L’any 2001, el Massachusetts Institute of Technology (MIT) , una de les universitats més prestigioses del món, va deixar el món universitari bocabadat: va decidir començar a posar a internet, gratuïtament, a l’abast de tothom, els seus continguts educatius. Tot allò que els seus reputadíssims professors ensenyaven, es donaria de forma oberta i gratuïta a qui ho volgués. En un context com el nordamericà, amb elevades matrícules universitàries i un altíssim grau de competitivitat entre centre educatius, la jugada va ser rebuda amb estupefacció: com podia el MIT obrir la porta al seu tresor més valuós, els seus continguts educatius? La major part dels experts van augurar un fracàs estrepitós i immediat a aquesta iniciativa. En canvi, això no només no va passar, sinó que el MIT va augmentar el seu prestigi, no ha perdut ni matrícules ni diners, i el que va començar com un projecte individual d’una sola institució és, avui en dia, un moviment d’abast mundial (al portal de la GUNI vam fer un article de balanç i aproximació al tema; aquí en espanyol i aquí en anglès ). La creació i promoció de “Recursos Educatius Oberts”, que és com solen anomenar-se aquests continguts educatius publicats lliurement en línia, ha rebut recentment un impuls en el nostre àmbit. S’acaba de publicar en llengua catalana l’informe “Coneixements de franc. L’aparició de recursos educatius oberts“. L’informe, desenvolupat per una institució tan poc sospitosa de proclames hippies com ho és l’OCDE, és una passa més en la consolidació internacional d’un moviment que sacseja els fonaments moderns de l’educació superior. L’informe avalua les dificultats i els avantatges d’aquest moviment, amb un interessant seguit de recomanacions tant per aquells que dissenyen polítiques públiques d’educació superior com per aquells que la gestionen, a les mateixes universitats. Com manifesta el pròleg de l’informe, “l’educació superior ha de respondre a diferents reptes: la globalització, una societat envellida, l’augment de la competència entre els centres d’ensenyament superior nacionals i internacionals, i un ràpid desenvolupament tecnològic. Els mateixos Recursos Educatius Oberts són un d’aquests reptes, però també poden constituir una bona estratègia perquè les diferents institucions els superin”. Si aquest ja és un moviment significatiu mirant-ho des del Principat, per exemple, encara resulta més interessant observar-lo des d’un lloc com les Pitiüses o les Balears, on la insularitat ens hauria d’abocar, en teoria, a un major ús de les tecnologies de la informació i la comunicació en aspectes com aquest. El rol que la formació superior ocupa en les nostre vides està canviant: ja no n’hi ha prou amb tenir una carrera universitària feta a les acaballes de la joventut, amb la què tornar a l’illa, a treballar i treure’n profit. Cada cop està més de moda la consigna de l’educació al llarg de la vida, que manifesta la necessitat d’una formació continuada, més aviat especialitzada, a base postgraus, màsters i cursos de tota mena. Aquesta tendència, a les illes, té com a millor –o fins i tot única- solució natural la formació a distància. I dins aquesta formació, l’accés als “Recursos Educatius Oberts” pot tenir una importància decisiva, per donar més valor, qualitat i competitivitat als coneixements que, fins ara, puguin assolir-se a través de l’oferta en “educació continuada” realment disponible a les illes. D’aquesta manera podrien compensar-se significativament els dèficits d’insularitat d’una formació especialitzada condemnada a ser no-presencial i fer-ho, precisament, amb recursos educatius procedents de tot el món, incloses les millores universitats del món. I us preguntareu: què fa falta per aprofitar-ho realment? En primer lloc, un bon nivell d’anglès, que és la llengua franca de la majoria d’aquests recursos educatius. En segon lloc, una bona infraestructura i un coneixement mig, però ben estès, d’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació. I per últim, i potser el que és més important al moment en què estem, promoció, molta promoció per part de les institucions i els poders públics. Vaja, una política sòlida i madura, situada al present i pensant en el futur, de promoció i extensió de la societat del coneixement. Article publicat el 27 de desembre a www.joanmayans.com i en una versió més reduïda al Diario de Ibiza el 22 de desembre del 2007.

El passat 10 d’octubre, el cèlebre grup de rock britànic Radiohead va presentar mundialment el seu nou àlbum, “In Rainbows”, el setè de la seva carrera. La notícia, però, està en el model de venda i distribució que han triat: l’àlbum només està disponible per internet i el seu cost és, com es diria col·loquialment, “la voluntat”. Són els mateixos usuaris els que trien el que volen pagar per descarregar-se la música. Aquest fet, unit a la popularitat de la banda, estan provocant un autèntic terrabastall en la indústria discogràfica. Són molts els opinadors i analistes que vaticinen el final del model del CD (i del vinil), basat en els principis de la producció i la distribució de la música o, més concretament, de les caixes on s’empaquetava la música. El format digital, la portabilitat dels arxius i la seva possible reproducció en diferents aparells i situacions, fan que la música ja no hagi d’estar sotmesa a un suport físic ni a un lloc concret on ser escoltada. Internet ha fet la resta: la distribució ja no necessita camions, vaixells, magatzems ni grans botigues. Seguirà havent-n’hi, però convivint -amb creixent inferioritat- amb el canal de distribució idoni per als arxius digitals, que és Internet. Per pura lògica, si podem prescindir del suport i del canal de distribució, és inevitable que les empreses que basaven el seu producte en aquests dos pilars estiguin condemnades a reinventar-se o desaparèixer. S’ha especulat amb què Radiohead s’ha inspirat en el cas dels bagels que el popular de llibre Freakonomics. Allà, un empresari distribuïa aquests bagels d’oficina en oficina, deixant una caixa on la gent pagava el que considerava oportú, sense cap control ni supervisió. Sorprenentment –o no- el sistema reportava uns beneficis sòlids i uns marges de frau realment baixos, que feien viable el model de negoci. No obstant, econòmicament, l’estratègia de la banda, no sembla tenir res d’altruista ni d’improvisat. En darrer instància, saltar-se els intermediaris i les despeses de producció i distribució és una forma de fer créixer el pastís dels guanys. Segons el portal www.nme.com, la gent ve pagant una mitjana de 5 lliures esterlines (poc més de 7 euros) per l’àlbum. Altres xifres publicades parlen de 8 euros de mitjana i un total de vendes acumulat en una setmana superior a 10 milions de dòlars. Podríem, en tot cas, convenir que aquest preu suposa entre la meitat i la tercera part del preu que es pagaria a una botiga. I això, sense incórrer en il·legalitats, per canviar-ho de format, copiar-s’ho al MP3 de butxaca o al CD del cotxe (pràctiques, per cert, habituals de facto, però prohibides de iure a Espanya i a la major part del món). L’estalvi per al comprador és considerable. Si mirem a l’altra banda de la cadena de producció, resulta que en el model “vigent”, les estimacions situen entre un 14% i 18% el que guanya una grup de música, directament, del preu final que paga l’usuari. La resta se’l queden els diversos intermediaris, liderats per la discogràfica. En el nou model que es comença a dibuixar de distribució directa en format digital i a través d’internet, la banda es queda pràcticament amb el 100% del guany. Si agafem com a preu imaginari d’aquest LP una xifra versemblant, com 20 euros (el preu de venda dels seus darrers CDs a l’estat espanyol), resultaria que en el model anterior el client paga 20 euros i el creador en perceb, com a molt, 3,60. En el nou model que lidera Radiohead, el client ha pagat una tercera part del preu i els creadors estan rebent-ne el doble. El negoci no està gens malament i les diferències són molt importants. En realitat, el ratio de pagament hauria de caure dràsticament per a que, realment, la banda, comparativament, hi perdés diners. D’altra banda, un model com aquest deixa molt marge, entre els que pagaran 10 o 12 euros i els que no en pagaran cap. Els primers segurament són els que considerarien comprar-lo igualment a una botiga i fins i tot potser acabin adquirint l’edició de luxe. Mentrestant, els que en paguen 0 o 2 euros, probablement no l’haguessin comprat en cap cas. Tot això que hi guanya la banda, en una nova accepció del que podríem anomenar cua llarga de la música comercialitzada en format digital. El cert és que la crisi del model basat en empreses discogràfiques ha portat a altres estrelles del panorama musical internacional a moviments semblants. Sota la fanfàrria que ha aixecat el moviment de Radiohead, altres notícies estan furgant la ferida: una altre grup de fama mundial, Nine Inch Nails ja ha anunciat, amb manifesta satisfacció que, després de 18 anys treballant per a les discogràfiques, des d’ara és i anirà per lliure. Madonna també ha decidit abandonar el model de les discogràfiques i passar tota la seva producció i gestió a una empresa de promoció tot-terreny, com és Live Nation. Al Juliol, Prince –o com sigui que es faci dir ara- va optar per mostrar el seu rebuig als “negocis especulatius de la indústria” i rellançar la seva decaiguda figura distribuint gratis 3 milions de CDs del seu Planet Earth, a través d’un diari britànic de tirada nacional, el The Mail on Sunday. Jamiroquai i Oasis també apunten a trencar amb les seves discogràfiques. Moby fa temps que distribueix també parts de la seva creació de forma gratuïta des del seu web. Tim Burgess, líder del grup The Charlatans, que està distribuint gratuïtament les seves darrers creacions ho explica així: “Vull que la gent tingui la música i que els artistes tinguin el copyright [sic]. Per què deixar que una empresa discogràfica es posi enmig del camí de la música?” Entre totes aquestes grans figures, de trajectòries i prestigis consolidats, cada cop és més evident que els guanys els arriben més pels concerts, promocions, merchandising, publicitat i explotació comercial de la seva imatge i el seu producte (suposant que hi hagi cap diferència entre imatge i producte), que no pas per la venda de discos, d’on treuen només una petita tallada. Per això, alguns diuen que aquest procés només pot funcionar per als grups grans, que ja tenen un nom i un prestigi consolidats i que poden prescindir de les discogràfiques. Però els grups petits també poden beneficiar-se d’aquest sistema que prima la distribució fàcil i posa l’objectiu dels guanys als concerts o qualsevol mena de vendes per a usos comercials de la música. Lily Allen o Arctic Monkeys són exemples paradigmàtics d’una cantant o d’un grup que arriben a l’èxit i al reconeixement gràcies a l’intercanvi de música, fonamentalment a través de la plataforma de MySpace.

Que s’està produint aquesta canalització –i no una disminució global- del que la gent es gasta en música és un fet constatable: només als Estats Units s’ha duplicat el volum de negoci per venda d’entrades a concerts només en els darrers cinc anys. Com pot veure’s a la gràfica anterior, el creixement del volum de vendes en format digital és exponencial i supera, fins i tot, el ritme de caiguda de la venda en suports físics. A més, l’emergència del fenomen de la distribució de la música per internet ha coincidit –de forma difícilment casual- amb la proliferació de grans festivals musicals, com podem veure fàcilment a casa nostra. En conjunt, el canvi que s’apunta és radical. I l’autèntica gràcia és que el gran protagonista de tot plegat és el públic. Malgrat que el format digital i Internet siguin els possibilitadors d’aquesta gran transformació, el motor de canvi han estat, sense cap mena de dubte, els usuaris, les persones. Després d’alguns d’anys de batalles legals i discussions ètiques; després de discos durs confiscats i d’actuacions policials desproporcionades, després de centenars de titulars de mitjans de comunicació confonent pirateria i frau comercial, amb ús personal; després de les múltiples escomeses i batusses que organismes com la SGAE provoquen, en una absurda, desesperada, feudal, embrutidora i retrògrada croada contra la llibertat de circulació, d’ús i de creació de la música i la cultura; cada cop queda més clar que la indústria musical haurà de conviure amb una nova manera col·lectiva i alliberada d’escoltar música. El que queda clar és que aquest corrent és irreversible i imparable. Perdre el temps i les energies inventant-se’n cànons, taxes i obstacles és un error molt greu. No només perquè suposi un significatiu llast econòmic a les TIC, sinó perquè anirà en prejudici de la nostra capacitat col·lectiva per aportar-hi noves idees i descobrir-hi oportunitats. Mentre a alguns llocs s’estan avançant al canvi de paradigma, innovant en el producte musical, com ho demostra l’exemple de Radiohead, a casa nostre els nostres polítics van contracorrent, dedicant-se a fer números per veure quina mena de cànon digital han d’imposar, en una aberració comparable a posar-li tributs a escriure a màquina, a parlar o a respirar. I malgrat això, insisteixo, el moviment és irreversible i imparable. La revolució possibilitada per Internet i les noves tecnologies, detonada fa anys pel petit i clàssic programa KaZaa, s’ha convertit, avui en dia, en pràctica comuna -i legitimada consuetudinàriament- entre un amplíssim sector de la societat que no deixa de créixer. Una altra demostració palmària de què Internet és una tecnologia tremendament social que permet, per sobre de tot, tal i com vaticinaven i esperaven els seus creadors, als anys ‘60, potenciar l’esperit, l’intel·lecte i la capacitat d’acció de l’ésser humà. De moment, ja ens ha ajudat a recuperar i alliberar la música. —— La versió original, força més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 20 d’Octubre de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i de l’Observatori per a la CiberSocietat.

Corre el rumor que avui en dia l’aspiració professional de la gent jove (quan no vol ser futbolista, folklòrica o famós-en-general) és ser funcionari. No fa gaire es va citar i criticar repetidament aquesta suposició, com si l’autèntic llast de l’economia espanyola fos la falta d’ambició i de caràcter emprenedor del sector d’edat que, teòricament, hauria de ser el motor de les idees, els negocis i el dinamisme de la societat. Segons aquesta faula, el model de milionari amb acné de Silicon Valley, que només amb una idea brillant, engega una empresa al seu garatge, i que, poc temps després, ja està cobert de dòlars, es contraposa a la del nostre jove conformista que, diu la faula, vol ser funcionari. Més enllà d’alguna vocació molt singular i probablement malaltissa, em costa molt creure que això sigui realment així. Jo certament no he conegut mai cap adolescent que digui res semblant i si, travessada la frontera dels vint-i-alguns anys, aquesta opció comença a agafar un cert pes, probablement es deurà a una manca d’altres expectatives laborals i professionals, que per la dubtosa púrpura que una feina funcionarial pot aportar. Crec que hi ha alguns factors més concrets i tangibles que expliquen això. Recentment s’ha presentat l’informe Doing Business 2008, un treball amb el què el Banc Mundial intenta mesurar, crua i descarnadament, allò que més li interessa al Banc Mundial: la facilitat –o les dificultats- que hi ha a cada país del món per fer-hi negoci, per a engegar-hi un projecte, per a comerciar. Malgrat l’orientació de l’informe, algunes de les dades que ofereix són interessants. Per exemple, resulta que a Silicon Valley, una empresa necessita sis procediments per obrir-se, que li suposen més o menys sis dies de temps “perdut”. En una setmana, el jove de la idea brillant i els seus col·legues de garatge poden tenir l’empresa funcionant legalment. Si en compte de ser a Silicon Valley, aquests joves amb idea brillant fossin a qualsevol racó dels Països Catalans, necessitarien deu procediments i perdre-hi uns 47 dies. Vuit vegades més temps perdut en paperassa són un entrebanc considerable al caràcter emprenedor. Un altre indicador interessant: si tenim una empresa mitjana a Luxemburg, Suïssa o Irlanda, per citar només estats “normals” del nostre entorn europeu, hauríem de dedicar menys de 80 hores anuals a endreçar i pagar impostos o, el que és el mateix, uns deu dies laborables complets. A Espanya, la mitjana són 298 hores, que equivalen gairebé a dos mesos fent cues i omplint formularis. Segons l’informe, Singapur és el país del món on fer negocis és més fàcil. Algú podria pensar que a Singapur (o als EEUU, que són tercers a la classificació), l’explicació és la desprotecció del treballador i la pràctica inexistència d’un estat de benestar. No obstant, Dinamarca, cinquena a la classificació, demostra el contrari. L’estat espanyol és el 38è, per darrera de bona part dels països de la Unió Europea. Davant tanta paperassa, no m’estranya que moltes idees de negoci es quedin pel camí de la burocràcia. I no m’estranya tampoc que facin falta legions de funcionaris per a processar tant paper i tanta cua. Si us plau, que algú enviï algú a Irlanda, a Suïssa o a Dinamarca, a veure com s’ho fan. I mentrestant, apliquem intensivament criteris de racionalització, de digitalització i d’administració electrònica als nostres procediments burocràtics. La versió original d’aquest article es va publicar al Diario de Ibiza el dia 8 d’Octubre de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment al portals del Cercle per al Coneixement.

Que el sistema universitari espanyol no és cap meravella i que ni el seu prestigi, ni la seva eficàcia ni les seves infraestructures són com per treure’n pit, més o menys, ja ho sabem. Podríem dir que estan al nivell de molts altres indicadors sòcio-econòmics espanyols, però el cert és que són pitjors. Ja sigui perquè l’economia es manté gràcies al turisme i al ciment, ja sigui perquè encara vivim mig subvencionats per la UE, el cert és que el clima general no sembla tan dolent com ens mostren els indicadors de productivitat, capacitat d’innovació, aplicació del coneixement expert i presència de la societat del coneixement als nostres contextos laborals. Precisament aquesta contradicció entre el que auguren els indicadors d’innovació i productivitat i el que sembla ser la nostra realitat econòmica present és el més perillós, perquè és el que provoca que, en definitiva, s’hi faci poc o res al respecte. Recentment he llegit alguns articles d’opinió que es referien a la publicació d’una de les classificacions anuals sobre la qualitat d’universitats de tot el món i, inevitablement, s’ha tornat a parlar de la minsa notorietat que les universitats espanyoles tenen internacionalment. El rànquing en qüestió és el del The Times Higher Education Supplement i passa per ser un dels més citats -i fins i tot valorats- a tot el món. Malgrat que sovint es critiquen els criteris amb què s’elaboren aquests –i qualsevol- rànquings, el cert és que més o menys tots ells coincideixen en mostrar un panorama desolador, quan fixen la mirada en les universitats espanyoles. A aquest rànquing en qüestió, que mostra les 200 universitats més prestigioses del món, només la Universitat de Barcelona hi treu tímidament el nas, apareixent a la 190a posició. L’any passat hi havia la Complutense de Madrid, però enguany ha desaparegut de la llista. Probablement tots podríem encertar algunes de les deu primeres universitats: Harvard, Cambridge, Oxford, el M.I.T., Yale, Stanford, etc. Probablement també podríem encertar que els països més representats són els Estats Units i el Regne Unit, segurament degut a què el mateix sistema acadèmic afavoreix els països angloparlants. Podríem arribar a acceptar que no és aquesta, “la nostra lliga”, que no és amb aquests sistemes universitaris que ens hem de comparar. Que l’ambició no ha de ser competir per estar entre les, per exemple, vint o trenta primeres, encara que el president Zapatero vagi dient que Espanya juga la Champions de les economies del món, com ha proclamat recentment. Podem assumir que els països del G7 o del G8 estiguin per sobre. Però el que ens hauria de preocupar és veure com universitats de països com Dinamarca, Singapur, la Ýndia, Nova Zelanda, Corea del Sud, Mèxic, Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Israel, Tailàndia o Malàisia estiguin clarament per sobre. La preocupació a la què apel·lo no es deu a cap mena d’orgull patri malentès, sinó a les conseqüències greus que això necessàriament ha de tenir per a una societat que, sistemàticament i de forma reiterada, mostra uns resultats comparatius tan pobres en el camp on, precisament, es gesta el propi futur. Si aspirem a formar part i tenir un paper notori en una eventual societat del coneixement, probablement no hi ha un llast més pesat que el que suposa que la institució social dedicada, formal i específicament, a crear nou coneixement, mostri una incapacitat tan manifesta per generar-ne de rellevant. Les explicacions que es donen per entendre aquests indicadors són de tota mena. Una d’elles (signada per Irene Boada a El Periódico el passat 8 de setembre) atribuïa a la corrupció universitària una gran responsabilitat en aquest fenomen. Em resulta difícil pensar que la resta de països no pateixen d’una dosi comparable de corrupció i frau universitari i també em resulta poc creïble que aquest factor, per bé que negatiu, tingui un efecte tan paralitzador i emmetzinador en el nostre sistema universitari. Altres explicacions (com la de Ramon J. Moles, una setmana després, a la mateixa tribuna) oferien arguments més sòlids, com la endèmica falta d’inversió pública en recerca que pateix l’estat espanyol i proposaven la creació d’altres rànquings que ens facin quedar millor, per equilibrar el panorama. El més fàcil –i en molts casos resulta metodològicament vàlid- és criticar el sistema de confecció d’aquests rànquings. No obstant, que hi hagi formes d’elaborar classificacions on no sortíssim tan mal parats no treu que aquesta –i moltes altres- mostrin realitats perfectament vàlides i que ens haurien de portar, com a mínim, a la reflexió. No afrontar-ho, mirar cap a una altra, pretendre que és la metodologia la que s’equivoca, no només difícilment serveix com a excusa, sinó que probablement, constitueix una de les causes del problema. L’explicació de la manca d’inversió en universitats i en recerca que es fa a Espanya té molta força i raó de ser. En aquest tema, els números són incontrovertibles. No obstant, encara que estiguem lluny dels percentatges en recerca i en I+D d’altres països, també és cert que seria equívoc pensar que aquesta és la única raó. Potser és la més determinant, però no és la única. M’atreveixo a pensar que, a més del financer, també arrosseguem un llast cultural molt pesat, que fa que la recerca que es fa a les universitats espanyoles sigui comparativament tan insignificant. Em refereixo a una manca de valoració i de visibilitat pública de l’ofici d’investigar, de la vocació de la recerca. Quin nen vol ser investigador? Quins models públics i mediàtics posen en valor aquesta figura? Quins esforços es dediquen a promocionar-la? És cert que els que arriben a intentar-ho, després es troben amb les enormes limitacions –econòmiques i infraestructurals- que caracteritzen el sistema universitari espanyol i que els porten o bé a deixar-ho, o bé a emigrar a altres indrets. No obstant, abans d’això han hagut de lluitar contra la pràctica invisibilitat professional, una gran incomprensió laboral i social i un context cultural i empresarial que, en moltes ocasions, valora molt poc –o gens- el coneixement expert i innovador que pot oferir l’experiència en recerca universitària. En realitat, això no vol dir cap altra cosa que cal invertir, i molt, en educació superior i la recerca científica. I que part d’aquesta inversió haurà d’anar destinada a visibilitzar socialment i donar valor a la figura i la cultura de la recerca universitària. Per aspirar a un model menys dependent del totxo i del turisme, ens faran falta un grapat d’universitats potents de les que la societat se’n senti orgullosa i de les que els joves en vulguin formar part. Això, és clar, si no volem condemnar-nos al tren de cua de la societat del coneixement, amb universitats d’estar per casa sense més ambició que entretenir el jovent. —– La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 24 de Setembre de 2007.

Arran d’una conversa de fa uns dies amb l’Alejandro Piscitelli, se m’acudia un símil interessant que, d’alguna forma, ve a il·lustrar la transformació que afecta –o afectarà progressivament- a les figures dels professors de tots els nivells educatius, però especialment els universitaris. Ara, repassant una entrevista que va fer en Roc Fages fa alguns mesos per la GUNI i que publicarem aviat al nostre butlletí, m’he trobat amb el següent raonament del Marco Antonio Dias, un dels actuals assessors i representants de la Universitat de les Nacions Unides i anteriorment profundament involucrat en la divisió d’educació superior de la UNESCO. Deia el Marco Antonio Dias, fent referència a l’evolució del rol i les funcions dels professors universitaris:

Es evidente que con la evolución de las nuevas tecnologías (…) muchas cosas han cambiado y van a cambiar. Por ejemplo, está el caso de Internet y su uso en la organización de la vida académica. Actualmente los profesores ya no son los depositarios exclusivos del conocimiento, porque hay estudiantes que tienen una posibilidad de acceso a éste tan o más grande al tener más tiempo y saben manejar mejor las tecnologías. (…) A partir de aquí, la función de los profesores debe ser distinta. En primer lugar, deben tener un conocimiento base de la disciplina, pero sabiendo dónde ir y cómo orientar. Por tanto, y en segundo lugar, tienen que ser más orientadores que proveedores de conocimientos.

Amb l’Alejandro coincidíem en què el paper del professor com a guardià de l’accés al coneixement s’acaba. Venim d’una figura del docent on aquest posseïa els codis d’accés, el coneixement especialitzat, que li permetia accedir a un tipus de continguts que després mostrava, dosificant-los, poc a poc, amb cura i mesura als seus alumnes. El professor des-cobria per als alumnes una informació i un coneixement al què els alumnes no sabien com arribar ni com interpretar per ells mateixos. És evident que hi havia biblioteques i llibres a molts altres indrets, però la forma d’accedir al coneixement era sempre, majoritàriament, a través de la figura mediadora i atorgadora del professor. El llibre sempre ha estat una interfície d’accés al coneixement per a iniciats, a part de poc atractiva, usable i interactiva, en comparació amb d’altres formes més contemporànies d’accés a la informació. Aquest fet, possiblement, és una de les causes de la necessitat d’aquesta figura del mediador, facilitador i dinamitzador del procés d’ensenyament. En canvi, a l’actualitat, aquesta hegemonia pràctica en l’accès a les fonts del coneixement s’ha trencat. L’alumne té molta facilitat per accedir a informació en molts altres formats que no són només el llibre. De fet, és comú que l’alumne tingui un major i més eficaç coneixement decodificador i interpretatiu de les noves interfícies d’accés al coneixement que els seus professors. Parlo, fonamentalment, i com és evident, d’internet. Una professora em preguntava, aquests dies a Mèxic, sobre què fer amb els alumnes que li lliuraven treballs que s’han basat gairebé exclusivament en la Viquipèdia. És una qüestió cada cop més estesa. El que passa és que no crec que sigui nova ni que sigui només procedent de l’existència de la Viquipèdia. Jo mateix recordo perfectament haver fet un treball sobre la vida i miracles de Goya copiant-ne el 90% de l’enciclopèdia “juvenil” que els mateixos mestres recomanaven als nostres pares que compressin. Recordo picar a màquina, cansadament, cada paraula, així com els excessos de típex abocats sobre el paper. No hi havia problema en copiar el treball de l’enciclopèdia. Però en canvi sí que n’hi ha en basar-se en la Viquipèdia. Què estem valorant, doncs? L’habilitat d’escriure a màquina, per sobre del “CRTL+C + CRTL+V” (copiar i enganxar)? Més enllà d’una certa concepció masoquista de l’educació, on l’alumne ha de pringar/esforçar-se més, no crec que hi hagi cap valor pedagògic fonamental intrínsecament millor en el fet de picar a màquina que en el fet de copiar-i-enganxar un text. No hem de confondre el culte als llibres amb el culte al coneixement, que és el que realment han de conrear els sistemes educatius i els docents. I consti que ho diu un que es té per bibliòfil… L’origen de la preocupació dels professors realment prové d’haver perdut l’hegemonia en l’accés al coneixement respecte als seus alumnes. I el que és encara més rellevant: la capacitat de discernir i jutjar el valor, el mèrit i la pertinença d’allò que els presenten als treballs. S’està diversificant i democratitzant l’accés a la informació i això amenaça un dels pilars en què se sustentava la relació professor-alumne. A més, el procés tot just està començant. Ara, en el millor dels casos, el professor es veu obligat a compartir les fonts d’informació amb els seus alumnes. En el pitjor, té altres fonts o fins i tot desconeix com funcionen les que maneguen els alumnes. Amb el factor agreujant que, com a interfícies de gestió del coneixement, els llibres –com a referent preponderant del coneixement pre-Internet- són extraordinàriament més limitats que un portal web o un buscador web. De quina manera s’altera, doncs, el rol del professor? El professor ja no és un des-cobridor del coneixement, sinó que s’ha de convertir en un dels seus intèrprets. El més important de tots ells, possiblement. És urgent, doncs, que el professor recuperi el seu ascendent en la gestió del coneixement dins l’aula, i això ho farà no per la via d’aportar un volum superior d’informació, sinó donant-hi criteri, aproximant-lo i fent-lo pertinent per als alumnes, apropant-lo a les seves vides, al seu entorn, als seus contextos vitals. Per a aconseguir-ho, haurà de dominar les noves eines de gestió del coneixement tan bé o millor que els seus alumnes, tan bé o millor que coneixia i dominava el coneixement que fins no fa gaire es dipositava fonamentalment només en llibres. I és urgent que ho faci no només per a poder seguir duent a terme la funció docent que exercia fins ara, sinó perquè, a més, davant l’allau d’informació disponible que ofereixen les TIC, el criteri, el guiatge entre tanta informació es fan més necessaris que mai. En aquest sentit, es fa necessari que el professor aprengui i posi en pràctica les TIC, de forma tan experta com li sigui possible. No fer-ho és una forma de minar la seva personalitat, el seu rol i la seva autoritat dins l’aula. Una autoritat que ja no ha de basar-se en el volum d’informació aportable, sinó en la forma d’interconnectar-lo, d’interpretar-lo, de fer-lo rellevant. És a dir, ha de practicar la intel·ligència, entre-llegir entre textos i hipertextos, entre tota mena de suports. Es tracta d’una autoritat basada en el criteri i, en darrer instància, en la superioritat ètica i moral que haurà de posar en pràctica i ensenyar dins l’aula. I per a fer-ho, haurà de recórrer a tota mena de portals, invents, webs, modes, enginys, etc. Podrà fer una classe en un bloc, o elaborar-la a partir de vídeos de YouTube i de presentacions de SlideShare, o podrà fer-la descarregable en podcast o qualsevol altra forma d’hibridació formal en la que la seva veu serveixi per a donar coherència i criteri a moltes altres veus, disponibles per als alumnes, accessibles si volguessin, però que prenen sentit gràcies al professor. El professor ha actuat durant segles com a una mena de director d’orquestra. Ell tenia la partitura. A partir del seu criteri, feia sonar d’una forma o una altra la melodia del coneixement per a que la seva audiència, desposseïda d’instruments musicals i només capacitada per beure de la canalització del director, passiva i submisa, escoltés la seva composició. Aquest esquema s’ha acabat. S’ha obert. S’ha desmonopolitzat. L’audiència ni està quieta ni és passiva. Al contrari: corre el risc d’avorrir-se. Té tants o més instruments a la seva disposició que el professor i és capaç de fer-los sonar. No obstant, corre el perill de no aconseguir elaborar-hi cap melodia coherent ni prou madura. Davant d’això, el nou professor, no té més remei que abandonar el faristol i convertir-se en un digei (DJ, disk-jockey… ). Aprendre a agafar d’aquí i d’allà i construir, d’aquesta manera, noves melodies i cançons amb més sentit, amb noves coherències. Davant l’extensíssima quantitat de possibles fonts d’informació que existeixen avui en dia, la nova responsabilitat del professor consisteix en elaborar-hi missatges i composicions noves. Les noves classes, les noves conferències, prendran la forma d’un patchwork de diverses fonts, formats i procedències. Com diu Castells al pròleg al llibre ¿Universidad, S.A.? Público y Privado en la educación superior, “el que la universitat pot i ha d’aportar és l’estructuració de la ment humana, de la seva capacitat analítica, perquè la informació és a Internet i a les xarxes informàtiques corresponents” (pàg. 10). És a dir, cal entendre el que cal formar és la capacitat d’interactuar amb la informació. I contra el que es podria arribar a pensar, aquesta necessitat, aquesta raó fa que la figura del professor sigui més important que mai. El model, l’estructura jeràrquica en l’educació segueix tenint tot el sentit del món, però no es basarà en la superiorat del volum d’informacions disponibles, sinó una autoritat que s’ha de fonamentar en la capacitat per extreure lectures pertinents d’aquestes informacions, transformar-ne un recull d’elles en un recorregut coherent i significatiu. Entre-llegir i entre-lligar, intel·ligentment, aquestes informacions per educar a uns ciutadans del segle XXI que del que tindran falta no serà d’accès a grans volums d’informació sinó, sobretot, criteri per triar quina és la rellevant, quina és la que marca la diferència. Aquí trobarem, probablement, la nova -i imprescindible- missió del (DJ) professor. ———– La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 19 de Juny de 2007. Aquesta versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

Fa alguns dies tornaven a aparèixer als mitjans de comunicació sospites de l’ús de dades personals per part de Google de forma poc legítima. Aquestes mateixes sospites i polèmiques han sobrevolat altres empreses i webs, responent a la lògica preocupació de qualsevol internauta que veu col·lapsat el seu correu electrònic pel correu-brossa. D’alguna banda deuen treure la meva adreça i per alguna raó deuen pensar que obriré aquest missatge, pensem molts usuaris… No són pocs els webs que enregistren adreces electròniques, situen geogràficament i analitzen la navegació dels seus visitants, per anar construint una base de dades llaminera que pugui utilitzar-se després amb finalitats comercials. Emperò, quan Google és el protagonista, la qüestió es magnifica, ja que els seus productes, començant pel buscador, s’han convertit en poc menys que omnipresents, a Internet. Omnipresents, i sorprenentment efectius, cal afegir. S’acusa Google d’utilitzar les frases de recerca dels usuaris -al buscador- i informació procedent de les seves altres eines i serveis, que cobreixen gairebé qualsevol aspecte que ens puguem imaginar. Aquestes informacions, utilitzades amb l’efectivitat que caracteritza els projectes Google, per exemple, es veuen reflectides al buscador, on els usuaris ara poden afinar la seva recerca en funció de cerques anteriors, resultats triats i altres matrius d’informació personal que poden permetre’ns arribar més fàcilment a allò que realment estem buscant. Si Google ja s’estava convertint en una mena de guia Michelín del ciberespai, amb l’aprofitament de la informació personal pot arribar a elaborar-nos-en una versió personalitzada en funció dels gustos i interessos de cadascú. De fet, l’enorme i imparable quantitat d’informació que es publica a Internet fa cada vegada més necessari qualsevol tipus d’invent que ajudi a trobar-hi el que busquem, a tenir formes de destriar allò rellevant. Com que la rellevància té una component personal molt marcada, la història de personal de cada usuari és una eina fonamental per a que el buscador pugui avançar-se als nostres desitjos i donar-nos l’enllaç que realment ens serà útil. D’on ve, doncs, la preocupació? Evidentment, de les possibles utilitzacions comercials que puguin fer-se d’aquestes informacions personals recollides a partir de les nostres activitats cibernètiques quotidianes. La millora dels resultats de búsqueda només és la punta de l’iceberg del que pot arribar a oferir-se a partir de l’explotació de la brutal massa d’informació que pot recollir-se des d’una plataforma de l’omnipresència de Google. Un empori que aglomera cada vegada més línies de producte i negoci i la informació personal de milions de persones a tot el món és una riquesa de valor incalculable per a totes elles. Recentment ha adquirit l’empresa més important del món de la publicitat online, DoubleClick, per 3.100 milions de dòlars. Més del que Google havia pagat mai per l’adquisició d’una empresa, doblant el que va pagar no fa gaire per YouTube. La nova empresa no només podria treure un profit fantàstic de totes aquestes dades personals, sinó que, a més, té una història pròpia esquitxada de polèmiques i denúncies pel seu poc respecte per la privacitat dels usuaris. Així doncs, és evident que la inquietud és lícita i la preocupació té fonament. És una pràctica que pot moure’s entre l’amoralitat i la il·legalitat, segons com es dugui a terme. No són poques les ocasions en què s’ha comparat i acusat a Google d’estar-se convertint en l’autèntic “gran germà” cibernètic. Els esforços per regular i legislar aquestes pràctiques per part dels governs s’acompanyen de moltes crítiques entre els usuaris més experts, molts dels quals rebutgen qualsevol forma de recollida d’informació de la navegació de les persones. La qüestió, però, no és tant si recollir dades personals és o no lícit. En la recerca i interpretació de dades personals ja es basava qualsevol campanya de venda des de molt abans que Internet existís, en forma d’enquestes d’opinió, estudis d’audiència o simplement observant quin producte s’acabava abans i qui el comprava d’una botigueta de poble. La qüestió, realment, està en el coneixement i el consentiment per part de l’usuari. L’internauta ha de poder saber quines dades cedeix, per a quina finalitat, qui hi tindrà accés i durant quant temps. I ha de poder saber-ho en tot moment i d’una forma senzilla, sense gaires costos de temps ni complicacions i tecnicismes. Alhora, més que lleis i legislacions rígides i carregades de llenguatge dens i incomprensible per a les persones, més que disposicions burocratitzants i declaracions enllaunades de proteccions de dades, el que cada vegada es fa més necessari són sistemes més naturals que apliquin una supervisió a aquestes pràctiques en funció d’un codi ètic que probablement no resultaria difícil consensuar. Aquesta podria ser perfectament una funció que es dugués a terme des dels múltiples observatoris públics de la societat de la informació com el que ja tenim a Catalunya o bé a través d’entitats semipúbliques com la Fundació IBIT a les illes. Penso, en concret, en sistemes on el que es potenciï sigui l’expertesa tècnica, la perspectiva ètica i, sobretot, el sentit comú. I dic sentit comú perquè, en darrer instància, és possible que molts de nosaltres no tinguem inconvenient en que s’utilitzin algunes de les nostres dades i registres personals, si la finalitat és oferir-nos millor informació, trobar més ràpidament el que busquem i, fins i tot, rebre publicitat sobre productes i serveis que, per variar, potser sí ens interessen. ———– La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 4 de Juny de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

Amb l’inici de la campanya electoral, tots els partits polítics s’esforcen a aconseguir el màxim espai possible als mitjans de comunicació. Especialment la ràdio i la televisió són l’objecte del desig de tots els candidats, que posaran en marxa qualsevol estratègia per a tenir un minut més, uns segons més, de quota de pantalla. La motivació principal que mou aquest desig, teòricament, és la voluntat de tots els candidats d’explicar detalladament els continguts dels seus programes de govern, d’exposar-se a la mirada dels ciutadans, seduint-los amb les seves idees, els seus pensaments i els seus projectes. Això, almenys, teòricament. Ingènuament, si voleu. Internet és l’espai de comunicació ideal per un moment com aquest. No hi ha còmput de minuts, ni s’han de comprar pàgines de publicitat, ni s’ha de compartir necessàriament el protagonisme amb altres candidats. A més, dóna possibilitats infinites de profunditat del missatge i es pot presentar en tota mena de formats, ja sigui text, veu, vídeo o, fins i tot, com ha demostrat fa poc Gaspar Llamazares –en una operació més propagandística que altra cosa- a la terra incognita cibernètica de Second Life. De tots els formats i possibilitats, la que està guanyant cada vegada més adeptes és el bloc dels polítics. Els blocs permeten la comunicació directa del que s’entén que és la veu i les idees del candidat, amb una construcció àgil i de fàcil i ràpid accés, tant pel mateix candidat com per la ciutadania. Per tant, si un polític té alguna cosa que dir a la ciutadania, el lloc on pot fer-ho amb més llibertat, detall i riquesa és, sense cap mena de dubte, amb un bloc a Internet. Especialment un polític de proximitat, com és un candidat a alcalde. Un amic meu, alcaldable ell, fins i tot m’apunta la necessitat de mantenir diversos tipus de blocs, el personal, el del candidat i, un cop acabat el procés electoral, tenir el detall de tancar-lo, acomiadant-lo i donant els resultats i les conclusions del procés. A continuació, si d’aquesta elecció en surt escollit, ja sigui com a governant, ja sigui com a oposició, pot mantenir encara un altre tipus de bloc, de contacte i continuïtat. I també de debat, ja que el bloc permet i provocarà respostes, diàlegs i controvèrsies a les quals el polític haurà de donar resposta. Crec realment que aquestes vies de diàleg i comunicació directa són molt positives per un aprofundiment seriós de la cultura i les pràctiques democràtiques. Així, les raons per a que un polític tingui un bloc a Internet, són moltes i diàfanes. Per això, em preocupen els candidats que no el tenen. Exactament, què vol dir? A què es deu? No crec que tinguin por de parlar en públic, perquè és precisament aquesta la seva vocació i la seva professió. Per tant, he d’especular amb algunes possibles raons per explicar-me perquè alguns polítics, que s’esbatussen per cada segon de ràdio o de televisió, desaprofiten tan inexplicablement el millor canal que existeix per exposar els seus pensaments i idees, els arguments pels quals un ciutadà conscient i responsable hauria de votar-los. Si la raó, per exemple, és que aquests candidats-sense-bloc no tenen els coneixements informàtics bàsics i mínims per a fer-ho, això no diu molt en favor dels seus gabinets de comunicació, assessors de campanya i, en darrera instància, de la validesa d’un candidat per a enfrontar-se als reptes educatius, econòmics i socials que la societat de la informació ens planteja. Si la raó, en canvi, és que les maquinàries dels partits són rígides i que no volen que els seus candidats tinguin aquest espai de lliure comunicació amb els ciutadans, la cosa també és preocupant. De fet, una mirada ràpida a Internet ens mostrarà que hi ha diferències notòries entre els partits, en aquest tema. He de reconèixer que em faria sentir bastant incòmode votar per un candidat el partit del qual no creu que la seva opinió sigui de prou valor, o de prou confiança, com per a ser expressada lliurement. Una tercera raó, encara més pessimista, em portaria a especular amb què, al final, no és el desconeixement tècnic ni la disciplina de partit el factor clau, sinó la capacitat argumental i la intel·ligència del candidat, el que suposen el seu major obstacle per a no aprofitar aquest claríssim espai de promoció política i electoral. No crec que tots els ciutadans hagin necessàriament de tenir un bloc o de ser capaços d’articular per escrit i públicament els seus pensaments. Però sí crec que aquelles persones que aspiren a governar-nos tenen aquesta obligació. Si hi penso bé, avui en dia, al nostre context, en realitat, no hi ha cap raó instrumental vàlida per explicar perquè un candidat a alcalde d’un municipi de, per exemple, més de 1000 habitants, no té un bloc personal a internet. Si no el té, per tant, he de pensar que no té res constructiu a dir-me, o bé que pensa que jo no seré capaç d’entendre-ho, o bé que és massa inepte com per saber articular-ho. Deixeu-me que em pensi per un moment si el votaré… La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 14 de Maig de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat. Joan Mayans i Planells Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast Antropòleg i director de l’Observatori de la CiberSocietat

La Wikipedia està trista, què deu tenir la Wikipedia… En molts pocs mesos ha passat de ser un dels grans ‘booms’ d’internet, a ser el centre de múltiples polèmiques sobre la validesa, la qualitat i, sobretot, la credibilitat del seus continguts. Per fer-ho encara més trist, fa uns dies que ha vist la llum Citizendium, la seva germaneta petita, que s’endurà totes les atencions dels seus progenitors. Una criatureta que, pel sol fet d’haver nascut, ja posa en qüestió tot el que la Wikipedia ha aconseguit als darrers anys. Però, comencem pel principi… del final. La Wikipedia, com molts sabreu, és una mena d’enorme i sempre sorprenent enciclopèdia de qualsevol cosa, construïda a partir de les aportacions, la dedicació i el coneixement de milers de col·laboradors desinteressats. La versió anglesa és, de llarg, la més popular, amb més de milió i mig d’articles. La versió en català hi té un protagonisme extraordinari, sent la 21a amb més articles (segons dades de la mateixa wikipedia, som la 91a del món per nombre de parlants, de manera que possiblement estem davant la versió de wikipedia amb més articles per parlant de la llengua… excepte la versió en esperanto, probablement). Aquesta base social extremadament àmplia i diversa, així com el fonament col·laboratiu del projecte són, amb tota seguretat, la principal raó del seu èxit. L’amplitud del seus continguts, la rapidesa amb què és capaç d’adaptar-se als designis de l’actualitat, la possibilitat de créixer i créixer en la llargada i profunditat de les seves definicions i la seva ubiqüitat electrònica han fet que, en molt poc temps, sigui una competidora voraç de l’atenció dels usuaris d’internet, fins a convertir-se en un dels webs més visitats del món de l’any passat i en un competidor ferotge de les enciclopèdies convencionals i, encara més, de les versions electròniques de les enciclopèdies tradicionals, en formats CD o en línia. No obstant, des de fa alguns mesos, sovintegen polèmiques i acusacions que destaquen errors en les definicions i, sobretot, que ataquen la seva mateixa concepció oberta i col·laborativa. Els errors i les imprecisions humanes són abundants en un espai d’aquesta concepció i d’aquest enorme volum. També les lluites derivades de les opinions expressades en els articles, enfrontant comunitats senceres d’editors, han estat greus. També s’ha acusat als responsables de practicar la censura en aquells continguts que no els hi agradaven. Per últim, s’ha convertit en una espècie de gimcana popular intentar col·locar, malintencionadament, informacions falses a la wikipedia. El vandalisme electrònic ha estat un cop més fort del que el projecte de la wikipedia ha pogut suportar. En aquest context un dels co-fundadors de la Wikipedia va presentar en fase “beta” a finals de març el portal Citizendium, definit com “el compendi dels ciutadans”. Els creadors aspiren a desbancar, en no gaire temps, la centralitat de la wikipedia com a enciclopèdia virtual de referència global. Per a aconseguir-ho, l’objectiu fonamental és superar els problemes que han afectat a la Wikipedia. I és curiós com pretenen aconseguir-ho: reduint molt considerablement el nombre d’autors; obligant als autors a estar identificats amb les seves dades personals; establint un sistema molt més rígid per la publicació d’articles i informacions, etc. En definitiva, Citizendium, coneguda com la versió 2.0 de la wikipedia, està posant les arrels del seu projecte, precisament, en un model anti-wikipedia. Menys col·laboratiu, menys obert, més jeràrquic, gens anònim. Renunciant, en bona mesura, a tot allò que va fer de la wikipedia un projecte tan especial i engrescador. La wikipedia està trista, què deu tenir la wikipedia… —- La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 9 d’abril de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

Joan Mayans i Planells Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast Antropòleg i director de l’Observatori de la CiberSocietat

La celebració del congrés 3GSM a Barcelona ha estat un tema central d’aquests darrers dies, omplint informatius, diaris, hotels i agendes de polítics i empresaris del negoci de la telefonia mòbil. La ciutat sencera ha semblat una mica alterada, una mica més frenètica, una mica més interconnectada (o col·lapsada) i una mica més il·luminada pels focus de l’atenció internacional. El volum i l’enormitat creixent del sector i de les seves empreses capdavanteres, fan que bona part d’aquesta atenció mediàtica i alteració de la vida quotidiana no siguin del tot accidentals, sinó part implicada en l’efecte d’excepció circense que ha acompanyat el xou. Una de les atraccions principals d’aquest circ ha estat la proclamació de l’ascensió del mòbil a la categoria de “quarta pantalla”. Després del cinema, la televisió i l’ordinador, el telèfon mòbil és presentat com el següent espai de projecció (i consum, és clar) de productes d’entreteniment. Aquesta ascensió vindrà donada per la progressiva colonització, per part del telèfon mòbil, d’alguns usos i funcions que fins ara han estat pròpies de les altres tres pantalles. Així, si bé ja fa temps que la proximitat entre el mòbil i la televisió ha estat detectada, sobretot a nivell comercial, aquest congrés de Barcelona ha servit per a convertir el mòbil en pantalla de projecció de cinema. De fet, l’estrella del congrés (tot i que no ha vingut) ha estat Robert Redford. El seu Institut de Sundance, mite del cinema teòricament independent, ha presentat a Barcelona cinc curtmetratges realitzats especialment per a ser consumits al mòbil. Ja no són tràilers de pel·lícules ni clips de baixa qualitat, sinó productes cinematogràfics d’etiqueta negra, concebuts i realitzats pensant en les característiques concretes d’una pantalla que, amb sort, supera les dues polzades. També Bollywood, la indústria cinematogràfica de la Ýndia, ha estat protagonista del congrés de Barcelona, presentant-hi la seva primera producció específica per a telèfons mòbils, donant a la iniciativa un caràcter alhora exòtic, global i especialment atractiu per al poderós mercat indi. La convergència des de l’ordinador i des d’internet tampoc és nova, però tot just ara, aquests darrers anys, s’està fent cada cop tècnicament més real i viable, tant a nivell de terminals com d’ample de banda. Així, un altre dels titulars del congrés l’han generat les versions per a mòbil dels grans èxits de l’any de la Xarxa: Youtube, MySpace i el veterà eBay ja tenen versions realment utilitzables per a telèfon mòbil. En conjunt, doncs, el telèfon mòbil cada cop és més prop de convertir-se, efectivament, en la nostra quarta pantalla d’oci, informació i entreteniment. Sembla com si telefonar-hi estigués passat de moda, vaja. No obstant, la lectura econòmica que alguns analistes fan d’aquest fenomen, de la progressiva conversió del telèfon mòbil en un aparell on el menys promocionat és la seva utilitat bàsica i original, és interessant. Ara que a l’estat espanyol ja hi ha més d’un mòbil per habitant i que els ingressos per consum comencen a estancar-se, les operadores estan buscant fórmules per mantenir els índexs de creixement. Amb la polèmica recent dels increments de les tarifes dels tres principals operadors de telefonia mòbil de l’estat espanyol s’ha destapat un debat que demostra que, mentre que el volum total de negoci generat per la telefonia mòbil no ha deixat mai de créixer, els seus ritmes de creixement es van alentint. D’altra banda, l’evolució de la factura del telèfon mòbil per consumidor, comparada amb el cost de la vida, no ha deixat de baixar any rera any. Segons dades de la CMT, des de l’any 2000, mentre l’IPC indica que els preus han pujat en un 17,8% total, els preus de la telefonia mòbil han baixat en un 23%. Comparativament, el cert és que el preu dels serveis bàsics de telefonia mòbil, han baixat més d’un terç des de l’any 2000. La polèmica de les tarifes, en definitiva, deixa al descobert un cert punt de tensió i inquietud dins el sector que probablement jugarà a favor de l’enfortiment de les alternatives com Yoigo. El que s’anomena tràfic de dades és, doncs, l’espai a conquerir per a convertir el mòbil en un terminal de consum de quotes d’accés a televisió, cinema, internet i tota mena de serveis derivats. Tant les empreses fabricants de mòbils com, especialment, les operadores, que són els principals assistents del congrés 3GSM, tenen autèntic interès en trobar noves maneres d’aprofitar encara més les oportunitats de negoci que s’obren des que tots portem un terminal multi-usos a la butxaca. Precisament aquesta és la raó fonamental que explica tot l’aldarull mediàtic i el rebombori generalitzat que provoca el congrés 3GSM. El fenomen de la “quarta pantalla” (també) ha de ser llegit i entès en aquest context. Dins aquesta mateixa lectura, també és fàcil dubtar de la viabilitat econòmica d’aquestes operacions, de produir continguts cinematogràfics exclusius per al mòbil, de fer grans inversions per a disposar-hi dels portals d’internet de moda, etc. A canvi d’aquests dubtes, s’addueixen xifres: 7.000 milions de dòlars gastats l’any passat en tons, politons, melodies i similars. Més d’un 15% dels usuaris de mòbil a l’Estat Espanyol van comprar alguna melodia per al seu mòbil durant 2006. El raonament és senzill: si la gent paga per tenir al seu mòbil la última frase del Neng o el Chiquito de la Calzada, per què no ha de pagar per tenir-hi un curtmetratge, els vídeos del Youtube o per editar-hi el seu propi bloc? El raonament té la seva lògica, però crec que oblida alguns factors fonamentals que expliquen els èxits i els fracassos d’altres projectes semblants al món de les comunicacions digitals. Les melodies, de la mateixa manera que abans els SMS, són productes creats i inventats per als telèfons mòbils. En són específics i originals. Són formes comunicatives pròpies del medi. I tenen una marcadíssima component social, compartida, col·laborativa. Aquestes són les raons fonamentals del seu èxit. La musiqueta que ens posem al mòbil és per a que la sentin els altres, la nostra xarxa social. No és per a ser contemplada estàticament o individualment, com un curtmetratge o un programa de televisió. Aquests gadgets ens individualitzen, defineixen i construeixen, però sempre de cara als altres, de cara als nostres diversos grups socials, que és on prenen significat i rellevància. Si el mòbil ha de convertir-se, efectivament, en una mena de ‘quarta pantalla’, serà probablement entenent-lo no com a instrument d’entreteniment, sinó com a instrument de comunicació i de socialització. Malgrat que aquesta comunicació i socialització siguin, segurament, en la seva major part de caràcter lúdic, el factor fonamental és el primer, la seva component social i socialitzadora. Així doncs, en la mesura que el mòbil actuï i continuï actuant com a eina potenciadora de la nostra xarxa social, en comprarem i gastarem més. En definitiva, el mòbil està fet per a comunicar-nos, no per aïllar-nos. Joan Mayans i Planells Vocal de la Junta Directiva el Cercle per al Coneixement Antropòleg i director de l’Observatori de la CiberSocietat —— La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 26 de febrer de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.