El candidat d’Esquerra va ser el primer a prendre la paraula i va aprofitar per destacar dues propostes polítiques molt clares: l’amnistia per als líders independentistes que són a la presó i un referèndum d’autodeterminació. A més, el republicà va insistir durant tot el debat en la necessitat d’establir taules de diàleg i negociació ‘sense línies vermelles’ i va obrir la via de la ‘multilateralitat’ (institucions internacionals, europees i espanyoles) després que José Zaragoza rebutgés seure a parlar amb els que advoquen per la ‘unilateralitat’.

En aquest sentit, el socialista va advertir que ‘els catalans volen més autogovern, no trencar amb Espanya’ i va afirmar que ja és hora de ‘recuperarla Catalunyaque discutia de Mossos, mestres i metges’ o la ‘Barcelona que encenia la flama dels Jocs Olímpics i no la que crema contenidors’, va destacar Arrimadas. La líder del partit taronja també va defensar que ‘el problema no és entre Catalunya i Espanya, sinó entre catalans’, i  José Zaragoza va respondre  contundentment que el veritable problema el tenen els polítics i no el conjunt de la ciutadania.

Per la seva banda, Cayetana Álvarez de Toledo va interpel·larar  directament el públic, dirigint-se a les elits catalanes i responsabilitzant-les de la situació social i política a Catalunya: “què han fet votès per evitar la profunda degradació política i civil a Catalunya”.

Jaume Asens va proposar tres punts per sortir de l’actual situació de bloqueig: ‘llibertat dels presos i preses polítiques, diàleg al Congrés i al Parlament i, en tercer lloc, solucions’. Propostes compartides per la candidata de Junts per Catalunya, que va reconèixer que ‘l’Estat espanyol està més fort, ferm i deslligat que mai. Cada dia ens ensenya el camí de la repressió’.

Després de la defensa de Gabriel Rufián dels joves que es manifesten ala Plaça Universitat, el candidat de Vox va sostenir que ‘el que han de fer és posar-se a estudiar i treballar. Que així és com s’aixeca un país’. Garriga també es va resguardar d’aquells que critiquen la seva formació per haver mostrat el seu desacord sobre l’exhumació de Franco, argumentant que’ no som franquistes. El condemnem. Però volem mirar el futur i no obrir velles ferides’.

Minuts d’or

El debat va finalitzar amb el ‘minut d’or’ de cada un dels candidats, on els set polítics van tenir l’oportunitat de ressaltar els missatges més importants del seu programa. Ignacio Garriga, va destacar que ‘volem controlar la immigració massiva i aquesta emergència social que han de fer front milers de famílies. Volem construir un futur millor per a aquesta gran nació’. Seguidament, va ser el torn d’Álvarez de Toledo, que va aprofitar per convidar els assistents a un acte organitzat pel seu partit per homenatjar el constitucionalisme a Catalunya.

La líder de Ciutadans va insistir que ‘la reacció de la gent és fruit de 40 anys de nacionalisme i no de la sentència. Cal frenar ja la maquinària separatista i reformar Espanya’ perquè’ si seguim fent el joc als separatistes, d’aquí 15 o 20 anys serà tot un desastre’. En contraposició, Laura Borràs va descriure el seu propi partit com ‘una realitat incòmoda’. ‘Som els del president Puigdemont, que posa en dubte la democràcia espanyola cada dia, i som també els del president Torra, que defensa el dret d’autodeterminació’, va sostenir.

El candidat d’En Comú Podem, en canvi, va dedicar els seixanta segons a mostrar la seva voluntat de ‘superar el bloqueig’, citant Pablo Iglesias com un aliat a Madrid. ‘En aquestes eleccions hi ha dues opcions: o una majoria de progrés o un pacte entre PP i PSOE’. Al seu torn, Saragossa va apostar per llançar el següent missatge: ‘el PSC és l’única força constitucionalista que pot guanyar l’independentisme. Per això demanem que tornila Catalunyade sempre’.

