Els paradisos fiscals són, generalment, territoris petits, amb poca població – representen menys del 0,05% població mundial, si excloem  Emirats Àrabs Units i Oman– i baixa activitat econòmica. És per aquest motiu que no tenen incentius a cooperar internacionalment harmonitzant impostos, ja que qualsevol sortida de capital conseqüència d’un augment del tipus impositiu té un cost per càpita molt elevat. A més, aquells països que persisteixin amb els impostos més baixos seran els que atrauran més capital estranger i, en aquest sentit, Alejandro Esteller qüestiona les mesures previstes perla Unió Europea per tal de promoure la sortida dels paradisos fiscals de la llista negra.

Per altra banda, el Dr. Esteller va plantejar la qüestió com seria el món el dia després d’eliminar els paradisos fiscals? Segons ell, tot apunta que hi hauria un augment del preu de consum o bé una disminució dels salaris dels treballadors, degut a l’increment dels costos que haurien de suportar les multinacionals resultat de l’augment dels impostos que les empreses haurien de pagar, ja que actualment el 40% dels beneficis de les multinacionals tributen a paradisos fiscals.

En cas que l’impost no es pogués transferir ni als consumidors ni als treballadors, sinó que l’haguessin de suportar els capitalistes, entraríem en un context de gran competència fiscal entre països que comportaria la disminució generalitzada dels tipus impositius sobre el capital. Per tal d’evitar aquesta situació, Alejandro Esteller va plantejar l’opció d’aplicar sistemes d’imposició preferencial sobre la mobilitat del capital, o bé gravar les vendes, tot i que aquesta solució aniria en detriment dels països en vies de desenvolupament, ja que el consum és més baix.

Per la seva banda, Xavier Casanovas, va expressar la necessitat imperativa d’eliminar els paradisos fiscals, ja que en un context de creixent desigualtat i augment de la concentració de riquesa, l’existència de paradisos fiscals va en contra de la justícia social i l’equitat. En aquest sentit, va reclamar a les administracions públiques i als espais transnacionals “imaginació i duresa”, i va posar sobre la taula una iniciativa, impulsada des dela Plataforma per una fiscalitat justa, anomenada “zones lliures de paradisos fiscals”.

Aquesta iniciativa preveu incloure una clàusula en els plecs de contractació pública que obliga a les empreses que volen concórrer a concurs públic a declarar si tributen a paradisos fiscals. “És una mesura de transparència que molts municipis de Catalunya ja estan aplicant”.

Finalment, Xavier Casanovas també va voler denunciar la permissivitat de la Unió Europea amb certs països que no s’inclouen dins la llista de paradisos fiscals que ha elaborat la Unió Europea només pel fet de ser-ne estats membres, com per exemple Irlanda, Luxemburg, Holanda, Xipre i Malta. “Luxemburg és un país de 500.000 habitants i és el que rep més inversió estrangera del món després dels Estats Units”, va concloure.

“El frau fiscal és un dels majors problemes de l’economia globalitzada” va afirmar Eduard Vila, director de l’Agència Tributària de Catalunya, durant la seva intervenció i, per tant, per fer-hi front cal treballar per elaborar estratègies conjuntes basades en la cooperació i la transparència. En aquest sentit, Eduard Vila va reclamar que les administracions tributàries autonòmiques tinguessin accés a la informació internacional, l’intercanvi de la qual va reivindicar que fos sistemàtic i automàtic. “Sense informació no hi ha lluita contra el frau” va sentenciar.

En aquesta mateixa línia es va desenvolupar la intervenció de l’inspector Josep Costa, que va citar alguns reptes que s’haurien d’afrontar de manera conjunta amb altres països: avançar cap a la coordinació legislativa i l’harmonització fiscal, seguiment i tractament de la informació per a una implementació pràctica dels estàndards internacionals de transparència, i la implementació d’inspeccions conjuntes entre diferents països per a un control tributari efectiu.

Finalment, l’advocat Joan Iglesias va emfatitzar en la necessitat de compartir la informació amb els contribuents i passar d’un model de control a un model de cooperació. L’objectiu és promoure el compliment fiscal voluntari a través de la transparència real i la reputació fiscal. “El paradís fiscal a Dinamarca és el 5%” en comparació al 20%, el 30% o el 50% que existeix en d’altres jurisdiccions que no construeixen confiança amb els contribuents.