El ponent, com a estudiós del sistema finès, féu que el seminari-debat girés entorn de les diferències entre el model educatiu finès i l’espanyol. La intervenció del Sr. Melgarejo començà per analitzar la història, cultura i tradicions de Finlàndia respecte els altres països nòrdics. Els finesos, poble que es caracteritza per tenir un 25% de càrrega genètica asiàtica, patiren la dominació sueca durant vuit segles, fet que explica la presència d’una important minoria sueca al país i que ha derivat en la implantació d’un sistema educatiu segregat lingüísticament. El luteranisme ha sigut la religió dominant des del segle XVIII, fet que culturalment ha implicat una aposta per l’esforç i el treball individual així com també representà una empenta a l’alfabetització de la societat. L’estreta coordinació entre el sistema sanitari i l’educatiu des dels primers anys de vida dels infants ha implicat que els nens prèviament a la seva entrada al sistema educatiu ja han estat diagnosticats de qualsevol trastorn (dèficit d’atenció, hiperactivitat, etc.). Arrel de la seva tesi doctoral sobre el cas finès, en Melgarejo ens parlà sobre tres subsistemes relacionats amb l’educació que ell considerà importants a analitzar i comparar amb el nostre model: Subsistema familiar FINLÀNDIA 1. Estructura de la familia postpatriarcal. 2. Dominància del valor de la responsabilitat sobre la seva pròpia vida. 3. Compatibilitat laboral i vida familiar. 4. La familia és considerada la primera responsable de l’educació dels seus fills. 5. Disciplina i corresponsabilitat de tots. 6. Input de l’Estat envers la dona, amb capacitat d’escollir el tipus d’ajuda. 7. Protecció especial envers la dona i la infància. 8. Només un 4% dels nens es troben en situació de pobresa 9. La parella es sustenta exclusivament en l’amor afectiu entre els pares. 10. Baix control dels pares sobre Internet i la televisió. ESPANYA 1. Familia patriarcal. 2. Poca implantació del valor de la responsabilitat. 3. Incompatibilitat de la vida laboral i familiar. 4. La familia considera l’escola la primera responsable de l’educació dels fills, i no assumeix o no pot assumir aquest rol educador. 5. Manca de límits i no corresponsabilitat dels homes en les tasques domèstiques. 6. Absència total d’inputs de l’Estat en la dona. Nul·la capacitat de decisió sobre el tipus d’ajuda. 7. Baixa protecció de l’Estat envers la dona i mitjana cap als fills. La dona sofreix explotació fora i dins del subsistema. 8. Més d’un 12% dels nens espanyols viuen en situació de pobresa. 9. La parella sol sustentar-se en l’amor afectiui entre els pares. 10. Molt baix control dels pares sobre internet i la televisió. Subsistema socio-cultural FINLÀNDIA 1. Gran quantitat de biblioteques i dotacions de les mateixes. 2. Biblioteques accesssibles, amb connexió entre elles i professionals ben formats. 3. Esglèsia luterana finesa integrada amb els objectius de l’Estat. 4. L’Esglèsia reforça la responsabilitat i la lectura de la Paraula. 5. Sistema de protecció social coordinat i unificat. 6. Capacitat d’elecció alta per escollir entre guarderies, cuidadores familiars i la pròpia mare. 7. Televisió i cinema subtitulats. S’aprèn a llegir per a entendre i s’aprenen idiomes. 8. Inputs a associacions culturals, clubs esportius, etc. ESPANYA 1. Xarxa pobre de biblioteques i dotació de les mateixes. 2. Biblioteques amb dificultats d’accés, sense connexió entre elles, i amb professionals mitjanament formats. 3. L’Esglèsia catòlica no està integrada amb els objectius de l’Estat. 4. L’Esglèsia no reforça especialment la responsabilitat i la lectura de la Paraula. 5. Sistema de protecció social descoordinat i no unificat. 6. Falta de llibertat d’elecció entre guarderies i la pròpia mare. 7. Televisió i cinema no subtitulats. No s’aprèn a llegir per a entendre així com tampoc no s’aprenen idiomes estrangers. 8. Falta d’inputs a associacions culturals, clubs esportius, etc. Subsistema escolar FINLÀNDIA 1. Escola pública majoritàriament. La titularitat la tenen els municipis. 2. Models d’escola basats en: l’escola com a cor de la comunitat, l’escola com a comunitat d’aprenentatge. 3. Gran descentralització administrativa. Les decisions són properes als ciutadans. 4. Disciplina alta, deures i esforç. 5. Ràtio baixa entre professors – alumnes. 6. Reconeixement de l’excel·lència 7. Atenció a la diversitat per interessos. 8. Formació dels professors de primària extraordinària. 9. Formació dels professors de secundària extraordinària. 10. Els professors més competents estan situats als primers cursos de primària. 11. Tenen 45 minuts de classe i 15 de descans. 12. Tenen menjar i els llibres de text gratuits en tots els centres. 13. Existeix un servei d’enfermeres pediàtriques dins dels centres. 14. Tenen psicòlegs i assistents socials dins i fora del centre. 15. Es realitzxa orientació escolar efectiva dins dels centres. 16. Xarxa de biblioteques escolars ben dotades, comunicades, accessibles quasi tots els dies de la setmana. Personal especialitzat. ESPANYA 1. Escola pública, privada i concertada. 2. Models d’escola basats en: model burocràtic i com a model de mercat. 3. Gran centralització administrativa. Decisions poc properes als ciutadans. 4. Baixa disciplina i deures, poca cultura de l’esforç. 5. Ràtio mitjana entre professors-alumnes 6. Impossibilitat el reconeixement de l’excel·lència. 7. Atenció a la diversitat per capacitats. 8. Formació dels professors de primària com a tota Europa. 9. Formació dels professors de secundària bona però amb carències pedagògiques. 10. Els professors més competents estan a la secundària. 11. Tenen 60 minuts de classe. 12. No hi ha ni llibres de text ni menjar gratuit als centres. 13. No existeix un servei d’infermeria pediàtrica dins dels centres. 14. No tenen psicòlegs i assistents socials dins i fora del centre. 15. No es realitza orientació escolar efectiva dins dels centres. 16. Xarxa de biblioteques escolars pobra, mal comunicades i inaccessibles quasi tots els dies de la setmana. Personal no especialitzat. La conclusió principal de la tesis d’en Melgarejo, que partia de la reflexió sobre quina era la variable crítica en el sistema educatiu finès que expliqui l’excel·lent rendiment dels alumnes finlandesos en competència lectora, fou la següent: la variable crítica essencial és la formació del professorat, principalment d’educació primària i en menor grau d’educació secundària, tenint en compte que aquesta variable inclou el procés de selecció i la formació del mateix. En el debat que s’originà a continuació entre el ponent i els associats del Cercle sorgiren qüestions relacionades amb la formació professional, més ben valorada a Finlàndia i enfocada de manera conjunta entre les escoles i empreses, i l’impuls i reconeixement que l’Estat finès ha donat a l’educació, considerant-la un aspecte primordial en clau nacionalista i com a instrument de construcció d’una identitat de país. Això ha implicat que la tasca docent estigui molt més valorada que al nostre país, a la vegada que també tenen més possibilitats d’ascendir laboralment i endegar una carrera docent. L’avaluació constant tant del professorat com dels alumnes, permet un millor funcionament del sistema, detectant amb rapidesa els punts dèbils i suscitables de millora. El nostre model educatiu es caracteritza per no tenir els nens en el centre d’atenció bàsic; ens és necessari adoptar un model de persones a nivell de país si pensem en clau de futur. La reforma de la funció pública és un dels altres aspecte que caldria afrontar seriosament quan parlem de millorar el nostre sistema educatiu propi. [… a informació relacionada podeu trobar un resum de la tesis del Sr. Melgarejo …]

En Pere Macias inicià la seva ponència fent una breu lectura del marc econòmic actual. Tenint en compte que Catalunya porta 15 anys de bonança econòmica, explicada pel fort pes d’alguns sectors industrials i de serveis, com per exemple la construcció, ara ens trobem davant d’un inevitable canvi de cicle. No podem obviar les dades de l’atur; tenint constància que per cada habitatge de menys que es farà, el nombre d’aturats augmentarà en 2,3, si l’Estat espanyol es planteja reduïr en 400.000 el nombre d’habitatges construits respecte l’any passat, ens trobarem amb un milió d’aturats. Per seguir creixent econòmicament, potser a un ritme menor que en anys anteriors, haurem d’emprendre una sèrie de reformes estructurals de llarg abast que fins ara no s’han fet. Hem de variar el model de creixement, implementant polítiques de R+D+i i d’impuls a la societat del coneixement. Per tal de poder dur-ho a terme, és necessari fer pactes amplis, pactes d’estat entre les principals forces polítiques i els professionals del món econòmic. Des de Convergència i Unió, consideren que són cinc les principals reformes pendents a abordar: 1) Liberalització econòmica 2) Pacte per l’educació 3) Reforma laboral incorporant el concepte de flexiseguretat 4) Establir una estratègia energètica 5) Avançar en termes d’innovació, desenvolupament i societat del coneixement Tenint en compte les cinc reformes mencionades, Macias ens parla sobre les polítiques que en funció d’aquestes reformes, CiU vol incorporar en el seu programa electoral. Aquestes són: A) Millorar les condicions de competitivitat, necessitat forçada per la situació preocupant que assoleix l’Estat Espanyol en indicadors internacionals. Malgrat que Espanya és la novena potència del món, els rànkings ens situen al número 29. Obtenim resultats poc satisfactoris en indicadors d’eficiència del mercat laboral, nivell d’absorció de tecnologia de les empreses, qualitat de les institucions de recerca científica, despesa de les companyies privades en R+D. institucions de recerca científica, despesa de les companyies privades en R+D. B) Impulsar polítiques públiques de recerca, que supleixin la insuficiència de recursos invertits en l’ámbit de la recerca. La despesa espanyola es situa només en un 1,16% del PIB mentre que altres països europeus com Alemanya o França estan bastant per sobre del 2%. Necessitem per tant, unes polítiques de recerca amb directives més clares i unes línees d’actuació que donin pas a compromisos de caràcter plurianual. En aquest sentit, no ens convé tenir polítiques i ministeris nous amb cada canvi de govern. C) Referent a la recerca protagonitzada per les universitats i centres de recerca, la primera necessitat òbvia també recau en obtenir més finançament. Un dels problemes més greus es deriva del marc organitzatiu tan rígid que caracteritza la universitat. Per millorar els problemes d’interlocució a Catalunya entre les universitats, centres de recerca i administracions públiques, i poder impulsar polítiques de recerca i foment de la societat del coneixement, es requereix de la complicitat de tots els actors implicats. En aquest sentit, CiU considera que el DURSI seria un bon model de ministeri que podria encarregar-se de tots els aspectes relacionats amb les universitats, recerca i societat del coneixement. D) La despesa privada en recerca també és un fet que CiU ha intentat potenciar mitjançant la negociació de prorrogar fins el 2011 l’aplicació de la reforma de l’impost de societats. Aquesta reforma, malgrat implica una baixada del tipus, també comporta l’anul·lació de les desgravacions. Ja que la majoria de desgravacions venien donades per les despeses en R+D+i , la supressió d’aquestes per les PIMEs pot ser un greu problema si el que volem és que segueixin innovant i invertint en recerca. E) Referent a la transferència de coneixement, existeixen problemes de distanciament entre el món de la recerca i les empreses. CiU està a favor de models que permetin una relació més estreta entre les PIMEs innovadores i la universitat, tenint en compte que és una qüestió de recursos, però sobretot d’infraestructures que permetin la interface entre uns i altres. Una de les propostes que es mencionaren per facilitar el traspàs de coneixement de la universitat a l’empresa i a la inversa fou la possibilitat de garantir que els llicenciats universitaris un cop insertats en el món laboral puguin tornar a la universitat periòdicament per a reciclar-se- La ponència d’en Pere Macias finalitzà amb una aposta clara per enfortir les condicions de l’entorn que permetin la implementació real d’una societat basada en el coneixement, partint d’un treball constant basat en el contacte continuat amb els ciutadans.

El proppassat 21 de gener organitzàrem el primer seminari-debat del 2008 amb en Jordi Sànchez, Director de la Fundació Jaume Bofill. Amb el títol “L’Estat de l’Educació a Catalunya”, aquesta trobada obrí un nou front de debat sobre l’educació i la formació al nostre país, temàtica en la que el Cercle vol incidir i que trobarà la seva continuació en el seminari-debat organitzat pel proper dia 12 de febrer amb en Xavier Melgarejo, Director del Col·legi Claret de Barcelona. En aquesta ocasió, davant els resultats extrets de l’Informe publicat per la Fundació Jaume Bofill sobre l’educació a Catalunya i les conclusions de l’Informe Pisa, la trobada s’organitzà per tractar de detectar els principals problemes que pateix el nostre país en aquests aspectes i cercar-ne possibles solucions. En Jordi Sànchez inicià la seva intervenció ressaltant que l’educació, que durant llarg temps havia estat la gran oblidada en el debats del país, en aquests moments torna a situar-se al bell mig de l’atenció mediàtica i la opinió pública. La tendència del nostre sistema educatiu que ja apuntava l’Informe Pisa 2003 i s’ha corroborat amb el del 2006, així com els indicadors que l’anuari de la Fundació Jaume Bofill posen sobre la taula, ens força a plantejar-nos sèriament la necessitat d’abordar els reptes i mancances presents. Una qüestió ineludible i que sens dubte ha marcat la situació actual, és el passat més recent de Catalunya i l’entorn del qual procedim. Venim d’un sistema amb enormes dèficits democràtics, hem patit una successió de reformes educatives molt intensa en el temps que nos duen a parlar de la reforma reformada només entrar en aplicació, i ens trobem amb una realitat un pèl peculiar en la que històricament l’oferta educativa ha estat coprotagonitzada amb bastant paritat entre la iniciativa pública i la privada. En termes estadístics això significa aproximadament un 60% de centres públics i un 40% de privats i/o concertats, situació que s’inverteix a l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquests antecedents, conjuntament amb el model funcionarial de la figura docent al que estem lligats per tradició i regulació, conformen un dels aspectes als que hauríem de prestar atenció si ens volem apropar al tema en clau de futur. De fet, aquesta darrera qüestió és una de les que més soroll ha provocat amb el document de bases presentat per la Generalitat, i que ha resultat en la convocatòria d’una vaga del sector pel proper 14 de febrer. En Jordi Sànchez ens planteja un darrer element a tenir en compte a l’hora d’avaluar el sistema educatiu tot mirant la cojuntura actual: el nostre país ha viscut una enorme transformació en els darrers anys, vinculada per un costat a la conversió d’una societat industrial en una economia del coneixement (sobretot per l’efecte tractor dels països de l’entorn), i per l’altre cantó, la transformació de l’estructura social marcada pel fenòmen de la immigració. Els informes ens posen sobre la taula, en paraules d’en Jordi Sànchez, un doble problema d’eficàcia i d’equitat en el nostre sistema educatiu: El problema d’eficàcia ve determinat per la dificultat d’assolir uns objectius pel que fa referència a la qualitat de l’educació en un context europeu. Si entenem que l’eficàcia d’un sistema està basada en la capacitat de produir resultats a partir de la inversió col·lectiva feta en l’educació, el fracàs escolar és un indicador clau per mesurar el nivell de qualitat. En aquest sentit, les dades són molt poc satisfactòries: un 30% dels alumnes que finalitzen l’educació obligatòria no aconsegueixen acreditar cap titulació i un 50% o 60% dels joves que decideixen continuar amb el batxillerat, els cicles formatius o entrar a la universitat, no aconsegueixen finalitzar el seu itinerari. Quan parlem de la qualitat en l’educació, no podem obviar un altre debat que està intrínsicament relacionat amb l’essència de la pròpia educació, és a dir, amb el sentit últim que li volem otorgar i els fruits que n’esperem. Potser hem anat incorporant d’una forma excessivament simple un enorme relativisme sobre el que ha de ser i incorporar l’escola. Encara ara qualsevol casuística i problemàtica social passa per a que l’escola assumeixi una determinada educació, la qual cosa ha anat acompanyada d’una cada cop major dificultat de les famílies d’assumir una responsabilitat afectiva amb l’educació dels seus fills. No podem oblidar tampoc la importància i efecte que tenen els canvis en les dinàmiques familiars, que amb elements com la progressiva incorporació de la dona al mercat laboral, alteren la conciliació familiar amb els horaris i realitats dels fills, que acaben substituint certes mancances amb hores davant el televisor. És indispensable fer una revisió i reflexió crítica dels elements que als anys 70 i 80 es consideraren necessaris que incorporés l’escola tenint en compte la situació actual. També vinculada amb la manca de qualitat del nostre sistema, hem de ressaltar la preocupant dada d’estar a nivell europeu i fins i tot de la OCDE, només per davant de Portugal i Malta pel que fa a la taxa de joves majors de 17 anys que abandonen qualsevol sistema formal d’aprenentatge. Això ens situa en un escenari de precarietat molt important, sobretot a 10 o 15 anys vista. La globalització, la creixent competitivitat i la debilització de les fronteres en termes laborals, fan que Catalunya hagi d’esforçar-se per poder situar al mercat europeu estudiants capacitats per assumir els reptes que planteja un escenari global on el domini de l’anglès es torna una eina imprescindible. La segona gran preocupació expressada per la Fundació Jaume Bofill és el tema de l’equitat. Si l’educació, un dels pilars fonamentals del sistema de benestar té com a objectiu crear la igualtat d’oportunitats, les dades del sistema educatiu català ens mostren que la capacitat d’invertir la realitat de l’estructura social del país és molt baixa. Si mirem les dades de fracàs escolar en relació amb els components socioculturals de les famílies, trobem una segregació per origen social molt gran en l’educació. Això ve degut en part per les conseqüències de la reforma dels anys 90, però també per la incapacitat d’una incorporació homogènia dels nens estrangers nouvinguts, i la percepció cada cop major de l’opinió pública de que l’escola pública ja no garanteix l’autoritat ni la seguretat que molts pares desitgen pels seus fills. El problema d’aquesta segregació que apuntàvem s’origina en la selecció del centre que fan les famílies. Existeix una correlació accentuada entre les famílies que conscientment escullen l’escola pels seus fills (normalment concertada), de capital sociocultural més elevat, i la probabilitat de que els seus fills tinguin millors resultats o millors expectatives d’assolir bons resultats. En aquest sentit, els centres educatius acaben sent molt més homogenis que la realitat social del país. És a dir, ens reproduim entre els iguals. Amb aquesta situació en la que aquelles famílies que seleccionen el centre d’estudis tenen una major capacitat socioeconòmica i uns fills que tindran més possibilitats d’èxit, front a les llars on els fills acaben anant al centre que els toca, on es trobaran amb gent de similar origen social i unes possibilitats d’èxit menors, ens fa replantejar i qüestionar fins a quin punt hem de seguir posant sobre la taula el concepte de la llibertat d’elecció. Si bé la Constitució amb el seu article 27 ens delimita molt el terreny de joc, el dret a l’educació no hauria de ser només el dret a tenir una plaça en una escola, sinó el dret a tenir les mateixes oportunitats per obtenir uns bons resultats i acreditacions. Això també està vinculat amb el repartiment desigual de l’alumne estranger entre l’escola pública i la privada. L’escola concertada no els ha assimilat, en part perquè des de les institucions públiques ha mancat una voluntat clara d’assumir que l’escola concertada forma part del sistema educatiu i requereix d’un finançament més ajustat de les despeses del que històricament s’ha anat aportant. Si deixem que la regulació vingui donada exclusivament per les lleis del mercat i li sumem les percepcions negatives de l’escola pública, això ens acaba generant desigualtats d’accés. En Jordi Sànchez també ens parlà de l’enorme deficiència de finançament públic en l’educació. Lesforç a Catalunya des dels anys 80, malgrat ara estem en una tendència que va cap a la correcció, està no només molt per sota de la mitjana europea (3,2% dels pressupostos de la Generalitat en funció del PIB van cap a l’educació, mentre que la mitjana de l’Europa dels 15 es situava entre el 4,8 – 5,2%), sinó també a la cua d’Espanya. Sí que és cert que a Catalunya l’esforç pressupostari no és només d’un 3,2%, si tenim en compte que la resta ho aporten les famílies (aproximadament un 1,2% del conjunt del PIB català). Ara bé, deixar en mans del mercat aquesta aportació econòmica ha quedat patent que genera unes ineficiències socials que avui en dia comencen a ser molt visibles. La ponència d’en Sànchez finalitzà amb una reflexió sobre els cicles formatius professionals, que podrien i haurien de convertir-se en una bona plataforma per donar sortida a situacions que aboquen al fracàs. Ens trobem amb un decalatge que sembla fer-nos pensar que si un no arriba a la universitat no val la pena estudiar. Això ens duu a un buit pel que fa referència a la formació professional. Un mercat laboral voraç de mà d’obra barata ha seduït a molts joves que amb 16 anys veuen la possibilitat de guanyar-se els seus primers calers amb un sou mileurista que 10 anys després ja no serà suficient. Les conseqüències a mig i llarg termini, sobretot si entrem en un moment de recessió econòmica, seran nefastes. Precisament Catalunya i les Balears, on el pes de l’economia està molt centrat en el sector de serveis i fins i tot en l’economia estacionària, són les comunitats on major abandonament dels estudis als 17 anys es produeix. Caldria una ferma reflexió dels agents socials, econòmics i polítics per donar sortida a les necessitats que té el nostre mercat laboral i intentar conjugar-ho amb un impuls i incentivació caps als estudiants per a que aquests s’insereixin en cicles formatius professionals. En el debat posterior que es generà amb els associats del Cercle, sortiren alguns temes com el de la situació del professorat de Catalunya. En Jordi Sànchez ens avançà que segons un estudi que tenen en marxa sobre la satisfacció i motivació del personal docent a Catalunya, els resultats mostren que malgrat els sous i les condicions laborals són bones, gran part dels professors perden la il·lusió i motivació inicials perquè gairebé no tenen perspectives de progressar professionalment. El seminari-debat conclou amb la convicció compartida de que és necessari fer arribar aquestes qüestions als poders públics del país per tal d’evitar que la situació d’estancament incideixi en el futur en una realitat laboral que requerirà de professionals especialitzats i qualificats que el sistema educatiu actual no està generant.