El otro día se presentó el “Informe Económico del Presidente del Gobierno 2008”. Un documento que, en la coyuntura actual, merece una lectura en detalle. Así y todo, me parece de entrada destacable (y positivo) que en la sección “Presente y futuro del potencial de crecimiento económico español” (página 39) se haga énfasis en el imperativo de conseguir un aumento sostenido de la productividad. Transcribo los que me han parecido párrafos relevantes: “La convergencia en renta per cápita de un país se debe a que en comparación con otros países o bien se aumenta la fuerza de trabajo en relación a su población, por el aumento de la tasa de actividad o la reducción de la tasa de desempleo, o bien lo hace la productividad de cada empleado. En el caso español, la convergencia real durante la larga fase de expansión iniciada desde mediados de los años noventa ha venido determinada fundamentalmente por el primer factor […] Sin embargo, los avances en convergencia propiciados por el buen comportamiento de la tasa de actividad y de la tasa de desempleo se han visto limitados por la pobre evolución de la productividad del trabajo. En el período 1995-2006, la productividad por hora trabajada en España creció en promedio al 0,6 por ciento, frente al 1,7 por ciento en la UE12 y el 2,2 por ciento en EE.UU. No obstante, desde el año 2006 ésta se ha comportado mejor, alcanzando un incremento del 1,2 por ciento […] El problema es que los elementos que han impulsado el excelente crecimiento reciente se están agotando […] Las mejoras futuras en los niveles de renta per cápita en España pasan fundamentalmente por el aumento de la productividad del trabajo. Por ello, el gran reto futuro de la economía española en términos de convergencia real consiste en lograr un cambio progresivo del modelo de crecimiento potencial, sustituyendo la elevada contribución actual del factor trabajo por el de la productividad. No apostar por esta política significaría que nuestra tasa de crecimiento potencial iría disminuyendo hasta situarse ligeramente por encima del 1 por ciento en las próximas dos décadas. El informe no detalla en demasía cómo alcanzar este objetivo, aparte de señalar que en términos genéricos que: “El capital humano tendrá una aportación creciente a la productividad por cuanto en las próximas décadas se incorporarán como oferentes de trabajo cohortes de población con una educación superior a aquéllas que dejarán de formar parte de la población activa. […] También será necesario mantener políticas con un fuerte contenido incentivador del conocimiento y uso de tecnologías innovadoras, así como renovar y mejorar el capital físico, particularmente el capital público, continuando el esfuerzo realizado durante los últimos años para mejorar la dotación de infraestructuras de la economía española. Es posible que a los que estamos más cercanos a las TIC nos hubiera gustado encontrar una referencia más explícita al rol de las tecnologías para conseguir este objetivo de productividad. Hace un año, titulé “Las TIC se olvidan” el comentario en este espacio del anterior informe del Presidente del Gobierno. Esta vez, siendo más consciente de que el efecto de las TIC en la productividad no es automático, seré más moderado. De todos modos, me sigue pareciendo un asunto en el que es necesario profundizar. No tanto para buscar responsables como para encontrar soluciones. Article publicat el 25 de juny a www.estrategias2.es

És molt difícil adonar-se’n del que passa en els moments de canvi. Necessitem perspectiva per a valorar-los. Està clar que a finals del segle XX s’han produït tants canvis que encara no sabem si es tracta d’un de molt gros o una combinació de varis al mateix temps. Però al menys s’han produït simultaniàment dos canvis, contradictoris entre sí, que encara no han desenvolupat el seu potencial i que donaran molt joc en el futur. Em refereixo a la implantació del coneixement i a l’acceptació quasi total dels mecanismes de mercat. El coneixement és un intangible que ha guanyat pes des de la revolució industrial fins avui en dia. De fet els economistes clàssics no van esmentar mai el “saber fer” entre els factors de la producció. A principis del segle XX alguns van esmentar el concepte d’“organització” com un factor de producció. Fins i tot Von Hayek, com no el sabia quantificar, va dir que per mecanismes interns de mercats s’incorporava de manera equilibrada en els valors promig del capital i del treball. Pero és evident que el promig del “saber fer” que incorporaven els treballadors de l’època de la revolució industrial era petit i equilibrat mentre que avui és gran i molt variat entre diferents treballadors. Per dir-ho en poques paraules, un treballador industrial es podia formar en pocs dies ja que des del primer moment podia aconseguir el màxim rendiment. En canvi el treballador del coneixement, que necessita una gran formació prèvia, no aconsegueix el ritme de treball fins un llarg període d’adaptació a l’empresa del coneixement. És clar que el treballador industrial estava indefens i necessitava sindicar-se, mentre que el del coneixement passa a ser valorat per l´empresari com a soci necesari de qui no es vol deslligar. Naturalment que avui en dia tenim una barreja de llocs de treball industrials i de coneixement segons les activitats. Fins i tot dins de la mateixa empresa i centre de treball. Però es evident que les feines amb alt grau de coneixement van guanyant terreny i començen a ser majoritàries. Això té gran importància en molts