Avui, dia 12 de setembre, amb la tornada a les aules i l’inici del nou curs escolar, el país torna lentament a la seva normalitat i podem donar per oficialment acabat el període estival. Uns 1.136.000 alumnes de tot el territori català, 31.000 més que l’any passat, avui han començat un nou curs. Un curs que hauria de formar, educar i entrenar les persones en el sí d’un món globalitzat sense trencar els trets d’identitat dels pobles. De la formació que rebrà el jovent de Catalunya, ens esperem que compleixi una triple finalitat:  La preparació de persones més dinàmiques, més actives i més compromeses amb el desenvolupament humà, la generació de valor i la sostenibilitat del planeta.  L’educació de les persones en la responsabilitat, sabedors de que el patró genètic dels homes i les dones és diferent, per la qual cosa no podem oblidar de que l’assumpció de maduresa i dinàmica més prematura de les dones és fruit també de la formació que reben. Una formació que si bé les prima al llarg del període educatiu, les castiga en el moment d’accedir al mercat laboral, encara massa pensat i dissenyat per homes, i que oblida el desenvolupament personal i familiar carregant a la dona amb més responsabilitats de les que li pertoquen. Ens cal una formació que amb independència del gènere, generi persones culturalment potents, mentalment desenvolupades i compromeses amb la igualtat i la corresponsabilitat.  En tercer lloc, si els dos punts anteriors feien més referència a les actituds, la darrera finalitat hauria de ser dotar els alumnes de coneixements tècnics, científics i instrumentals, que els permetin a aprendre al llarg de tota la seva vida, i progressar en la ciència per tal de poder-la convertir al servei de les persones. Tres objectius d’arrel estructural que han d’estar per sobre del panorama conjuntural i no poden veure’s minvats o ignorats pels tres aspectes que a la vegada caracteritzaran la implantació de la LOE, la nova llei d’educació, en aquest curs escolar: el desplegament definitiu de la sisena hora, l’assignatura d’educació per a la ciutadania, i l’obligatorietat de fer una tercera llengua en el primer cicle de primària. Hem d’entendre’ls com a instruments, i res més que instruments, al servei dels objectius de fons als que anteriorment fèiem referència. El Cercle per al Coneixement, des de la seva fundació i la definició dels 4 reptes que afronten les societats pròsperes (l’educació dels ciutadans, el model econòmic basat en el coneixement, la recerca i la innovació, i la qualitat de vida i sostenibilitat) ha insistit amb força en la importància del primer, la formació, partint de que sense aquesta la resta no són assolibles. Un nou curs és una nova oportunitat per avançar cap al futur, una nova oportunitat per invertir el recursos necessaris per desterrar el fracàs escolar de les nostres aules, una nova oportunitat per formar persones i construir ciutadans… En definitiva, una nova oportunitat que no hem de perdre. CERCLE PER AL CONEIXEMENT 12 de setembre de 2007

La importància de l’energia com element indispensable pel desenvolupament humà en general i per la Indústria en particular és un fet inqüestionat, encara que tot sovint constatem la insuficiència de les polítiques per garantir-ne la seva disponibilitat, a uns preus escaients, i amb el més estricte respecte al medi ambient. Aquest és un tema que no caldria insistir-hi més, sols és requerit exigir que els legítims interessos de les empreses energètiques no perjudiquin el desenvolupament del país i frenin la capacitat de generació de valor.   La dependència enèrgica i la posició dominant, llunyana sovint, de les companyies energètiques que presten el servei públic, la hem constatat aquest estiu; problemes que passen sovint desapercebuts quan afecten a petits col·lectius o a empreses petites i mitjanes amb poca capacitat de maniobra i de cridar l’atenció per reclamar i demanar solucions. Un bon exemple de què com s’executin les polítiques energètiques pot afectar a les empreses, i a l’ocupació que generen, el tenim amb la problemàtica del subministrament de gas a 4 bars de pressió, i la darrera normativa publicada al BOE que obliga a què les empreses que rebin el subministrament a aquesta pressió, hauran d’afrontar un increment del  preu del gas quasi del 30% o assumir el cost que representa la substitució de l’escomesa a una que suporti una pressió superior; quelcom que ve de lluny i que l’anterior Conseller d’Indústria  de la Generalitat ja va intervenir per intentar reconduir la situació.   