Publicacions

  • |

    47 dies, 298 hores

    ByJoan Mayans Planells

    Publicacions

    47 dies, 298 hores

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    20-10-2007
    Joan Mayans Planells

    A partir de la recent publicació de l’informe del Banc Mundial, “Doing Business 2008”, aquesta breu reflexió dubta d’alguns tòpics habituals respecte a la suposada manca de capacitat o ambició d’innovació a casa nostra, i destaca la importància de la racionalització i la digitalització dels processos administratius i burocràtics per agilitzar la posada en marxa…

    Corre el rumor que avui en dia l’aspiració professional de la gent jove (quan no vol ser futbolista, folklòrica o famós-en-general) és ser funcionari. No fa gaire es va citar i criticar repetidament aquesta suposició, com si l’autèntic llast de l’economia espanyola fos la falta d’ambició i de caràcter emprenedor del sector d’edat que, teòricament, hauria de ser el motor de les idees, els negocis i el dinamisme de la societat. Segons aquesta faula, el model de milionari amb acné de Silicon Valley, que només amb una idea brillant, engega una empresa al seu garatge, i que, poc temps després, ja està cobert de dòlars, es contraposa a la del nostre jove conformista que, diu la faula, vol ser funcionari. Més enllà d’alguna vocació molt singular i probablement malaltissa, em costa molt creure que això sigui realment així. Jo certament no he conegut mai cap adolescent que digui res semblant i si, travessada la frontera dels vint-i-alguns anys, aquesta opció comença a agafar un cert pes, probablement es deurà a una manca d’altres expectatives laborals i professionals, que per la dubtosa púrpura que una feina funcionarial pot aportar. Crec que hi ha alguns factors més concrets i tangibles que expliquen això. Recentment s’ha presentat l’informe Doing Business 2008, un treball amb el què el Banc Mundial intenta mesurar, crua i descarnadament, allò que més li interessa al Banc Mundial: la facilitat –o les dificultats- que hi ha a cada país del món per fer-hi negoci, per a engegar-hi un projecte, per a comerciar. Malgrat l’orientació de l’informe, algunes de les dades que ofereix són interessants. Per exemple, resulta que a Silicon Valley, una empresa necessita sis procediments per obrir-se, que li suposen més o menys sis dies de temps “perdut”. En una setmana, el jove de la idea brillant i els seus col·legues de garatge poden tenir l’empresa funcionant legalment. Si en compte de ser a Silicon Valley, aquests joves amb idea brillant fossin a qualsevol racó dels Països Catalans, necessitarien deu procediments i perdre-hi uns 47 dies. Vuit vegades més temps perdut en paperassa són un entrebanc considerable al caràcter emprenedor. Un altre indicador interessant: si tenim una empresa mitjana a Luxemburg, Suïssa o Irlanda, per citar només estats “normals” del nostre entorn europeu, hauríem de dedicar menys de 80 hores anuals a endreçar i pagar impostos o, el que és el mateix, uns deu dies laborables complets. A Espanya, la mitjana són 298 hores, que equivalen gairebé a dos mesos fent cues i omplint formularis. Segons l’informe, Singapur és el país del món on fer negocis és més fàcil. Algú podria pensar que a Singapur (o als EEUU, que són tercers a la classificació), l’explicació és la desprotecció del treballador i la pràctica inexistència d’un estat de benestar. No obstant, Dinamarca, cinquena a la classificació, demostra el contrari. L’estat espanyol és el 38è, per darrera de bona part dels països de la Unió Europea. Davant tanta paperassa, no m’estranya que moltes idees de negoci es quedin pel camí de la burocràcia. I no m’estranya tampoc que facin falta legions de funcionaris per a processar tant paper i tanta cua. Si us plau, que algú enviï algú a Irlanda, a Suïssa o a Dinamarca, a veure com s’ho fan. I mentrestant, apliquem intensivament criteris de racionalització, de digitalització i d’administració electrònica als nostres procediments burocràtics. La versió original d’aquest article es va publicar al Diario de Ibiza el dia 8 d’Octubre de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment al portals del Cercle per al Coneixement.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Les apostes estratègiques de Catalunya

    ByXavier Marcet

    Publicacions

    Les apostes estratègiques de Catalunya

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments
    Hora
    Data

    11-10-2007
    Xavier Marcet

    Posicionament del Cercle sobre les apostes estratègiques que ha d’emprendre Catalunya per superar la fase de desconcert en la que es troba, i caminar cap a l’establiment d’un model diferenciat i carregat de valor. Xavier Marcet ens explica les bases d’aquest model: superar la fase corporativista, establir unes noves relacions públic – privat, apostar pel…

