Aquest dies hem vist com una riada d’il•lusió i compromís, articulat en gran part a través d’Internet, ha portat a Barack Obama a assolir els vots electorals necessaris per esdevenir el proper president dels Estats Units. No cal ser un fan d’Obama per alegrar-se de la seva victòria i poder tancar la nefasta etapa Bush, reconeixent l’enorme repte que té per endavant al tenir que afrontar una seriosa crisi financera amb afectació en l’economia real i que ha portat a Estat Units a una tassa d’atur del 6,5%, assolint xifres de febrer de 1994. Veure la tassa d’atur americana encara posa més en evidencia la magnitud de la dada, coneguda aquesta setmana, relativa al creixement de l’atur a l’Espanya; (veure dades del Ministerio de Trabajo amb un clic aqui) . L’octubre ens deixà amb 192.658 persones més sense feina, amb el que els aturats sobrepassen els 2,8 milions (13,6% de la població activa), 769.449 persones més que fa un any, superant ja l’abril de 1996; un 13,6% de la població és una magnitud preocupant que malauradament creix cada mes i que dona credibilitat a les previsions comunitàries que indiquen que la tassa l’atur arribarà al 15,5% al 2010, la més alta de la U.E., doblant la mitjana comunitària. Una previsió que pot quedar curta, en opinió d’alguns especialistes que la situen per sobre del 17%, si no es prenent mesures urgents per evitar que continuï la destrucció de llocs de treball, no sols per la restricció de la demanda, sinó també per la manca de recursos financers per part de les empreses. Cal assumir que Espanya, en un any, ha passat d’ésser l’Estat Europeu que més ocupació generava a liderar el percentatge de desocupats, un fet que sens dubte té les arrels per un igual en els problemes derivats de la crisi financera internacional i en el model econòmic en que es basava el creixement espanyol. Un creixement amb un dèficit exterior immens, superior al 10% del PIB, el doble del dèficit americà, que obligava a recórrer a l’estalvi de fora, endeutament exterior, per finançar el creixement. Lògicament quan els recursos financers de l’exterior es tallent les conseqüències sobre el creixement són superiors al d’altres economies amb menys dependència de l’estalvi exterior. Ara es constata la feblesa del nostre model que semblava ignorar que tota deute te un venciment. L’endeutament exterior és un aspecte que no es pot oblidar, ja que afegeix dificultats a que els recursos financers arribin a les empreses; és a dir, en les actuals circumstàncies, la injecció de recursos monetaris al sistema financer, com a garant de la fluïdesa de les transaccions, no garanteix que, a curt termini, aquests arribin a les empreses i permetin el seu desenvolupament, o el que és el mateix: mantenir la ocupació i evitar que l’atur segueixi creixent. Sens dubte, el que ara és prioritari és el manteniment els llocs de treball, uns llocs de treball que els creen i els mantenen les empreses, conseqüentment cal buscar altres vies per garantir que aquestes disposin dels recursos monetàries requerits. Un fet especialment greu per les petites empreses que caracteritzen el teixit empresarial català. Cal dons, amb celeritat, assolir aquest objectiu, trencant les inèrcies que impedeixen prendre decisions i executar-les amb eficiència, ja que els fets es succeeixen amb rapidesa i cal anticipar-se. Un objectiu assolible perquè es disposen de vies si hi ha la voluntat política de fer-ho. Sabem que el futur del nostre model econòmic ha de basar-se en el talent, la innovació, la productivitat, en la celeritat en incorporar als productes els avenços científics i tècnics, tot solucionant els problemes estructurals que tenim pendents i que no hem solucionat en els anys de bonança que hem gaudit. Però ara les prioritats han canviat, i difícilment podent construir el futur sinó preserven el present, conseqüentment són necessàries mesures per mantenir de forma decidida l’ocupació, sabedors que és molt millor treballar que rebre el subsidi d’atur, i alhora que quan una empresa tanca, especialment en el sector industrial, difícilment torna a obrir. Preservar l’ocupació, minimitzar el creixement de l’atur, requereix, ara per ara, permetre que les empreses disposin de recursos i acceptar les precaucions, que té que extremar el sistema financer. Conseqüentment, per aportar recursos de forma rapida a l’empresa, i atesa l’excepcionalitat de la situació, caldria actuar en base a: permetre l’ajornament del pagament dels impostes i reduir el impost de societats per les pymes; disminuir les quotes de la seguretat social; implementar la devolució mensual de l’IVA; permetre incrementar les deduccions per inversió em actius fitxes o mediambientals; i potenciar i ampliar les línies de finançament de l’ICO i la seva finalitat. Un conjunt de mesures, de ben segur ampliables, competència del govern de l’Estat, però que en el cas de Catalunya poden complementar-se també amb les actuacions de l’ICF, ajustant la normativa per poder finançar el circulant, utilitzar amb determinació la societat d’avals, actuant sobre aquells aspectes que faciliten la internacionalització i la presencia d’empreses en el mercat mundial, i amb una eficient i eficaç gestió utilitzar els pressupost com element dinamitzador, tot disminuint, a la vegada, els terminis de pagament dels serveis rebuts, i facilitant i fomentar la cooperació interempresarial. Mesures per garantir recursos i operativitat de l’empresa que també poden rebre la col•laboració de les administracions locals, amb politiques pressupostaries adequades, congelant els increments dels impostos de la seva competència, i fent un projecte col•lectiu la formació i innovació, tot generant entorns per facilitar el sorgiments d’iniciatives emprenedores considerant la potencialitat dels aturats. Tot un conjunt de mesures, que sense tenir por del dèficit, ens han de permetre lluitar per superar la crisi tot mantenint l’ocupació, garant de la pau social i atorgador de llibertat i progrés de les persones, sabedors que en moments d’emergència són necessaris solucions excepcionals. Antoni Garrell i Guiu President Consell Assessor Cercle per al Coneixement 24 d’octubre 2008 Una versió de l’article fou publicat simultàniament al diari Mon Empresarial de desembre (num 111) i al Diari de Sabadell el 2-XII-2008 amb el títol Ocupació i recursos financers

Avui s’inicia a Washington la cimera del G20 més Espanya, Països Baixos, i la República Txeca, amb l’objectiu de coordinar politiques per frenar la greu crisi econòmica global i posar les bases per a la reforma del sistema financer internacional. Una reunió que en alguns indrets i col•lectius l’han assimilat a la conferencia celebrada al juliol de 1944 a Bretton Woods on, amb la finalitat de possibilitar el creixement mundial, s’establiren les regles relatives a les relacions comercials i financeres entre els països capdavanters del mon, i s’acordà la creació del Banc Internacional per la Reconstrucció i el Desenvolupament, Banc Mundial, i el fons Monetari Internacional. Buscar el Paral•lelisme entre la cimera de Washington i la de Bretton Woods, es quelcom que no hauria de fer-se per evitar anàlisis erronis, o expectatives, avui per avui, impossibles que poden evitar que cadascun assumeixi la seva responsabilitat i desplegui de forma coordinada les capacitats tot esperant que la solució vindrà des de fora. Al 1944, Bretton Woods, existia una potencia hegemònica, el interès era coincident, gairebé únic, i tenia per finalitat fer possible la reconstrucció d’un mon que sorgia d’una cruenta guerra mundial, i tenia un diagnosis i propostes impulsades per l’economista britànic John Maynard Keynes. Ara més enllà d’una crisis financera global nascuda a Wall Street i amb afectació creixent en l’economia real, tan a nivell macro com micró, no hi ha una potencia hegemònica clara, els interessos encara no són coincidents, i la llum de la solució encarà no ha sorgit. Ens troben, per tant, en el inici d’una cimera molt polititzada , amb un diagnosi no coincident quant a les causes, que dificulta la solució, i que sols és el punt de partida, i de la que no cal esperar més que la voluntat de treball plegats, tot fitxant la data de la propera cimera, ates que el president electe nord-americà, Barack Obama, va desistir d’assistir-hi, les múltiples veus que té Europa, les prioritats no coincidents dels països emergents, les visions allunyades que tenen els diversos col•lectius que van des de reclamar retornar al proteccionisme i acabar amb els procés globalització, extremar la regulació, o afrontar canvis seriosos en el model i l’arquitectura financera augmentant els controls i la transparència, garantint l’òptim funcionament, per ajustar-los a les noves realitats obertes canviants globals i interdependents. Si bé no cal esperar grans acords ni solucions, el que és un fet, és que en les ultimes setmanes la cooperació i la sincronia en les actuacions, -mai anteriorment vista i molt superior a les accions desenvolupades fa 10 anys arrel de la crisi asiàtica que porta a la creació del G20-, ha permès enfocar la solució a la greu situació financera que explotà al setembre, que els governants ja han manifestat, abans d’assistir a Washington, la voluntat de seguir treballant conjuntament, coordinant politiques per permetre un major supervisió dels agents econòmics, fugint de la hiperregulació inmobilitzadora, i que cal retornar la confiança i esperonar la demanda allunyant el fantasma del proteccionisme, tot aprofundit en la interrelació i els intercanvis comercials en la línia iniciada al 2001 en el que es denominà Ronda de Doha. Una declaració d’intencions que hauria de formalitzar-se de forma conjunta en Washington, aparcant les discrepàncies i reforçant les coincidències, i a la vegada establir el full de ruta, acotant terminis, comprometent-se a la participació no sols de politics en raó del seu càrrec, i assumint compromís amb la mirada posada en superar la crisi però combinant la resolució dels problemes d’avui amb la vertebració del model de futur. Un model més sostenible, més ajustant a les potencialitats del planeta, capaç d’utilitzar al màxim el talent i l’avens tècnic i científic per assolir a nivell global les màximes cotes de benestar. Uns terminis que han d’esser forçosament ajustats en el temps, buscant celeritat i eficiència en la identificació i aplicació de politiques, ja que les crisis, i aquesta també, tenen nom i cognoms, i aquest són els dels milions d’aturats i les il•lusions frustrades d’aquells que treballaven pel futur. Una crisis engendrada per la manca d’escrúpols i l’avarícia, d’agents i entitats financeres que sols perseguien guanyar diners a qualsevol preu, aquets és un aspecte a no oblidar ja que la justícia te que identificar-los i exigir que assumeixen la seva responsabilitat. Antoni Garrell i Guiu Barcelona 14-XI-2008

La Jornada InterACC1Ó que va organitzar ACC1Ó i celebrar-se el passat dimarts 28 d’Octubre va ser un esdeveniment refrescant i inspirador. Especialment atractiva va ser la concepció efectivament interactiva dels espais de treball, dels continguts, del recorreguts dels assistents, dels seus marcs d’interacció i de participació i la posada en escena, al CCIB del Fòrum de Barcelona. Més enllà del muntatge, del disseny conceptual i físic de l’esdeveniment, em van cridar l’atenció alguns punts de l’acte final de la Jornada, on quatre experts de prestigi internacional van donar pas a la presentació del Pla d’ACC1Ó 2009-2013, el full de ruta que ha de guiar l’organització en el seu procés de fusió i re-invenció i, alhora, han de servir d’empenta a l’empresa catalana, en moments de dificultat i, per què no, de crisi creativa (que és tot el contrari a una crisi de creativitat). Dins les seves micro-intervencions, cadascun d’aquests quatre ponents, va destacar un aspecte concret que ha de convertir-se en un vector protagonista de l’economia del futur immediat. Em permeto glossar-los en clau personal, assumint que probablement ho esbiaixaré una miqueta. Etnografia per la internacionalització? Pankaj Ghemawat posava l’atenció en la internacionalització. Exportar, internacionalitzar-se, moure’s amb ambició i sense complexos al context global, siguin quines siguin les dimensions de la pròpia empresa. World’s shrinking, fa temps que diu tothom, començant pels geògrafs. No obstant això, el matís de Ghemawat és important. Potser obvi, però important. Boundaries still matter. Les regions, les fronteres, les distàncies, existeixen. Potser no en termes dels segles XX o XIX, on aquestes barreres implicaven aranzels, proteccionismes i fronteres artificials, dures. Quines són les fronteres i les distàncies, avui en dia? Segur que algun antropòleg a la sala va anticipar-se mentalment a la resposta: culturals. Les distàncies, les fronteres, les regions, són avui en dia culturals. Especialment en termes econòmics, d’exportació o d’internacionalització. Malgrat el corrent imparable d’uns referents culturals globals, aquests no fan desaparèixer les identitats i els backgrounds culturals amb què ens movem pel món. Quan les fronteres dures desapareixen, tot el protagonisme recau en les fronteres toves. Líquides, que diria aquell… Ghemawat va il·lustrar aquesta reflexió amb una indicació molt clara: no s’ha d’anar a la Ýndia o a la Xina només perquè són grans mercats. Els nous centres distants del món policèntric són llaminers, però també poden suposar fracassos sonats. És un dels més grans errors de les tendències econòmiques actuals. La distància cultural amb aquests gegants és enorme, i caldrà fer sempre prèviament una aproximació i una reflexió seriosa i aprofundida, etnogràfica, sobre la millor manera de dur a terme aquesta hibridació cultural, si és que realment ha de ser avantatjosa. Ves per on, feina pels antropòlegs… Design thinking Josephine Green comentava que la creativitat és, avui en dia, el que les tècniques industrials (producció, enginyeria i management) van ser per a la revolució industrial. Potser es va passar una mica, però ja m’agrada. Innovació, segons Green, significa posar en qüestió les pròpies assumpcions i, consegüentment, va fer una decidida apologia del model d’innovació oberta i design thinking com a motors per a la creativitat, per a la innovació i per prosperar al mercat de competitivitat –i competidors- global. Després de descobrir el tema del design thinking darrerament i d’haver-lo incorporat a la meva línia argumental darrerament, no puc evitar dir que em va alegrar especialment veure reflectits i subratllats aquests arguments en paraules de qui ocupa actualment el càrrec de directora de tendències i estratègia a la Philips. Així, l’aposta i la recomanació de Green és abandonar un model de disseny top-down i incorporar als usuaris i als dissenyadors al principi del procés productiu i creatiu. El tipus de pensament del dissenyador és genial, deia, per pensar més enllà de les constriccions. “Design discipline is to think out of the box”. Xarxes (obertes) com a factor de multiplicació El tercer dels experts interpel·lats era Yochai Benkler, cèlebre pel seu The Wealth of Networks. Benkler va parlar en la línia que podia esperar-se d’ell i dels seus arguments més coneguts. Va definir les xarxes com l’estructura d’acceleració de tot plegat, allò que tenia la possibilitat d’empènyer significativament el ritme de l’aprenentatge i el de la innovació. Les TIC, predicava Benkler, han fet que les pràctiques socials habituals i pre-internàutiques de compartició i col·laboració que es mantenien apartades dels espais formals de la producció, l’economia i les dimensions serioses de la vida, s’hi hagin estès ràpidament, canviant de forma dràstica les regles del joc. Aquest fet altera radicalment les formes en que una organització, o una empresa, aprendrà i innovarà, d’ara endavant. Tal i com també ressaltava Esteve Almirall a la seva ressenya de l’esdeveniment, aquesa nova dinàmica provocarà la incorporació de metodologies d’innovació oberta i peer to peer design. Arran del paradigma del món-xarxa, els departaments d’innovació de les empreses no podran treballar mai més de forma aïllada, tancada. Sota la consigna de què sempre hi haurà més gent intel·ligent, creativa, motivada i amb bones idees portes enfora que endins, és evident que el millor és aprofitar-ho, vincular-s’hi, compartir-hi. Així, els departaments d’innovació de les empreses hauran de situar-se a mig camí entre l’interior i l’exterior. Resumint-ho, la recepta que ens oferien aquests experts, conté tres ingredients protagonistes:

• Pensar i actuar en clau local, per poder aprofitar realment el poder de les dinàmiques globals;
• Pensar i conceptualitzar els projectes amb una metodologia de design thinking, incorporant usuaris i dissenyadors des de l’inici dels mateixos;
• Treballar en xarxa i aprofitant/alimentant xarxes obertes de compartició i col·laboració, per multiplicar la capacitat i la velocitat d’innovació, propagació i producció.

Fàcil, no?

La Unió Europea l’any 2000 en la denominada estratègia de Lisboa es va fixar com a objectius aconseguir ser al final del present decenni l’economia més competitiva del món i assolir la plena ocupació. Les raons per plantejar-se aquests objectius no van ser purament teòriques o un caprici. A la Unió Europea, tot i algunes diferències, sortosament, gaudim d’un estat del benestar envejable, millor que el que tenen alguns dels nostres principals competidors, com els Estats Units i el Japó. Per altra banda, estem en un món globalitzat, amb moltes desigualtats socials, on convivim i competim amb països que basen la seva economia en un estat del benestar feble, amb pocs drets socials i mà d’obra barata. Per tant, si la Unió Europea vol mantenir el benestar dels seus ciutadans ha de canviar el seu model productiu i generar béns i serveis d’alt valor afegit i, per fer-ho, l’únic camí és convertir-se en una economia intensiva en coneixement, cosa que requereix un capital humà altament format; recerca bàsica i aplicada d’excel•lència; transferència de coneixement a la societat, particularment a l’empresa; desenvolupament; i innovació en producte i processos. És per això que la Unió Europea, conscient de la necessitat d’aquest canvi, ha anant prenent durant els darrers anys un seguit de mesures per fomentar activitats basades en el coneixement, per enfortir un mercat únic, per incrementar la mobilitat, per augmentar l’educació i la formació dels seus ciutadans, i per aconseguir que creixi la inversió privada en recerca i innovació. De les diferents iniciatives que s’han pres en destaquen dues: Una és la creació d’una Àrea Europea de Recerca i l’altra, que va més enllà de les fronteres de la Unió Europea, és la creació de l’Espai Europeu d’Educació Superior, l’anomenat procés de Bolonya. Aconseguir disposar d’una Àrea Europea de Recerca potent requereix garantir a tota la Unió Europea la disponibilitat d’investigadors suficients. La Unió Europea té un sistema d’educació superior eficient i produeix a hores d’ara un nombre més elevat de graduats en enginyeria o en ciències experimentals, i de doctors que els Estats Units i el Japó, tanmateix això s’esguerra posteriorment, ja que el nombre de persones dedicades a la recerca i a la innovació és molt inferior. La capacitat dels Estats Units d’atreure talent és més gran i molts investigadors de la Unió Europea o d’altres països del món es desplacen a aquell país, mentre que són molts menys els que venen als països de la Unió Europea, ja que resulten menys atractius als investigadors. La conclusió és que els estats de la Unió Europea tenen un flux de talent negatiu, és a dir, exportem més investigadors dels que importem. Una de les raons que explica aquest flux negatiu és que la regulació laboral en aquests països és rígida, especialment la que tenen les universitats i centres públics de recerca. Aquests organismes estan mancats d’autonomia per pactar la retribució i les condicions laborals. Si a aquesta manca d’autonomia li afegim una escassa publicitat de les vacants que es produeixen, la concurrència d’investigadors d’altres països o regions és difícil. Aquests fets van contra l’excel•lència investigadora atès que no sempre és fàcil contractar els millors investigadors d’un tema concret procedents de la mateixa regió. En el cas de les empreses, tot i que la mobilitat europea no és massa elevada, el problema no revesteix la mateixa gravetat. Amb tot cal tenir clar que la mobilitat a la Unió Europea no és encara prou fàcil i per tant no està suficientment estesa. Una de les mesures que es van adoptar per fomentar la mobilitat va ser el programa Erasmus. Aquest programa afavoreix la mobilitat dels estudiants entre estats de la Unió Europea. És un sistema que s’ha mostrat eficaç i ha facilitat que molts estudiants universitaris europeus hagin cursat una petita part dels seus estudis fora del propi país. Probablement el programa Erasmus serà més eficaç un cop sigui plenament vigent l’Espai Europeu d’Educació Superior i es disposi d’uns procediments clars i transparents de reconeixement dels títols i de les habilitats adquirides durant la formació. Això no obstant, la seva plena aplicació està limitada a la disponibilitat de recursos econòmics per part dels candidats al programa i si aquesta ha de ser una opció política europea, caldrà que tots els estats membres de la Unió Europea apostin fort i augmentin els ajuts per evitar una bretxa en la integració derivada de la situació econòmica dels aspirants. Malauradament la construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior no s’ha acabat encara. Molts estats, entre ells l’espanyol, estan vivint la transició amb reticència i mantenen encara massa diferències quant a la durada de les titulacions i heterogeneïtat dels sistemes de formació. La majoria dels estats de la Unió Europea han adoptat un model de tres anys per al grau i de dos anys per al postgrau, alguns amb flexibilitat per permetre que convisquin graus de tres amb graus de quatre anys depenent dels objectius formatius. En aquest darrer cas es troben Albània, Irlanda, Letònia i Luxemburg que adopten, segons el grau de què es tracti, el 3+2 o el 4+1. Els estats que al meu parer han pres l’opció equivocada i han optat per graus homogenis de quatre anys són: Armènia, Bulgària, Espanya, Grècia, Lituània, Moldàvia, Rússia, Turquia, Ucraïna i Xipre que s’han decidit pel 4+1/2, 4+1 o el 4+2. La principal raó que sustenta la meva opinió que això és un error és que els estudiants que acabin el grau de tres anys en els països que han optat pel 3+2 no els interessarà de cap manera anar fer el postgrau a un país on aquest dura un any i hi perdran capacitat d’atracció. Caldrà veure com se superen aquestes diferències per aconseguir una Unió Europea amb una elevada mobilitat dels estudiants i de la força de treball. Per altra banda, els sistemes públics d’alguns països de la Unió Europea no poden sovint fer ofertes de feina atractives a no ser possible una negociació laboral i salarial real, ja que la retribució no ve determinada per la vàlua i les capacitats del candidat sinó per alguna norma administrativa estatal d’aplicació universal que no considera les qualificacions intrínseques, sinó la denominació o categoria del lloc de treball. A més, generalment la retribució pràcticament no depèn dels resultats de l’activitat sinó que està determinada principalment pel temps que fa que s’ocupa la feina sense tenir en compte els resultats obtinguts. El diagnòstic esdevé més greu quan s’observa que la inversió dedicada a crear i mantenir centres de recerca és menor a la Unió Europea que als Estats Units o Japó, cosa que té com a conseqüència directa un nombre menor de llocs de treball per al personal investigador altament qualificat. El resultat és que s’impulsa als investigadors a anar a cercar feina fora i pràcticament se’ls impossibilita el retorn en condicions dignes. Però no tot és una qüestió de recursos i de mobilitat. Com diu Richard Florida (The university and the creative economy. Richard Florida, Gary Gates and Kevin Stolarick, 2006), per a què una determinada regió aprofiti el coneixement i es generi el que ell denomina una economia creativa, generada per la recerca, cal que les universitats i centres de recerca estiguin en un ecosistema en el que les empreses puguin absorbir la recerca universitària i els descobriments i convertir-los en innovacions comercials, i en última instància en desenvolupament industrial i en creixement a llarg termini. Es tracta d’un sistema que es retroalimenta. Les universitats juguen un paper important en la generació, atracció i retenció de talent. Poden generar talent si tenen el personal i els recursos necessaris, però per atreure i retenir talent, calen altres coses. A les universitats i centres de recerca, així com a l’entorn on es troben, ha d’haver un elevat grau de tolerància, atractiu per gent molt diversa, amb independència de creences, orígens, etc. i que estigui obert a noves idees, accepti la diversitat, les diferències i l’excentricitat. En conclusió, en llenguatge de Richard Florida, calen les tres T: talent, tecnologia i tolerància. La pregunta que cal fer-se és si a la les universitats i regions de la Unió Europea es donen aquestes condicions en suficient grau. Si disposen o són capaces de disposar de clústers rics en tecnologia, plens de talent i amb tolerància per la diversitat per poder generar innovació, atraure i retenir talent i crear prosperitat sostenible i estàndards de vida cada vegada millor per als seus habitants. La resposta és que en general no, si bé existeixen en algunes gran àrees, “megaregions”, que constitueixen clústers tecnològics capaços d’absorbir els resultats de la recerca i crear empreses spin off. Malgrat això, tot i la seva potència econòmica aquestes regions no tenen encara la mateixa capacitat que els Estats Units per atreure talent extern i retenir el seu capital intel•lectual. Un visió més propera la puc donar a partir del que succeeix a Catalunya. Aquest país té una superfície més gran que la d’alguns estats de la Unió Europea com ara Bèlgica, Eslovènia, Xipre, Luxemburg i Malta. Té un Estatut d’Autonomia, que en alguns aspectes li dóna una àmplia capacitat de decisió, però que en l’àmbit de les universitats està encotillada dins la rigidesa normativa burocràtica de l’estat espanyol. Un exemple és que en contra de l’opinió de les universitats catalanes i del govern de Catalunya, les universitats d’aquest país han estat obligades a programar el sistema de grau de quatre anys i postgrau d’un any, amb els inconvenients que ja he indicat abans. Les universitats públiques catalanes són autònomes a l’hora de seleccionar i contractar el seu professorat, però no poden negociar les seves retribucions ni tampoc donar incentius atractius en funció dels resultats. Tampoc poden seleccionar els seus estudiants. En conseqüència això les dificulta atreure i retenir el talent. Per resoldre en part aquest problema, el govern català va crear la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA), un organisme que contracta investigadors de qualsevol part del món, sense cap trava administrativa, només d’acord amb la seva vàlua. D’aquesta manera les universitats i centres de recerca catalans poden atreure investigadors en millors condicions. Els recursos que s’hi destinen no són encara suficients per fer la transformació necessària, però el camí iniciat és bo. Igualment seria necessària la creació de més centres de recerca lligats a les universitats. Com destacava fa uns mesos l’Informe del Grup Bruegel, la qualitat de les universitats en matèria de recerca depèn de la inversió en ensenyament superior i en recerca. Segons el parer del experts, una raó econòmica i una altra d’organització expliquen la diferència entre les universitats dels Estats Units i les europees. I si els diners són importants, també ho són el mal sistema de govern, la falta d’autonomia i el pervers sistema d’incentius al professorat que tenen la majoria de les universitats europees. Aquests experts apunten unes línies d’actuació per tal que la situació millori. En destaquen la necessitat d’augmentar la inversió en universitats en un 1% del PIB al llarg de deu anys, finançament que no defineixen si hauria de ser públic o privat. Així mateix, suggereixen que es reforci l’autonomia universitària en l’àmbit pressupostari, contractació de personal, remuneració, disseny de cursos i selecció d’estudiants, particularment quant a màsters, si es vol fer rendible la inversió en recerca i en educació superior. Catalunya és líder en escoles de negocis, dues de les més prestigioses escoles, IESE i ESADE i caldria sumar a aquestes la nova Barcelona Graduate School of Economics, però per ser una economia més dinàmica Catalunya arrossega alguns dèficits propis dels països llatins de tradició catòlica: no tenir èxit en un negoci és vist com un fracàs i no com l’oportunitat per aprendre i fer les coses millor. L’estigma del fracàs acompanya sovint als que no triomfen. Caldria tenir present que la intel•ligència no és patrimoni d’uns o altres països, les diferències neixen de factors culturals, religiosos, polítics, etc. que fan que les prioritats siguin diferents. La diferència entre uns i altres països està en l’organització i la inversió. Segurament tothom és conscient de la segona, però sovint s’oblida la primera. Article original escrit en anglès per Enric Canela i publicat a la revista Catalan International View

Les innovacions més radicals, ens diuen, no passen en organitzacions especialitzades, que tendeixen a produir innovacions incrementals, sinó a la frontera entre especialitats, entre disciplines, entre cultures. Aquests dies he tingut l’oportunitat d’escoltar en directe a Ethan Zuckerman, un professor de Harvard que treballa en projectes de desenvolupament tecnològic i social a l’Àfrica. Ens ha mostrat exemples interessantíssims de com es desplega la innovació en un territori amb tantes mancances (val la pena donar un cop d’ull a www.Afrigadget.com, un bloc on s’expliquen moltes d’aquestes històries africanes). Ethan proposa provisionalment alguns criteris d’èxit per als seus projectes d’innovació, que considero també aplicables al nostre entorn: (a) La innovació ve d’assumir les restriccions reals existents, no d’obviar-les. (b) S’ha d’assumir, almenys d’entrada, la cultura existent, perquè canvia més lentament que la tecnologia. (c) És millor innovar a partir de les plataformes i els recursos que ja existeixen. (d) Explotar els actius (físics, humans) que es tenen és molt més útil que lamentar-se pels que falten. (e) L’objectiu és resoldre problemes reals, no els teòrics o els que es perceben des de lluny. Baixar al terreny. Tinc la impressió, i això és també una autocrítica, que cometem sovint errors a l’incomplir aquestes regles. En particular: 1- Quan oblidem que la innovació social és tant o més important que la innovació tecnològica. La veritable innovació consisteix en generar canvis de comportament. Amb o sense tecnologia. No funciona a la inversa. 2- Quan confonem innovació amb aplicar l’última tecnologia, o inventar la següent. 3- Quan oblidem que es pot innovar amb pocs recursos; moltes de les més grans innovacions, incloent-hi la WWW, es van generar al marge de les organitzacions i / o els pressupostos’ oficials’ de recerca. La primera vegada que vaig sentir a Pep Torres , explicava com va aconseguir, amb zero pressupost, repercussió mundial per una botiga de l’Eixample de Barcelona. Després, cada vegada que l’he vist, m’ha sorprès amb idees que ha aconseguit portar endavant amb pressupostos i tàctiques de guerrilla. Des del CxC-BB continuarem reclamant més suport, atenció, recursos i pressupostos per a les universitats i els centres de recerca. Però, encara que només fos com a Pla B, per si les institucions ens fallessin, (algú escriuria ‘per si continuessin fallant’), convé també aprendre dels enfocaments’ no oficials’, dels que treballen des de les trinxeres. Per renovar els nostres punts de vista; fins i tot per col · laborar amb ells o que ells col · laborin amb nosaltres. Veniu a escoltar en Pep Torres. No us aburrireu ni perdreu el temps. Garantit, o us retornarem els diners.

