El proppassat 21 de gener organitzàrem el primer seminari-debat del 2008 amb en Jordi Sànchez, Director de la Fundació Jaume Bofill. Amb el títol “L’Estat de l’Educació a Catalunya”, aquesta trobada obrí un nou front de debat sobre l’educació i la formació al nostre país, temàtica en la que el Cercle vol incidir i que trobarà la seva continuació en el seminari-debat organitzat pel proper dia 12 de febrer amb en Xavier Melgarejo, Director del Col·legi Claret de Barcelona. En aquesta ocasió, davant els resultats extrets de l’Informe publicat per la Fundació Jaume Bofill sobre l’educació a Catalunya i les conclusions de l’Informe Pisa, la trobada s’organitzà per tractar de detectar els principals problemes que pateix el nostre país en aquests aspectes i cercar-ne possibles solucions. En Jordi Sànchez inicià la seva intervenció ressaltant que l’educació, que durant llarg temps havia estat la gran oblidada en el debats del país, en aquests moments torna a situar-se al bell mig de l’atenció mediàtica i la opinió pública. La tendència del nostre sistema educatiu que ja apuntava l’Informe Pisa 2003 i s’ha corroborat amb el del 2006, així com els indicadors que l’anuari de la Fundació Jaume Bofill posen sobre la taula, ens força a plantejar-nos sèriament la necessitat d’abordar els reptes i mancances presents. Una qüestió ineludible i que sens dubte ha marcat la situació actual, és el passat més recent de Catalunya i l’entorn del qual procedim. Venim d’un sistema amb enormes dèficits democràtics, hem patit una successió de reformes educatives molt intensa en el temps que nos duen a parlar de la reforma reformada només entrar en aplicació, i ens trobem amb una realitat un pèl peculiar en la que històricament l’oferta educativa ha estat coprotagonitzada amb bastant paritat entre la iniciativa pública i la privada. En termes estadístics això significa aproximadament un 60% de centres públics i un 40% de privats i/o concertats, situació que s’inverteix a l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquests antecedents, conjuntament amb el model funcionarial de la figura docent al que estem lligats per tradició i regulació, conformen un dels aspectes als que hauríem de prestar atenció si ens volem apropar al tema en clau de futur. De fet, aquesta darrera qüestió és una de les que més soroll ha provocat amb el document de bases presentat per la Generalitat, i que ha resultat en la convocatòria d’una vaga del sector pel proper 14 de febrer. En Jordi Sànchez ens planteja un darrer element a tenir en compte a l’hora d’avaluar el sistema educatiu tot mirant la cojuntura actual: el nostre país ha viscut una enorme transformació en els darrers anys, vinculada per un costat a la conversió d’una societat industrial en una economia del coneixement (sobretot per l’efecte tractor dels països de l’entorn), i per l’altre cantó, la transformació de l’estructura social marcada pel fenòmen de la immigració. Els informes ens posen sobre la taula, en paraules d’en Jordi Sànchez, un doble problema d’eficàcia i d’equitat en el nostre sistema educatiu: El problema d’eficàcia ve determinat per la dificultat d’assolir uns objectius pel que fa referència a la qualitat de l’educació en un context europeu. Si entenem que l’eficàcia d’un sistema està basada en la capacitat de produir resultats a partir de la inversió col·lectiva feta en l’educació, el fracàs escolar és un indicador clau per mesurar el nivell de qualitat. En aquest sentit, les dades són molt poc satisfactòries: un 30% dels alumnes que finalitzen l’educació obligatòria no aconsegueixen acreditar cap titulació i un 50% o 60% dels joves que decideixen continuar amb el batxillerat, els cicles formatius o entrar a la universitat, no aconsegueixen finalitzar el seu itinerari. Quan parlem de la qualitat en l’educació, no podem obviar un altre debat que està intrínsicament relacionat amb l’essència de la pròpia educació, és a dir, amb el sentit últim que li volem otorgar i els fruits que n’esperem. Potser hem anat incorporant d’una forma excessivament simple un enorme relativisme sobre el que ha de ser i incorporar l’escola. Encara ara qualsevol casuística i problemàtica social passa per a que l’escola assumeixi una determinada educació, la qual cosa ha anat acompanyada d’una cada cop major dificultat de les famílies d’assumir una responsabilitat afectiva amb l’educació dels seus fills. No podem oblidar tampoc la importància i efecte que tenen els canvis en les dinàmiques familiars, que amb elements com la progressiva incorporació de la dona al mercat laboral, alteren la conciliació familiar amb els horaris i realitats dels fills, que acaben substituint certes mancances amb hores davant el televisor. És indispensable fer una revisió i reflexió crítica dels elements que als anys 70 i 80 es consideraren necessaris que incorporés l’escola tenint en compte la situació actual. També vinculada amb la manca de qualitat del nostre sistema, hem de ressaltar la preocupant dada d’estar a nivell europeu i fins i tot de la OCDE, només per davant de Portugal i Malta pel que fa a la taxa de joves majors de 17 anys que abandonen qualsevol sistema formal d’aprenentatge. Això ens situa en un escenari de precarietat molt important, sobretot a 10 o 15 anys vista. La globalització, la creixent competitivitat i la debilització de les fronteres en termes laborals, fan que Catalunya hagi d’esforçar-se per poder situar al mercat europeu estudiants capacitats per assumir els reptes que planteja un escenari global on el domini de l’anglès es torna una eina imprescindible. La segona gran preocupació expressada per la Fundació Jaume Bofill és el tema de l’equitat. Si l’educació, un dels pilars fonamentals del sistema de benestar té com a objectiu crear la igualtat d’oportunitats, les dades del sistema educatiu català ens mostren que la capacitat d’invertir la realitat de l’estructura social del país és molt baixa. Si mirem les dades de fracàs escolar en relació amb els components socioculturals de les famílies, trobem una segregació per origen social molt gran en l’educació. Això ve degut en part per les conseqüències de la reforma dels anys 90, però també per la incapacitat d’una incorporació homogènia dels nens estrangers nouvinguts, i la percepció cada cop major de l’opinió pública de que l’escola pública ja no garanteix l’autoritat ni la seguretat que molts pares desitgen pels seus fills. El problema d’aquesta segregació que apuntàvem s’origina en la selecció del centre que fan les famílies. Existeix una correlació accentuada entre les famílies que conscientment escullen l’escola pels seus fills (normalment concertada), de capital sociocultural més elevat, i la probabilitat de que els seus fills tinguin millors resultats o millors expectatives d’assolir bons resultats. En aquest sentit, els centres educatius acaben sent molt més homogenis que la realitat social del país. És a dir, ens reproduim entre els iguals. Amb aquesta situació en la que aquelles famílies que seleccionen el centre d’estudis tenen una major capacitat socioeconòmica i uns fills que tindran més possibilitats d’èxit, front a les llars on els fills acaben anant al centre que els toca, on es trobaran amb gent de similar origen social i unes possibilitats d’èxit menors, ens fa replantejar i qüestionar fins a quin punt hem de seguir posant sobre la taula el concepte de la llibertat d’elecció. Si bé la Constitució amb el seu article 27 ens delimita molt el terreny de joc, el dret a l’educació no hauria de ser només el dret a tenir una plaça en una escola, sinó el dret a tenir les mateixes oportunitats per obtenir uns bons resultats i acreditacions. Això també està vinculat amb el repartiment desigual de l’alumne estranger entre l’escola pública i la privada. L’escola concertada no els ha assimilat, en part perquè des de les institucions públiques ha mancat una voluntat clara d’assumir que l’escola concertada forma part del sistema educatiu i requereix d’un finançament més ajustat de les despeses del que històricament s’ha anat aportant. Si deixem que la regulació vingui donada exclusivament per les lleis del mercat i li sumem les percepcions negatives de l’escola pública, això ens acaba generant desigualtats d’accés. En Jordi Sànchez també ens parlà de l’enorme deficiència de finançament públic en l’educació. Lesforç a Catalunya des dels anys 80, malgrat ara estem en una tendència que va cap a la correcció, està no només molt per sota de la mitjana europea (3,2% dels pressupostos de la Generalitat en funció del PIB van cap a l’educació, mentre que la mitjana de l’Europa dels 15 es situava entre el 4,8 – 5,2%), sinó també a la cua d’Espanya. Sí que és cert que a Catalunya l’esforç pressupostari no és només d’un 3,2%, si tenim en compte que la resta ho aporten les famílies (aproximadament un 1,2% del conjunt del PIB català). Ara bé, deixar en mans del mercat aquesta aportació econòmica ha quedat patent que genera unes ineficiències socials que avui en dia comencen a ser molt visibles. La ponència d’en Sànchez finalitzà amb una reflexió sobre els cicles formatius professionals, que podrien i haurien de convertir-se en una bona plataforma per donar sortida a situacions que aboquen al fracàs. Ens trobem amb un decalatge que sembla fer-nos pensar que si un no arriba a la universitat no val la pena estudiar. Això ens duu a un buit pel que fa referència a la formació professional. Un mercat laboral voraç de mà d’obra barata ha seduït a molts joves que amb 16 anys veuen la possibilitat de guanyar-se els seus primers calers amb un sou mileurista que 10 anys després ja no serà suficient. Les conseqüències a mig i llarg termini, sobretot si entrem en un moment de recessió econòmica, seran nefastes. Precisament Catalunya i les Balears, on el pes de l’economia està molt centrat en el sector de serveis i fins i tot en l’economia estacionària, són les comunitats on major abandonament dels estudis als 17 anys es produeix. Caldria una ferma reflexió dels agents socials, econòmics i polítics per donar sortida a les necessitats que té el nostre mercat laboral i intentar conjugar-ho amb un impuls i incentivació caps als estudiants per a que aquests s’insereixin en cicles formatius professionals. En el debat posterior que es generà amb els associats del Cercle, sortiren alguns temes com el de la situació del professorat de Catalunya. En Jordi Sànchez ens avançà que segons un estudi que tenen en marxa sobre la satisfacció i motivació del personal docent a Catalunya, els resultats mostren que malgrat els sous i les condicions laborals són bones, gran part dels professors perden la il·lusió i motivació inicials perquè gairebé no tenen perspectives de progressar professionalment. El seminari-debat conclou amb la convicció compartida de que és necessari fer arribar aquestes qüestions als poders públics del país per tal d’evitar que la situació d’estancament incideixi en el futur en una realitat laboral que requerirà de professionals especialitzats i qualificats que el sistema educatiu actual no està generant.