    A Catalunya vivim temps d’un cert desconcert. Hem perdut lideratge, diuen uns, entrem en un període de decadència, adverteixen els altres. Per superar aquest estat d’ànim el que segur que no necessitem és recrear-nos en diagnòstics reiteratius i en grans debats. Catalunya necessita definir un nou posicionament, i aquest no ens vindrà de la queixa, sinó de la capacitat d’esforç i de portar a terme apostes estratègiques. El que cal és tenir capacitat de passar de les idees a l’acció, és a dir, innovació en el sentit essencial del terme. En aquesta direcció, voldria proposar un exercici d’apostes estratègiques per Catalunya que persegueixen la voluntat de dibuixar un posicionament internacional il•lusionant i a la vegada possible. Donat que és difícil definir estratègies sense visió, m’arrisco a suggerir-ne una: Catalunya com una de les economies més obertes del món, que basa el seu model diferencial en el talent, el sentit de l’esforç i la cohesió social, tot mantenint la seva identitat secular en el món global. En el marc d’aquesta visió (accepto que discutible) proposaria impulsar algunes iniciatives estratègiques que portessin Catalunya a un model diferenciat i carregat de valor. Les bases d’aquest model serien: superar la fase corporativista, establir unes noves relacions públic – privat, apostar pel creixement, el talent i la innovació radical. 1) Superar l’atzucac corporativista. Un objectiu estratègic central per Catalunya seria esdevenir un dels països més desburocratitzats d’Europa com a font de competitivitat general, així com tenir unes universitats menys conservadores i més ben situades en el món. Però la sensació és que els polítics i els rectors topen contra estructures que es canvien molt lentament, amb una distància desesperant respecte del tempo d’altres canvis. Constantment sentim parlar de la incapacitat de transformar institucions que es viuen com obsoletes però en què les dinàmiques corporatives conservadores fan impossible canviar. Sense dir-ho, es tira la tovallola perquè aquell que tensa la corda té por d’haver de deixar el càrrec. Calen lideratges molt potents per aguantar aquests tipus de desgast. Però si ens volem diferenciar, aquí hi ha dos objectius de primer ordre i que no depenen més que de nosaltres mateixos. 2) Créixer. Sense massa crítica empresarial no tindrem autonomia real. Les empreses catalanes són petites i han de créixer i els enzims del creixement han d’estar en la classe empresarial, no ens enganyem. Créixer vol dir reconèixer als que arrisquen i sostenen projectes que acaben sent claus per a que Catalunya pugui afrontar el futur amb bases sòlides. Superar aquesta sensació que gairebé tot és petit i poc ambiciós és essencial. I per créixer, nosaltres només tenim un camí: valor afegit, talent, innovació. Necessitem més FICOSAS i ho necessitem com l’aigua. L’administració hi pot ajudar, però els projectes empresarials cal bastir-los sobre bases empresarials. 3) Focalitzar-nos en talent. Atreure, desenvolupar i retenir talent és estratègic de veritat. Tenim escoles de negoci de primera divisió i universitats que els haurien de seguir l’exemple. Talent atreu talent, i el talent es troba en universitats molt internacionalitzades i en empreses d’una certa dimensió (altre cop la dimensió), i també en projectes d’emprenedors. El talent serà una via d’atracció d’empreses. Posar barreres – corporativistes o lingüístiques – al talent seria un greu error. Tenim un país de qualitat, viure bé no és el problema per atraure talent, però tampoc és suficient. 4) Innovació radical, en especial aprofitant el nou paradigma de la innovació oberta. Innovació a empreses que tenen una alta capacitat de portar al mercat noves idees, vinguin d’on vinguin, innovació a les administracions per generar valor i eficiència generals i innovació en unes universitats que tinguin una recerca bàsica excel•lent, una part de la qual cal que esdevingui innovació en períodes raonables per la resta del món. Benvingut el Pacte Nacional per a la Recerca i Innovació si ens serveix per a prendre decisions en aquest camp de prioritat estratègica absoluta. 5) Pensar a escala món. Disciplinar-nos en una nova fase de la internacionalització que moltes empreses van fer bé en els noranta, és també estratègic. Apostar per territoris estratègics amb decisió, ser molt més presents a Estats Units, a Xina, a Ýndia i també a Llatinoamèrica. A escala món, els continguts es pensen en anglès i de tant en tant cal pensar en gran. Creem un pont aeri amb Nova York, o Boston o Califòrnia, o amb Frankfurt, o amb Londres, i tractem Madrid com una gran capital econòmica on hem de fer molt més negoci del que fem. Enviem els brillants a San Francisco, a Shangai o a Singapur, i procurem que tornin i ens lliguin al món de veritat. Fem un Erasmus per als qui s’ho mereixin de secundària. Multipliquem per 10 l’Oficina del COPCA als Estats Units, etc. I deixem d’amagar en la nostra geopolítica les nostres deficiències de domini de l’anglès. 6) Triar. A més, hauríem de ser capaços de triar com a prioritat nacional algun clúster consolidat o emergent i procurar que jugués a primera divisió internacional. Potser ens equivocaríem, però el que és un error segur és continuar fent sempre les apostes a mitges. Si és de sanitat, bé, si és de bio, bé, el que sigui, però alguna cosa amb gent de talent i empreses amb cara i ulls a escala món. Cal triar. 7) Nova relació públic – privat. Per a mi, aquesta és una de les claus de diferenciació estratègica més important. La majoria de programes ben intencionats de promoció econòmica acaben tenint uns resultats molt poc eficients perquè es perden en procediments que són tan garantistes que acaben sent molt poc efectius. Proposo canviar completament la cultura: ajudes molt ràpides i directes i control a posteriori i el que abusi que ho pagui. Jo proposo homologar empreses no especulatives i buscar-hi un tracte personalitzat a través d’un contracte – programa estratègic per a l’empresa i estratègic per al país. Ja sé que no tots els interventors hi estaran d’acord, però si cal legislar perquè quedin coberts, estaria bé fer-ho. El que no pot ser és que els protocols per ajudar a créixer, innovar o internacionalitzar-se continuïn actuant de desincentiu. I el que no pot ser és que no vinguin grans empreses. 8) I les infraestructures? També. Però hem caigut ara en la trampa de pensar que ens ho arreglaran tot. Les infraestructures han de funcionar, però totes, no només les logístiques, les de cohesió social (escola, sanitat, habitatge) i també les de la seguretat. Si no sortim del cercle polític – mediàtic format per infraestructures i identitat, quan volguem atrapar el món amb el que ens agradaria comparar-nos, l’haurem perdut de vista. Les infraestructures i la identitat són més essencials si sabem on volem anar. El govern fa un esforç d’estabilitat (segurament el darrer debat de política general, li va anar tot el bé que li podia anar). El govern fa una aposta social i té diners per infraestructures. Molt bé, és una base necessària, imprescindible. Però ara toca apostar per la innovació, el talent, el creixement i cal fer-ho enfrontant-nos més valentament als corporativismes, acostumant-nos a triar i a desenvolupar una relació públic – privat revolucionàriament eficient. I aquesta no és només responsabilitat del govern. És la pota que falta, i no és menor, perquè és la que ens permetrà diferenciar-nos i tenir un relat per presentar al món. Xavier Marcet i Gisbert

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Universitats d’estar per casa

    ByJoan Mayans Planells

    Publicacions

    Universitats d’estar per casa

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    11-10-2007
    Joan Mayans Planells

    Breu article de reflexió sobre el sistema universitari català i espanyol, a la llum d’alguns dels rànquings universitaris internacionals de recent publicació. Més enllà dels resultats que les universitats obtenen en aquests rànquings, la reflexió s’orienta cap a les causes -internes i contextuals- d’aquests resultats.

