Que el sistema universitari espanyol no és cap meravella i que ni el seu prestigi, ni la seva eficàcia ni les seves infraestructures són com per treure’n pit, més o menys, ja ho sabem. Podríem dir que estan al nivell de molts altres indicadors sòcio-econòmics espanyols, però el cert és que són pitjors. Ja sigui perquè l’economia es manté gràcies al turisme i al ciment, ja sigui perquè encara vivim mig subvencionats per la UE, el cert és que el clima general no sembla tan dolent com ens mostren els indicadors de productivitat, capacitat d’innovació, aplicació del coneixement expert i presència de la societat del coneixement als nostres contextos laborals. Precisament aquesta contradicció entre el que auguren els indicadors d’innovació i productivitat i el que sembla ser la nostra realitat econòmica present és el més perillós, perquè és el que provoca que, en definitiva, s’hi faci poc o res al respecte. Recentment he llegit alguns articles d’opinió que es referien a la publicació d’una de les classificacions anuals sobre la qualitat d’universitats de tot el món i, inevitablement, s’ha tornat a parlar de la minsa notorietat que les universitats espanyoles tenen internacionalment. El rànquing en qüestió és el del The Times Higher Education Supplement i passa per ser un dels més citats -i fins i tot valorats- a tot el món. Malgrat que sovint es critiquen els criteris amb què s’elaboren aquests –i qualsevol- rànquings, el cert és que més o menys tots ells coincideixen en mostrar un panorama desolador, quan fixen la mirada en les universitats espanyoles. A aquest rànquing en qüestió, que mostra les 200 universitats més prestigioses del món, només la Universitat de Barcelona hi treu tímidament el nas, apareixent a la 190a posició. L’any passat hi havia la Complutense de Madrid, però enguany ha desaparegut de la llista. Probablement tots podríem encertar algunes de les deu primeres universitats: Harvard, Cambridge, Oxford, el M.I.T., Yale, Stanford, etc. Probablement també podríem encertar que els països més representats són els Estats Units i el Regne Unit, segurament degut a què el mateix sistema acadèmic afavoreix els països angloparlants. Podríem arribar a acceptar que no és aquesta, “la nostra lliga”, que no és amb aquests sistemes universitaris que ens hem de comparar. Que l’ambició no ha de ser competir per estar entre les, per exemple, vint o trenta primeres, encara que el president Zapatero vagi dient que Espanya juga la Champions de les economies del món, com ha proclamat recentment. Podem assumir que els països del G7 o del G8 estiguin per sobre. Però el que ens hauria de preocupar és veure com universitats de països com Dinamarca, Singapur, la Ýndia, Nova Zelanda, Corea del Sud, Mèxic, Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Israel, Tailàndia o Malàisia estiguin clarament per sobre. La preocupació a la què apel·lo no es deu a cap mena d’orgull patri malentès, sinó a les conseqüències greus que això necessàriament ha de tenir per a una societat que, sistemàticament i de forma reiterada, mostra uns resultats comparatius tan pobres en el camp on, precisament, es gesta el propi futur. Si aspirem a formar part i tenir un paper notori en una eventual societat del coneixement, probablement no hi ha un llast més pesat que el que suposa que la institució social dedicada, formal i específicament, a crear nou coneixement, mostri una incapacitat tan manifesta per generar-ne de rellevant. Les explicacions que es donen per entendre aquests indicadors són de tota mena. Una d’elles (signada per Irene Boada a El Periódico el passat 8 de setembre) atribuïa a la corrupció universitària una gran responsabilitat en aquest fenomen. Em resulta difícil pensar que la resta de països no pateixen d’una dosi comparable de corrupció i frau universitari i també em resulta poc creïble que aquest factor, per bé que negatiu, tingui un efecte tan paralitzador i emmetzinador en el nostre sistema universitari. Altres explicacions (com la de Ramon J. Moles, una setmana després, a la mateixa tribuna) oferien arguments més sòlids, com la endèmica falta d’inversió pública en recerca que pateix l’estat espanyol i proposaven la creació d’altres rànquings que ens facin quedar millor, per equilibrar el panorama. El més fàcil –i en molts casos resulta metodològicament vàlid- és criticar el sistema de confecció d’aquests rànquings. No obstant, que hi hagi formes d’elaborar classificacions on no sortíssim tan mal parats no treu que aquesta –i moltes altres- mostrin realitats perfectament vàlides i que ens haurien de portar, com a mínim, a la reflexió. No afrontar-ho, mirar cap a una altra, pretendre que és la metodologia la que s’equivoca, no només difícilment serveix com a excusa, sinó que probablement, constitueix una de les causes del problema. L’explicació de la manca d’inversió en universitats i en recerca que es fa a Espanya té molta força i raó de ser. En aquest tema, els números són incontrovertibles. No obstant, encara que estiguem lluny dels percentatges en recerca i en I+D d’altres països, també és cert que seria equívoc pensar que aquesta és la única raó. Potser és la més determinant, però no és la única. M’atreveixo a pensar que, a més del financer, també arrosseguem un llast cultural molt pesat, que fa que la recerca que es fa a les universitats espanyoles sigui comparativament tan insignificant. Em refereixo a una manca de valoració i de visibilitat pública de l’ofici d’investigar, de la vocació de la recerca. Quin nen vol ser investigador? Quins models públics i mediàtics posen en valor aquesta figura? Quins esforços es dediquen a promocionar-la? És cert que els que arriben a intentar-ho, després es troben amb les enormes limitacions –econòmiques i infraestructurals- que caracteritzen el sistema universitari espanyol i que els porten o bé a deixar-ho, o bé a emigrar a altres indrets. No obstant, abans d’això han hagut de lluitar contra la pràctica invisibilitat professional, una gran incomprensió laboral i social i un context cultural i empresarial que, en moltes ocasions, valora molt poc –o gens- el coneixement expert i innovador que pot oferir l’experiència en recerca universitària. En realitat, això no vol dir cap altra cosa que cal invertir, i molt, en educació superior i la recerca científica. I que part d’aquesta inversió haurà d’anar destinada a visibilitzar socialment i donar valor a la figura i la cultura de la recerca universitària. Per aspirar a un model menys dependent del totxo i del turisme, ens faran falta un grapat d’universitats potents de les que la societat se’n senti orgullosa i de les que els joves en vulguin formar part. Això, és clar, si no volem condemnar-nos al tren de cua de la societat del coneixement, amb universitats d’estar per casa sense més ambició que entretenir el jovent. —– La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 24 de Setembre de 2007.

Quan es despertaran les nostres pimes? Sóc conscient que la nostra realitat empresarial gira entorn d’una frase: “cal facturar”. Són les dos paraules més repetides pels nostres emprenedors i les nostres pimes. La facturació mana. Si factures, llavors creixes, innoves, potser investigues i segueixes facturant… només uns pocs entre tant, busquen finançament, viatgen a l’estranger, observen altres “formes de” fer o registren patents mentre segueixen pensant a facturar. En qualsevol cas, cap d’aquestes emprèn-pimes es preocupen per augmentar la seva productivitat, planificar bé els processos empresarials, automatitzar-los i optimitzar el treball de les persones. No tenen temps perquè han de facturar. Passa gairebé el mateix amb la formació de les persones. En una pime els seus directius només es formen quan van a conferències gratuïtes o quan fins i tot van a donar-les. Potser exagero, però no tant. Per ventura és exclusiu de la gran empresa/multinacional invertir en formació professional, millora i automatització de processos o investigació de mercats? Cal espavilar. La nostra pime ha de despertar i ser més competitiva. Ja tenim la inquietud, l’esperit, el disseny, els productes i la mà d’obra qualificada. Només ens falta un poc de visió de futur i temps per a desenvolupar estratègies i plans d’acció de millora contínua i augment de la qualitat, que permetin a les pymes no solament facturar sinó a més tenir uns bons marges i ser competitives a nivell global. Tenim tots els ingredients necessaris, només ens sobra la por a embarcar-nos en projectes que pensem són exclusius de les grans empreses. Blanca Pons de Dalmases

La relación de Francia con la globalización es un tema que me interesa y que, además, me divierte: resultan casi enternecedores los esfuerzos de los franceses por darle la vuelta a un proceso imparable sobre el cual, desde mi punto de vista, tienen una capacidad de control más bien limitada. Pero se lo toman muy en serio y siguen generando debate apasionado, inteligente y, en algún momento, desesperado. Posiblemente, demasiado en serio. Se ha apuntado que el malestar francés es, en parte, el resultado de la obsesión de sus pensadores por elucubrar sobre Freud o por exprimir las ideas de Marx hasta el punto de descuidar, al contrario que sus colegas anglosajones, las ciencias puras y la tecnología. Es decir, mucha teoría especulativa y poca práctica en el mundo real. Desde un punto de vista objetivo, la situación de Francia no es, ni mucho menos, desesperada, pero su estado de ánimo ha derivado hacia el pesimismo y la falta de confianza en sus propias fuerzas. Una pincelada de como están las cosas: meses atrás visité Bordeaux y en una librería del casco antiguo, muy bien surtida, les pedí el libro más vendido de ensayo del momento. Otro comprador se dirigió hacia mí y, muy amablemente, me dijo que, sin duda, se trataba de los Ensayos de Montaigne. Le expliqué, muy amablemente también, que me refería a algún texto sobre temáticas más actuales. Rápidamente el vendedor me llevó hacia la pila más bien situada del establecimiento y me ofreció un pequeño librito de tres euros: Pauvreté et inégalités – Ces créatures du néolibéralisme, del colectivo ATTAC. Antiglobalización pura y dura. Nuevo presidente, nueva etapa. El recién llegado ha encargado un informe sobre el tema al ex ministro de asuntos exteriores, Hubert Védrine. Se puede descargar en http://www.hubertvedrine.net/publication/rapport.pdf. Una reflexión interesante, directa, clara y concreta, que viene a decir que eso de la globalización no hay quien lo pare y que más vale maniobrar para ponerse a favor del viento. Quizás el documento les servirá de poco a los franceses, pero he de admitir que les envidio el esfuerzo. Y no soy el único: incluso el editorial del País del día siete de septiembre recomienda a Zapatero que encargue un documento similar y que promueva en España “un necesario gran debate nacional que brilla por su ausencia”. Una buena recomendación, justamente ahora que, en palabras del mismo Zapatero, hemos entrado en la Champions League de los países industrializados. Para no aguar la fiesta a nadie, me limito a un lacónico “veremos”. © Antoni Brey

Fa uns mesos vaig llegir l’estudi “The Expanding Digital Universe: A Forecast of Worldwide Information Growth Through 2010″, elaborat per IDC que avalua la quantitat i tipologia d’informació que es produeix i es replica al món, tot efectuant previsions per al 2010. L’estudi indicava que al 2006 es crearen i copiaren 161.000 milions de gigabytes, xifra que equival a 3 milions de vegades la informació acumulada en tots el llibres que ha escrit la humanitat, generats en un 70% per particulars. Un volum d’informació que seguirà creixent i que, segons l’estudi, al 2010 assolirà els 988 mil milions de gigabytes (exabytes) el total de la informació creada o copiada, si bé amb un important canvi, ja que la gran majoria de la informació estarà disponible en xarxa incrementant els aspectes relatius a la seguretat i privacitat de la informació. Amb l’informe davant, el director de recerca i vicepresident d’ IDC indica que “l’increïble creixement i la gran quantitat d’informació de diferent tipus que s’està generant (…) obliga, des d’una perspectiva tecnològica, a les organitzacions a utilitzar tècniques encara més sofisticades per moure, emmagatzemar, assegurar, i duplicar la informació addicional que es genera cada dia”. Informació, en definitiva, que ha d’ésser analitzada per convertir-la en el coneixement que permeti analitzar, comprendre i extreure les potencialitats dels ecosistemes on es desenvolupa l’activitat productiva i relacional tot actuant òptimament en ells. Un entorn que va més enllà dels llocs on les capacitats deductives o percepcions directes dels humanes arriben, i on el coneixement es converteix en el recurs que permet actuar davant les situacions canviants o no conegudes en entorns complexos i no predeterminats. Un coneixement que caracteritza els col·lectius sobre els quals les organitzacions intervenen o les organitzacions amb les quals es competeix, i que obliga a que els fluxos d’informació, propis o aliens, circulin eficaçment tot disposant de les eines i les infraestructures que permeten usar-los col·lectivament d’una forma natural, en els moments requerits amb independència de la ubicació o l’instant. És en aquest context on l’accés a altes velocitats a les informacions esdevé un element clau per a la competitivitat, i en el que cal enquadrar l’informe del juliol passat de la OCDE on s’indicava els elevats preus de la banda ampla a Espanya tot indicant que mentre que la quota mensual més econòmica es situa en 32,75 euros, a Suècia és sols de 7,89 euros i a França de 11,67 euros. Són xifres molt diferents que no s’expliquen per les diferències de velocitat, recordem els 100 megas disponibles a Japó per exemple, un aspecte cabdal quant a increment de competitivitat basada en la informació i el coneixement, ni tampoc s’expliquen pel fet de disposar de mobilitat, si tenim en compte que a Espanya ja tenim un gruix d’uns 8 milions de treballadors que estan fora del seu lloc de treball més del 20% del temps i pels quals la connectivitat esdevé clau. Utilitzar la Informació, convertir-la en coneixement i aplicar-la a l’activitat productiva esdevé una tríada bàsica per l’avenç i el progrés en la societat i l’economia del coneixement, i aquests són aspectes que a Espanya i Catalunya no acaben d’anar massa bé; per aquestes realitats que tots els informes evidencien, sembla que no tinguem la capacitat de trencar la tendència, serveixi com exemple el darrer informe anual de la Fundació Orange sobre el desenvolupament de la societat de la informació: en ell es denunciava que Espanya s’allunyava dels països més avançats d’Europa referent a la Societat de la Informació, passant del la posició 13 de l’índex a la 20, una evolució dolenta sols superada per Itàlia. El mateix informe indicava que les causes residien en les insuficients polítiques relatives a les tecnologies de la informació; un retrocés que cal entendre’l com una oportunitat perduda atès l’important creixement econòmic dels darrers anys. En un món amb hiperinformació, megacompetència i ultracanviant, per garantir la competitivitat es requereix l’accés ràpid als coneixements explícits i implícits que circulen lliurament per les xarxes interactives. Ens cal doncs, incrementar la velocitat d’accés. Essent bona la noticia d’aquest estiu relativa a que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions ha permès a Telefònica triplicar la velocitat del ADSL bàsic fins a 3 megas, no hem d’oblidar que aquesta no és suficient, necessitem més velocitat, de millor qualitat i preu més competitiu per a evitar que el ciutadans i les empreses del país no tinguin menys capacitats que les d’altres països amb els qui hem de competir. Sabedors de la importància del procés i transmissió de la informació en l’economia del coneixement, caldria actuar amb decisió, tot garantit la competència, per disposar d’unes bones infraestructures de telecomunicacions d’abast global, amb altes prestacions i preus altament competitius, tot garantint que els legítims interessos empresarials d’uns no posin en perill la competitivitat de les empreses i les persones en els escenaris oberts del segle XXI. Aquest article va ser publicat a l’edició de setembre del 2007 del Món Empresarial. Antoni Garrell i Guiu President del Consell Assessor Cercle per al Coneixement

Recentment he tingut ocasió de visitar i conèixer amb cert detall dos països que, en el mon globalitzat d’avui, hem de considerar veïns: Irlanda i Àustria. Ambdós formen part de l’Europa rica, amb un PIB per càpita (paritat de poder adquisitiu) l’any 2006 de 138,6 i 124,1 respectivament, referenciat a EU-25 = 100. Espanya es queda al 98,2 i Catalunya al 114,1. Alguns indicadors més, per situar-nos: el percentatge del PIB destinat a I+D l’any 2005 va ser del 2,36% a Àustria, 1,25% a Irlanda i 1,12% a Espanya. Un altre de bo (per no dir preocupant): el nivell d’educació de la joventut l’any 2006, mesurat com el percentatge de població entre 20 i 24 anys que han completat, com a mínim, l’educació secundària, és a Àustria del 85,9%, a Irlanda el 85,4%. A Espanya és del 61,6%. Finalment, el risc de pobresa, entès com el percentatge de població que es troba, després de les transferències socials, per sota del 60% de la renda mitja nacional disponible era, l’any 2005, a Espanya i Irlanda del 20%, i a Àustria del 12%. Els dos països són, però, ben diferents. A Àustria s’hi nota la riquesa, en forma de patrimoni artístic i infraestructures, sedimentada durant els segles que va ser el centre d’un imperi. A Irlanda, en canvi, s’hi veu encara la pobresa acumulada en una illa desforestada (menys del 5% de la superfície coberta per boscos) que ha patit fam, emigracions massives i misèria fins fa ben poc temps. Avui els seus indicadors macroeconòmics són brillants, però no n’hi ha prou per esborrar la sensació de tristesa que produeix el seu despoblament interior, o per tapar definitivament el color gris brutot de molts dels seus racons. Construir països és una tasca lenta, pacient, gairebé geològica. Els austríacs ho tenen força avançat, els irlandesos hi van de pressa i nosaltres… bé, potser ens hauríem de prendre una mica més seriosament això d’anar a escola, per exemple, i aclarir-nos amb el “què volem ser quan siguem grans”. (Nota: les dades provenen de Eurostat i Idescat) © Antoni Brey

La libertad fue el pilar de las sociedades industrializadas después de la Segunda Guerra Mundial; Sin embargo, a raíz de los atentados del once de setiembre en Estados Unidos la seguridad es ahora el principal temor y objetivo, tanto del gobierno estadounidense como de la mayoría de gobiernos europeos. La relación negativa que existe en la actualidad entre seguridad y libertad, cuanto más seguridad menos libertad, influye tanto en la movilidad como en el modelo jurídico de los Estados, ya que son ellos los garantes de la libertad y los derechos fundamentales. Aun así, el modelo jurídico expresa los valores de la sociedad y por ello existen divergencias entre todos los países que forman parte de la esfera internacional, unas diferencias no menores y que exigen su análisis para comprender las dinámicas y posiciones a menudo divergentes entre países, [link para acceder al estudio comparativo del modelo jurídico norteamericano y los de la U.E. ]. Estados Unidos y la Unión Europea representan el mundo occidental, cuyo peso en las relaciones internacionales decrece ante la emergencia de dos grandes competidores: India y China, desplazando la centralidad geoecomonia al este. La guerra de Iraq del 2003 supuso una gran fractura en las relaciones diplomáticas entre Estados Unidos y la Unión Europea. Una separación difícilmente admisible en el contexto internacional y los problemas que afecta a la humanidad, por eso movimientos de acercamiento ya se han producido entre Alemania y Estados Unidos y más recientemente entre Francia, con el presidente Nicolás Sarkozy y su política pro estadounidense, y los Estados Unidos. Este acercamiento es posible gracias a la similitud entre ambas culturas y la importancia que supone, más allá de los negocios, la gran fuerza que tendría una unión entre Estados Unidos y la Unión Europea en su conjunto. Grandes cambios se han producido en las relaciones internacionales y este fuerte movimiento a favor de una mayor seguridad, aun a riesgo de suponer la pérdida de ciertas libertades del ciudadano, influye en los modelos jurídicos. Los Estados Unidos como primera potencia mundial y la Unión Europea como una de las organizaciones internacionales más importantes y avanzadas son puntos de referencia a estudiar, por ello sería importante observar los valores que inspiran sus marcos constitucionales, con la finalidad de identificar los aspectos donde fundamentar un nuevo impulso de cooperación, que no excluya a naciones, y se avance en un modelo que haga posible el incremento de los organismos supranacionales que garanticen el progreso universal, una área donde Estados Unidos y La Unión Europea tienen una especial responsabilidad. Ambos tienden a un modelo federal, ya que es la forma más eficiente en la Unión de Estados; sin embargo, la cuestión de las libertades es un gran punto de discrepancia entre ambos modelos. En la Unión Europea, la unión política es aún un objetivo auspiciado por todo el movimiento integrador. Su expresión aparece en los objetivos del Tratado de la Unión Europea y el fallido Tratado por el cual se establecía una Constitución por Europa. Sin embargo, en Estados Unidos aparece en su Constitución en la declaración de Bill of Rights de 1791, las diez primeras Enmiendas. Europa necesita ser más fuerte y más ambiciosa en su proyecto, desde el tratado de Niza existe la integración diferenciada, así que aquellos países que la integración les suponga un mayor esfuerzo o temor pueden deshacerse y aquellos más ambiciosos que observan los retos de la globalización y los retos que supone dos gigantes como China e India deben sufragar la gran crisis existente. Estados Unidos, por su parte, debe entender que aunque sea la primera potencia internacional no puede actuar sola en el conjunto de las relaciones internacionales y necesita la Unión Europea como punto de apoyo en los cambios de la polarización del poder. Sin duda, ambos lados del continente se encuentran en un punto de inflexión, donde es necesario encontrar su rol en el siglo veintiuno, considerando las dinámicas de los países emergentes y la globalización, que evitando exclusiones, exige cambios significativos donde la cooperación es requerida. Sin embargo, en un contexto competitivo, las discrepancias les alejan cuando ahora, más que nunca, los grandes retos exigen cooperar en la seguridad colectiva, sin menoscabo de las libertades. Eva Garrell Zulueta Estudiante de Ciencias Políticas (UPF) Asociada al Cercle per al Coneixement Agost 2007

El último informe de Telefónica sobre la Sociedad de la Información en España confirma dos datos muy relevantes. El primero es que la intensidad con que se utilizan las tecnologías de la información y la comunicación (las TIC), nuestra “intensidad digital”, es todavía sustancialmente inferior a la de los países que tomamos como referencia. La penetración de la banda ancha en los hogares crece, pero la mitad de los españoles vive todavía al margen de Internet. Las empresas, especialmente las que tienen más de diez empleados, se conectan habitualmente a la banda ancha, pero apenas la mitad tiene una página Web y sólo una minoría de éstas la utiliza para compras o ventas electrónicas, en una proporción bastante inferior a la media europea. El segundo dato, refrendado de modo consistente por las encuestas, es que la principal barrera para alcanzar una mayor “intensidad digital” es la falta de motivación. Las TIC no se usan más a fondo porque los usuarios no perciben los beneficios de hacerlo beneficios de hacerlo. Confrontados a esta situación recurrente, la propuesta más habitual desde el sector TIC es la de llevar a cabo una “alfabetización digital” que muestre más y mejor a los no-usuarios las ventajas de los productos y servicios TIC. En el fondo, impulsar la sociedad de la información desde la perspectiva de las tecnologías. El objetivo de este artículo es argumentar la necesidad de un enfoque ortogonal; de aproximarse al futuro de la sociedad de la información desde una mejor comprensión de la sociedad. Las tecnologías no cambian la sociedad ni crean la sociedad de la información. Lo hacen las personas que adoptan las tecnologías según les interesa, para cambiar, su forma de trabajar, vivir, organizarse o relacionarse. Para impulsar la sociedad de la información necesitamos, además de tecnología, entender más a fondo las dinámicas sociales. Nos conviene alguna dosis de sociología. Las diferencias en cómo evoluciona la sociedad de la información en Cataluña comparada con, por ejemplo, Finlandia, dependerían sobre todo de las diferencias entre las condiciones sociales, políticas e institucionales, porque las tecnologías de la información en las que se basan son esencialmente idénticas. …………………. Articulo completo en informacion relacionada Ricard Ruiz de Querolt Vicepresidente del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast Secretario del Consejo de Telefónica en Cataluña. Telefónica S.A Este articulo fué publicado en la web de Sociedad de Información de Telefonica, acceso a la WEB i articulo Click aquí .

En un món on les comunicacions són el eix de la vida, és fàcil pensar que la comunicació interpersonal és pràcticament genuïna, poques vegades ens adonen de la dificultat que existeix en el acte comunicatiu. Sovint creiem que la comunicació oral és tant senzilla que no requereix cap mesura d’adequació, però en el diàleg per a entendre’ns és necessari un requisit indispensable, s’ha d’escoltar. Quan parlem per a nosaltres mateixos tenim un altre tipus de discurs, el soliloqui, i en ell no hi ha més auditori que la pròpia ment, però quan ens hem d’entendre, a més d’una actitud activa, necessitem ser receptius i només rebem quan estem disposats a escoltar. L’habilitat d’escoltar és una capacitat potencial, que com la parla, neix amb la persona, la diferència és que escoltar requereix tenir una actitud conscient, la qual permet una disposició mental oberta a connectar amb l’entorn, les persones i rebre i intercanviar la informació de forma eficaç, una capacitat indispensable en situacions adverses on saber escoltar és la facultat necessària per entendre problemes reals o potencials. L’acte d’escoltar esdevé especialment complex quan el missatge fa referència a aquells aspectes que qüestionen les nostres habilitats o conviccions, o es mou en temes que evidencien les pròpies debilitats, en aquestes situacions poden aflorar barreres autogenerades que intercepten el missatge i hom es queda només amb una part, la que és més suportable per la nostra autoestima, impedint disposar d’informacions que podrien aportar claus per millorar o evitar conseqüències irreversibles. Una d’aquestes barreres és l’egocentrisme, que impedeix escoltar tot allò que no va orientat cap a la satisfacció del propi interès, al igual que la barrera fonamentada en els prejudicis, derivats dels aspectes de caràcter racial, religiós, d’aparença física, de sexe o d’edat, que normalment s’arrelen en la manca de coneixements i formació. Un bon oient no es deixa dominar per aquests prejudicis, és conscient de les barreres adquirides i decideix fitxar l’atenció en el interlocutor i en el contingut del missatge, tot evitant els filtres que el podem distorsionar. Un altre prejudici que no podem obviar és el jutjar, censurar al nostre interlocutor és tancar la major part del missatge. Podem superar el nostre prejudici trobant la diferència entre el instint natural i saludable d’autodefensa, i el prejudici discriminatori que ens porta al aïllament o al rebuig del que ignorem. L’acte d’escoltar és un acte complex que ens aporta molts coneixements, ens apropa en les nostres relacions i ens facilita encertar en les decisions, o pel contrari pot aïllar-nos i ofegar-nos en un mar de solitud. Ara be, aquesta habilitat tan indispensable manca amb excessiva freqüència, i el que és més preocupant, no forma part del procés d’aprenentatge, en especial en els joves en l’etapa escolar, on es requereix incrementar l’estímul en el treball, el temps en la formació seriosa de la lectura i en les habilitats com oients; mesures que prepararien als alumnes per escoltar a les aules durant la jornada escolar, d’una bona capacitació esdevé l’adquisició de nous coneixements, i els prepararien per seguir fent-lo al llarg de tota la vida. El fracàs escolar és un fet que coneixen molts col•lectius, com la falta de capacitat d’adaptació, la intolerància etc, al darrere hi ha tot un mar de decisions que propicien situacions indesitjables, i l’ incapacitat d’escoltar emergeix amb contundència, oblidant que escoltar és l’ aptitud sorgida de l’esforç en el procés d’assimilació de coneixements. Saber escoltar és una necessitat per a tots i cadascun de nosaltres, especialment en el mon global interrelacionat i hipercomunicat. Una necessitat assumible si forma part del nostre procés vital de l’aprenentatge. Un recurs indispensable pel progrés, i com a tal hauria de formar part de la formació, una formació que requereix recursos, atenció i ésser considerada com a prioritat bàsica de tot país que vol garantir el progrés i la llibertat dels ciutadans. Lina Zulueta Fernández Vocal de la Junta directiva del Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast Filòloga i psicopedagoga Aquesta es una versió reduïda de l’article publicat a la darrera revista Poblet per accés un clic aquí

Arran d’una conversa de fa uns dies amb l’Alejandro Piscitelli, se m’acudia un símil interessant que, d’alguna forma, ve a il·lustrar la transformació que afecta –o afectarà progressivament- a les figures dels professors de tots els nivells educatius, però especialment els universitaris. Ara, repassant una entrevista que va fer en Roc Fages fa alguns mesos per la GUNI i que publicarem aviat al nostre butlletí, m’he trobat amb el següent raonament del Marco Antonio Dias, un dels actuals assessors i representants de la Universitat de les Nacions Unides i anteriorment profundament involucrat en la divisió d’educació superior de la UNESCO. Deia el Marco Antonio Dias, fent referència a l’evolució del rol i les funcions dels professors universitaris:

Es evidente que con la evolución de las nuevas tecnologías (…) muchas cosas han cambiado y van a cambiar. Por ejemplo, está el caso de Internet y su uso en la organización de la vida académica. Actualmente los profesores ya no son los depositarios exclusivos del conocimiento, porque hay estudiantes que tienen una posibilidad de acceso a éste tan o más grande al tener más tiempo y saben manejar mejor las tecnologías. (…) A partir de aquí, la función de los profesores debe ser distinta. En primer lugar, deben tener un conocimiento base de la disciplina, pero sabiendo dónde ir y cómo orientar. Por tanto, y en segundo lugar, tienen que ser más orientadores que proveedores de conocimientos.

Amb l’Alejandro coincidíem en què el paper del professor com a guardià de l’accés al coneixement s’acaba. Venim d’una figura del docent on aquest posseïa els codis d’accés, el coneixement especialitzat, que li permetia accedir a un tipus de continguts que després mostrava, dosificant-los, poc a poc, amb cura i mesura als seus alumnes. El professor des-cobria per als alumnes una informació i un coneixement al què els alumnes no sabien com arribar ni com interpretar per ells mateixos. És evident que hi havia biblioteques i llibres a molts altres indrets, però la forma d’accedir al coneixement era sempre, majoritàriament, a través de la figura mediadora i atorgadora del professor. El llibre sempre ha estat una interfície d’accés al coneixement per a iniciats, a part de poc atractiva, usable i interactiva, en comparació amb d’altres formes més contemporànies d’accés a la informació. Aquest fet, possiblement, és una de les causes de la necessitat d’aquesta figura del mediador, facilitador i dinamitzador del procés d’ensenyament. En canvi, a l’actualitat, aquesta hegemonia pràctica en l’accès a les fonts del coneixement s’ha trencat. L’alumne té molta facilitat per accedir a informació en molts altres formats que no són només el llibre. De fet, és comú que l’alumne tingui un major i més eficaç coneixement decodificador i interpretatiu de les noves interfícies d’accés al coneixement que els seus professors. Parlo, fonamentalment, i com és evident, d’internet. Una professora em preguntava, aquests dies a Mèxic, sobre què fer amb els alumnes que li lliuraven treballs que s’han basat gairebé exclusivament en la Viquipèdia. És una qüestió cada cop més estesa. El que passa és que no crec que sigui nova ni que sigui només procedent de l’existència de la Viquipèdia. Jo mateix recordo perfectament haver fet un treball sobre la vida i miracles de Goya copiant-ne el 90% de l’enciclopèdia “juvenil” que els mateixos mestres recomanaven als nostres pares que compressin. Recordo picar a màquina, cansadament, cada paraula, així com els excessos de típex abocats sobre el paper. No hi havia problema en copiar el treball de l’enciclopèdia. Però en canvi sí que n’hi ha en basar-se en la Viquipèdia. Què estem valorant, doncs? L’habilitat d’escriure a màquina, per sobre del “CRTL+C + CRTL+V” (copiar i enganxar)? Més enllà d’una certa concepció masoquista de l’educació, on l’alumne ha de pringar/esforçar-se més, no crec que hi hagi cap valor pedagògic fonamental intrínsecament millor en el fet de picar a màquina que en el fet de copiar-i-enganxar un text. No hem de confondre el culte als llibres amb el culte al coneixement, que és el que realment han de conrear els sistemes educatius i els docents. I consti que ho diu un que es té per bibliòfil… L’origen de la preocupació dels professors realment prové d’haver perdut l’hegemonia en l’accés al coneixement respecte als seus alumnes. I el que és encara més rellevant: la capacitat de discernir i jutjar el valor, el mèrit i la pertinença d’allò que els presenten als treballs. S’està diversificant i democratitzant l’accés a la informació i això amenaça un dels pilars en què se sustentava la relació professor-alumne. A més, el procés tot just està començant. Ara, en el millor dels casos, el professor es veu obligat a compartir les fonts d’informació amb els seus alumnes. En el pitjor, té altres fonts o fins i tot desconeix com funcionen les que maneguen els alumnes. Amb el factor agreujant que, com a interfícies de gestió del coneixement, els llibres –com a referent preponderant del coneixement pre-Internet- són extraordinàriament més limitats que un portal web o un buscador web. De quina manera s’altera, doncs, el rol del professor? El professor ja no és un des-cobridor del coneixement, sinó que s’ha de convertir en un dels seus intèrprets. El més important de tots ells, possiblement. És urgent, doncs, que el professor recuperi el seu ascendent en la gestió del coneixement dins l’aula, i això ho farà no per la via d’aportar un volum superior d’informació, sinó donant-hi criteri, aproximant-lo i fent-lo pertinent per als alumnes, apropant-lo a les seves vides, al seu entorn, als seus contextos vitals. Per a aconseguir-ho, haurà de dominar les noves eines de gestió del coneixement tan bé o millor que els seus alumnes, tan bé o millor que coneixia i dominava el coneixement que fins no fa gaire es dipositava fonamentalment només en llibres. I és urgent que ho faci no només per a poder seguir duent a terme la funció docent que exercia fins ara, sinó perquè, a més, davant l’allau d’informació disponible que ofereixen les TIC, el criteri, el guiatge entre tanta informació es fan més necessaris que mai. En aquest sentit, es fa necessari que el professor aprengui i posi en pràctica les TIC, de forma tan experta com li sigui possible. No fer-ho és una forma de minar la seva personalitat, el seu rol i la seva autoritat dins l’aula. Una autoritat que ja no ha de basar-se en el volum d’informació aportable, sinó en la forma d’interconnectar-lo, d’interpretar-lo, de fer-lo rellevant. És a dir, ha de practicar la intel·ligència, entre-llegir entre textos i hipertextos, entre tota mena de suports. Es tracta d’una autoritat basada en el criteri i, en darrer instància, en la superioritat ètica i moral que haurà de posar en pràctica i ensenyar dins l’aula. I per a fer-ho, haurà de recórrer a tota mena de portals, invents, webs, modes, enginys, etc. Podrà fer una classe en un bloc, o elaborar-la a partir de vídeos de YouTube i de presentacions de SlideShare, o podrà fer-la descarregable en podcast o qualsevol altra forma d’hibridació formal en la que la seva veu serveixi per a donar coherència i criteri a moltes altres veus, disponibles per als alumnes, accessibles si volguessin, però que prenen sentit gràcies al professor. El professor ha actuat durant segles com a una mena de director d’orquestra. Ell tenia la partitura. A partir del seu criteri, feia sonar d’una forma o una altra la melodia del coneixement per a que la seva audiència, desposseïda d’instruments musicals i només capacitada per beure de la canalització del director, passiva i submisa, escoltés la seva composició. Aquest esquema s’ha acabat. S’ha obert. S’ha desmonopolitzat. L’audiència ni està quieta ni és passiva. Al contrari: corre el risc d’avorrir-se. Té tants o més instruments a la seva disposició que el professor i és capaç de fer-los sonar. No obstant, corre el perill de no aconseguir elaborar-hi cap melodia coherent ni prou madura. Davant d’això, el nou professor, no té més remei que abandonar el faristol i convertir-se en un digei (DJ, disk-jockey… ). Aprendre a agafar d’aquí i d’allà i construir, d’aquesta manera, noves melodies i cançons amb més sentit, amb noves coherències. Davant l’extensíssima quantitat de possibles fonts d’informació que existeixen avui en dia, la nova responsabilitat del professor consisteix en elaborar-hi missatges i composicions noves. Les noves classes, les noves conferències, prendran la forma d’un patchwork de diverses fonts, formats i procedències. Com diu Castells al pròleg al llibre ¿Universidad, S.A.? Público y Privado en la educación superior, “el que la universitat pot i ha d’aportar és l’estructuració de la ment humana, de la seva capacitat analítica, perquè la informació és a Internet i a les xarxes informàtiques corresponents” (pàg. 10). És a dir, cal entendre el que cal formar és la capacitat d’interactuar amb la informació. I contra el que es podria arribar a pensar, aquesta necessitat, aquesta raó fa que la figura del professor sigui més important que mai. El model, l’estructura jeràrquica en l’educació segueix tenint tot el sentit del món, però no es basarà en la superiorat del volum d’informacions disponibles, sinó una autoritat que s’ha de fonamentar en la capacitat per extreure lectures pertinents d’aquestes informacions, transformar-ne un recull d’elles en un recorregut coherent i significatiu. Entre-llegir i entre-lligar, intel·ligentment, aquestes informacions per educar a uns ciutadans del segle XXI que del que tindran falta no serà d’accès a grans volums d’informació sinó, sobretot, criteri per triar quina és la rellevant, quina és la que marca la diferència. Aquí trobarem, probablement, la nova -i imprescindible- missió del (DJ) professor. ———– La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 19 de Juny de 2007. Aquesta versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

Fa alguns dies tornaven a aparèixer als mitjans de comunicació sospites de l’ús de dades personals per part de Google de forma poc legítima. Aquestes mateixes sospites i polèmiques han sobrevolat altres empreses i webs, responent a la lògica preocupació de qualsevol internauta que veu col·lapsat el seu correu electrònic pel correu-brossa. D’alguna banda deuen treure la meva adreça i per alguna raó deuen pensar que obriré aquest missatge, pensem molts usuaris… No són pocs els webs que enregistren adreces electròniques, situen geogràficament i analitzen la navegació dels seus visitants, per anar construint una base de dades llaminera que pugui utilitzar-se després amb finalitats comercials. Emperò, quan Google és el protagonista, la qüestió es magnifica, ja que els seus productes, començant pel buscador, s’han convertit en poc menys que omnipresents, a Internet. Omnipresents, i sorprenentment efectius, cal afegir. S’acusa Google d’utilitzar les frases de recerca dels usuaris -al buscador- i informació procedent de les seves altres eines i serveis, que cobreixen gairebé qualsevol aspecte que ens puguem imaginar. Aquestes informacions, utilitzades amb l’efectivitat que caracteritza els projectes Google, per exemple, es veuen reflectides al buscador, on els usuaris ara poden afinar la seva recerca en funció de cerques anteriors, resultats triats i altres matrius d’informació personal que poden permetre’ns arribar més fàcilment a allò que realment estem buscant. Si Google ja s’estava convertint en una mena de guia Michelín del ciberespai, amb l’aprofitament de la informació personal pot arribar a elaborar-nos-en una versió personalitzada en funció dels gustos i interessos de cadascú. De fet, l’enorme i imparable quantitat d’informació que es publica a Internet fa cada vegada més necessari qualsevol tipus d’invent que ajudi a trobar-hi el que busquem, a tenir formes de destriar allò rellevant. Com que la rellevància té una component personal molt marcada, la història de personal de cada usuari és una eina fonamental per a que el buscador pugui avançar-se als nostres desitjos i donar-nos l’enllaç que realment ens serà útil. D’on ve, doncs, la preocupació? Evidentment, de les possibles utilitzacions comercials que puguin fer-se d’aquestes informacions personals recollides a partir de les nostres activitats cibernètiques quotidianes. La millora dels resultats de búsqueda només és la punta de l’iceberg del que pot arribar a oferir-se a partir de l’explotació de la brutal massa d’informació que pot recollir-se des d’una plataforma de l’omnipresència de Google. Un empori que aglomera cada vegada més línies de producte i negoci i la informació personal de milions de persones a tot el món és una riquesa de valor incalculable per a totes elles. Recentment ha adquirit l’empresa més important del món de la publicitat online, DoubleClick, per 3.100 milions de dòlars. Més del que Google havia pagat mai per l’adquisició d’una empresa, doblant el que va pagar no fa gaire per YouTube. La nova empresa no només podria treure un profit fantàstic de totes aquestes dades personals, sinó que, a més, té una història pròpia esquitxada de polèmiques i denúncies pel seu poc respecte per la privacitat dels usuaris. Així doncs, és evident que la inquietud és lícita i la preocupació té fonament. És una pràctica que pot moure’s entre l’amoralitat i la il·legalitat, segons com es dugui a terme. No són poques les ocasions en què s’ha comparat i acusat a Google d’estar-se convertint en l’autèntic “gran germà” cibernètic. Els esforços per regular i legislar aquestes pràctiques per part dels governs s’acompanyen de moltes crítiques entre els usuaris més experts, molts dels quals rebutgen qualsevol forma de recollida d’informació de la navegació de les persones. La qüestió, però, no és tant si recollir dades personals és o no lícit. En la recerca i interpretació de dades personals ja es basava qualsevol campanya de venda des de molt abans que Internet existís, en forma d’enquestes d’opinió, estudis d’audiència o simplement observant quin producte s’acabava abans i qui el comprava d’una botigueta de poble. La qüestió, realment, està en el coneixement i el consentiment per part de l’usuari. L’internauta ha de poder saber quines dades cedeix, per a quina finalitat, qui hi tindrà accés i durant quant temps. I ha de poder saber-ho en tot moment i d’una forma senzilla, sense gaires costos de temps ni complicacions i tecnicismes. Alhora, més que lleis i legislacions rígides i carregades de llenguatge dens i incomprensible per a les persones, més que disposicions burocratitzants i declaracions enllaunades de proteccions de dades, el que cada vegada es fa més necessari són sistemes més naturals que apliquin una supervisió a aquestes pràctiques en funció d’un codi ètic que probablement no resultaria difícil consensuar. Aquesta podria ser perfectament una funció que es dugués a terme des dels múltiples observatoris públics de la societat de la informació com el que ja tenim a Catalunya o bé a través d’entitats semipúbliques com la Fundació IBIT a les illes. Penso, en concret, en sistemes on el que es potenciï sigui l’expertesa tècnica, la perspectiva ètica i, sobretot, el sentit comú. I dic sentit comú perquè, en darrer instància, és possible que molts de nosaltres no tinguem inconvenient en que s’utilitzin algunes de les nostres dades i registres personals, si la finalitat és oferir-nos millor informació, trobar més ràpidament el que busquem i, fins i tot, rebre publicitat sobre productes i serveis que, per variar, potser sí ens interessen. ———– La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 4 de Juny de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.