Un fet que m’amoïna és la dificultat que tenen els estudiants universitaris quan es graduen per incorporar-se al món del treball en temes relacionats amb el que han après durant la carrera. Ben preparats, hi poden aportar molt, a la societat, però les dificultats per trobar feina els provoquen frustració alhora que el país perd capital humà i possibilitats de progrés. Em referiré, perquè el conec bé, al meu àmbit docent. Imparteixo a la Universitat de Barcelona Bioquímica de la Nutrició en el grau de Bioquímica, tot i que també poden triar aquesta assignatura els estudiants de Biologia. És una disciplina en evolució contínua, i a classe intento comentar algunes novetats del camp i incorporar, quan se m’ofereix l’ocasió, comentaris sobre possibilitats de negoci innovador que s’obren mitjançant l’estudi i aplicació adequats de les propietats de les substàncies que es poden extreure dels vegetals superiors, les algues, els fongs i els bacteris. Una de les coses que em sorprèn o, potser millor, m’empipa, és veure com hi ha poques empreses autòctones que es dediquin a estudiar i comercialitzar amb èxit aliments funcionals o complements alimentosos que aprofitin les propietats d’aquestes substàncies. La gran majoria d’empreses catalanes que s’hi dediquen només són distribuïdores de les marques consolidades d’altres països. És cert que les principals farmacèutiques catalanes són en el negoci. Per exemple, el Grup Uriach és al mercat de productes naturals des de fa gairebé 35 anys. En el sector alimentari també tenim algunes empreses, com ara Bicentury del Grup Agrolimen, que enriqueixen aliments per dotar-los de propietats saludables. En els últims anys també s’han creat petites empreses que estan fent una bona feina, però encara és insuficient. Podria parlar d’empreses catalanes biotecnològiques que tenen a veure amb alimentació i salut, però l’objectiu d’aquest article no és fer un treball exhaustiu sobre la seva presència en el mercat de les marques catalanes, ja que tot aquell que hi estigui interessat les pot trobar fàcilment a través de Biocat. Malgrat aquestes empreses, el que és absolutament cert és que quan entrem a la farmàcia, la parafarmàcia o el supermercat, veiem que la majoria de les marques de complements saludables o aliments funcionals no són d’aquí. És una llàstima que tenint una tradició incontestable en la indústria farmacèutica i en la de l’alimentació tinguem aquest dèficit de capacitat emprenedora en l’àmbit en què conflueixen nutrició i salut. Tampoc no són autòctons molts productes que incorporen poc valor afegit com els sucs ecològics de fruites, per citar-ne uns d’àmplia difusió tot i que, en aquest cas, n’hi ha més presència. Jo tinc per costum, per avaluar els estudiants, demanar-los, entre altres coses, un treball d’entre una sèrie de temes seleccionats que, en part, vaig variant cada curs. Alguns, de manera directa o indirecta, tenen a veure amb productes naturals relativament nous. Tinc anys d’experiència i he comprovat que la gran majoria dels treballs són brillants i presenten de manera molt actualitzada la recerca en el camp objecte del treball i, en alguns casos, s’observa la possibilitat de negoci amb relativament poca inversió. Sovint dedueixo que l’aprofitament intel•ligent de residus dels processos de producció d’alguns productes poden proporcionar un gran valor afegit. Estic pensant, per exemple, en el bagàs de poma o d’altres fruits, o en la brisa del raïm. L’encàrrec als joves graduats de treballs bibliogràfics sobre les propietats de substàncies contingudes en fruits, herbes, etc., i les aplicacions d’aquestes substàncies tindria un cost relativament baix per a les empreses i permetria als graduats un contacte empresarial enriquidor alhora que se certificarien a ells mateixos la seva vàlua. A més, estic ben segur que alguns empresaris s’adonarien de noves possibilitats de negoci i se sorprendrien de veure la capacitat d’aquests joves valors. Avui, molts graduats de Bioquímica, i cito aquests perquè els conec bé, però això és vàlid per a altres graduats, amb molt poca formació afegida, que estarien en condicions de desenvolupar idees de negoci que podrien donar bons resultats. El que no poden és disposar de recursos, laboratoris i plantes de producció, ni tenen la capacitat d’introduir-se en el mercat. Com sempre, penso que si les universitats i les empreses parlessin una mica més, si el contacte entre nosaltres fos més estret, Catalunya superaria abans la crisi econòmica i, encara més important, encararíem un futur plenament immergits en la societat del coneixement incorporant una nova generació ben preparada que, altrament, perdrem de manera gairebé irreversible. El grau de Bioquímica El grau de Bioquímica és una carrera polivalent que estudia la química de la vida i les lleis que governen la vida. La recerca bioquímica, entre altres coses, té a veure amb la comprensió de les malalties i la cerca de maneres de resoldre-les i prevenir-les tant a través de fàrmacs com de productes naturals i d’alimentació adequada. Article publicat a l’Econòmic Catalunya el 8 de desembre de 2012

Quan es parla d’economia, una de les coses en les que tothom està d’acord és que sense innovació no hi ha cap possibilitat de competir en un mercat globalitzat. Les empreses del nostre entorn han de donar cada vegada més importància a aspectes relacionats amb l’augment del valor afegit dels seus productes o serveis ja que d’altra manera, a causa dels menors costos de mà d’obra de països d’altres zones, els serà impossible competir en condicions adequades. Fa uns anys, en alguns països, una part important del que es denominava innovació no era ni més ni menys que una còpia del que s’estava realitzant en altres tecnològicament més avançats. En mercats relativament tancats i amb una globalització escassa, en països que tenien una mà d’obra relativament barata, aquest tipus d’innovació local permetia competir sense massa dificultats amb els productes i serveis del propi àmbit d’influència. Tanmateix, en els països del nostre entorn econòmic, més desenvolupats, els profunds canvis derivats de la globalització que, entre altres coses, van comportar l’obertura dels mercats i l’eliminació del proteccionisme, han arruïnat aquest model “innovador” i ho han desplaçat a països on el cost de la mà d’obra és baix. Ara, en tot allò que es pot transportar i no té el mercat captiu, cal innovar per poder competir internacionalment. SEGUIM ALLUNYATS DE LA UE Malauradament Catalunya, tradicionalment dinàmica i moderadament innovadora, es troba en una situació de debilitat respecte als seus competidors globals. Catalunya, en temps més emprenedora que altres zones de l’Estat, tenia al seu abast el mercat espanyol. Avui, això no és així. Les coses han canviat substancialment i alhora que els mercats espanyols accedeixen a altres fonts, Catalunya ha diversificat els seus mercats. Això no seria dolent, al contrari, però el seu atractiu en els mercats ha disminuït notablement, bàsicament per tenir un baix índex de competitivitat i una capacitat d’innovació empresarial molt per sota de la dels seus competidors. Sobre aquest punt les estadístiques ens donen alguna informació significativa. Les últimes dades consolidaDES sobre R + D, que corresponen a l’any 2007, indiquen que Catalunya va dedicar un 1,48% del PIB a R + D, mentre que l’any 2006 havia dedicat un 1,42%. Es tracta d’un modest increment, però l’índex encara està bastant allunyat del 1,83% que va dedicar, de mitjana, la Unió Europea. Encara que pugui semblar que això no dista massa de la mitjana, el resultat és francament descoratjador ja que cal tenir en compte els països recentment incorporats, que si bé alguns dediquen menys, la majoria tenen un cost d’obra molt menor. La dada és especialment dolenta si es considera que els països amb els quals s’ha de competir inverteixen més del doble en recerca i desenvolupament. Les dades, fredes, aïllades, potser no tinguin gaire utilitat, però quan es compara la seva evolució amb la dels competidors immediats les coses cobren sentit. La despesa catalana en R + D no només no convergeix amb la dels països més desenvolupats de la Unió Europea, sinó que s’allunya. S’obre una escletxa entre estats, com Catalunya enfront dels països nòrdics, que inverteixen més del doble. Quan analitzem la distribució de la despesa en R + D a Catalunya, s’observa que l’any 2006 un 35% procedia del sector públic, incloent les universitats. Aquesta distribució en la que una tercera part de la inversió en R + D procedeix del sector públic i les altres dues terceres parts del sector privat, es pot considerar adequada, però hi ha una dada negativa, l’any 2007, encara que no molt, va augmentar el percentatge que provenia del sector públic i va passar a ser del 38%, degut a que la inversió del sector privat no va créixer tot i ser un any en que l’evolució econòmica espanyola va ser aparentment bona. ¿PERÒ PER QUÈ NO S’INNOVA A CATALUNYA? No és gens fàcil donar una resposta correcta, ja que hi ha moltes causes i totes elles relacionades. El que sí que hi ha és una resposta òbvia i immediata. Els qui dirigeixen les empreses decideixen no fer-ho perquè prefereixen dirigir les seves inversions a aquells aspectes del negoci que els rendeixen més beneficis a curt termini per a satisfer els seus propietaris o accionistes, enfront d’altres més incerts derivats de la investigació. La innovació només es produeix quan és ja imprescindible per competir. Cal tenir en compte, però, que la investigació, el desenvolupament i la innovació, encara que poden ser objecte de substancials ajudes i desgravacions fiscals, requereixen disposar de recursos econòmics, bé propis o obtinguts a través de l’endeutament. Fa un parell d’anys, l’economia vivia encara un període de bonança tot i que començava una certa desacceleració, el diner era barat i fàcil obtenir-lo. Un bon moment per invertir en R + D, potenciar els productes amb valor afegit i preparar-se per als moments més difícils, però les empreses, en general, malgrat les campanyes d’incentivació no percebien de forma fefaent la necessitat d’innovar. L’experiència diu que, malauradament, la majoria de les empreses només es decideixen a invertir quan les circumstàncies els obliguen. Potser avui això no seria tan greu si el moment no coincidís amb una forta restricció del crèdit. Estem doncs en un moment crític per a la R + D + i empresarial. La Cambra de Comerç de Barcelona estimava que les coses poden empitjorar encara més, ja que la dificultat que troben les empreses per obtenir crèdit a causa de la crisi financera limita la despesa en innovació. Aquesta organització empresarial preveu una disminució del nombre d’empreses innovadores del 40% al 34% entre el 2008 i el 2009. El cas és que quan les empreses es troben en dificultats i requereixen de crèdit per a la inversió, es troben amb un sistema financer tancat i sense cap ajuda real de l’administració pública. La majoria de les vegades són ajudes que requereixen avals, que només estan a l’abast d’aquells que no requereixen finançament. Aquesta circumstància contrasta amb el que passa als Estats Units, paradigma del tan criticat capitalisme, on l’Administració intervé de forma efectiva per salvar les empreses més emblemàtiques. Convé donar una nota d’alerta. El desastrós model econòmic espanyol, dependent de la construcció, ens ha sumit en una crisi més profunda que la d’altres països europeus i la recuperació serà més lenta. Quan els països líders surtin de la crisi i tornin a créixer, per contenir la inflació, el diner s’encarirà, cosa que dificultarà encara més la nostra sortida. POCA CULTURA EMPRENDEDORA En tot cas, resoldre els problemes requereix conèixer les causes. Per què els directius decideixen no innovar quan el mercat és favorable? Per què són tan reticents? Per què no hi ha més transferència de coneixement, més innovació? No sé si la millor manera d’explicar-ho sigui inventant un exemple d’una cosa que em resulta molt proper. Imaginem una empresa de l’àmbit de l’alimentació. Té a les seves mans una substància obtinguda com un subproducte en l’elaboració d’un suc de fruites. Descobreix que aquesta substància té la propietat de, per exemple, reduir la hipertensió o reduir la concentració de glucosa en sang en cas de lleugera hiperglucèmia. Pensen que es podria afegir a algun o a alguns dels productes alimentaris que distribueixen. No la comercialitza cap empresa en el món com nutracèutics o aliment funcional. Seria un producte de valor afegit relativament elevat. Estudien la legislació espanyola i europea, fan les seves consultes, s’adonen que per fer-ho és necessari que la Comissió Europea ho autoritzi i per això han d’aportar proves científiques del que pretenen demostrar en les seves al•legacions, és a dir, les virtuts que atribueixen al nou producte, i també de la seva innocuïtat per a la salut. Com fer-ho? S’assessoren amb professionals de la universitat. Aquests els diuen que han de fer una sèrie d’assaigs clínics i que per a que siguin significatius, podrien costar al voltant de 60.000 euros. L’empresa intenta economitzar i rebaixa la xifra. Lògicament, els assaigs clínics tenen uns costos i com menys voluntaris s’utilitzin en els assajos, menys significació tindrà el resultat estadístic. Al final ho descarten, és car. Tot queda en res. Aquesta mateixa empresa, que es té per innovadora, decideix distribuir un producte d’una empresa estrangera. Per introduir en el mercat es gasta 600.000 euros en publicitat. El seu marge comercial és menor del que tindria amb un producte propi. Per què ha renunciat quan el cost afegit de la recerca com a molt, una vegada aplicades les desgravacions, li podria representar a l’empresa no més enllà del 5% del que li costa una campanya a la televisió? Quin és el risc? Que el producte no funcioni? La veritat és que resulta difícil d’explicar. Podria tenir sentit si el cost de la recerca representés un percentatge molt més gran i un temps molt llarg. Seria el cas de la indústria farmacèutica. Aquest supòsit només es pot explicar per l’aversió al risc, per la poca cultura emprenedora d’alguns dels nostres empresaris. També cal dir que la política espanyola en matèria de recerca, i com és el cas de la indústria farmacèutica, perjudica la inversió en aquest aspecte. Algunes de les estratègies encaminades a reduir la factura de la seguretat social comporta la desincentivación de la inversió. Cal trobar l’equilibri. LAMENTEM PÈRDUA DE CREDIBILITAT I parlant de la política a favor de la recerca i el desenvolupament, no puc no citar una cosa que va succeir mentre escrivia aquest article. Es va fer públic que la Font Europea de Neutrons per Espalación (ESS, per les sigles en anglès), no s’instal•larà a Bilbao, sinó a la ciutat sueca de Lund, ja que en una votació preliminar, la candidata Sueca va obtenir els vots d’Alemanya , França, Polònia, Dinamarca, Noruega, Estònia, Letònia, Itàlia i Suïssa i només Portugal va votar per la capital basca. Sembla ser que les raons que van impulsar els governs europeus a preferir la ciutat sueca a la basca estan relacionades amb l’escassa credibilitat que té l’Estat espanyol en temes de recerca, desenvolupament i innovació. Espanya només va dedicar l’any 2007, un 1,27% del seu PIB a R + D + i, mentre que els suecs van dedicar pràcticament el triple un 3,64%. Tot i el notable esforç que estan fent a Euskadi en R + D, amb una inversió de l’1,65%, sent líders a l’estat espanyol, i de la seva creixent credibilitat, no han estat suficients per compensar la poca confiança que inspiren les erràtiques polítiques del Govern espanyol. Aquest fet és especialment greu perquè, sense cap dubte, Bilbo tenia altres avantatges: les actuals condicions permetrien que la instal•lació a Bilbao comencés a ser operativa molt abans que a Lund. Posteriorment, i amb presses, el Govern espanyol sembla haver arribat a un acord amb el suec per a que les instal•lacions de disseny i fabricació dels acceleradors, laboratori de proves i una estació d’accés remot s’instal•lin en l’esmentada ciutat biscaïna. Encara que el resultat d’aquesta negociació sigui positiu i el País Basc obtingui el premi de consolació, això no deixarà de ser una mostra més del trist futur que li espera a l’economia del coneixement a Espanya si no es produeixen canvis radicals. MANCA SENSIBILITAT EN INNOVACIÓ Catalunya, encara que amb limitacions, té capacitat per crear el seu propi sistema d’R + D i també d’innovació. En l’últim decenni, s’han creat diferents centres tecnològics, instituts, parcs científics, parcs tecnològics, parcs científico-tecnològics, clústers, plataformes, un conjunt d’eines totes elles vàlides, però al meu entendre, sense ordre ni concert. En l’àmbit de la recerca més bàsica, ni les universitats ni el Govern de la Generalitat han estat capaços d’establir prioritats i sempre ha prevalgut una sola política: “cafè per a tots”. Únicament hi ha hagut una excepció: Andreu Mas-Colell, que malauradament va estar massa poc temps al capdavant de la Conselleria d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació. Encara que, qui li va succeir en el càrrec va procurar mantenir alguns dels seus projectes, especialment d’investigació, la posterior política de vol gallinaci, va fer que les coses acabessin malament: amb la desaparició d’un departament específic, capaç de planificar en un àmbit tan sensible per l’economia del coneixement. En l’àmbit més proper a les empreses existeix ACC1Ó, resultat de sumar el CIDEM i el COPCA. Al meu entendre, aquest organisme dedicat a donar suport als projectes internacionals ha funcionat amb relativa eficàcia, mentre que el CIDEM, enfocat a la innovació empresarial no ha tingut massa èxit, ja que ha diversificat en excés les seves accions sense recursos suficients per a cap d’elles. Les empreses s’associen en alguns clústers, però sembla que l’únic interès real és obtenir alguns petits beneficis de l’administració; resultats derivats d’aquestes agrupacions: molt pocs. Per què les coses no han funcionat? Una raó ja l’he indicat, poca sensibilitat empresarial per la innovació. Explicava un emprenedor de l’àmbit químic que el que falla en la transferència de coneixement entre universitat i empresa és la demanda empresarial. A Catalunya hi ha un bon potencial investigador, bastant descoordinat; capaç de publicar a les millors revistes científiques internacionals, preparat per triomfar en els millors centres americans, però que no aconsegueix despertar el més mínim interès per les empreses. Per què? Les universitats i les empreses es nodreixen de personal que procedeix d’una mateixa societat, bàsicament la catalana. Els que es dediquen a ser professors universitaris no tenen com a objectiu ser emprenedors, es dediquen a aquesta professió perquè els agrada la docència universitària o la investigació o, probablement, ambdues; mentre, que els que decideixen ser empresaris sí que tenen o han de tenir vocació emprenedora . No és lògic demanar major esperit emprenedor als universitaris que els empresaris. És cert que en països amb els quals competim, la creació d’empreses spin-off, fruit de la recerca, és més gran i hi ha més patents, i també ho és que les empreses investiguen i creen moltes més start-up que nosaltres. També és cert que les universitats podrien fer més amb millors eines de gestió interna. Es pot atacar a les universitats però hi ha una tenaç realitat, les normes que les regeixen fan impossible la governabilitat, una cosa que cal agrair al Govern de l’Estat. En aquells primers anys de democràcia, van decidir fer una llei a favor de l’assemblearisme i contra qualsevol tipus de govern, segurament per reacció a la dictadura, els resultats parlen per si sols. Ara, ningú s’atreveix a modificar les coses. SÓN NECESSARIS MÉS RECURSOS Deixo per al final un aspecte que no pot pal•liar la manca d’esperit emprenedor, però sí crear les condicions per ser-ho. Com he indicat, Catalunya disposa d’alguns instruments, però els recursos de què disposa són ridículs, i també manca de les eines financeres necessàries. Amb un model de finançament com l’actual, una part important del Producte Interior Brut (PIB), en lloc de destinar-se a la R + D + i, desapareix, i es redistribueix per l’Estat. Catalunya, que té menys recursos per habitant que els ciutadans d’altres parts de l’Estat. Si que és cert que podria crear més incentius financers, però, ¿amb quins recursos? Quines solucions tenim? Jo crec que de llarg abast només hi ha dos, més recursos econòmics aplicats a la R + D + i des del sector públic, i una aposta per crear més esperit emprenedor entre els joves, des de nens, un profund canvi cultural i una millor educació. Malauradament, si contemplem els indicadors, veurem que a Catalunya la despesa pública en educació en el 2006 era del 3,4% del PIB, mentre que la mitjana espanyola era del 4,3%, i en la Unió Europea del 5,0% . Difícilment, un país pot avançar en l’economia del coneixement si no inverteix en educació. No hi ha receptes màgiques que canviïn els comportaments. Haurem d’afavorir als que volen ser emprenedors i crear les condicions per atraure’n d’altres de fora de les nostres fronteres. És l’únic que es pot fer a curt termini, però no cal oblidar el futur.

Com és ben conegut, l’atur estructural es deu a la desaparició de les ocupacions que requereixen mà d’obra poc qualificada, que són progressivament substituïdes per d’altres que requereixen un grau de formació més elevat. Al mateix temps, la mà d’obra que s’allibera d’uns sectors difícilment pot incorporar-se a d’altres de nova creació ja que aquests requereixen un grau de formació superior. A tot això cal afegir que moltes empreses, per ser més competitives en els mercats internacionals, estan obligades a augmentar la seva productivitat, ja que d’altra manera haurien de tancar o deslocalitzar a països on el cost de la mà d’obra fos més baix, sempre que aquesta reducció de despeses compensés la inversió necessària per a la deslocalització. L’augment de la productivitat està associat a produir més amb menys mà d’obra, qualificada o no, i amb menys despeses generals, especialment energètiques. Aquest increment de la productivitat, si no es genera una nova demanda o si aquesta no augmenta, indefectiblement produeix atur. En un sistema en expansió l’augment de la competitivitat es compensa amb escreix amb l’augment de la demanda, però en un sistema en crisi l’augment de la productivitat comporta més desocupació. EDUCACIÓ I DESENVOLUPAMENT PROFESSIONAL Els llocs de treball que demanden les noves empreses o bé les que es reconverteixen i innoven requereixen cada vegada més coneixement estructurat, ja que les tasques són cada vegada més complexes i no és suficient l’experiència laboral, i, per tant, és el sistema educatiu l’element bàsic en l’adquisició de les eines necessàries per a la activitat laboral de l’individu. Amb tot, l’educació, a més de proporcionar els coneixements que requereix el sistema productiu, ha de proveir de valors socials i culturals. Tot en conjunt ha de permetre que les persones disposin de la capacitat de raonament i aprenentatge general per poder-se adaptar, successivament, a treballs cada vegada més especialitzats i complexos i puguin, quan sigui necessari, formar-se al llarg de la seva vida laboral. La inversió en educació explica l’augment de la productivitat del treball i en general la del salari que percep el treballador, ja que l’educació permet a l’individu augmentar la seva capacitació i accedir als llocs de treball més ben remunerats i elevar-se professionalment i socialment. El perill d’un sistema educatiu excessivament centrat en l’adequació del’individu al mercat de treball és que pot excloure aquells que tenen menys possibilitats, especialment si aquesta exclusió és conseqüència de menors possibilitats socioeconòmiques. És un fet prou evident, demostrat per especialistes, que el medi familiar en el que neixen i es desenvolupen els nens determina unes característiques socioculturals que modificaran el seu desenvolupament personal i educatiu. RECERCA, DESENVOLUPAMENT I INNOVACIÓ: L’ASSIGNATURA PENDENT Malauradament Espanya està molt mal preparada per afrontar la crisi; la inversió en investigació, desenvolupament i innovació que s’ha fet en els últims anys és baixa i el nombre d’empreses que demanden mà d’obra qualificada és encara massa escàs. Així mateix, la velocitat amb què es creen les empreses que produeixen productes o serveis d’alt valor afegit és mínima, i, per tant, la demanda de mà d’obra qualificada no es produeix en la quantitat necessària mentre es van destruint altres llocs de treball. D’altra banda, parlar dels problemes de l’educació a Espanya és gairebé un tòpic. Els informes internacionals més prestigiosos indiquen que la situació és pèssima. Les raons que els porten a fer a aquest diagnòstic són diverses i irrefutables. L’ Estat espanyol té el dubtós honor d’ocupar els llocs de “privilegi” en els rànquings d’absentisme escolar, abandonament i repetició de curs. A més, els que més pateixen aquest desgavell són les classes més desfavorides. Les dades que subministren aquests informes són tossuts: l’educació espanyola només serveix per als més llestos i amb possibilitats econòmiques. La nostra pròpia experiència, la dels que ens dediquem a l’ensenyament, sigui al nivell que sigui, veiem que la capacitat de comprensió lingüística i de redacció de textos mínimament complexos és mínima, així com escassa és també la capacitat per a la realització de càlculs relativament senzills. En poques paraules, la capacitat d’abstracció dels nostres joves és molt baixa i l’analfabetisme funcional és elevat. Els que portem anys de docència també sabem que aquesta incapacitat augmenta perillosament. NI QUALITAT NI EQUITAT EN MATÈRIA EDUCATIVA La justificació que donen alguns dels nostres polítics i altres experts en matèria educativa és que l’aposta espanyola de la democràcia – no fa més de 30 anys! – va ser aconseguir una educació universal, la democratització de l’educació i l’educació per a tothom. És evident, que no s’han assolit ni els objectius de qualitat desitjats ni tampoc un grau suficient d’equitat. És cert que l’educació arriba gairebé a tots. A Espanya, l’escolarització des dels primers anys és pràcticament total i les dades demostren que hi ha molts més alumnes que arriben a graduar-se que anys enrere, però també ho és que el nivell assolit deixa molt a desitjar. Ens trobem amb una alfabetització universal més teòrica que real. Els nois i les noies passen de curs sense el nivell de coneixements suficient, amb assignatures suspeses i n’hi ha d’altres que si les aproven és perquè el grau d’exigència es rebaixa per evitar la imatge de fracàs. Això comporta una millor estadística, però no una millora real del sistema educatiu. Hi ha títols però escassos coneixements. Malauradament, la situació és encara més greu perquè des de fa anys està estancada i no es veu cap símptoma de canvi de tendència. Les raons són relativament fàcils d’explicar. D’una banda, Espanya destaca per realitzar una inversió en educació molt baixa i de l’altra, en poc més de trenta anys de democràcia, s’ha canviat tres vegades de sistema educatiu que, en comptes de millorar les coses les han anat empitjorant progressivament. Un dels grans problemes dels Governs espanyols és que fan lleis teòricament bones però que requereixen molts recursos i que no posen els mitjans perquè es puguin aplicar eficaçment. Si existís un rànquing que ho mesurés, l’Estat espanyol destacaria per la seva incapacitat de planificar adequadament, és a dir, d’assignar als programes els recursos necessaris. LA FAL•LÀCIA DE LA IGUALTAT EN EL SISTEMA Les lleis espanyoles i catalanes, carregades d’una innocència que ratllen l’infantilisme, han pretès igualar tot el sistema educatiu, ens han volgut fer creure que tot el sistema públic i privat-concertat era equivalent i han negat els pares la capacitat de decidir. D’aquesta manera, un nen o nena que viu en un lloc on el nivell educatiu familiar general és baix i només hi ha una única escola pública, malgrat les seves capacitats intel•lectuals, el sistema públic no li permet triar i ha de ser sacrificat amb l’objectiu d’aconseguir una progressió conjunta de tots els nens. No és estrany que qualsevol pare amb un grau de formació suficient i conscient del valor de l’educació per al futur dels seus fills fugi de l’escola pública per anar a l’escola privada; malgrat els esforços i sovint la coacció legal de l’administració per explicar i obligar a una pretesa igualtat d’oportunitats. Què ha de fer un pare que sap perfectament que el grau més elevat d’abandonament i mals resultats té lloc on hi ha un major nombre d’escolars de rangs socioeconòmics més baixos? Òbviament, intentarà proporcionar al seu fill un entorn on pugui desenvolupar al màxim les seves capacitats. No és fàcil donar receptes per canviar la situació en un temps breu, però sí que s’han de detectar les coses que han de canviar amb urgència. Si ens remuntem als principis de la democràcia i analitzem els canvis que s’han anat produint al sistema educatiu, ens adonarem que la gestió de la diferència ha constituït el gran fracàs del model pedagògic estatal. MODEL D’ESCOLARITZACIÓ OBSOLET Aplicar el model que proposaven aquestes lleis, d’escolarització conjunta i sense separar els estudiants en funció del seu progrés i capacitats, implicava posar recursos suficients per gestionar la diferència. S’havia de reforçar els estudiants menys dotats o més desinteressats, proporcionar-los incentius i ajuts i permetre el desenvolupament d’aquells amb capacitats més altes. La majoria dels estudis realitzats per especialistes aposten per proporcionar reforç de les assignatures on l’estudiant treu pitjors notes, abans que s’acumulin dèficits greus de coneixement. Els informes internacionals demostren que els països que obtenen millors resultats en l’educació són els que més organitzats tenen aquests sistemes de reforç. Avui veiem que a Espanya, els menys afavorits frenen el conjunt i els altament dotats són castrats intel•lectualment amb la consegüent pèrdua d’un valuós capital intel•lectual i ambl’evident frustració que proporciona al ciutadà afectat. La manca d’inversió no és l’únic argument que explica la deficient situació, ja que l’escola concertada inverteix menys que la pública i té un fracàs escolar menor. Si succeeix això, haurem de concloure que el sistema públic, més ben retribuït, no reuneix les condicions d’organització ni pot aplicar els mètodes pedagògics adequats. MAJOR QUALIFICACIÓ, MENOR REMUNERACIÓ És per això que ens adonem que el sistema econòmic espanyol condueix a una manca d’incentiu a l’estudi. Espanya té l’honor de ser l’únic país desenvolupat on creix significativament la proporció de titulats superiors al mateix temps que es redueixen els avantatges salarials associats a la major qualificació. Les diferències dels salaris mitjans, entre els graduats universitaris i els que només tenen l’educació obligatòria, es van reduint progressivament, i també la diferència entre el nivell d’atur (dades anteriors a la crisi econòmica). L’explicació d’aquest estrany fenomen pot estar en l’augment continuat dels contractes escombraries, incentivats pel Govern amb la falsa justificació d’un aprenentatge dins les empreses, que si bé se n’ha de fer, s’ha convertit en un autèntic abús per part d’algunes d’aquestes organitzacions. També, segons experts de l’OCDE, pot estar relacionat amb una manca d’adequació entre el que demanen les empreses i ofereix la universitat. Però m’inclino més per la primera explicació, atès que la formació universitària actual, de caràcter fonamentalment generalista, proporciona evidents capacitats per adaptar-se a la formació especialitzada que demanda el mercat laboral i condiciona l’evolució futura del graduat. GREUS ERRORS DEL GOVERN Les conclusions no són agradables i les solucions a mig termini difícils (a curt cap). Segurament caldria esmentar, entre d’altres, tres errors impropis d’uns Governs que, de paraula, han posat èmfasi en les mesures de caràcter social per elevar el nivell de benestar de la població: una manca d’inversió en investigació, desenvolupament i innovació; continus canvis de les lleis d’educació i falta d’inversió en aquesta matèria; i una desastrosa gestió del mercat del treball, permetent contractes escombraries i justificats amb un pretès aprenentatge. Els tres contribueixen a disminuir l’estat del benestar espanyol. És possible que, si s’acaben adonant, al cap d’una generació el panorama serà diferent. Article original en castellà. Publicat en l’edició de febrer de Catalunya Empresarial.