aspectes, com la crisis sindical, però també en l´obsolescència dels mecanismes de mercat com veurem més endavant. Respecte als mecanismes de mercat també hi ha un gran canvi. Per no remontar-nos gaire lluny, convindrem que després de la 2º Guerra Mundial tots els països avançats van adoptar “l´economia social de mercat” i les idees socialdemòcrates competien amb les consevadores o liberals. Però molts acceptaven que la igualtat de drets i oportunitats justificava escola i sanitat públiques. També es reconeixia que el mercat és el millor reassignador de recursos però que hi havia “monopolis naturals” que era millor que fóssin públics. La novetat ha estat l´eclosió de la societat del coneixement junt a la revolució neoconservadora dels anys 80. Un doble atac polític i acadèmic liderat per Reagan, Thatcher i Friedman amb fort acompanyament mediàtic a nivell mundial va imposar el mercat total. Tot es pot posar en mercat fins i tot la distribució elèctrica o de l’aigua, cosa que els enginyers encara no comprenem gaire bé. Però reticències apart, el tsunami neoliberal s’ha imposat en bona mesura a tot el món. Fins i tot els socialdemòcrates, confosos per un hàbil Blair, s’han entregat. Diguem com a conclusió que en temps d’eclosió del coneixement, s’imposa l’economia de mercat i la contabilització a través dels mètodes pensats per a la SA tradicional. I aquí hi ha una certa contradicció. El mercat està basat en l’acció de les empreses que competeixen. Les empreses s’administren a través de la figura de la societat anònima i aquesta ha de negociar i contabilitzar el coneixement. L’empresa difòn, protegeix i negocia el coneixement. Però el coneixement no és una cosa que de manera preconcebuda es pugui abarcar, limitar, retenir, mesurar, valorar ni vendre. Han començat a aparèixer els problemes. Els preus de transmissió de les empreses depenen de la retenció dels equips humans, cosa molt difícil de garantir. Les patents són moltes vegades impossibles de protegir. Els contables no troben manera de contabilitzar els intangibles. I tot això va amb velocitat creixent. Hom pot dir que la SA i el seu model contable no serveixen per la societat del coneixement. Hem de trobar un nou instrument que ningú sabem intuir. La paradoxa és que els neocons i els sindicalistes, amb una fe més pròpia d’integristes que d’agents socials, segueixen defensant els seus principis. Fins quan?

Imaginem un món ple d’autopistes de peatge. Quins podrien ser els interessos de la major empresa fabricant de cotxes del món? Potser invertir en més autopistes de peatges per assolir una posició omnipresent al mercat i sucar de tot arreu? No. La seva millor bassa seria acabar amb els peatges. A menys peatges, més velocitat, més cotxes, més tràfic… Aquesta és la idea que s’explica al breu informe publicat per Enter elaborat pel Miguel Gil, que m’ha semblat prou interessant com per adjuntar-lo i resumir-lo aquí. Aquesta és l’estratègia que alguns que entenen que està duent a terme Google. Com a estendard més representatiu de les empreses tecnològiques, Google té un pols obert i més o menys pendent amb les empreses proveïdores d’accés a Internet i amb les teleoperadores telefòniques/mòbils. Amb les dues perquè, en definitiva, l’accés a la xarxa serà mòbil i sense fils en un no-res i unes i altres veuran com el seu model de negoci s’unifica. L’optimització dels dispositius de butxaca per a la navegació per internet i la gestió i intercanvi de dades farà la resta. Fins ara, aquesta qüestió passava per una lluita pel control i millora dels canals existents. Wifi, wimax, tecnologies DSL més o menys millorades, navegació GPRS o HSDPA… uns espais que, en la seva major part, ja han estat coberts i conquerits per les teleoperadores i les companyies proveïdores d’accés a internet. No obstant, un nou espai es dibuixa a l’horitzó i aquesta és, possiblement, la millor aposta que pot fer Google per fer la guitza a totes les empreses que tenen el seu model de negoci basat en la idea del peatge. La qüestió passa per aprofitar l’espai radioelèctric que quedarà lliure després de l’apagada analògica, que als Estats Units està prevista per al febrer de l’any que ve i que, a l’Estat Espanyol, tot just s’acaba de fixar al 3 d’abril de 2010. Els “espais blancs” (white spaces) són les freqüències no utilitzades dins l’espectre emprat per a l’emissió televisiva (l’Enrique Dans ho explica aquí la mar de bé i la mar de curt). Al 2006, Google va impulsar la creació de la White Spaces Coalition, que pretén donar accés a internet de banda ampla a través dels “espais blancs”. Aquesta mena de wifi blanca o “wi-fi 2.0” tindria una velocitat de transferència significativament més elevada que l’actual, i els costos econòmics són molt minsos. A primera vista, costa imaginar un model d’internet d’alta velocitat on els costos de connexió siguin autènticament residuals o fins i tot nuls/subvencionats. No obstant, és evident que aquesta és una possibilitat real i conté un model de negoci i d’oportunitats molt fèrtil per als que tenen les dificultats i el cost d’accés entre els seus hàndicaps. I ja no parlo tant de la internet domèstica o fixa, sinó, sobretot, de la internet mòbil, de butxaca i geolocalitzada. Un terreny, una nova frontera (electrònica) per a la innovació social i empresarial que, en teoria, tots podem aspirar a colonitzar.

– – –

La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 30 de Maig de 2008. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l´Observatori de la CiberSocietat.

El proppassat dia 30 el Comitè Permanent d’Experts encarregat d’elaborar les bases del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI) va lliurar el document al Govern. L’objectiu del PNRI és posar les bases per fer de Catalunya un país on l’economia del coneixement jugui un paper principal. Sense una economia basada en el coneixement, d’alt valor afegit, i no basada en la mà d’obra barata o en la producció intensiva, Catalunya no podrà mantenir l’actual estat del benestar ni, encara menys, progressar. Aquest és un bon moment per reflexionar per què Catalunya no està plenament inserida en la Societat del Coneixement. No és aquesta una afirmació gratuïta, hi ha molts indicadors que demostren això i la seva pèrdua de pes específic de Catalunya tant en l’àmbit de l’Estat com en l’europeu i mundial. El Regional Innovation Scoreboard 2006, l’últim publicat, és un indicador sintètic que ens permet veure la posició de Catalunya entre 208 regions europees. Mostra que ocupa la posició número 82, amb un índex d’innovació de 0,47, per sota de la mitjana europea, que és de 0,55. Per davant hi ha Madrid, el País Basc i Navarra. Una posició francament dolenta per a un país que es considera motor d’Espanya i que està integrat en una associació que es diu Els Quatre Motors d’Europa. Som els darrers, tot i que no a gaire distància de la Llombardia. Per què la situació és tan dolenta? Hi ha causes imputables a les polítiques que depenen del govern espanyol, però també, en el context de l’Estat, Catalunya té una part important de culpa. El PIB espanyol a la cua. L’European Competitivity Report 2007 indica que el PIB espanyol per hora treballada està a la cua de la dels països de la UE-15, tret de Portugal i Grècia. Aquesta baixa competitivitat té moltes causes: infraestructures precàries, manca de competència en els mercats, horaris inadequats, relacions laborals basades en la desconfiança mútua, etc. També l’Informe de Competitivitat Global 2007 del World Economic Forum indica que Espanya té una regulació laboral restrictiva i una força de treball mal formada. I d’antre els punts flacs de l’economia destaquen aquells que tenen a veure amb la societat del coneixement. Segons el meu parer són les polítiques de l’Administració les que més condicionen les polítiques econòmiques de la resta dels agents econòmics i socials. Catalunya no és innocent. Les polítiques en favor de la societat del coneixement són escasses,un sistema educatiu dolent, manca de formació professional, baixa formació cientificotècnica, pocs científics i enginyers, traves burocràtiques per a les empreses, etc. El govern català, amb PNRI, vol fer jugar tant els agents polítics com els econòmics i socials, i fer que tots ells es comprometin per resoldre aquests problemes. Però el paper del Govern no és coherent. Mentre s’impulsa un PNRI, en el pressupost per al 2008 es restringeixen els recursos destinats a la recerca i la innovació. Jo demanaria el compromís dels agents polítics. Si ells ho fan la resta els seguirà. Les empreses i les associacions empresarials faran per maximitzar els beneficis, la seva raó d’existir és econòmica, i si adopten un camí o un altre, és perquè a curt, mitjà o llarg termini obtindran millors resultats. Gil Gidrón president fundador de la Cambra de Comerç i Indústria Espanya – Israel deia l’altre dia: “En l’àmbit institucional, Israel té una figura molt interessant que no té Espanya. El Chief Scientist, un càrrec que és al mateix nivell que el governador del Banc d’Israel, és a dir, que és independent del Govern”. A Catalunya es va eliminat el DURSI i ara es limita el pressupost als centres de recerca. Israel destina el 5% del PIB a R+D+i. No cal dir gaire més. Article publicat a Dossier Econòmic de Catalunya el 17 de maig del 2008.

Unes declaracions i un article del president Montilla publicats a les pàgines d’El País dissabte passat, han tornat a posar damunt la taula dues qüestions cabdals per a Catalunya. L’una, l’exasperant lentitud en desplegar les oportunitats que el nou Estatut ens brinda; un Estatut que d’aquí un mes farà ja dos anys va ser referendat per la ciutadania. L’altra, directament relacionada amb l’anterior, el finançament insuficient que Catalunya pateix des de fa temps i la urgència en poder aplicar tot allò que es preveu en l’Estatut en matèria d’autogovern. El president Montilla recordava en les seves declaracions i reflexions que la dilació en abordar aquestes qüestions, no faria més que fer créixer el clima de desafecció de Catalunya envers. I sortint al pas de posicionaments fets per diversos barons del PSOE i per Felipe González mateix, afegia Montilla que en temps de crisi econòmica “si toca” parlar de finançament autonòmic. En aquest sentit tornava a recordar el president, que “Catalunya no demana res que no li correspongui”, en una clara referència a la incoherència que es dóna entre la solidaritat que se’ns reclama i les aportacions que l’Estat acaba retornant a Catalunya en termes de renda per càpita. A les precises reivindicacions del president caldria afegir que mentre Catalunya ha crescut en més d’un milió d’habitants, les aportacions de l’Estat a Catalunya no s’han vist substancialment modificades els darrers anys. Pocs dies abans que el president de la Generalitat de Catalunya escrivís i digués tot això, el conseller delegat d’Abertis, Salvador Alemany –elegit recentment nou president del Cercle d’Economia–, assegurava que era hora de potenciar l’aparició de “nous líders polítics, empresarials i socials en una societat de més benestar que, això no obstant, no n’acabava de facilitar la seva aparició”. Afegia que és obligació del món empresarial català “guanyar en autoestima” i fugir del “victimisme i de les comparacions” amb la finalitat de disposar d’un projecte propi “sense haver d’estar pendent dels altres”. Unes idees que es podrien complementar perfectament amb unes altres formulades per l’encara president del Cercle d’Economia, José Manuel Lara, quan afirmava que calien persones disposades “a córrer riscos” que sortissin de la tònica molt catalana de premiar el “perfil baix i la discreció”. Unes i altres