Finalment, Gabriel Rufián va retreure al PSOE que ‘sempre que pot escollir, escull la pitjor opció’, en al·lusió al fet que, si els socialistes sumen amb els populars, Sánchez ‘triarà la gran coalició’; i va tancar el torn declarant que ‘contra la seva venjança, la nostra victòria el 10-N’.

Després de la presentació de Miquel Roca, president d’Amics del País, Ricard Font va iniciar la seva intervenció explicant les principals fonts d’inspiració de la companyia, posant el focus en els models de mobilitat i polítiques verdes dutes a terme per països com Alemanya, Holanda, Finlàndia, Dinamarca i Àustria. Amazon, Google, Facebook i Apple també són referents per al president de FGC, sobretot en l’àmbit de la comunicació amb el client i el servei prestat. ‘Google ho sap tot i nosaltres també hem de conèixer-ho tot dels nostres usuaris’, va emfatitzar.

La conferència es va centrar en l’estratègia 10/30 de l’operador ferroviari, el full de ruta marcat per als propers deu anys. El principal objectiu és deixar de ser una empresa ferroviària per esdevenir una ‘empresa de mobilitat‘. En aquest sentit, Ricard Font va afirmar que FGC augmentarà la seva oferta, fins arribar als 170 milions de viatges anuals, amb els projectes que actualment té sobre la taula fins el 2030. D’aquests plans, en va destacar l’ampliació de la línia del Vallès, que el 2021 sumarà 15 trens més per augmentar l’oferta en 30 milions; i la prolongació dela L8, que permetrà guanyar entre 20 i 30 milions. A més, amb la duplicació de la xarxa del Baix Llobregat es passaria de20 a 40 milions i la construcció d’un segon túnel ferroviari entre Barcelona i el Vallès es traduiria en una oferta propera als 90 milions de viatges.

Així mateix, el president de l’empresa pública preveu que l’ampliació de plaça Espanya i Gràcia es concreti sobre paper el desembre de 2020 per executar les obres el 2021 i finalitzar el projecte quatre anys més tard, el 2025. Però segons Font, la realització de totes aquestes obres només és possible amb una ‘inversió continuada‘.

Responent a la pregunta si estaria disposat a assumir la gestió de Rodalies, el president de la companyia va assegurar que ‘l’empresa podria assumir la seva gestió en vuit mesos si el Govern de la Generalitat ens ho encarrega. No es tracta d’un canvi radical, sinó d’una transició en un temps prudencial i mantindríem els equips professionals de Renfe’, va afirmar. De fet, una de les finalitats de FGC és ‘ser l’operador ferroviari de Catalunya‘.

Finalment, va afirmar que la candidatura olímpica Pirineus-Barcelona 2030 s’erigeix com una oportunitat que ‘permetria situar els Pirineus al món‘, a més de transformar la regió metropolitana de Barcelona en un espai d”emissió zero’ i ‘aportar al país més prosperitat i qualitat de vida”.

Els paradisos fiscals són, generalment, territoris petits, amb poca població – representen menys del 0,05% població mundial, si excloem  Emirats Àrabs Units i Oman– i baixa activitat econòmica. És per aquest motiu que no tenen incentius a cooperar internacionalment harmonitzant impostos, ja que qualsevol sortida de capital conseqüència d’un augment del tipus impositiu té un cost per càpita molt elevat. A més, aquells països que persisteixin amb els impostos més baixos seran els que atrauran més capital estranger i, en aquest sentit, Alejandro Esteller qüestiona les mesures previstes perla Unió Europea per tal de promoure la sortida dels paradisos fiscals de la llista negra.

Per altra banda, el Dr. Esteller va plantejar la qüestió com seria el món el dia després d’eliminar els paradisos fiscals? Segons ell, tot apunta que hi hauria un augment del preu de consum o bé una disminució dels salaris dels treballadors, degut a l’increment dels costos que haurien de suportar les multinacionals resultat de l’augment dels impostos que les empreses haurien de pagar, ja que actualment el 40% dels beneficis de les multinacionals tributen a paradisos fiscals.

En cas que l’impost no es pogués transferir ni als consumidors ni als treballadors, sinó que l’haguessin de suportar els capitalistes, entraríem en un context de gran competència fiscal entre països que comportaria la disminució generalitzada dels tipus impositius sobre el capital. Per tal d’evitar aquesta situació, Alejandro Esteller va plantejar l’opció d’aplicar sistemes d’imposició preferencial sobre la mobilitat del capital, o bé gravar les vendes, tot i que aquesta solució aniria en detriment dels països en vies de desenvolupament, ja que el consum és més baix.

Per la seva banda, Xavier Casanovas, va expressar la necessitat imperativa d’eliminar els paradisos fiscals, ja que en un context de creixent desigualtat i augment de la concentració de riquesa, l’existència de paradisos fiscals va en contra de la justícia social i l’equitat. En aquest sentit, va reclamar a les administracions públiques i als espais transnacionals “imaginació i duresa”, i va posar sobre la taula una iniciativa, impulsada des dela Plataforma per una fiscalitat justa, anomenada “zones lliures de paradisos fiscals”.

Aquesta iniciativa preveu incloure una clàusula en els plecs de contractació pública que obliga a les empreses que volen concórrer a concurs públic a declarar si tributen a paradisos fiscals. “És una mesura de transparència que molts municipis de Catalunya ja estan aplicant”.

Finalment, Xavier Casanovas també va voler denunciar la permissivitat de la Unió Europea amb certs països que no s’inclouen dins la llista de paradisos fiscals que ha elaborat la Unió Europea només pel fet de ser-ne estats membres, com per exemple Irlanda, Luxemburg, Holanda, Xipre i Malta. “Luxemburg és un país de 500.000 habitants i és el que rep més inversió estrangera del món després dels Estats Units”, va concloure.

“El frau fiscal és un dels majors problemes de l’economia globalitzada” va afirmar Eduard Vila, director de l’Agència Tributària de Catalunya, durant la seva intervenció i, per tant, per fer-hi front cal treballar per elaborar estratègies conjuntes basades en la cooperació i la transparència. En aquest sentit, Eduard Vila va reclamar que les administracions tributàries autonòmiques tinguessin accés a la informació internacional, l’intercanvi de la qual va reivindicar que fos sistemàtic i automàtic. “Sense informació no hi ha lluita contra el frau” va sentenciar.

En aquesta mateixa línia es va desenvolupar la intervenció de l’inspector Josep Costa, que va citar alguns reptes que s’haurien d’afrontar de manera conjunta amb altres països: avançar cap a la coordinació legislativa i l’harmonització fiscal, seguiment i tractament de la informació per a una implementació pràctica dels estàndards internacionals de transparència, i la implementació d’inspeccions conjuntes entre diferents països per a un control tributari efectiu.

Finalment, l’advocat Joan Iglesias va emfatitzar en la necessitat de compartir la informació amb els contribuents i passar d’un model de control a un model de cooperació. L’objectiu és promoure el compliment fiscal voluntari a través de la transparència real i la reputació fiscal. “El paradís fiscal a Dinamarca és el 5%” en comparació al 20%, el 30% o el 50% que existeix en d’altres jurisdiccions que no construeixen confiança amb els contribuents.

Estem immersos en una nova era, la dels tipus d’interès baixos, conseqüència sobretot de “la transformació econòmica i social profunda lligada a l’envelliment de la població i al canvi tecnològic, dos factors que han pressionat a l’alça l’estalvi i han disminuït la propensió a la inversió”, va afirmar Oriol Carreras. Degut al fort endeutament públic de les economies desenvolupades i a les grans demandes de democratització de les institucions, pot ser que en aquesta nova era haguem de “tornar a defensar la independència dels bancs centrals”, que ha permès una de les etapes de més estabilitat i progrés econòmic, va sentenciar Oriol Aspachs.

En el context actual —de tipus d’interès baixos, baixa inflació i creixement econòmic—, cal esperar menys marge de la política monetària quan l’economia comenci a desaccelerar. En aquest sentit, Javier García-Arenas va apuntar algunes alternatives que poden implementar els bancs centrals. La primera és mantenir el tipus d’interès com a eina principal i redefinir l’objectiu d’inflació. No obstant, aquesta opció pot generar pèrdua de credibilitat del banc central si l’objectiu no es pot assolir finalment, com ha passat al Japó. La segona alternativa és la que s’ha aplicat des de després de la crisi financera del 2008, que consta en mantenir els objectius actuals i incorporar mesures no convencionals (comunicació i polítiques de balanç, com les compres d’actius), que tampoc són exemptes de límits, com els desequilibris financers que se’n poden derivar i la credibilitat dels inversors. Arribats a aquest punt, Javier García-Arenas va llençar a l’aire el debat existent: l’estabilitat financera hauria de ser un objectiu en si mateix dels bancs centrals?

En el torn de preguntes, es va qüestionar la sostenibilitat dels tipus d’interès baixos per a l’economia, en un context de baixa productivitat i elevat endeutament públic. “És cert que en època de recessió hi ha perill que s’enfili la prima de risc”, va afirmar Oriol Aspachs, però cal ressaltar que l’escenari central als països desenvolupats no és alarmant, amb un “desapalancament corporatiu i un deute públic mínimament raonable”. 

“CaixaBank Research és actualment una de les institucions que genera més coneixement econòmic del nostre país i que, a més, ho fa amb una clara voluntat de divulgació” va afirmar Martí Parellada a l’inici de l’acte. Amb l’objectiu de compartir aquest coneixement i encarar els reptes de present i futur, les dues institucions hem sumat esforços per presentar conjuntament l’Informe Mensual – Dossier, publicació periòdica que analitza la conjuntura econòmica espanyola, europea i internacional, aprofundint en cada edició en una temàtica clau de l’actualitat.

L’impacte de la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, el Brexit i la política italiana són tres dels factors més rellevants d’incertesa per al 2019. No obstant, Enric Fernández va voler enviar un missatge d’optimisme, predint un creiexement econòmic global del 3,5% per al 2019. Tot i que els factors d’incertesa esmentats formen part d’un corrent general i estructural que és l’auge dels populismes arreu, els economistes treballen amb uns escenaris on el sentit comú predomina.

En aquest sentit, pel que fa a la guerra comercial, creuen que existeix marge d’acord de cara a les eleccions presidencials del 2020 als EUA, tal i com s’intueix després dels 90 dies de treva pactats en la cimera del G-20 celebrada a Argentina. Pel que fa al Brexit, tot i que la probabilitat que els economistes atorguen a l’aprovació de l’acord actual entre el Regne Unit ila UEés del 50%, l’escenari que guanya pes no és el d’una sortida desordenada, sinó un Brexit en diferit (que el regne Unit retiri l’article 50 i que hi hagi més temps per negociar l’acord). I finalment, pel que fa a la política italiana, ja hi ha indicis d’una rebaixa de les tensions entre Itàlia ila Unió Europea, fet que demostra l’opció del govern italià a ser pragmàtic i no arriscar-se a fomentar encara més la inestabilitat financera i la conseqüent crisi de l’economia domèstica.

No obstant, cap a finals de l’any vinent i a principis del 2020, s’espera una desacceleració de l’economia dels Estats Units deguda a l’extinció de l’efecte de l’impuls fiscal i la normalització de la política monetària. A més, tal i com va indicar l’economista Clàudia Canals, la Xina fa anys que està immersa en un canvi de model productiu més centrat en el consum intern i els serveis que, segons els experts, pot comportar un creixement menor, més sostenible però susceptible a desequilibris econòmics; i que sumat a les tensions financeres de l’economia emergent més important del món i la segona potència econòmica mundial pot fer trontollar l’economia mundial.

En el seu torn, Oriol Aspachs va parlar d’Europa i, més concretament, d’Espanya. Tot i que les perspectives són moderadament optimistes, amb una previsió del creixement europeu lleugerament per sota del 2%, cal treballar per fer front als reptes socials, macroeconòmics i financers per lluitar contra l’auge dels populismes, que és la principal causa d’incertesa i un factor important de desacceleració econòmica. En aquest sentit, el director de macroeconomia i mercats de Caixabank Research va ressaltar la necessitat de millorar el mercat laboral per impulsar un creixement inclusiu de tota la zona euro. Per altra banda, centrant-se en Espanya, tot i ressaltar que per primera vegada en les últimes dècades el país creixia alhora que corregia desequilibris financers, va emfatitzar en desenvolupar mesures per millorar la competitivitat i la productivitat i seguir treballant per reduir el deute públic i el deute extern.

Andreu Domingo va començar la seva intervenció denunciant l’expulsió de la veritat del camp polític, tal i com ja havia anunciat que passaria Annah Arendt durant la Guerra del Vietnam, quan la teoria del joc va substituir la realitat que vivien els comandaments al camp de batalla. Actualment, degut a la Globalització i la concentració dels mitjans de comunicació, entre d’altres factors, “el poder polític ha instrumentalitzat la demografia per projectar futurs distòpics i generar discursos de por entre la població amb l’objectiu que s’accepti la imposició de mesures contra el bé comú”.

Una d’aquestes falsedats més antigues és la catàstrofe Malthusiana, que ha anat variant amb el temps. Després de la Segona Guerra Mundial, es va estendre entre els països desenvolupats la temor d’un augment explosiu i descontrolat de la població mundial que comportés l’esgotament dels recursos del planeta. En aquest sentit, Iñaki Permanyer ha estudiat el creixement poblacional en relació a l’evolució de la producció d’aliments, l’esperança de vida i el PIB per càpita mundial, entre d’altres. Tots els indicadors demostren que, tot i que el creixement de la població ha augmentat exponencialment des del segle XIX, la pobresa en termes absoluts ha disminuït com també la fam al món. En relació a aquest darrer aspecte, el problema no ha estat la manca de producció d’aliments sinó la seva distribució. Segons l’investigador Permanyer, les causes de no haver caigut en el parany Malthusià han estat la innovació tecnològica, l’accés a l’educació i la urbanització de la població. Tot i que també ha advertit dels reptes que planteja l’augment de la població en relació a la sostenibilitat mediambiental i la distribució de la riquesa, per citar alguns dels conceptes mencionats.

 

Pau Miret, per la seva banda, ha centrat la seva intervenció en el problema del sistema de pensions públic espanyol, que “no és degut a l’envelliment de la població sinó al precari mercat laboral del país”. És cert que existeix envelliment demogràfic degut a la baixa de la fecunditat però la insostenibilitat de les pensions es deu als sous baixos, al 25% de la població inactiva, a la gran taxa d’atur, sobretot la taxa d’atur juvenil, i a l’elevada taxa d’abandonament escolar. “Si no es duen a terme polítiques orientades a millorar el mercat laboral no es solucionarà el problema de les pensions”, ha sentenciat.

Preguntats per les causes de la davallada de la taxa de fecunditat a Espanya, els investigadors han afirmat que existeix una relació directa entre l’impuls de polítiques d’igualtat i la taxa de fecunditat. “Són més efectives mesures que garanteixen un millor repartiment de les tasques de cures entre homes i dones que no pas desenvolupar polítiques de natalitat”, ha conclòs Andreu Domingo.

El debat ha finalitzat amb una conversa sobre els reptes que planteja la robotització. “Per primera vegada a la història som els responsables directes de la nostra evolució i cal estar alerta per tal de fer front als riscos de desigualtat. Hem de desenvolupar models de producció, distribució i consum més eficients i més sostenibles, tan des del punt de vista social com mediambiental” ha afirmat Andreu Doimingo.