En els darrers anys l’educació virtual ha passat de ser considerada una modalitat de “segona classe” a ser molt valorada per tots els sistemes i nivells educatius. Amb tot, hi ha qui pensa que l’educació virtual només es pot considerar formació, és a dir, procés instruccional, no educatiu, fonamentant-se en la característica que defineix la no presencialitat: l’absència de presència; tot defensant la impossibilitat d’educar, de socialitzar o de transmetre percepcions comunitàries. L’educació, com l’aprenentatge, no ha estat mai una tasca fàcil. Des que naixem i ens relacionem estem sempre exposats a processos formatius i d’aprenentatge perquè l’educació forma part especial dels nostres mecanismes d’identificació, transmissió i pervivència humana. La gran diferència entre la formació presencial i la virtual ve donada per una asincronia d’espai i temps: un canvi de mitjà. Actualment, moltes universitats i centres d’ensenyament superior del nostre país —veient les potencialitats de la virtualitat— han començat a oferir programes virtuals, sense renunciar al model tradicional. A nivell mundial, durant el 2004 s’ha registrat un augment dels centres formatius que ofereixen cursos virtuals de formació professional superior. Institucions com la Universitat de Phoenix i la Concord Law School en són exemples. Entre les característiques d’aquestes ofertes destaquen la simplicitat, la comoditat i els baixos costos, fets que afavoreixen un consum més elevat per part d’un major nombre de persones. Així, doncs, podem educar en la virtualitat? La realitat ens mostra que sí, si partim de la concepció de l’educació com a experiència humana i de maduració personal. El model virtual es basa en alguns pilars: flexibilitat i adaptació a les necessitats personals i professionals de cada persona, cooperació, personalització i interactivitat. Alhora, ofereix més capacitats de continguts, de nous instruments i de recursos, accés a tot tipus d’informació, nous canals de comunicació, nous escenaris educatius, nous mètodes pedagògics i nous rols docents. De fet, l’espai de formació virtual gira al voltant d’alguns eixos, que alhora són contraposats a l’educació presencial: l’accessibilitat, en tant que no existeixen barreres físiques; el model d’aprenentatge, on les estratègies són radicalment diferents; els models de docència, perquè aquests passen a ser més facilitadors que instructors; l’interculturalisme, perquè és sensible a les possibilitats de relacionar cultures diferents, tot i les diferències lingüístiques. Existeixen, també, factors de canvi en la cultura universitària, em refereixo a: les TIC, l’accés generalitzat d’estudiants, la necessitat d’una formació a mida, la major exigència de qualitat i flexibilitat, la descentralització de la gestió universitària, les investigacions multidisciplinars i grupals, més intercanvis amb Europa i més competència. Això fa que la formació virtual hagi d’estar més centrada en la persona i en el seu procés formatiu, sobretot si tenim en compte el perfil dels estudiants que segueixen aquest model: persones més grans de 25-30 anys, amb treball estable i que disposen de poc temps per accedir a programes rígids d’horaris, persones que necessiten un sistema que s’adapti a elles i no elles al sistema. Aquests avantatges haurien d’incrementar-se amb la construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), que intenta col·locar l’estudiant en el centre del procés educatiu, basat en la formació integral de l’estudiant i compatible amb els sistemes universitaris del nostre entorn. El nou model hauria de passar d’un paradigma centrat en un professor que transmet coneixements a un que gira al voltant d’allò que l’estudiant ha de saber i les competències i les habilitats que ha d’adquirir. Malgrat tot això, penso que existeix una bona quantitat de persones que estarien molt interessades en rebre una formació personalitzada i a mida, que els permetés avançar en la seva carrera professional, però que no disposen de l’experiència, del temps o dels recursos econòmics que demana poder accedir a programes MBA. Ara bé, la gran majoria d’universitats de tot el món segueixen oferint aquest tipus de formació en règim presencial i en localitzacions incòmodes i/o centralitzades. Un sistema educatiu ideal hauria de tenir en compte la situació concreta de cada estudiant per ajudar-lo a treure el màxim profit de les seves possibilitats, però malauradament les nostres administracions i el nostre sistema públic —el privat ho està intentant— no aborda aquest tema com caldria. Imaginem-nos un model d’aprenentatge assistit per ordinador en el marc del nostre sistema públic d’educació, però amb un objectiu força diferent. Els estudiants trobarien a les escoles sales d’ordinadors amb classes virtuals, passarien una part molt important del seu temps lectiu fent treball virtual i el centre educatiu podria ensenyar música, teatre, gimnàstica… El cos docent faria tasques d’orientació i suport i ajudaria cada estudiant a desenvolupar i acomplir un pla d’aprenentatge personalitzat. Aquests orientadors tindrien, així, més temps per dedicar-lo a treballar amb cada estudiant de forma individual. Estic convençuda que aquest nou model oferiria una bona aplicació en els estudiants més reticents al model d’educació actual, alhora que oferiria una alternativa als estudiants amb més motivació. Tothom hi sortiria guanyant.

Volem acomiadar aquesta secció de l´E-CPERC i el propi E-CPERC presentant els think tanks, organitzacions productores d´idees que, creiem, representen un dels models que podria adoptar el Cercle. Els think tanks estan estretament lligats a la professionalització de la política, és a dir, a la “política dels experts”, i per intentar encabir la diversitat que engloben els definirem funcionalment, és a dir, fixant-nos en la seva tasca de pont entre el món del coneixement i la pràctica política. Dins d´aquesta àmplia descripció funcional, i especialment a casa nostra, es poden identificar thinks tanks que adopten la forma de centres d´investigació, altres que són centres de promoció de valors, i altres que es constitueixen en centres d´assessorament tècnic. Lògicament aquestes diferents funcionalitats solen barrejar-se, i sovint, per exemple, un determinat assessorament tècnic està basat en ideologies molt determinades. Tot i això, els think tanks no són mers grups de pressió política. Aquests últims, que van des de les associacions de veïns a determinats clubs de futbol, estan mancats de continguts tècnics i científics, i basen la seva acció en la defensa d´interessos de col·lectius molt concrets, que no són altres que els dels seus propis associats. Per contra, els think tanks, tot i que sovint no són aliens a ideologies i posicions polítiques, es fixen en el bé comú i en el progrés social, objectius que guien les seves propostes i anàlisis que, gràcies al respecte que infon la expertesa dels membres del think tank i la trajectòria del mateix, són després seguides pels poders polítics. Tot i que de gran tradició en l´àmbit anglosaxó, aquí el sector dels think tanks és encara un àmbit embrionari i en el que certament gairebé tot està per fer. A priori, i donades les característiques polítiques, econòmiques i sociològiques de Catalunya, podem aventurar que els think tanks que tenen més feina a fer a casa nostra són aquells que, per una banda, dediquen la seva tasca a l´anàlisi de les relacions amb Madrid, Brussel·les, el Mediterrani, Amèrica Llatina i Àsia, i per altra banda, aquells que ho fan a àmbits sectorials específics, especialment, creiem, els que centren la seva tasca en el model econòmic, educatiu i industrial de Catalunya. Donades les característiques del Cercle, sembla més que raonable pensar que aquest té una composició i es troba en un lloc privilegiat per exercir aquesta funció. Cal doncs segui la feina empresa i donar continguts materials, substanciosos, al Cercle. Referències recomanades NIRA, NIRA’s World Directory of Think Tanks 2002, Center for Policy Research Information, Tokyo, 2002. Radin, B. A., Beyond Machiavelli: Policy Analysis Comes out of Age, Washington D.C., Georgetown Univesity Press, 2000. Stone, D., Denham, A., Garnett, M., Think Tanks across nations, Manchester, Manchester University Press, 1998. Vaillancourt, P. Public Private Policy Partneships, Cambridge, Massachusetts Institute of Technology Press, 2000.

Nueva era. Nuevos hábitos. Nuevas herramientas. Nuevos medios. Nuevos términos. ¿Cuánto ha cambiado el marketing en la sociedad del conocimiento? En los últimos tiempos hemos vivido el marketing operativo, el marketing estratégico, el marketing relacional, el permission marketing, el marketing viral, el marketing emocional y ahora surge el marketing fractal. Pero, ¿cuál es el que vale? La respuesta es clara y ambigua: todos y ninguno. Aunque en los últimos años se han mejorado, ampliado y renovado las técnicas y enfoques, lo importante del marketing desde el punto de vista de la empresa no ha cambiado: su función. El marketing es o debe ser, aquella filosofía, valores, estrategia y acciones que ayudan a la empresa a vender más y de una manera sostenible. Dado el exceso de información en el mercado, y digo exceso de información y no conocimiento, el cliente puede comparar precios, detalles técnicos y especificaciones forzando a las empresas a buscar un posicionamiento claro, coherente y diferencial en el mercado, luchando por la fidelidad, el recuerdo, la especialización, el generalismo o los precios reducidos. Hoy, la apuesta por la mayoría de empresas se enfoca hacia el valor emocional, la calidad en el servicio/producto, un precio equilibrado con lo que se ofrece y el contacto directo con el cliente. ¿Cómo debe ser el marketing actual? Innovador, creativo, atrayente, ágil, impactante, comunicativo y sobre todo no debe olvidar su función última. Para ello debe estar presente en los medios donde se mueven nuestros prospects y ofrecer soluciones a sus necesidades (ficticias o reales), hablar su mismo idioma, no ofender y estar dentro de la legalidad incentivando y captando nuevos clientes, dinamizando y prolongando las ventas de la compañía. Internacionalizarse o ser local, adaptarse o morir, vender o quebrar. Haz lo que puedas lo mejor que puedas, pero recuerda, no sólo hay que ser bueno sino que además hay que mostrarlo.

Ja fa un any al costat de l’oficina vàrem sentir un clic-clic. Eren unes obres, fins aquí res d’especial. L’edifici del costat, que sembla un centre de salut, té una escala d’entrada, és una barrera arquitectònica important, mitja dotzena de graons, tot una estratègia de dissuasió. Sembla ser que un gestor, possiblement el darrer en entrar, va prendre una decisió: “aquí hi ha lloc per tots, hem de trencar les barreres arquitectòniques”. Dies i dies de clic-clic, cap soroll estrident, l’escala es va reduir en un terç i va aparèixer un espai destinat a un possible ascensor. Fins aquí tot normal, possiblement el temps, d’alguns mesos, sembla un xic dilatat. Vàrem deixar de sentir soroll de paletes, tot va quedar a part, un cinta de plàstic impedia tirar-se pel buit que l’obra havia deixat. Amb el temps van aparèixer uns tècnics i sembla que van muntar l’ascensor, una plataforma per pujar i baixar gent amb dificultats. Però la cinta de plàstic continuava sent l’element dissuasiu dels possibles suïcides. Va arribar l’estiu i tot seguia igual, un forat i una plataforma. Setembre, tot és alegria, van aparèixer uns operaris nous, va semblar que tocaven cables i coses elèctriques (es clar sense energia res no funciona, principi físic de primer ordre: la transformació de l’energia per aconseguir pujar i baixar coses). Tot semblava en ordre, però la plataforma no funcionava, la cinta de plàstic així ho demostrava. Un dia del desembre, uns altres operaris feien funcionar la plataforma. Ah! Era important obtenir el permís de l’autoritat competent per tal d’assegurar que tot estava construït seguint segurament una norma de qualitat. Tot controlat, desapareix la cinta de plàstic que ha salvat vàries morts durant aquest període de temps. Ja som al gener, i oh! Déu meu! una persona amb cadira de rodes situada davant de la plataforma, i vol pujar. Tot normal, es posa en marxa la plataforma, s’obre una petita barrera. Caram! No poden pujar la cadira de rodes, un graó de dos pams impedeix que la plataforma arribi a terra. Dies més tard, tornen els paletes; després, els físics per allò del sistema energètic. Ara estem esperant que algú vingui a donar les benediccions definitives. No és un conte, disposo de fotografies preses en diversos moments, de tot l’entramat de la gestió sobre una barrera arquitectònica. Algunes preguntes em vénen al cap quan passo per davant d’aquesta petita Sagrada Família. Com la funció pública pot tolerar aquesta manca d’eficàcia i eficiència? Quina democràcia deixa en mans tant ineptes la resolució de problemes domèstics? Cap de nosaltres, en el món privat, toleraria aquesta actuació. Si una petita escala té aquesta història, què estarà passant amb l’entramat públic de contractacions de serveis! Bé, no em vull fer mal i penso “es lo que hay”, i el Carmel encara s’aguanta.

Des dels terribles atemptats de l’onze de setembre s’ha despertat un intens debat sobre el paper de la política i en particular de les diverses institucions encarregades de fer política. Actuacions polèmiques d’àmbit global, com les intervencions armades a l’Afganistan i l’Iraq, han portat a la societat occidental a preguntar-se quina és la manera de gestionar el poder i l’acció política. Coincideix, també, amb el debat tant de la Constitució de la Unió Europea, com de l’espanyola. Ens trobem per tant, en un moment de dubte. Un moment que ens ha permès adornar-nos que les institucions vingudes de la segona guerra mundial que crèiem infal·libles i adequades comencen a ser fortament qüestionades. La tendència dominant des dels anys cinquanta, almenys en el món occidental, ha estat d’enfortir i potenciar els poders globals. En primer lloc, a través de la ONU o el seu Consell de Seguretat. La idea inicial era crear una institució de manteniment de la pau global, donant cabuda a tots el règims democràtics de la Terra, per així gestionar el benestar adquirit després de les terribles matances de la primera meitat del segle XX, així com potenciar la democràcia en tot el planeta (un fet ben diferent és com s’ha traduït aquesta idea inicial). En segon lloc, aquí a Europa, però també a la resta de continents, s’han creat unions de governs. Es tracta així de reforçar la posició política de regions similars. Davant d’aquesta visió general, i per tant mancada dels necessaris matisos, em revelo amb força. Governs globals, burocràcia mecanitzada, regulació… no són alguns del objectius comuns del diferents personatges històrics que han volgut dominar el món? No són potser, una manera de bloquejar qualsevol capacitat adaptativa del ser humà? Qui pot creure’s que fent lleis adequades (que quedaran ràpidament antiquades amb el pas del temps) que regulin el món resoldrem el problema de la governança global? És que no ens aproximem més al perill absolutista descrit per Hayek a finals dels 30? És que no veiem que la manera de fer política i les institucions polítiques són una expressió de les formes més antigues d’organització encara vigents en la nostra societat? Com podem viure el segle XXI amb una política del XVIII? Diversos autors han assenyalat aquests fets. Una de les idees que més m’atrauen en aquest sentit és el de combinar les idees globals amb les locals. És a dir adoptar un punt de vista global i local a l’hora. Tanmateix, com es tradueix aquest complicat punt de vista? Des del meu punt de vista, que utilitza essencialment la intuïció, es tracta de crear la política en xarxa de la mateixa manera que s’ha creat una xarxa de petites empreses desenvolupada en el darrers anys en el món occidental. Es tracta tan sols d’una idea que necessita ser madurada profundament i que per raons evidents no podem desenvolupar aquí. L’únic que pretenem és despertar la reflexió, juntament amb la selecció de llibres del següent article. Una institució global ens pot portar de manera directa cap a una nova forma de “El món feliç” d’Adous Huxley o el “1984” de George Orwell. Una xarxa d’institucions polítiques pot esdevenir la millor arma per preservar, augmentar i estendre la llibertat individual que defensa la democràcia.