, més que integrar-se, es configurin àrees pròpies on la cultura originària es mantingui, tot generant nuclis on la llengua i la cultura que ens caracteritzen esdevinguin estranyes. És un fet, que cal incrementar les polítiques per potenciar la integració dels nous arribats i d’aquells que fa temps que habiten entre nosaltres. Una integració que tot concedint drets no pot oblidar que tot dret comporta obligacions. Drets i obligacions són un binomi indissociable per a tots, també per aquells més desfavorits, encara que no sigui una pràctica acceptada habitualment. L’opció d’iniciar un camí al nostre país, també els obliga a ésser respectuosos amb la cultura i els valors que ens caracteritzen, començant per conèixer la nostra llengua i acatar els marcs jurídics i socials que sostenen les regles de convivència. Regles que han fet possible disposar d’una societat avançada, oberta, tolerant, solidària i equitativa. És en aquest context on cal enquadrar el debat, recentment reobert, sobre el dret de vot dels estrangers com una peça clau per la integració, i la proposició de llei del PSOE i IU-ICV per atorgar el dret de vot als immigrants extracomunitaris en les eleccions municipals. Novament l’Estat es planteja atorgar nous drets al sobrevinguts. Quelcom que pot semblar una exigència social atès que han fet d’aquesta terra el seu projecte de futur. Però l’anàlisi no es pot centrar en el ‘projecte de treballar i viure’, cal enquadrar-lo en un projecte col•lectiu superior, en aquells aspectes que ens caracteritzen: els valors democràtics suprems, la igualtat de gènere i d’oportunitats de sortida, la separació entre el poder civil i l’eclesiàstic, la tolerància, la llengua. El que cal qüestionar és, si el seu projecte de futur és mantenir-se al marge, o integrar-se a la nostra cultura evidentment sense renunciar al valors d’identitat dels seus orígens sempre que no siguin incompatibles amb els que configuren la nostra societat. Dret de vot? De ben segur que sí, però precedit de l’obligatorietat, per aquells als que se’ls atorgui, de conèixer i explícitament assumir els marcs jurídics i ésser respectuosos amb els aspectes que ens caracteritzen com a país. De no fer-ho d’aquesta manera: atorgar drets sense l’exigència d’obligacions, la cohesió social no es pot mantenir a mig termini, i les senyes d’identitat i els valors que ens apleguen perillen, i sense aquests el futur com a col•lectiu amb projectes i ambicions conjuntes esdevé gairebé impossible. Antoni Garrell i Guiu 19 d’agost de 2006 Article publicat a www.e-noticies.com el 21 d’agost

El proppassat 28 de Juliol hom va copsar el que significa un dia d’atur a l’aeroport del Prat. El cas és, que això demostra la importància que l’aeroport, i també el Port, tenen per la nostra economia. Aquesta importància queda magnificada per la nostre posició geogràfica. Com va recordar Pierre Vilar, el pol econòmic Barcelona es quasi be una illa. Si tracem un cercle de 300 Km. de radi a partir del centre de Barcelona hi contarem escassament 10 o 12 milions de habitants. Com l’àrea de Barcelona en te 4, el entorn que pot comunicar-se en cotxe solament aporta entre 6 i 8 milions de persones. Si repetíssim l’operació amb Milà, Basilea, Frankfurt, Colònia, Brussel•les, Amsterdam o Paris ens trobaríem entre 30 i 50 milions. Es fàcil entendre que les àrees de 40 milions tenen prou consumidors per si mateixes. Depenen poc del comerç llunyà. Però els pols econòmics, encara que tinguin un volum de 4 milions, si no tenen entorn proper l’han de cercar lluny. I per això necessiten Port i Aeroport funcionals i potents. Si a mes estan junts, millor. No s’entén que des de la transició fins avui no haguem tingut cura d’això. Hem de recuperar el temps perdut. L’AEROPORT, UN ENCERT CASUAL. Des de la transició no ens hem ocupat del aeroport del Prat. Quan l’estat el va traspassar des de Aviación Civil a una societat anònima radicada a Madrid – Aena – ningú no va protestar. En paral•lel des de Catalunya varem dificultar tot el que varem pòquer el desenvolupament del aeroport. A 1988 la Generalitat, per iniciativa seva, va declarar zona Zepa els entorns de aeroport i a més va crear el Polígon Empresarial Mas Blau com annex al desenvolupament firal que hi volia fer allí. Més tard, a 1997, va aprovar el Parc Residencial Gavà Mar. Es a dir, els catalans varem fer el possible per encerclar i limitar el creixement del aeroport del Prat. Els antics responsables de la Generalitat no han explicat encara les seves motivacions, més enllà de les apel•lacions a la xarxa catalana de aeroports connectada per trens d’alta velocitat. Per cert, encara ara, alguns ex responsables continuen defensant aquestes idees. Deixem això per altre oportunitat i concentrem-nos en el futur sobre el nou Aeroport. En primer lloc, si fer previsions es delicat, molt més en el camp de la aviació comercial. Es molt arriscat sumar-se al consens generalitzat de preveure creixements del 7 o 8 % anyal com fins ara. El altíssim consum energètic per viatjer-km i la ajuda directe al efecte hivernacle son fets que inviten a la reflexió. Tampoc es fàcil que el querosè continuí sense pagar impostos com fan els altres mitjans de transport. Però malgrat tot, siguem optimistes i considerem que no hi haurà recessió i que continuarà un cert creixement. El segon tema es la batalla comercial entre les empreses transportistes globals i les de “baix cost”. Això es essencial per definir el disseny dels aeroports, ja que no son iguals les necessitats de les empreses explotadores del “punt a punt” i les de les globals. Com no hi ha consens entre els especialistes, no ens queda més remei que apuntar-nos als que preveuen la coexistència de ambdues tipologies en percentatges equilibrats, tot tenint en compte que avui les “baix cost” ja tenen un 30 % del mercat europeu. En aquest punt, no puc deixar de dir, que m’apunto al sector dels que donem altes possibilitats a una victòria del concepte baix cost. Si passes això, com més endavant veurem, no seria dolent par Barcelona. Acceptat que seguirà un cert creixement i la coexistència de transportistes de baix cost amb globals, la tercera qüestió es com seran els avions del futur. Els megacarriers de 600-800 places seran relativament més eficients des del punt de vista energètic i adaptables al concepte de empresa global. Els avions de 250 places i de llarg radi seran adients per les linees de punt a punt. D´acord amb els punts anteriors es plausible pensar que les flotes d´avions del futur mantindrán un equilibri entre els dos tipus d´avions. Es a dir, acabarà en equilibri la actual batalla entre Airbus i Boeing. Aquí arribem al quart punt que es el que ens interessa: Hem encertat amb el projecte d’aeroport de Barcelona?. Per molt sorprenent que sigui, la resposta des del punt de vista geogràfic, logístic i comercial es positiva. La situació geogràfica es perfecta. Està al nodus de les comunicacions catalanes i al centre de gravetat demogràfic. Les idees de fer el aeroport al Penedés o la Segarra eren inferiors. Tampoc es vàlid pensar en una “xarxa catalana de tres aeroports connectats per Ave” com volia la Generalitat. El concepte de “hub” es precisament el contrari. El que si que val, es la possibilitat que Reus i Viloví s’especialitzin en punt a punt, paqueteria i charter. La situació logística i funcional es imbatible. Està al costat del Port i, encara que la terminal de mercaderies s´ha situat al costat oposat, hi ha grans sinergias per el establiment d’empreses logistíques. El aeroport rebrà gran profit de la obertura asiàtica que encertadament fa el Port de Barcelona. Però el millor es que hi ha la possibilitat de fer a baix cost una pista paral•lela a la costa, a uns 200 metres dins del mar, que permetrà treballar les 24 hores dia. Es molt difícil que a Europa hi hagi un altre competidor, amb les avantatges comercials que més endavant veurem. Finalment, per caramboles que un altre dia s’explicaran, està surtin un diseny molt funcional del nou aeroport.. Encara passarem algunes crisis – soroll a Gavá-Mar, connexió ferroviària amb el costat terra, traspàs de titularitat i gestió, discussió amb l’ajuntament del Prat, necessitats territorials noves – però a mig termini tindrem un aeroport amb ample horari, funcional i flexible. També es optimista la situació comercial per atreure distribucions regionals de companyies àrees. Les companyies volen, per aquest ordre, amplitud horària de actuació, funcionalitat i rapidesa de servei i massa critica de viatgers. En amplitud horària, que es el principal factor de decisió, serem els primers d’Europa un cop tinguem la pista al mar. Obrirem 24 hores, a nivell de mar i amb poquíssims dies d’inclemències atmosfèriques. La funcionalitat esta assegurada per un disseny que ha sortit bé gracies al grup de treball del Pla Barcelona d´Aena i d’una sèrie de caramboles poc conegudes encara, si tenim en compte que fa sis anys les autoritats catalanes volien la tercera pista a 750 o 1190 metres de la principal. La massa de viatgers aportada per l’entorn ha millorat, es equilibrada entre negocis i turisme, i pot ser incrementada per connexions que creen els nous operadors. El resum es que els propers cinc anys cern complicats. Tindrem moltes crisis com la produïda per la no renovació del handling a Iberia. Hi haurà debats estèrils provocats per la ignorancia i per amagar errors del passat. Però ja hem reaccionat col•lectivament. Hi ha integrés i els diaris en parlen. I sobretot, el vent ens bufa a favor. Ara depèn de nosaltres. Santiago Montero Enginyer Industrial Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement

Introducció: Per raons conjunturals, la indústria turística del segle XXI es troba sotmesa a forts canvis que posen el sector en una situació delicada i fortament imprevisible. El sector s’ha vist obligat a aprendre a gestionar els riscos esperats, com la guerra i els atacs terroristes, i els ciutadans, que ja no renuncien a viatjar, obliden les crisis amb certa facilitat. Malgrat la situació actual, tant conjuntural com estructural, cal repensar amb optimisme el canvi de model turístic que s’imposarà durant el segle XXI. Una transformació profunda ja iniciada que no té previst que s’aturi. L’evolució de la motivació per fer turisme es va modificant amb la nova concepció de les coses i els nous estils de vida de l’anomenada era del coneixement en què l’oci adopta un paper de turisme basat en l’entreteniment: oci actiu, turisme d’aventura, emoció i coneixement. Parlem, per tant, dels nous turistes del segle XXI. Menys hores de treball, més esperança de vida, més temps lliure, més capacitat de consum, més coneixement… un consumidor més sensibilitzat pels aspectes qualitatius de l’oferta de les destinacions. L’oferta turística ha d’estar en consonància amb els nous desitjos dels clients. Nou escenari competitiu de les destinacions turístiques. Polítiques turístiques d’acompanyament del canvi Les destinacions turístiques han de treballar intensament per garantir la seva competitivitat, actuant fonamentalment sobre els eixos següents: • L’ordenació territorial • La planificació de les infrastructures • Una òptima dotació i gestió dels serveis públics • El desenvolupament de destinacions turístiques de qualitat, social, cultural i ambientalment parlant • El reconeixement de la identitat de la destinació com a valor per al turisme • Una excel•lent promoció de les destinacions turístiques i la recerca de nous mercats potencials El repte de les destinacions turístiques és posar en valor la seva riquesa i atractius, amb una forta dosi d’imaginació, de cooperació públic-privada, planificació a mig i llarg termini i una excel•lent promoció. Catalunya té un gran repte per a la competitivitat en matèria de turisme: diferenciació en productes turístics Garantir la competitivitat representa el major repte per a l’activitat turística al nostre país. El model tradicional de turisme a Catalunya presenta un cert nivell de maduresa que obliga administracions i empreses a revisar-lo i renovar-lo aplicant també nous models de gestió, curosos amb els elements diferenciadors i d’identitat de les nostres destinacions i, territorial i ambientalment, responsables. Un model de turisme de qualitat i sostenible, és a dir, viable econòmicament i socialment sense deteriorar el medi ambient ni la cultura local, amb bons resultats econòmics i empresarials i amb oportunitats de treball i beneficis per a la comunitat local. Un dels problemes del model turístic actual és la concentració i la saturació física i temporal. La creació d’oferta turística diferent del model de sol i platja passa per desenvolupar productes turístics vinculats al patrimoni natural i cultural del país, i a aquelles manifestacions culturals pròpies que poden generar un fort interès, com gastronomia, disseny, moda, arquitectura i formació entre d’altres. Fomentar la innovació i la creació de nous productes, afavorint l’especialització, i incidir en la professionalització de tota l’oferta per facilitar als clients una experiència vacacional única, pot aportar el valor afegit necessari perquè Catalunya es consolidi com a destinació turística de qualitat en el nou escenari de competitivitat. El repte de la competitivitat de les empreses turístiques en el nou escenari. Estratègies competitives Les