opinions, reflexions i declaracions polítiques i empresarials acaben per complementar-se perfectament quan es tracta de fer una diagnosi precisa d’una Catalunya que es troba massa aturada i que sembla recrear-se en els records inútils i en les velles passions que no acondueixen a enlloc. D’aquesta actitud conformista i poc arriscada, no és estrany se’n derivin els resultats que es plasmen en indicadors que col•loquen al nostre país en llocs cada vegada més allunyats del lideratge en rànquings de referència. I en comptes de preocupar-nos per analitzar les causes que ens han portat fins aquí, quan algú per la seva responsabilitat s’atreveix a plantejar l’adopció de mesures urgents per intentar canviar el signe d’aquest estat de coses, no triguen massa en aparèixer actituds corporativistes i de resistència al canvi que no fan més que posar més pedres en el camí i d’aquesta manera evitar que es pugui mirar massa endavant. Certament quan es prenen mesures es corre el risc d’equivocar-se, però també d’encertar-la i treure profit de les oportunitats que en temps de dificultats també hi ha. En unes altres paraules: deu ser hora d’establir un pacte tàcit entre els agents societaris del nostre país amb l’objectiu d’estimular la cultura de l’esforç, de potenciar les capacitats de les quals disposem i d’apostar per l’activació i desenvolupament de polítiques que contribueixin a generar progrés econòmic i social. Si no som capaços de fer-ho, les persones emprenedores amb sentit del risc i amb visió d’oportunitats preferiran, com ja ho fan ara, sortir de Catalunya per buscar un indret on els sigui més fàcil desplegar les seves idees i iniciatives. Els països només progressen si les persones que el conformen són capaces d’imaginar el futur i els agents socials disposats a fer-lo possible. Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de maig de 2008

Des del 1889 en que a Paris es celebrà el “Congrés Obrer Socialista de la Segona Internacional” establint-se l’1 de maig com a dia internacional dels treballadors, moltes coses han variat, al menys pel món occidental i els països desenvolupats, amb el reconeixement de drets i el notori augment de les prestacions i les cobertures socials. Però aquest primer de maig, el mercat laboral comença a sentir amb força la greu crisi econòmica que dia a dia es fa més palesa, encara que alguns continuïn dient que no estem en crisi tot afirmant que sols és una forta desacceleració del ritme de creixement i que l’economia espanyola i europea estan preparades per afrontar les problemàtiques que és pressenteixen. Sigui quin sigui el mot que s’utilitzi, el que és cert és que la ‘desacceleració’ ha arribat amb virulència al mercat laboral, amb un increment de 246.000 aturats al primer trimestre portant la taxa d’atur fins el 9,63% de la població activa, un punt més que l’any passat i molt superior a les mitjanes dels Estats de la Unió, (7,1% en la zona euro, i 6,7% en la Unió Europea dels 27), una taxa sols superada per Eslovàquia amb un 9,8%. Unes dades que posen a Espanya con l’Estat de la Unió amb l’augment més gran d’aturats en els darrers 12 mesos segons indicà la Oficina d’Estadística Comunitària. L’atur i la disminució de l’activitat econòmica han portat finalment al govern de l’Estat, sense emprar la paraula crisi, a rebaixar les previsions de creixement pel 2008 en vuit dècimes, situant-la en el 2,3%, i a assumir que la recuperació no arribarà fins el 2010 amb un creixement esperat del 2,8%. La no acceptació de la crisi comporta la no assumpció de que el model econòmic està exhaurit i que cal abordar la vertebració del nou. En definitiva, no s’assumeix que les necessàries accions conunturals per afrontar la crisi i minimitzar el seu impacte sobre el sistema productiu, conseqüentment l’ocupació, i sobre les famílies, s’han d’acompanyar d’aquelles polítiques estructurals de llarg termini que ens condueixin cap a un model més robust i menys subjecte a les turbulències periòdiques. Un model més robust comporta la posada en marxa de reformes i actuacions estructurals per avançar significativament en innovació, en la col·laboració dels centres de recerca amb les empreses, en ajustos al mercat laboral, en assolir la productivitat, en vertebrar les noves bases de generació de valor, i el suport als emprenedors, unes actuacions que sols s’efectuaran si s’accepta que la situació no és sols una desacceleració per causes de problemes externs i d’abasts, sinó una crisi arrelada també en un model caracteritzat per una alta inflació, un baix nivell de productivitat i transferència de coneixements cap el sistema productiu, i manca d’esperit emprenedor. Cal doncs exigir que s’actuï simbiòticament amb determinació en el curt termini i amb ambició en el llarg. Una determinació i ambició que requereix del lideratge que li pertoca a les administracions; afavorir i fomentar l’esperit emprenedor; i l’esforç col·lectiu focalitzat en unes fites concretes. Malauradament aquestes fites i el model de futur no ha estat explicat, però de ben segur que no es pot sustentar en la construcció i sí amb els nous coneixements i les tecnologies que doten d’intel·ligència a les màquines i als instruments que convertint-se en perifèries o protèsis humanes permeten assolir grans avenços. Un futur que es mourà amb escenaris energètics diferents, amb forts canvis mediambientals, amb tendències migratòries creixents en un món superpoblat i amb grans desequilibris. Un futur que obliga a apostes sèries i precises en aquells camps en els quals tenim sòlides bases per construir un nou model econòmic, que sense renunciar al pilar d’avui en generem de nous: Robòtica; telecomunicacions; energia; alimentació; biotecnologia, bioenginyeria i salut; aeronàutica, o disseny són alguns d’aquests camps. Un model de desenvolupament de futur que no està dibuixat, i si ho està no és àmpliament conegut i assumit, un fet que genera desorientació i no permet que sigui ara abordat, oblidant que és en èpoques de desacceleració i crisi quan cal construir els models que donaran fruits en les èpoques de bonança, sabedors que les crisis obren noves oportunitats per tota societat amb capacitat d’emprendre i voluntat de vertebrar el futur, i el que ésmés important, que les crisiscom l’actual sols siguin un fet conjuntural. (Publicat a www.e-noticies.com amb data del 5 de maig del 2008)

