Isidre Fainé: “La geopolítica mundial viu un dels moments més delicats des de la guerra freda”

El president de la Fundació va introduir el debat destacant les “tensions geopolítiques” que hi ha entre les grans potències mundials, tensions que “no vèiem des la guerra freda”. L’economia global es troba “en un dels moments més complicats dels darrers 40 anys, fet que afecta les condicions de vida de la gran majoria dels ciutadans”. Per parlar-ne, Fainé va presentar els dos ponents del col·loqui, “dues persones d’indubtable prestigi i trajectòria per les quals, a més d’admiració, m’agradaria afegir que professo un afecte molt especial”.

Javier Solana, president d’ESADEGeo – Center for Global Economy and Geopolitics, va arrencar el debat situant-se als primers anys del segle XXI per explicar els esdeveniments actuals. Fets com la primera elecció de Vladímir Putin com a president de Rússia, els atemptats de l’11-S i l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç estan a l’origen de la situació geopolítica actual, va explicar. També va qualificar de “decisiu” l’any 2008, quan va esclatar la gran crisi econòmica després de la caiguda de Lehmann Brothers. Aquell any també es va produir el primer atac de Rússia a un país exsoviètic, Geòrgia, mentre Pequín organitzava els primers Jocs Olímpics, fet “que va centrar l’atenció del món a la Xina”.

Per la seva banda, el vicepresident de la Fundació ”la Caixa”, Juan José López Burniol, va destacar el “canvi radical” actual degut a la convergència de la revolució tecnològica, el fenomen de la globalització i la pèrdua progressiva de protagonisme d’Occident. Segons López Burniol, existeix “una convergència tecnològica, però alhora una divergència demogràfica” i, en conseqüència, l’ordre mundial s’està erosionant, afectant les condicions econòmiques mundials i generant una situació de desigualtat global creixent. “Cal crear un ordre mundial nou”, va afirmar.

“Estem en una situació de canvi. L’antic món se’n va i n’emergeix un de nou”, va afirmar. I va afegir que sempre hi ha hagut canvi, però “el que és nou és la velocitat del canvi. Per això, la visió estratègica del futur és imprescindible, ja que moltes activitats i serveis patiran un canvi radical en el futur”.

Javier Solana: “No vam ser capaços de mantenir la proximitat amb Rússia”

La guerra d’Ucraïna va centrar bona part del debat. López Burniol va voler deixar clar que la responsabilitat és de l’atacant, però va assegurar que alguna cosa haguéssim pogut fer millor [Estats Units i la Unió Europea]. Javier Solana, per la seva banda, va defensar l’actuació de les grans potències afirmant que van fer tot el possible per evitar conseqüències pitjors: “Si els americans i els europeus haguessin entrat a la guerra, estaríem ficats en una Tercera Guerra Mundial amb armes nuclears”.

Solana va explicar que la voluntat de Putin ha estat sempre que “Ucraïna tornés a Rússia”. Segons l’exsecretari general de l’OTAN, el 2014 Rússia va atacar Ucraïna per quedar-se amb Crimea “perquè no volia que Ucraïna firmés un acord de cooperació econòmica amb la UE”.

‘La guerra d’Ucraïna és una guerra civil europea que es lliura entre Rússia i la UE a través d’un país interposat que és Ucraïna’, va assegurar López Burniol, que va citar Shlomo Ben Ami: ‘La principal vencedora d’aquesta guerra és la indústria armamentista americana”.

Sobre els equilibris entre les grans potències mundials, Javier Solana va recalcar que, després de l’11-S, el focus mundial va passar de Rússia a l’Orient Mitjà i al món àrab (Afganistan i Iraq). “No vam ser capaços de mantenir la proximitat amb Rússia, se la va abandonar una mica. Va faltar aproximació, companyia, afecte cap a Vladimir Putin, i ell es va tombar d’esquena”, va asseverar.