empreses, també, hauran de repensar els actuals models de gestió i fonamentar les estratègies competitives en: • La innovació, entesa com la capacitat permanent de transformar l’activitat que es realitza per oferir productes i serveis més adaptats als mercats, i que demana flexibilitat, anticipació i adaptació als canvis, cercant elements clarament diferenciadors i amb elevat valor afegit per als clients. • La qualitat, com a voluntat constant de millora en la recerca i solució de les necessitats i desigs del públic objectiu i grups d’interès. • Millores en la gestió i organització de les empreses turístiques. Les estructures organitzatives s’hauran d’adaptar a la nova visió estratègica, en un procés que requereix una visió global del negoci, flexibilitat, especialització i molta agilitat en la presa de decisions. És important incentivar la inversió en tecnologia de les empreses turístiques, especialment per a la distribució i comercialització de serveis, amb la implantació de sistemes on line, la creació de pàgines web i la connexió a internet. • Formació i qualificació dels recursos humans com a necessitat indissociable per a la competitivitat del sector, sustentada no només en els coneixements teòrics, sinó especialment en l’adquisició i desenvolupament d’aptituds i actituds. En el cas del CETT , aquests aspectes es treballen intensament en els diferents nivells de formació i són fonamentals en el model pedagògic, que es basa en el desenvolupament de competències professionals a través de l’adquisició de coneixements, habilitats tècniques i adquisició d’altres competències genèriques, fonamentalment interpersonals i personals, (actituds i aptituds), no tan sols a les aules sinó també ens els Centres propis d’aplicació i en les empreses del sector,amb la finalitat d¡aportar les capacitats directives necessàries en l’actual context del turisme. Productes i serveis excel.lents i innovadors poden ser la clau de la competitivitat de les empreses i del sector, especialment en mercats madurs. Empreses amb una nova cultura orientada a satisfer les necessitats dels clients i a la millora contínua. Empreses que evolucionen amb l’objectiu de satisfer i fidelitzar els clients, incorporen també en la seva gestió la formació i la satisfacció del seu equip i interessos generals de la societat, immerses en un procés de revisió constant. Només així, en l’actual context de globalització, podrà existir una oferta de productes clarament diferenciats en bones condicions de competitivitat que ens permeti posicionar-nos amb força en el mercat i ser competitius en el futur. Maria Abellanet i Meya Associada al Cercle per el Coneixement Activitat Professional: Consellera delegada – Directora General CETT

El curs finalitza i nous titulats arriben al mercat laboral En els últims dies hem assistit a actes de final de curs acadèmic amb el que es certificava que el curs 2005.2006 havia finalitzat. Amb ell, milers de joves han assolit la titulació universitària, o de formació professional, que els habilita i capacita per iniciar la seva trajectòria professional. Aquests dies, una part de joves entusiastes miren les ofertes d’ocupació de les borses de treball dels seus centres o les pagines dels diaris buscant aquella feina que s’ajusti a les seves capacitats, il•lusions i projectes de futur. Malauradament un cert desencís es reflecteix em el seu rostre al constatar les característiques de les ofertes d’ocupació i les contraprestacions salarials que s’ofereixen. L’observació dels rostres il•lusionats, però ara tenyits de preocupació, coincideix amb la publicació de les dades de la inflació interanual: a Catalunya assolí el 4,1% ( 3,9% a Espanya), i les prediccions indiquen que, en el millor dels casos, el 2006 ens deixarà amb una inflació no inferior al 4%, una xifra molt llunyana al 2% prevista inicialment per el govern de L’Estat. El preu de petroli es senyala com un dels factors primers, i en la llista de productes mes inflacionistes apareixent de forma destacada l’habitatge i el transport. El increment del preu de l’habitatge i la seva repercussió sobre la capacitat d’emancipació dels joves, en un país on la cultura del lloguer es gairebé inexistent, no ens pot deixar indiferents, ja que si be és cert que avui per avui els tipus d’interès real a Espanya son negatius, també és cert que els salaris que reben la majoria dels joves catalans i espanyols no permeten afrontar la compra de la llar, ni allunyant-se dels llocs on hi ha mes oferta de treball, i en cas de que sigui possible es requerit invertir hores i hores en una xarxa de transport que no s’ajusta a la mobilitat requerida per la Catalunya actual i que segueix els patrons i els esquemes del últim quart del segle passat. El model econòmic actual no permet, en molts del casos, incrementar notòriament els salaris mitjans dels treballadors, i que es requerida una transformació del mateix amb la finalitat de que aquells puguin apropar-se als que pertocaria a la posició d’Espanya en quant a dades macroeconòmiques. Aquest és un fet que comporta als mes joves precarietat laboral i dificultats per desplegar els seus coneixements i vàlues en el sistema productiu. De be segur que el sistema educatiu es millorable, i que els mestres i professors necessiten mes recursos i recolzament en la seva tasca diària, però també és cert que les escoles i universitats desenvolupen amb esforç la tasca encomanda de preparar persones per afrontar els reptes de l’esdevenidor. Malauradament però, molts de nosaltres tenim la impressió de que aquestes capacitats no son utilitzades plenament per el país i el seu sistema productiu. Aquest es un fet real que deuríem considerar i no menysprear, ja que de la seva utilització eficient i eficaçment rau, tant les claus per assolir el progrés, com el disposar d’una joventut il•lusionada i ambiciosa que desitja assumir reptes de cara al futur. Lina Zulueta Fernadez. Soci Cercle per el Coneixement Activitat Professional: professora Universitat Ramon LLull

El inicio del Mundial de Alemania nos ha situado al borde de ver aparecer una nueva fuente de alarma social: la señal de la Sexta, el canal de televisión que había adquirido los derechos de emisión en abierto del evento deportivo, no ha llegado a todos los usuarios. Aquellos que habían comprado, en cómodos plazos, un televisor plano de varias docenas de pulgadas, corrían el riesgo de tener que conformarse con utilizarlo para ver, por enésima vez, el fascinante documental sobre los hábitos alimentarios de los leones del Serengueti o el apareo de la rana roja de Borneo. La alarmante situación se entremezcla con el lío del despliegue de la televisión digital terrestre, la TDT. A nuestra antena llegan actualmente los canales analógicos convencionales, los de toda la vida, y los digitales de la TDT, aunque para poder ver estos últimos necesitamos un decodificador, artilugio que cuesta alrededor de cincuenta euros. Si vivimos en una comunidad de vecinos, posiblemente sea necesario realizar una ampliación de los amplificadores de cabecera. Un ingeniero de telecomunicación nos puede realizar el diagnóstico y recetar el tratamiento, y un instalador autorizado puede implementarlo con todas las garantías de calidad. Siempre y cuando haya tiempo, claro está. El problema es que, hoy por hoy, la Sexta no cubre todo el territorio, ni a través del canal convencional ni a través de los digitales. Pero no hay malos en esta historia. Su proceso de despliegue está en marcha y avanza a buen ritmo. En un rincón de la pantalla debería aparecer el cartelito de “estamos en obras”. En cualquier caso, se trata de un asunto que incumbe a una empresa privada, que debe desplegar de forma privada una red privada para retransmitir un espectáculo ofrecido por otra parte privada con la cual ha firmado, de forma privada y totalmente lícita, un contrato mercantil. Cargar a los poderes públicos con la responsabilidad de no poder ver el Mundial es, en este caso, excesivo. Los que se quejan porque consideran que tienen un derecho inalienable a ver los partidos de fútbol del Mundial se equivocan. Tal derecho no existe. Si tanto lo desean, pueden contratar los servicios de otro canal que los ofrece en la modalidad de pago, o pueden intentar buscarlos por Internet. Finalmente, salvados por la campana, se ha evitado el desastre: Cuatro nos brinda la posibilidad de visionar los encuentros más significativos. No se trata de un ataque súbito de filantropía, claro está. Por lo menos el Mundial habrá servido para acelerar el despliegue de la TDT, una tecnología de grandes prestaciones que nos zambulle aun más en la tan cacareada Sociedad de la Información. Ahora bien, no puedo evitar pensar que si el nuevo modelo de sociedad debe avanzar a golpe de partido de fútbol, apetece suscribir un “apaga y vámonos”. Antoni Brey Soci del Cercle per al Coneixement Vocal de la Junta del COETC