Quina diferència hi ha entre Societat del Coneixement i Societat de la Informació? Essent conscient de que estic simplificant et diria el següent: la Societat de la Informació es fonamenta en utilitzar la capacitat computacional de tractar la informació per gestionar i impulsar les activitats productives. El pas de Societat de la Informació a la Societat del Coneixement comporta utilitzar el coneixement per posar-lo al bell mig de l’activitat productiva i personal. Així, la Societat de la Informació es queda amb el tractament de la informació i no hi ha canvis significatius en la generació de valor. Per potenciar la Societat del Coneixement quin paper juga cada actor? Societat civil, mercats, polítics… Amb independència de l’ecosistema on ens trobem, el primer agent són les persones que fan progressar el coneixement: centres de recerca, universitats, departaments de R+I+i … és a dir si no es genera coneixement, entenent-lo com a coneixement científic, tecnològic i aplicat (disseny) no hi ha Societat del Coneixement. El segon agent són els emprenedors, aquelles persones que són capaces de que el coneixement que han generat, o amb aliances amb aquells que l’han generat, convertir-lo en solucions i productes a les persones, és a dir convertir l’avenç científic en PIB. El tercer agent clau són les xarxes de relació, de informació, i de traspàs de coneixement en un context mundial. Ara bé, hi ha un quart agent cabdal en funció de l’ecosistema on la societat del coneixement es desenvolupa: l’administració que estableix les regles de joc … i aquí és on canvien radicalment les coses en funció de si s’assumeix o no els reptes de la Societat del Coneixement, aquest és el cas de Catalunya on el 85% de les empreses tenen menys de cinc treballadors, l’administració pot marcar completament el desenvolupament de la Societat del coneixement. Un cinquè element és el propi teixit productiu, ja que si els marges de rentabilitat són suficients, per molts reptes que hi hagi difícilment s’assumeixen els nous desafiaments. Traslladat al Cercle, com s’articula aquesta situació en “Horitzó 2007”? El Cercle no es pot mirar en abstracte i aïllat en una proveta. El Cercle neix en un país que està caracteritzat per moltes potencialitats però sense una aposta compromesa amb la Societat del Coneixement. El Cercle vol ésser, i és, la tercera branca de tota societat dinàmica: la societat civil, la que fa de contrapunt entre el mercat (interessos immmediatistes) i l’administracio (interessos a quatre anys). Per tant el paper del Cercle es troba en actuar amb visió i compromís de país. En quant al document ”Horitzó 2007” cal constatar que els principis fundacionals del Cercle segueixen intactes, ara bé en tres anys han passat diverses coses i alguns reptes que a l’any 2000 eren en l’hotitzó a quatre o cinc anys, no han estat abordats, ens hem quedat igual, cosa que en definitiva vol dir que hem retrocedit. Per tant, el Cercle necessita assumir el repte, no sols de generar pensament estratègic i propostes a llarg, sinó que també necessita posicionar-se sobre polítiques i actuacions a curt. Aquelles polítiques que si no les abordem immediatament no arribarem ni a mig ni a llarg termini a poder desenvolupar la Societat del Coneixement. Hem de fer compatibles aquestes dues visions i aquest és un dels objectius del pla estratègic per el nou trienni juntament amb el d’incrementar la interrelació i la implicació dels associats per assolir-ho. La pregunta que surt automàticament és com? La meva impressió és que a la Junta es fa molt, i que alguns dels associats fan molt pel seu costat. És a dir, falla aquest espai entre Junta i associats de cooperació, de treball… com aconseguir-l’ho? Certament tot és millorable i encertar en el procés és la clau, però no es pot oblidar que el Cercle ha tingut un creixement molt important durant la primera Junta presidida pel Pere Monràs. Ell va fer possible passar d’un Cercle embrionari arrelat en el document “Catalunya ara”, poc conegut entre els nous associats al Cercle, on es justifica la creació del Cercle. Un creixement de 150 persones tan ràpid genera desajusts. Fóra fals no acceptar que els ritmes possibles són diversos tenint en compte que totes les persones que estan al Cercle tenen les seves pròpies activitats professionals, familiars i socials, tots saben que poden buscar hores per fer generosament Cercle però que és complicat aconseguir que els moments disponibles coincideixin sincrònicament amb el temps. Ara bé, el Cercle ha fet moltes coses, la proposta de creació d’un Parc del Coneixement i els treballs efectuats arrel de la proposta en són un exemple. Dit això, és evident que el Cercle necessita implicar molt més als seus associats i l’el·laboració de l’”Horitzó 2007” es un primer pas important en aquest increment de la participació, en el treball han participat més de 40 associats de forma directa o indirecta. Ara el que ens cal és seguir en aquesta línia disposant d’una autèntica plataforma d’interrelació i gestió del coneixement que ens ajudi, com ajuda moltisimim la revista “ecperc”. La bona gestió de l’anterior junta ens permet veure amb més claredat l’horitzó i la disponibilitat de la Fundació ens permetrà vertebrar projectes significatius per evolucionar en la millor direcció. L’organització per àmbits és efectiva? No seria més efectiu treballar per projectes? Crec que aquesta és la línia oberta per “Horitzó 2007”. Fruit d’aquesta reflexió estratègica que hem fet, hem acordat treballar en tres eixos: a llarg, a curt i a mig. Centrem-nos primer en el “a llarg”: són el que abans eren àmbits que han passat a tres. El primer referent a la persona i el seu desenvolupament, el segon, l’aplicació del coneixement i el tercer, generació del coneixement. Això està coordinat per l’Alberto Sanfeliu i s’han concretat els temes, programes que es volen abordar i es vol assolir el compromís dels associats interessats per les temàtiques. Un altre element que trobo a faltar és la direcció oposada: és a dir, associats que tinguin projectes i els vulguin dur a terme a través del Cercle. Una organització com el Cercle basa la seva activitat en l’aportació voluntària i altruista dels seus associats, per tant exercint de professionalitat en l’activitat però sense retribucions, cosa que és una de les essències que hem de saber mantenir. És obvi que per fer-ho a falta aquesta bidireccionalitat. Aquest punt és complicadíssim perquè, entre d’altres coses, tots anem molt apretats de temps, i moltes vegades també som molt escrupolosos amb els nostres propis companys i els compromisos que adquirim, és a dir, ens costa fer certes propostes sabent que després no tindrem tot el suport tècnic que requeriríem. De totes maneres cerc que la implicació i la coordinació entre els associats s’està incrementant. La bidireccionalitat és estrictament necessària, però obligar a identificar els camins per assolir que les propostes esdevinguin realitat és difícil. Crec sincerament que el primer que necessitem és una autèntica plataforma d’interrelació entre els associats que ens permeti d’una forma molt fàcil de participar telemàticament en la generació de continguts. Segon, disposar de procediments per disposar de la informació sobre els temes que s’estiguin treballant, és a dir, no reinventar la roda. Tercera, disposar d’una mínima però eficient estructura de suport al desenvolupament dels treballs dels àmbits que incorpori la difusió dels resultats. I quart, desenvolupar una política clara de que el coneixement generat sigui àmpliament conegut pels associats del Cercle i fora del Cercle. Un dels projectes emblemàtics són els Indicadors de Societat del Coneixement. Com es pot mesurar quelcom que no és mesurable? Com quantificar l’intangible? Un projecte, no voldria dir emblemàtic però si important, és publicació periòdica d’indicadors sobre la Societat del Coneixement. Aquest és un del objectius fundacionals tal com s’indicava en els primers documents ja que necessitem saber com estem respecte als demés per no adormir-nos en el cofoisme, i també per objectivar i legitimitzar les opinions i propostes que efectuem. És cert que hi ha moltes coses que no són mesurables, però també n’hi ha moltes que si que ho són i en elles són en les que hem de concentrar esforços. Un exemple de referència són els indicadors d’innovació Europea, on tot sigui dit, Catalunya ja no hi apareix. Altres indicadors com els enumerats en el document de “Tecnocultrua de la Innovació” que properament publicarem amb el CIDEM dóna moltes pistes sobre elements a mesurar, recordant que per gestionar es requerit mesurar, comparar i actuar. Finalment, preguntar-te què és el que et motiva per ser del Cercle i per haver assumit el repte de ser-ne el president. En primer lloc ser soci del Cercle raó en el convenciment més íntim de les 7 raons que varen impulsar-nos a fundar-lo: Generar opinió; Fer propostes argumentades des del anàlisis crític que fuig del cofoisme; Ser punt de trobada dels ciutadans que volem una societat civil independent, valenta i compromesa; Influir per avançar quant a la Societat i l’Economia del Coneixement; Ser contrapès a la Catalunya analògica.; Augmentat la xarxa de relacions personals; i col•laborar per competir i construir el propi futur. Conseqüentment el que a mi em motiva és ser socí del Cercle, és a dir posar el nostre gra de sorra perquè aquest sigui un país on els nostres fills puguin trobar tot allò que necessitin per desenvolupar el seu talent. Ser president ho veig com un servei que té data de caducitat. El que no té data de caducitat és la meva implicació amb el Cercle.

En què creus que es diferencien els conceptes de Societat de la Informació i Societat del Coneixement? Jo crec que són dues coses ben diferents. La quantitat d’informació no determina la quantitat de coneixement. Estem en una societat que permet el tractament massiu d’informació i això no sempre genera coneixement. La Societat de la Informació és tecnologia. El coneixement depèn d’altres recursos: es necessita capital humà. Per generar i aprofundir en la Societat del Coneixement cal desenvolupar coneixements a partir de la informació, no només tractar-la. Quina importància tenen els lideratges? Des d’on haurien de venir? El lidertage és un dels elements claus perquè les coses canviïn. Considero que en societats com la nostra és evident que es necessita un lideratge de l’administració, que malhauradament ha tingut sovint una funció bastant desmobilitzadora. Tanmateix, hi ha també intangibles que ajuden als canvis socials i econòmics. Un és l’afany de progrés, i aquí sovint no ho tenim gaire ben vist, en el sentit que es penalitza aquell que intenta fer més del que li toca. Això porta a un fre a l’hora d’assumir riscs, i sense ells difícilment es pot liderar. Això és una de les clares diferències entre Europa i els Estats Units. Aquí sembla que la societat civil l’únic que busca es influir en el poder polític, més que aquest afany de liderar canvis. Com explicar aquesta necessitat de lideratge a la societat? Es políticament incorrecte voler ser diferent, el què està ben vist és que tots siguem iguals. Però la igualtat mata el que hi hagi valors diferencials. Si que és difícil d’explicar aquest fet! Quina responsabilitat tenen les grans empreses a l’hora de liderar un canvi? Considero que les empreses tenen altres responsabiltats amb el territori, abans que la de liderar els canvis, com a empreses. Ara bé, què han de fer el líders de les empreses grans? Personalment crec que haurien de fer alguna cosa més que portar bé les seves empreses. També gent de la Universitat, gent de la política, etc, haurien de tenir voluntat de canvi, més enllà de les exigències del dia dia, encara que sigui difícil d’exigir-ho. I quina és la responsabilitat de la universitat, o tal vegada de la relació entre universitat i empresa? Vaig entendre bé la dificultat de relació entre la universitat i l’empresa quan un rector va dir que si s’investiga l’edat de les empreses n’hi ha molt poques que tinguin més de 100 anys. En canvi la universitat té més de 300 anys. El fet que que tinguin cicles vitals tan diferents separa les aquest dos agents. Això fa que la universitat tingui una protecció sobre el risc que l’allunya de les empreses que tenen una exposició al risc molt més gran. A part d’això, hi ha certs arcaismes a la universitat com el sistema jeràrquic d’explotació de becaris que a l’empresa no es dóna tant, faltaria més flexibilitat. Com pot ser que els millors estudiants es dediquin a caure sota el paraigues d’un sol director de tesi? I des d’un punt de vista més general, com veus la educació? L’altre dia llegia que a catalunya tenim un nivell de fracàs escolar notable. Llegia també que una de les xifres que es maneguen són la quantitat de pc’s per aula. Ara bé, la inversio de capital no repercuteix directament en uns beneficis tangibles. En aquest sentit, crec que ningú obliga als estudiants que integrin el pc de manera que els mogui a desenvolupar el propi pc, incentivant la descoberta. Encara estem, en termes generals, en la fase que és més important repetir que investigar. Finalment, quines propostes tens per al Cercle? Crec que el Cercle ha demostrat una gran fortalesa. El més fàcil era que es dissolgués i decaigués en l’avorriment, després de l’impuls fundacional. Això demostra que el Cerlce ha tingut una gan capacitat de reinvetar-se cada dia. A més té poder de convocatòria. Estaria bé transformar aquesta capacitat de convocatòria en poder de transformació.