El Govern català vol donar prioritat, fins i tot per sobre de temes que en l’actual situació d’atur serien més urgents, a la discussió del “pacte fiscal”. Cal recolzar aquesta iniciativa? Jo crec que sí. Però després d’haver fet un seguit important de consideracions, fruit de les ambigüitats que hi ha en la proposta. S’està jugant constantment amb tres conceptes: “pacte fiscal” com a objectiu, “concert econòmic” com a modalitat del pacte i “dèficit fiscal” com a problema que es vol solucionar, que ningú no s’ha encarregat de definir prou bé, i que encara que per als especialistes puguin tenir un significat més o menys clar, no és el cas per a la gent normal i, per tant, cada persona té el dret a omplir-los del contingut que vulgui. Això pot confondre molta gent, pot fer més difícil la negociació i pot crear expectatives falses i frustracions. És perillós encetar un debat polític al voltat d’un objectiu que no està ben definit perquè no s’han aclarit prou els continguts. No em correspon pas a mi fer-ho, però això no treu que pugui fer unes quantes preguntes. Aquestes son les meves consideracions: 1. Un pacte fiscal és un acord entre Catalunya i l’Estat sobre la gestió i el repartiment dels recursos fiscals generats a Catalunya. L’acord de finançament que es va aprovar ara fa dos anys és un pacte fiscal? La part de finançament que conté l’Estatut del 2007 és un pacte fiscal? Una millora de l’actual acord de finançament es podria considerar un nou pacte fiscal? Quins serien els elements imprescindibles de qualsevol millora per tal de poder dir que s’ha aconseguit “el pacte fiscal”? 2. Quan es diu que el pacte fiscal ha d’estar “en la línia del concert econòmic”, què es vol dir? Vol dir que el nou sistema ha de ser homologable a l’actual concert econòmic basc? En les formes o en el resultat, o en totes dues coses? Quins serien els contingut necessaris per poder dir que està en la línia del concert? 3. Amb tota la raó es diu que el que es pretén sobre tot és disminuir el “dèficit fiscal” de Catalunya. Ho comparteixo plenament. Però, quin és el dèficit actual? Deixant de banda la mala voluntat de l’Administració Central per ser transparent, els diferents càlculs que s’han fet a Catalunya han donat estimacions fonamentades bastant diferents fruit de la metodologia utilitzada (des del 6,5% al 8,5% del PIB català). Les dues xifres són excessives, però la feina per arreglar-ho seria molt diferent. S’haurà d’utilitzar el flux monetari o el flux de benefici? Quin dèficit es podria acceptar? Cap? El derivat del pagament dels serveis de l’Estat? El que tingués una quota de solidaritat? Ha de tenir un límit aquesta quota? Quin? El de la Constitució alemanya (al voltant del 4%) que sovint es posa com a model? El que resulta del Concert basc, molt proper a zero? Sense concretar més és molt difícil fer-se una idea del que volem. 4. No cal dir que en el possible nou pacte s’han de distingir dos tipus d’objectius: l’econòmic, en termes dels recursos que se n’obtinguin, i el polític, en termes de reconeixement de la sobirania nacional catalana. L’aspiració principal és una millora del finançament o un canvi de model que reconeixi els aspectes polítics? Quins són els equilibris que es poden fer entre els dos? Això és important, ja que cal saber interpretar les diferents motivacions de la, al meu entendre, ampla majoria de catalans que es poden alinear cap al nou pacte. Tothom que diu que està a favor del pacte fiscal està pensant en els diners o en les identitats? Seria bo que ho coneguéssim, però això no s’ha preguntat a les enquestes. 5. Es pensa seguir la clàssica estratègia de demanar 100 amb voluntat d’obtenir 50, de forma que quan s’obté quelcom força bo la gent queda frustrada, tal com ha passat amb el darrer pacte fiscal i encara més amb l’Estatut? Pot ser una tàctica molt útil en termes electorlas, però nefasta de cara a la moral del nostre poble. Ja que he fet preguntes, potser tinc l’obligació de donar algunes respostes personals. Aquí en teniu deu: 1.Cal millorar l’actual relació fiscal amb la resta d’Espanya? Sens cap dubte. 2. Hem de tenir la competència per recaptar tots els impostos? Sí. 3. Ens els hem de quedar tots? No. (No oblidem que això passa gairebé amb el concert basc, que molts posen com a objectiu) 4. Hem de pagar els serveis que fa l’Estat? Sí. 5. Hem d’aportar una quota de solidaritat per distribuir a altres àrees de l’Estat? Sí. 5. Cal posar un màxim i un mínim a aquesta quota? Sí. 6. Cal posar un sostre al dèficit fiscal? Sí. 7.Cal establir un mètode de càlcul pactat per calcular el dèficit fiscal? És imprescindible. 8. Cal tenir un pacte bilateral entre Catalunya i l’Estat, com a iguals? Crec que no és possible sense modificar substancialment la Constitució (el concepte de Concert significa això…) 9. Què és més important, el resultat o la forma? Sense menystenir la importància d’una part important del catalans (jo entre ells) que donem als aspectes identitaris, jo crec que per al conjunt del nostre poble l’important és el resultat en termes econòmics. I 10. Cal recolzar el Govern en aquesta iniciativa? Sí, però exigint aclarir molts d’aquests punts. Si no, una vegada més, podem prendre mal.

En els darrers temps han proliferat a les universitats diferents programes de promoció a l’activitat emprenedora. Aquests han cobert un ventall ampli de serveis i activitats: des d’acompanyar a spin-off d’investigadors fins a dotar premis per a la millor iniciativa emprenedora, passant per cicles de xerrades i conferències o per la creació d’assignatures d’emprenedoria. La recepció d’aquests programes ha estat generalment positiva, en un context en el que la societat s’ha adonat que ser funcionari no hauria de ser la principal ambició dels nostres universitaris. També hi ha hagut però, algunes veus, que els han qüestionat, atacant sobretot la seva possible efectivitat. Encara és d’hora per poder avaluar d’una manera completa l’efectivitat d’aquests instruments, molts dels quals amb prou feines arriben als quatre o cinc anys d’existència. Ara bé, l’experiència que reporten aquests anys de funcionament ja ens donen algunes pistes de cap a on hauria d’anar la cosa. Aquí en teniu algunes: 1. Pensar globalment el suport a l’emprenedoria. Els programes d’iniciativa emprenedora no poden acabar sent un departament administratiu més, sinó que ha de ser quelcom transversal a la universitat. Molt sovint hem vist com excel•lents iniciatives, algunes d’elles amb notables pressupostos, naixien pràcticament mortes per la nul•la implicació de la comunitat universitària, generalment per pura desconeixença. L’emprenedoria ha de ser quelcom transversal, en el que hi participi activament tant la comunitat universitària com també persones més o menys properes a la universitat, com els graduats d’anteriors promocions. 2. Deixar que siguin persones emprenedores les que liderin el projecte. Massa sovint, per raons pressupostàries, de gestió de recursos humans o polítiques, els serveis de suport a l’emprenedoria acaben dirigits per persones que rarament han hagut d’enfrontar-se a la realitat dels mercats. Per més bona voluntat que hi posin aquestes persones, el risc que acabi esdevenint un òrgan burocràtic més és molt elevat. Triar persones que coneguin la universitat i que alhora se les hagin hagut de veure amb la realitat del mercat és gairebé condició necessària per poder tenir èxit. 3. Marcar-se fites realistes. No tots els graduats acabaran sent emprenedors. De fet el que seria esperable és que els emprenedors acabin sent un petita minoria, i que fins i tot molts d’ells acabin fent-se’n anys després d’acabar els estudis. Cal evitar per tant anàlisis de l’efectivitat basats exclusivament (o principalment) en indicadors que acaben primant en excés la quantitat i el curt termini. Intentar analitzar la bondat d’un programa a partir únicament del nombre d’empreses creades pot dur-nos a conclusions equivocades. Això implica també que a l’hora de fer la planificació pressupostària caldrà tenir en compte que els fruits d’aquestes iniciatives no es visualitzaran fins al cap d’uns anys. 4. Ser emprenedor amb el foment de l’emprenedoria. No hi ha res més allunyat de l’emprenedoria que basar els programes de suport a l’emprenedoria en el que podríem anomenar “aprenentatge passiu”. Les conferències, taules rodones o cursos d’emprenedoria són útils com a activitats complementàries i de suport, però mai haurien d’esdevenir l’eix central d’aquests programes. Cal primar en canvi activitats que incideixin en l’aprenentatge actiu: tutoritzacions de projectes, mentorització… 5. Evitar la cultura de la subvenció. Una temptació en la qual es cau sovint és intentar ajudar monetàriament els projectes d’emprenedoria, bé mitjançant subvencions a fons perdut, bé mitjançant la concessió de premis que no tenen una dedicació finalista. Tots aquests ajuts, realitzats amb la millor de les intencions, poden acabar pervertint l’activitat emprenedora, bé generant projectes de dubtosa sostenibilitat econòmica, bé frivolitzant-la. Si hi ha diners a la caixa, és millor que aquests s’inverteixin tal i com faria un “business angel”.

Deberemos ser optimistas, ¿verdad? La crisis se acabará. Se acabará pero con un cambio de modelo político y económico. Empecemos por el principio, por entender que es lo qué pasa. ¿La crisis es global? Global sí, pero mundial no. La crisis es europea y norteamericana, o como mucho, de la OECD (Europa, Norteamérica, Australia y Nueva Zelanda, Japón y Korea). Los BRIC, los países emergentes (Resto de Asia, Latinoamérica,…) no sufren “esta” crisis, ellos siguen creciendo y tendrán sus crisis de crecimiento, que serán distintas. ¿Quien la causó? La global se originó en y por los USA, por su burbuja inmobiliaria, a saber (1) excederse en la construcción residencial, con precios crecientes que hacían subir también de precio la vivienda de segunda mano, (2) excederse en el crédito hipotecario para comprar estos bienes, con la única garantía de su mayor precio en el futuro (bienes de valor menguante y de precio creciente), y (3) además “exportar” estas hipotecas contaminadas y “empaquetadas” (activos tóxicos, les llaman) a los bancos del resto del mundo. ¿Qué ocurre en Europa? Que las instituciones financieras, los bancos, han incorporado activos tóxicos. Que las empresas dependen de los bancos para financiar su “día a día”, que han cerrado empresas, que la economía se ha ralentizado, que los ingresos fiscales de los Estados han disminuido, que los Estados se han sobre-endeudado. Pero, los Estados han salvado a (sus) bancos e instituciones financieras, y por el contrario, estas instituciones financieras ¿las mismas? exigen intereses crecientes a los Estados por esta deuda, entrando en una espiral de deuda insostenible. ¿Será verdad que “Goldman Sachs rules the world”? ¿Y en España? Pues lo mismo ¡pero más!, promoviendo la compra de vivienda a crédito, construyendo tantas viviendas por año como Alemania, Francia, Italia y Reino Unido juntos, sobre-endeudándonos como familias, y con instituciones financieras en el monocultivo de la construcción, sobre-endeudadas para prestar hipotecas, con el “aval” que el mismo bien hipotecado subirá de precio, que viejo vale más que nuevo, y cuando la burbuja rompe, con un Estado en déficit presupuestario y sobre-endeudado, en manos de “los mercados”. En suma, economía especulativa. En España, la crisis global y la propia se han sumado “en fase”. Además, nos creímos que crecíamos, nos sobraba dinero público y lo repartimos en porciones de 400€ en las últimas elecciones. De la eficacia, la eficiencia y la productividad sólo hablaron cuatro imaginativos. Lo que está claro es que esta crisis no es una broma, es la más seria desde 1929, y va a cambiar el mundo occidental y el planeta. En un proceso de evolución, los sucesivos estadios no anulan los anteriores, sino que los integran y superan (Hegel). Y cuando esto no sucede, el sistema se vuelve inestable y no sostenible. Por encima de la economía productiva ha aparecido el capital financiero, de naturaleza especulativa. Y las organizaciones empresariales no han evolucionado y no representan al capital financiero, y los sindicatos tampoco han evolucionado y siguen creyendo que los empresarios son sus enemigos. El capital financiero es “grande”, pesa 6 veces el PIB mundial (ver 1), “se mueve rápido”, 70 veces el PIB mundial en un año (ver 2 y 3), y es “especulativo”, sólo el 2% conlleva intercambio comercial real (ver 4). Resulta que vivimos en un mundo que limita (y mucho) los movimientos de personas (inmigración), limita (un poco) los movimientos de productos (aduanas, aranceles) y no limita nada, ni siquiera grava fiscalmente, los movimientos de capitales, que son puros movimientos de información, instantáneos, facilitados por las tecnologías TIC. Vivimos en un mundo que los gobiernos no gobiernan (lo hacen los mercados), que los sindicatos defienden a los que ya están asentados (funcionarios, empleados de grandes compañías) e ignoran a los débiles (los autónomos, los parados, los jóvenes, con un 45% de paro en España), un mundo en el que hay crisis de representación política y de prestigio de la “clase” política, en que las instituciones sociales no consiguen compensar este desprestigio, en el que los “media” son arma política y se construyen sobre la manipulación. Vivimos en una sociedad en proceso de individualización y desestructuración. Y corremos el riesgo de crear una fractura social, con dos sociedades, la que ha superado la crisis y la que se ha hundido, sin trabajo y sin recursos. ¿Qué se está haciendo mal? En primer lugar, seguir alimentando la fiera, seguir alimentando a los “anónimos” mercados financieros. ¿o no son anónimos y tienen nombres y apellidos? ¿cuáles?. En segundo lugar, incrementar la distancia entre representados y representantes, “todo para el pueblo pero sin el pueblo”, reformas exprés e impuestas de la Constitución, prebendas políticas a un grupo de escogidos (magistrados, parlamentarios, gobiernos,..) En tercer lugar, reducir en inversión de futuro, reducir en educación, (tanto en escuelas como en universidades) y reducir en investigación. Dedicar lo poco que tenemos a gastar en vez de invertir. ¿Qué hay que hacer para salir? Un cambio de “maneras”, gobernar la empresa, gobernar el país con criterios de eficacia, eficiencia, mesura y proporcionalidad. Exigencia de responsabilidades a los gestores públicos y privados. Uso de tecnología para la eficiencia. Transparencia en las acciones y en el proceso de toma de decisiones. Recuperar la credibilidad política. Priorizar inversión frente al gasto. Priorizar la economía productiva. Dejar de empecinarse en el error de una economía especulativa. Más ingenieros y menos abogados (con perdón), más empresa y menos asesores (con perdón), más comercio y menos bancos (con perdón). Disminuir la dependencia hacia el sistema financiero. Reducir los retrasos en los pagos. Que la Administración dé ejemplo. Redefinir el mercado de trabajo. Unificar en lo posible la actual doble escala de contratación, la “indefinida” y protegida frente a la “eventual” y desprotegida, en condiciones intermedias entre ambas. Algunas de estas propuestas requieren acciones coordinadas a nivel mundial (ex. tasas sobre transacciones financieras) pero otras pueden realizarse a los distintos niveles de gobierno, europeo, español, catalán (cambios de maneras, transparencia, inversión en capital humano, legislación). (1) Informe ATTAC, El 94% de las transacciones financieras son especulativas ATTAC, junio 2011 , www.attacmadrid.org El capital financiero a nivel mundial tiene un valor aproximado de más de 337 billones de dólares, lo que representa 6.25 veces el valor de la producción mundial de mercancías y servicios que se produjo durante 2007, que fue de poco más de 54 billones de dólares. La suma de ese capital financiero en parte se deriva de los excedentes de capital que se han acumulado desde el siglo anterior, pero en parte no son existentes, pues esta cantidad es inflada por la especulación; es capital ficticio, como lo denominada Marx, en su pleno sentido de la palabra. (2) Dictamen Comité Económico y Social Europeo, 18 febrero 2010 periodismohumano.com El importe total del conjunto de transacciones financieras se ha incrementado, pasando de representar aproximadamente quince veces el valor del PIB mundial en 1990 a hacerlo 70 veces en 2007. Dado que no se han producido prácticamente variaciones en el valor de las operaciones al contado en relación con el PIB, esto implica que el incremento del 400 % en las transacciones financieras corresponde casi por completo a los derivados y, principalmente, a los relacionados con los tipos de interés. Durante el segundo semestre de 2008 se registró un descenso en el negocio de los derivados, aunque su volumen comenzó a incrementarse nuevamente en la primera mitad de 2009. No parece, pues, que hayan cambiado mucho las cosas en el comportamiento del sector financiero. (3) Fundación Ideas, Informe para el G-20, Mayo 2010 www.fundacionideas.es Existe un consenso generalizado sobre el excesivo tamaño que ha alcanzado el sector financiero en la economía global: el volumen de operaciones financieras ha pasado de ser 25 veces el PIB mundial a mediados de los años noventa, hasta representar actualmente 70 veces el PIB mundial. La mayor parte de este crecimiento se deriva de operaciones especulativas a plazos extremadamente cortos (incluso inferiores a un día), que son escasamente productivas y que encierran un enorme potencial de distorsión sobre los mercados financieros y, por extensión, también sobre los mer¬cados reales. (4) Ugt, mayo 2011 www.fundacionluistilve.com El sector financiero ha sido uno de los granes beneficiados del proceso de globalización. La creciente liberalización de los mercados de capitales ha supuesto un crecimiento sin precedentes de los intercambios financieros. Se estima que, a pesar de la crisis, el volumen total de dichos intercambios supera actualmente el 70% del PIB mundial. Otro dato que da muestra del enorme volumen de capitales que mueve el sector lo podemos extraer del Banco Internacional de Pagos de Basilea, según el cual cada día se realizan operaciones cambiarias por un valor total de alrededor de cuatro billones de dólares. Sin embargo, un dato más revelador, si cabe, lo encontramos al comprobar que pese a la enorme cantidad de capital y de activos que se mueven diariamente, tan solo un 2% conllevan intercambios comerciales asociados, lo que demuestra el alejamiento que existe entre el la economía real y la economía financiera.

Aquest mes de setembre, els problemes associats al diferencial ingressos-despeses i la superació dels límits de la capacitat raonable d’endeutament omplen els debats i la recerca d’alternatives. Les solucions a les problemàtiques actuals no són evidents. El canvi de cicle de l’economia mundial que s’inicià al 2008 s’ha instal•lat en les societats; el seu impacte, en major o menor grau, afecta a tots els col•lectius, obrint noves problemàtiques que exigeixen solucions diferents a les que s’han anat aplicant fins a la data. Sortir de la crisi requereix aplicar el talent, la vitalitat i l’esforç que caracteritza els éssers humans, amb la finalitat de trobar solucions als reptes que afronten els models de desenvolupament i producció. Una nova conjuntura en la qual les persones són el factor determinant. Disposar d’una alta dotació en capital humà esdevé la pedra angular per potenciar el present i vertebrar l’esdevenidor, aquest és un aspecte conegut d’antuvi, per aquesta raó els països capdavanters inverteixen de manera significativa en incrementar-lo. Els Estats Units destina aproximadament el 6% el seu PIB, la UE al voltant del 5% al igual que el Japó. Malauradament Espanya és un dels països de la UE que menys inverteix en la formació dels seus ciutadans, i a la vegada un dels països on la ciutadania no li atorga el valor requerit. El fracàs escolar, per sobre del 30%, la manca de reconeixement als científics i al seu treball en són evidències. Un fet no arrelat en la crisi i l’endeutament, el problema bé de lluny. Al 2006 la UE a l’avaluar els processos i reptes associats a l’Agenda de Lisboa, -el fracassat full de ruta que pretenia convertir l’economia europea en la més competitiva del món l’any 2010-, va explicar que Espanya ocupava l’onzè lloc sobre 13 països analitzats, respecte a despesa total en formació dels ciutadans al llarg de la seva vida, una xifra que incorporava 5 components: l’escola; l’educació superior; la formació contínua; l’aprenentatge en el lloc de treball; i la despesa dels pares en educar els seus fills a casa. Amb aquestes tendències no és d’estranyar que Espanya tingui un baix patrimoni en capital humà, un fet també evidenciat abans d’iniciar-se la crisi per un estudi de la Zepellin University d’Alemanya, que el situa en 78.000€ per persona, un valor sols per davant d’Irlanda i de Portugal amb 77 mil i 69 mil euros respectivament, i molt inferior al de Suècia i Dinamarca amb valors de 175 mil i 173 mil euros. Una xifra que evidencia el desajust existent entre els fets i les paraules, ja que coincidint les Administracions, les empreses i els agents socials en la necessitat de millorar el capital intel•lectual de l’Estat, les actuacions no van en aquesta direcció, ja que no s’efectuen apostes decidides per potenciar la recerca i la innovació, i molt especialment les associades a augmentar, amb un procés seriós i massiu, el valor del capital humà. Un fet que dificulta assumir els reptes associats als dels països amb un nivell de desenvolupament mig-alt, que obliguen a competir amb els seus iguals, amb els països més desenvolupats, i a no menystenir la pressió dels que estan en vies de desenvolupament. És moment d’assumir amb plenitud que, addicionalment al marc legislatiu que limita la generació d’ocupació i l’emprenedoria, la baixa dotació amb capital humà condiciona el desenvolupament de noves iniciatives, ja que la qualificació dels treballadors ha quedat obsoleta. La reentrada o l’entrada dels treballadors al mercat laboral exigeix una profunda actualització de les seves competències. La formació es converteix en l’autèntica i imprescindible inversió de futur, per aquest motiu cal estar molt atents i exigir una alta capacitat en la gestió, ja que les disminucions pressupostàries que afronta l’Educació no poden ni han d’afectar al procés educatiu. Hauríem d’assumir col•lectivament que el capital humà és la clau del futur, conseqüentment, tot assolint, l’eficiència cal incrementar la inversió en formació per sortir enfortits de la crisi, enquadrant-la en el context internacional, que és molt competitiu, en les exigències de la societat i l’economia del coneixement, i en les eines i mètodes disponibles. Una formació que a l’augmentar el nostre patrimoni en capital humà ens permetrà generar els recursos requerits per tornar els deutes exagerats que hem contret, i garantir alhora el progrés i la justícia social.

He acabat de llegir un article que recull les declaracions de Mark Dean, un dels desenvolupadors del PC a IBM, que vaticina que el PC “està en el camí de seguir el destí del tub de vuit y de la màquina d’escriure”. Aquestes asseveracions sobre la seva desaparició imminent les fa ara just al commemorar el 30 aniversari de la seva aparició, que es va complí el passat 12 d’agost d’aquest any. Per alguns l’anunci de la mort del PC és una notícia shocking dada la seva difusió i participació en una elevada part de les activitats de la nostra societat moderna. Per d’altres, els que presumeixen d’estar de tornada de quasi tot, és una notícia que ja era evident des de l’aparició dels tablets. Però jo crec que el que és rellevant no són els canvis dels equips sinó el canvi d’escenari, o de paradigma si es prefereix, que ho provoca. Així que tractaré de presentar aquest fenomen dins de la perspectiva de l’evolució tecnològica que ho facilita. Perquè així com no és rellevant l’evolució dels individus, sinó l’evolució de les espècies, tampoc ho és l’evolució dels dispositius tècnics sinó l’evolució dels sistemes tecnològics. En aquest sentit, ara fa 15 anys, vaig escriure un article a APD sobre l’evolució del sistema de les TI i del seu ús social, en el que anunciava el next step que ara ja ha arribat i que tanmateix ja se li ha donat un nom. El model d’anàlisi utilitzat es basava en considerar l’espai evolutiu segons dos eixos independents: l’eix UP-DOWN i l’eix IN-OUT. És a dir, segons el grau de centralització funcional i segons la seva ubicació, a prop o no de l’usuari; en definitiva, si l’ús és local o remot. 1) A l’origen, el sistema TI va néixer UP i OUT. És a dir, amb equips tremendament voluminosos (UP) situats a ubicacions anomenades “Centres de Càlcul”, amb necessitat de condicionament ambiental molt exigent, per dissipar la calor produïda, i atesos per personal altament especialitzat i escàs al mercat laboral. Per tot això, la seva ubicació, en general, era fora de les empreses (OUT), de les administracions i, naturalment, dels particulars dels que no preveien cap interès al seu ús. La comunicació amb els usuaris i les aplicacions es realitzaven fonamentalment en suport de paper, targetes perforades o paper d’impressora i, en poques ocasions, amb suport magnètic. 2) IN-UP. El següent pas es va produir a la dècada dels 60. Per una banda, la miniaturització i la integració dels circuits electrònics va comportar una millora notable en eficiència energètica i, per l’altra, l’increment de la formació d’especialistes a la matèria va facilitar que els equip, de processament i emmagatzematge d’informació, es traslladessin a les empreses (IN). Encara que es va mantenir la centralització funcional als gran equips centrals: anomenats mainframes (UP), aquest moviment va facilitar que la comunicació amb els usuaris es fes a través de terminals amb pantalla, encara que la interrelació via paper es mantingué durant molt de temps. Podríem anomenar aquesta fase com l’època dels Mainframes. 3) IN-DOWN. A la dècada dels 80 va aparèixer el PC, com una evolució de la miniaturització que va aconseguir introduir totes les funcions de la CPU a un xip. En un principi no es var visualitzar el seu potencial revolucionari i destructor del vell ordre. Es van vendre com a terminals intel•ligents que permetien millorar la comunicació amb els mainframes. Però aviat els PC es van convertir en el centre del nou ordre descentralitzat (DOWN) acorralant els mainframes als àmbits que els corresponia però, sobretot, van fer arribar les potencialitats de les TI al nivell dels particulars. Mai les TI van estat tant a prop del seu ús (IN). La ubiqüitat dels PC, la versatilitat del seu ús i la descentralització resultant van facilitar l’aparició dels navegadors i d’Internet. La Xarxa es va convertir en el mitjà universal de comunicació entre tots els equips de TI, substituint les complicades línies de comunicació dedicades de la fase anterior. El sistema TI es var fer més eficient i sostenible. Aquesta fase ha estat l’època dels PC. 4) Next step? Seguint el model, la següent fase ha de ser DOWN-OUT. És evident que l’increment de potència i prestacions dels PC els converteix en elements desproporcionats per l’usuari mitjà. Però això no és el rellevant. Un anàlisi més profund ens indica que, fonamentalment, el fenomen subjacent és que hi ha un canvi en la percepció de l’usuari: l‘immediat es converteix en un valor més important que la capacitat local de tractar el present o de guardar la història. És a dir: els usuaris es preocupen més de poder disposar de la informació que desitgen, i quan la desitgen, que en acumular-la o tractar-la localment. D’aquesta manera resulta que els PC necessiten la Xarxa per mostrar tota la seva potencialitat, però que la Xarxa no els precisa per demostrar la seva. L’estructura de servidors descentralitzats es manté (DOWN) però ara s’ubiquen a Computers Farms a on es realitzen totes les funcions centrals de la Xarxa i les seves aplicacions. Aquesta ubicació externa (OUT) facilita les tasques de seguretat, recuperació i sostenibilitat donant al sistema TI un nivell encara més eficient. Quan vaig escriure l’article esmentat a aquesta fase no li vaig poder donar un nom, que ara ja clarament el té: és l’época del Cloud Computing. El centre es desplaça dels PC, o qualsevol altre equip, a la Xarxa. El que es connecti a la Xarxa seran robots, sensors, auriculars, potser tablets o el que ho substitueixi, però en cap cas seran el centre del nou sistema. En aquest sentit podem dir que el concepte de PC és mort.

El meu debat personal gira al voltant del dilema individualitat , col•lectivitat i mediocritat. Des de fa uns anys he anat centrant el pensament posant primer l’individu (excel•lent?) com a base d’una col•lectivitat (excel•lent?). Però l’individu no ha d’excel•lir en la seva individualitat solsament, sinó que també en la seva capacitat de treballar amb d’altres i, entre altres qualitats, el saber escoltar i valorar i, si s’escau, acceptar les aportacions dels altres de la mateixa manera que ha de saber defensar les pròpies. En una col•lectivitat hi ha d’haver gent de tota mena, com n’hi ha en una societat, amb diferents competències i habilitats; però hi ha d’haver un nucli bàsic que sostingui i lideri el conjunt acceptat pels demés. En la meva opinió, la clau de volta que lliga el conjunt, en primer lloc, és l’individu, i després, les persones que formaran la col•lectivitat. Per extensió, quan parlem d’organitzacions, hi afegiré la selecció individualitzada de cadascuna de les que han de formar-ne part en funció de les seves característiques personals i col•lectives, que requereix l’entorn en el que s’haurà de complir la missió. Aparentment hi ha exemples que contradeixen l’afirmació anterior. Tinc entès que en alguns casos per fer perfums excel•lents s’han de barrejar ingredients que individualment fan mala olor. Per tant, semblaria que es poden combinar persones sense una qualificació o complementarietat adients i, no obstant, aconseguir un bon equip (com en la pel•lícula “12 homes sense pietat”-amb matisos). Però, en ambdós casos citats, l’èxit i l’art resideixen en la selecció dels líders, en les seves capacitats, i en la combinació de personalitats (o els ingredients en el cas de la perfumeria). Es pot dir que dos coixos de peus diferents es poden complementar mentre que dos coixos del mateix peu tindrien més dificultats per fer-ho. De la mateixa manera que dos galls en un mateix galliner difícilment podrien conviure (recordeu el cas Hamilton/Alonso a l’equip de MacLaren o el de Schuster/Maradona al Barça). De tota manera, si es posen dades errònies en una comptabilitat difícilment s’obtindrà un bon balanç . Per tant, personalment considero en primer lloc el lideratge i desprès la complementarietat dels individus que han de fer possible el col•lectiu excel•lent designat a realitzar una tasca determinada, tenint en compte que aquest equilibri està subjecte al temps i a l’entorn. En aquest sentit, la meva reflexió no es contradiu amb l’opció que el lideratge sigui rotatiu. Avui una persona pot ser el cap d’un grup i demà ser-ne un col•laborador. L’ important és tenir el sentit de pertànyer al grup per aconseguir l’objectiu marcat. Sembla ser que la creativitat en empreses com Google funciona d’aquesta manera. El sentiment de pertinença per fer un projecte o aconseguir un objectiu estimulant pot ser més important que se-ne el cap visible o el que el mana. La importància rau en aquest sentiment de “pertànyer a” i de contribuir activament en la consecució dels bons resultats. Aquest valor pren rellevància quan ens adonem i acceptem que sols no som capaços de tenir tots els coneixements i que, per tant, és necessària la capacitat de saber participar amb els altres que ens complementen, aportant aquelles àrees de coneixement de les que manquem. Recordo una discussió acalorada que vaig tenir en una classe d’un MBA a on un alumne m’insistia que ell se sentia obligat a conèixer-ho tot, més que ningú, del seu negoci familiar. Jo vaig intentar sense èxit fer-li veure que l’important no era que ell ho conegués tot des de la comptabilitat fins a la informàtica i la tècnica que s’utilitzava, sinó que l’important era que ell fos capaç de gestionar l’equip per conduir-lo cap a un fi. Donar sentit a una organització és l’important, el sentiment de pertànyer, la implicació de totes les parts per aconseguir uns objectius,… i no val allò de “el meu equip ha perdut el partit però jo he jugat molt bé”. Quan es perd, perdem tots els que estem dins de la mateixa organització. Expressament evito parlar d’empresa i prefereixo parlar d’organització perquè la major part de temes de gestió empresarial, amb els ajustos necessaris, són vàlids per ONG, universitats, administració pública, organitzacions empresarials i sindicals, clubs esportius ,… Fa pocs dies llegia l’entrevista a un monjo responsable d’un important monestir que deia que “un monestir és una empresa però més humana”. També deia que la seva experiència més dolorosa havia estat acomiadar/expulsar un monjo. I finalment afegia que ells també noten la crisi i que necessiten recursos econòmics per sobreviure. Personalment, crec que és trist posar l’etiqueta d’humà o no humà a una organització, i no m’agrada que la paraula empresa sempre tingui connotacions negatives. Per dirigir un monestir s’han de utilitzar els mètodes de gestió dels recursos que són habituals en qualsevol organització, tot i que, òbviament, es requereixi dels ajustos adients al cas. Una de les dificultats habituals és la d’amagar-se darrera de la col•lectivitat, buscant el consens, acontentant tothom, …, aconseguint mediocritat. La por al fracàs, a la crítica, … ens condemna a la mediocritat. No triem ni blanc ni negre i preferim el gris, i això és mediocritat. És per això que hem d’aprendre a gestionar-nos i dirigir-nos a nosaltres mateixos. Però això no està escrit en els textos, no s’ensenya. Es poden donar pautes i ajudar, però aprendre es fa des de la reflexió dels encerts i dels errors, del que fem bé i el que fem malament. Jo abans també deia que s’aprèn més dels fracassos i ara opino que també s’aprèn dels èxits i amb la mateixa intensitat. Repeteixo, l’individu no ha de excel•lir en la seva individualitat solsament, sinó que també en la seva capacitat de treballar amb d’altres: saber escoltar i valorar i, si s’escau, acceptar les aportacions dels altres de la mateixa manera que es defensen les pròpies. Altrament tenim mediocritat.