En Josep Piqué va iniciar la seva ponència situant-nos breument en el context actual: amb un creixement al voltant del 3% de l’economia espanyola, l’opinió pública té la percepció de que tot va bé. Això comporta una situació de certa paràlisi des de la pròpia reflexió econòmica i estratègica. Si retrocedim en el temps, al 1996 quan es prengué la decisió política d’estar des del primer moment en la tercera fase de la unió econòmica i monètaria, per tal de poder complir els criteris de convergència econòmica de Maastricht, s’iniciaren tot un seguit de mesures de política econòmica, pressupostària i tributària. El cicle de prosperitat que s’obrí en aquell moment ha derivat en el que avui en dia podríem definir com una certa acomodació alhora d’afrontar els problemes i un clima poc propici per pensar en temes estructurals i a terme mig. Una dada que reflecteix molt bé el problema estructural que tenim a Catalunya és la dissociació entre el dinamisme de la demanda interna i el comportament del sector exterior (un dèficit comercial i de compte corrent elevat). Què ens ho pot explicar? El deteriorament en la balança comercial ve degut a que les nostres importacions segueixen sent altes mentre que les exportacions s’estan alentint cada cop més en part motivat a la seva composició tecnològica. En la balança per compte corrent, els dos elements de finançament històrics a Espanya, el turisme i la inversió extrangera avui en dia s’estan comportant de manera diferent: mentre que la inversió extrangera ha pràcticament desaparegut i es comença a donar el fenòmen invers -la deslocalització-, el turisme, a pesar de seguir mantenint nivells d’entrada alts, paulatinament va disminuint la seva despesa per càpita. D’altra banda, a Catalunya i a Espanya estem patint els efectes de la integració europea i de l’ampliació a l’est, els efectes de la globalització i el canvi del centre de gravetat del planeta, és a dir, la creixent periferització d’Europa. Josep Piqué també ens parlà de la competivitat a Catalunya i de la necessitat d’innovar i adquirir coneixement. Un coneixement que vagi més enllà de la informació i de les comunicacions, que s’assoleixi en una estructura en xarxa i comporti una corresponsabilitat entre els poders públics, institucions, empreses i universitats. Si abans la productivitat anava associada amb la competitivitat comercial, és a dir, un país era més competitiu en funció de la seva quota de mercat, avui en dia aquest és ja un concepte obsolet que s’ha de traduir per una visió molt més global, dinàmica i enfocada a l’ampliació dels mercats exteriors. Per a poder ser competitius avui en dia, necessitem un marc favorable, entenent per això un entorn micro i macro que facilitin el creixement de les empreses (infraestructures adequades, una estabilitat macro económica, una millor eficiència de l’estructura impositiva…). Una de les problemàtiques més acusades de Catalunya és que la nostra especialització geogràfica no és la més idònea: més del 70% del nostre comerç va dirigit a la Unió Europea, mentre que a la UE només hi va el 35% del comerç mundial. Això significa que estem especialitzats geogràficament en l’àrea desenvolupada del món que menys creix. A banda d’això, dins del nostre comerç sectorial, exceptuant la indústria de l’automòvil, l’especialització tecnològica és relativament baixa. Tenim una economia productivament especialitzada en sectors intensius en mà d’obra (turisme i construcció) i no en capital, problema al que se li pot afegir la poca despesa que es destina a la recerca i al desenvolupament. La ponència de Josep Piqué va finalitzar amb una darrer comentari que no podem obviar: la paràlisi de l’impuls reformista derivat de la manca d’estímuls exteriors i de la no percepció de crisi és un tema que ens hauria de preocupar a tots els que volem que Catalunya sigui un país clarament competitiu i encarat al futur. Al debat que es produí a continuació sorgiren les següents inquietuds: – El sentit que pren la construcció europea realment va ben encaminat per assolir els reptes que presenta una societat que ha de ser cada cop més competitiva? Potser no podem ser massa optimistes respecte al projecte de construcció europea, però no ens podem oblidar que per un continent que 60 anys enrera encara estava en guerra, la situació d’integració econòmica i política d’avui en dia és un pas important a tenir en compte. – Davant de la necessitat de tenir líders que vulguin assumir riscs, com entrem a movilitzar recursos humans, persones amb talent i creativitat? El problema dels recursos humans ve de tota una tradició a Espanya en que la formació professional mai ha estat vista com un element de promoció, lligat a uns estàndards educatius mínims. L’aversió al risc ve fomentada per la tendència que tenim a voler generar sempre un consens que ens garanteixi seguretat i continuitat. És un problema de valors que potser s’haurien de replantejar. – A Espanya ens manca una aposta clara per sectors claus. Què hem de fer? La inexistència de lideratge polític que faci tirar endavant R+D+I, fa que ens situem als últims llocs de la Unió Europea. Certament, podem dir que avui en dia no tenim un lideratge polític suficient que encamini aquesta problemàtica. És evident que la pressió pública i mediàtica és necessària per a que la política funcioni, i tot i així, és difícil que les actuacions superin el curt plaç perquè el cicle electoral és un factor molt decisiu. A més, avui en dia tenim un model de creixement que s’esgota molt ràpidament, unit a una acomodació del poder polític que contribueix a la creixent pèrdua de dinamisme. – Respecte a la internacionalització empresarial, les PIMEs necessiten finançament per a poder llençar-se a l’exterior. La Generalitat hi podria ajudar? Sens dubte, però no necessàriament mitjançant instruments financers que distorsionin el funcionament natural del mercat i creïn barreres a l’evolució. El més important a l’hora d’internacionalitzar-se és que les empreses trobin a l’exterior un marc jurídic favorable. – Al debat també es fa menció del món universitari, on el 95% dels professors ho són a les universitats on han estudiat (àmbit molt tancat) i de la desvalorització de la professió del polític. – Finalment, també cal admetre que hi ha hagut iniciatives empresarials molt positives al nostre país, com per exemple el sector bancari i Inditex, que no només han aconseguit ser competitives a nivell nacional sinó que han sapigut fer el salt qualitatiu a l’exterior on gaudeixen d’un bon posicionament.

Les dades que va presentar Ramón Tremosa, i que són les que utilitza el govern per donar explicacions sobre el pes que suporten les comunitats autònomes respectivament en matèria fiscal, representen un escenari en el qual la comunitat de Madrid seria la que més paga i la que més creix. Aquest fet, segons explicà Tremosa, és ben bé impossible, i només s’explica si es té en compte la metodologia emprada per construir els balanços dels quals s’extreu aquesta conclusió. En opinió de Ramón Tremosa, el fet que Madrid comptabilitzi els balanços en relació als beneficiaris potencials de les inversions fetes al seu territori (metodologia del benefici), i tenint en compte l’ambigüetat resultant d’aquest càlcul ple de subjectivitats, no assegura un balanç real per comunitats autònomes. La metodologia de flux monetari, que és la que es va fer servir en la darrera balança fiscal que es va publicar l’any 1996, només té en compte les despeses i invesions al propi territori, sense calcular possibles beneficiats de fóra de la comunitat autònoma. Amb aquest anàlisi, Catalunya resulta una de les comunitats autònomes que més retorna al conjunt de l’Estat, mentre que Madrid obté un “saldo cero” en el còmput de fluxos monetaris. El fet que l’Estat no hagi publicat cap més balança fiscal desde fa 9 anys, fa sospitar, segons Ramon Tremosa, que no es vol deixar de polititzar un escenari econòmic que en realitat és molt més perjudicial per a Catalunya que per a Madrid. El debat amb els membres del Cercle per al Coneixement va versar sobre les reformes plantejades a la proposta del nou Estatut de Catalunya en matèria de finançament.

• Sense la publicació de les balances fiscals, es pot tirar endavant?

Tal i com va recordar el professor Tremosa, el conseller d’economia Antoni Castells ja dèia al 1999 que les balances fiscals donarien objectivitat al debat de finançament de les autonomies. Per tant, segons Tremosa, és difícil tirar endavant d’una manera objectiva si no es saben les dades reals.

• Quins són els canvis que s’han incorporat a la proposta formulada inicialment per CiU, en matèria de finançament, a la proposta de nou Estatut?

Ramon Tremosa va destacar, en aquest sentit, dos grans avenços. Per una banda, la demanda d’ua Agència Tributària catalana que col.labori amb la de la resta de l’Estat, i que liquidi tots els impostos generats a catalunya. Per altra banda, bilateralitat, que implica la sortida del règim de política fiscal i financera, amb una comissió mixta entre Generalitat i Govern Central, al marge de la taula rodona de les 15 autonomies que és com es negociava fins ara. La bilateralitat, però, segons afirmava Tremosa, no és una garantia de poder fer el que volguem: és un pols entre estat i generalitat.

• A l’escenari de creixement, hi ha un tema determinat: els fons europeus. Com canviarà la radiografia dels balanços quan s’acabin els fons europeus, o quan variin substancialment?

Ramon Tremosa explicava que una solució per veure fins a quin punt depenem d’Europa i els fons que se’n reben, és calcular la balança fiscal de cada autonomia amb la comunitat europea. En aquest cas, Catalunya tindria un saldo més o menys igual a cero, perquè rebem tant com tornem, pràcticament. A europa, actualment alemanya ha retallat els fons de cohesió, perquè el seu creixement ha decrescut. A més, els fons ajuden a la renda disponible, però no al PIB. Per altra banda, el fet de rebre inversions assegurades per part d’Europa pot ser un fre per a la iniciativa del país, com acostuma a passar en general amb totes les subvencions.

• La diferència de metodologies emprades per construir els balanços, sembla que només afecta en els seus resultats a la comunitat de Madrid, com pot ser això?

Això és degut, tal i com explicava Ramón Tremosa, a que la capital de l’Estat és sempre allà on la inversió és pot considerar més beneficiaria per a tot el país, i per tant amb un càlcul “per beneficis”, tot allò que es fa a Madrid es pot imputar com a benefici per a la resta de l’Estat.

• El model alemany és federal, i aquí no és així. Fins a on podrà arribar l’estatut que s’està presentant? Per altra banda, cada cop que rebaixes un punt del PIB del dèficit fiscal a una regió, com se’n resenten les altres regions?

En paraules de Ramon Tremosa, “si catalunya recupera un milio de deficit, aquest milió es perd i no el rep ningú més”. En la seva opinió, l’actual estatut intenta aconseguir elements d’estat federal, tot i que les negociacions seran difícils. La prioritat, segons Tremosa, és no cedir en els punts fonamentals, i centrar els esforços en paliar el dèficit fiscal.

• Al cercle creiem que l’economia s’ha de transformar per adaptar-se a la situació actual, però, tenim els suficients recursos per generar aquest canvi? Tenim les persones per fer-ho?

Segons Ramon Tremosa, la capacitat normativa ha de ser un instrument perquè les activitats puguin girar cap al valor afegit. En aquest sentit, el Pais Vasc és un model a seguir, i en realitat aquest és un exemple exitòs de com una remodelació del model de finançament propicia desenvolupar aquestes activitats. Si no hi ha instruments, no hi pot haver canvi. La industria catalana es perd en part per la falta d’aquests instruments. Pel que fa a les persones que han de liderar aquest canvi, Ramon Tremosa, desde la seva posició com acadèmic, va voler incidir en que el seu sector ha de presionar en allò que creuen “que es pot demostrar científicament”.

El Cercle per al Coneixement va inaugurar el passat dimarts 20 de Setembre una nova etapa de sopars-debat centrats en la relació entre formació i societat del coneixement. L’encarregat d’inaugurar aquest nou cicle fou un dels màxims responsables a nivell estatal en matèria de formació superior, el Secretari d’Estat d’Universitats i Recerca Salvador Ordóñez, el qual fou presentat per l’associat i membre de la junta Enric Canela. Durant la seva intervenció, Ordóñez va exposar els reptes a què s’enfronta l’actual govern, i en concret la Secretaria d’Estat que dirigeix, pel que fa a la formació universitària de grau i de postgrau. Una constatació prèvia va marcar el to del seu parlament: Espanya està endarrerida en molts aspectes relacionats directament o indirecta amb els reptes que va marcar el consell d’Europa a Lisboa. Entre ells, una societat de la informació per a tothom, la construcció d’un espai europeu comú de recerca, la construcció d’un espai europeu comú d’ensenyament superior, o l’accés universal a la formació. Les causes d’aquest endarreriment, segons Salvador Ordóñez, són molt sovint econòmiques, ja que si no hi ha inversió no hi ha creixement. Per aquest motiu les expectatives del govern actual passen per arribar, per exemple, de l’1,2% actual a un 2% del PIB invertit en R+D l’any 2010, i del 4,7% actual al 7% del PIB invertit en desenvolupar les TIC. En aquest sentit, l’anomenat Plan Ingenio 2010, que el President del Govern va presentar a finals de Juny a la Moncloa, pretén involucrar l’Estat, les empreses, la Universitat i altres organismes públics de recerca en una carrera cap al creixement de les inversions que apuntava el Secretari d’Estat. Aquestes inversions, si s’acompleixen els objectius dels tres programes que integren el Plan Ingenio 2010 (Cenit, Consolider i Avanz@), hauran de ser majoritàriament privades, mentre que el govern es compromet a assolir un 0,9 % sobre el PIB. Altres objectius destacables d’aquest pla, en el subprograma Consolider, són la creació de grups de recerca finançats durant 6 anys pel govern, o incrementar les xifres de creació d’empreses tecnològiques sorgides de la Recerca pública. Pel que fa a les Universitats i a la construcció d’un espai comú europeu de formació superior, Salvador Ordóñez va voler deixar de banda la polèmica que envolta aquesta iniciativa de convergència europea. Més enllà de com es farà – si amb un ampli catàleg de titulacions, o amb reformes estructurals que ara per ara espanten molts dels professionals, universitaris i la pròpia administració – el Secretari d’Estat va afirmar que “allò realment important és construir un sistema docent comprensible a Europa”. Això implicaria sens dubte una renovació del sistema actual, que ha estat criticat des de fa molts anys per la seva incapacitat de formar ciutadans crítics i emprenedors a partir d’una metodologia més analítica i reflexiva que no pas la memorística actual. Segons el Secretari d’Estat d’Universitats i Recerca es tracta, en definitiva, de “crear una universitat atractiva per a l’alumnat”. El debat amb els membres del Cercle per al Coneixement es va centrar en els canvis que l’actual govern ha previst en matèria de formació universitària, i en els reptes que cal assumir per incrementar la inversió en R+D. L’associat del Cercle, Joan Prat, Vicerector de Qualitat i Planificació de la Universitat de Lleida, tot i felicitar el Secretari d’Estat per les mesures exposades, va mostrar la seva preocupació per l’aplicació real d’aquests canvis. Salvador Ordóñez va afirmar que “cap canvi no pot ser violent, ja que al nostre país un canvi radical mai no ha funcionat”. Fins i tot, explicava Ordóñez, han estat prudents a l’hora de comunicar aquestes decisions a les Universitats. L’associat del Cercle, Juan José Pérez, President de Masquecine S.L, va destacar que els canvis presentats per Salvador Ordóñez estan més centrats en la formació que en l’empresa. Aquesta, que segons les expectatives del govern hauria de finançar aproximadament la meitat de les inversions en R+D per arribar al 2% previst per a l’any 2010, es troba que la política actual de préstecs implica un control fiscal, a base de la presentació d’avals, que molt sovint fa que els empresaris optin per no demanar-los. En aquest sentit el Secretari d’Estat va recalcar que actualment el suport de les empreses a l’increment de la R+D és relativament baix (aproximadament un 1,2% de la seva facturació anual), mentre que la inversió en equipaments és molt més elevada. Per solucionar-ho, Ordóñez es va mostrar partidari d’incrementar els préstecs, de manera que el govern comparteixi el risc de la inversió privada en R+D, i de reforçar la figura de les empreses de capital risc. Sense canviar de tema, l’associat del Cercle, Remo Suppi, Director de l’Escola d’Informàtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, va reflexionar sobre la viabilitat dels canvis plantejats durant el sopar-col•loqui amb Salvador Ordóñez en matèria d’inversions, recalcant l’enorme repte d’arribar al 2% del PIB invertit en R+D d’aquí a cinc anys. El Secretari d’Estat es mostrava confiat que aquest repte es podrà assolir si la participació privada en aquest sentit passa del 46% al 57%, gràcies en part a l’augment de préstecs que també ha previst el govern. A més, va anunciar que el tema principal previst per a la propera reunió de Presidents d’Autonomies serà precisament la R+D+i. L’associat del Cercle, Rodolfo Fernández, soci director de Miliners, va fer dues intervencions entorn a la situació actual de les universitats: per una banda, el bagatge cultural de l’alumnat és molt fluix, i de l’altra els professionals que ocasionalment imparteixen classes a la Universitat són vistos com a mestres “de segona classe”. Ordóñez, que coneix bé el món universitari després de la seva llarga experiència com a professor i rector de la Universitat d’Alacant, va parlar dels objectius de la universitat: creació, transmissió i transferència de coneixement. Pel que fa a la creació, Salvador Ordóñez considera que l’evolució de la universitat a Espanya ha estat molt positiva en els darrers anys, mentre que la transmissió i la transferència no es valoren ni molt menys com ho hauríem de fer. Pel que fa al professorat ocasional, el Secretari d’Estat va recordar la figura del professor associat: professionals que impartien classes a la universitat sota un règim diferent del professorat propi, i que no tenia l’etiqueta de “segona classe” que esmentava Rodolfo Fernàndez. Tot i que ha estat la pròpia universitat qui, segons Ordóñez, ha fet malbé la figura del professor associat, cal que els professionals segueixin entrant a la universitat perquè tenen un “know-how” que molts professorat universitari no té. L’associada del Cercle, Roser Ràfols, advocada i sòcia del gabinet Roca Junyent, va demanar al Secretari d’Estat de quina manera pensa el govern fomentar la presència de les empreses de capital risc en un país on aquest model no està gaire implantat. Salvador Ordóñez va recordar que a països menys desenvolupats com Israel moltes operacions empresarials estan liderades per empreses de capital risc, i que per tant el canvi és possible, tot i que, com ja havia remarcat en altres aspectes, el canvi ha de ser gradual. L’associada del Cercle, Maria Mirabet, enginyera i consultora de projectes tecnològics, es preguntava de quina manera es pot aconseguir el canvi cap al model superior homologable a Europa, tenint en compte que implicaria un nou model de crèdits universitaris (ECTS). El Secretari d’Estat es va declarar ferm partidari dels ECTS, que es basen en l’esforç de l’alumne i no en les hores lectives com ho fan els crèdits actuals. Tot i això, va recalcar que moltes de les resistències al canvi provenen precisament del propi sistema universitari, i va demanar, un cop més, paciència per avançar paulatinament cap aquest objectiu. Ramon Maspons, assessor de la Direcció d’Estratègia i Coordinació del Dpt. De Salut de la Generalitat de Catalunya, reflexionava sobre la dificultat d’establir una carrera professional d’investigador que garanteixi una mobilitat entre sector públic i privat a llarg termini. Actualment, l’administració finança la carrera dels investigadors durant uns anys, i no sempre al 100%, i després són els organismes públics com universitats o hospitals, els que han d’oferir places per donar cabuda als investigadors que han esgotat les seves beques. Les dificultats actuals, en la seva opinió, es podrien solucionar amb intervencions senzilles com per exemple permetre que un investigador principal pugui assumir més d’un projecte (augmentant així el seu lideratge i fomentant un esperit emprenedor), o per altra banda aconseguir overheads de com a mínim el 40% perquè la despesa no l’hagi d’assumir la institució per a la que treballa l’investigador principal. Amb aquestes mesures, en opinió de Ramon Maspons, el Departament de Salut pretén estabilitzar els seus investigadors d’aquí a quatre anys. Salvador Ordóñez va posar l’èmfasi principalment en oferir carreres de recerca atractives que fomentin l’interès de l’alumnat en seguir els seus estudis i romandre primer a la universitat o a institucions públiques com a investigadors, i més tard encaminar-se a l’empresa privada. Tot i això, la solució per aconseguir-ho no és, en la seva opinió, tan fàcil. La mobilitat dels investigadors és molt complicada perquè tothom hi posa barreres, tant per entrar en un organisme de recerca, com per sortir-ne. Per altra banda, actualment, a la Universitat qualsevol projecte de recerca li costa el doble de les subvencions que rep, i això, evidentment, no fomenta l’augment de projectes. Finalment, Cristina Villavicencio, consultora en Màrqueting, va afirmar que en cap cas són els alumnes els que no tenen interès per aprendre o motivació per analitzar més enllà de memoritzar uns apunts, sinó que, ben al contrari, és el sistema universitari actual, basat en exàmens i avaluacions finals, el que provoca “l’adormiment” de què parlava Salvador Ordóñez. El Secretari d’Estat va aclarir que aquesta és precisament la seva opinió. Una dada molt il•lustrativa en aquest sentit és que el model d’exàmens actual està vigent des de 1906. Tot i responsabilitzar principalment al sistema, Ordóñez va afegir que una de les tasques que els alumnes estan descuidant, i que empitjora el panorama actual, és la manca d’associacionisme estudiantil, l’associació i organització dels estudiants en grups que facin força per aconseguir el canvi. Antoni Garrell, President del Cercle per al Coneixement, va prendre en darrer lloc la paraula per analitzar alguns dels aspectes presentats per Salvador Ordóñez durant el sopar-col•loqui, i afegir la visió del Cercle respecte a cada un d’ells. La Societat de la Informació es basa en quatre pilars ineludibles: formació per a tota la vida, R+D+i, Internacionalització (amb els conseqüents processos de localització i deslocalització de les empreses), i qualitat de vida i benestar. Per aconseguir-ho, afirmava Garrell, cal afrontar polítiques estructurals que per ara no existeixen. Pot ser que la falta de diners sigui una de les causes, però actualment s’estan invertint sumes considerables en plans governamentals com el PDIT, que malgrat tot no arriben a la inversió milionària que està suposant, per exemple, la construcció de la línia 9 del metro a Barcelona. Per altra banda, les intervencions que ha previst el govern per incrementar la inversió en R+D respecte al PIB, no reflecteixen, segons Antoni Garrell, la realitat econòmica del país i els canvis organizacionals que actualment experimenten les empreses, tan mateix les polítiques d’R+D+i Europeus semblen mes enfocades a economies mes avançades, o a grans corporacions, que a les realitats de les empreses Catalanes i Espanyoles, un teixit format per petites o molt petites empreses. Pel que fa a la universitat, sembla evident que l’actual polèmica per reestructurar els sistemes educatius és fruit de la internacionalització, que està forçant al país a apropar-se a Europa també en l’àmbit formatiu. Finalment, Antoni Garrell va destacar que per aconseguir la qualitat de vida i benestar propis d’una societat avançada, caldrà prioritzar, fent èmfasi en la formació, començant per la del propi cos docent.