En analitzar els desafiaments actuals i els reptes de la competitivitat, es constatà que els processos de producció de l’empresa ja no són un element diferencial, fonamental o estratègic per aconseguir la competitivitat i uns bons resultats. El factor bàsic és ‘què’ es produeix i ‘a qui’ va adreçat. El ‘com es produeix’ rau en la tecnologia, les instal•lacions i les localitzacions emprades, elements disponibles per a tots els qui tenen els recursos econòmics i l’accés als mercats. En canvi, el ‘què es produeix’ (productes o serveis) depèn fonamentalment de la capacitat creativa, del talent i de la cultura innovadora i d’esforç, un bé exclusiu de les persones. És evident que l’empresa ha de tendir a maximitzar els ingressos i a la vegada a minimitzar les despeses productives, el que comporta, d’una banda, oferir productes i serveis diferencials i de valor i, de l’altra, ser altament productiu, disposar de sistemes de producció flexibles i adaptables, localitzar els diversos processos en les ubicacions més escaients, disposar de la tecnologia òptima i extreure-li la màxima potencialitat, i assolir alts nivells de qualitat. Tot un conjunt de factors, que són funció directa de la recerca desenvolupada i del disseny, adreçats a satisfer des de les necessitats fisiològiques fins a les d’autorealització de les persones i a impulsar les seves motivacions com a consumidors o usuaris de productes i serveis. El disseny, en conseqüència, esdevé la disciplina més important per assolir la innovació i la competitivitat de les empreses en un entorn canviant. Diferents estudis posen de manifest que les empreses que l’incorporen d’una forma efectiva assoleixen increments de vendes properes al 50% i, també, que el 80% de les grans empreses l’integren en la concepció dels productes, en els seus processos productius, i en totes les activitats dels procés de comercialització i venda. Caldria preguntar-nos què és el que atorga aquesta gran capacitat transformadora al disseny i que el converteix en un element preuat per a tots aquells que volen afrontar la competitivitat en un entorn global altament competitiu. Sens dubte la resposta rau en les dificultats arrelades als elements que envolten i conformen al disseny de nous productes i les especificitats del propi procés de disseny, ja que aquests requereixen escoltar el mercat, amb la finalitat de convertir els requeriments en atributs explícits i implícits del producte. Aquesta tasca no pot ignorar que el procés d’observació i d’anàlisi és altament complex, tant per les dificultats en interpretar i sintetitzar els hipercondicionants arrelats en la multiculturalitat, els mestissatge i els sorolls conjunturals existents, com ho són els avenços tècnics i científics que omplen de noves possibilitats el procés creatiu. Sens dubte dissenyar és una tasca complexa que té com a dificultat afegida la necessitat de cicles curts de disseny, tot un conjunt de fets que ultrapassen les aportacions i els mètodes tradicionals de disseny, centrats en l’anàlisi de la funció i les definicions del producte. Avui en dia el procés creatiu ha d’integrar eficientment el gran nombre de variables que de forma interrelacionada convergeixen en el problema a resoldre i que obliguen a que totes elles siguin considerades, de tal manera que el procés creatiu serà òptim sols amb l’anàlisi sistemàtic i l’avaluació continuada de les diverses solucions. El procés metodològic requerit pel disseny ha de cobrir des de la definició del problema i els subproblemes associats, fins a la recopilació de la informació i anàlisi de la mateixa -convertint-la en coneixement-, així com la identificació dels materials i de les tecnologies més apropiades per a desenvolupar les solucions, contrastar-les i verificar-les. A l’hora de definir els prototips i d’avaluar-los, cal considerar factors específics de desenvolupament, viabilitat, ecològics i d’acceptació (enquadrada, d’igual manera, pel que fa als mercats locals i als internacionals). Aquest procés metodològic també comporta tenir en compte les polítiques empresarials, les tendències sòcioculturals i, finalment, descriure les directius per a la producció, seguiment i ús del producte. Una metodologia que no pot ser rígida ni restrictiva de les capacitats i alternatives, ja que el rigor metodològic ha de ser simbòlicament tractat amb els aspectes propis del procés creatiu, que té un fort component d’intuïció, imaginació i sensibilitat. En definitiva, el disseny cal que combini racionalitat, lògica i intuïció, una terna que fa del disseny quelcom diferencial, motor de progrés i de la generació de valor. Quelcom reservat a les persones amb capacitat d’integrar art, ciència i tecnologia; així com d’organitzar el procés creatiu amb rigor científic, però sense limitar la recerca de la innovació i l’explosió creativa. Cal saber distingir la idoneïtat d’una proposta enfront de l’altra; sorprendre, sense generar rebuig; i garantir la qualitat, possibilitant un procés productiu òptim i fiable, evitant la malversació, i garantint la sostenibilidad al llarg de tot el cicle de vida del producte. El disseny és, doncs, l’element indispensable per a totes les empreses i col•lectius humans capdavanters en assumir els reptes de la sostenibilidad i evitar l’exclusió. Malauradament és encara un bé escàs, que no està a l’abast de totes les organitzacions, tant per motius endògens arrelats en la cultura empresarial, com per la dificultat d’accés al món del disseny en funció de la dimensió de les empreses. Cal, doncs, actuar des d’un triple vessant: fomentant les vocacions de disseny, reconeixent la seva cabdal aportació, i recolzant als estudiants compromesos amb els procés creatiu i la societat; establint mecanismes per facilitar que les organitzacions descobreixen el valor del disseny i el seu impacte sobre els resultats, de la mateixa manera que es va fer, en el seu moment, amb la tecnologia; i, finalment, facilitant l’accés al disseny, d’acord amb la realitat del teixit social i productiu, i de forma simbiòtica amb els avenços tecnològics i científics. En definitiva, assolir els reptes relatius a preservar la qualitat de vida i incrementar els desenvolupament humà, sense condicionar l’esdevenidor. Uns reptes sols assolibles si es col•loca el talent i la creativitat al centre de totes les activitats. Antoni Garrell i Guiu Soci del Cercle per al Coneixement. Director General fundació per l’ESDi Article publicat al diari: mon empresarial del mes de Maig 2008, pagina 12

La formació de qualsevol govern, ja sigui d’àmbit nacional o estatal, comporta, que tothom hi acabi dient la seva, en funció del punt d’observació que cadascú tingui. Si aquest és proper a les posicions del govern, les crítiques cap el nou executiu seran mínimes o pràcticament inexistents. Per contra, si l’observador es troba més alineat amb l’oposició, les possibles qualitats del nou executiu passaran inadvertides i no tindran cap importància. En qualsevol cas, el què seran pros per a uns poden ser contres per als altres i a l’inrevés. Com sempre passa en la vida, entre aquests dos punts extrems, hi ha molts altres punts possibles des dels quals es poden observar les coses d’una manera més desapassionada, que no vol dir pas que siguin neutrals. I és des d’un d’aquests possibles i diversos punts d’observació, que hauria de ser relativament fàcil descobrir alguns dels pros i dels contres que el nou executiu estrenat aquesta setmana a Madrid presenta. Ningú no hauria de discutir que un dels pros del nou executiu ve definit per un fet doble, sense precedents en la nostra història: d’una banda, que més de la meitat de les carteres ministerials siguin encapçalades per dones i, de l’altra, que sigui també una dona la que ostenti la màxima responsabilitat al capdavant del Ministeri de Defensa. Un altre dels pros hauria el trobaríem en què d’entre els ministres n’hi hagi dos que són catalans i que ostenten, a més, carteres denominades d’Estat, com ho són les de Defensa i la de Treball. I encara un tercer pro, el tenim en el compromís contret pel president del govern d’apostar decididament per fomentar la recerca com a motor principal de la nostra economia. Comença a ser hora que deixem de militar en la categoria de l’economia del totxo i apostem per ingressar en el club selecte de la recerca puntera en l’àmbit científic. Sortosament el nostre país disposa d’una bona nòmina de recercadors i recercadores que poc té a envejar en alguns cassos, amb la d’altres països i amb uns centres de recerca de primer nivell i referència. Per cloure aquesta primera relació d’urgència de pros que presenta el nou executiu, podríem afegir-hi la combinació de joventut i experiència entre els seus components. Anem als contres; uns contres que, des de Catalunya, prenen segurament una especial dimensió. Costa d’entendre que després dels resultats obtinguts pels socialistes a Catalunya en les darreres eleccions generals, la presència de ministres catalans en el govern sigui exactament la mateixa que en l’anterior legislatura. De la mateixa manera costa comprendre que una ministra com la senyora Magdalena Ýlvarez, continuï en l’executiu al capdavant del ministeri que la va fer famosa a Catalunya i no precisament pels seus encerts gestuals i verbals. Amb la suma d’aquestes dues apreciacions, hom pot acabar tenint la sensació que en comptes d’haver-se tingut en compte l’aportació de Catalunya en l’èxit electoral de Rodríguez Zapatero fins a catapultar-lo de nou a la presidència del govern, sembla se’ns hagi acabat per carregar els neulers de la pèrdua de vots que el PSOE va tenir en la resta de l’Estat. Evidentment és una percepció que, en tot cas, caldrà polir en el futur. Ara com ara, però, la composició del nou govern no sembla especialment apropada als interessos de Catalunya i, d’alguna manera, tampoc no deixa en un bon lloc el govern que presideix José Montilla. I si amb la presidència del govern de Catalunya per part de Maragall les relacions entre els presidents dels executius espanyol i català no va ser la millor possible, tampoc ara, en què Catalunya està presidida per José Montilla, dóna la sensació que el president del govern espanyol tingui en compte del tot la bona governança a Catalunya i fer passos i gestos per reforçar la tasca d’un govern progressista al qual li han caigut al damunt les conseqüències d’oblits i de feines no fetes a temps al llarg de molts anys. Caldrà estar atents. Publicat a Diari de Sabadell, el 17 d’abril de 2008

Quan ens plantegem la necessitat d’un canvi pel que fa referència a la Universitat, és perquè estem fortament convençuts que aquesta ha d’esdevenir una peça clau per la societat del coneixement. El canvi que cerquem ha de permetre situar la Universitat com una palanca de l’economia del coneixement, com el ressort principal de competitivitat i de projecció cultural d’una societat. L’inventari de respostes que resoldrien la qüestió plantejada és el següent: 1. Sí (des de dins però sentint la pressió d’una societat més compromesa amb la Universitat). 2. Sí (amb lideratge, molt lideratge, un bon sistema de lideratge i amb il•lusió). 3. Sí (amb visió, estratègia clara i competències d’innovació). 4. Sí (teixint coalicions internes que superin una certa tendència natural al bloqueig corporatiu). 5. Sí (amb comunicació a més de lideratge). 6. Sí (amb una gran competència directiva, amb talent en la direcció gerencial). 7. No (sense risc, sense tocar interessos personals o de grup a vegades molt arrelats). 8. No (sense gestionar una àrdua resistència al canvi, que desgasta i s’eriça fàcilment). 9. No (perdent-nos en la burocràcia administrativa davant qualsevol iniciativa nova). 10. No (amb un tempo de presa de decisions propi de principis del segle XX). 11. No (sense capacitat d’enfrontar-se a la demagògia estamental o a l’animadversió a qualsevol cosa que respiri presència de l’empresa). 12. No (instal•lats en el victimisme, sense voluntat emprenedora, pensant que tot depèn de les lleis, dels reglaments que fan els altres o tan sols del pressupost que arriba de les administracions públiques).

A principis del mes de març del 2008, coneixíem que les inversions que han situat a Espanya com un dels líders mundials em producció d’energia elèctrica per via eòlica donava el seu fruit, el dia 4 a les 4 de la tarda es superaven els 10.000 MW cobrint el 28% de la demanda elèctrica, la resta fins els 34.185 MW requerits foren generats en un 25% per centrals de cicle combinat, un 20% amb energia nuclear, un 14% amb centrals de carbó i un 2% amb energia hidràulica, sens dubte, una bona noticia però que no amaga la dependència de les condicions climatològiques, el forts vents permeten assolir aquesta significativa xifra, ni l’important percentatge de generació en base a la combustió de residus fòssils, que genera CO2, una generació contaminant a la que es suma la immensa majoria de vehicles a motor que consumeixen derivats del petroli. Un petroli que dia a dia incrementa el seu preu com han comprovat els milions de conductors que, en les vacances de setmana santa, al omplir el dipòsit dels seus vehicles han pagat entre 6 i 12 euros més que l’any passat. Aquesta era sols una de les evidencies del fort increment del preu de l’energia que certifica que vivim una època de fortes tensions energètiques motivades per la petrodependència, i el fort increment de la demanda procedent dels països emergents amb creixements econòmics molt importants, com queda palès que a la Xina entre el 2002 i el 2006 el consum per càpita d’energia primària passes de 0,83 a 1,3 tones equivalents de petroli, o a la India de 0,32 a 0,37, unes xifres importants però encara llunyanes al consum per càpita dels EEUU, que si be ha disminuït es situà en 7,77 tones al 2006, o a les 4,1 de la Unió Europea. Una demanda que ha posat el preu del barril de petroli per damunt dels 100 euros, si be al tancament de la setmana el preu retrocedia arrel de les ombres sobre el creixement econòmic global. Un alt preu del barril encara no plenament percebut per nosaltres atès el canvi del dòlar amb l’euro, que també ha assolit màxims històrics 1,55 dòlars per euro, un fet que comporta que pels països de la zona euro el increment sigui molt inferior. Si considerem els 81 dolars que costava el barril mig any enrere i el canvi euro dòlar de 1,39 del setembre, constatem que mentre qui paga en dòlars el barril el preu s’ha incrementat un 25%, mentre que a la zona euros sols un 12%. És coneguda la importància de l’energia pel desenvolupament social i econòmic, ja que és el que permet assolir alts valors de productivitat, possibilita la mobilitat i les comunicacions, atorga habitabilitat i comoditat, i marca diferencies fonamentals entre els que la tenen garantida i accessible i aquells que encara tenen series dificultats per accedir-hi. Certament el creixement del consum energètic incideix negativament en el medi ambient, arrel de l’ increment dels gasos d’efecte hivernacle per l’elevat percentatge que s’obté en base a la combustió de residus fòssils, el baix percentatge d’ energies renovables i, malauradament, els recels que genera l’energia procedent de la combustió nuclear pels seus residus i greus episodis com el de Chernobil. Però l’energia és un be indispensable i creixent, originat no sols pel desenvolupament de grans àrees del planeta, sinó també per l’ increment de la població mundial, sols cal recordar que en els darrers 50 anys s’ha duplicà, superant els 6.000 milions i, encara que la tassa de natalitat ha baixat al 1,2%, al ritme actual al 2050 es poden sobrepassar el 9.000 milions. Es cert que el creixement del consum energètic genera trastorns mediambientals, i també és cert que sense energia no hi ha vida. El nostre cos per mantenir-se viu necessita convertir els nutrients amb l’energia vital, i l’espècie humana s’ha desenvolupat a l’aprendre a canalitzar energies alienes per incrementar les seves capacitats. Podem constatar que en la mesura que s’incrementa el benestar i el desenvolupament personal i col•lectiu les necessitats energètiques creixent, ho certifica el consum mig anual per càpita dels països de la OCDE que sobrepassa els 8.053 kWh, en contrapunt al gairebé els 80 kWh dels països menys desenvolupats. Per a molts ens queda lluny la utilització de la llenya per escalfar-nos, alimentar-nos, il•luminar la foscor, i fabricar eines; o requerir d’animals per desplaçar-nos o millorar el rendiment de la terra, encara que centenars de milions de persones encara esta en aquest estadi. La millora de la qualitat de vida ha estat possible mercès a eines i màquines més i més complexes que consumint energia permeten fer més amb menys esforç i amb més rapidesa. La qualitat de vida en un mon globalitzat, tecnificat, hiperproductiu i massificat, requereix de creixents quantitats d’energia. El problema rau no sols en estalviar, que cal fer-ho i és possible, sinó també en com obtenim la quantitat d’energia requerida, i amb quins recursos energètics. Uns recursos que han de trencar tant la dependència del petroli, que queda palesa amb les més de 3.500 milions de tones anuals requerides en l’actualitat en contrapunt al poc menys del milió de tones produïdes al 1880, com l’hegemonia de la producció de recursos energètics concentrats actualment en un 70% a Orient Mitjà, els Estats Units, i l’antiga Unió Soviètica, i un 15% a Veneçuela, Mèxic i Xina. La UE en general, i Espanya en particular que importa el 80% del seus recursos energètics, són clarament regions energèticament dependents, ja que s’importa gairebé la totalitat del gas i del petroli que requereixen. Cal acceptar que l’elevat preu de l’energia no és conjuntural, ja que el desitjable desenvolupament dels països endarrerits i l’augment de la població mundial incrementaran la demanda a pesar del camí a recórrer en l’eficiència en el seu ús que comportarà importants estalvis en els països desenvolupats. Un bon exemple és el pla d’acció aprovat per la Comissió Europea amb la finalitat de que els europeus consumim un 20% menys d’energia fins a l’any 2020, un fet requerit si considerem que sols l’estand-by dels aparells de la U.E. consumeix, en un any, una quantitat d’energia electricitat similar al consum anual de Centreamericà. Per fer-ho hi cal crear hàbits d’estalvi i usar aparells més eficients, substituir les bombetes de llum incandescent, desconnectar els aparells electrònics quant no s’utilitzen, descongelar amb més freqüència, apagar la pantalla del PC, les impressores, fotocopiadores i escàners, emprar menys els ascensors, o fitxar la temperatura escaient sense exagerar en fred o calor. Es pot concloure que l’energia és un element cabdal, al igual que l’aigua, però que a diferencia d’altres recursos basics es pot obtenir de moltes fonts, si be d’algunes amb més esforç i cost que altres. Cal dons actuar per una triple raó; la primera per garantir aquest bé indispensable per la qualitat de vida i el progrés; la segona per disminuir la petrodependència, que és reduir l’agressió constants permanents i sostinguda a l’ecosistema i al futur; i en tercer lloc, assolir un raonable grau d’autonomia i no dependència en un bé que, ens agradi o no, generarà tensions creixents, al igual que l’agua, i es mantindrà en alts preus arrel de l’increment de la demanda. En conseqüència, ens cal dir SÝ, en contrapunt a dir NO. Un sí fonamentat en l’equilibri entre risc i seguretat, un sí pel progrés enfront de l’estancament, un sí en la confiança en l’home i les seves creacions i un no a la por a l’avens tècnic i científic. Un sí al desenvolupament sostenible, i un no al retrocés quan la font energètica no era altra que la força animal pròpia o la dels animals domesticables. I aquest si obliga a afrontar el repte que és a la vegada un desafiament i una oportunitat. Per tant, cal treballar i implantar també fonts energètiques estables no sotmeses a situacions climatològiques canviants o a conjuntures globals no propicies, quelcom que no es pot garantir solament amb l’esperançador augment de les energies renovables. Cal no renunciar a cap font energètica neta, acceptant l’energia nuclear per generar energia elèctrica, avui per avui la més neta en el seu ús, fàcil de transportar, convertir en energia calòrica, cinètica i magnètica; cal també potenciar la recerca aplicada per facilitar l’increment de l’autonomia energètica personal, usant energia solar, eòlica, i geotèrmica a nivell domèstic; també avançar en alternatives als motors d’explosió basats en el petroli o biocombustibles, mitjançant motors elèctrics, i prestant especial atenció tot esmerçant esforços en fer possible el perfeccionament i domini dels motors d’hidrogen. L’abordament i resolució d’aquesta problemàtica, que obliga actuacions a llarg termini, requereixen del comprimís dels poders públics i la precisió de la ciutadania fruit de prendre consciencia de la seva importància, gràcies a la tasca informativa i didàctica dels mitjans de comunicació. Conseqüentment els mitjans de comunicació, i aquells que generen opinió, no poden relegar a segon terme els problemes clau pel futur, com són els energètics. Han de prestar-li especial atenció i informar explicar alternatives i les implicacions d’actuar o no actuar. Una tasca complicada que obliga a extremar la prudència tot alliberant-nos de les cargues arrelades en la por, l’angoixa i els vell prejudicis. Un projecte a llarg termini convençuts que la resolució del problema és possible i que aquesta recau en tots, però també sabem que és l’Administració dels recursos públics i la governabilitat del país qui té que fer-les possible, trencant els tòpics que ens portem al immobilisme i a la decadència. Antoni Garrell i Guiu. Asociado al Cercle per al Coneixement, Director General Fundación per l’ESDI. 23 de març de 2008. Aquest article fou publicat conjuntament el 2 d’abril amb el diari Diari de Sabadell , tambè una versió reduïda d’aquest article fou publicat al diaria e-noicies el dia 29 de març amb el títol l’energia: un problema a resoldre, un clic aquí per accés a e-noticies