    Que el sistema universitari espanyol no és cap meravella i que ni el seu prestigi, ni la seva eficàcia ni les seves infraestructures són com per treure’n pit, més o menys, ja ho sabem. Podríem dir que estan al nivell de molts altres indicadors sòcio-econòmics espanyols, però el cert és que són pitjors. Ja sigui perquè l’economia es manté gràcies al turisme i al ciment, ja sigui perquè encara vivim mig subvencionats per la UE, el cert és que el clima general no sembla tan dolent com ens mostren els indicadors de productivitat, capacitat d’innovació, aplicació del coneixement expert i presència de la societat del coneixement als nostres contextos laborals. Precisament aquesta contradicció entre el que auguren els indicadors d’innovació i productivitat i el que sembla ser la nostra realitat econòmica present és el més perillós, perquè és el que provoca que, en definitiva, s’hi faci poc o res al respecte. Recentment he llegit alguns articles d’opinió que es referien a la publicació d’una de les classificacions anuals sobre la qualitat d’universitats de tot el món i, inevitablement, s’ha tornat a parlar de la minsa notorietat que les universitats espanyoles tenen internacionalment. El rànquing en qüestió és el del The Times Higher Education Supplement i passa per ser un dels més citats -i fins i tot valorats- a tot el món. Malgrat que sovint es critiquen els criteris amb què s’elaboren aquests –i qualsevol- rànquings, el cert és que més o menys tots ells coincideixen en mostrar un panorama desolador, quan fixen la mirada en les universitats espanyoles. A aquest rànquing en qüestió, que mostra les 200 universitats més prestigioses del món, només la Universitat de Barcelona hi treu tímidament el nas, apareixent a la 190a posició. L’any passat hi havia la Complutense de Madrid, però enguany ha desaparegut de la llista. Probablement tots podríem encertar algunes de les deu primeres universitats: Harvard, Cambridge, Oxford, el M.I.T., Yale, Stanford, etc. Probablement també podríem encertar que els països més representats són els Estats Units i el Regne Unit, segurament degut a què el mateix sistema acadèmic afavoreix els països angloparlants. Podríem arribar a acceptar que no és aquesta, “la nostra lliga”, que no és amb aquests sistemes universitaris que ens hem de comparar. Que l’ambició no ha de ser competir per estar entre les, per exemple, vint o trenta primeres, encara que el president Zapatero vagi dient que Espanya juga la Champions de les economies del món, com ha proclamat recentment. Podem assumir que els països del G7 o del G8 estiguin per sobre. Però el que ens hauria de preocupar és veure com universitats de països com Dinamarca, Singapur, la Ýndia, Nova Zelanda, Corea del Sud, Mèxic, Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Israel, Tailàndia o Malàisia estiguin clarament per sobre. La preocupació a la què apel·lo no es deu a cap mena d’orgull patri malentès, sinó a les conseqüències greus que això necessàriament ha de tenir per a una societat que, sistemàticament i de forma reiterada, mostra uns resultats comparatius tan pobres en el camp on, precisament, es gesta el propi futur. Si aspirem a formar part i tenir un paper notori en una eventual societat del coneixement, probablement no hi ha un llast més pesat que el que suposa que la institució social dedicada, formal i específicament, a crear nou coneixement, mostri una incapacitat tan manifesta per generar-ne de rellevant. Les explicacions que es donen per entendre aquests indicadors són de tota mena. Una d’elles (signada per Irene Boada a El Periódico el passat 8 de setembre) atribuïa a la corrupció universitària una gran responsabilitat en aquest fenomen. Em resulta difícil pensar que la resta de països no pateixen d’una dosi comparable de corrupció i frau universitari i també em resulta poc creïble que aquest factor, per bé que negatiu, tingui un efecte tan paralitzador i emmetzinador en el nostre sistema universitari. Altres explicacions (com la de Ramon J. Moles, una setmana després, a la mateixa tribuna) oferien arguments més sòlids, com la endèmica falta d’inversió pública en recerca que pateix l’estat espanyol i proposaven la creació d’altres rànquings que ens facin quedar millor, per equilibrar el panorama. El més fàcil –i en molts casos resulta metodològicament vàlid- és criticar el sistema de confecció d’aquests rànquings. No obstant, que hi hagi formes d’elaborar classificacions on no sortíssim tan mal parats no treu que aquesta –i moltes altres- mostrin realitats perfectament vàlides i que ens haurien de portar, com a mínim, a la reflexió. No afrontar-ho, mirar cap a una altra, pretendre que és la metodologia la que s’equivoca, no només difícilment serveix com a excusa, sinó que probablement, constitueix una de les causes del problema. L’explicació de la manca d’inversió en universitats i en recerca que es fa a Espanya té molta força i raó de ser. En aquest tema, els números són incontrovertibles. No obstant, encara que estiguem lluny dels percentatges en recerca i en I+D d’altres països, també és cert que seria equívoc pensar que aquesta és la única raó. Potser és la més determinant, però no és la única. M’atreveixo a pensar que, a més del financer, també arrosseguem un llast cultural molt pesat, que fa que la recerca que es fa a les universitats espanyoles sigui comparativament tan insignificant. Em refereixo a una manca de valoració i de visibilitat pública de l’ofici d’investigar, de la vocació de la recerca. Quin nen vol ser investigador? Quins models públics i mediàtics posen en valor aquesta figura? Quins esforços es dediquen a promocionar-la? És cert que els que arriben a intentar-ho, després es troben amb les enormes limitacions –econòmiques i infraestructurals- que caracteritzen el sistema universitari espanyol i que els porten o bé a deixar-ho, o bé a emigrar a altres indrets. No obstant, abans d’això han hagut de lluitar contra la pràctica invisibilitat professional, una gran incomprensió laboral i social i un context cultural i empresarial que, en moltes ocasions, valora molt poc –o gens- el coneixement expert i innovador que pot oferir l’experiència en recerca universitària. En realitat, això no vol dir cap altra cosa que cal invertir, i molt, en educació superior i la recerca científica. I que part d’aquesta inversió haurà d’anar destinada a visibilitzar socialment i donar valor a la figura i la cultura de la recerca universitària. Per aspirar a un model menys dependent del totxo i del turisme, ens faran falta un grapat d’universitats potents de les que la societat se’n senti orgullosa i de les que els joves en vulguin formar part. Això, és clar, si no volem condemnar-nos al tren de cua de la societat del coneixement, amb universitats d’estar per casa sense més ambició que entretenir el jovent. —– La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 24 de Setembre de 2007.
    • Rànquing THES - Part 2
    • Rànquing THES - Part 3

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Despertar … per a quan?

    ByBlanca Pons de Dalmases

    Publicacions

    Despertar … per a quan?

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    08-10-2007
    Blanca Pons de Dalmases

    Reflexió sobre les pimes dins de la nostra estructura empresarial, que posa l’èmfasi en la necessitat de que aquestes despertin i entrin en el joc de la competitivitat, oblidant-se dels típics preconceptes de que certes coses només estan reservades per les multinacionals.

    Quan es despertaran les nostres pimes? Sóc conscient que la nostra realitat empresarial gira entorn d’una frase: “cal facturar”. Són les dos paraules més repetides pels nostres emprenedors i les nostres pimes. La facturació mana. Si factures, llavors creixes, innoves, potser investigues i segueixes facturant… només uns pocs entre tant, busquen finançament, viatgen a l’estranger, observen altres “formes de” fer o registren patents mentre segueixen pensant a facturar. En qualsevol cas, cap d’aquestes emprèn-pimes es preocupen per augmentar la seva productivitat, planificar bé els processos empresarials, automatitzar-los i optimitzar el treball de les persones. No tenen temps perquè han de facturar. Passa gairebé el mateix amb la formació de les persones. En una pime els seus directius només es formen quan van a conferències gratuïtes o quan fins i tot van a donar-les. Potser exagero, però no tant. Per ventura és exclusiu de la gran empresa/multinacional invertir en formació professional, millora i automatització de processos o investigació de mercats? Cal espavilar. La nostra pime ha de despertar i ser més competitiva. Ja tenim la inquietud, l’esperit, el disseny, els productes i la mà d’obra qualificada. Només ens falta un poc de visió de futur i temps per a desenvolupar estratègies i plans d’acció de millora contínua i augment de la qualitat, que permetin a les pymes no solament facturar sinó a més tenir uns bons marges i ser competitives a nivell global. Tenim tots els ingredients necessaris, només ens sobra la por a embarcar-nos en projectes que pensem són exclusius de les grans empreses. Blanca Pons de Dalmases

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats

  • |

    El Prat, satèl·lit de Barajas

    ByAntoni Garrell Guiu

    Publicacions

    El Prat, satèl·lit de Barajas

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments
    Hora
    Data

    04-10-2007
    Antoni Garrell Guiu

    Posicionament sobre la situació actual del Prat, que cada cop dista més de convertir-se en un Hub, degut a les decisions polítiques que segueixen afavorint la centralitat de Madrid i dificulten que Catalunya esdevingui un pol de generació de valor.

    Ahir vàrem conèixer la decisió de convertir la Terminal Sud de l’aeroport del Prat en un nou satèl•lit de Barajas. Quina altra interpretació es pot donar si l’adjudicació prima a Iberia, que fa un any va fer una clara reducció dels seus vols des de Barcelona, passant a donar servei a través de la seva companyia de low cost, o que no es primés a aquelles companyies que oferien vols a llarga distància? No cal ser un expert, sols seguir atentament les informacions i analitzar el que succeeix en altres indrets per saber que la conversió del Prat en un Hub s’ha allunyat, l’Estat centralista espanyol ha imposat la seva força i model un cop més, i els catalans tindrem que continuar desplaçant-nos a altres aeroports pels vols transoceànics, un fet que, en l’economia global actual, no fa més que dificultar el desenvolupament del territori com un node d’alt valor en la xarxa mundial de regions capdavanteres en aprofitar els avantatges de la globalització, i els avenços tècnics i científics que es produeixen de forma continuada i permanent. Una adjudicació que vol amagar la dependència d’Iberia al retirar-li l’exclusivitat del pont aeri Barcelona-Madrid i agrupar totes les operacions, una decisió que cal enquadrar-la en la propera arribada del tren d’alta velocitat a Sants el proper desembre, la qual cosa permetrà situar-se al mig de Madrid en 2,5 hores, un temps molt inferior al requerit al viatjar en vols regulars, i sovint també als del pont aeri, especialment de classe turista, si considerem els temps d’espera i de desplaçament des de l’aeroport. De ben segur que la decisió podrà ser argumentada per justificar la seva idoneïtat, però la pròpia adjudicació evidencia que hi ha una certa cautela i temporalitat al introduir criteris que permeten revocar l’assignació efectuada a One World i Start Alliance davant de situacions que es poden produir. Ve a ser el mateix que dir que no hi ha una estratègia de futur clara que permeti assolir objectius ambiciosos a mig i llarg termini, en definitiva, aquells que permetin que les empreses i organitzacions enquadrin les seves decisions de futur, fet d’especial rellevància quan la competència a nivell mundial és ferotge i la rivalitat entre territoris creixent. Caldria assumir que la demora en la presa de posicions clares de futur sols afavoreix a aquells que sí les disposen. Hom té la seguretat que si la decisió no depengués d’Aena i la gestió de l’aeroport s’efectués des de Catalunya, les decisions i polítiques fóren altres; aquelles que permetrien una competència real, i avançar, en paraules del Cercle per al Coneixement (www.cperc.net) en que “Catalunya esdevingui un pol de generació de valor en l’economia del coneixement, aquella que possibilita mantenir la generació de riquesa més enllà de conjuntures favorables o tipus d’interès”. Probablement és hora de renovar esforços per capgirar la situació i treure la gestió del Prat d’aquest element centralitzador que és Aena, tot entenent que les inversions, per grans que siguin, sols estan al servei dels ciutadans i del seu progrés si es gestionen amb voluntat de servir a ells i al territori que els aplega. Antoni Garrell i Guiu Cercle per al Coneixement www.cperc.net Aquest posicionament fou publicat simultàniament a www.e-noticies.com el dia 4 de setembre de 2007

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    Sopar-col·loqui amb Manel Balcells

    BySEBAP

    Publicacions

    Sopar-col·loqui amb Manel Balcells

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats
    Hora
    Data

    30-09-2007
    SEBAP

    El proppassat dimecres 26 de setembre començàrem el nou cicle de sopars de la temporada 2007-08. En aquesta ocasió ens acompanyà en Manel Balcells i Díaz, Patró i President de la Comissió Executiva de la Fundació Privada BioRegió de Catalunya. Amb ell parlàrem sobre el clúster de la bioregió i en especial sobre el sector…

    En Manel Balcells començà la seva ponència fent referència a tres titulars de premsa publicats els darrers dies que tractaven el tema del càncer. En un es feien les previsions de que a l’any 2030 uns 75 milions de persones arreu del món patirien càncer i a Europa una de cada quatre al 2020, així com el fet de que Espanya gasta tres vegades menys que Europa en investigar la malaltia, i que recentment s’ha celebrat la Conferència europea sobre el càncer a Barcelona. Al primer món les dolències més freqüents són les cardiovasculars, neurodegeneratives i les referents a la salud mental. No es pot negar que la salud és una àrea de vital importància, en la que queden molts camps per explorar i investigar. El que és cert és que a Catalunya tenim un bon nivell de recerca científica en l’àmbit biomèdic, ja sigui en els camps del càncer, de la producció de metàstasi o de la investigació amb cèl·lules mare, així com un bon nivell d’hospitals amb qualitat cientifica com són Vall Hebron, Bellvitge, el Clínic, St. Pau o els Germans Trias i Pujol. Malgrat una inversió fluixa en recerca, els nostres investigadors són bons i gaudim d’una tradició en la indústria farmacèutica important. Això s’exemplifica en les següents dades: el 60% de la producció farmacèutica de l’estat espanyol es fa a Catalunya, el 50% de les empreses farmacèutiques de tot el territori espanyol són a Catalunya i el 100% de la indústria farmacèutica autòctona es troba a Catalunya (Laboratoris Esteve, Mirall, Uriach…). Tampoc hem d’oblidar que disposem d’emprenedors i científics potents, així com d’iniciatives que han iniciat i tingut èxit en el traspàs de la transferència tecnològica, com el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, el Parc Científic de Barcelona o l’entorn de la UAB. Una línea de futur són les empreses spin-off sorgides de la universitat, especialitzades en biotecnologia. Fa uns mesos es va presentar a Madrid l’informe de l’Associació Espanyola de Biotecnologia. En ell es comentava que al 2006, el 30% de les empreses noves sorgides a l’estat espanyol de biotecnologia eren catalanes. Ara es tracta d’entendre Catalunya com un clúster o una bioregió, terme que hem adoptat d’Europa. El cas és que en efecte, Catalunya actua com un clúster en l’àmbit bio (hospitals, parcs científic, empreses i universitat), a la vegada que es connecta amb altres clústers arreu del món i intenta competir amb el nord d’Europa, l’est de la costa nordamericana, les potències asiàtiques… Si partim de que disposem d’un bon nivell de recerca, una indústria farmacèutica consolidada però amb problemes de creixement i competitivitat, i una indústria biotecnològica incipient que requereix ésser cuidada, no podem oblidar però que la nostra transferència tecnològica és insuficient, el nombre de patents pel nombre de publicaciones és molt reduït i la conversió en valor del coneixement adquirit dista molt de ser el desitjat. El volum d’empreses biotecnològiques encara és molt petit, a Catalunya en tenim unes 50 que es dediquen a temes exclusivament bio, i unes 250 que tenen una part de biotecnologia. El que toca ara és plantejar-se quin és el model de Catalunya que volem per al futur. Hem de decidir si volem ser un país de serveis, turisme, aprofitar el sector agrícola o fins i tot desenvolupar el sector aeronàutic, però no podem obviar una realitat i és el fet de que tenim un bon potencial en l’àrea biomèdica. Una àrea que no només aplega la recerca bàsica, l’aplicada o la biotecnologia, sinó també les tecnologies mèdiques. Podem convertir-nos en un referent al món, aprofitant aquest sector estratègic, creador de riquesa i de valor afegit. Ens interessa tenir gent formada en aquests àmbits, ja que ens manca formació de gestors de recerca, persones que sàpiguen com dur a terme aquesta transferència tecnològica i posar al mercat tota la innovació que es produeix als hospitals. Des de l’organització, el consell de la qual presideix en Balcells, es vol apostar per fer d’aquesta línea estratègica una aposta de país. La manca d’inversió n’és una dificultat, però ens hem de fixar en països que se n’han sortit com Escòcia, que del 2000 al 2005 hi va invertir força, cosa que va revertir de forma molt positiva en el PIB, o Irlàndia, els països escandinaus i els anglosaxons. Hem d’entendre que es tracta d’un sector amb capacitat de generar molts llocs de treball, però per assolir l’èxit hem de superar l’atomització existent i actuar conjuntament com una marca. Això s’ha començat amb l’Aliança Biomèdica de Barcelona o la iniciativa de la Bioregió. Necessitem tenir unes facilities, uns serveis comuns i una massa crítica suficient per a competir en el món actual. Al mes de maig del 2007 es va anar a Boston com a BioCat amb 10 institucions i 12 empreses. Adoptant conjuntament la marca de Catalunya es va veure que aquesta venia. S’establiren relacions bilaterals amb Ontario, Japó o la India. En el món globalitzat d’avui en dia, és perfectament factible dur a terme projectes saltant-se les traves d’antany. A la Ýndia també es va anar com a BioCat en un viatge institucional organitzat pel govern de la Generalitat. Es varen signar acords a Delhi amb l’Associació Ýndia de Biotecnologia i amb un dels pols de més atracció de l’Àsia a Bangalore. De cara al febrer del proper any, Catalunya ha estat convidada a la Fira de BioÀsia, el primer cop que un país sense estat rep aquesta deferència. És cert que tenim dificultats per fer crèixer les nostres empreses, però també tenim moltes oportunitats per explotar. És necessari que els vivers d’empreses i emprenedors puguin accedir a les rondes de finançament dels grans inversors. Amb un panorama mundial en constant canvi, i la fallida immobiliària actual, els grans grups inversors ja fa temps que comencen a buscar inversions a mig i llarg termini en les àrees biotecnològiques. Si disposem de projectes que puguin ser finançats, hem de fer-los madurar, malgrat els problemes estructurals que hi puguin haver. En conjunt, podem afirmar que tenim entre les mans un gran projecte amb els elements adequats per reeixir i els actors a posar en coneixement per tal de que surtin projectes, col·laboracions i sinèrgies. En definitiva, el sector de la biotecnologia s’està situant com un sector basat en l’aprofitació del coneixement, amb una llarga tradició d’inversió en recerca bàsica i aplicada, que pot actuar com a element tractor d’altres subsectores que se’n poden beneficiar indirectament.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    La plataforma digital del Cercle per al Coneixement es posa al dia i camina cap a funcionalitats de web 2.0

    ByJoan Mayans Planells

    Publicacions

    La plataforma digital del Cercle per al Coneixement es posa al dia i camina cap a funcionalitats de web 2.0

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats
    Hora
    Data

    29-09-2007
    Joan Mayans Planells

    El web del Cercle per al Coneixement ha experimentat alguns canvis significatius en els darrers mesos, amb la finalitat de posar-lo al dia i incorporar-hi noves funcions i eines que el dotin de més atractiu, capacitat multimèdia i interactivitat. En aquest breu article se’ns explica breument en què consisteixen aquestes novetats i quins objectius compleixen.

    Durant els darrers mesos, des de la Junta Directiva del Cercle i en col·laboració amb MEDDIA, cultura i comunicació, l’empresa responsable de la plataforma digital del Cercle, s’han definit i dut a terme un seguit de millores al web del Cercle que, ja posades en marxa, volem comentar a tots els associats i usuaris del Cercle. L’actual plataforma digital de gestió del coneixement i la comunitat virtual del Cercle per al Coneixement, va estrenar-se fa ja més de dos anys. En aquest període, ens ha permès fer un salt endavant molt significatiu, tant en capacitat comunicativa cap a la societat, com en facilitat per organitzar-nos com a col·lectiu. No obstant, al llarg d’aquests dos anys noves tendències i avenços es van incorporant a la pràctica quotidiana de la societat del coneixement. Com a Cercle per al Coneixement, no podem permetre’ns mantenir-nos-en gaire allunyats ni deixar d’aprofitar les eines i les noves formes de comunicació i gestió del coneixement que ens aporta el món d’internet. A continuació, vull explicar-vos molt resumidament les principals millores i afegits que s’han incorporat a la plataforma digital del Cercle. En primer lloc, s’han dut a terme un seguit d’actualitzacions estructurals que tenen a veure amb la integració de les associacions Cercle per al Coneixement i Barcelona Breakfast. La creació del Consell Assessor, la pròxima creació del Fòrum d’Empreses, la renovació de la Junta Directiva i la integració de les convocatòries del Barcelona Breakfast són les accions més notòries d’aquest apartat. En segon lloc, i ja com a enriquiment significatiu del web del Cercle, hem incorporat eines de sindicació de contingut. A partir d’ara, els continguts del nostre web podran ser sindicats automàticament per part d’usuaris o webs mitjançant el sistema RSS. Inicialment, hem creat dos canals, un d’activitats i l’altre de continguts, que poden ser subscrits lliurement per qualsevol usuari. Com a complement d’aquesta novetat, també hem creat una sala de premsa amb titulars sindicats de diversos mitjans de comunicació. Aquests titulars enriqueixen la zona de premsa del Cercle i li donen una utilitat quotidiana més important, adreçada fonamentalment als associats. Us demanem que si trobeu a faltar mitjans concrets que puguem sindicar a aquesta Revista de Premsa, ens ho feu saber. En tercer lloc, hem fet un esforç per potenciar la interacció “virtual” al voltant dels espais de contingut del Cercle, dins l’anomenada “Base de Coneixement”. Aquest esforç té dues cares: d’una banda s’ha preparat una funció especial per recomanar articles de la Base de Coneixement. Prement a la icona del sobre que es troba a cada article, podrem recomanar de forma personalitzada qualsevol contingut publicat al Cercle, per afavorir una distribució més “viral” d’aquests articles. D’altra banda, hem obert la possibilitat de comentar, electrònicament, els articles. Caldrà estar identificat com a associat del Cercle per a poder participar dels debats que genera cada article. Des de la Junta Directiva, us animem encaridament a què feu servir aquestes noves funcions per a fer que el coneixement que aboquem al Cercle tingui major efectivitat, projecció i interactivitat. En quart lloc, però en la línia d’enriquiment de la Base de Coneixement del punt anterior, també cal anunciar que hem preparat la plataforma digital del Cercle per a poder-hi allotjar i veure materials audiovisuals in situ. La conferència que l’aleshores president del Cercle, Antoni Garrell, va pronunciar com a part del III Congrés ONLINE de l’Observatori per a la CiberSocietat és el primer exemple d’aquesta nova integració multimèdia de la plataforma digital del Cercle. La conferència pot veure’s i escoltar-se íntegrament al mateix article, clicant aquí. Tot i que de moment la “videoteca” del Cercle és molt reduïda, disposar d’aquesta possibilitat constitueix una passa endavant molt significativa que ens obre les portes cap a la producció i difusió de continguts multimedia. Finalment, cal dir que la plataforma digital del Cercle s’obre també als blocs. Els blocs –o weblogs- han deixat de ser un fenomen i estan revolucionant la forma d’informar-se i de produir a Internet. Així doncs, d’una banda, s’ha integrat a la informació personal dels associats del Cercle la referència i les darrers entrades dels seus blocs personals. Aquestes entrades també alimenten la zona comuna de la “Comunitat de blocs del Cercle”, així com la portada del portal. Si algun associat té un bloc que no haguem incorporat al llistat, us preguem que ho comuniqueu a la secretaria del Cercle. A més d’això, hem adaptat un gestor de blocs per a que els associats del Cercle que així ho desitgin puguin posar en marxa un bloc personal dins l’espai del Cercle. Ben aviat començarem a veure els primers exemples d’aquests “Blocs del Cercle”. En resum, s’ha dut a terme una tasca de posada al dia de la nostra plataforma digital, apropant-la i incorporant-hi algunes de les aplicacions més consolidades, en la línia del que sol anomenar-se web 2.0. Ara ens toca als associats treure’n partit i avançar també, cap a un tipus de comunitat virtual 2.0. Joan Mayans i Planells Vocal de la Junta Directiva del Cercle per al Coneixement

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Entrevista a Remo Suppi

    ByElena López

    Publicacions

    Entrevista a Remo Suppi

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Entrevistes
    Hora
    Data

    28-09-2007
    Elena López

    Entrevista a Remo Suppi, nou Secretari General de la Junta Directiva del Cercle. Doctor en Informàtica per la UAB, en Remo Suppi és el Delegat del Rector per l’Oficina Autònoma Interactiva Docent i l”e-universitat” docent de la UAB, així com professor del departament d’Arquitectura d’Ordinadors i Sistemes Operatius.

    1) Com i quan es va vincular al Cercle? Quina és la seva opinió sobre la trajectòria que ha seguit l’associació en els darrers anys? Vaig conèixer el Cercle l’any 2002 a través d’un dels seus fundadors, en Pere Monràs, que era Comissionat de les TIC a Sabadell. Ell em va explicar els objectius i les seves idees. Per altra banda, per les meves responsabilitats a la UAB a Sabadell, coneixia l’Antoni Garrell com a president de la Fundació ESDI, amb qui compartia valors i objectius dins del món universitari . Però no va ser fins l’any següent que em van convidar a un sopar i vaig decidir participar i formar part del Cercle. Crec que el Cercle ha experimentat un creixement i un canvi de gran magnitud i s’ha transformat en un instrument de la societat civil amb capacitat d’escoltar i de ser escoltat. Els posicionaments del Cercle son llegits arreu i l’opinió dels seus associats representa un esperit crític però constructiu pel nostre país. Ara bé, no està tot fet, ni de bon tros. Necessitem poder compartir el nostre punt de vista amb els dirigent polítics, empresarials i universitaris, ja que l’economia actual mostra evidents pèrdues de competitivitat i necessita emprendre decididament el camí cap a la societat del coneixement incorporant-se de manera irreversible al grup dels països líders en l’economia del coneixement. El Cercle ha fet una labor inestimable en aquest sentit i crec que podrem fer molt més en el futur amb un esperit positiu, col·laboratiu però també crític, plural i independent. És necessari discutir tots aquests temes des del punt de vista de la societat civil i col·laborar en encarar decididament els canvis necessaris per entrar en el camí que duu cap a l’economia del coneixement. Crec que el camí ha de ser en una única direcció: coneixement i innovació. 2) Quin creu que ha de ser el paper del Cercle en la societat catalana en els propers anys? Em primer lloc, com a organització independent ha de mantenir i reafirmar l’espai creat de coneixement, d’opinió i d’aprenentatge tenint en compte que en el futur proper, el coneixement i la innovació seran la base de l’economia dels països desenvolupats. Les decisions ara s’han de prendre més enllà d’ideologies i territori: són decisions com a país. En segon lloc, hem de desenvolupar com a societat i conjuntament amb l’administració, les empreses i les institucions acadèmiques, estratègies enfocades a la innovació que ajudin al nostre país a posicionar-se entre els primers d’Europa pel que fa a l’economia del coneixement. Per altra banda, també hem de millorar la forma de transmetre i compartir les nostres idees i opinions, de forma que aquestes puguin ser discutides en un sentit ampli i constructiu, arreplegant iniciatives i tenint la força necessària per poder emprendre com a societat civil els canvis necessaris més enllà de posicions conformistes i/o resignades. 3) Com a nou Secretari General del Cercle, quines creu que són les línees prioritàries de treball a seguir? En quins àmbits el Cercle pot i ha d’incidir més? Sempre que s’inicia una nova etapa existeix una dosis molt alta d’il·lusió i ganes de fer coses, però això no és el treball d’una sola persona sinó el treball col·lectiu de tot un grup. Això no obstant, referent a les meves idees sobre les línees prioritàries a seguir, podem esmentar: a. Discutir i planificar les posicions i accions sobre com fer front i assolir des de les bases fins als directius la necessitat de que Catalunya ha de superar la societat basada en un diagrama industrial i canviar l’esquema a una societat basada en el coneixement i la innovació. b. Analitzar com des del Cercle es pot promoure la cultura de la innovació com a element essencial per avançar com a país. c. Analitzar i definir en quins sectors i en quines universitats es poden emprendre accions basades en una cultura innovadora i emprenedora. El paper evident del Cercle és actuar com a pont i fomentar experiències en aquest sentit, vinculant actors d’universitat/empresa/institucions per tal de funcionar com a exemple de viabilitat i possibilitats. d. Definir polítiques clares i presentar a l’opinió pública, institucions i govern, quines són les prioritats que com a país tenim i quin ha de ser l’ordre d’execució per transformar-nos en un dels 15 primers. Aquestes polítiques hauran de contemplar un posicionament sobre les infraestructures de comunicació, infraestructures TICs, formació especialitzada i superior, cultura, empresa/negoci i serveis adaptats al segle XXI. e. Establir des d’una perspectiva de món globalitzat i deslocalització de producció/serveis quin és el paper que ha d’assolir la societat catalana (i europea) i quins son els trets diferencials que s’han d’aprofitar per generar coneixement, competitivitat i valor afegit per superar una evident (cada vegada més) crisi “industrial” després d’una economia basada en el consum, la construcció i el turisme. f. Analitzar per sectors empresarials els punts forts en “know how” i establir un conjunt de projectes estratègics adaptats a la societat de la informació i trobar els actors adients que facin servir aquestes idees com a punts d’ignició en projectes reals. Finalment, després de sis anys de vocació i treball local hem de superar aquesta territorialitat i unificar criteris amb altres països europeus treballant conjuntament i arreplegant sinèrgies col·laboratives de les regions per a compartir/analitzar i emprendre plans de treball i experiències conjuntes. 4) Professionalment coneix bé el sistema universitari. Des del Cercle es manté l’impuls de celebrar anualment una Jornada de reflexió amb les universitats catalanes sobre recerca i col·laboració universitat-empresa. Quin és el rol que hi ha de jugar l’administració pública i els òrgans de govern en tot això? Creu que el problema essencial és el finançament? Nosaltres creiem que la innovació necessita d’una transferència procedent de la recerca bàsica i aplicada que el sistema universitari en la seva configuració actual (l’europeu en particular) no està oferint, i que considerem d’una importància vital i això implica la necessitat de canvis profunds, tant estructurals com culturals i de model de gestió. Des del Cercle ja ho vam manifestar en el nostre posicionament del novembre passat i també va quedar de manifest en les Jornades del Gener i el posicionament sobre la Universitat debatut i elaborat al mes de Juliol. Creiem que és necessari un pacte estratègic d’innovació per assolir no ja la universitat del 2010, sinó la del 2015-2020. Aquest pla/pacte estratègic ha de presentar un nou model que tingui com a base la reflexió de la comunitat universitària amb l’acceptació de que nous temps signifiquen nous models, per tal d’avançar en un model reflexiu, innovador i pragmàtic que es pugui posar en marxa sense pèrdua de temps i amb riscos controlats, tenint en compte que no s’ha de procedir amb l’objectiu de solucionar les urgències del dia a dia (que tampoc no s’han de descuidar), sinó amb pas segur cap a la definició, desenvolupament i implantació de nous models d’universitat, innovació i recerca. Tot això s’ha de fer tenint en compte, a més a més dels problemes de finançament del sistema universitari, que les universitats en aquest moment es troben en un moment de canvis profunds i encara no definits i/o aspectes que s’han de contemplar abans d’elaborar propostes viables, com per exemple: adaptació a l’espai d’educació europea superior, elaboració i publicació de la nova LUC (que pot desenvolupar algunes característiques pròpies en el sistema universitari) i problemes importants d’estructura, de gestió i de cultura de les institucions ja que aquestes s’han mogut sempre en un entorn no competitiu i en alguns àmbits aïllades de l’entorn socioeconòmic.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Informe Védrine

    ByAntoni Brey Rodríguez

    Publicacions

    Informe Védrine

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    28-09-2007
    Antoni Brey Rodríguez

    Breu e irònica reflexió de l’Antoni Brey sobre França, l'(anti)globalització i l’informe Védrine del nou Ministre d’Assumptes Exteriors francés.

    La relación de Francia con la globalización es un tema que me interesa y que, además, me divierte: resultan casi enternecedores los esfuerzos de los franceses por darle la vuelta a un proceso imparable sobre el cual, desde mi punto de vista, tienen una capacidad de control más bien limitada. Pero se lo toman muy en serio y siguen generando debate apasionado, inteligente y, en algún momento, desesperado. Posiblemente, demasiado en serio. Se ha apuntado que el malestar francés es, en parte, el resultado de la obsesión de sus pensadores por elucubrar sobre Freud o por exprimir las ideas de Marx hasta el punto de descuidar, al contrario que sus colegas anglosajones, las ciencias puras y la tecnología. Es decir, mucha teoría especulativa y poca práctica en el mundo real. Desde un punto de vista objetivo, la situación de Francia no es, ni mucho menos, desesperada, pero su estado de ánimo ha derivado hacia el pesimismo y la falta de confianza en sus propias fuerzas. Una pincelada de como están las cosas: meses atrás visité Bordeaux y en una librería del casco antiguo, muy bien surtida, les pedí el libro más vendido de ensayo del momento. Otro comprador se dirigió hacia mí y, muy amablemente, me dijo que, sin duda, se trataba de los Ensayos de Montaigne. Le expliqué, muy amablemente también, que me refería a algún texto sobre temáticas más actuales. Rápidamente el vendedor me llevó hacia la pila más bien situada del establecimiento y me ofreció un pequeño librito de tres euros: Pauvreté et inégalités – Ces créatures du néolibéralisme, del colectivo ATTAC. Antiglobalización pura y dura. Nuevo presidente, nueva etapa. El recién llegado ha encargado un informe sobre el tema al ex ministro de asuntos exteriores, Hubert Védrine. Se puede descargar en http://www.hubertvedrine.net/publication/rapport.pdf. Una reflexión interesante, directa, clara y concreta, que viene a decir que eso de la globalización no hay quien lo pare y que más vale maniobrar para ponerse a favor del viento. Quizás el documento les servirá de poco a los franceses, pero he de admitir que les envidio el esfuerzo. Y no soy el único: incluso el editorial del País del día siete de septiembre recomienda a Zapatero que encargue un documento similar y que promueva en España “un necesario gran debate nacional que brilla por su ausencia”. Una buena recomendación, justamente ahora que, en palabras del mismo Zapatero, hemos entrado en la Champions League de los países industrializados. Para no aguar la fiesta a nadie, me limito a un lacónico “veremos”. © Antoni Brey

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    L´educació, la base de tot plegat

    BySEBAP

    Publicacions

    L´educació, la base de tot plegat

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments
    Hora
    Data

    12-09-2007
    SEBAP

    Avui, dia 12 de setembre, amb la tornada a les aules i l’inici del nou curs escolar, el país torna lentament a la seva normalitat i podem donar per oficialment acabat el període estival. Uns 1.136.000 alumnes de tot el territori català, 31.000 més que l’any passat, avui han començat un nou curs. Un curs…

    Avui, dia 12 de setembre, amb la tornada a les aules i l’inici del nou curs escolar, el país torna lentament a la seva normalitat i podem donar per oficialment acabat el període estival. Uns 1.136.000 alumnes de tot el territori català, 31.000 més que l’any passat, avui han començat un nou curs. Un curs que hauria de formar, educar i entrenar les persones en el sí d’un món globalitzat sense trencar els trets d’identitat dels pobles. De la formació que rebrà el jovent de Catalunya, ens esperem que compleixi una triple finalitat:  La preparació de persones més dinàmiques, més actives i més compromeses amb el desenvolupament humà, la generació de valor i la sostenibilitat del planeta.  L’educació de les persones en la responsabilitat, sabedors de que el patró genètic dels homes i les dones és diferent, per la qual cosa no podem oblidar de que l’assumpció de maduresa i dinàmica més prematura de les dones és fruit també de la formació que reben. Una formació que si bé les prima al llarg del període educatiu, les castiga en el moment d’accedir al mercat laboral, encara massa pensat i dissenyat per homes, i que oblida el desenvolupament personal i familiar carregant a la dona amb més responsabilitats de les que li pertoquen. Ens cal una formació que amb independència del gènere, generi persones culturalment potents, mentalment desenvolupades i compromeses amb la igualtat i la corresponsabilitat.  En tercer lloc, si els dos punts anteriors feien més referència a les actituds, la darrera finalitat hauria de ser dotar els alumnes de coneixements tècnics, científics i instrumentals, que els permetin a aprendre al llarg de tota la seva vida, i progressar en la ciència per tal de poder-la convertir al servei de les persones. Tres objectius d’arrel estructural que han d’estar per sobre del panorama conjuntural i no poden veure’s minvats o ignorats pels tres aspectes que a la vegada caracteritzaran la implantació de la LOE, la nova llei d’educació, en aquest curs escolar: el desplegament definitiu de la sisena hora, l’assignatura d’educació per a la ciutadania, i l’obligatorietat de fer una tercera llengua en el primer cicle de primària. Hem d’entendre’ls com a instruments, i res més que instruments, al servei dels objectius de fons als que anteriorment fèiem referència. El Cercle per al Coneixement, des de la seva fundació i la definició dels 4 reptes que afronten les societats pròsperes (l’educació dels ciutadans, el model econòmic basat en el coneixement, la recerca i la innovació, i la qualitat de vida i sostenibilitat) ha insistit amb força en la importància del primer, la formació, partint de que sense aquesta la resta no són assolibles. Un nou curs és una nova oportunitat per avançar cap al futur, una nova oportunitat per invertir el recursos necessaris per desterrar el fracàs escolar de les nostres aules, una nova oportunitat per formar persones i construir ciutadans… En definitiva, una nova oportunitat que no hem de perdre. CERCLE PER AL CONEIXEMENT 12 de setembre de 2007

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits