Del Cidem a Sodena. La primera setmana d’octubre es va fer públic que l’empresa amb seu a Barcelona Smart Medical, matriu d’un grup d’empreses especialitzades en l’aprovisionament de productes mèdics i amb activitat de R+D, emigrarà a Navarra. La decisió s’arrela en les necessitats de finançament i recolzament, unes necessitats que no trobaren resposta a Catalunya i sí a Navarra, una regió europea amb una clara voluntat de fomentar i facilitar el desenvolupament empresarial i la competitivitat en el context dels reptes de la U.E. i els nous paradigmes de l’economia del Coneixement. La tasca s’articula a traves de l’empresa Sodena, creada pel govern navarrès al 1984, que ultrapassant les subvencions participa en projectes empresarials, propis o aquells atrets cap el seu territori, emprant com instrument el capital risc; el que comporta assumir el repte d’esdevenir soci actiu que, addicionalment a aportar fiançament, s’involucra en la presa de decisions i ajuda a fer créixer l’empresa i crear valor. Es precisament la ma de Sodena la qui ha assumit el compromís d’involucrar-se en Smart Medical i d’aquest manera portar al seu territori una empresa capdavantera en un sector amb molt potencial de futur. Que Navarra fa temps que va interioritzar els paradigmes i desafiaments de les societats prosperes és un fet ineludible. Les dades dels indicadors europeus ho evidencien. Sols cal observar les darreres dades del ranking elaborat pel Institut d’estadística de la Unió Europea que mesura el nivell de desenvolupament i benestar de les 254 regions europees; en aquest ranking, que encapçala Londres, Navarra es situa en la posició 41, una evident millora respecte al 1995 que es situava en la posició 75. Una posició que a nivell de l’Estat sols és superada per Madrid que ocupa el lloc 30. Sense oblidar el model de finançament i la disponibilitat de recursos de la comunitat foral, cal plantejar la ‘cultura de risc’ i els instruments per potenciar ‘el desenvolupament empresarial i la competitivitat’ que es dota cada nacionalitat per afrontar els desafiaments i les problemàtiques. En aquest aspecte cal recordar que Catalunya constituí el CIDEM , un organisme que desenvolupà una encertada tasca en el procés d’incorporació de les TIC a l’empresa, tot esperonant i potenciant la innovació tecnològica. Desenvolupava la seva tasca en un país obert que afrontava les oportunitats de l’entrada a la UE i la internacionalització, amb una forta cultura empresarial i emprenedora i una potent industria. Un Instrument, el Cidem, que poc a poc ha disminuït la seva eficàcia en opinió de molts dels qui s’apropen a ell, i que requereix de seriosos ajustos per poder afrontar el reptes de l’economia del coneixement, que exigeix d’una més gran coordinació i eficiència entre les polítiques: d’R+D+i, d’internacionalització, de finançament empresarial, d’acompanyament en el procés de globalització, d’atracció i arrelament de talent, i de potenciació de nous sectors. Certament la cultura del risc i l’esperit emprenedor de la societat catalana ha disminuït, i si bé Catalunya ha assolit el repte de la internacionalització, i gaudeix de taxes molt importants de creixement econòmic i d’atracció internacional, no podem obviar que ha perdut centres de decisió, empreses referents i iniciativa empresarial. El model industrial requereix d’importants ajustos i recolzaments, i seu sistema productiu hauria d’ajustar-se als nous reptes de l’economia del coneixement. Sense descuidar les bases actuals de generació de valor, cal afrontar el recolzament decidit dels nous sectors amb gran potencial de futur, tot abordant els problemes reals dels emprenedors, que no són altres que els del finançament i la gestió de l’empresa especialment en aquelles àrees que no els són pròpies al promotor de l’iniciativa. La marxa de Smart Medical a Navarra no hauria de passar desapercebuda, afecta a pocs llocs de treball directes, però en la societat del coneixement la generació de valor futur es centra més en el talent i els sabers que incorpora que en la quantitat dels llocs de treball. Cal analitzar les causes reals de la marxa tot acceptant que la responsabilitat de crear empresa és de cadascun de nosaltres, no pas de l’Administració, i que assumir risc en la incertesa és una decisió individual emparada en la cultura i el tarannà de tot col•lectiu, encara que cal exigir que les administracions potencien el territori amb instruments i politiques escaients, aquelles que permeten generar la riquesa per possibilitar l’estat del benestar. En aquesta línia, i a les portes d’una nova legislatura, és un bon moment per revisar els programes electorals per detectar les prioritats de cada formació política i exigir alhora instruments per fer possible que Catalunya escali posicions en el si de les regions europees, ja que sols d’aquesta manera la nostra capacitat d’incidència esdevindrà real i la qualitat de vida no un somni passatger. Antoni Garrell i Guiu. www.cperc.net President Cercle per al Coneixement octubre de 2006 Article publicat a e-noticies.

Des de fa ja set anys, quan es va signar la Declaració de Bolonya, molts països europeus, entre ells Espanya, estan treballant amb diferents intensitat i eficàcia per reformar els seus sistemes universitaris per potenciar l’economia del coneixement a Europa i fer-la més competitiva davant d’altres països competidors, especialment els Estats Units. L’objectiu de la reforma és aconseguir que els sistemes europeus d’educació superior, bastant diferents entre si, siguin més homogenis i flexibles, més semblants al sistema dels Estats Units. Simplificant molt, acostar-se al sistema americà és bàsicament construir un sistema similar al que tenen avui els països anglosaxons. Un dels punts essencials per aconseguir l’esmentat objectiu és promoure la mobilitat entre estudiants i professorat, de manera que així s’aconsegueixi un millor intercanvi entre professionals europeus, que sense dificultat es puguin incorporar al sistema educatiu i productiu de diferents països. Per això és fonamental que les diferents titulacions, sense ser necessàriament idèntiques, proporcionin capacitats similars als titulats. És a dir, es tracta d’aconseguir que siguin similarment competents en els seus àmbits professionals. Els acords que s’han anant signant entre els estats incorporats al procés de convergència defineixen una estructura amb tres nivells de titulació progressiva. El grau que habilita professionalment, el postgrau que complementa la formació i el doctorat. La tendència és que el grau tinguin 180 crèdits (una durada de 3 anys) i el postgrau oficial 120 (2 anys). Malauradament el fracàs universitari, tant català com espanyol és elevat. Hi ha un grau de repetició alt i un abandó significatiu. La reforma havia de permetre al sistema estatal modificar un model docent basat en classes magistrals i amb poca interacció entre el professorat i els estudiants, transformant-se en un altre en el que es programarien moltes menys classes magistrals i s’intensificaria la relació professor – estudiants amb grups de discussió i treball reduïts, tal com es fa en països que tenen bons resultats acadèmics. A ningú no se li escaparà que aquest canvi implica una inversió en universitats més gran que l’actual i també és fàcil deduir que el seu cost és molt més alt si les carreres són de quatre anys que si són de tres. Sotmès a pressions corporatives de col•legis professionals i alguns grups de professors, el Ministeri d’Educació i Ciència no ha tingut el coratge de fer el que era més lògic. Ha triat graus de quatre anys. El ministeri ho ha justificat amb 4 raons: 1.- En ser més llargs permetrà accedir al mercat de treball sense formació complementària. 2.- Com que a altres països europeus entren a la universitat als 19 any i aquí ho fan als 18, s’allarga 1 any la universitat per tal que acabin a la mateixa edat. 3.- Es cursaran al primer curs del grau les matèries comunes per facilitar els intercanvis entre titulacions del mateix grup i evitar així el fracàs provocat per equivocacions en la primera tria. 4.- Això permetrà l’homologació amb altres grans espais d’Educació Superior com és l’Espai Iberoamericà de Coneixement. Pel que fa als arguments 2 i 3, el que hagués estat lògic és que en lloc de discutir durant mesos sobre la necessitat i obligatorietat de la classe de religió, tema com tothom sap enormement transcendent per a la formació dels nostres estudiants, s’hagués abordat una reforma seriosa de l’educació primària i secundària, i s’hagués inclòs a l’ensenyament secundari un curs que realment preparés per a la universitat. Cal dir que avui un gran nombre d’estudiants que arriben a la universitat tenen grans dificultats en l’aritmètica i són incapaços de llegir i assimilar el contingut d’un text mínimament complex. No em sembla que la universitat hagi de ser el lloc per corregir aquests dèficits. Hagués estat tan complicat tornar a introduir el Preuniversitari o el COU?. Respecte al punt 1, és important considerar que una de les virtuts esperades de la reforma és evitar que els estudiants passessin massa anys a la universitat fent coses poc útils per al seu futur professional. Es pretén que els titulats de grau, amb tres anys d’estudi, surtin al mercat i, ja amb experiència professional, tornin a la universitat per fer un postgrau més enfocat a les seves necessitats professionals o vocacionals. El punt 4 ens allunyarà d’Europa i ens acostarà a Amèrica Llatina. Molts sistemes d’Amèrica Llatina el que van fer es copiar el sistema espanyol per poder homologar els títols amb facilitat. Els països del Magrib copien el sistema francès i no és França la que copia al Marroc, per exemple. La tendència és que aquests països s’adaptin a Europa. Avui els fluxos van en aquest sentit. Si ningú no hi posa remei, la solució adoptada pel Ministeri haurà provocat uns enorme despesa en energies per maquillar el sistema universitari sense una reforma real i ens allunyarà una mica més dels millors sistemes universitaris europeus. Això no ajudarà gens a la nostra plena i necessària incorporació en el grups dels països amb una economia basada en el coneixement potent. Si algú no posa remei, tindrem una altra oportunitat perduda. Amb la globalització i l’espai europeu obert, cada vegada serà més difícil remuntar. Cal dir que els rectors catalans han demanat més flexibilitat. De cap manera troben assenyada una reforma que condueixi a què totes les actuals titulacions tinguin 240 crèdits. Esperem esdeveniments. Enric I. Canela Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement Catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Barcelona Membre del Consell de Coordinació Universitària de l’estat espanyol

Ara que la temporada turística s’acaba, tornarem a sentir parlar de bons propòsits de desestacionalització i de búsqueda d’un turisme cultural o de qualitat, es fa pertinent fer un cop d’ull al nostre voltant. Fa unes setmanes la Unió Europea publicava l’estudi estadístic “Turisme i Internet a la Unió Europea”, a partir de dades extretes durant aquest mateix any i que ens serveixen per situar i insistir en la importància d’Internet per a la nostra exhausta gallina dels ous d’or, el sector turístic. L’estudi, fonamentalment, mostra la utilització que es fa d’internet al sector turístic i el compara amb el que es fa a tota l’economia, a tots els sectors productius vistos conjuntament. El primer detall interessant que se’n desprèn és que les empreses del sector turístic donen més importància a tenir una pàgina web que les empreses en general: un 89% de les empreses turístiques europees (de la UE-25) de més de 10 treballadors tenen pàgina web, comparat amb el 61% de totes les empreses de les mateixes dimensions. Aquesta tendència inicial es manté al llarg de tot l’estudi, amb els diversos indicadors que s’hi utilitzen. Així, per exemple, hi trobem que al sector turístic, fins a un 63% de les empreses mostren el seu catàleg de productes i els seus preus en línia, mentre que això només passa en un 28% dels casos del context econòmic general. La mateixa lectura pot extreure’s si el que ens mirem és la possibilitat de comprar a través d’internet, que no deixa de ser l’objectiu últim d’un web comercial: un 39% de les empreses del sector turístic ofereixen aquest servei, mentre que això només passa en un 18% dels casos de l’economia en general. Totes aquestes dades demostren numèricament que Internet s’ha convertit en un canal comercial prioritari per a les empreses turístiques de tota Europa. Val la pena que ens preguntem si això també és així al sector turístic de casa nostra i si estem, realment, aprofitant i traient partit de les capacitats comercials i promocionals d’aquest canal. És evident que la diferència entre l’ús que fa d’Internet una empresa que es dedica al turisme i una que es dedica a vendre, per exemple, sabates, és molt significativa. Ens parla de què el turisme es fa, es pensa i es compra molt més per Internet que la resta de coses que fem, pensam o compram a la vida. Una altra dada estadística serveix per emfasitzar encara més la importància que té i tendrà Internet per al sector turístic: gairebé la meitat de les persones enquestades (un 47%) van dir que havien fet servir Internet durant els darrers tres mesos per a buscar informació i serveis turístics i d’allotjament. Aquesta xifra no deixarà de créixer als propers anys. De la mateixa manera, també seguirà augmentant la freqüència i centralitat d’Internet com l’espai de referència per a informar-se, comparar i, finalment, comprar el paquet turístic i les vacances. Si observem les nostres pròpies pràctiques i les de gent dels nostres entorns, observarem que el fenomen està creixent acceleradament. Personalment, ni recordo el darrer cop que vaig trepitjar una agència de viatges… I si tot això ja és prou evident i important per si mateix, cal no oblidar que estem fixant-nos encara en la Internet de les acaballes del segle passat, la que es circumscrivia a un ordinador, a una pàgina web, a un catàleg electrònic i a la possibilitat de fer una transacció econòmica que ens facilités l’adquisició d’un producte. La clau no està ni estarà en adaptar-nos al segle passat (on, és cert, encara hi tenim comptes pendents que s’han de resoldre) sinó en ser innovadors i imaginatius per al present i el futur. Els sistemes digitals inalàmbrics, els cada cop més omnipresents aparells amb bluetooth, les marques o hotpoints de geoposicionament i, en general, els sistemes de connexió en mobilitat obriran nous camps per a la indústria de l’oci i, per tant, per a les situacions de vacances o viatges. Aquest nou camp de producció i comerç ens interessa com a zona intensament turística i ens interessa com a camp d’aplicació i desenvolupament de sistemes de gestió de la informació i el coneixement. Per si això fos poc, aquesta meitat de la població que busca i compra a través d’Internet, els sectors que ja porten antenes de multiconnexió als seus telèfons i butxaques, les persones que ja tenen en compte aquestes qüestions per a triar els seus viatges i les seves vacances, socioeconòmicament, representa precisament l’estrat de clients dels que estem parlant quan ens imaginem, mig en somnis mig en mítins, aquella forma boirosa a la què descrivim com a turisme de qualitat. Sigui somni, sigui mítin, sigui boira, el que és innegable és que Internet és, ja avui en dia, una condició sine qua non no només per a aspirar a desestacionalitzar-nos i apropar-nos al turisme de qualitat. Serà clau per a la supervivència, la innovació i la competitivitat al sector. Aquelles empreses que se n’adonin o aquelles zones que entenguin que aquestes dades són un repte i una línia de creixement, probablement s’enduran els clicks i les visites, virtuals i reals, dels turistes d’aquí endavant.

---

La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 25 de setembre de 2006. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

¿EXISTE LA UNION EUROPEA? La pregunta puede parecer obvia para un ciudadano de la Unión Europea que ha vivido las profundas transformaciones y los avances que lentamente, y en un entorno de paz inimaginable hace menos de medio siglo, se han ido produciendo desde el 9 de mayo de 1950 con la firma del tratado del carbón y el acero. Un acuerdo económico establecido en el seno de una Europa devastada, arruinada, dividida y desgarrada por la guerra, pero que en su génesis subyacía una clara voluntad política, como quedó evidenciado con la rapidez con que se planteó la creación de un ejército Europeo, proyecto fracasado por la negación al mismo de la Asamblea Francesa. Los grandes avances alcanzados por los ciudadanos de la Unión, -hecho por el cual numerosos países aspiran a entrar a la misma como única vía para salir de la miseria y alcanzar cotas de progreso económico y social-, se deben a que los Estados miembros han cedido competencias tan importantes como la emisión de moneda propia y la eliminación de las fronteras y aduanas. Disponer del euro como moneda única y permitir la libre circulación de personas y bienes generan la percepción de formar parte de un órgano supranacional, de ser ciudadano de Europa. Sin embargo no se debe olvidar que los Parlamentos de cada Estado son los depositarios de la ‘soberanía nacional’ y no el parlamento Europeo, y que la implicación de los mismos en la toma de decisiones de la Unión es mas bien escasa. Pero para muchos ciudadanos no europeos, la Unión Europea es sólo una agrupación de Estados, ya que su respuesta se encuadra en el contexto de los grandes problemas que día a día surgen en el mundo, y en ellos el protagonismo de la Unión en la toma de decisiones es nulo. ¿Dónde ha estado Europa en el último conflicto que azotó durante 33 días Oriente Medio? Sin duda el jefe de la diplomacia de la Unión, Xavier Solana, ha viajado, entrevistado, efectuado propuestas, pero en el momento de la redacción de la resolución 1701 de la ONU ¿donde estaba Europa?, ¿era Francia la voz de la Unión, o defendía una vez más sus interés?, ¿o era el silencio del Reino Unido y su alineamiento con Estados Unidos la postura de la misma?. De poco sirven los esfuerzos de Solana si en el momento decisivo son los Estados, mejor dicho los gobiernos, los que actúan a titulo individual frente a la comunidad internacional. El proceso para poner fin a La guerra del Líbano, -más bien un alto el fuego temporal evidenciado por las preocupantes, pero nada sorprendentes, declaraciones de los presidentes El Assad y Mahmud Ahmadineyad- es un exponente más de la incapacidad europea para actuar como un bloque, como la Unión de Estados Europeos, que muchos deseamos. Los intereses ‘nacionales’, las posturas preconcebidas de quienes ostentan o administran el poder en cada Estado, los ciclos electorales y la capacidad de liderazgo del presidente de turno, condicionan de forma determinante la postura de la Unión frente a las problemáticas externas. En un mundo hipercomunicado, interdependiente, convulso y lleno de frustraciones que facilitan la demagogia y los fundamentalismos religiosos, los europeos debemos preguntarnos si este debe ser nuestro rol. Un rol que con demasiada frecuencia se limita a pagar la reconstrucción, socorrer a los afectados o nutrir las fuerzas de interposición derivados de conflictos, que podrían evitarse si el mundo contase con una Europa que estableciera sus compromisos y peso como Unión mas allá de las fronteras de cada uno de los Estados miembros. Muchos de los Estados de la Unión Europea tienen una deuda histórica con una gran parte del mundo. Una deuda enraizada en los procesos coloniales que potenciaron su desarrollo. Una deuda que no debe ser liquidada con ‘caridad’. El mundo se merece y necesita que la vieja Europa recupere su dinamismo y compromiso y actué como un bloque. Por ello, alcanzado un elevado estado de bienestar y una moneda única, que certifica su existencia en el mundo, debería plantearse la actuación hacia el exterior con fuerza y compromiso. La implicación de los parlamentos de cada Estado en la Unión, potenciar la capacidad del Parlamento europeo, disponer de un presidente europeo, tener representación con capacidad decisoria como Unión en los foros internacionales, ONU, UNESCO,…, la creación de un ejército europeo, etc., deberían ser objetivos a plantear y alcanzar. ¿Objetivos utópicos?, quizás, pero de bien seguro que también así se catalogaban los logros que se plantearon los que pusieron las bases de lo que hoy es la Unión Europea. Antoni Garrell Guiu 19 de agosto de 2006.

Immigració i dret de vot Els darrers dies, les imatges de subsaharians apilats en petites embarcacions arribant a les platges de Canàries omplen els mitjans de comunicació. Des de principis d’any, més de 17.000 persones ‘sense papers’ han arribat a l’arxipèlag i la bonança del temps augmentarà la freqüència i el nombre d’embarcacions. L’espectacularitat i les dificultats del viatge no poden amagar que altres són les vies per on cada any desenes de milers de persones arriben a l’Estat. A través dels aeroports internacionals, especialment el de Barajas, i les connexions amb la resta de països de l’espai Schengen incrementa diàriament el nombre de persones que estan de forma irregular a l’Estat. Les dades de l’INE situaven a principis de l’any, el nombre de residents sense permís de residència ni treball en més de 800.000, una xifra que cal emmarcar amb les regularitzacions massives que s’han anat produint als darrers anys. L’elevat nombre de persones que arriben a Europa fugint de la misèria esperonades tant per les imatges d’opulència mostrada pels canals de televisió, com per les històries i la capacitat adquisitiva d’aquells que tornen al seu país d’origen després del salt cap a Europa, varia la composició social del nostre país, i pot produir que, més que integrar-se, es configurin àrees pròpies on la cultura originària es mantingui, tot generant nuclis on la llengua i la cultura que ens caracteritzen esdevinguin estranyes. És un fet, que cal incrementar les polítiques per potenciar la integració dels nous arribats i d’aquells que fa temps que habiten entre nosaltres. Una integració que tot concedint drets no pot oblidar que tot dret comporta obligacions. Drets i obligacions són un binomi indissociable per a tots, també per aquells més desfavorits, encara que no sigui una pràctica acceptada habitualment. L’opció d’iniciar un camí al nostre país, també els obliga a ésser respectuosos amb la cultura i els valors que ens caracteritzen, començant per conèixer la nostra llengua i acatar els marcs jurídics i socials que sostenen les regles de convivència. Regles que han fet possible disposar d’una societat avançada, oberta, tolerant, solidària i equitativa. És en aquest context on cal enquadrar el debat, recentment reobert, sobre el dret de vot dels estrangers com una peça clau per la integració, i la proposició de llei del PSOE i IU-ICV per atorgar el dret de vot als immigrants extracomunitaris en les eleccions municipals. Novament l’Estat es planteja atorgar nous drets al sobrevinguts. Quelcom que pot semblar una exigència social atès que han fet d’aquesta terra el seu projecte de futur. Però l’anàlisi no es pot centrar en el ‘projecte de treballar i viure’, cal enquadrar-lo en un projecte col•lectiu superior, en aquells aspectes que ens caracteritzen: els valors democràtics suprems, la igualtat de gènere i d’oportunitats de sortida, la separació entre el poder civil i l’eclesiàstic, la tolerància, la llengua. El que cal qüestionar és, si el seu projecte de futur és mantenir-se al marge, o integrar-se a la nostra cultura evidentment sense renunciar al valors d’identitat dels seus orígens sempre que no siguin incompatibles amb els que configuren la nostra societat. Dret de vot? De ben segur que sí, però precedit de l’obligatorietat, per aquells als que se’ls atorgui, de conèixer i explícitament assumir els marcs jurídics i ésser respectuosos amb els aspectes que ens caracteritzen com a país. De no fer-ho d’aquesta manera: atorgar drets sense l’exigència d’obligacions, la cohesió social no es pot mantenir a mig termini, i les senyes d’identitat i els valors que ens apleguen perillen, i sense aquests el futur com a col•lectiu amb projectes i ambicions conjuntes esdevé gairebé impossible. Antoni Garrell i Guiu 19 d’agost de 2006 Article publicat a www.e-noticies.com el 21 d’agost