L’informe publicat pel “Consejo Asesor de las telecomunicaciones de la Sociedad de la Información” posava en evidència que Espanya ocupa les últimes posicions en el compliment de l’Agenda de Lisboa. Per a molts és preocupant constatar el valor de l’indicador de R+D+i, el qual tan sols arriba a un baix 3,93 (sobre 7) quan Finlàndia assoleix un 5,87, o el 4,32 corresponent a la iniciativa empresarial en contraposició al 5,62 del Regne Unit, o el d’empresa en xarxa que assoleix un 6,51 en Dinamarca i tan sols un 5,34 en Espanya. De l’anàlisi de les dades se n’extreu que Espanya presenta uns valors molt inferiors als dels països capdavanters, del Nord d’Europa, i té una tendència a l’increment de la distància amb ells. També criden l’atenció els indicadors relatius a l’empresa en xarxa, ja que la necessitat de col·laborar per competir és cabdal per assolir la innovació i afrontar els desafiaments del mercat global; fet especialment crític per a Catalunya, on el 85% de les empreses tenen un volum molt petit. Són diverses les raons que expliquen aquests fets, però de totes elles una és essencial: la necessitat de facilitar la comunicació i la transmissió de la informació entre els diversos agents en temps real, una informació que no pot estar sotmesa a restriccions arrelades en la connectivitat o en la disponibilitat d’ampla de banda suficient. Capacitat d’enviar i rebre informació que esdevé encara més necessària en un moment en el que és tan imprescindible invertir en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i) com en ‘Connectar i Desenvolupar’ (C+D). Que a Espanya i Catalunya, amb independència de les diverses raons que ho justifiquen, com l’escassa eficiència en l’ús dels nous instruments, hi hagi retard en la incorporació de les connexions de velocitats escaients als desafiaments de l’economia del coneixement, es pot extreure de l’informe de la OECD ‘Broadband Statistics’ de juny d’enguany on Espanya ocupava amb 3,9 connexions de banda ampla el lloc 21 del 30 països membres. Un lloc que no és corresponent amb l’onzena posició que ocupa en el ranking de l’índex sobre l’entorn macroeconómic. Això evidencia que Espanya no ha desenvolupat la seva potencialitat quant a l’ús de les tecnologies computacionals i telemàtiques, i ens alerta del perill de pèrdua de competitivitat si no s’assumeix aquest fet. El mateix informe explica que en el període gener-juny de 2005 les subscripcions de connexió de banda ampla s’havien incrementat un 15,12%, assolint la xifra de 137 milions, que representava un 11,8% del total. El país que manté el liderat quant a penetració de banda ampla és Corea amb un 8,93% de les connexions totals (una de cada quatre). El segon lloc l’ocupen el Països Baixos (2,66%), seguits per Dinamarca amb 0,86% del total. Espanya, amb un 9,3% de connexions amb banda ampla està 2,5 punts per sota de la mitjana de l’OCDE. Si bé aquestes dades certifiquen la necessitat de polítiques per avançar en aquest camp, no podem obviar que en el últims mesos a Espanya amb el Programa Ingenio 2010 i a Catalunya amb el Pla Director d’Infraestructures de Telecomunicació i el Pla de Continguts i Serveis s’intenta solucionar aquest desajust. Respecte a Catalunya, atesa la urgència de les mesures requerides, caldria considerar tres aspectes: abans de desplegar noves infrastructures caldria portar les ja existents al seu màxim potencial, tot comptabilitzant les polítiques pròpies de les empreses de telecomunicació amb l’obligat desenvolupament del país; prioritzar les actuacions encaminades a que el teixit productiu disposi dels productes i serveis telemàtics requerits, i en tercer lloc, potenciar decididament el desenvolupament d’un fort i potent sector TIC sense oblidar-se d’actuacions que protegeixin i estimulin les seves inversions. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per al Coneixement

No fa gaire he assistit a una reunió/tertúlia on s’ha parlat abundantment de periodisme digital, de la seva naturalesa i condició, dels seus avantatges i misèries, del seu dia a dia i de la seva supervivència en aquest context inestable i precari que és l’actual Internet (1). No puc deixar de pensar en alguns arguments que han sorgit en aquesta reunió ni en d’altres que només s’hi han apuntat, que només han quedat subtilment insinuats darrera d’algunes paraules i pensaments… Amb el vostre permís, en compartiré alguns en aquesta columneta (2). I. Un preàmbul d’arguments habituals, amb un toc escèptic Com no podia ser d’una altra manera, i atès que encara estem en període d’evangelització digital, s’han dedicat un bon grapat de minuts i arguments a destacar les característiques innovadores i positives que el factor digital ha aportat al periodisme. Gairebé totes aquestes millores s’expliquen d’una forma instrumental, quan no econòmica. Així, per exemple, l’argument del cost econòmic, és evident: no només és més barat posar en marxa un mitjà digital, sinó que a més té un llindar de limitacions més difós, més abstracte i que el converteixen en potencialment global. Aquesta afirmació, que pot ser més o menys tramposa (aquest mateix escrit, per exemple, també té un abast potencialment global), té una contrapartida menys aparatosa però alhora, probablement, més interessant: fer-ho més barat ho fa més accessible i permet posar en joc noves veus i nous mitjans, amb una exigència de recursos inferior. Pel bé de la pluralitat i de l’eixamplament de possibles emissors i creadors d’informació, aquest fet és objectivament positiu. O almenys, ho sembla. D’altres arguments més aviat instrumentals tampoc són sorprenents i menys encara novedosos: el mitjà digital permet una acció comunicativa molt més ràpida i, per tant, pot complir el seu objectiu informatiu més ràpidament que qualsevol competidor en suport paper. A més, la rapidesa en l’emissió i l’enviament de la informació no ha tocat sostre en els actuals mitjans digitals, sinó més aviat al contrari: s’ha obert una veda en la funció informativa-comunicativa del periodisme que està obrint constantment noves fronteres: del periòdic digital, al butlletí informatiu, al resum de notícies, al lectors de RSS, als enviaments de titulars a mòbils i PDAs… La carrera de la velocitat informativa només té una meta previsible: la immediatesa. Però també té una víctima inqüestionable: la qualitat. Deixem aquest argument per després, però. Un altre dels grans i evidents avantatges dels mitjans informatius digitals és la seva interactivitat. En diversos graus i amb diferents tamisos, un dels grans atractius de la publicació digital de la informació és què és tecnològicament senzill generar i fomentar la rèplica, la crítica, la reflexió i el comentari. La interactivitat és una de les formes més potents de penetració de la informació i de generació de coneixement. A més, converteix qualsevol mitjà en la mena de petita àgora electrònica de debat i diàleg que va fer somiar a més d’un dels primers apòstols d’Internet. És obvi que la realitat no acaba de ser tant idíl·lica, però el que com a mínim és difícilment qüestionable és que estem parlant d’un mitjà comunicatiu que ho fa teòricament possible. Altres avantatges de tipus instrumental i econòmic us els estalvio perquè probablement estiguin ja massa llegits i escoltats. II. Ombres D’altra banda, també hi ha un seguit de crítiques i zones fosques del periodisme digital que han estat subratllats en diverses ocasions i que no és aquest el lloc ni l’hora per a tractar-los. Exemplar -i especialment absurd, per cert-, trobo, és l’argument que diu que els mitjans digitals tenen encara (sic) una manca de credibilitat. Exposant-ho de forma més extensa, l’afirmació sol prendre la forma següent: “són tants els mitjans digitals i és tan fàcil muntar-ne un (sic, sic), que avui en dia qualsevol es posa a escriure a internet i un ja no sap de què refiar-se’n.” També en moltes ocasions s’ha dit i escrit que es tracta d’un format que és incòmode, que no invita a la lectura i que això condiciona el seu contingut i el seu impacte, que mai no podran competir amb el tacte del paper del diari, que en moltes ocasions només són la versió digital i reduïda dels periòdics de debò, etc. Aquests raonaments, no obstant, potser per les vegades que els he vist repetits, no em preocupen. Tampoc me’ls crec gaire, tot sigui dit. Avui em neguitejava una altra cosa… Aquella carrera cap a la instantaneitat i la immediatesa que us comentava fa un moment també porta implícit un canvi (o una evolució) del format i de la retòrica de la notícia. De la forma en què s’elabora i es concep. I de la manera amb la què, com a usuaris del periodisme, els ciutadans ens informem. En el seu decurs, en la recerca de la celeritat i l’efectivitat de l’impacte mediàtic (que no informatiu), les notícies han anat abreujant-se, condensant-se. Els titulars s’han fet més directes, buscant la sorpresa, l’arqueig de les celles, l’exclamació, captar l’atenció del lector. El desenvolupament de la notícia ja no vol l’anàlisi, perquè no se’l pot permetre. El mateix passa en la interpretació dels experts o en la documentació de les notícies. Per tres raons: (1) perquè no hi ha temps d’elaborar-la; (2) perquè la retòrica del mitjà no l’afavoreix; i (3) perquè l’estructura tècnica del mitjà tampoc l’afavoreix. Aquest camí continua cap a l’enviament de titulars, cap a la sintetització màxima de la notícia, cap a la seva conversió en un telegrama o en un SMS. He evitat deliberadament una argumentació que sol aparèixer en aquest punt. És la que diu “la gent ja no ho vol, això“, referint-se a una elaboració més analítica, més documentada o amb més expertesa. L’he evitat perquè no m’ho crec, perquè trobarem milers d’exemples que demostren el contrari i per la intencionalitat tendenciosa i embrutidora que s’amaga darrera d’aquest al·legat en favor de la ignorància amb la pobra excusa de què la gent ja no té temps. Que el que la gent vol és un titular, un avís, una frase, una alerta en temps real… i que d’entre totes les que pugui rebre, llegir o escoltar, acabarà quedant-se amb la més cridanera, la més notòria i, gairebé inevitablement, la més esperpèntica. Perquè la manera més fàcil i més ràpida de trobar aquesta frase impactant sovint no és la que realment resumeix i sintetitza alguna cosa que ha passat, sinó la que resulta més efectiva per a aquesta competició per l’atenció, contrarrellotge i contra la longitud del titular. L’afirmació fora de context, la declaració airada, la crítica cap a alguna cosa o alguna persona, la frase feta, el titular. III. Contaminació cinètica És aquí on miro més enllà del periodisme digital i del periodisme en l’era digital i trobo paral·lelismes que em resulten preocupants. Els veig en un percentatge cada cop major de la graella televisiva, ocupada per programes d’entreteniment que, casualment, també s’etiqueten de periodisme, ja sigui esportiu, ja sigui del cor, ja sigui de barreges i evolucions de tots dos. S’aprecien també en la vida política d’arreu, convertida en un creuament de desqualificacions. I ho trobarem, si afinem bé la vista, en tota mena de mitjans informatius i, per encomanament i retroalimentació, a la majoria de les converses casuals, de bar, de tertúlia, etc. Una batalla de titulars-SMS, més abundants, més freqüents, més ubiquus, més ràpids, més curts, més cridaners… En realitat, aquest ritme no és, en absolut, exclusiu del periodisme, ni dels mitjans de comunicació. Virilio parlava d’una societat contemporània contaminada per la velocitat i potser no s’equivocava tant com ell mateix voldria. Si a aquesta contaminació cinètica s’hi afegeix l’evolució del format i el canvi de la retòrica, que tant vinculades hi estan, trobarem que el que es transmet i del que la gent està realment informada és d’un seguit de fets culebronescos, de notícies que no són notícia però que s’hi converteixen per obra i gràcia d’una inèrcia i un context informatiu, social i cultural que ho promou o que, com a mínim, no sap com contrarestar-los. Potser la progressiva anonimització de la vida quotidiana i el trencament de les xarxes socials tradicionals de què tant s’ha parlat des de la sociologia i l’antropologia ha generat o ha afavorit la creació d’unes altres xarxes socials virtuals, a la manera d’una família bradburiana, que a manca de xerrades sobre la família pròpia i xismorreijos sobre el veïnat, s’han convertit en factor comú i en contingut i excusa de cohesió cultural. Sigui com sigui, el que resulta inquietant és que aquest format de notícies que no són notícia ha anat colonitzant espais informatius, ocupant una part cada cop més important dels mitjans de comunicació i abastant totes les temàtiques i seccions informatives. L’exemple proper i nostre de la proposta de nou Estatut és paradigmàtic: pràcticament cap ciutadà l’ha llegit i no obstant, tots sabem perfectament què n’opina cadascun dels polítics. Sobre el què ens informem (o se’ns informa) és sobre els creuaments de declaracions, sobre titulars, sobre frases altisonants i relliscades retòriques, etc. Davant d’aquesta salsarosització de la notícia i dels mitjans informatius, potser no n’hi ha prou amb la reclamació d’alguna mena de compromís ètic dels mitjans, cosa que ja es fa sovint, amb escassos resultats, més enllà de campanyes mediàtiques que puguin generar titulars. Potser és el ritme propi de la nostra cultura i de la nostra societat. IV. Salsa rosa i societat del coneixement (una frase que mai hagués sospitat que escriuria) No obstant, alhora, quan parlem de societat del coneixement, els valors i les pràctiques a les què apel·lem passen per la reflexió, per l’adquisició d’informacions documentades i de qualitat, per la interactivitat i la participació… per paràmetres molt oposats a aquestes pràctiques que he esbossat a les línies anteriors. I en aquesta pretesa, projectada i demandada societat del coneixement el periodisme i la informació digital hi han de jugar un paper protagonista. I és que alhora que una vessant del periodisme digital està participant d’aquesta banalització de la informació i salsarosització de la notícia, altres com els weblogs i la multiplicació dels espais web d’informació especialitzada, en són l’exemple contrari i, potser, part del remei. Els espais digitals ens permet d’altres avantatges, a més de la ubiquïtat i la immediates: també ens permet l’extensió, la hiperdocumentació, l’elaboració col·lectiva, la interactivitat i un llarg etcètera de característiques que tot just estem començant a descobrir. En aquestes contradiccions deixo aquests comentaris i reflexions, tot sospitant, però, que tot i que alguns mitjans digitals i algunes formes de periodisme digital estiguin col·laborant en la salsarosització de la societat, precisament serà als mitjans digitals on trobarem les millors i majors alternatives a aquestes dinàmiques. —– NOTES: (1). Els arguments que s’han utilitzat en aquestes línies procedeixen, en bona part, dels diferents assistents a aquesta reunió, de manera que poca originalitat me n’atribueixo. No obstant, les opinions i l’abús del neologisme sí que han estat en bona part culpa meva. (2). Aquest article s’ha publicat alhora aquí, com a reflexió del Cercle, i a l’Observatori per a la CiberSocietat (http://www.cibersociedad.net) com a Article de Divulgació.

La Societat del Coneixement, aquella que fonamenta el progrés econòmic i social en el talent de les persones i conseqüentment en l’avenç científic i tecnològic, requereix fonamentalment de persones amb els màxims nivells formacionals possibles. Una formació recolzada amb un procés d’aprenentatge que hauria de buscar la simbiosi entre les actituds arrelades en la pluralitat, l’esforç, la diversitat, la solidaritat i el respecte, i les aptituds basades en els coneixements abstractes i instrumentals. En el diversos documents del Cercle per al Coneixement es defineix amb precisió que la formació és un dels quatre reptes a afrontar per consolidar la Societat del Coneixement tot garantint el futur en les societats pròsperes com és el cas de Catalunya i de l’Estat Espanyol. Sorprèn que l’administració i la societat en general no actuïn amb energia per afrontar l’enorme fracàs escolar que presenta el nostre sistema educatiu. Un fracàs que condueix a l’exclusió laboral, a la marginació, a la intolerància i la confrontació. Hom no pot ignorar que si els problemes crònics del sistema educatiu, avui per avui, encarà no incideixen significativament en la inserció dels joves al sistema productiu, i a l’exclusió del més grans, és com a conseqüència de que encara es mantenen uns percentatges elevats de llocs de treball on el nivell de coneixements requerits no és gaire alt. Aquest fet explica també els problemes d’adequació de les empreses al nou sistema de generació de valor en un context de liberalització econòmica mundial, perquè una gran part del teixit productiu no basa la seva competència en la innovació i el talent de les persones. El fracàs escolar i les inadequades polítiques formatives han quedat paleses públicament en els diversos informes internacionals publicats. Si l’informe PISA ja alertava sobre el baix nivell de preparació dels nostres joves; l’últim informe de la Unió ens situa a la cua d’Europa en quant a èxits del sistema. Unes posicions que no sols s’expliquen per els gairebé 5.000€ que Espanya dedica per alumne/any en front dels més de 6.000€ invertits en els països capdavanters, sinó també en la manca d’estabilitat del model educatiu, com s’evidencia en els canvis del mateix en funció del partit polític que governa a Madrid. Catalunya i l’Estat no es poden permetre les elevades i preocupants xifres de fracàs escolar, ens cal tractar l’educació com a política d’Estat, tot efectuant les reformes requerides en el si d’un gran pacte per l’educació que garanteixi la seva estabilitat més enllà de qui governi. Un pacte que ha de permetre una estabilitat i qualitat com la del sistema finlandès que des de la seva implantació al 1970 ha possibilitat les més elevades cotes d’encert, i a la vegada implanti uns programes adequats als nous desafiaments de l’economia i la societat del coneixement. Uns programes, acompanyats dels materials de simulació i assistència escaients, que han de permetre conèixer 3 o 4 idiomes abans dels 12 anys, potenciar les matèries humanistes com la filosofia, la literatura i la història com a vehiculadors del pensament i les actituds, tot garantint el màxim nivell en les matemàtiques, i possibilitant a cada alumne assolir el màxim nivell possible d’acord a les seves capacitats. Uns desafiaments sols possibles si s’acompanyen dels plans de formació dels professionals educatius en concordància amb les noves problemàtiques de polítiques per incorporar el reconeixement social a la tasca investigadora i pedagògica, contraprestacions econòmiques similars al de les professions més reconegudes, i de processos d’evolució permanent del professorat sabent que el futur es guanya dia a dia i no sols amb la defensa d’un projecte i uns coneixements front un tribunal al inici de l’activitat acadèmica. Lina Zulueta Fernández Sòcia del Cercle per al Coneixement – Àmbit d’Educació i desenvolupament social.

Consolidant el web Poc a poc, dia a dia, la utilització de la nova plataforma digital del Cercle va creixent estadísticament. Això vol dir que cada cop és més útil i efectiva per als associats com a espai de consulta i informació sobre l’activitat del Cercle, que és la seva primera i principal finalitat. Des de la secretaria tècnica i des de la junta directiva ens esforcem per a que tota la informació rellevant, totes les convocatòries i tots els outputs de l’activitat del Cercle estiguin disponibles en poc temps i amb prou qualitat i riquesa. Aquests esforços van notant-se, per exemple, en l’increment de visites i de tràfic que està experimentant el web en els darrers mesos. Les dades En comparació al trimestre de maig, juny i juliol, quan el web ja estava perfectament operatiu, al mes de setembre vàrem començar a notar aquesta tendència, amb un increment de la mitjana de visitans únics diaris del 12% (de 25,3 a 28 visitants únics diaris). Aquesta tendència ha quedat molt refermada durant aquest mes d’octubre, en el què la mitjana de visites úniques diàries ha pujat a 33 (un 32% més que en el trimestre de maig/juliol esmentat abans). En relació amb aquest trimestre de referència, la resta d’estadístiques també han pujat durant el mes d’octubre: un 46,7% el volum de tràfic o un 26,8% en el nombre de pàgines mostrades al web. Per als primers dies de novembre no només s’estan consolidant les xifres que vèiem a l’octubre sinó que s’apunta encara un major increment en el nombre de visitants únics diaris del web. El significat de les dades Aquestes dades, per elles mateixes, no tenen gaire més valor que el dels números i les comparacions. És més important llegir-les correctament. Així, veurem que poc a poc estem complint el primer dels objectius de la plataforma digital del Cercle, anar convertint-se en un Cercle Virtual, en un espai d’informació i documentació sobre l’associació, totes les seves activitats i convocatòries i tots els continguts que genera. Això, però, només és la primera passa d’un camí en el què, com a associats, hi haurem de col·laborar tots. Convertir aquest Cercle Virtual en més que un espai d’informació i documentació interna i fer-lo realment útil i transcendent per a la societat. Per a això, l’hem de difondre i podem aprofitar petites funcions com el “recomana’l” que apareix entre les opcions de cada butlletí. No obstant, això ens demana a tots plegats conèixer una mica millor aquest web i tot el material i documentació que s’hi pot trobar. És a dir, ens demana treure més partit a la nostra vessant virtual, personalitzar-la més, fer-la més nostra i, en definitiva, participar-hi. Fer crèixer el Cercle (Virtual) amb les nostres pròpies experiències i coneixements. Reptes En resum: el gran repte del Cercle Virtual és ajudar-nos a transferir el nostre coneixement cap a l’associació. Impregnar-lo del que som i sabem per a convertir-lo en una organització que prediqui amb el seu propi exemple. Difícilment resultarem creïbles i respectables si no ho practiquem, si no som més coherents amb els que prediquem i proposem. Perquè si començava aquest petit ‘informe’ amb dades i números que ens inviten a l’optimisme, n’hi ha d’altres que no ho fan tant. Per exemple, una dada decebedora és la següent: només un 42% dels associats del Cercle han entrat al web amb els seus codis d’usuari i contrasenya. Això vol dir que més de la meitat de nosaltres no hem fet la primera passa per a provocar aquesta transferència de coneixement. I, com tots sabem, les primeres passes són les més importants. Torno, doncs, a animar-vos i a animar-nos a prendre possessió del nou territori virtual del Cercle, a apropiar-nos-el i a aprofitar-lo. En la mesura que ho anem aconseguint, estaren no només fent crèixer unes estadístiques i unes dades, sinó el projecte sencer del Cercle.

Aquest matí he observat el port de Barcelona tancat pels vaixells de pescadors catalans sota l’atenta mirada de les autoritats portuàries conscients de les limitacions i incapacitats per posar fi al bloqueig. Un xic més enllà un nombre significatiu de vaixells de tota mena apuntaven la proa vers la bocana del port mentre esperaven rebre l’ordre de posar fi a la seva protesta per part dels seus companys que negociaven a Madrid la reducció -’subvenció’- del preu del gasoil, tot obrint la porta a noves protestes de tots aquells als qui la pujada del preu dels hidrocarburs els afecta molt directament. Un bon amic i company del Cercle, amb qui compartia la visió, ha trencat el silenci tot preguntant-se ‘sobre els límits del dret de vaga’ i fins quant ‘la llibertat d’un col•lectiu pot condicionar la llibertat dels altres’. A la seva pregunta jo vaig contestar amb una altra: És justificable, en un món globalitzat, mantenir una activitat productiva que requereix ésser subvencionada?. La nostra conversa va girar sobre el model energètic basat en el consum intensiu de petroli, la legitimitat e idoneïtat, en un món obert i sense fronteres, de mantenir les activitats econòmiques molt dependents de les subvencions, la finalitat de les mateixes i del convenciment, per a molts, de que el seu objectiu bàsic és el d’afavorir activitats d’interès general immediat tot descuidant les iniciatives que permeten afrontar els reptes del futur. Un interès general sempre considerat a escala local, ja que mantenir subvencions a la despesa ordinària, no sols no soluciona els problemes, sinó que impedeix, amb freqüència, el desenvolupament d’iniciatives de futur dels països avançats i el progrés d’aquells països que per el seu nivell econòmic poden donar rendibilitat a activitats inabordables en el si de nacions pròsperes. Les protestes dels pescadors, les freqüents tensions entre els agricultors, les problemàtiques permanents que aborda la indústria i la seva permanent pèrdua de llocs de treballs, les amenaces que afronten diversos sectors sotmesos a la competència de localitzacions amb legislacions i costos molts distants a les nostres, són, sens dubte, la prova evident que el model de desenvolupament econòmic, requerit per generar els recursos que garanteixen el benestar, el progrés i la pau social, no pot fonamentar-se, en els països pròspers, en activitats de baix valor afegit, i a la vegada certifica que els objectius establerts en Lisboa estan lluny d’ésser complerts tant per Catalunya com per Espanya. Precisament l’informe publicat recentment pel “Consejo Asesor de las telecomunicaciones de la Sociedad del Información” evidencia que Espanya ocupa les últimes posicions en quant al compliment de l’Agenda de Lisboa. És preocupant constatar el valor de l’indicador corresponent a R+D+i, un baix 3,93 (sobre 7) quan Finlàndia assoleix un 5,87; o el d’empresa en xarxa que assoleix un 6,51 en Dinamarca i tan sols un 5,34 en Espanya, o el 4,32 corresponent a la iniciativa empresarial en contraposició al 5,62 del Regne Unit. De l’anàlisi de les dades es constata que Espanya presenta uns valors molt inferiors als dels països capdavanters, que segueixen essent els països del Nord d’Europa, i amb una tendència a l’increment de la distància amb ells. Si aquestes són les dades, -que més enllà de la bonança de les magnituds macroeconòmiques fonamentades en gran mesura en el creixement del consum intern-, certifiquen els pobres avenços de la Societat del Coneixement al no afrontar els reptes de la innovació i de l’economia del coneixement, hom no pot obviar els enormes esforços de moltes empreses i col•lectius per abordar els desafiaments de la globalització, que exigeix capacitat de innovació en organització, producte i tecnologia; centrar-se en activitats intensives en coneixement i configurar aliances tot cooperant per competir en els mercats globals. Són esforços que exigeixen l’atenció i actuació decidida de les Administracions creant ecosistemes que facin possible la transformació del model socioeconòmic del país. Polítiques que són a llarg termini i que no aporten rèdits electorals però de l’abordabilitat de les quals depèn el futur del país i la capacitat de retenir entre nosaltres aquells ciutadans més talentosos i capaços de convertir l’avenç científic en progrés social. Subvencionar depesa tot mantenint activitats no rendibles o invertir en innovació i progrés, és probablement un dels dilemes que afronten els col•lectius més avançats i pròspers. Despesa i inversió és una dicotomia que ha de ser abordada sense dilació, sabent que el repte no és mantenir el present sinó garantir el futur, fent-ho però preservant la reconversió dels sectors afectats, endegant polítiques per facilitar la reinserció al mercat laboral dels treballadors dels mateixos, i no barrant el pas del desenvolupament d’aquells col•lectius i territoris que han de fonamentar, avui per avui, el seu progrés en la competitivitat que aporta el cost de la seva mà d’obra. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per el Coneixement 27 Octubre 2005.

Ens trobem en un moment on l’impuls econòmic dels països es confon, amb excessiva freqüència, amb una crispada competència territorial. El món en la seva globalitat, però molt especialment les societats més avançades i pròsperes, afronten una etapa per la qual molts dels ciutadans no han estat preparats. Avui molts pensadors encara estan ancorats en els aspectes associats a la fi de la modernitat dels anys 70 i inici de la postmodernitat sense donar-se compte de que la Societat del Coneixement obliga a analitzar i actuar d’altres maneres. Si bé els plantejaments emprats eren vàlids als 70 i 80, l’eclosió tecnològica, la liberalització mundial, la interdependència econòmica a escala planetària, l’evidència de la importància del capital humà com a factor determinant del progrés més enllà de les riqueses naturals (la comparació de l’evolució dels PIB en la dècada dels 90 entre països com Veneçuela i Taiwan n’és un bon exemple), la confrontació de models culturals sorgida en la dècada dels 90 i feta realitat al 2001 posen evidència que la societat del coneixement exigeix actuacions encaminades a disposar d’organitzacions capaces d’actuar, i desenvolupar-se, a nivell mundial tot disposant de la capacitat de generar els recursos requerits per garantir la generació i aplicació de nous coneixements en un context de societats i col•lectius humans que fan del progrés humà i el desenvolupament de la riquesa, per garantir la formació, l’objectiu definitiu i últim de les seves actuacions. Conseqüentment tot col•lectiu i poble que vol preservar el seu futur necessita d’organitzacions capaces de generar els recursos econòmics que garanteixen el seu desenvolupament i benestar. Una generació de riquesa que ha d’abordar-se des dels desafiaments de la societat del coneixement, és a dir des de la voluntat de posar al bell mig de l’activitat productiva, cultural i relacional el saber i el respecte requerit per la diversitat cultural en la que ha de desenvolupar la seva activitat. Organitzacions i empreses que puguin amb solvència afrontar els reptes de la globalització, la competitivitat, la recerca, la innovació, la localització/deslocalització, .., empreses que es regeixin pels valors i principis que caracteritzen els col•lectius que les han fet sorgir i desenvolupar. Empreses locals i d’abast internacional, amb centres de decisió propers és el que permet als col•lectius humans ‘existir’ a escala planetària i garantir el seu futur. L’equilibri econòmic i l’autèntica riquesa en un país o territori passa per assolir un teixit productiu múltiple, que fuig dels sectors especulatius, dotat de petites, mitjanes i grans companyies, innovadores tant si la seva activitat és tradicional o bé vanguardista. És des d’aquests plantejaments des d’on s’observa esperançadament el procés obert per Gas Natural amb Endesa. Disposar de grans empreses és important i si bé és sempre positiu per a la projecció del país que les ha esperonat –no oblidem que el que avui és Endesa, fa vint anys eren diferents empreses que es van integrar en un procés similar al que ara es proposa- i el desenvolupament econòmic, científic i social a mig i llarg termini, normalment també repercuteix positivament a curt plaç pels ciutadans que accedeixen als seus serveis tant des d’una òptica econòmica com de qualitat dels serveis. I això si l’activitat o els serveis prestats per l’empresa es desenvolupen en un marc de llibertat, de competència i de no exclusivitat, fet que sol complir-se gairebé sempre en els països, o agrupacions de països que coordinen les seves actuacions i regulacions de mercats amb rigor i submissió a la Llei. Aquest és el cas de la Unió Europea i de l’energia on la liberalització s’ha efectuat amb molta més rigorositat que en altres àmbits on es pateixen posicions dominants i falques al progrés i la competitivitat. Des de la societat civil ens preguntem per què totes les espurnes que ara es llencen van cap al debat territorial. No van manifestar-se mai en contra dels processos de concentració amb direcció inversa, que són, d’altra banda, els que sovintegen més en els últims vint anys. Parlem en positiu, impulsem l’equilibri i el desenvolupament dels territoris, cadascú aprofitant bé les seves oportunitats. Què té de dolent crear una empresa emblemàtica a nivell mundial, amb la millor capacitat per competir, i que sorgirà de la fusió de dues empreses que estan ubicades en comunitats diferents de l’Estat Espanyol? Doncs no tindrà cap inconvenient, si això és el que volen els seus accionistes i a més no s’oposa a la competència ni als drets dels consumidors. Els ciutadans de Catalunya com a col•lectiu humà que és i es sent amb signes d’identitat propis i no excipients en el si de l’Estat Espanyol, tenen la voluntat d’existir i projectar la seva imatge i tarannà a nivell mundial, i això en el segle XXI es fa amb empreses capaces de competir en mercats globals. Tot generant a la vegada les organitzacions que permetin aquest fet i el seu desenvolupament en el si de la societat del coneixement. Els governants han d’entendre que l’equilibri, també l’econòmic i empresarial, és la base de la llibertat i comporta un requisit imprescindible per conviure sense el qual el poble català no podrà trobar el seu lloc harmònic dintre de l’Estat. Conseqüentment vertebrar la generació d’una gran empresa, amb independència d’on acabi ubicada la seva seu, no és només una bona noticia si no que es mereix tot el respecte per part dels polítics. També hem de vetllar per a que les actuacions encetades per fer-la possible puguin treballar des de la independència empresarial i el rigor professional que mereixen els accionistes i treballadors. En aquest cas i com sempre la independència i el respecte dels tres pilars que constitueixen tota societat: l’Administració, les empreses i la Societat Civil és cabdal. Cal doncs actuar en conseqüència. Antoni Garrell President del Cercle per al Coneixement Rodolfo Fernández Vocal de la Junta Directiva del Cercle i Coordinador de l’Àmbit Aplicació del coneixement i empresa

En el darrer Butlletí electrònic del Centre d’estudis Jordi Pujol (www.jordipujol.com), sortia una reflexió sobre els valors i la importància de la seva transmissió en el context i formes de la nostra societat i el nostre temps. Per un comentari que vaig afegir-hi, se’m va demanar d’escriure un petit article que reprodueixo. Setembre 2005 Arran del darrer editorial del President, semblaria clar encetar un debat de gran calat, referent a la manera de transmetre valors en la societat d’avui, enfocat a millorar el present i construir el futur. Aquesta transmissió implica que tant la nostra societat civil, com tots els agents socials, econòmics, polítics i d’altres, vertebrats institucionalment o no, hauran de ser curosos en identificar de quins valors parlem, i parlar-ne de la forma més radical possible (és a dir anant a les arrels). Posem d’exemple un cas d’actualitat, com és l’incivisme. Després de la febre d’una nit de ressaca ens limitem a atacar només el símptomes -oci per falta de lleure, o nous tipus de lleure sense temps ni espais adequats que inciten a ocupar els carrers-, en lloc de plantejar-nos com i de quina manera les persones enmalateixen d’avorriment al veure els projectes vitals que els ofereix la vida i la manca de condicions existents per dur-los a terme. En els recents debats que s’han produït sobre aquesta qüestió, no és cert que es barreja tot? Un altre exemple és, l’anomenada voluntat transgressora. Si bé sempre ha existit i esperem que no es perdi, ara predomina menys en la seva cara constructiva i ha esdevingut part de la cultura del NO. Aquesta cultura és la que està més de moda i es considera progressista, quan no ho és. Només és una manera mediocre de criticar-ho tot sense provar de canviar les coses, anant contra tot allò establert. En realitat, no en té res de transgressora. Cal urgentment identificar els valors essencials de la nostra societat, posar-los de relleu i reinterpretar-los segons els temps actuals. Sempre s’ha fet així. La nostra generació també ho va fer en acabar la dictadura, encara que potser no vam anar més enllà dels símptomes i de les malalties. Com diu algun pensador: “per que una democràcia funcioni només hi ha una cosa imprescindible i és que hi hagin demòcrates”. I aquests no es fan amb dos dies ni amb dos dècades. En segon lloc, i seguint amb les premisses d’ ”anar a l’arrel” cal abordar el “com ho fem”. Avui escoltem més que mai allò de que “no per més predicar es fa més parròquia”. Ja no es confia, per desgràcia col•lectiva, en el què es diu, sinó que cadascú fa seu només allò que veu i entén que li permet créixer. El problema més penós és que decideixen per nosaltres què ens toca veure, ens hi conformem per comoditat i no cerquem una qualitat informativa cada dia més difícil d’aconseguir. La manera de projectar i de traduir al context actual els valors emergents i els tradicionals s’ha de fer mitjançant les actituds i l’exemplificació. Es tracta doncs de fer (que no vol dir activisme), de construir (que no vol dir per cada idea una nova estructura, com es solia pensar), i de liderar (que no vol dir arrossegar). La mirada de les persones ha de tornar a transpirar esforç i convicció. Potser serveix l’exemple d’una vella pel•lícula del Far West: en una caravana que traslladava ramat i que per cansament i manca de recursos tots els seus components entren en desesperació i revolta. Surt un líder clar que diu cap a on anar, fent que tothom es mobilitzi de nou i el més vell de la caravana comenta: “com canvien les coses quant se sap que es va a algun lloc” . Què volem dir? Que el debat és potser encara més profund. Si acceptem la tesi “popperiana” de la societat oberta, la història només són fets i decisions, no valoracions que responen més a la “història del poder”. El que compta en cada moment, són les decisions preses per persones concretes. El valor exemplificant de les persones concretes és doncs, imprescindible i irrenunciable. En tercer lloc, no es pot, ni és bo, parlar de tot i al mateix temps. S’han de fer explicacions senzilles, però sense que això impliqui simplificar els conceptes. No és una tasca gens fàcil, tal com demostra el fet que ni per escriure un article hom se’n surt! És molt important abordar el paper de la família d’avui i el seu paper com a transmissora de valors. Perquè el missatge tingui prou recepció en determinats ambients de les noves generacions, cal emmarcar-lo en el debat de la socialització del individu i ampliar la reflexió sobre els estils de vida i les relacions comunitàries en un món cada dia més globalitzat. Hem de prendre l’exemple dels països desenvolupats. Aquests països, afermen irreversiblement l’autonomia personal com a valor a exercir i a reivindicar, però això no l’exclou de la família (encara que a vegades pugui semblar-ho) ja que aspiren a millorar i actualitzar les formes de convivència i relació heretades. Això és el que va passar amb els primers moviments migratoris urbans i els canvis que van originar en la vida familiar. Semblava que amenaçaven l’estructura familiar tradicional, quan només la van transformar. I ara, si analitzem la desfeta demogràfica dels països desenvolupats -baixa natalitat, envelliment, dependència, jubilacions en plena capacitat productiva- i les noves formes de convivència que suren, també ens ho sembla. Considero, juntament amb d’altres amb qui comparteixo públicament aquestes propostes, que hi ha quatre grans categories d’àmbits per repensar i trobar els valors emergents: 1) La formació de les persones. Fomentar la millora de l’actitud i competències entenent la vida com un procés continuat d’educació, d’aprenentatge, de reflexió i de desenvolupament d’activitats diverses. Es tracta d’assumir la corresponent responsabilitat, exigir-nos un compromís amb la vida i sentir-nos vinculats a l’entorn, acceptant els riscs. Això significa fomentar l’excel•lència humana i oferir a tothom un nivell d’equitat en la sortida –igualtat d’oportunitats-. El problema rau en què el conceptes igualtat i equitat generen confusió i erròniament s’acaba aplicant el principi d’igualtat a allò que és diferent i, en canvi, no preservem l’equitat perquè no és “prou” valor o no l’entenem. 2) Els nous estils de vida i benestar. No es tracta només de viure de la prosperitat i de la “festa”, sinó d’aprendre, treballar, gaudir i conviure de forma integrada, de saber superar les adversitats i ser capaços d’harmonitzar el desenvolupament personal i el professional. Els deures i obligacions que tenim les persones en els diversos àmbits no poden ser entesos com una feixuga carga i una obligació, sinó com un element imprescindible per activar les potencialitats pròpies. 3) Les activitats emergents. Utilitzar les tecnologies com un mitjà i no una finalitat, aplicar el talent i la creativitat personal, cultivar l’activitat del cervell abans no es torni inservible, adaptar la vida i les formes d’organització als nous valors i assumir que avui gran part del talent de les persones s’acaba perdent en les nostres organitzacions i en els seus passadissos. 4) Òbviament i en una consideració transversal, ens cal qüestionar el paper dels mitjans de comunicació que conformen l’opinió sobre les majories, en aquest nou món i que semblen atrapats en la vulgaritat del “tot s’hi val”. En definitiva, s’han de recuperar els valors que tenen a veure amb redescobrir la realitat d’aquest nou món, enfortir el bagatge de les persones per adequar-lo a l’entorn actual, fomentar nous estils de vida positius, engrescadors i en harmonia amb el treball, i totes aquelles activitats emergents amb valor intel•lectual afegit. Parlo de saber formular millor i més clarament el que és conegut, ja, com a valors propis de la societat i de l’economia del coneixement. O així m’ho sembla. Pere Monràs Associació/Fundació Cercle per al Coneixement Setembre 2005

Amb l’arribada del mes de juliol finalitza un nou període d’activitat del Cercle i s’obre el parèntesi estival. El període setembre 2004 – juliol 2005 ha evidenciat la majoria d’edat del Cercle, amb la finalització del mandat de la junta fundacional presidida per en Pere Monràs i la constitució de la nova per el proper trienni, un relleu que es produirà novament no mes enllà de novembre 2007, i la posada en marxa de la Fundació Cercle per al Coneixement, constituïda a instàncies de l’associació i amb el suport decidit i compromès d’alguns associats. La majoria d’edat de la nostra associació, camí dels 200 associats, arriba en un moment complicat per al nostre país i també per al món. La distància entre els països i col•lectius que han afrontat els reptes de la societat del coneixement amb decisió i aquells que encara dubten del camí a seguir s’ha fet mes gran, i conseqüentment les possibilitats de progrés econòmic i social han disminuït per aquest últims, massa sovint més embarcats en lluites per la identitat que en polítiques encaminades a progressar des de la mateixa. Al Cercle considerem que els reptes bàsics a afrontar són aquells derivats de la societat del coneixement, és a dir: afrontar l’ eterna formació, educació i aprenentatge; desenvolupar polítiques per possibilitar que l’avenç científic esdevingui progrés social facilitant la col•laboració entre la indústria, els centres de recerca i universitats; establir polítiques per facilitar la internacionalització de les empreses tot incentivant la cooperació per competir; desenvolupar mecanismes per garantir la qualitat de vida i el progrés social. Tots aquests objectius requereixen actuacions decidides abordades com a ‘projectes de país’, que malauradament a Catalunya segueixen sense ser afrontades amb decisió i contundència. Al Cercle, per tant, hem de redoblar els esforços com a societat civil per posar el nostre gra de sorra per fer-ho possible, ja que en aquests reptes resideix el progrés i el futur de les noves generacions de ciutadans catalans. Aquest és l’ànim que ha guiat les activitats de la nostra associació aquest últim període i el que ens ha de guiar en el proper. Les activitats fetes: sopars debat sobre internacionalització i competitivitat, jornades de treballs sobre competitivitat, recerca i innovació, infrastructures, la posada en marxa del programa de TV imagina – una plataforma per donar la paraula públicament als associats del cercle -, la nova web que facilitarà la interrelació dels associats, les reunions amb l’administració de Catalunya i de l’Estat, … etc., són l’evidència del que afirmem. Tot un conjunt d’activitats fetes des de el ‘voluntarisme’, la independència i la generositat de tots els associats. Una generositat de la qual em sento orgullós com a president. El proper setembre reiniciarem les activitats, que començaran la setmana del 19 de setembre amb un sopar-debat sobre recerca i PIB amb el secretari d’estat espanyol de recerca, i amb dos sessions de treball (de 19h a 21h), una a l’octubre corresponent al tercer trimestre sobre finançament, i una al novembre (quart trimestre) sobre les relacions Catalunya – Estat i com ‘influir’ en la política estatal. Ara estem ajustant amb les opinions de molts dels associats les mateixes i esperem al llarg de setembre poder-les posar a la vostra consideració. Amb el desig que tingueu un bon estiu i merescut descans, rebeu tots la més cordial salutació. Antoni Garrell i Guiu President

Al gener de 2005 va esdevenir realitat l’eliminació de les quotes existents limitadores d’intercanvis comercials entre països, en concret les quotes tèxtils. La liberalització mundial esdevindrà realitat, amb ella finalitza el llarg període de globalització o ‘internacionalització’ consistent en col·locar els productes disponibles en nous mercats, tot buscant tant les avantatges dels tipus d’interès i canvi com els menors costos de les matèries primeres, els subministraments o la ma d’obra. Amb la liberalització plena del comerç s’inicia una globalització en la que el repte és “l’optimització del procés de generació de valor en un context internacionalitzat”, Un procés que afecta fortament tant al mercat del treball, trencant els models en que les comunitats i els col·lectius humans han centrat la seva activitat productiva i organitzacional, com a les potencialitats dels territoris. La liberalització arribà en un mon configurat en tres grans blocs: L’Asiàtic, al que al competitiu i avançat Japó, s’han afegit la Ýndia amb 1.050 milions d’habitants, la Xina amb: 1.200 milions i creixements superiors al 10%, Corea, Taiwan, Indonèsia, Tailàndia. Aquest països configuren un àrea amb costos altament competitius, col•lectius humans preparats, aplegant gairebé 1/3 de la classe consumidora mundial, uns 500 milions de persones. USA, amb un model econòmic avançat i consolidat, amb xifres d’atur baixes, nivells de recerca elevats, i indicadors d’innovació creixents. I Europa, amb índexs de recerca i innovació baixos i amb un model polític, econòmic i social en construcció, fet que origina l’absència de projecte clar de futur i dificulta la competitivitat i la requjerida presa de posicions. L’evolució de la globalització, entesa com internacionalització, cap la globalització entesa com optimització dels processos de generació de valor, comporta tot un conjunt de mesures, entre elles: Aprofitar totes les oportunitats de mercat i no sols les derivades dels costos o competències professionals; Configurar i esperonar el funcionament de les xarxes existents; Obtenir rendibilitat dels actius intangibles de les organitzacions i els territoris; Reformular les potencialitats mitjançant aliances estratègiques i tàctiques; Assolir la simultaneïtat en l’estratègia i l’execució; I assumir els compromisos i estratègies globals conjuntament i compatibles amb les locals. Aquest reptes que presenta la globalizacio del segle XXI, s’enquadren en el marc de la Societat del Coneixement, conseqüentment de l’economia del Coneixement. En aquest aspecte cal constatar que el fet d’incorporar coneixement als processos productius no es quelcom nou, La societat industrial també es caracteritzà per incorporar el coneixement en els processos productius, però hi ha tres aspectes característiques que diferencien l’era actual de la precedent:

1. El temps requerit en el segle XX, l’era industrial, per incorporar el coneixement als processos productius era gran, normalment transcorrien anys abans de que l’avens científic i tecnològic es convertia en PIB. Ara es tot el contrari, el anys s’han convertit en mesos, els descobriments científics i els nous útils tecnològics es succeeixen amb rapidesa, i la vida dels productes no sobrepassa els 2 anys. L’obsolescencia es manifesta, i si be els productes poden continuar aportant quantitat o volum de facturació la seva capacitat d’aportació de marge es molt baixa, conseqüentment la feblesa de les empreses amb aquest tipus de productes es molt alta.
2. Abans la competència, el mercat, en la majoria de vegades era local, conseqüentment les estructures productives, la cultura, els costos semblant, similars. Aquest no es el cas d’ara on la globalització informacional i científica, juntament amb la liberalització del comerç genera unes organitzacions productives molt distants i condicionades als territoris productius, i amb freqüència no respectant les regles de joc.
3. L’Especialització en àrees del saber es regionalitza a escala planetària originant que avui ja no es el gran qui es menja el petit sinó el ràpid que es menja al lent, aquest es un fet que obliga als territoris a esdevenir excel·lent en el desenvolupament o aplicació d’àrees especifiques del saber, de tal manera que la no presa ràpida de posició pot condicionar la seva pèrdua per dècades.

És en aquest context on cal afirmar que no hi ha empreses, serveis i productes de l’era industrial o de la del coneixement, hi ha empreses i organitzacions que saben adaptar-se per afrontar aquest tres aspectes caracteritzadors de la Societat del Coneixement: disponibilitat de l’avens científic per ésser emprat per les empreses, mercat global, regionalització del coneixement a nivell planetari, en un context de globalització optimitzadora dels processos de generació de valor. Adaptar-se esdeve clau i fer-ho vol dir, entre altres, considerar, prendre mesures, i afrontar actuacions en:

• Introduir canvis en la organització.
• Buscar les millors oportunitats per rendibilitzar els actius.
• Distribuir els processos, o parts dels mateixos, en les ubicacions mes escaients: localització òptima.
• Ajustar els escenaris i mecanismes d’assumpció i rendició de responsabilitats, tant dels directrius com dels professionals en general.
• L’adopció de models descentralitzat de producció i desenvolupament.
• Establir models de presa de decisions en temps real properes als llocs d’acció dotant-los de la informació i les competències requerida, i a la vegada instal·lant una cultura tolerant a l’error quant ens permet aprendre quelcom nou, o es produeix en el marc de les responsabilitats atorgades i amb la finalitat d’assolir els objectius. El que és el mateix: tolerància en l’error per acció i compromís, i intolerància en l’error per inhibició, manca de compromís o renuncia al exercici de la responsabilitat.
• Construir una cultura de mentalitat global, de fidelitat al equip i de simbiosis entre científics, tecnolegs i creatius.
• Innovar sense efectuar trencadisses ajustant-se als mercats.

Aquest son sens lloc a dubtes desafiaments assolir i les capacitats requerides per afrontar-los per les aquelles empreses que volem perpetuar-se i seguir competint en aquest nou i desafiant escenari. Aquest es sens dubte el repte del mon empresarial catala, un texit empresarial configurat per empreses amb excessiva freqüència petites, talment microempresests, no podem obviar-ho, el estudis ho eviencient, es especialment rellevat el publicat per l’INE3 -J. Torrent i J. Vilaseca- al desembre 2003, on es constatava que el 85% de les empreses ubicades a Catalunya tenen menys de 5 treballadors, però aporten el 60% del PIB, conseqüentment el seu primer repte es el volum, l’adopció de la massa critica requerida per afrontar els ajustos requerits, i els segon la capacitat d’innovar en totes les seves vessant i molt especialment en organització i en producte. Respecte el primer, el volum de les empreses catalanes, es requerit endegar polítiques i actuacions encaminades a cooperar per competir. Aquest fet obliga a superar els models d’organitzacions jerarquitzades, e inclus aquelles basades en cooperació en xarxa assumint els models vertebrats en “l’articulació de grups empresarials d’abast global”, es a dir: connectar unitats o empreses independents amb l’objectiu d’assolir una finalitat especifica, empreses que operen conjuntament en les dimensions temps i territoris per arribar a la màxima eficiència i eficàcia, coordinades por un equip d’alta direcció. Quant al segon desafiament la innovació, requereix capacitat d’innovar en tecnologia, en processos, en organització i en producte, de forma sincrònica i integral, assumint que la innovació en sols alguns dels eixos no permet assolir la totalitat dels guanys. Si be la innovació no es quelcom nou, des de la dècada dels 60 es un tema analitzar i tractat des de fa molt temps, cal recordar que el model relatiu a recerca i innovació usualment es considera d’acord a l’establert per Frascati (poble del Nord d’Itàlia on a mitjans de la dècada dels 60 s’establiren els criteris) ja no es suficient, la definició amb pocs retocs es molt anterior als avenços tan significatius en el camp de la telemàtica i la computació, i llunyans als escenaris de la Societat del Coneixement. Aquest proces d’innovació ha comportat significatius avenços en la innovació en processos productius, bàsicament industrials, i en tecnologia, cal constatar que la innovació relativa a la organització i al producte no s’ha abordat amb rigurositat i sistematització per moltes organitzacions ni han existit polítiques incentivadores per part de l’Administració, tot oblidant que sense innovar en organització les empreses no podran adaptar-se i existir en el context de la globalització que actualment estem immersors i que previsiblement es desenvoluparà en la propera dècada a menys que greus confrontacions mundials avortin l’actual procés. Quant a la innovació en producte, autèntic repte de les empreses, cal panteixar-la en el seu sentit mes ampli es a dir considerant els elements que aporten valor al producte i situar-se en la tipologia de valors dels mateixos. La innovació en producte es sustenta en la triada Ciència, tecnologia i disseny en un marc temporal accelerat i desequilibrat entre empreses quant a les possibilitats d’accés als avenços. La capcitat de innova en producte i en organització és el binomi d’èxit de les empreses i que cal afrontar amb determinació i sense dilacions. Mentre el primer es responsabilitat bàsica dels empresaris, directius i col·laboradors de les organitzacions, el segon requereix d’estructures territoritorials i polítiques facilitadores, en aquesta línia es bàsic:

• La continuïtat del flux de generació i aplicació del coneixement establint polítiques integrals de recerca, innovació i disseny, tot garantint el traspàs dels resultats de recerca cap el teixit productiu, i el sorgiments de noves iniciatives emprenedores.
• La disponibilitat de xarxes enfocades a la innovació i a l’empreneduria en àrees d’aplicació intensiva del coneixement, en aquesta línia son instruments d’exits per les empreses el disposar de Innovation and Design Centres al igual als existent en els països mes avançats i competitius. .
• Els marc legislatius que facilitin, possibilitin tal vegada, l’aplicació dels canvis organitzacionals, laborals, d’obtenir rendibilitat dels actius, de cooperació transfronterera, tots ells plantejats de forma integral.

Actuacions requerides per avançar en el repte d’una globalització en la que permet “l’optimització del procés de generació de valor en un context internacionalitzat”, que obliguen reformular les posicions, estratègies i projectes de les empreses les vegades que siguin necessàries per assolir els desafiaments i demandes del mercat global i que impliquen l’existència ara d’Innovation and Design Centres complementaris al centres tecnològics claus per assolir la innovació en l’etapa de globalització entesa com a internacionalització. Centres d’innovació i disseny sorgits, usualment per evolució dels Centres d’innovació tecnològica existents o per iniciatives especifiques, amb dinàmiques propis que combinant recursos propis amb aliances amb proveïdors tecnològics i de ‘talent’ per garantir la continuïtat del flux de traspàs del avens tècnic camp el sistema productiu. Un nous escenaris que exigeixen noves polítiques, instruments i voluntats, tot un conjunt d’elements que el nostre país hauria de disposar sense mes dilació si volen continuar essent l’economia capaç d’aportar les plusvalues requerides per afrontar l’estat del benestar i el desenvolupament de les persones. Innovar es requerit però per fer-ho cal disposar de talent i ambients facilitades. Assolir-ho es l’objectiu i el deure de tots, especialment de qui te la responsabilitat de fer-ho possible. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per al Coneixement

Desde hace varios años, dirijo una empresa cuyo objeto social es el desarrollo de aplicaciones informáticas. En concreto, se trata de aplicaciones de la telefonía móvil que mejoran algún ciclo de negocio de empresas o instituciones de diversos sectores de actividad: industria, banca, sanidad, administración pública, marketing, etc. Estas aplicaciones, que comercializamos como proveedor de servicio, o mediante proyectos a medida, requieren esencialmente grandes inversiones en software. En concreto, desde el inicio de las actividades en el año 2002, hemos invertido cerca de un millón de euros en desarrollo de productos propios, todos ellos basados en software que se ejecuta en variedad de terminales móviles y servidores. Somos una empresa pequeña, de cuarenta personas. Durante el año 2004, y a pesar de que en la segunda mitad las ventas se aceleraron, vimos que no seríamos capaces de generar los fondos suficientes para auto sostenernos, antes de gastar completamente los recursos aportados inicialmente por los accionistas. De manera que salimos al mercado a buscar financiación. Cual fue mi sorpresa al constatar que el mercado no valora para nada las inversiones hechas en software. Ni los inversores privados, ni el capital riesgo, ni las instituciones de crédito. Al final, afortunadamente, los mismos accionistas que habían fundado la empresa acordaron una ampliación de capital que nos permite financiar el crecimiento de la empresa. Pero es un caso un tanto insólito. Durante los años 2002 y 2003, multitud de empresas innovadoras que invertían en software tuvieron que cerrar al no encontrar financiación para sus proyectos. Este episodio despertó mi interés por las patentes. Creo que en algún momento en el periodo que buscábamos financiación alguien comentó “.. si tuvieseis alguna patente..”. Así pues, empecé a informarme sobre qué requisitos debían cumplir las inversiones en este tipo de productos, las aplicaciones informáticas, para poder patentarse. Y entonces tuve la segunda sorpresa. Desde el año 2002 hay en la Unión Europea un agrio debate, sobre cuáles deben ser las condiciones que deben cumplir las invenciones que contienen software como una parte de la propia invención, para poder ser patentadas. El debate gira alrededor de la propuesta de Directiva sobre Patentabilidad de Invenciones Implementadas en Ordenador, más conocida pos sus siglas en inglés, CII (Computer Implemented Inventions). La primera propuesta de esta directiva fue enviada por la Comisión al Parlamento Europeo en febrero de 2002. El objetivo de esta primera propuesta era avanzar en la línea de proteger de manera homogénea en los estados miembros de le Unión Europea, las inversiones realizadas para obtener invenciones, si estas incorporaban programas de ordenador como parte de la invención. Esta es la práctica habitual de la Oficina Europea de Patentes, que ha concedido mas de 20.000 patentes de este tipo. La Oficina Europea de Patentes se rige por el tratado de Munich de 1972, al que se han adherido 30 países. Pero no es un órgano de la Unión Europea, y no ha habido nunca un proceso de armonización legislativa sobre este tema, por lo que hay hoy incoherencias e inseguridad jurídica sobre como tratar estas patentes en los distintos países miembros de la Unión Europea. En Septiembre de 2003, el parlamento devolvió a la Comisión dicha propuesta de Directiva con unas enmiendas cuyo efecto principal fue el de excluir los programas de ordenador de la invención patentada. En mayo de 2004, el Consejo de la Unión Europea presentó otra propuesta para dicha directiva en la que se admitían algunas de las enmiendas elaboradas por el Parlamento Europeo pero se mantenía la intención de proteger la inversión en una invención en su totalidad, siempre que se cumpliesen los requisitos habituales en las patentes: que se quiera patentar una novedad, que haya una contribución técnica, y que tenga aplicación industrial. En Marzo de 2005 el Consejo de la Unión Europea adoptó por mayoría una posición común, para impulsar la última propuesta de directiva de 2004. En el primer párrafo de esta posición común se dice textualmente que el objetivo de dicha propuesta es “permitir a las empresas innovadoras obtener las máximas ventajas de su actividad inventiva, y constituir un incentivo a la inversión y la innovación”. España fue el único país que votó en contra de dicha posición común y otros tres países se abstuvieron. El resto, 21 países, votaron a favor, seis de ellos con comentarios. Como ahora esta propuesta debe volver al Parlamento Europeo, el debate se ha reavivado, y los colectivos en contra de la patentabilidad del software se han movilizado otra vez para intentar repetir el “éxito” del 2003. Hay 178 enmiendas presentadas. En función de lo que decida el Parlamento Europeo, la propuesta volverá al Consejo. El debate es totalmente irracional. Se utilizan todo tipo de argumentos emocionales, de tinte populista, que no aguantan el más mínimo análisis. Estos son algunos de los argumentos esgrimidos por los colectivos que se oponen a la patentabilidad del software aunque forme parte de una invención material, o a la patentabilidad del software en general, colectivos en muchos casos relacionados con el desarrollo del código libre. Por ejemplo, alegan que las patentes frenan la innovación. ¿Alguien puede demostrar que un país, al prohibir la patentabilidad de las aplicaciones informáticas en cualquier soporte, prospera más rápidamente que sus vecinos? La experiencia nos dice lo contrario. En los EEUU los requisitos para solicitar patentes son mucho más relajados que en Europa. Y ello no impide que cada año Europa pague a los EEUU 14.000 millones de euros en concepto de royalties, cinco veces más que lo que percibe Europa por este mismo concepto (Expansión, 13 de junio de 2005). Pero no hace falta ir al mercado americano. Corea del Sur es un país de tamaño parecido a España (47 millones de habitantes) que ha hecho de la innovación en Tecnologías de la Información y Comunicaciones el principal motor de crecimiento económico. Una sola institución pública, el ETRI (Electronics and Telecommunications Research Institute) genera 4000 patentes al año, sólo en Tecnologías de la Información. Las innovaciones que están consiguiendo en Televisión Digital, Telefonía Móvil, y software incorporado en todo tipo de dispositivos, son espectaculares. También se alega que el sistema americano obliga a destinar recursos a estudios y defensas legales, en lugar de invertir en tecnología. Para empezar, el borrador de la Directiva actualmente objeto del debate es bastante más restrictivo que el sistema americano. Por ejemplo, en la Unión Europea la Directiva establece claramente que el software puro, los algoritmos y los procesos de negocio no son patentables. Además, se incluyen requisitos respecto a las características técnicas de las invenciones, su novedad y su aplicación industrial, que hay que demostrar antes de obtener la patente, lo que debería limitar los conflictos. Sin embargo, parece que ni a los coreanos ni a los americanos les perjudica innovar en un sistema legal más relajado en cuanto a la patentabilidad del software. Yo no conozco en España ninguna empresa que haya tenido problemas económicos por tener que defenderse legalmente de un uso indebido de una tecnología patentada. En cambio conozco unas cuantas que han cerrado y muchas con enormes dificultades para financiar su crecimiento y expansión internacional. ¿Por qué no nos centramos en resolver los problemas que tenemos en lugar de pretender resolver los que podríamos tener? Otro argumento que se utiliza de forma cínica por parte de alguna comunidad defensora del software libre es que la no patentabilidad en Europa es un factor de éxito de las empresas europeas. No se en que consiste dicho éxito, cuando el sector de las TIC es mucho mas fuerte en los EEUU que en la Unión Europea. Es más fuerte porque tiene mayor peso en el total del PIB (un 7% en los EEUU frente a un 5% en Europa) y porque permite sostener el crecimiento del resto de la economía y la generación de empleo más rápidamente que en Europa. Al examinar en detalle porque los EEUU llevan ya casi quince años creciendo más rápidamente que la Unión Europea, aparece claramente que uno de los factores que determinan su crecimiento es el incremento de la productividad del trabajo, el incremento de PIB por hora trabajada. Y esta productividad está directamente relacionada con el uso de las TIC por el resto de la economía, principalmente las grandes empresas de servicios. O sea que el pretendido éxito de las empresas europeas tampoco aguanta un primer análisis cuando lo comparamos con lo que ocurre al otro lado del Atlántico. También se argumenta en contra de esta Directiva que el impacto en el sector será negativo. No sé a que sector se refieren los colectivos que enuncian este argumento, pero si nos referimos al sector constituido por las empresas que desarrollan su actividad en el ámbito de las Tecnologías de la Información, en España estamos hablando de aproximadamente 12.000 empresas que dan empleo a 88.000 personas. A su vez, este sector se encuadra dentro del sector de la Electrónica, Tecnologías de la Información y las Telecomunicaciones, que en el año 2004 alcanzó un valor de mercado de 60.841 millones de euros, y que da empleo a 206.000 personas. Eso es el sector. Y el sector ha dicho por activa y por pasiva a través de AETIC, la Asociación de Empresas de Electrónica, Tecnologías de la Información y Telecomunicaciones de España, que está a favor de esta Directiva, por el efecto positivo que tendría en las empresas, que a su vez impulsaría el crecimiento económico y el empleo. Se alega entonces que las patentes sólo benefician a las grandes multinacionales y perjudican a las PYMES del sector. Pero es que las grandes multinacionales ya lo están patentando todo (en los EEUU) y lo seguirán haciendo. La situación actual de incertidumbre a quien más perjudica es a las empresas medianas y pequeñas que, aunque tengan un buen proyecto y una buena tecnología, no saben como va a terminar todo esto, y ni siquiera si vale la pena patentar nada. Y la consecuencia directa es la dificultad para financiar estos proyectos, la ralentización del crecimiento económico del sector, y la prudencia en la creación de empleo en el sector TIC. No hay nada que de más miedo a los inversores que la inseguridad jurídica. Y esta es la situación real que hemos creado en la Unión Europea con este debate. Una situación de inseguridad en la que los inversores prefieren invertir casi en cualquier cosa, menos en una empresa que desarrolle software. Pero son precisamente estas empresas las que deben constituir la base de la economía del conocimiento. Por lo tanto, cuando algunos políticos defienden el progreso hacia la economía del conocimiento, pero al mismo tiempo no trabajan para que los marcos jurídicos en los que se mueven las empresas que comercian con intangibles (como el software, los contenidos audiovisuales digitales, o la actividad de I+D en si misma) sean estables y seguros, están contradiciéndose a si mismos. Y no digamos cuando algunos de estos políticos defienden abiertamente una legislación que impida proteger las inversiones en intangibles. Deberían ser conscientes de que van directamente en contra del crecimiento económico basado en el conocimiento. También se afirma que el software ya está protegido por la Ley de Propiedad Intelectual. Y es así, pero esto no quiere decir que las invenciones que tengan software no puedan patentarse en su totalidad. Sobre todo porque los objetivos perseguidos por la Ley de Propiedad Intelectual y la legislación de patentes son completamente distintos, y no contradictorios. La Ley de Propiedad Intelectual protege los derechos de los autores de creaciones originales expresadas en cualquier soporte: libros, composiciones musicales, dibujos, programas de ordenador. En el caso del software, como lo que se registra es el texto del programa, esta ley no protege ante la eventualidad de que el mismo programa se escriba en un lenguaje de programación distinto al registrado, ya que es otro texto. Por el contrario, la propuesta de Directiva sobre Patentes lo que pretendo proteger es el resultado de invenciones de empresas (que a su vez, pueden incluir o no, derechos de autor de textos incluidos en partes de la patente, como por ejemplo en los manuales de uso). Pero los objetivos son distintos. Es absurdo pretender usar una normativa pensada para proteger derechos de autores de creaciones originales, para proteger inversiones en invenciones de aplicación industrial. Una reflexión sobre una aparente coincidencia. Como he comentado antes, muchos de los colectivos en contra de la patentabilidad del software son acérrimos defensores del código libre, tipificado por comunidades que escriben y comparten programas sobre el sistema operativo Linux. Vaya por delante que como gestor, yo apoyaré una solución de código libre frente a una solución “propietaria” siempre que económicamente tenga sentido. Y hoy son muchas las empresas y administraciones en las que sistemas en código libre coexisten con sistemas propietarios. Distintas necesidades tienen soluciones distintas y hoy existen aplicaciones más económicas en código libre (lo que no implica que su explotación y soporte sean gratuitos) y otras que son más económicas en plataformas propietarias. Y si una administración decide prestar determinados servicios sobre aplicaciones en código libre, y esto supone un ahorro para dicha administración y para los ciudadanos, pues adelante, es bueno para todos. Pero estoy convencido que si el sector de las Tecnologías de la Información dependiese únicamente de la innovación en código libre, este sector, y el resto de la economía crecería más lentamente. Veamos porque. La tecnología de interacción entre personas y ordenadores basada en ventanas, iconos y ratones (Por Ej. Windows), tal como la conocemos hoy, fue inventada por Xerox hace algo más de treinta años. Posteriormente, Apple le dio el primer impulso comercial serio. Multitud de empresas comercializaron posteriormente muchísimos procesadores de texto, hojas electrónicas, y herramientas de productividad personal compitiendo entre si por captar clientes, principalmente añadiendo mejoras de usabilidad en cada versión sucesiva. Y ha sido Microsoft, 25 años más tarde, la que ha consolidado Microsoft Office como el estándar de herramientas informáticas para entornos de oficina. Ahora, y después de este largo proceso de consolidación financiado puramente con capital privado, aparece Open Office, en código libre, como una alternativa gratuita a Microsoft Office. ¿Por qué no ocurrió al revés? Es decir, ¿por qué las comunidades que trabajaban en código libre (ahora basado en Linux, antes basado en UNÝX) no fueron capaces en 25 años de definir un estándar de herramientas informáticas de oficina, y tuvieron que copiarlo del resultado de las inversiones privadas? Creo que es precisamente esta insensibilidad a la economía real, expuesta anteriormente, la que impide a las comunidades que trabajan en código libre centrarse en proyectos que tengan éxito en el mercado, que es precisamente lo que buscan las empresas. Porque si al final este debate se enfoca hacia como debe redactarse la directiva para primar la protección de las inversiones de las empresas del sector, el crecimiento económico basado en el conocimiento, y la generación de empleo en el sector TIC y otros sectores de alto valor añadido, creo que en muy poco tiempo se debería poder llegar a un acuerdo. El crecimiento económico y la ocupación, los principales objetivos que se había marcado la Unión Europea para el 2010, no se consiguen fijando políticas macroeconómicas. Tampoco se consiguen prohibiendo la patentabilidad de intangibles (el principal argumento de los detractores de la propuesta de Directiva de Patentabilidad en su forma actual). El intercambio de programas, o de otro tipo de archivos electrónicos de manera gratuita, tampoco contribuye al crecimiento económico. El regalar un intangible o un servicio, le quita todo su valor. El crecimiento económico y el empleo lo generan empresas concretas que invierten y dan empleo a personas concretas. El debate descrito anteriormente, en la medida que genera inseguridad, va en contra del crecimiento de las empresas en el sector de las Tecnologías de la Información, y por lo tanto va en contra de la generación de empleos de alto valor añadido. Por desgracia, no es el único tema que está frenando el desarrollo de la economía del conocimiento en Europa. Hace unos días, el ex ministro Joan Majó en un acto en la Cámara de Comercio de Barcelona, reclamaba un cambio en el sistema financiero que permita solucionar el problema de la financiación de las empresas cuyo principal activo es el conocimiento. Las patentes tampoco pueden arreglar todos los problemas de las empresas tecnológicas. Pero sería un paso en la dirección correcta. Entre tanto, la Unión Europea se encuentra encallada en debates como el anterior. No es extraño que hoy se asuma que los objetivos de la Agenda de Lisboa son inalcanzables. Xavier Castillo