Cercle per al Coneixement Publicacions

  • | | | |

    Sopar amb Carles Kinder – resum de continguts

    BySEBAP

    Publicacions

    Sopar amb Carles Kinder – resum de continguts

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats
    Hora
    Data

    03-12-2004
    SEBAP

    Carles Kinder, CEO de GTD Ingeniería de Sistemas y de Software, fou el convidat al sopar que el Cercle per al Coneixement va celebrar el passat dimecres 1 de Desembre a Barcelona.

    L’empresa GTD, fundada al 1987, és avui da una de les companyies europees més rellevants en ingenieria de sistemes i de software en sectors de negoci tals com Espai, Defensa, Aeronàutica, Indústria, Ciència i Telecomunicacions. Però la seva història, tal i com va explicar Kinder, no estava encaminada des d’un principi cap aquesta direcció. Com a economista especialitzat en temes d’economia regional i polítiques econòmiques territorials, la diputació de Barcelona va encarregar a Carles Kinder, a finals dels anys 80, organitzar una línia de Capital Risk orientada a la promoció de l’activitat econòmica estratègica en el territori català. En aquells moments Catalunya sortia d’una llarga crisi que havia començat als anys 70, i, desde la seva formació com a economista, Carles Kinder entenia que el més important era intentar crear instruments de revitalització del teixit industrial català per fer-lo competitiu amb l’horitzó del final del segle XX. En coherència amb aquest pensament, la primera acció com a responsable d’aquesta companyia de Capital Risk de la Diputació de Barcelona va ser impulsar un instrument de modernització industrial. Se li va acudir crear una empresa l’objectiu de la qual fós introduir el canvi tècnic que s’havia produit durant els anys 80, que consistia bàsicament en la medició de la informàtica com a mecanisme d’automatització i de millora dels processos productius. En conseqüència van crear com a acció estratègica una companyia amb una ingenieria especialitzada en poder acompanyar les empreses en els seus processos de millora, modernització, i informatització de totes les seves línies de producció. Contravenint tots els principis del Capital Risk, van organitzar una empresa on no hi havia empresari/capital ni projecte empresarial. Bàsicament, i com explicava Carles Kinder, van dissenyar un pla d’empresa, i van identificar 5 eninyers joves que responien a un perfil emprenedor capaç de liderar un projecte d’aquest estil. El bussiness plan requeria 9 milions de les antigues pessetes per posar en marxa la companyia, i com que el Capital Risk en aquell moment tenia limitada la seva participació en un 30% del capital, van inventar un capital nominal de 30 Milions per poder insertar els 9 de Capital Risk que eren els realment necessaris per posar en marxa l’empresa. Els altres 5 socis es comprometien a posar la seva feina i aportar el capital contra resultat de la mateixa. Amb aquesta base neix GTD Ingenierías de Sistemas y de Software l’any 1987, orientada en un principi a prestar serveis a la indústria general dins el territori català. Malgrat la primarenca voluntat generalista, explicava Kinder, aviat es van adonar que la demanda provenia bàsicament del sector de l’automòbil, la qual cosa no és d’estranyar donat que era la part més important del teixit industrial de Catalunya en aquells moments. Els tres anys següents van servir a l’empresa per situar-se en un bon lloc dins aquest sector de la indústria, creixent en facturació i en recursos humans fins a conformar un equip d’unes 30 persones. En aquell moment, i a partir d’una reflexió sobre el seu paper dins la cadena de valor (en la qual figuraven en les darreres posicions i lligats a la subcontractació), van arribar a la conclusió que es trobaven en un mercat en el qual els marges eren reduïts, i on la competència exclusiva via preus no incentivava la qualitat o la innovació. Constatant això, van decidir situar-se en entorns on aquesta voluntat d’excel.lència o d’innovació fós més apreciada. És a dir, sectors on la competència no fós exclusivament pels preus sinó també per la diferenciació dels productes o dels serveis. En aquest sentit, la notícia que l’Agència Espacial Europea planejava construir un nou llançador – l’Arianne 5 – , els va fer interessar-se pel sector espacial. Tal i com explicava Carles Kinder, el nou llançador requeria una infraestructura de llançament nova, un centre de llançament i un centre de control, que hauria de funcionar en base a allò amb el que GTD ja treballava: la informàtica a temps real. El repte consistia aleshores en adaptar la tecnologia que utilitzaven per als centres de control de les línies productives a les enormes dimensions d’un centre de llançament espacial. El primer requisit per optar al disseny i gestió d’aquest centre de llançament era estar homologats per l’Agència Espacial Europea. Tot i aconseguir la homologació després d’un llarg procés de certificacions i inspeccions, la oferta que van presentar a l’ Agència Espacial Europea va quedar finalista davant d’una multinacional francesa. Finalment, però, l’encàrrec va acabar recaient a mans de GTD, després que la multinacional francesa hagués fracassat en l’elaboració del projecte que havien dissenyat. Després de fer el centre de llançament, també van accedir a la realització del centre de control . Amb això, avui dia controlen el 100% de la gestió del centre espacial europeu, del qual tots els sistemes han estat concebuts, dissenyats i implementats per GTD. El “segment terra” , tal i com l’anomenava Carles Kinder, estava completament a mans de la seva empresa. El nou repte, per tant, es centrava en la indústria del software de vol. A partir d’aquí i després de nous concursos guanyats i perduts, van aconseguir l’encàrrec de dissenyar el software de vol del cohet Arianne 5. Avui dia, a més del programa de vol de l’Arianne 5, GTD també dissenya el software de diversos satèl.lits, com per exemple la nau espacial Jules Verne (vehicle automàtic que ha de servir per alimentar l’estació espacial europea de manera automàtica en el futur). Després de consolidar-se com a companyia dins els sector espacial, van entrar en el sector aeronàutic: en primer lloc en el camp militar i seguidament en el civil. Avui dia fan una gran part del software dels nous models d’airbus , i inclús són una de les 4 companyies europees amb certificació per dissenyar software dels nivells A i B (software crític vinculat directament al vol de l’avió). Així doncs, dins el sector aeroespacial, tot i que, segons comentava Carles Kinder, hi ha empreses molt més grans que GTD, el seu treball compta amb el reconeixement internacional . Un altres reptes que ens explicava Kinder era entrar en el CERN, “una de les grans catedrals del software del món”, segons les seves paraules. Van estar més de dos anys concursant en diferents ofertes fins que van aconseguir guanyar-ne una que els ha permès anar incrementant poc a poc la seva quota de participació. Després de reflexionar sobre la trajectòria de la seva empresa, Carles Kinder explicava alguns dels factors que han anat marcant la seva evolució:
    • l’esforç i la perseverància: cal seguir un objectiu encara que les satisfaccions triguin en arribar.
    • Qualitat: aconseguir els certificats necessaris per homologar-se per l’Agència Espacial Europea.
    • Capacitat d’aprenentatge constant
    Tot i ser una empresa competitiva en els sectors aeronàutic i espacial, Carles Kinder explicava que un dels inconvenients que té aquest mercat és que té poca presència a Catalunya. Per això un dels reptes que ara mateix encaren és introduir-se en el sector financer o tecnològic català. En aquest sentit, la credibilitat tècnica per virar cap a aquests sectors ja la tenen garantida, però tal i com explicava Carles Kinder, les noves barreres són d’una altra naturalesa: les dimensions de la seva empresa (d’uns 300 treballadors), o el fet que és un mercat en el què competeixen grans companyies de serveis integrals entre les quals és difícil fer-se un lloc. La via d’entrada en aquests sectors, explicava Kinder, ha estat sempre “des de dalt”, és a dir, assumint grans reptes tecnològics. Un exemple és el fet de derivar activitats de recerca i desenvolupament tot concentrant aquesta activitat sota un denominador comú anomenat KES (Knowledge Enabled Services). Bàsicament, tal i com ho explicava Carles Kinder, es tracta d’adaptar la tecnologia que aplicaven per a l’Agència Espacial Europea a les necessitats de les empreses dels nous sectors a què s’encaminaven. Com a exemple, Kinder citava el cas en què canviant els inputs dels algorismes que aplicaven per a optimitzar la vida dels satèl.lits, la mateixa tecnologia podia servir per preveure els perfils de consum dels clients d’una entitat bancària o preveure possibles fraus en l’ús de les targetes electròniques. Així doncs, l’entrada en els nous sectors s’ha aconseguit amb l’oferta d’un producte diferenciat, ja que com dèia Carles Kinder la seva empresa no tenia ni el tamany ni la possibilitat d’oferir serveis integrals. Després d’aquesta exhaustiva reflexió sobre l’evolució de GTD , les conclusions a què arriba Carles Kinder es poden resumir de la següent manera: Tot i no ser en principi una empresa amb un bussiness plan excelent, van anar-se anticipant al riscos i analitzant estratègicament els sectors per identificar oportunitats. Van mantenir sempre la visió a mig termini i l’aposta per ubicar-se en posicions que els poguessin donar avantatges competitives. Les claus d’aquest procés, segons ell mateix explicava, van ser les següents:
    • Un lideratge intern clar, que es veia facilitat donades les dimensions mitjanes de la seva empresa. Lideratge tant de recursos interns com de l’equip humà, al que cal estimular constantment.
    • Reinvertir recursos i temps en processos de Recerca i Desenvolupament per aconseguir una millora constant en el coneixement de la tecnologia.
    • Participar activament en els programes institucionals, especialment en els programes de recerca europeus, ja que, a més d’aconseguir co-financiació per als projectes de recerca, permeten establir xarxes de col.laboració i competència amb altres companyies europees.
    Per altra banda, els factors exògens no van suposar, segons Carles Kinder, gaire ajuda per a la realització dels seus projectes. Analitzant la situació de les polítiques econòmiques de Catalunya, Carles Kinder va identificar els factors que relenteixen la creació de noves companyies com la que ha acabat sent GTD:
    • Una política industrial orientada a captar inversions de grans multinacionals extrangeres, que generin un cert efecte multiplicador sobre el teixit local, però sense contemplar una política industrial sectorial.
    • Absència de polítiques clares de foment de la Recerca i el Desenvolupament.
    • Absència de polítiques clares d’utilització de recursos públics per generar desenvolupament tecnològic.
    • Absència de grans companyies que renovin el teixit industrial de Catalunya, cosa que sí succeeix per exemple al País Vasc, on grans companyies com Iberdrola han optat per proveir-se dels seus serveis tecnològics en empreses del seu entorn, afavorint així l’aparició i el creixement d’empreses de serveis tecnològics al País Vasc. Segons Carles Kinder, en aquest cas Iberdrola ha aconseguit proveir-se del mateix servei a mig termini que li hauria ofert la General Electrics d’Estats Units, però disposant de tecnologia pròpia i d’un entorn tecnològic que li facilitarà evolucionar en els seus sistemes.
    • Absència de pràctiques de cooperació entre les empreses.
    • Absència d’una visió empresarial a llarg termini, cosa que suposa una limitació per certes planificacions estratègiques.
    Carles Kinder va concloure la seva reflexió indicant que el repte de GTD Ingeniería de Sistemas y de Software consisteix desde els seus inicis en fer, des d’una mitjana empresa, una evolució cap a un posicionament competitiu en el qual la fortalesa resideixi en el coneixement, i sobretot, en que aquest coneixement resideixi en la companyia més que no pas repartit entre els seus membres.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    Seleccionem sobre `Propietat intel·lectual, innovació científica i efectes sobre bens bàsics´

    ByXavier Seuba

    Publicacions

    Seleccionem sobre `Propietat intel·lectual, innovació científica i efectes sobre bens bàsics´

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Memòries anuals
    Hora
    Data

    25-11-2004
    Xavier Seuba

    Selecció de llibres que aborden les particularitats de les lleis de Propietat Intelectual, i les controvèrsies a què actualment s’enfronta.

    L’àmplia categoria coneguda com a drets sobre la propietat intel·lectual es divideix en dues branques, una primera que agrupa els drets sobre la propietat industrial i que inclou, entre d’altres, a les patents, i la dels drets d’autor. La protecció sobre els drets de la propietat intel·lectual ha esta tradicionalment considerada com un dels mitjans més efectius per estimular la innovació i fomentar el desenvolupament científic. La propietat intel·lectual es comença a protegir el s. XIX a l´entendre que concedir el monopoli de l’explotació d’una determinada matèria compensa l’esforç investigador i, a l’hora, genera ingressos suficients per emprendre de nou la tasca investigadora. Aquesta és avui encara, la idea que s´esmenta per a justificar la protecció dels drets sobre la propietat intel·lectual, a la que se li sol afegir el benefici social que representa posar a la llum pública les dades característiques de la matèria patentada, pràctica en teoria indispensable però a la pràctica més que matisable. Per altra banda, des d´alguns sectors s’apunta que més que promoure el desenvolupament científic, aquesta creació i protecció de monopolis facilita justament el contrari. En tot cas, la gran revolució en aquest camp ha esdivingut d´ençà l´any 1995, quan la protecció de la propietat intel·lectual s´aplica per igual virtualment a tot el món gràcies a la seva incorporació en uns acords, els constitutius de l´Organització Mundial del Comerç, notòriament aliens a la matèria. També d´ençà aleshores s´ha aixecat un notable revol arrel de les diferents conclusions relatives als efectes d’introduir un sistema uniforme que quasi no té en compte la distinció entre els diferents nivells nacionals de desenvolupament científic i tecnològic. Així mateix, introduir una protecció que encareix el preu de matèries que afecten a les necessitat bàsiques i poder patentar determinades formes de vida ha estat, també, un important focus de controvèrsia. La següent proposta bibliogràfica pretén donar algunes claus per acostar-se a aquesta temàtica, aportant tant llibres com articles que donen una visió general en principi asèptica, i d´altes clarament crítics o que donen suport a la protecció dels drets de la propietat intel·lectual. En tot cas, resulta difícil formular valoracions generals sobre l’encert de concedir aquesta protecció si els que es cerca va més enllà del benefici econòmic i es fixa, en canvi, en el propi desenvolupament científic i en el benestar del màxim nombre de persones possible. Iglesias Prada, J, L., (Dir.) Los derechos de la propiedad intelectual en la Organización Mundial del Comercio. El Acuerdo sobre los Aspectos de los Derechos de la Propiedad Intelectual relacionados con el comercio, Tomo I, Madrid. Obra de perspectiva eminentment jurídica que detalla quins són els mínims de protecció als drets de la propietat intel·lectual que han de garantir els Estats Membres de l´Organització Mundial del Comerç. Comisión sobre Derechos de Propiedad Intelectual, Integrando los derechos de propiedad intelectual y la política de desarrollo, Londres, Comisión sobre Derechos de Propiedad Intelectual, 2002. Disponible a www.iprcommission.org L´any 2000 el Govern Britànic encarrega a vuit reconeguts experts un estudi sobre els efectes de la introducció de la protecció de la propietat intel·lectual a nivell global. Les conclusions d´aquest estudi assenyalen, principalment, la impossibilitat de introduir un sistema homogeni, que no tingui en compte les especificitats dels països en vies de desenvolupament, sense que això afecti negativament a la salut pública dels mateixos i augmenti, a l´hora, l´anomenada fractura tecnològica entre els països industrialitzats i la resta. Correa, C., “Ownership of knowledge – the role of patents in pharmaceutical R&D”, Bulletin of the World Health Organization, October 2004, 82 (10), pp. 784-790. Estudi i reflexions en favor i en contra del mateix que denuncia el mal ús i l´abús d´estratègies legals entorn a la protecció de la propietat intel·lectual dels productes farmacèutics. Edelman, M., Okonski, K., La libertad de comercio mejora las condiciones de salud, Ginebra, International Policy Network, septiembre 2003. Estudi clarament favorable a la globalització d´una homogènia concepció i protecció de la propietat intel·lectual sobre productes farmacèutics. Assumeix bàsicament que els beneficis que els països desenvolupats extreuen d’aquesta regulació i protecció són possibles d´assolir també per part dels països en vies de desenvolupament. Ryan, M. P., Knowledge Diplomacy: Global Competition and the Politics of Intellectual Property, Washington D.C., Brookings Institution Press, 1998. Sell, S., K., Private Power, Public Law. The Globalization of Intellectual Property Rights, Cambridge, 2003 Aquests dos llibres descriuen el procés gràcies al qual la protecció de la propietat intel·lectual ha entrat en un procés d´estandarització mundial. Aquí, més que la regulació en si mateixa o els efectes que pot tenir, el que es fa és mostrar com tan sols tretze gran companyies han estat capaces d´introduir a nivell global un sistema dissenyat notablement favorable als seus interessos. Shiva, V., ¿Proteger o expoliar? Los derechos de la propiedad intelectual, Barcelona, Intermón, 2003 Crítica aferrissada del propi concepte de propietat intel·lectual, potser mancada de finesa legal però sens dubte útil i entenedora per conèixer els lemes d´aquells més crítics i pessimistes sobre els efectes d’aquesta protecció, especialment pel que fa referència al sector agrícola i a la salut pública..

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    Disseny de serveis o servei de dissenys?

    ByDavid Suñol

    Publicacions

    Disseny de serveis o servei de dissenys?

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    25-11-2004
    David Suñol

    De quin disseny estem parlant? Què té a veure el disseny amb la gent gran? Quins reptes s’obren donada la realitat actual de l’augment de gent de més de 65 anys?

    El significat de la paraula disseny, com l’activitat encaminada a aconseguir la producció en sèrie d’objectes útils i bells, s’ha anat ampliant al llarg dels temps aplicant-se al procés de creació de solucions a mida i ben pensades. Així, s’ha parlat de disseny d’interiors, disseny gràfic, disseny d’interfícies multimèdia… arribant, fins i tot, a introduir-se en el món culinari (en un restaurant em van oferir una amanida “disseny de la casa”). També la podem utilitzar com a disseny de serveis. És a dir, el procés de creació de productes efímers que han de cobrir les expectatives de l’usuari, que poden ser molt diverses, tan com usuaris diferents, i que han de ser produïts amb costos baixos. Possiblement darrere d’un servei a persones hi ha un sistema complex suportat per diverses empreses, cadascuna bona en la seva activitat, que complementen les seves capacitats per crear uns serveis que no serien capaces de donar cap d’ella d’una manera autònoma. Dissenyar serveis a persones és molt més complex que establir processos dins d’una organització. En realitat estem parlant de crear un ecosistema amb capacitat d’autoadaptació a les condicions de la demanda que sempre està en evolució. Un exemple: Dissenyar un servei de suport a gent gran que viu sola, o passa bona part del dia sola, i que té capacitat per gestionar el seu entorn amb suport exterior, vol dir crear un sistema que ofereixi com a porta d’entrada un ‘call center’ amb uns procediments adequats per resoldre problemes, és a dir, un ‘Centre de Respostes’. La connexió amb aquest centre en molts casos pot ser activada per un dispositiu electrònic que tingui la persona gran. El Centre de Respostes ha de ser capaç de mobilitzar tot un conjunt de serveis tècnics de reparació d’electrodomèstics, d’avaries o de reformes a la casa, i també de solucionar temes com la neteja personal i de la casa, la compra… sense oblidar que la gran necessitat de les persones grans és sovint la d’afecte i companyia. A Espanya, el nombre de persones discapacitades de més de 65 anys és de 2 milions i l’any 2025 s’haurà duplicat. Ara comencen a aparèixer productes d’estalvi com les assegurances de dependència, que s’activen quan hi ha incapacitat per desenvolupar alguna de les activitats bàsiques de la vida diària. Aquestes assegurances garanteixen un servei d’ajut a l’activitat que ja no es pot realitzar, o una quantitat de diners perquè l’assegurat resolgui les seves mancances. Pel client és més atractiu un servei amb la qualitat garantida que uns diners. Una de les característiques d’aquest producte és que es va pagant una quota fins que es comença a rebre algun dels serveis. Aquesta nova concepció del disseny s’està desenvolupant paral·lelament al augment de les unitats unifamiliars. Cada dia es donen amb menys freqüència les famílies extenses formades per tres generacions, dins de les quals es produeix el fet cultural mediterrani de la solidaritat intergeneracional. Així doncs, la demanda d’aquests serveis està creant un mercat nou, pels canvis d’hàbits, i en creixement, per l’augment de l’esperança de vida, que comença a ser pressupostat amb les assegurances de dependència i que implica actors amb perfils molt diferents. Tot plegat es mereix una resposta innovadora. Segurament l’atenció a les persones grans serà prestada per una xarxa d’empreses i professionals que necessitaran d’un lideratge, d’una coordinació operativa i, molt possiblement, un dels nodes de la xarxa serà un Servei de Dissenys que dissenyi aquests serveis.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    Entrevista a Josep Maria Rosanas

    ByJoan Monràs Oliu

    Publicacions

    Entrevista a Josep Maria Rosanas

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Entrevistes
    Hora
    Data

    15-11-2004
    Joan Monràs Oliu

    Entrevista amb J.M. Rosanas, doctor en Enginyeria Industrial per la UPC (1981), màster en Economia i Direcció d’Empreses per IESE (1972) i doctor en management per la Northestern University (Estats Units, 1977). Actualment és professor ordinari de IESE i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra. Amb ell vam compartir les nostres preocupacions i els nostres…