La crisis financera mundial, que no pot amagar la problemàtica específica en que s’arrelen els problemes estructurals de l’economia espanyola, ha evidenciat la seva magnitud al llarg d’aqueta setmana, sols la contundent i coordinada acció dels bancs centrals ha pogut frenar el fantasma del col•lapse que dia a dia creixia. Una setmana plena de males noticies que ens omplen de neguit i fan créixer la immobilitat de les persones, i de les seves accions, per la incertesa de la situació; crec que tots tindríem que fer un esforç per saber reconèixer les dificultats i actuar en conseqüència, però no hauríem d’oblidar les bones noticies, aquelles que ens permeten mirar amb confiança el futur, i que malauradament passen desapercebudes, talment es compleix la dita de que les bones noticies no són noticia. I de ben segur que de bones noticies es produeixen cada dia, en especial en aquells camps en que es sustenta la competitivitat i la innovació dels territoris, les persones i les empreses: en la ciència, la tecnologia i el disseny, és a dir, les bones noticies aquelles que permeten garantir i vertebrar el futur solen trobar-se en aquets àmbits. Serveixi com exemple la noticia de fa uns dies que explicava que els oncòlegs Baselga i Tabernero, del Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, conjuntament amb investigadors americans, havien identificat el gen causant del 50% dels tumors de colon, falta un llarg recorregut per poder ser aplicat el descobriment als humans, però el camí esta dibuixant. O també la noticia que científics de casa nostra crearen el mirall mes perfecte mai fabricat, basant-se en una capa de silici d’espessor inferior a una dècima de mil•límetre, un avens que permetrà desenvolupar nous microscopis de possibilitats encara inimaginables, el nom amb que és coneix el projecte ja és prou revelador: microscopi d’àtoms. I encara un tercer exemple, aquest conegut a finals d’agots, em refereixo al dispositiu ReWalk creat per l’empresa israelí Argo Medical Technologies, un exoesquelet electrònic que permet a persones paraplègiques caminar i superar obstacles, un producte que ha gaudi. dels avenços en robòtica dels quals a casa nostra en temin també bons exemples, un d’ells és el projecte Urus dirigit pel Dr. Sanfeliu del IRI, encaminat a dissenyar i construir robots per ajudar a les persones en la seva mobilitat urbana. Avenços científics i tecnològics que han d’anar acompanyats dels instruments per convertí aquest avens en progrés social i econòmic, i pel que es requerit persones formades tot incrementant els treballadors que desenvolupen la seva activitat en el camp de la ciència i la tecnologia; i en aquest aspecte tampoc es pot passar per alt que segons ha indicat aquets setembre l’Eurostat, l’Agencia de Estadístiques de la Unió Europea, Espanya, conjuntament amb Luxemburg, són els països que el període 2001-2006 més ha crescut el nombre de treballadors en ciència y tecnologia, un creixement mig anual del 6,1%, el doble de la mitjana de la UE, que es situà en un 3%. Sens dubte un fet que perpetrà incrementar la capacitat innovadora i la productivitat de la nostra economia, dos assignatures pendents des de fa temps i que representen un greu problema en el context d’economia globalitzada i mercats oberts, ja que no és pot oblidar que addicionalment als baixos nivells de productivitat, l’indicador de innovació tecnològica del 2007 elaborat per Comissió Europea situa a Espanya amb un nivell d’innovació baix-moderat proper als països menys innovadors Aquest tipus de noticies són el garant del progrés, però per impregnar-les a la societat caldria impulsar un triple canvi. El primer un canvi cultural encaminar a valoritzar la tasca tecno-cientifica amb la finalitat que aquesta ocupi un lloc destacat i es consideri una activitat estratègica a cuidar i prioritzar. El segon és saber distingir entre innovació i creativitat, ja que si aquesta és condició necessària no és suficient, la suficiència l’atorga el coneixement que permet passar de la idea al producte, conseqüentment es requereix de persones formades i amb les actituds associades, valoritzar la formació de tots els treballadors i en especial la dels creatius, dotant-los del rigor metodològic per afrontar els reptes i gaudir de les oportunitats. El tercer, també cultural, s’hauria de focalitzar a la comunicat científica per facilitar el sorgiment de spin-off encaminades a comercialitzar els resultats del seus treballs, tot acceptant que la rendibilització de l’esforç és la clau pel seu propi reconeixement i progrés. Cal entendre que és tant important generar coneixement com patentar-lo, un fet que obliga al treball simbiòtic de la comunitat científica, les empreses, i els sistema de finançament; tot disposant de mecanismes que facilitin que la transferència dels resultats de la recerca publica a la iniciativa privada. Certament estem en temps de crisis, però hi ha suficients evidencies per l’esperança i l’assumpció de rics, cal dons explicar-ho i fugint del catastrofisme explicar i divulgar les bones noticies amb el mateix èmfasis i transparència que aquelles que certifiquen la dificultat del moment, sols així es canvien les tendències i la voluntat de vertebrar el futur s’accelera. Antoni Garrell i Guiu 21 de septembre de 2008.

El impass estival es buen momento para coger un poco de perspectiva a nuestra “vorágine cotidiana” y dar un merecido descanso a nuestras ya de por si castigadas neuronas; es un buen momento para analizar situaciones y ajustar estrategias, especialmente en ese complejo año 2008 donde después de varios meses en que los gobiernos español y europeo han estado evitando hacer frente a la actual realidad económica con bonitas palabras tales como “ajuste estructural del mercado”, “cambio del modelo de desarrollo”, etc.., parece que ya no hay ninguna duda que estamos ante una importante DESACELERACION ECONOMICA que esta provocando un ajuste radical en los principales indicadores que regulan la actividad económica como son aumento del índice de desempleo, aumento de la inflación, escaso crecimiento del PIB, descenso radical del índice de bienes al consumo, aumento de suspensiones de pagos o quiebras, disminución drástica en la creación de nuevas empresas, etc..Esta desaceleración económica, técnicamente todavía no podemos decir “crisis económica” ya que no ha habido de momento crecimiento negativo del PIB en dos trimestres consecutivos, esta afectando especialmente a lo que nuestros colegas de Latinoamérica llaman el “primer mundo”, es decir, Europa y USA. Aunque mercados emergentes como China, Rusia, India, Latinoamérica no sufren de momento la virulencia de esta desaceleración es previsible que si la situación no se reconduce a corto plazo atacará igualmente con fuerte intensidad a dichos mercados. De hecho ya se comienza a observar decrecimiento importante del PIB chino e indio. Hay síntomas de que podemos estar a las puertas de una recesión global. Los motivos de esta desaceleración económica, por primera vez en la historia, son múltiples y convergentes. Y de ahí la gran preocupación existente ya que hasta ahora las crisis económicas se producían prácticamente por una causa, pero nunca por varias causas a la vez. La crisis del 73, según dicen los que la vivieron, ya que yo por aquellas fechas era un tierno niño, se debió a los precios del petróleo. Y por aquel entonces el petróleo estaba a 36 US$ el barril ¡!, La crisis del 93-95 se debió a una corrección del crecimiento que se había dado desde el año 85. Ahora bien, en las crisis del 2008 confluyen múltiples causas: precio del petróleo desorbitado; escasez de materias primas que ocasiona un importante incremento de precios; radical crisis inmobiliaria y sobre todo crisis de liquidez del sistema financiero. Cualquiera de estos factores por si solos han provocado una crisis económica en el pasado, pero es en el 2008 cuando por primera vez en la historia confluyen todos ellos y desencadenan la recesión económica que estamos viviendo actualmente. Y es esta confluencia de factores lo que preocupa y ocupa a los entendidos. Esta claro que esta recesión como todas afecta al consumo y como consecuencia al desarrollo de la actividad empresarial y al nivel de empleo. Ahora bien de todos los factores el más preocupante para la actividad empresarial es la crisis de liquidez que experimenta el sector financiero, ya que esto esta dificultando el acceso a las líneas de financiación que requieren las empresas con los consiguientes problemas de liquidez y viabilidad operativa de dichos negocios. Y como consecuencia los impagos están aumentando. Y ante todo ello, como debemos actuar para asegurar la viabilidad y desarrollo presente y futura de nuestros negocios? En este contexto siento deciros que no hay formulas mágicas y solo se debe aplicar las reglas del mas estricto sentido común empresarial, esto es, optimizar costes, aumentar los ingresos, asegurar los cobros, incrementar la fidelidad de los clientes e incrementar dentro de lo posible el numero de nuevos clientes. Solo los negocios con una masa crítica de clientes son sostenibles. Ante esta falta de formula mágica me es grato compartir con vosotros una seria de medidas prácticas que espero sean de utilidad para le gestión de vuestras empresas en los tiempos actuales: • Es imprescindible mantener la confianza con los bancos y cajas que operéis, ya que esto hará que vuestras líneas de descuento y crédito sigan activas. Para ello, asegurar que NO HAY NINGUNA INCIDENCIA en los pagos. Hay que evitar los negocios con empresas que puedan presuponer riesgos en los cobros. Lo bancos y cajas si ven seriedad en la empresa , te ofrecen mas soporte, ya que ellos están muy presionados en seguir creciendo y el único nicho de mercado con potencial que les queda son las empresas ya que el consumo privado y el tema inmobiliaria esta paralizado. O sea que dentro de lo malo, existe una excelente oportunidad de aumentar la confianza bancaria. Eso si, la banca no admite ningún fallo, es decir, impagos. • En tiempos de recesión económica es mejor gestionar el negocio por el cash flow que por la cuenta de resultados. Hay que prestar más atención al cobrar que al facturar. • Se aumenta la fidelidad de los empleados clave y es un excelente momento para contratar talento ya que hay mucho disponible en el mercado como resultado de la crisis. Es el momento de construir una empresa de auténticos emprendedores. • Es un excelente momento para optimizar nuestros sistemas de gestión y dedicar recursos a fortalecer nuestros procesos de gestión y análisis de negocio. • No son momentos para evangelizar y hacer inversiones con retornos a largo plazo, sino hay que focalizar en retornos más a corto plazo. • Es el momento adecuado para innovar en modelos de comercialización, productos, servicios que aporten valor tangible inmediato a nuestros clientes y mercado. • Es el momento adecuado de estar más próximos a nuestros clientes ayudándoles a ser más productivos y como consecuencia a aumentar su fidelidad. Los clientes quieren rentabilizar sus inversiones en sistemas de información existentes y no están muy proactivos a cambios de plataformas o sistemas. Prefieren invertir en lo que tienen y evitan nuevas aventuras en el cambio de sistemas. Los clientes son siempre la razón de ser del negocio. • Es el momento adecuado de revisar toda la estructura de costes y optimizarlos. • Hay que seguir apostando por la internacionalización e innovación de forma decidida como base de nuestra competitividad presente y futura. No depender de un solo mercado es una garantía de sostenibilidad. • Hay que estar muy atentos a los comportamientos del mercado ya que en los momentos actuales de recesión económica es cuando siempre han surgido las grandes innovaciones en tecnología o en modelos de negocio. • En tiempo de crisis, siempre hay una limpieza de mercado que favorece a los que los que permanecen. Puede ser un buen momento para realizar fusiones o adquisiciones para fortalecer el negocio. • Hay que marcar objetivos que equilibren posibilidades con realismo, estableciendo prioridades que definan la hoja de ruta y alineen recursos, acciones y energías para lograr los objetivos marcados. En resumen la clave en épocas de recesión o desaceleración esta en convertir las amenazas en oportunidades y las debilidades en fortaleza. La crisis es una oportunidad para evitar la “artrosis empresarial” y alejar de nuestras empresas el fantasma de la conformidad y burocracia. Con toda seguridad el año 2008 será un año complejo pero no exento de oportunidades. Será un año con mas dificultades que el 2007 debido a la posible contaminación de factores “macroeconómicos globales” que pueden ralentizar, que no parar, el crecimiento económico mundial. Ahora bien, cuando la situación es más difícil es cuando se obtienen las mayores ventajas competitivas. Por que en situaciones difíciles es cuando se ven las verdaderas empresas. Remar a favor de la corriente saben hacerlo todos, pero solo unos pocos saben remar contracorriente. Debemos saber navegar contracorriente en el 2008 y solo así, cuando acabe el 2008 seremos mas fuertes y estaremos mejor posicionados en nuestro mercado natural que es la industria. Y después vendrá el 2009, .., recordando que la única formula mágica es la misma de siempre que la buena suerte nos pille trabajando. José Vicente Ruiz Consejero Delegado / CEO www.inforbiz.biz Barcelona – Agosto 2008

El dia 9 de maig de 2005 en el sopar mensual del Cercle varem rebre al diputat socialista Ramón Jaúregui, el motiu de la seva presència era parlar-nos de les activitats de la Subcomissió Parlamentària per a potenciar la Responsabilitat Social Corporativa; ara bé, en aquelles setmanes estaven en ple procés de redacció del nou estatut de Catalunya, i els dies precedents havien estats ‘moguts’; els diaris de Madrid i altres parts d’Espanya criticaven el model de finançament que havia proposat el tripartit, ni el PSOE ni el PP estaven d’acord, i uns dies abans la vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, en una conferencia en Barcelona indicà que •el model de finançament tenia que “garantir el manteniment de la cohesió i la solidaritat interterritorial”, que era el mateix que dir que Catalunya tenia que continuar aportant a l’Estat fins a límits que impedient el seu desenvolupament i competitivitat en una situació que ja exigia de recursos significatius per abordar la modernització del model econòmic català i fer front a les prioritats socials existents atès el creixement de l’edat mitjana de la població, l’arribada d’immigrants i aquells altres específics a la societat global, intercomunicada i oberta que s’anava consolidant. Conseqüentment era inevitable que desprès de parlar-nos del significatiu canvi del rol de les empreses i dels empresaris i la necessitat han d’adaptar-se als canvis del govern i els sindicats en un context de “devaluació del poder dels estats que no poden resistir la pressió de la globalització i les seves exigències politiques, econòmiques i socials, movent-se des de la lleialtat institucional amb transparència per empatitzar i atraure el ciutadà”, en Ramón Jáuregui afrontes, en el debat posterior amb els membres del Cercle per al Coneixement, les problemàtiques del model de finançament de l’Estat i del finançament que es proposava a l’Estatut en redacció. En aquest context Jáuregui afirmà, tot esforçant-se en parlar des del seu rol en el si dels òrgans de govern del PSOE i persona propera al president Rodriguez Zapatero “ que no es podia estendre el concert econòmic d’Euskadi i Navarra a la resta d’Espanya perquè la hisenda estatal s’enfonsaria”, i va afegir, tot acotant a la baixa els límits del finançament dels percentatges que es debatien i molt allunyats als que s’aprovaren en el Parlament de Catalunya el 30 de setembre, que “el problema català per guanyar autonomia és financer però s’ha de contextualitzar en les necessitats generals de l’Estat i el model associat” . Cal reconèixer que el debat fou respectuós però no amb un cert grau de tensió, de fet un soci va marxar a mig debat, arrel de la claredat de l’exposició i la immobilitat evidenciades; al acabar el sopar varem coincidir molts associats que ja sabien la crònica final escrita des del PSOE a Madrid, i que el desenvolupament de la societat del coneixement i la transformació del nostre model econòmic perillava. Molts ens varem sorprendre positivament pel vot favorable del PSC-PSOE en l’Estatut del 30 de setembre tot recordant la frase ‘aprobaré lo que salga del Parlamento Catalán”, malauradament els fets evidenciaren la certesa de les Paraules del Sr. Jáuregui, i ara a pesar dels dos anys que es disposava (el proper dia 9 d’agost es compleixen dos anys de l’entrada en vigor de l’Estatut) per assolir un acord en l’aplicació del finançament autonòmic, el temps s’ha exhaurit i es torna a la negociació a la baixa, volen aplicar una segona retallada, aquesta al marge del que la llei estableix, una retallada que al igual que al 2005 va acompanya de tensió i declaracions des d’autonomies, en les que el seu PIB esta molt condicionat per les subvencions, que s’atreveixin dir que “ no estamos dispuestos a asumir, como es garantizar sólo la financiación para los servicios fundamentales y no para el resto“, amb aquestes actituds difícilment Catalunya gaudirà del finançament requerit, a pesar del coratge del Conseller Castell i la unanimitat de les forces Catalanes en reclamar el finançament requerit per Catalunya de forma estable i permanent en el temps, El 9 d’agost no hi haurà acord sobre el finançament, tos els indicadors ho evidencies, la pregunta és que cal fer, ja que aquells aspectes basics per desenvolupar el nostre País segueixen pendents, en refereixo als que incorporava el document que fou presentat en seu parlamentaria a totes les forces politiques, Es pot accedir al document a la web del cercle , en el que s’explicitava la necessitat de Possibilitar que les empreses, les universitats, els centres de recerca i els instituts actuïn sinèrgicament, gaudint dels beneficis de la cooperació, la interrelació, la informació i la proximitat física i telemàtica, possibilitant que l’avenç científic esdevingui progrés social; Que cal facilitar l’aparició de noves iniciatives en àmbits emergents capdavanters; i en la necessitat de projectar Catalunya amb força a tot el món assumint capacitat de presència i actuació global i internacional, esdevenint pol d’atracció (desenvolupant capacitat d’atracció) de recursos humans i econòmics, nacionals i multinacionals. La resposta al que cal fer, no pot ser altra que continuar reclamant, exigint el que es necessari i just pel país, amb independència de la resolució del tribunal constitucional, una reclamació que no ha d’excloure cap via ni cap sector social, es hora de demanar la compareixença del president del Govern al Congreso, del president Montilla al Parlament, de recolzar al govern, però també fer sentir la nostra veu com a ciudatans als mitjans i al carrer reclamant el compliment de la llei a no admetre cap reducció del model e finançament de l’Estatut ni a que es limiti autogovern, a que es respecti el nostre desenvolupament que no es sols nostre es de les properes generacions. Parlar i negociar si, però amb data límit ja que els fets i el futur no espera, i fer-ho disposat a també a plantar-nos a dir prou i abonar, si fos requerit, els nostres impostos al govern Català perquè sigui ell qui els transfereixi mentre l’acord arribi i el compliment de la llei una realitat. Unes actuacions efectuades des de la convicció que sense recursos el futur es retalla i l’avens cap la societat del coneixement s’esfuma. Antoni Garrell i Guiu Barcelona 6 d’agost de 2008

No. Pel què sembla no en va tenir prou el secretari general de CDC, Felip Puig, amb el rebombori que va desencadenar fa ara una setmana, quan dilluns es refermava –encara que en unes altres paraules– en les seves crítiques a Montilla pel seu “baix nivell” de català. Si les primeres declaracions que en aquest sentit Puig havia fet, també a la RAC 1, van provocar durs enfrontaments dins l’hemicicle del Parlament de Catalunya –enfrontaments que el president de la Cambra va haver d’apaivagar i Oriol Pujol matissar–, no sabem què pot passar a partir d’ara quan Puig torna a la càrrega amb una qüestió tant delicat i sensible com ho és la llengua. Quan s’insisteix tant en un a qüestió com aquesta, hom té tendència a pensar que no es disposen d’arguments suficients a l’hora de contrarestar les iniciatives del govern o –i això seria molt més preocupant– que ens traeix el subconscient i que no acabem d’acceptar que un català nascut a Iznájar (província de Còrdova) li correspongui avui l’honor i la responsabilitat d’exercir la presidència de la Generalitat de Catalunya. El nostre país s’ha anat construint gràcies a la suma dels esforços de moltes persones, no totes elles nascudes a Catalunya i no per això ni més ni menys catalanes que qualsevol altre de nosaltres. Algú explicava fa anys, que si Catalunya hagués incrementat la seva població només amb el creixement vegetatiu dels habitants que poblaven el país a començaments dels anys 40 del segle passat, no seríem avui més de 2 milions de persones les que aquí viuríem. Quan això es deia, eren temps de la campanya “Som 6 milions”. Avui les estadístiques ens informen que a Catalunya no solament hi vivim més de 7 milions de persones sinó que d’entre els naixements fets a Catalunya l’any 2007, un de cada quatre eren fills d’un pare o d’una mare o d’un pare i d’una mare de nacionalitat estrangera. D’aquí que un dels molts reptes que tenim com a país, és que les persones que decideixen venir a viure entre nosaltres disposin de l’oportunitat d’integrar-se plenament i d’incorporar l’ús del català entre els seus hàbits el més aviat possible. D’aquí també el ple sentit que la política d’immersió lingüística que es ve aplicant a Catalunya té; una política que fins ara no havia estat mai qüestionada i que quan es qüestiona es com a conseqüència d’interessos partidistes que no fan més que enrocar postures que en res no beneficien la salut del català. Només ens falta que, en aquest context, algun membre destacat d’un rellevant partit polític retregui al més alt càrrec del govern del seu país el nivell de coneixement d’una llengua que, malgrat no és la seva materna, l’ha assumit i la defensa com a pròpia. Pel camí de qüestionar nivells de coneixement de l’idioma res de bo s’aconsegueix. I això sense tenir en compte que, a les alçades que ens trobem, argumentar en relació al nivell de català d’una persona pot ser, com a mínim, ofensiu per aquesta persona, ostenti o no alguna responsabilitat o algun càrrec públic. Bé faria el senyor Puig, abans de criticar ningú en relació al nivell de qualitat d’ús del català, que escoltés el seu entorn –també el d’alts càrrecs d’ara i d’abans– i possiblement descobriria que n’hi ha molts que no passarien la seva personal prova de nivell a la qual ha sotmès al president Montilla. Això sense tenir en compte aquells altres que, com el mateix Puig va reconèixer davant el micròfons de Catalunya Ràdio, continuen parlant en castellà amb els seus amics. És a dir amb persones que fa anys que viuen a Catalunya i, això no obstant, continuem valent-se del castellà per comunicar-se. Amb les coses de l’idioma no s’hi juga. I si de veritat volem prestar un servei al nostre país en aquesta matèria, bo serà que animem a tothom a utilitzar el català, encara que, en ocasions, l’accent i la pronunciació resultant no sigui la que els puristes voldrien. Al cap i a la fi el català, com qualsevol altre idioma, presenta formes i pronuncies diferenciades en funció de la zona geogràfica en la qual es viu i, a partir d’ara, les presentarà molt més en funció de la llengua materna de la qual es procedeix. Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de juliol de 2008

De tant en tant val la pena aixecar la vista i provar d’endevinar quines són les tendències de futur que acabaran consolidant-se. Internet és, possiblement, el camp on el ritme de creació i consolidació (i oblit) d’iniciatives és més frenètic. Nous projectes s’engeguen cada dia i d’altres que tot just ahir encara eren nous, desapareixen sense deixar rastre. Fa uns dies em va caure a les mans l’articlet “Ten web startups to watch”, de la revista Technology Review que feia precisament aquest valuós i arriscat exercici prospectiu. Aprofitarem la troballa i que ja som de ple a l’estiu per refrescar-nos especulant sobre algunes d’aquestes possibles novetats que poden convertir-se ens els nous Facebooks o YouTubes del futur immediat. Pinger és un d’aquests projectes de futur de la web social. Pretén desenvolupar un sistema basat a Internet que converteixi els ja clàssics SMS en missatges de veu. A diferència de les bústies de veu, aquesta comunicació corre via web i pot ser enviada i consultada en una multitud de plataformes, inclosos els telèfons mòbils. El producte va concebre’s com una forma ràpida i senzilla per a que executius i professionals poguessin deixar-se missatges que no interrompessin la seva activitat momentània. Curiosament, però, són dones d’entre 15 i 25 anys les que estan utilitzant-lo de forma més intensa. Diuen que l’any passat van enviar-se gairebé 1,9 bilions de missatges SMS, de manera que a poc que l’invent assoleixi una mínima quota de mercat, els inventors del producte poden fer-se d’or. Dash Express és un altre producte innovador i interessant, tot i que ja porti alguns anys en desenvolupament. No té res a veure amb cap detergent per la roba, sinó que es tracta d’un gadget per portar les lògiques de la web social als cotxes. No és com un típic GPS que rep informació de carreteres o, ni tan sols, dels GPS més avançats que es connecten a bases de dades a internet per donar informació sobre les rutes més col·lapsades o més recomanables. En aquest cas, l’intercanvi d’informació es produeix en els dos sentits i permet als conductors (o acompanyants, millor) compartir informació sobre serveis –restaurants, allotjaments, atraccions turístiques- que poden trobar a la ruta. Probablement és un tipus de dispositiu del que sentirem a parlar en el futur, però ja veurem si integrat al mòbil o als GPS. Sigui com sigui, pot ser un entreteniment útil per a les llargues cues estivals que patim a les carreteres eivissenques. Qik és potser el més interessant per les nostres contrades, en tant que s’anuncia com una eina que permetrà als turistes de tota mena, fer emissions en directe des dels seus mòbils i cap al món, a través d’Internet. El sistema és relativament senzill: un aparell que combini capacitats de gravació de vídeo i connectivitat a la xarxa (ergo, la majoria dels telèfons mòbils venuts durant el darrer any) i un programa que aprofiti compacti aquesta informació i l’enviï a una plataforma web que la converteix en flash (com qualsevol vídeo de YouTube, per entendre’ns) i que pot ser automàticament aprofitada i publicada des de qualsevol altra web o sindicada per qualsevol altra dispositiu connectat a la xarxa (és a dir, un altre telèfon mòbil, per exemple). Fins i tot el sistema ha de permetre respondre a l’emissor en temps real, que podrà rebre els comentaris i reaccions al seu vídeo, que passa a ser una espècie de postal instantània, audiovisual i interactiva. Això són només tres d’entre les dotzenes de nous projectes i idees que estan fent-se un lloc en el panorama de la Internet del futur immediat. En la major part de les ocasions, no es tracta de grans invents tecnològics o nous desenvolupaments industrials de complexa construcció, sinó de pensar creativament en nous usos i aprofitaments de tecnologies que ja existeixen i estan al nostre abast. A Internet, més que enlloc més, innovació equival a imaginació. La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 7 de Juliol de 2008.