La problemàtica de la substitució de la pressió del subministrament no tindria més problema si no fos per l’elevat cost que representa, entre 300 mil i 1,8 milions d’euros per empresa, com explicava aquest cap de setmana el president del Consejo Intertextil Español a la Vanguardia. Un cost que penalitza greument a les empreses, dificultant la seva competitivitat i viabilitat, al tenir que pagar novament una escomesa que ja fou pagada al seu dia per les empreses, tot sigui dit moltes d’elles catalanes,  que anticipant-se al futur van passar a utilitzar una energia més neta com és el gas natural.   No entraré en consideracions sobre la tàctica de fer pagar el consumidor la infraestructura requerida per rebre un servei, i que aquesta passi a ser propietat del qui presta el servei engreixant el seus actius, el que no és de rebut és tornar a fer pagar pel mateix quan els estrictes interessos de la companyia subministradora o aconsellin el vist-i-plau de l’administració de l’Estat. El progrés social requereix d’indústries grans i petites, el dinamisme català a fet que tinguem un teixit empresarial format per petites i mitjanes empreses, més del 90% del total. Les empreses afectades són de tots els sectors econòmics i de les que afronten els reptes de l’economia del coneixement i la liberalització del comerç a escala planetària. Per a elles una inversió tan significativa por representar “seguir o tancar”, un fet que no es tindria que permetre pel que representa pèrdua de llocs de treball i de generació de riquesa, també pel que comporta de pèrdua de competitivitat que obliga a una mirada atenta del Conseller Antoni Castells, i pel que representa de manca de sensibilitat cap a la realitat econòmica del país i l’abús de situació dominant de certes grans companyies. Antoni Garrell i Guiu Aquest article fou publicat a e-noticies.com amb data del 3 de setembre de 2007

En els últims anys els increments de productivitat han estat significatius mercès als avenços tecnològics en general i molt especialment els arrelats en la tecnologia computacional i telemàtica. És conegut que les empreses i les societats amb ús intensiu de coneixement i amb més desenvolupament tecnològic són les que presenten els índexs més alts quant a competitivitat. En aquest context hem conegut tot un conjunt de notícies sobre les TIC aquest mes de Juliol. Al iniciar-se el mes coneixíem la multa de 151 milions d’euros que s’imposava a Telefònica arrel de l’acusació de la Comissió europea per “abús greu de posició dominant’, al fitxar uns preus de majorista d’ADSL massa alt i un preu minorista baix, dificultant que els competidors tinguessin capacitat d’oferir preus altament competitius als clients i plantejar una competència real. Una multa que sorprèn tant per la quantia com per el fet que aquest preus estaven controlats per la Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones, a qui, d’esser certa l’acusació de Brussel•les, s’hauria d’exigir les responsabilitats, una acusació qüestionada, entre altres per la Asociación pro Derechos Civiles, Económicos y Sociales (Adeces), encara que coincideix amb la Comissió que l’escletxa digital entre Espanya i Europa creix, indicant que la causa és el desplegament o penetració de la banda ampla i no per un problema de competència, segons s’explicita en el seu estudi “La Sociedad de la Información desde la perspectiva de los clientes: una mirada internacional”. A meitat del mes, es feia públic l’informe de la OCDE on s’indicava els elevats preus de la banda ampla a Espanya tot indicant que mentre que la quota mensual més econòmica es situa en 32,75 euros a Suècia és sols de 7,89 euros i a França 11,67 euros, xifres molt diferents que no s’expliquen quant a diferencies de velocitat, recordar els 100 megas disponibles a Japó, un aspecte cabdal quant a increment de competitivitat, ni tampoc quant a disposar de mobilitat un fet creixent arreu i també amb Espanya amb uns 8 milions de treballadors que estan fora del seu lloc de treball més del 20% del temps i pels que la connectivitat esdevé clau. Coincidint amb aquestes informacions, la Fundació Orange publicà el seu informe anual sobre el desenvolupament de la societat de la informació on denunciava que Espanya s’allunyava dels països més avançats d’Europa, quant a Societat de la Informació retrocedint 7 posicions en l’índex ( del 13 al 20), una mala evolució sols superada per Itàlia, indicant que les causes resideixen en les insuficients polítiques relatives a les tecnologies de la informació. Un retrocés que cal entendre’l com una oportunitat perduda atès l’important creixement econòmic dels darrers anys. Amb aquests antecedents, el passat divendres vàrem conèixer que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions permetia a Telefònica triplicar la velocitat del ADSL bàsic fins a 3 megas, a pesar de les queixes d’altres competidors. Una notícia important i que cal enquadrar-la en el context dels informes esmentats, que obliguen a exigir que les infraestructures existents siguin portades al màxim que les tecnologies actuals possibilitin que el garantir la competència no s’efectuï en base a dotar als usuaris de menys capacitats que les que gaudeix altres països amb els qui hem de competir. Sabedors de la importància que la societat i l’economia del coneixement requereix, entre altres aspectes no menys importants, d’unes bones infraestructures de telecomunicacions d’abast global, amb altes prestacions i preus altament competitius, res del que succeeix en el sector ens hauria d’ésser indiferents i tindríem que adoptar una posició, no sols d’espectadors amatents, sinó també d’agents que evitin que els legítims interessos individuals no posin en perill la competitivitat de les empreses i les persones, per aquest motiu caldria exigir més determinació i actuacions, saben que el temps no passa en va. 22 de juliol de 2007. Aquest posicionament fou publicat simultàniament a e-noticies.com el dilluns 23 de juliol de 2007

El passat dilluns, arrel de la fallida en el subministrament elèctric a Barcelona vaig parlar amb un ex company d’enginyeria que coneix molt be el sector energètic, va ser contundent: “una avaria amb una afectació de 300.000 clients no és menor, recuperar la normalitat tardarà dies, i restablir el subministrament no serà immediat, cal assumir-ho, caldria explicar-ho donant la informació amb la finalitat de que la gent pugui actuar en conseqüència”. Malauradament la claredat informativa no ha existit i amb independència de les causes especifiques que originaren el desencadenament de la fallida, el que cal acceptar és que la xarxa elèctrica, i la capacitat de generació autòctona, no ha evolucionat d’acord al increment del consum de la demanda d’electricitat, i si bé s’han efectuat actuacions per a millorar la qualitat del servei, hom constata que el sistema esta treballant al límit de la seva capacitat i que qualsevol incidència pot desencadenar greus problemes. Podríem dir que les infraestructures elèctriques a Catalunya, al igual que les de Renfe i altres, no sols s’han quedat desajustades a les noves realitats socioeconòmiqes sinó que també han envellit per manca del manteniment i les inversions adequades. Probablement, poques coses es poden afegir als milers de línies que s’han escrit, o a les hores de radio i TV dedicades al col•lapse que hem viscut, estem visquem, i els greus perjudicis econòmics i socials, però el que cal que ens preguntem és si els ciutadans poden continuar callats i resignats davant el tracte discriminatori que el nostre país rep per part de certes companyies privades, moltes d’elles sorgides de discutibles processos de privatització que no han facilitat la competència, i de l’administració del Estat. Tenim les infraestructures amb símptomes de malalties cròniques, cada dia sofrint els problemes de la xarxa de rodalies, sovint els problemes a l’aeroport, els col•lapse de la xarxa metropolitana, ara de l’electricitat, i els recursos que necessitem, aquells que es deriven del nostres impostos o dels serveis que utilitzem, no son dedicats, actuant des de la impunitat monopolística de facto, a evitar que el nostre país es quedi sense les infraestructures que una economia moderna i una societat dinàmica requereix. D’aquest dies, on els catalans i especialment els barcelonins hem donat proves de paciència, autoregulació i civisme, on hem vist les limitacions del nostre país per actuar amb eficàcia en front d’emergències, ens tindria que quedar clar que no podem seguir d’aquesta manera, que cal actuar amb contundència i reclamar el que ens cal, i no fer-ho per a nosaltres, és una obligació quant als nostres fills i al futur. No és hora de resignar-nos, ni tant sols d’aplicar l’enginy i capacitat de treball en les dificultats adverses pròpies dels que vivim en aquets país, que també. Ara es hora d’exigir amb contundència des de la ciutadania el que necessitem, sense eludir responsabilitats, és hora de dir prou ja que el futur esta en joc. És en aquest context ,de greus problemes d’infraestructures en e nostre pais, que cal recordar que el progrés dels col•lectius humans sols assoleix altes quotes si hi ha un òptim equilibri entre els tres components que vertebren les societats: L’Administració, el sistema productiu i la societat civil, entenen aquest com “aquella part de l’àmbit privat l’activitat de la qual no té ànim lucratiu, i que actuant organitzadament esdevé contrapoder dels altres dos, normalment ben estructurats, i evitar situacions de desequilibri, aturant abusos i suplint les mancances”. Aquest és un fet prou conegut a Catalunya on la importància de la societat civil, i la força del seu teixit associatiu, va quedar de manifest al llarg de dècades on, en el millor dels casos, va tenir un nivell d’autogovern molt limitat, però malgrat aquesta situació Catalunya va aconseguir desenvolupar-se econòmicament i, mantenint la seva identitat, esdevenir motor de l’Estat tot situant-se entre les regions capdavanteres d’Europa, malgrat les seves evidents limitacions polítiques. És per això, que resulta més paradoxal que, just en el moment en què Catalunya gaudeix de major nivell d’autogovern polític dels darrers tres segles, la seva societat civil doni senyals de pèrdua de capacitat de mobilització,i es constati que la capacitat d’acció de la societat, al marge de partits i sindicats, és baixa tot trencant-se el requerit equilibri entre Administració, Mercat i Societat Civil. Aquesta tendència és especialment preocupant en l’actualitat, on aspectes a mig i llarg termini -com la globalització i l’economia del coneixement que comporta importants transformacions en els models econòmics i socials-, i altres a curt termini, -com els derivats dels greus problemes amb les infraestructures de mobilitat de persones i mercaderies per via terrestre o aèria, o els desajustos de les xarxes energètiques a les realitats socioeconòmiques- obliguen a actuar amb contundència, ja que si Catalunya persisteix en aquesta situació, tindrem series dificultats en conservar els nivells de benestar i mantenir una identitat diferenciada i capdavantera en el context de la societat global. Per tant, és el moment que la societat civil catalana reassumeixi, amb força reeixida, el seu rol i realitzi la tasca que li pertoca. Cal efectuar propostes i esperonar a l’Administració, perquè en l’exercici del autogovern, endegui amb decisió aquelles iniciatives inajornables, des de la legitimitat democràtica, i a la vegada incideixi sobre els agents del mercat per tal que la cerca de beneficis o altres prioritats no continuí perjudicant a Catalunya, entenent que no és l’hora de la comprensió, el que ens cal és de justícia. Cal entendre que, per alt que sigui la capacitat d’autogovern, el seu exercí es limita per la manca de recursos o la dependència de centres de decisió econòmics llunyans i amb manca de sensibilitat pel país. És en aquest context on la societat civil catalana cal que abandoni la resignació, i exerceixi novament el seu lideratge, superant la nostra dependència de l’acció pública, tot recuperant la iniciativa i col•laborant activa i generosament per forçar de forma accelerada el canvi de tendències; unes tendències que no es solucionen amb promeses i paraules de reconeixent. Sols amb fets i actuacions acompanyades de capacitats de decisió i de gestió, i dels recursos requerits, els problemes tindran solució. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per al Coneixment www.cperc.net (Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast) Barcelona 25 de juliol de 2007. Aquest posicionament fou publicat en format de 2 articles al diari e-noticies els dies 26 de juliol i 6 d’agost de 2007