    Què et sembla la societat del coneixement i lideratges, potser en contraposició a societat de la informació? A vegades es prenen com a equivalents. Tanmateix la informació es pot mesurar amb bits i el coneixement no. Hi ha formes de coneixement que no són explícites i conegudes des de fa temps, i que, en canvi, són coneixements reals i fonamentals per la direcció d’empresa, per exemple. Amb aquesta opinió vaig una mica a contracorrent perquè molta gent prefereix reduir-ho tot a un càlcul numèric o a una anàlisi econòmica, però no inclouen tot el que hi ha en el món de les organitzacions. De fet les organitzacions es mouen essencialment per persones, i aquestes tenen unes necessitats econòmiques, però moltes altres aspiracions que no tenen res a veure amb l’economia. Per tant el fet de conèixer bé les persones i saber com aquestes treballen esdevé essencial per les organitzacions, i més en un món complex com l’actual. Si al segle XIX hi havia moltes feines mecàniques, ara han desaparegut, així que les persones necessiten pensar. Això es tradueix en una col·laboració activa, i no en un complir els deures, o el contracte. Quan només es fa això, es fa el mínim imprescindible, perdent la capacitat de la gent de fer el màxim. Quin és el cas que cal fer al mercat? En aquest sentit el primer que cal dir és que seguir el mercat és la millor manera de quedar, com a molt, els segons. Altres empreses ja hauran fet aquest producte abans que nosaltres, cosa que fa que no puguem tenir un avantatge competitiu. És una mica com els polítics i els programes electorals o les televisions i les audiències. Si es segueix el mercat, els votants o els telespectadors es va a remolc, és difícil fer una cosa “diferent” que aporti valor. Com valora el mercat el coneixement? La meva tendència és dir-te que malament. La raó és ben senzilla: tothom menysprea allò que ignora, per tant com que jo ignoro el coneixement dels altres… Aquest és un problema de la naturalesa humana que presumeix de valorar el que fan els altres però que sovint no és així. Tot això queda de manifest de manera més clara quan parlem de gent que treballa amb coneixement i no amb informació. Quins et semblen que són els problemes de l’aparent falta de transferència de coneixement entre universitat i empresa? La relació entre universitats i empresa lliga amb la teoria del menyspreu que comentava. En el sentit que les universitats no saben què fan les empreses i per tant ho menyspreen, i les empreses no saben què fan les universitats i per tant també ho menyspreen; quan en realitat seria molt interessant connectar-ho. S’han donat alguns passos darrerament. Un exemple és la UPC, amb el programa Innova, que mica en mica contribueix a fer del coneixement que es crea una eina aprofitable. Un altre exemple en aquest sentit és que pocs professors d’universitat volen muntar una empresa, alguns ho consideren fins i tot una perversió. Per què costa parlar de societat de coneixement, de canvi en les organitzacions, i en canvi no es para de parlar, per exemple, de la llengua catalana? Una cosa és molt abstracta i l’altra molt concreta. La gent no es mou per conceptes tècnics o abstractes, sinó que es mou per la poesia o les banderes. Així la gent pot emocionar-se davant una bandera nacionalista o no nacionalista, en canvi costa que ho faci davant una teoria, o uns pensaments. Tanmateix posar els sentiments a la política no té perquè anar en contra de la racionalitat, encara aquesta hauria d’anar per davant de tot. Tanmateix les persones no podem viure sense sentimentalisme. Finalment cal dir que no sempre es va endavant en aquest sentit. El com manar o no manar ja s’havia pensat des de fa temps. Els darrers anys no han estat precisament de retrocés més que d’avenç, potser fins a la punxada de la bombolla. Afortunadament sembla que la tendència canvia.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    Tecnologia i empresa

    ByJosep Pallarés i Torrents

    Publicacions

    Tecnologia i empresa

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    11-11-2004
    Josep Pallarés i Torrents

    Quin paper té la tecnologia en la societat del coneixement? Què esperem quan introduim tecnologia a l’empresa? Com introduir-la?

    Sempre parlem de tecnologia, i n’hi ha per donar i per vendre! Se’ns ofereixen solucions a problemes que mai tindrem i sempre sembla que no fem res, o molt poc, per la millora tecnològica. Hi ha una innovació tecnològica que aporta novetat, atractiu i facilitat d’ús. L’exemple més clar és el telèfon mòbil, però també la web i l’e-mail. L’èxit és segur. L’únic fre que hi pot haver el trobem en el desplegament d’infrastructures i l’evolució del propi producte. Per contra, hi ha un altre tipus d’innovació tecnològica que exigeix una preparació de les empreses, una bona base de sistemes informàtics i claredat d’idees dins l’equip directiu. Aquesta és la més difícil d’assolir i la responsable dels grans fracassos; però també és la que dóna diferencial competitiu entre les empreses, per exemple, en temes relacionats amb B2B, B2C, SCM, CRM, PLM, eines de col·laboració, etc. Allà pels anys 80, vaig llegir en una revista una frase, l’autor de la qual no recordo, que deia així:
    “Les noves tecnologies tenen un gran avantatge i un gran inconvenient. El gran inconvenient és que es fa difícil justificar un pay-back, el gran avantatge és que no funcionen.”
    A part de la barbaritat que pot semblar aquesta frase, si ens parem a pensar un moment, podem donar-ne una lectura més profunda. Pel que fa a la tecnologia, sembla que vulgui dir que:
    1. No “escolta” gaire les necessitats de les empreses i fa de la tecnologia una finalitat en si mateixa.
    2. Treu productes molt “verds” (de forma improvisada i precipitada).
    3. No ho explica bé. No s’explica bé. No se sap explicar.
    Pel que fa a l’empresa:
    1. No s’ho deixa explicar. No es deixa ensenyar.
    2. No està preparada organitzativament per implementar aquesta tecnologia i, per tant, no troba pay-backs.
    3. Està molt atenta a com s’estavellen alguns pioners.
    4. Dóna molts arguments per no fer res.
    5. Sempre pensa que hi haurà algun entès que li resoldrà tots els problemes amb un macroprojecte que, funcioni o no, ben segur que serà molt car.
    Això comporta una situació terriblement estable on el no fer res és sinònim de seny i prudència. Fins aquí la plorera, que d’això sí que en sabem. Però bé, i això com s’arregla?, què cal fer? Senzillament, s’han de fer els deures abans de l’examen (com quan anàvem a col·legit). Al cap i a la fi, qui ens examina i posa les notes és el temps. L’empresa ha de tenir algú que vetlli contínuament pel seu posicionament tecnològic per tal de seguir reduint el cost operatiu i d’aprofitar qualsevol oportunitat que li permeti diferenciar-se de la competència. De fet, posicionament tecnològic vol dir infrastructures i reenginyeria de processos. El desplegament d’infrastructures té la seva vida pròpia i independent. Ens hem de preparar per aprofitar les oportunitats de futur, al mateix temps que alleugerim el problema del present. Ja que els polítics no ho entenen, al menys que ho entenguin els empresaris. Si ho fem, trobarem pay-backs i oportunitats de negoci. Si no ho fem, seran els altres els qui en trobaran. I per si algú encara en té dubtes, les solucions de vareta màgica i talonari NO existeixen. Es pot comprar hardware i software, però no es pot comprar evolució. A vegades m’he trobat amb directius que diuen que no ho “veuen clar”. I mai no ho “veuran clar”, perquè el futur ja no és el que acostumava a ser. Avui el futur depèn de l’esforç que un sigui capaç de fer, afegit a les necessitats del present. Si no et forges un futur, no en tindràs. De la mateixa manera que no es pot fer outsourcing subcontractació de la incompetència, tampoc es pot fer outsourcing subcontractació del futur. Qui no ho “vegi clar”, el que ha de fer és “deixar fer”, és a dir, delegar aquesta responsabilitat a algú que senti el negoci, “domini” la tecnologia, tingui ganes de treballar i, sobretot, que sàpiga rectificar. “Better move than be right” – “Més important és moure’s que estar encertat” Pel que fa als qui preparen solucions, els meus suggeriments són:
    1. Escoltar, escoltar i escoltar.
    2. Desenvolupar amb qualitat i visió de futur.
    3. Explicar-se molt bé (si no deixen explicar res a aquells que no ho entenen, ja guanyarem molt).
    En referència a les empreses, el camí a seguir és:
    1. Fer l’esforç de deixar-se explicar les coses i fer una valoració immediata i a curt termini de l’impacte en l’organització.
    2. Revisar cada any els temes d’interès que no s’han pogut atacar de forma immediata.
    3. Forçar la innovació en els Plans Operatius (fer coses de manera diferent, millor i amb menys cost).
    4. Desenvolupar el coneixement intern i la competència en l’organització.
    5. Acostumar els equips de desenvolupament a fer projectes pilots amb un baix nivell d’inversió (les proves amb “gasosa”).
    6. Valorar sempre la resistència al canvi de l‘organització.
    7. No tenir cap mena de recança a llençar software o tirar enrera. (Quantes vegades es manté una “solució” que no ho és, pel sol fet que ha costat molts diners?)
    8. Tenir un pla de desplegament d’infrastructures i d’aplicacions, amb revisió contínua, prudent, però no endarrerit.
    9. No fer cas de les modes ni dels missatges de gurus apocalíptics.
    10. No tenir por de construir el futur.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    Noïm i Veïm: Un conte sobre la importància de ser important

    ByMaria Sánchez López

    Publicacions

    Noïm i Veïm: Un conte sobre la importància de ser important

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    10-11-2004
    Maria Sánchez López

    Com explicar de manera senzilla relacions i actituds complexes? Com veure que sentir-se important és essencial per treballar? Com deixar fer perquè els altres treguin el millor d’ells mateixos?

    He tingut l’ocasió de llegir un escrit de l’investigador mèdic Jesús Villar, i he pensat que m’agradaria compartir-lo amb vosaltres a través de la nostra revista. “Hi havia una vegada un país molt gran, governat per un rei, on les persones vivien en petites ciutats emmurallades. Una d’aquestes ciutats es deia Noím. Per raons diverses, tota la població de Noím sabia com eren d’importants cinc persones de la mateixa ciutat. Aquesta característica feia que la gent de Noím es dividís voluntàriament en membres importants (cinc individus) i membres no importants (la resta dels habitants). Els importants sabien tot, o gairebé tot, el que era d’interès pels no importants. El que més cridava l’atenció de Noím era que els habitants no importants no mostraven cap inclinació per establir vincles d’amistat, o qualsevol tipus de relació més o menys afectiva, amb els importants, i que es considerava normal que així fos, de fet fóra mal vist d’altra manera. Un dia un d’aquests cinc importants va ser cridat al palau reial, molt allunyat de Noím. L’home va abandonar Noím per endinsar-se en un món desconegut. Després de molts dies de caminar i quan es trobava perdut, va veure a la llunyania una petita ciutat emmurallada d’aspecte molt similar a Noím. El nom de la ciutat era Veím. La ciutat li recordava molt a Noím. El seu primer desig va ser el d’entrevistar-se amb alguna de les persones importants de Veím. Quan ho va demanar, la cara de sorpresa dels veimistes el va desconcertar. De cadascun dels habitants que trobava, obtenia el mateix moviment d’esquenes. Ningú no semblava conèixer el nom d’aquest o aquests habitants importants. Va ser la fornera qui el va convidar a passejar pels carrers de Veím. Mentre parlaven ell observava que la dona saludava amb una exquisidesa sorprenent a tots els veïns amb què es trobava. Però ella no era ningú important, de fet tota la gent de la ciutat era important. A Veím no hi havia gent no important: qualsevol era considerat un element essencial pel bon funcionament de la ciutat. Tots eren igual d’importants. No era qüestió de demostrar qui sabia més, sinó d’aprendre sempre coses noves, d’interès pel grup o per l’individu. A Noím la persona impotant se sent sola perquè amb tenr-se a si mateix i als altres quatre importants pensa que ja en té prou. En canvi, la soledat de l’important és una malaltia que no existeix a Veím. Així doncs, va dir adéu a tothom i va continuar el seu camí fins que va arribar al palau del rei, on aquest l’esperava. Ell li va parlar del seu viatge i del seus desigs de canviar l’estructura política i social de Noím, donat tot allò que havia vist. Després d’escoltar atentament, el rei se li va apropar a l’oïda i, sense que ningú els escoltés, li va explicar el secret de com arribar a ser important. Ara havia descobert el secret de Veím i va tornar a Noím perquè tothom allà fos important. Però aquesta és una altra història que us explicaré en el proper article.” Ah! Us esteu preguntant quin és el secret que va rebre del rei, oi? Cadascun de nosaltres tenim alguna cosa important que desconeixem o que no valorem en els altres. Ara és el moment de posar en pràctica el secret del rei de com fer que els altres, que ja són importants, se’n sentin.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | | |

    Sopar amb Rosa García – resum de continguts

    BySEBAP

    Publicacions

    Sopar amb Rosa García – resum de continguts

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats
    Hora
    Data

    26-10-2004
    SEBAP

    El sopar que el Cercle per al Coneixement va celebrar a Barcelona el passat 26 d’Octubre va comptar amb la presència de la Consellera Delegada de Microsoft Ibèrica, Rosa García, que va exposar la seva visió sobre la posició d’Espanya en el marc de la Societat del Coneixement.

    Segons Rosa García, Espanya afronta grans reptes per aconseguir que el procés de globalització i la recent ampliació de les fronteres de la UE no impedeixin que el país sigui competitiu dins el mercat internacional. En aquest nou context, Espanya competeix amb països on els professionals cobren sous inferiors a la mitjana espanyola, i que tanmateix compten amb un elevat nivell educatiu. De fet, entre els països comunitaris, només Malta té un índex menor que Espanya d’alumnes que hagin acabat l’ensenyança secundària. Davant d’aquesta situació, la competitivitat de les empreses espanyoles no pot basar-se ja només en els costos , sinó en donar valor afegit als seus productes. La Recerca i el Desenvolupament (R+D) es converteixen doncs en la nova moneda de canvi. Aquesta nova Societat del Coneixement, que segons va reconéixer Rosa García ja no és un fet llunyà sinó una realitat, requereix una reflexió sobre què necessita Espanya per a poder integrar-s’hi plenament. El punt de vista de la delegada en aquest sentit s’articula en dues fases:
    1. A curt termini Primerament cal atendre la necessitat de les Petites i Mitjanes Empreses espanyoles (PIMES). Les grans empreses tenen suficient capacitat de reacció i d’inversió en R+D, però en el cas de les PIMES cal resoldre la manera en què s’adaptaran a la Societat del Coneixement. Paral.lelament, el govern ha d’apropar-se també a aquesta nova realitat tenint en compte l’atenció als ciutadans i a les seves necessitats.
    2. A llarg termini Segons Rosa García, hi ha 5 punts importants a tenir en compte per a què, a llarg termini, s’aconsegueixi un correcte desenvolupament de la Societat del Coneixment a Espanya.
      • L’educació En primer lloc està el fet que Espanya té un dels percentatges més baixos d’inversió pública en educació respecte a la resta de països de la UE. Paral.lelament, i tenint en compte que els alumnes són els futurs professionals i investigadors del segle XXI, cal posar atenció a les habilitats que volem que desenvolupin els alumnes al llarg de la seva vida escolar, perquè, segons va afirmar Rosa García, “la qualitat de la ensenyança no s’ha de mesurar segons el nombre de PCs que hi ha per alumne”.
      • Recerca i Desenvolupament (R+D) Segons les xifres presentades per Rosa García, Espanya inverteix el 0.9% del PIB en Recerca i Desenvolupament, mentre que la mitjana europea es situa en el 1.9% i la inversió d’EEUU supera el 2%. Alhora, afirmà que “la inversió anual en R+D de Microsoft és de 7000 milions de dòlars”. Tenint això en compte, considera que és molt important que s’inverteixi a Espanya en la creació d’un “cercle virtuós” els beneficis del qual ha pogut comprovar a EEUU. Aquest sistema permet que les petites i mitjanes empreses que no poden invertir per elles mateixes en R+D puguin comptar amb grups d’investigació de la Universitat. El producte resultant es comercialitza desde les empreses convertint així el coneixement generat a la universitat en riquesa. Els impostos derivats de l’activitat de l’empresa han d’ ésser redireccionats pel govern novament cap a la Universitat, on es poden realitzar aleshores investigacions teòriques de les quals en poden sorgir nous productes comercialitzables per a les petites i mitjanes empreses.
      • Reformes en la legislació Primerament Rosa García va fer una reflexió sobre el paper de la Propietat Intelectual en la societat espanyola actual. Segons la seva opinió, a més de reformes legislatives en aquest àmbit, és necessari canviar l’actual concepció de la ciutadania sobre els drets d’autor, per a que la pirateria deixi d’ ésser un costum socialment acceptat. El segon tema en què la legislació ha d’adaptar-se a les noves formes de comunicació és la seguretat en el món digital. Cal regular la circulació de dades i garantir la privacitat com a mesures indispensables per a protegir l’usuari.
      • El software lliure L’actualitat del debat sobre l’anomenat “sofware lliure” va portar Rosa García a donar la seva opinió com a membre d’una de les empreses de software més competitives del mercat. Segons va afirmar, “si es posa el software al centre, qui guanya és el software, i qui perd és el ciutadà o client”. Aquesta afirmació també feia referència al fet que hi hagi dictats guvernamentals sobre el software que cal utilitzar en determinades àrees públiques, com és el cas de la comunitat d’Andalusia, on recentment s’ha imposat la utilització de Linux com a software educatiu. Per a Rosa García, només el client ha de decidir sobre el software que utilitza, i ho ha de poder fer tenint exclusivament en compte les seves necessitats com a usuari.
      • Generar un mercat propi L’últim dels 5 punts presentats fa referència a la necessitat de crear un mercat propi de Tecnologies de la Informació a Espanya. Segons la seva opinió, un mercat propi resulta necessari per a què els professionals puguin desenvolupar les seves capacitats dins del país, afavorint d’aquesta manera la integració d’Espanya en la Societat del Coneixement.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    A propósito de “la década del conocimiento (2005-2015)”, Propuesta por Jordi Pujol

    ByAntoni Garrell Guiu

    Publicacions

    A propósito de “la década del conocimiento (2005-2015)”, Propuesta por Jordi Pujol

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    24-10-2004
    Antoni Garrell Guiu

    En octubre de 2002, la Asociación Cercle per al Coneixement publicaba el documento: “La Societat del Coneixement: Una Oportunitat per Catalunya, Reptes i Instruments”. El documento, surgido del trabajo de unos 20 asociados, describía las conclusiones del análisis efectuado a los polos de innovación mundial más significativos (Montreal, Boston, San Francisco, Ulu, Bangalore, etc.), enumeraba…

    A propósito de “la década del conocimiento (2005-2015)”, Propuesta por Jordi Pujol En octubre de 2002, la Asociación Cercle per al Coneixement publicaba el documento: “La Societat del Coneixement: Una Oportunitat per Catalunya, Reptes i Instruments”. El documento, surgido del trabajo de unos 20 asociados, describía las conclusiones del análisis efectuado a los polos de innovación mundial más significativos (Montreal, Boston, San Francisco, Ulu, Bangalore, etc.), enumeraba las magnitudes clave, en cuanto al desarrollo de la sociedad del conocimiento, en Catalunya, y efectuaba una serie de propuestas para hacer del desarrollo científico y tecnológico la clave de competitividad y progreso del país en el marco de la sociedad del Conocimiento. Es desde las convicciones que originaron la constitución del Circulo para el Conocimiento, y los análisis y propuestas efectuados en les diversos documentos elaborados por el Circulo, que recibimos con satisfacción las propuestas que Jordi Pujol pronunció el pasado octubre en el Circulo de Economía de Barcelona con el titulo “Un gran Projecte de Futur: la dècada del coneixement (2005-2015)”, un discurso elaborado desde la perspectiva de quien, como el mismo hace constar, tiene un ’conocimiento muy completo del país, de sus necesidades, de sus posibilidades y de los objetivos que se puede proponer’, que evidencia el compromiso del expresidente de la Generalitat con el futuro de Catalunya, y que no debería ser considerado cono un discurso o una propuesta más. Los datos macroeconómicos, las nuevas fuentes de generación de valor, consecuentemente de progreso social, las nuevas realidades sociales, los nuevos escenarios mundiales, … , lo evidencian a la vez que exigen no adoptar posiciones defensivas o de ‘esperar y ver’. Ciertamente las ‘posibilidades que ahora disponemos son mucho mayores’ que las de principios de los ochenta, desde entonces muchas cosas han cambiado. La industria ha multiplicado su capacidad de generación de valor, los niveles de bienestar han alcanzando valores muy significativos. Se han afrontado los retos de la investigación, la innovación, y la globalització, que la revolución científica-técnica y el proceso de internacionalización y liberalización mundial aportaban. Ahora todos percibimos que les reglas en que se basan les pautas de relación social, los modelos educativos, los procesos de generación de valor económico, los criterios de toma de decisión, las conductas y los valores están cambiando. Hoy en día, con independencia del grado de formación y capacidad de discernir entre la falsedad o la certeza, los individuos disponen de mas información que en cualquier generación precedente. El correcto uso de les informaciones, determina el perfil cultural del país, al igual que condiciona la capacidad de generar bienestar, progreso y competitividad. Estemos inmersos en la Sociedad del Conocimiento donde “la generación, el procesamiento y la transmisión de la información se convierten en las fuentes fundamentales de la productividad y el poder, a causa de las nuevas condiciones tecnológicas, Manuel Castells: La era de la información”. Una sociedad que apoya su actividad agraria, industrial, de servicios, etc., en la simbiosis entre la Ciencia, la tecnología y diseño, en contraposición a la sociedad industrial caracterizada básicamente por los recursos productivos y las materias primas, un hecho que varia significativamente el desarrollo y significación del trabajo abriendo una nova etapa caracterizada per nuevos retos y desafíos. Es, en este contexto, donde debe encuadrarse la propuesta del presidente Pujol. Una propuesta que exige reflexión y ser asumida como a “proyecto de país, un proyecto catalán, capaz de aglutinar complicidades”, un proyecto que coloca el conocimiento en el epicentro del progreso, que exige hacer de la formación, la investigación, la colaboración Universidad empresa, y el apoyo al emprendedor el eje que vértebra el desarrollo y la generación de valor en un contexto de progreso social. Una opción que requiriere de la “complicidad de todos y donde resulta imprescindible el impulso de las Instituciones”. Afrontar “La década del Conocimiento”, exige personas altamente especializadas y un alto nivel formativo en general. Los indicadores permitían afirmar que los ciudadanos de Cataluña disponen del nivel educativo más alto de su historia, sin embargo, aspectos clave para el progreso economizo y social tales como la cultura del riesgo, implícita en los procesos innovadores, el espíritu emprendedor, los nuevos modelos de organización, gestión y producción, la importancia de la terna Ciencia, tecnología y diseño, no estan explícitamente incorporados en el sistema educativo y tampoco son considerados valores clave por la mayoría de los ciudadanos. Sin asumir plenamente estos hechos no es posible que Catalunya alcance un papel destacado en la sociedad del conocimiento, y des de luego, asumir este desafío implicar aceptar, tal como indicaba en su intervención Pujol, que “la sociedad no puede avanzar sólo mediante grandes iniciativas periódicas” siendo requerido aceptar que “debemos confiar más en proyectos a largo plazo aplicados sistemáticamente”. Ajustar los valores que rigen la sociedad industrial y posibilitar el desarrollo de la sociedad del conocimiento, requiere acercar el desarrollo científico a los ciudadanos disponiendo de mecanismos de divulgación y penetración de la ciencia y la tecnología. En esta línea, debería favorecerse tanto la relación, la interactuación y el diálogo Ciencia–Sociedad-empresa, como ajustar los curriculums formacionales entendiendo la educación como el proceso “que permite adquirir las capacidades que posibilitan aprender a aprender, y desaprender, a lo largo de toda la vida, esto implica: saber utilizar les informaciones disponibles interrelacionarlas para generar los conocimiento que permiten abordar los desafíos que se presenten”, proceso formativo que exige materiales pedagógicos que faciliten la comprensión los avances científicos, y disponer de los instrumentos que, conjuntamente con la asimilación de los conocimientos permitan la experimentación concurrente de los mismos, el proceso educativo debe asumir que en la actualidad adquirir experiencia, como información asimilada y contrastada, es posible sin el transcurso natural del tiempo y la sucesión de hechos que se presentan. Al mismo tiempo, convertir el avance científico en PIB exige la continuidad del mundo científico y empresarial, una continuidad basada en el traspaso de los avances obtenidos en la universidades y los centros de investigación hacia el tejido productivo industrial, una continuidad que debe articularse sobre las realidades del tejido productivo del país basado en pequeñas o muy pequeñas empresas que aportan prácticamente el 60% del PIB según el informe publicado por la Universitat Oberta de Catalunya en diciembre 2003. La apuesta por el conocimiento, es una apuesta simultanea por la investigación científica, la potenciación del sistema educativo, el ajuste del tejido productivo y la emergencia de nuevas iniciativas empresariales en algunos de los sectores claves de utilización intensiva de los resultados científicos y tecnológicos. Afrontar los nuevos retos del sistema educativo, y alcanzar la complicidad y sinergias entre la Ciencia–Sociedad-empresa, son claves para afrontar los retos del desarrollo futuro y del desafío que propone Pujol en su intervención en el Circulo de Economía. Unos retos que exigen iniciativas especificas y que no admiten dilación, el “Instituto para el desarrollo del sistema educativo” y la “agencia para el traspaso de les resultados de investigación al mercado”, propuesto por el Cercle per el Coneixement en sus documentos, pueden ser elementos a considerar. Decía el expresidente, “… Puede parecer que ya no me corresponde hacer propuestas que en realidad son de un gobierno”. Siendo cierto que construir el futuro es de todos, Administración, Empresas y Sociedad Civil, sin exclusiones, en cooperación y con complicidad, cabe reconocer que en esta construcción de futuro intervenciones como las de Jordi Pujol deben agradecerse y pedirle a la vez que siga aportarnos su mirada critica y constructiva. Pero también es cierto que asumir la transformación del país sólo es posible con el compromiso decidido de las administraciones. Un proyecto para hacer del conocimiento el motor del desarrollo Catalán, para alcanzar en Cataluña los objetivos establecidos por la Unión Europea, exige que sea abordado como, un proyecto de país, un proyecto de gobierno, un proyecto sin exclusiones, apartando las discrepancias y las controversias, un proyecto liderado y impulsado des de las mas altas estancias de la Generalitat, una iniciativa donde el Presidente Maragall debería proyectar su probada capacidad de liderazgo, y en el que con toda certeza contaría con el apoyo decidido de la mayoría de la sociedad Catalana. Antoni Garrell y GuiuPresidente Cercle per al Coneixement. Noviembre 2004

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    La classe creativa és qui mou la societat del coneixement

    ByRamon Sangüesa Solé

    Publicacions

    La classe creativa és qui mou la societat del coneixement

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    15-10-2004
    Ramon Sangüesa Solé

    Quines són les classes emergents en la societat del coneixement? Amb què es caracteritzen? Quins són els seus estils de vida?

    El sociòleg Richard Florida va desfermar un notable rebombori en publicar “The Rise of the Creative Class“. A l’obra afirma que l’èxit econòmic i social de les àrees metropolitanes ja no està, com abans, lligat a les infrastructures, ni a l’existència i atracció d’empreses, ni al liderat de l’Administració en el desenvolupament econòmic, ni a la facilitat en la creació de negocis, ni tan sols a l’excel·lència en una àrea de coneixement. Tot i reconèixer aquests factors. el que compta és alguna cosa més bàsica i de més impacte a llarg termini. Segons Florida, en una societat avançada, l’actiu principal és el coneixement. (Ja ho tenim assumit com a Cercle, però… seguiu llegint, seguiu!). De tots els tipus de coneixement, el tàcit és el més lligat a la creativitat individual i el de més potencial. Es posa en valor quan es comparteix amb d’altres persones capaces d’operacionalitzar-lo i comercialitzar-lo. El conjunt de totes aquestes persones forma la “classe creativa”. Les ciutats i regions prosperen atraient aquesta classe creativa. Per aconseguir-ho han de mostrar que són meritocràtiques, obertes i que equilibren competència i cooperació, que són llocs amb una alta probabilitat de xocs de forta energia entre coneixements diferencials i amb la capacitat de convertir-los en valor, llocs on hom pot canviar de projecte professional encetantne un de nou amb d’altres “creatius” que el reconeixen com a “partner” vàlid. La importància dels motors clàssics de conversió de coneixement en valor (capital risc, etc.) ja ha estat reconeguda en molts estudis. Però, a més, ara s’aïlla com a factor clau l’existència, no només d’una classe creativa, sinó d’una “cultura creativa”. Florida, però, matisa l’equilibri entre factors clàssics i nous. És necessària l’existència simultània de Talent, Tecnologia i Tolerància. El primer l’entén com l’existència d’universitats i professionals “World Class” amb coneixements diferencials. El segon, com la mobilització de coneixement en productes i serveis d’impacte global. El tercer, com el respecte a diferents estils de vida. “Creative cities are tolerant to diversity and intolerant to mediocrity“, diu. La tesi sembla lògica, però els indicadors utilitzats han aixecat polseguera. No pas els habituals com el pes de la R+D, sinó els de diversitat i grau d’assumpció de la nova cultura com “l’índex bohemi” i “l’índex gay”. Així com el fet que una ciutat en declivi associï Òpera i Ballet al seu “prestigi” enfront el valor “energia” de les formes artístiques de la classe creativa (música alternativa). Altra evidència polèmica —i, segons Florida, gens anecdòtica— és la correlació negativa entre l’èxit d’una ciutat i la seva associació identitària amb l’equip local d’algun esport “clàssic” (baseball als USA, futbol a Europa). Llegir el capítol dedicat a Pittsburgh i jugar a trobar-hi analogies casolanes és força divertit. Tot plegat, segons Florida, apunta a un canvi radical en l’estil de vida de la classe social que mou l’economia, que ara és la “classe creativa”. Com el seu estil de vida és diferent, valora la qualitat de vida segons altres paràmetres. Això seria secundari si aquesta qualitat no fos l’atractor bàsic del recurs estratègic: les persones amb talent. Una altra recomanació polèmica d’en Florida és que cal dissenyar el futur donant més pes a aquesta nova qualitat de vida centrada no en el benestar com a seguretat, sinó com a llibertat creativa i obertura al futur. Això afecta, per exemple, a les polítiques urbanes, que han de passar de veure el territori com espai de distribució de funcions, a veure’l com espai d’intercanvi de coneixements; de la “planificació i control” a la “facilitació i cura”; d’entorns urbans planificats a entorns urbans “conreats”, vius i complexos. Ron Dvir també dóna alguna idea d’aquests canvis. Les recomanacions d’en Florida han generat fortes reaccions a favor i en contra. Algunes ciutats, com el mateix Florida s’ha apressat a advertir, han agafat el rave per les fulles apostant a “la marxa” i oblidant el Talent i la Tecnologia. El propi Florida ha contestat les crítiques que han sorgit des de la dreta i l’esquerra, d’advocats de “l’economia de sempre” i de “la nova economia”, de neoliberals i de neokeynesians. També ha analitzat la importància de les polítiques d’immigració en aquest nou marc, si més no a USA. La discussió resta oberta i també ho està el grau d’avantatge real assolit pels qui connecten amb la nova cultura. Respecte a Catalunya, i a tall personal, voldria recordar-vos que, segons l’informe “Vers una tecnocultura de la innovació” del propi Cercle, no tenim universitats “World Class”, disposem de poca capacitat tecnològica i estem encara estancats en models mentals de l’era industrial. Vull afegir que el professor Castells, en un sopar del Cercle, ens confessà que “Catalunya és un poble”, referint-se al fet que mostra poca mobilitat geogràfica i social, i poca obertura cultural. La identitat forta pot ser un problema. Pels qui estan en la cultura creativa global, la identitat no s’articula exclusivament entorn a la nació, la llengua o la religió, sinó en la proximitat i el reconeixement d’altres creatius entorn projectes. Continuant amb el cas català, vull observar també que la relació amb la tolerància a vegades ha estat ambigua. El concepte de planificació urbana que s’ha manegat és proper a l’enginyeria social i al control, lluny de la facilitació; tot plegat santificat com a consens. Algú ho ha resumit com “estratègia de totxo i festa”. Els resultats del darrer estudi encarregat pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona al professor Vives es poden interpretar com la confirmació de què no s’ha gestionat bé la relació entre Talent (“ciutat pol d’innovació” en la seva nomenclatura), Tolerància (“ciutat esbarjo”) i Tecnologia (“ciutat seu/pol”). Però, és clar, és la meva interpretació. Si algú tenia dubtes que la principal tasca del Cercle pel Coneixement és la d’engegar un veritable canvi cultural a Catalunya, espero que en Florida l’ajudi a veure-ho una mica més clar. Tenim molta feina per endavant, i molt creativa!

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    La mundialització de la cultura

    ByGemma Segura Virella

    Publicacions

    La mundialització de la cultura

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    15-10-2004
    Gemma Segura Virella

    Ens parem a pensar alguna vegada sobre la nostra cultura? Cal trencar amb la idea linial de progrés? Com entendre la modernitat en el segle XXI?

    Les ciències humanes i socials tenen una responsabilitat en la situació de la cultura mundial actual. Anteriorment, no han sabut denunciar les situacions d’aquestes cultures i, alhora, en el marc de la cooperació internacional es topen amb dificultats lingüístiques, cognitives, històriques i socials que frenen considerablement el treball en comú. Si els físics, matemàtics i biòlegs poden cooperar en el pla mundial, és perquè les paraules utilitzades són poc nombroses. En el cas de les humanitats i les ciències socials es pensa per mitjà de les paraules, i tota creació teòrica està lligada fonamentalment a la capacitat de combinar paraules de forma precisa. Les humanitats coneixen la seva dificultat justament perquè les distàncies simbòliques, culturals i cognitives entre les societats són de tal magnitud que requereixen molt de temps i paciència. Per les ciències socials i humanes parlar de cultura és parlar sempre d’una relació. La cultura no és mai estàtica, és dinàmica i la seva significació evoluciona amb el temps. Les humanitats haurien de ser les primeres en subratllar fins a quin punt la problemàtica de la identitat cultural actual no té res a veure amb el que havia existit abans. La descolonització, els viatges, l’obertura del món, la mundialització econòmica, l’ascens dels nivells de vida… tots aquests elements han anat modificant les característiques i el funcionament de la identitat cultural. Està pendent un gran treball destinat a comprendre l’ampliació de la cultura, la mutació del sentiment nacional, les relacions entre estat i societat, les percepcions de “l’altre”, els estereotips i les representacions, l’obertura vers les altres societats i religions, la crisi del model occidental, la sorda inquietud davant la mundialització, la mutació en les formes d’identitat, l’impacte dels mitjans de comunicació… Amb la mundialització de les comunicacions, la cultura es transforma cada vegada més com un recurs polític. I qualsevol activitat social es pot abordar com una dimensió cultural. Des dels estils de vida fins a la memòria, des de la creació fins a les tradicions, des dels objectes fins als paisatges, des de les edificacions fins a les celebracions, des de les arts de taula fins a les cerimònies familiars, des de les activitats mercantils fins als sistemes d’aprenentatge, tot pot adquirir una dimensió i significació cultural i, per tant, política, ja sigui com a símbol de la modernitat i de la mundialització, ja sigui com a rebuig de cert estil d’aquesta darrera. Per què la identitat cultural és una realitat reconeguda i legítima al Nord, mentre que provoca desconfiança al Sud? Per què, en matèria cultural, la relació entre tradició i modernitat és acceptada i valorada com a important al Nord, mentre que al Sud només la modernitat és té per progressista? Pensar les apostes polítiques i culturals al segle XXI vol dir criticar la modernitat occidental que, després d’haver sobreviscut a la tradició, ha passat a ser una ideologia. La ideologia modernista presenta tota carrera cap endavant com un progrés, les fronteres i identitats com un “llastre” del passat i tota superació de les regles i les prohibicions com una emancipació. Però, el fet que la modernitat sigui criticada sobre bases totalment antidemocràtiques no justifica que occident la tingui per un tema seriós de reflexió. La crítica de la modernitat occidental per part d’altres cultures no prova al contrari la superioritat de la primera. S’ha de fer un esforç de comprensió de les altres cultures, abandonar l’occidentalisme dominant, la fantasia de globalitat que confon l’eficiència dels instruments (la comunicació) amb la dificultat de les finalitats (la comprensió) i reconèixer la importància de les grans civilitzacions i religions més enllà de les qüestions d’immigració i terrorisme. Queda pendent un gran treball de crítica de la modernitat i del seu complement: la il·lusió segons la qual hi hauria, finalment, una manera d’estar en el món per davant dels altres. Semblava que la tecnologia seria suficient per accelerar el diàleg de cultures, i això implica pensar que les informacions són més importants que les diferències culturals o que totes les cultures estan organitzades sobre el mateix model, l’occidental. Davant d’aquesta anàlisi, la proposta és: com les humanitats i el seu estudi poden contribuir a la no exclusió social i cultural? Com resolem les diferències culturals des de les humanitats? Com trobem els espais per construir una nova forma d’entendre el món i la convivència? Què ens pot aportar l’estudi de les humanitats (la història, la filosofia, la literatura, la música, la ciència política, la sociologia) a aquesta construcció? Com afrontem el repte de la convivència cultural? Sota quines condicions poden conviure les cultures? Com adreçar-nos a cultures diferents i despertar el seu interès, crear amb elles un diàleg que les faci sentir reconegudes i que els desperti un desig de respondre? No és possible repensar el segle XXI sense una teoria de les relacions entre cultura, comunicació (entesa com a relació), societat i política. Hem de reflexionar sobre les modificacions de les relacions humanes i socials. Hem de crear la cultura de la modernitat i la mundialització de la cultura.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits