Cercle per al Coneixement Publicacions

  • | | |

    Quina universitat volem?

    Quina universitat volem?

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    15-05-2009

    S’ha publicat recentment un article d’opinió en el New York Times sobre la fi de la universitat tal com la coneixem fins avui que m’ha semblat prou interessant com per ressenyar-lo. El seu autor és Mark C. Taylor, de la Universitat de Columbia, i comença amb la contundent frase: “l’educació de postgrau és el Detroit…

    S’ha publicat recentment un article d’opinió en el New York Times sobre la fi de la universitat tal com la coneixem fins avui que m’ha semblat prou interessant com per ressenyar-lo. El seu autor és Mark C. Taylor, de la Universitat de Columbia, i comença amb la contundent frase: “l’educació de postgrau és el Detroit de l’ensenyament superior”. Afirma Taylor que la majoria dels programes de postgrau de les universitats americanes fabriquen un producte per al qual no existeix mercat (candidats per a llocs docents que no existeixen) i desenvolupen capacitats per a les quals no hi ha gairebé demanda (en subdisciplines d’investigació dins de subdisciplines i publicacions en revistes que només llegeixen alguns col•legues d’idees afins). Segons l’autor, el sistema de postgrau es troba en crisi des de fa dècades i la llavor d’aquesta es remunta a la formació de les universitats modernes. El model universitari de masses ha donat lloc a una creixent separació i especialització de les disciplines en lloc de fomentar una major col•laboració entre elles. Així no és d’estranyar que en departaments com el seu, assenyala Taylor, amb prou feines amb deu professors, vuit estiguin treballant en subdisciplines diferents, amb poc o cap contacte entre elles. A més, a mesura que els departaments es fragmenten, s’investiga i es publica cada vegada més sobre menys. Cada acadèmic administra no una branca de les ciències, sinó un coneixement escàs que, sovint, és irrellevant per afrontar els problemes veritablement importants del present i del futur. Per a Taylor, la universitat ha d’emprendre una profunda reestructuració i resumeix en sis passos el procés conduent cap a un sistema d’educació superior més àgil, imaginatiu i adaptable. Primer, caldria reestructurar els plans d’estudi, començant pels programes de postgrau i seguint el més ràpidament possible amb els programes de grau. L’actual model de departaments separats propi d’una divisió de la mà d’obra de la societat industrial és obsolet i ha de ser reemplaçat per un currículum estructurat en forma de web o de xarxes complexes. És impossible tenir una comprensió adequada de les qüestions més importants amb disciplines autistes, sense cap capacitat de permeabilitat ni diàleg entre elles. En segon lloc, proposa suprimir els departaments i crear programes enfocats a problemes, amb una durada de set anys i que, després de la seves corresponents avaluacions, puguin ser cancel•lats, renovats o canviats de dalt a baix. En tercer lloc, cal augmentar la col•laboració entre institucions. No és necessari que totes les institucions facin de tot. La tecnologia avui ja fa possible formar associacions per compartir estudiants i professors. Per tant, les institucions han de ser capaces d’ampliar les formes de contractació, investigació i docència. Per exemple, si una universitat té un departament fort en francès i una altra universitat en té un de fort en alemany, a través de teleconferència i Internet, ambdós temes es poden ensenyar en ambdós llocs amb la meitat de personal. Quart, transformar el sistema i els formats tradicionals d’elaboració de la tesi doctoral. Molt especialment en les ciències socials i les humanitats: la majoria de les tesis erudites, com les dels llibres medievals, tenen més notes a peu de pàgina que text i, per això, acaben en prestatgeries on ningú les llegeix i molt menys les publica. S’hauria d’animar els estudiants de postgrau a produir tesis en formats alternatius. Cinquè, ampliar la gamma d’opcions professionals per a estudiants de postgrau. A la majoria dels estudiants postgraduats els hi serà molt difícil aconseguir el tipus de feina per la qual s’han estat formant. Per tant, és necessari ajudar-los i preparar-los per a feines en camps diferents als de l’educació superior. L’exposició a nous enfocaments i a diferents cultures i l’examen de qüestions de la vida real pot ajudar-los a trobar treball en el món de les empreses o el de les organitzacions sense ànim de lucre. Finalment, en sisè lloc, Taylor proposa abolir el sistema de titularitats. Inicialment destinada a protegir la llibertat de càtedra, la titularitat ha donat lloc a disciplines sense estudiants i professors impermeables al canvi. Al cap i a la fi, una vegada s’ha concedit la titularitat ja no hi ha incentius al desenvolupant professional del professor o a l’exigència a assumir altres responsabilitat potser en l’àmbit de l’administració o de l’assessorament als estudiants. La titularitat hauria de ser substituïda per contractes de set anys, que, com els programes docents, serien susceptibles de ser rescindits o renovats. Aquesta política permetria que les universitats recompensessin els investigadors i professors que estan al dia, segueixen evolucionant i produint i són capaços de fer lloc a les noves generacions de joves equipats amb noves idees i habilitats.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    Economia i Empresa: Reflexions del moment

    Economia i Empresa: Reflexions del moment

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    15-05-2009

    L’empresa és el subjecte econòmic de la nostra societat, crea valor econòmic que permet viure amb més qualitat al conjunt social. Però el concepte d’empresa ha evolucionat, i em permeto distingir 4 fases, les quals les posteriors no substitueixen sinó que s’afegeixen a les fases anteriors.

    La empresa es el sujeto económico de nuestra sociedad, crea valor económico que permite vivir con mayor calidad al conjunto social. Pero el concepto de empresa ha evolucionado, y me permito distinguir 4 fases, en el que las fases posteriores no sustituyen sino que se añaden a las fases anteriores: 1- fase productiva La empresa crea producto material o presta servicios por adición de valor, de forma que el output de la empresa tiene mayor valor que la suma de los inputs a la empresa, considerando todos los factores productivos. El énfasis de la empresa se pone en la capacidad de producir o de servir eficientemente. La empresa vale en relación a la cantidad de producto que produce o servicio que presta y en relación a la cantidad de valor añadido que genera. 2- fase comercial L empresa crea o compra productos o servicios y puede o no añadir valor, pero se focaliza en el mercado y en la capacidad de encontrar nichos en los que puede vender a precio superior a su coste de compra. El énfasis de la empresa se pone en la gestión del mercado y en la capacidad de vender los productos con margen suficiente. La empresa vale en relación a su capacidad de mantenerse y crecer en el mercado. 3- fase mediática La empresa produce productos o presta servicios “visibles”, en los que prima la imagen pública frente a la realidad. Es más importante el “cuántos nos ve” que discriminar quien nos ve y valorar qué hacemos. La empresa vale en relación a la cantidad de personas que la ven y a las expectativas de transformar la visibilidad en negocio. 4- fase financiera La producción de productos o prestación de servicios es una pantalla para el crecimiento del valor de la empresa mediante estrategias de presentación de una imagen a espectadores privilegiados (auditores, analistas financieros, analistas de bolsa, …) La toma de decisiones no se hace con criterios productivos ni comerciales ni mediáticos, sino con criterios financieros especulativos Afortunadamente, la realidad se impone (a veces con crisis) y nunca las fases posteriores anulan las anteriores. Una economía no se sustenta sin base. Un país sólido necesita empresas productivas y gestión de los mercados (interiores y exteriores). Las especulaciones (individuales) se pagan (socialmente). La crisis tecnológica del 2000 nos enseñó que la nueva economía (mediática) se redujo al final a economía productiva, y la del 2008 nos ha enseñado que la economía financiera y especulativa ni siquiera es economía (aunque puede hacer daño social). La economía o es productiva o no será.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | | |

    Resum Permanent

    Resum Permanent

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    04-05-2009

    El 29 d’abril es va celebrar la Reunió de la Permanent a la qual hi van assistir el president Joan Majó, en Ramon Palacio , en Salvador Estapé, l’Enric Homs, la Maria Abellanet, en Joaquim Català i en J.M. Vilà.

    El 29 d’abril es va celebrar la Reunió de la Permanent a la qual hi van assistir el president Joan Majó, en Ramon Palacio , en Salvador Estapé, l’Enric Homs, la Maria Abellanet, en Joaquim Català i en J.M. Vilà. Els temes tractats: 1-Tràmits: S’atorguen els poders de representació del Cercle i els poders bancaris al President, Joan Majó, al Secretaria General, Enric Homs, i a la Tresorera, Maria Abellanet. 2-Estratègia a llarg termini: El Cercle ha de ser una plataforma comuna de diferents col•legis professionals. En Joan Majó ha iniciat contactes amb els col•legis d’Enginyers de Telecomunicacions i Industrials. En Salvador Estapé iniciarà els contactes amb el col•legi d’Economistes. S’acorda que el responsable del Pla estratègic sigui en Jordi Marin. 3-Accions a curt termini: N’hi ha de dos tipus, els físics i els virtuals: a)Actes presencials: S’acorda que el responsable sigui en Josep Maria Vilà. S’incorporen les propostes de l’Albert Benedicto, de celebrar Jornades sobre la problemàtica de la indústria catalana en format de taules rodones, i el suport d’en Santiago Miralles, encarregat de contactar amb ESADE per col•labora-hi. Es decideix de crear un cicle de visites a infrastructures tecnològiques, com a element innovador: Sincrotó, Mare Nostrum, PRBiomèdica, etc. b)Web: Responsables del format: Santiago Miralles i Xavier Castillo. Pel que fa a continguts, s’acorda que el responsable sigui en Ramon Palacio. Es demana el compromís dels membres de la Junta i del Consell Assessor d’escriure un article entre maig i juny, i es convida els socis d’avisar a la secretària tècnica de la publicació d’articles en altres mitjans per tal de posar-los al web del Cercle. 4-Socis: Necessitem 44 socis nous per tal de finançar el CXC-BB fins a finals d’any. En aquest sentit, es demana a tots els membres de la Junta i del Consell Assessor de portar un nou soci. En Joaquim Català gestionarà el procés i es compromet a portar-ne 20.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    Entrevista a en Joan Majó

    Entrevista a en Joan Majó

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Entrevistes

    Hora
    Data

    30-04-2009

    Entrevistem en Joan Majó, nou President del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast. En Joan és enginyer industrial i empresari. Va ser alcalde de Mataró, Ministre d’Indústria i alt càrrec de la Comissió Europea, i ha ocupat i ocupa diversos llocs de responsabilitat en empreses, com per exemple, Olivetti, Nova Icària, La Seda, la…

    Entrevistem en Joan Majó, nou President del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast. En Joan és enginyer industrial i empresari. Va ser alcalde de Mataró, Ministre d’Indústria i alt càrrec de la Comissió Europea, i ha ocupat i ocupa diversos llocs de responsabilitat en empreses, com per exemple, Olivetti, Nova Icària, La Seda, la Societat Municipal 22@, entre d’altres. Els darrers 4 anys va ser DG de la CCRTV. 1-Vostè és el nou president electe del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast, a quan es remunta el seu coneixement del Cercle? En els seus inicis en Toni Farrés i en Rafel Suñol em van convidar a alguns actes que celebrava el Cercle. Per tant, vaig conèixer el Cercle des dels seus orígens però sense ser-ne soci degut a que, aleshores, jo vivia més a Brusel•les, que no pas a Barcelona. 2-Quin paper creu que ha de tenir el CXC-BB dins de la societat catalana? Ha de ser un dels llocs on col•lectivament es generin idees de futur, es debatin i es busquin camins per poder-les dur a terme, cosa que segurament el Cercle tot sol no podrà fer. Hem de ser generadors d’idees i, si s’escau, oferir-les per poder-les realitzar. 3-Com creu que el CXC-BB pot ajudar el nostre país a sortir de la situació de crisi que estem vivint? La sortida de la crisi només serà sòlida si apareixen noves activitats que donin ocupació a tota aquella gent que està a l’atur com a conseqüència de l’explotació del creixement en bombolla: el nou sector de l’automòbil, l’energètic, l’atenció social i les TIC. El Cercle hauria de ser un dels contribuents a generar iniciatives per a aquestes noves activitats. 4-La seva elecció ha generat i renovat les il•lusions. Però com vostè va dir, cal sumar i fer que la gent s’impliqui. Com ho farà? Una associació com el Cercle només pot tirar endavant si hi ha una feina important per part d’un grup rellevant de socis. La Junta que hem constituït, i que modificaré o ampliaré si cal, està formada per persones disposades a implicar-s’hi i a treballar. Si això és així, espero que augmenti la il•lusió i l’esforç de molts socis. 5-Té una Junta àmplia però hi ha poques dones i joves. Augmentar la quota d’aquests sectors és un dels reptes de la nova junta? M’agradaria que hi haguessin més joves i més dones però no sóc dels que creu que això s’hagi de fer artificialment a base de quotes. A la Junta hi haurà més socis joves i dones quan el CXC-BB tingui més socis joves i femenins. Amb això vull dir que les renovacions s’han de fer des de baix i no des de dalt. El Cercle és, en bona mesura, un reflex dels quadres directius de la societat, tant d’empreses com d’universitats. A mesura que hi hagi una renovació d’edat i de gènere a la pròpia societat, això es reflectirà en la composició de la nostra associació i de la Junta.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    HOMENATGE A FRANCISCO DE QUINTO

    HOMENATGE A FRANCISCO DE QUINTO

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    30-04-2009

    El passat 11 d’abril va morir l’associat Francisco de Quinto. Advocat i economista, va ser soci del Despatx Piqué Abogados Asociados i Secretari del Consorci Digital, a més de ser un dels màxims defensors de la firma i la factura electrònica i dels documents electrònics. En Paco va ser una persona molt involucrada en el…

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    TECNOLOGIA, RECURSOS HUMANS I FUTUR

    TECNOLOGIA, RECURSOS HUMANS I FUTUR

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    30-04-2009

    El sector tecnològic després d’una sèrie d’anys d’ininterromput creixement, tant en xifres de facturació com en contractació de personal, torna a estar davant d’una circumstància difícil. Essent “per se” una activitat puixant i amb un desenvolupament assegrat, no podem pensar que està absolutament “blindat” als avatars de la resta de sectors de l’economia. En conseqüència,…

    El sector Tecnológico tras una serie de años de ininterrumpido crecimiento, tanto en cifras de facturación como en contratación de personal, vuelve a estar delante de una circunstancia difícil. Siendo “per se” una actividad pujante y con asegurado desarrollo, no podemos pensar que está absolutamente “blindado” a los avatares del resto de sectores de la economía. En consecuencia, las recetas que son aplicables a otras actividades, lo son también en la nuestra. Si observamos su comportamiento en los últimos diez años, podremos darnos cuenta de que ha sido la década de cuatro grandes hitos. El primero fue la aparición en el mercado de la tecnología web (para múltiples aplicaciones). El segundo, el esfuerzo que todas las empresas realizaron para mejorar sus Sistemas de Información, aprovechando el cambio de milenio. El tercero, la aceptación en prácticamente la totalidad del mundo empresarial de que las TIC eran tan necesarias como las plantas de producción. Y finalmente la liberalización del mercado de las telecomunicaciones. Todo ello ha provocado una enorme demanda de profesionales para cubrir la gran cantidad de proyectos que, tanto la Industria, los Servicios y el Gobierno han necesitado. Durante esta etapa, los costes salariales han ido creciendo año tras año, de media muy por encima de la inflación. La demanda de técnicos siempre ha sido superior a la oferta. Y tanto las escuelas como las universidades no han generado nuevos titulados en la misma proporción que el sector demandaba. El recuerdo de este largo periodo ha provocado que una buena parte de los profesionales del sector vean con cierta inquietud las circunstancias adversas con las que la economía se está encontrando y que a muchos de ellos les parecía improbable que pudieran afectar a “la informática”. Como muestra sólo hay que leer en la prensa económica de estos últimos días las noticias de reajuste de plantilla que ciertas compañías de nuestro sector de actividad están realizando. En contrapartida, la ecuación oferta/ demanda sigue siendo favorable a la demanda de profesionales. ¿Qué está ocurriendo? Ocurre que las necesidades de las empresas van cambiando en función de su entorno de negocio, las reglas del juego deben modificarse y el perfil-tipo de profesional debe adecuarse al nuevo escenario que las empresas demandan: .- Aceptación de movilidad geográfica. .- Salario variable, inclusive en posiciones no comerciales. .- Flexibilidad horaria. .- Formación en áreas de negocio. .- Conocimientos amplios de lengua inglesa. En otros países como por ejemplo Estados Unidos la movilidad geográfica se da por entendida. La retribución variable es aceptada como un factor positivo y motivador. El concepto “responsabilidad” prevalece sobre el horario fijo, siendo la consecución del objetivo el factor determinante. El conocimiento del negocio y el proyecto empresarial es parte de su cultura. Con toda seguridad, después de un periodo difícil, volveremos a observar otra etapa de gran crecimiento, en donde la Industria Tecnológica seguirá siendo la abanderada. Todos nosotros deberemos convivir en un entorno en donde la geografía no será obstáculo para desempeñar una función. ¿Por qué no nacer en Madrid, estudiar en Barcelona y trabajar en París o Frankfurt? La próxima década estará dominada por las soluciones de movilidad y las comunicaciones. Todo ello transformará en posibles nuevos negocios y diferentes planteamientos, en donde el dominio de idiomas será básico. ¿Podríamos imaginarnos hace quince años que existirían factorías de desarrollo software en la India? Probablemente las entrevistas de selección de personal se realizarán por video-conferencia y los ámbitos de búsqueda de profesionales serán paneuropeos. Las diferencias culturales entre países se reducirán debido al mayor conocimiento mutuo y una mayor visión global. Para ello, es del todo necesario transmitir a la Sociedad que el conocimiento es básico para nuestro futuro. Deberemos adaptarnos a procesos de reingeniería constante, donde la formación de base, no necesariamente será vinculante al ejercicio de nuestra profesión (por ejemlo, Físicos programando, Ingenieros vendiendo, etc). Los organigramas empresariales se achatarán adaptándose al cambio de modelo y los conocimientos “cross” prevalecerán frente los absolutamente especializados. La nueva sociedad del conocimiento, donde las tecnologías de la información tendrán un peso preponderante, incentivará la creación de nuevas empresas que a su vez darán ocupación a miles de personas. El factor humano tendrá un peso muy importante en toda la organización. Los factores de calidad humana se impondrán a los exclusivos de conocimiento técnico. Imponiéndose el paradigma “lo que no se sabe se aprende”. Los estilos de dirección irán evolucionando hacia planteamientos de consenso y responsabilidad individual. Probablemente estamos ante una situación económica de la que resurgirá sin duda otro ciclo alcista en el cual las TIC dentro de ellas la movilidad y sin duda el factor humano serán los parámetros básicos para los próximos 20 o 30años. Sin olvidar que el esfuerzo individual, el sentimiento de pertenencia a un equipo y un objetivo común serán el trípode de la empresa del futuro.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    CONSTRUMAT, COM A LA CONSTRUCCIÓ TAMBÉ ES POT INNOVAR

    CONSTRUMAT, COM A LA CONSTRUCCIÓ TAMBÉ ES POT INNOVAR

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    30-04-2009

    A finals d’abril s’ha celebrat una nova edició de la fira Construmat. Atès el seu caràcter biennal, es tracta de la primera edició celebrada després de l’esclat de la crisi financera i el final del boom immobiliari. Les previsions ja apuntaven a una important caiguda de participació, tant d’expositors com de visitants. De fet, l’organització…

    A finals d’abril s’ha celebrat una nova edició de la fira Construmat. Atès el seu caràcter biennal, es tracta de la primera edició celebrada després de l’esclat de la crisi financera i el final del boom immobiliari. Les previsions ja apuntaven a una important caiguda de participació, tant d’expositors com de visitants. De fet, l’organització ja havia previst aquesta contingència i havia decidit concentrar tota la fira al recinte del Polígon Pedrosa, una cosa que hauria estat impensable tan sols fa un parell d’edicions. Efectivament els pronòstics s’han acomplert, i tot i que la participació final ha estat lleugerament superior a la prevista, 153.000 visitants, aquesta ha estat pràcticament la meitat de la del 2007. L’ambient, dins i fora de l’exposició, tampoc convidava a massa alegries. Per alguns el Construmat d’aquest any pot ser el paradigma del final d’una època d’exuberància irracional. Però probablement aquesta és una visió que es té si no es traspassava l’entrada de la fira. A dins, la percepció canviava radicalment. Probablement haurem estat en un dels llocs on les innovacions són omnipresents, fins i tot més que en edicions anteriors. Centenars d’expositors mostraven els seus nous productes, des de paviments fins a tancaments metàl•lics, passant per sistemes de refrigeració o de tractament d’aigües residuals. Moltes de les innovacions presentades en aquesta edició tenien un denominador comú: la reducció del consum energètic de les llars, actualment una important font de despesa, i on a diferència del món empresarial, encara existeix un alt grau d’ineficiència. De fet, no és casualitat que la pròpia organització li dediqués un espai propi. Molt probablement és aquest àmbit el que planteja les millors oportunitats de negoci per als propers anys. Potser l’excepcionalitat de la crisi pot justificar l’atorgament de diferents tipus d’ajuts al sector de la construcció. Però aquests poden acabar tenint un efecte contrari al desitjat, perpetuant pràctiques i situacions insostenibles i, el que és pitjor, bloquejant alternatives que a llarg termini poden ser desitjables des d’un punt de vista social. Si distorsionem el mercat amb subvencions, aprofitem l’avinentesa. Per exemple, caldria introduir una condició necessària per atorgar els ajuts: la realització d’algun tipus d’innovació. Així, si es construeix un nou poliesportiu municipal amb els diners del Pla E, caldria exigir que aquest inclogui un sistema de tractament d’aigües grises o un sistema de climatització passiva. En alguns llocs ja s’està fent, però no hauria de ser quelcom voluntari i fruit d’una elevada consciència ecològica com passa fins ara. Quelcom similar es podria demanar davant de la recent proposta de la Cambra de Contractistes de Catalunya, consistent en abaixar l’IVA de les activitats de rehabilitació, actualment situat en el 16%. Es podria atorgar aquesta rebaixa sempre que la rehabilitació conduís a una reducció del consum energètic o d’aigua. D’aquesta manera tothom sortirà guanyant. Els primers, els destinataris de la rehabilitació, que de ben segur notaran una millora a la factura dels consums energètics. Però també per la societat en general, ja que també s’abaixarà la pressió de construir noves infraestructures per a la generació i distribució d’energia o d’aigua, eliminant discussions o debats que d’altra manera serien inevitables. I si els nostres policy makers volen una proposta amb efectes múltiples, els en suggereixo una: promoure la millora del parc hoteler del litoral espanyol vinculant els ajuts per a la seva rehabilitació amb la millora de l’eficiència energètica i de consum d’aigua. Així, a més a més, tindrem una planta hotelera prou competitiva, condició necessària si volem continuar vivint en part del turisme i tenir a ratlla els dèficit per compte corrent.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    LA INNOVACIÓ BUSCA EL SEU TEMPS PERDUT

    LA INNOVACIÓ BUSCA EL SEU TEMPS PERDUT

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    10-04-2009

    Per Enric Canela, ex-president del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast. PRO Inno Europe va ser creat per la Direcció General d’Empresa i Indústria de la Comissió Europea, amb la missió de convertir-se en el centre de coordinació per a l’anàlisi de les polítiques d’innovació, l’aprenentatge i el desenvolupament europeu, i per tal de…

    PRO Inno Europe va ser creat per la Direcció General d’Empresa i Indústria de la Comissió Europea, amb la missió de convertir-se en el centre de coordinació per a l’anàlisi de les polítiques d’innovació, l’aprenentatge i el desenvolupament europeu, i per tal de contribuir en el desenvolupament de noves i millors polítiques d’innovació a Europa. L’informe és molt dens i hauria de ser discutit per experts en la matèria. Jo només comentaré algunes idees sobre les quals se’n podria aprofundir molt. Les dades relatives a Espanya no indueixen ni a l’alegria ni a l’optimisme. L’informe situa a Xipre, Estònia, Eslovènia, la República Txeca, Espanya, Portugal, Grècia i Itàlia, de millor a pitjor, en un grup de països que anomena “Innovadors Moderats”. Tots aquests països tenen uns resultats en innovació que es troben per sota de la mitjana de la Unió Europea. Aquestes dades aïllades podrien tenir una lectura relativament negativa: així seria si la tendència fos positiva. Però no, l’evolució d’Espanya és negativa pel que fa al conjunt de la Unió Europea, i el seu creixement està també per sota de la mitjana (de creixement lent). Per exemple, i dins d’aquest mateix grup, mentre els resultats d’innovació de Xipre estan molt per sobre de la mitjana, seguits de Portugal; les d’Espanya i Itàlia no milloren la seva posició relativa. Per aquells que es vulguin consolar, hi ha alguns països europeus amb índexs d’innovació que demostren pitjors resultats, tot i que només Itàlia, Croàcia i Lituània progressen més lentament que Espanya. Irònicament, podem dir que Itàlia és el consol d’Espanya. Tot va pitjor. ESTÀNDARDS SOCIALS I PÈSSIMA QUALITAT FORMATIVA Entre els indicadors de l’estudi, hi ha un grup que mesura la qualitat dels recursos humans; es refereix a l’assequibilitat de les persones ben preparades i educades. Espanya es troba per sota de la mitjana d’Europa i la seva taxa de creixement és de les més baixes, i només Grècia creix menys; si bé s’observa un augment del nombre de titulats universitaris, la xifra de doctors i titulats joves segueix sent molt baixa. De fet, tots els indicadors d’aquest grup són negatius menys el nombre de titulats universitaris entre 25 i 64 anys. Unes dades reveladores de com s’ha enfocat fins ara la formació universitària a Espanya són les que aporta el University Systems Ranking: Citizens and Society in the Age of Knowledge, publicat pel Lisbon Council i elaborat per membres del Human Capital Center del mateix centre . Es tracta d’un document breu i sintètic. El rànquing consta de 17 països i és el següent: Austràlia, Regne Unit, Dinamarca, Finlàndia, Estats Units, Suècia, Irlanda, Portugal, Itàlia, França, Polònia, Hongria, Països Baixos, Suïssa, Alemanya, Àustria i Espanya. Mesura la utilitat social de la universitat i no té res a veure amb la qualitat de la formació. Sobren les paraules. POTENCIAR LA QUALITAT EN MATÈRIA D’INVESTIGACIÓ Molt més proper a l’objectiu d’aquest article és l’informe Why Reform Europe’s Universities?, elaborat pel grup d’experts del Think Tank Bruegel, creat per la Unió Europea. Segons els autors de l’informe, la qualitat de les universitats en matèria de recerca és directament proporcional al desenvolupament potencial d’una economia basada en el coneixement, i observen que la manca d’inversió en ensenyament superior i recerca influeix negativament en la contribució de l’economia a la innovació i en els beneficis d’aquesta economia, la qual cosa repercuteix directament en el creixement econòmic. Una raó econòmica i una altra d’organització expliquen la diferència entre les universitats dels Estats Units i les europees: la baixa inversió europea en recerca i en ensenyament superior, el mal sistema de govern, la manca d’autonomia i el pervers sistema d’incentius al professorat amb el que funciona la majoria de les universitats europees. Els experts destaquen la necessitat d’augmentar la inversió en universitats en un 1% del PIB al llarg de deu anys i que es reforci l’autonomia universitària en l’àmbit pressupostari, en la contractació de personal, remuneració, disseny de cursos i selecció d’estudiants; particularment en màsters si es vol fer rendible la inversió. Això ho diuen per la Unió Europea en general, però Espanya està bastant endarrerida i les coses són pitjors; l’esforç ha de ser molt més gran. Es farà alguna cosa? Les intencions que tenia i que té el Ministeri de Ciència i Innovació són bones, però em temo que les decisions del Govern espanyol en el seu conjunt no estan en la línia adequada. Degut a la crisi econòmica, degut a no tenir les prioritats clares o les dues coses alhora? RECURSOS ECONÒMICS I INNOVACIÓ EMPRESARIAL L’únic que evita que Espanya s’enfonsi en aquest rànquing europeu d’innovació és l’assequibilitat dels recursos econòmics per als projectes d’innovació empresarial, el suport de l’administració a les activitats d’innovació de les empreses – per sobre de la mitjana europea – i el fet que tots dos aspectes creixin més ràpidament que la mitjana europea. Es podria dir que, tot i no ser espectaculars, els recursos econòmics que introdueix l’administració pública en el sistema d’innovació i en els programes de suport a la innovació són raonables. Tanmateix, per desgràcia nostra, l’accés al capital risc és una llàstima, els diners s’han invertit en productes “segurs” de rendiment ràpid, com són les inversions immobiliàries, cosa que, com tothom sap, ha fet progressar el país i ha creat una gran quantitat d’ocupació estable i d’alt valor afegit. S’han preferit valors garantits, com els de l’estafador Bernard L. Maddof, als de les empreses de base tecnològica, de molt més risc. Aquí estan els resultats. Cal esperar que amb l’impuls del Govern espanyol, especialment del Ministeri de Ciència i Innovació, això es pugui millorar ben aviat. Per sort, l’accés a la banda ampla és de les coses que tot i les queixes sobre la seva velocitat i preu van millor que la mitjana europea. La contrapartida és que la inversió que dedica l’empresa espanyola a la innovació és molt baixa, de les més baixes d’Europa; en aquest cas, la distància és enorme però s’intueix un signe de millora ja que el seu creixement és dels més alts d’Europa, encara que costarà anys assolir el nivell europeu. Aquestes dades són bastant lògiques si es té en compte que l’ocupació en sectors que requereixen personal altament qualificat, així com les exportacions de productes de tecnologia mitjana o alta, és baixa i no mostra signes de millora. Això és també una conseqüència del baix recanvi de les petites i mitjanes empreses i de la poca inversió privada en innovació. De fet, el nombre d’empreses que han introduït innovacions tecnològiques en la seva organització és molt baix i la tendència no és bona. PRIORITATS DE L’ECONOMIA ESPANYOLA Tampoc l’èxit econòmic de la innovació en l’ocupació, en les exportacions i en les vendes arriben a la mitjana europea, encara que en aquest cas la seva taxa de creixement és més elevada. La conseqüència de tot això és que la influència dels drets de propietat en la balança de pagaments corrents d’Espanya està encara per sota de la mitjana europea i el seu creixement també. Evidentment el panorama que es dedueix d’aquest informe és catastròfic, sobretot si es tenen en compte la urgència que té l’economia espanyola per reduir el pes específic de les activitats immobiliàries, turístiques i d’indústries de baix valor afegit, i augmentar el de les activitats basades en el coneixement intensiu. No ens hem de quedar amb el diagnòstic, cal saber quina és la solució per poder-la aplicar ràpidament. Així doncs, ens hem de preguntar què ha de canviar en la política espanyola per ajudar a millorar els resultats. La cosa no és gens senzilla, s’han donat moltes receptes però la realitat és que la majoria de les vegades ni tan sols s’han arribat a posar en pràctica de forma seriosa i durant prou temps. Algunes qüestions són fonamentals i independents de la situació econòmica, i només requereixen de la voluntat política. Així, per exemple, no és gens complicat simplificar els tràmits administratius per a la creació d’empreses, un dels més complexos dels països desenvolupats, segons dades del World Economic Forum. INCENTIUS A LES EMPRESES AMB BASE TECNOLÒGICA Encara que per sortir del sot en què es troba l’economia espanyola és imprescindible un canvi d’actitud de l’empresariat espanyol, l’Administració ha d’aplicar les eines que té a les seves mans. Un dels seus objectius és aconseguir que les iniciatives empresarials sorgides de les universitats o de les empreses arribin a consolidar-se. Per això, s’han de crear incentius específics amb capital suficient per a les empreses joves de base tecnològica, a més de proporcionar també suport financer a aquelles empreses en fase de consolidació, moment en què l’empresa té més dificultats per a la seva capitalització. El capital risc a Espanya és clarament insuficient. L’Administració General de l’Estat i també les comunitats autònomes tenen a les seves mans la creació de mecanismes per afavorir-lo. D’altra banda, ha d’actuar de facilitadora perquè es cobreixi un dels grans dèficits: la col·laboració entre empreses innovadores i la d’aquestes amb el sector públic, que és molt més baixa que la mitjana europea i la tendència és decreixent. S’han assajat algunes fórmules, però la realitat és que o no han donat els resultats esperats o bé han patit “accidents”. Afavorir aquest tipus de col·laboracions es pot fer mitjançant dos mecanismes: incentius fiscals i aportar recursos específics als projectes de R + D + i realitzats per agrupacions empresarials. CURSA DE OBSTACLES EN LA INDÚSTRIA CATALANA La crisi econòmica actual ha fet adonar-nos de la necessitat de disposar de sectors econòmics molt més competitius i basats en el coneixement intensiu però, paradoxalment, a aquests grups se’ls nega o se’ls dificulta finançament per a què puguin desenvolupar projectes que són absolutament necessaris. Un exemple recent és la falta de cash flow de la multinacional catalana Ficosa, que ha impedit que aquesta pogués liderar el grup aeronàutic Alestis Aeroespacial, en comptes de la Junta d’Andalusia a través de l’Agència de Desenvolupament i Innovació d’Andalusia (IDEA), que és qui finalment l’impulsa; és a dir, el sector públic en lloc de l’estrictament privat com hauria de ser. Es tracta d’una mostra més de com la gestió financera espanyola està posant obstacles a grups amb capacitat provada i carteres de clients amb garantia. Hauríem de preguntar als responsables de Ficosa, com ha influït el comportament dels braços financers dels Governs espanyol i català en la seva retirada a soci minoritari. He deixat pel final parlar de la situació de Catalunya per una raó molt simple, teòricament i en alguns aspectes que el Govern català podria incidir; de fet, l’any passat es va signar el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, un pacte que, encara que no segueix el model que em sembla que seria el més correcte, és ple de bones intencions. Tanmateix, en un supòsit que les idees siguin les adequades, sorgeix la pregunta amb quins diners les pagarà. Parlar dels recursos financers de Catalunya ens portaria per camins polítics. Millor deixem-ho així. UN EXEMPLE A SEGUIR: INNOBASQUE No puc finalitzar aquest article sense dir que, si estigués a les meves mans, no tinc dubte que seguiria el model d’innovació adoptat per Euskadi; l’únic país de l’Estat que té una línia i uns resultats en innovació que li permetran situar-se aviat – si el previsible canvi de Govern no ho impedeix i l’impulsa a la mediocritat – entre les regions europees més avançades. Allà s’ha creat Innobasque, l’Agència Basca de la Innovació-Berrikuntzaren Euskal Agentzia, la xarxa d’innovació adequada i, a més, amb bons recursos econòmics. M’agradaria parlar-ne, però l’espai no m’ho permet, la política d’innovació d’Euskadi és l’exemple a seguir. Article original en castellà publicat a Catalunya Empresarial, edició de març de 2009

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    Enginyers, Matemàtics i Robots

    Enginyers, Matemàtics i Robots

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    09-04-2009

    Article que analitza les característiques que fan diferencials els sistemes automàtics. Les quals resideixen en dotar-los d’inteligència artificial, és a dir, poder afrontar situacions complexes que no han estat predeterminades, fent-ho a nivell individual o en cooperació robòtica.

    El passat dia 7 de març la sonda Kepler va iniciar la seva missió per buscar evidències de vida extraterrestre. Per fer possible el seu viatge ha estat necessari l’aplicació simultània d’infinitat de conceptes físics i matemàtics, -molts d’ells basats en les aportacions de l’astrònom i matemàtic Johannes Kepler i les seves lleis sobre el moviment dels planetes al voltant del sol-, i la incorporació dels avenços tècnics i científics d’última generació. El viatge li conduirà a possessionar-se en una òrbita el•líptica al voltant del sol, on observarà unes 100.000 estrelles situades a una distància entre 600 i 3.000 anys llum de les constel•lacions de Cygnus i Lyra de la Via Làctia, i també buscarà exoplanetes amb capacitat de mantenir l’aigua en estat líquid, element imprescindible per a la vida. La lectura de la notícia em va recordar el projecte de la Nasa, amb el suport del Institut de Robòtica de la Universitat Carnegie Mellon, encaminat a enviar a la Lluna a petits robots amb la missió de preparar un espai segur per una base humana, també em va fer pensar en el robot mèdic NeuroArm, desenvolupat en col•laboració amb la Universitat de Calgary, per recolzar als cirurgians en intervencions cerebrals a escala microscòpica. Sens dubte, els robots portant la ciència i la tecnologia al límit de les seves possibilitats, estan prenent posicions en totes les àrees i assolint un alt nivell d’imitació i aprenentatge, perfeccionant les activitats dels éssers humans i obrint nous camps d’aplicació, entre ells un d’especial interès és la protecció i acompanyament de les persones en zones urbanes. Actualment, la Universitat de Catalunya juntament amb altres universitats europees estan desenvolupant un projecte, on un conjunt de robots autònoms s’ocupen de diverses tasques de manera cooperativa. Un exemple de tasca emprada per un robot és la funció de guia turístic pels carrers de Barcelona i una aplicació és el desallotjament en zones d’emergència, convertint la feina dels bombers en una tasca molt més segura i efectiva. En tot aquest procés un element clau és la incorporació d’intel•ligència per dotar-los de la capacitat d’afrontar situacions noves no predeterminades, és a dir, capacitat de decisió. Una intel•ligència denominada intel•ligència artificial que ja és usada en la presa de decisions econòmiques, en la conquista de l’espai, en les confrontacions armades, en l’oci, o en la medicina, però que a pesar del llarg recorregut, que es va iniciar en 1956, en la Conferència de Darmouth van emprar per primera vegada aquest mot, estem lluny de complir la prova de Turing concretada en: “existirà Intel•ligència Artificial quan no siguem capaços de distingir entre un ésser humà i un programa de computadora en una conversa a cegues”. Per això és imprescindible redoblar els esforços, sabent que la complexitat és més gran quan s’interactua robot home en contraposat a robot matèria. El repte cabdal en la robòtica per interactuar resideix bàsicament en dotar-los d’intel•ligència, conseqüentment entenem la robòtica com una disciplina transversal i multidisciplinari, on el treball simbiòtic entre matemàtics, tecnòlegs i antropòlegs es converteix en fonamental. Matemàtics amb capacitats d’aplicar els conceptes abstractes i els models predictius a les relacions humanes, tecnòlegs capaços d’implementar la solució dels desafiaments matemàtics i antropòlegs que siguin capaços de fer d’ interlocutor amb ells, per aproximar la realitat social al món tècnic-científic. I en aquest escenari de progrés, hauríem de mirar amb atenció, i ocupar-nos de que les vocacions científiques i tècniques s’incrementin al nostre país, ja que la falta manifesta de matemàtics i enginyers és només la punta de l’ iceberg de les oportunitats que es rebutgen i que condicionen el futur a nivell global, i, en especial, en sectors claus per assolir altes cotes d’activitat progrés i benestar, com és el cas de la robòtica. Anaís Garrell Associada el Cercle per al Coneixement Membre del Institut de Robòtica Industrial (IRI)

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | | |

    Alinear capacitats empresarials i oportunitats

    Alinear capacitats empresarials i oportunitats

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    29-03-2009

    Avui dia estan superats els canvis de paradigmes i formes de treball que comportaren les TIC’s quant al procés i emmagatzematge de la informació, que permeteren canviar els models d’organització, producció i presa de decisions, o la forma de relacionar-nos i posicionar-nos, també els relatius al seu poder transformador de l’economia i l’equilibri mundial. Parlar…

    Amb massa freqüència s’ignoren les notícies positives i s’eclipsen els missatges que podrien generar confiança, despertar la capacitat creativa i canalitzar les energies i els esforços col•lectius cap a objectius que permetin superar les dificultats, assumir compromís, tot assolint la productivitat requerida per ser competitius, uns desafiaments que obliguen a aplicar les capacitats intel•lectives i els avenços tecnològics en els processos i productes; per a això les empreses han de ser capaces de treballar simbiòticament en activitats de recerca i desenvolupament (R+D), individualment o en col•laboració, amb la introducció de canvis innovadors en els processos productius, en la pressa de decisions, i en la interacció amb els mercats. Un conjunt d’accions que han de concretar-se en resultats concrets, és a dir innovacions en producte, procés i organització Avui dia estan superats els canvis de paradigmes i formes de treball que comportaren les TIC’s quant al procés i emmagatzematge de la informació, o que permeteren canviar els models d’organització, producció i presa de decisions, o la forma de relacionar-nos i posicionar-nos, també els relatius al seu poder transformador de l’economia i l’equilibri mundial. Parlar encara de noves tecnologies és no haver assumits aquests canvis. El repte ara és utilitzar-les amb eficàcia, convertint la informació en coneixement per aconseguir innovacions basades en les potencialitats del saber i el talent, alineant les capacitats amb les oportunitats i les exigències socials, en especial quan la competència creix i els mercats es redueixen. En conseqüència la clau per assumir la innovació en períodes complexos resideix a alinear les estratègies empresarials amb les oportunitats dels mercats, usant les potencialitats de les tecnologies, els avenços científics, i els coneixements formals i informals existents, sense oblidar les necessàries millores en processos i productes que han caracteritzat els processos innovadors. Un binomi capacitat empresarial -oportunitat que exigeix de models organitzatius dinàmics i àgils, i d’equips humans amb les capacitats associades a aquests requisits. Podem dir que és tracta de fer allò requerit avui, no el que s’ha sabut fer bé fins avui. La clau per aconseguir el binomi capacitat-oportunitat resideix en els recursos humans que s’ha dotat tota organització, en el seu grau de formació i la seva actitud enfront dels canvis sistemàtics encaminats a la millora permanent per a arribar a l’excel•lència. Així doncs, l’èxit i la superació de les dificultats resideix, fonamentalment, en les aptituds i actituds de les persones, unes actituds que es transformen quan la incertesa s’evidencia convertint-se en un seriós obstacle, ja que moltes persones entenent que enfront de la incertesa lo racional són les actituds d’espera i la precaució extrema, oblidant que en els contextos d’alta volatilitat, inestabilitat i incertesa cal estar disposat a assumir riscos i actuar simbiòticament en la detecció d’oportunitats i canalitzar les estratègies i recursos per aconseguir-les. Consegüentment, en períodes econòmics complexos i de recessió econòmica, on el desassossec s’aguditza, els processos innovadors que permeten afrontar els nous escenaris poden veure’s frenats en contraposició als de les fases expansives dels cicles econòmics on l’eufòria i l’optimisme incrementen els recursos en tota activitats; per això, en aquests períodes difícils cal, tant a nivell empresarial com social, actuar assumint lideratge, transmetent, amb eines i polítiques adequades, la seguretat que la capacitat creativa per adaptar-nos i canviar innovant sempre estan latents, esperant aflorar, sols cal generar les condicions i la confiança requerida. Alinear les capacitats amb les oportunitats no és una decisió fàcil, exigeix coratge i capacitat per canviar, assumir l’obsolescència i afrontar el risc, alguna cosa només a l’abast de persones allunyades de l’actitud dels antics egipcis que temien i odiaven els canvis, evitant-los si era possible; una actitud que si bé els va permetre prolongar el seu imperi gairebé 3.000 anys, avui dia no només no és valida, sinó que en ella resideix el problema per a assolir la competitivitat i tenir una posició determinant quan l’obsolescència s’imposa i la creativitat obre les portes i assegura l’èxit. Per a fer-ho, no és suficient que algunes empreses ho entenguin i apliquin, fa falta que la societat en general assumeixi la necessitat de canvi. Cal acceptar el risc del nou i la globalitat, definir les línies estratègiques d’acord a les oportunitats consolidades o emergents, que els centres d’investigació s’orientin cap a aquestes àrees del saber, que els centres formatius i universitats actuïn simbiòticament amb la societat i les empreses, que els grups humans actuïn com equips amb objectius comuns sense fugir de l’autoexigència. En definitiva, alinear capacitats amb oportunitats implica innovar, acceptant trencar l’estatus quo i emprendre el camí de les reformes fonamentals que garanteixen el futur, sense castigar el present. No el canvi pel canvi, sinó el canvi com procés que permet els avenços productius, la propagació i ús dels coneixements, el progrés social i la sostenibilitat Antoni Garrell i Guiu 21 de març de 2009

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits