Encetem el curs amb un debat sobre la perplexitat dels catalans, motivat per un informe de l’Associació Catalana de Sociologia, en el que el més interessant han estat, de fet, les reaccions que ha provocat. El tema, un nou episodi d’autoanàlisi col•lectiu, ha servit per que la constel•lació de comentaristes i tertulians tingués ocasió de donar unes quantes voltés més al mateix debat de sempre i per fer tornar a escena els “sospitosos habituals”: ens mirem massa el melic, la relació Catalunya Espanya no funciona, les mancances en infraestructures ens condicionen, estem perdent el tren, etc. Apareix també un element que, si bé no és nou, en aquesta ocasió pren més força que mai i consolida la seva línia ascendent: l’argument de que “no hi ha lideratge” i, al seu costat, que “no hi ha projecte de país”. Val a dir, d’entrada, que es tracta d’un clam que deixa entreveure una enyorança romàntica d’una època recent en que els projectes col•lectius i les il•lusions compartides, en forma de Transició, aventura olímpica, Barcelona maragallista o nacionalisme pujolista, van proporcionar il•lusió i cert sentiment de “missió” a la vida quotidiana de moltes persones. És cert, avui no existeixen lideratges carismàtics ni grans projectes col•lectius, i cal preguntar-se per què. La resposta fàcil, i que sovint s’amaga darrere els qui formulen la queixa, és que els individus que ara hi ha al capdavant dels llocs de representació i responsabilitat de la nostra societat són mediocres i els falta imaginació i empenta. Aquest anàlisi, però, està carregat d’intencionalitat política i, en realitat, no respon la qüestió principal, ja que immediatament podríem formular-ne de molt similars ¿Per què tenim aquests representants? ¿És que el país ha deixat de produir “gent vàlida”? ¿Per què els votem? Al capdavall, els líders polítics els triem entre tots i, en teoria, qualsevol s’hi pot presentar. De manera semblant, en altres àmbits de la societat hem de suposar que regeix una certa meritocràcia que hauria de permetre que els més brillants arribessin als llocs de responsabilitat ¿o no és així? La teoria de que la història està impulsada per personalitats excepcionals em sembla totalment equivocada. Ningú és imprescindible. De fet, del neguit no es un fet exclusiu català. Només cal fer un cop d’ull al desconcert crònic dels nostres veïns francesos, a la cúpula actual de la societat italiana o, fins i tot, al neguit dels nord-americans davant la certesa que d’aquí ben pocs anys la Xina els prendrà el lloc com a primera potència econòmica mundial. La perplexitat i la debilitat dels lideratges són dues manifestacions més del temps de canvi en que ens ha tocat viure: de la mateixa manera que podem constatar una profunda transformació dels processos productius o de las formes de viure i de relacionar-nos, els canvis també estan afectant la naturalesa del poder i, de retruc, l’essència dels lideratges. Estem assistint a una difuminació progressiva dels pols de poder i de la capacitat d’actuació sobre el conjunt de la societat. El poder sorgeix, òbviament, en el sí d’un grup i és generat per la comunicació i el consens entre els individus. Els grups polítics intenten aconseguir-lo però no el generen pas. I és justament l’essència de la comunicació el que avui es transforma de forma més radical. Vivim en la transició del model de comunicació de masses, homogeneïtzant, unidireccional i centralitzat, a una estructura en xarxa en que cada persona, cada individu, es sitúa com a node d’un món referencial particularitzat, canals d’informació i interessos temàtics a mida. Així, de les noves formes de comunicació entre les persones, capaces de crear consensos i fórmules de col•laboració inexistents fins ara, han d’emanar-ne necessàriament noves fonts de poder que se superposen a les ja existents i que actuen com a elements disgregadors de la societat entesa en el sentit tradicional. Tot plegat es manifesta de forma explícita en la feblesa creixent dels lideratges: l’absència de carisma de la majoria de dirigents actuals té molt a veure amb la dificultat, potser impossible de superar, de proposar alternatives coherents capaces de crear l’entusiasme necessari en una part majoritària de la població. L’ingredient sentimental del lideratge que caldria per aconseguir-ho només pot existir dintre de les comunitats emocionalment unificades, una situació cada cop menys freqüent. Segurament es tracta d’un procés cec que escapa del control de la nostra voluntat i de la nostra capacitat d’actuació immediata, i si bé potser no hi podem fer gaire cosa, com a mínim, hauríem d’intentar mirar cap a endavant i no tant enrere. Antoni Brey Setembre 2008

Fa uns dies el Instituto Nacional de Estadística va donar a conèixer el significatiu increment de la tassa interanual d’inflació industrial que va superar el 10% (6,1% a Catalunya), un nivell no conegut des de fa quasi 25 anys; una circumstància que no sols és preludi de més dificultats en la propera tardor i hivern, amb un previsible increment de l’atur i disminució del consum, sinó també de pèrdua de competitivitat dels nostres productes industrials, i més dificultats per les exportacions, ja que si be el increment de la inflació industrial te una part important de les arrels en la pujada del preu de l’energia, quelcom que afecta també als països amb qui competim, hi ha altres causes intrínseques al baix nivell de productivitat de la nostra economia; el diferencial d’inflació; el superior creixement dels costos i una manca de capacitat per extreure productivitat a les tecnologies o rendibilitat als esforços en recerca. Una pèrdua de competitivitat de l’industria que pot agreujar encara més els baixos marges industrials i a la vegada la deteriorada balança comercial. Quant al dèficit comercial (proper al 10% del PIB) és un dels problemes més importants de l’economia espanyola que tot sovint queda amagat, ja que un dèficit comercial sistemàtic genera problemes a mig i llarg termini per la necessitat d’endeutament associades, un fet que cal dons capgirà de forma decidida, i en el que cal la participació activa de l’Industria, no sols per disminuir les importacions, sinó el que és més important: per augmentar decididament les exportacions. En referència al problema de la competitivitat industrial, que s’evidencia de forma més clara en els períodes de dificultats, ja que és quan són determinants les avantatges competitives d’unes organitzacions enfront d’altres, -o d’uns països envers a uns altres-, cal afrontar-lo com un desafiament urgent i prioritari assumint que sols un teixit altament competitiu pot garantir un doble objectiu: assegurar la capacitat de participar en els mercats globals i mantenir, o augmentar, la quota de mercat obtenint els guanys que garanteixen tant la rendibilitat i les noves inversions en recerca, desenvolupament, innovació, i infraestructures requerides, com el progrés social. La competitivitat de les empreses és per tant la clau del progrés de tot país, conseqüentment els països tenen que crear els entorns per fer possible la competitivitat, una competitivitat d’acord al seu model productiu específic en el que conflueixen, o el condicionen, entre altres: el subsistema educatiu basic, el professional i el de grau superior; el sistema de recerca e innovació; la disponibilitat d’infraestructures tecnològiques i de mobilitat de persones i productes; la cultura emprenedora i de l’esforç; la legislació; i el sistema financer. Una competitivitat condicionada per aspectes externs però també per aspectes interns, ja que obliga a les empreses a entendre i assumir els nous paradigmes associats a la liberalització econòmica i a l’asimetria de costos i legislació; uns fets que requereixen treballar amb eficiència i eficàcia per esser altament productius, a perseguir la qualitat, a saber identificar les oportunitats tot ajustant-se a les regles internacionals, a ser altament flexibles, a utilitzar la informació interna i externa, a tenir una organització disposada als canvis i a les innovacions tant tècniques com d’organització i de producte, i a saber cooperar per poder competir arreu. Cal dons un model de desenvolupament sòlid, i la clau per disposar del mateix resideix en l’existència d’empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes referents de qualitat, amb alt contingut tecnològic, i un alt nivell d’internacionalització, és a dir disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar politiques decidides d’R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum escaient per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial con en el productiu. En conseqüència, tot país necessita una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització. Una política que afronti els desafiaments a llarg, capgirant la tendència de menysvalorar la industrial i el seu valor estratègic, però que no defugi de les problemàtiques a curs, i en especials aquelles arrelades en la crisis actual, la qual requereix actuar en una triple vessant: solucionar els problemes financers, afrontar l’exportació d’una forma decidida amb la voluntat de canviar l’actual balança comercial, i actuar en aspectes propis relatius a l’organització i la productivitat. Efectivament, el problema financer és especialment greu per moltes industries, tant per afrontar els problemes de la innovació i de l’expansió internacional com en les èpoques de disminució del ritme econòmic, aquesta és la situació actual agreujada per la crisis financera i la conseqüent restricció de la política creditícia del sistema financer. Vertebrar mecanismes perquè aquelles industries amb capacitat i voluntat d’afrontar el futur disposin dels recursos financer requerits és un objectiu indefugible. Per tant, cal apostar per la industria en contrapunt a altres sectors, i no per a tota, sinó aquella amb capacitat de generar valor i afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant-li l’accés als recursos financers ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat. Per afrontar el problema de la balança comercial o d’exportació cal acompanyar a les empreses en les seves activitats mitjançant programes específics a nivell fiscal i laboral per facilitar la seva expansió, tot prestant una especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt nivell de dinamisme i fortalesa per l’incrememt de la seva demanda interna, una política adreçada tant a les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, com amb aquelles amb productes subjectes d’esser reconeguts i acceptats pels mercats mundials, en definitiva politiques selectives e intensives adreçades a qui pot generar futur. Finalment, si les condicions de l’entorn són fundamentals, hom no pot ignorar que sols amb esforç i canvis interns, la competitivitat fonamentada en una bona productivitat, alt nivell d’innovació, i l’adequat nivell d’internacionalització es por garantir si l’empresa assumeix l importància del recurs humà, la necessitat de les aliances i la cooperació, d’estendre la seva cadena de valor aprenent a funcionar sincrònicament amb els mercats, i implantar una gestió compromesa i participativa. Podem concloure que estem en temps difícils, però que moltes coses són les que podem fer per minimitzar els impactes negatius, i sortint enfortits de la crisi, però entre elles una és clau: apostar decididament pel teixit productiu i el seu funcionament simbiòtic amb la societat. Antoni Garrell i Guiu agost de 2008.