Un altre dels assumptes que va centrar el debat va ser l’europeisme. “Els europeus hem de tenir el sentiment del que som”, va dir Solana. Per la seva banda, Juan José López Burniol va reclamar una UE que en el futur sigui un actor polític global, amb menys dependència dels EUA.

Javier Solana també va voler retre homenatge a la UE i va destacar la tasca de l’Alt representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell. Tot i això, segons ell, la ruptura de les relacions entre la UE i Rússia és molt negativa. “La interdependència és la garantia de pau més gran. La dependència entre Rússia i Alemanya era molt important per a l’estabilitat europea, però Putin ho ha trencat”.

Sobre la situació energètica, Solana va posar en relleu que a la UE no hi ha una política energètica comuna a causa de les diferències històriques de recursos entre els diversos Estats membres. “És molt difícil que hi hagués una política comuna amb diferències tan enormes entre països, però es farà una política comuna”. Va assegurar també que la UE avançarà en els assumptes de seguretat i defensa comuna, tot i que advertint que “la UE no neix per anar a la guerra”.

Va destacar també la gestió europea de la pandèmia de la COVID-19, posant en relleu l’actuació sanitària i l’acord aconseguit per llançar els fons Next Generation per contribuir a la recuperació, que va qualificar com a “importantíssims”.

Miquel Roca: “Cal repensar Europa i retrobar els seus propis valors fundacionals”

Finalment, Miquel Roca, president d’Amics del País, va concloure la sessió afirmant que “cal repensar Europa i retrobar els seus propis valors fundacionals”. Roca va afirmar que “Europa subsisteix i és un projecte que genera il·lusió i adhesió”. Així mateix, va felicitar els participants de la sessió i va convidar a continuar reflexionant sobre el present, generant un espai de debat i construcció d’idees en aquest país.

“Barcelona viu la quarta reconversió” va afirmar la presidenta de Barcelona Global just iniciar la seva intervenció. La primera conversió va tenir lloc durant la transició, en la que la ciutat va experimentar un procés de reindustrialització i obertura a Europa. Després, durant els Jocs Olímpics, va tenir lloc la construcció de grans infraestructures i l’obertura de Barcelona al mar. Posteriorment, la capital catalana es va refermar com a ciutat competitiva i oberta al món. I, actualment, “el canvi climàtic i la sostenibilitat són una oportunitat per apostar i esdevenir líders en economia circular i economia blava”. Però “demano urgència. El món no espera. Nosaltres que tenim grans actius no podem perdre aquesta oportunitat”, va afegir.

En aquest sentit, Aurora Catà va reclamar reforçar la “col·laboració públic-privada, una fiscalitat competitiva i un sector públic eficient”. “Si volem competir, cal modificar les condicions fiscals” va defensar, i va demanar una fiscalitat equiparable als països de l’entorn i que fomenti la retenció de talent. A banda, també va insistir en que les administracions públiques han d’estar al servei de les persones i al costat de les empreses i els emprenedors i han de ser àgils i facilitadores. “Hem de superar el què volem ser de grans i apostar pel talent”, va sentenciar la presidenta de Barcelona Global. I per això cal “consens, valor polític a llarg termini i lideratge”.

Aurora Catà també va reclamar l’aposta clara per l’educació en anglès afirmant que “hem de fer de l’anglès una llengua d’ampli ús en total harmonia amb les llengües pròpies”. Pel que fa a la mobilitat, va reclamar visió a llarg termini -contemplant la regió metropolitana- i l’execució de les inversions necessàries per millorar el metro, rodalies i augmentar i fomentar les connexions intermodals.

Preguntada pel turisme, Catà va afirmar que “hem perdut l’oportunitat de replantejar quin model volem” i va defensar treballar cap a un model de turisme compatible amb la vida dels ciutadans, desentacionalitzant-lo i centrant-lo en la cultura.

Durant la seva intervenció, Irene Rigau va reivindicar el paper rellevant de l’acció política en la configuració del model lingüístic català. “Sembla que sigui una conquesta popular, (…) però ha estat el resultat de diferents elements: la reivindicació social, la voluntat política i el compromís dels mestres”. En aquest sentit, davant de la sentència del TSJC perquè es garanteixi el 25% de castellà en tot el sistema educatiu , cal que aquests tres elements tornin a anar de la mà, va afirmar l’exconsellera, alhora que va explicar la seva proposta.

L’execució de la sentència requereix l’adopció d’una disposició de caràcter general. És per aquest motiu que Irene Rigau proposa redactar una proposta de llei a partir de la Llei de Política Lingüística, que té un capítol d’ensenyament. “Si no regulem des de la Generalitat, ho farà el Ministeri quan ja no ens necessiti” aplicant el 25% a tot el sistema educatiu, va alertar. A més, per dotar el projecte de la legitimitat democràtica necessària, l’exconsellera va aclarir que la resposta a la sentència s’havia de fer des del consens i que “el PSC hi ha de ser”. Perquè ‘el català és la seva llengua, hi havia estat i hi ha de tornar a ser”, va sentenciar.

Davant les veus que reclamen la desobediència, Irene Rigau va criticar la incongruència d’aquesta solució ja que, davant de la cinquantena de casos del 25%, cap president ha desobeït. A més, va alertar que la Fiscalia aniria contra els directors dels centres, tal i com ja havia anunciat.

En aquest sentit, l’exconsellera va defensar el desenvolupament de la llei Celaá, regular des de la Generalitat a través del consens i “demostrar adequadament que actualment ja tenim a l’escola una presència real de continguts transmesos en castellà”, que no calen percentatges ‘pedagògicament incomprensibles’. “A través de la traça, la confiança i l’estil, defensem la nostra llengua i el nostre model, garantint que tothom l’aprengui’ sense excloure ningú per raó de llengua.

Els tres economistes de CaixaBank Research van coincidir que el 2021 serà un any clarament de recuperació. Amb l’impuls del procés de vacunació, que augmentarà la immunitat de grups claus de la societat, i el recolzament de la política econòmica fan preveure un creixement mundial del 5,5%.

No obstant, “l’expansió econòmica serà desigual en termes temporals i geogràfics”, va alertar Àlex Ruiz. S’espera que els Estats Units, Xina i índia recuperin aquest 2021 els nivells de pre-pandèmia, però els països europeus i el Regne Unit hauran d’esperar més temps. S’estima que Espanya no arribarà als nivells d’abans de la crisi fins al 2023.

En aquest context de multipolaritat, amb Xina augmentant el seu pes mundial i el seu colideratge amb Estats Units cada vegada més consolidat, Catalunya, Espanya i Europa han de pensar quin paper volen jugar. En aquest sentit, “els fons europeus són una gran oportunitat per transformar l’economia espanyola” i esdevenir més productiva, va afirmar Javier García-Arenas.

Cal utilitzar-los per finançar projectes que madurin ràpid i permetin un impuls econòmic a curt termini, però que alhora generin un augment de la productivitat a mig i llarg termini. Alguns dels exemples que van mencionar són: inversió en habitatges socials, edificis energèticament eficients, xarxes de connexió de mercaderies i persones més sostenibles, entre d’altres.

Fer efectiva la transformació tecnològica i la transició energètica són els objectius dels fons europeus. Però perquè això sigui possible cal “millorar la formació professional del nostre país i impulsar polítiques actives laborals” que redueixin l’elevada temporalitat del mercat espanyol. A més, va afegir García Arenas: “la recuperació ha d’arribar a tothom”.

És necessària, doncs, “una política econòmica agressiva per aplacar l’estrès financer, garantir l’abundància de liquiditat i ancorar l’entorn de tipus d’interès baixos que donin cobertura a una política fiscal expansiva (clau per sortir de la crisi)”, va afirmar Adrià Morron. Ja que sinó, el xoc econòmic pot esdevenir “una pèrdua de renda permanent”, va alertar Àlex Ruiz.  No osbtant, el repte pendent és la motxilla de deute raonable, actualment amb una ràtio del 120% a Espanya.

‘Tenim l’obligació d’utilitzar els fons generation per ser més competitius’

“Estem davant d’una oportunitat excepcional”. Així va iniciar la seva intervenció Miquel Puig. El programa impulsat per la Unió Europea arran de la crisi de la Covid està dotat de 750.000 milions d’Euros. D’aquesta xifra, a Espanya li corresponen 121.000 milions d’euros, l’equivalent a dos Plans Marshall, gairebé el 10% del total del PIB espanyol. “Tenim l’obligació d’utilitzar aquests diners per esdevenir més productius”, va afegir. Europa ha acceptat endeutar-se i aquest endeutament el pagaran els nostres fills. “L’única manera de sortir de la insuficiència financera i finançar l’Estat del Benestar és sent més productius”, va sentenciar Miquel Puig.

“Aquests fons no són per fer polítiques anticrisi, sinó que són per fer política industrial” i així ho ha especificat la Unió Europea, va explicar Miquel Puig. Europa té com a objectiu la transició ecològica (per assolir la neutralitat d’emissions de CO²⁾, d’una banda, i la transició digital (per aconseguir la sobirania tecnològica i no dependre ni d’Estats Units ni de Xina), de l’altra. En aquest sentit, quins projectes empresarials catalans podrien accedir als fons?

Vehicle autònom i connectat

Miquel Puig és partidari, per una banda, d’aprofitar la indústria existent del nostre país i transformar-la. “És imprescindible assegurar que la fàbrica de Martorell fabriqui vehicle elèctric durant molt de temps”, va afirmar; per tant, “és vital que a la fàbrica de Nissan s’hi instal·li un fabricant de bateries elèctriques”. A més, hem d’impulsar la recerca aplicada sobre el vehicle autònom i connectat, va afegir.

Indústria agroalimentària

Una altra de les indústries més productives i exportadores de Catalunya és l’agroalimentària, però “hi ha una espasa de Dàmocles damunt seu: l’efecte dels purins sobre els aqüífers”. La injecció de finançament procedent d’Europa és una oportunitat excel·lent per resoldre aquest problema i dotar de sostenibilitat i supervivència aquest sector.

Sistema de salut

En tercer lloc, tenim un sistema de salut molt potent en qualitat assistencial i en recerca que hem d’explotar. “Tenim una oportunitat claríssima de construir sobre aquesta base, de prestació i recerca en salut, un sector econòmic punter i competitiu internacionalment’. Per contra, Miquel Puig es va lamentar de la no existència d’un projecte innovador per la indústria química del nostre país com el que existeix al País Basc, on hi ha una clara aposta per l’hidrogen verd.

‘A Catalunya tenim un ecosistema en recerca molt potent i hem d’aprofitar aquesta oportunitat per consolidar-lo”.

Per altra banda, Miquel Puig també va mencionar dos exemples de projectes pioners al nostre país que s’estan posicionant internacionalment i que són fruit d’una aposta clara en recerca a Catalunya: el lideratge del Barcelona Supercomputing Center (BSC) per dissenyar el xip digital europeu, que dotarà Europa de sobirania tecnològica; i el posicionament destacat de l’ICFO per esdevenir un node, dins d’una xarxa europea, en ciberseguretat basada en computació quàntica. “A Catalunya tenim un ecosistema en recerca molt potent i hem d’aprofitar aquesta oportunitat per consolidar-lo”.

“Hem de fer apostes assenyades, que transformin la nostra economia, que la modernitzin” i la posin al capdavant de l’economia del coneixement i del talent. “Els projectes realment transformadors són col·lectius”, va afegir. És imprescindible unir esforços i aprofitar sinergies entre diferents iniciatives privades i públiques, va concloure.

“És fonamental dur a terme la reforma del model de finançament autonòmic, pendent des de 2014. I més encara en el context de pandèmia actual, que les comunitats autònomes necessiten poder gestionar serveis públics essencials”, va sentenciar Jesús Huerta.

Però “una reforma, per a què?”, es va preguntar a l’inici de la seva intervenció Maite Vilalta. “Una reforma per seguir avançant cap a la configuració d’un model que faci compatible l’autonomia tributària dels governs autonòmics amb un principi d’equitat, on la sobirania fiscal no sigui patrimoni del govern central, on s’anivellin parcialment els recursos (fent efectiu un principi d’equitat), on es coordinin les decisions en matèria fiscal, on es vetlli per l’estabilitat de la hisenda de tots els governs i on es compleixin els pactes”. Però qui vol aquesta reforma? “Catalunya, durant anys, ha jugat un paper proactiu, però ara no hi és”, es va lamentar.

Durant la seva intervenció, Francisco Pérez va enumerar les tres causes per les quals “els resultats de l’aplicació del model de finançament de 2009 han sigut entre pobres i dolents”. 1- la incorporació, en la fase final de la negociació del disseny, de fons que van trencar l’element central d’assumir un anivellament parcial que cobrís els gastos de serveis públics fonamentals mitjançant el fons de garantía; 2- la recentralització de recursos amb la crisi; i 3- la falta de lleialtat institucional en la seva gestió i aplicació .

“L’equilibri fiscal s’ha trencat a favor del govern central”, va afegir Maite Vilalta. Però al seu torn, Diego Martínez va afirmar que la pandèmia havia posat de relleu la insuficiència financera dels serveis de salut d’aquest país, per una banda. Però per l’altra, també havia demostrat que era essencial poder comptar amb un estat central fort per tal d’accedir als fons europeus, al mercat majorista de capital, etc., “i amb capacitat de reacció relativament rápida i contundent a efectes d’una política fiscal d’estabilització”. Aquests són els dos braços de la balança que “em porten a reconsiderar l’equilibri vertical entre diferents nivells de govern”, va concloure.

Pel que fa a l’anivellament, Diego Martínez va defensar, des d’un punt de vista tècnic, l’eficiència d’un anivellament complet, sempre que s’acompanyi de mesures adicionals, com per exemple recaptacions normatives ben dissenyades i agències tributàries implicades amb els incentius molt ben alineats, per captar recursos sense costos d’ineficiència ni costos d’incentius perversos.

Per contra, Jesús Ruiz-Huerta va defensar un anivellament parcial amb l’argument que “amb l’aplicació d’un anivellament total, el marge d’autonomia queda molt limitat i genera problemes d’incentius per part de les comunitats autònomes, tant per part de les que cedeixen recursos com de les que en reben”.

La primera taula rodona, titulada “El debat sobre el finançament autonòmic avui”, va comptar amb la participació d’Antoni Castells, conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya entre el 2003 i el 2010; Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya des de 2010 fins al 2016; i Albert Castellanos, secretari general del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya. Va moderar l’acte Martí Parellada, president de la comissió d’Economia d’Amics del País.

El conseller Castells va començar la seva intervenció denunciant que “la qüestió del sobiranisme ha passat per sobre” del debat sobre el finançament i, segons ell, si Catalunya no lidera la reforma del model -pendent des de 2014-, no ho farà ningú. “Calen abordar dues qüestions fonamentals: l’augment de l’autonomia tributària i el grau d’anivellament, excessiu actualment”, va afirmar.

A més, Antoni Castells va afegir que el model de finançament està estretament lligat al model territorial de l’estat (radial o multipolar). “Si Washington fos Nova York, Estats Units no seria un país federal. Si Ottawa fos Toronto, Canadà tampoc seria federal”.

Per la seva banda, el conseller Mas-Colell va reivindicar la importància de tenir una Agència Tributària pròpia. “Hem de fer el possible per enfortir-la i posar-la al front de qualsevol negociació”, va afegir.

També, durant la seva intervenció, va denunciar la poca transparència del sistema de finançament actual, per una banda. I per l’altra, va alertar dels incentius del govern espanyol a desviar deute cap a les Comunitats Autònomes per finançar projectes, la competència dels quals recau sobre Madrid. “Les Comunitats Autònomes han de tenir capacitat d’endeutament però ha de servir només per a inversions on el govern central no té competència”.

En el seu torn, Albert Castellanos va denunciar que “cap de les reformes del sistema de finançament autonòmic, dins del règim comú, ha estat capaç de solucionar els problemes estructurals del finançament de la Generalitat”.

Les causes són, segons el secretari general de Vicepresidència i Economia, la manca de responsabilitat fiscal per part del govern espanyol; el desequilibri horitzontal que genera l’opacitat del procés d’anivellament; i el desequilibri vertical, que provoca que l’augment de la despesa atesa per part de Catalunya no hagi anat acompanyat d’un increment dels ingressos. Aquest fet és degut a canvis normatius que no estaven contemplats en un inici i que doten d’arbitrarietat el model de finançament. En aquest sentit, Albert Castellanos va concloure que “cal un canvi de paradigma per assolir la plena sobirania fiscal”.

Preguntats sobre una  possible llei d’harmonització, els tres participants van estar d’acord que un excés de competència fiscal és perjudicial per a Catalunya. Però cal trobar solucions que lesionin el mínim l’autonomia fiscal.

En aquest sentit, Antoni Castells va explicar que els Estats Units van solucionar aquest problema, a principis dels anys 20 del segle passat, fixant un tipus mínim del 12% sobre successions i van anunciar la deducció del 100% dels impostos estatals sobre l’impost federal. Andreu Mas-Colell, en aquesta línia, va afegir que també seria partidari d’una llei de desconcentració per fer front a la competencia deslleial de Madrid, que concentra totes les institucions de l’Estat.

Barcelona, al principi de la transició, estava predestinada a ser motor de canvi d’una nova Espanya oberta i moderna. Era una ciutat amb un fort caràcter identitari, amb una base industrial consolidada i amb un teixit emprenedor amb forts vincles amb els mercats europeus.

En canvi, Madrid tenia una classe política dèbil i desacreditada i una elit econòmica molt feble. No obstant, des de la dècada dels vuitanta fins a l’actualitat, Madrid ha aconseguit créixer per sobre de Catalunya.

El factor capital, el sistema d’infraestructures radial, que convergeix a Madrid, i les economies d’aglomeració poden haver contribuït al a facilitar l’impuls econòmic de Madrid, però la principal causa, segons Andrés Rodríguez-Pose, és una “deriva institucional”.

Durant la dècada dels vuitanta, a Madrid van emergir diferents grups econòmics, socials i culturals, molt petits i sense capacitat d’exercir el poder sobre la resta, que va propiciar la interacció entre ells i la experimentació. Més tard, el govern espanyol va aconseguir consolidar aquest dinamisme econòmic.

Per contra, a Barcelona existien elits molt potents i excloents, que no afavorien la interacció i innovació. A banda, “l’augment del catalanisme va polaritzar encara més la societat catalana, ja dividida, desembocant en un conflicte polític i social, que en va limitar el potencial de creixement econòmic”, va sentenciar el professor.

Però Andrés Rodríguez-Pose avisa que tant Madrid com Barcelona fa temps que estan perdent competitivitat. “Espanya té capacitat d’albergar més d’una ciutat líder” però calen reformes urgents.  “Cal solucionar els dèficits d’inversió en capital humà i innovació” i apostar per una política industrial adequada.