“Estem davant les pitjors dades d’exclusió i gravetat social a Catalunya” va sentenciar Francina Armengol. El risc de pobresa al nostre país s’enfila al 30%, amb l’increment d’un milió de persones després de l’esclat de la pandèmia. “Les coses no s’han fet bé, no s’ha atacat l’arrel del problema, sinó que s’han anat tapant forats” i, actualment, la pobresa a casa nostra s’ha cronificat.

Per la seva banda, Marc Simón va defensar que “una societat amb grans desigualtats no és sostenible”. Per això és tan rellevant el paper que desenvolupen les entitats del tercer sector, “estant a prop de les persones, amb més intensitat i amb una mirada global per impulsar el canvi i empènyer les administracions públiques que s’hi sumin”.

“Cal que les polítiques socials siguin una prioritat” dels governs va afirmar al seu torn Francesc Roig. Als darrers anys, la despesa de les entitats socials ha augmentat un 21% mentre que les ajudes públiques només ho han fet en un 3%. “L’administració ens ha de garantir un bon finançament per poder seguir fent la feina”.

En aquest sentit, Francina Armengol va dir que tenia “esperança en la llei del Tercer Sector” i va reclamar l’eliminació de les barreres administratives, digitals i socials de les ajudes socials que fan que no arribin a tothom que les necessita.

A més, Francesc Roig va afegir la creació d’un parc d’habitatge públic, l’impuls d’un sistema fiscal que “redistribueixi la riquesa en el sentit òptim per a tothom” i un pla de xoc contra l’atur juvenil.

Finalment, Marc Simón va afirmar que qualsevol acció i política social no pot ser a curt termini. “No hi ha solucions generals, sinó que han de ser personalitzades, fent de la persona actor de canvi i implicant-hi tota la societat”.

“La meva impressió és que estem davant d’un canvi molt profund de l’economia de mercat, que requerirà de nous reequilibris per optimitzar els recursos escassos i la seguretat alimentària, sanitària i geopolítica” va anunciar Antón Costas. Com definim, en democràcies liberals, els nous equilibris plantejats és el quit de la qüestió.

Durant la seva intervenció, Teresa Garcia-Milà va defensar que “aquest model econòmic sostenible ha de ser de creixement”. Però va advertir que havia de ser “inclusiu i socialment responsable”. En aquest sentit, va ressaltar la importància de l’educació per tal que el model econòmic fos viable. “Sense progrés tecnològic no ens en sortirem”, va afegir.

Al seu torn, Carles Puig de Travy va emfatitzar en l’impuls de l’economia circular i la responsabilitat social de les empreses com a actiu i no com a despesa.

Tenim un país amb PIMES massa petites, ‘cal un pla de govern a 5 o 10 anys’ que tingui com a objectiu impulsar el creixement de la petita i mitjana empresa, dissenyar una fiscalitat específica per a PIMES i incentivar-ne les fusions, va demanar Josep González durant la seva intervenció. ‘Hem abusat del low cost i amb la pandèmia i la guerra ens adonem que ens manquen indústries imprescindibles a casa nostra‘. En aquest sentit, va reclamar polítiques de reindustrialització que apostin per l’autosuficiència del país.

Jordi Renom, al seu torn, va afirmar que ‘estem sobre diagnosticats’ i cal una estratègia ben planificada per ‘actuar i potenciar el canvi’. Cal preparar la societat i la indústria per a l’escassetat de recursos i la lluita contra el canvi climàtic. La reconversió industrial és necessària, cap a nous models de producció i consum enfocats cap a l’economia circular.

Josep Sánchez-Llibre va alertar del risc de desindustrialització degut a polítiques de decreixement impulsades per determinats grups polítics, i polítiques fiscals i mediambientals ‘restrictives i abusives’.

Preguntats pels fons Next Genration, els ponents van alertar d’una certa opacitat en la informació per part de l’administració central i del risc  que els diners no arribin a les petites i mitjanes empreses.

L’acte està emmarcat dins del cicle “Les noves muralles”, en motiu dels dos-cents anys d’història d’Amics del País, i que pretén dialogar entorn als principals reptes que la societat d’avui ha de fer front per projectar el seu futur. “Una de les muralles actuals que cal enderrocar és la creixent i incòmoda desigualtat”, va afirmar Miquel Roca, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País durant la seva presentació. En aquest sentit, Ismael Palacín, Joan J. Guinovart i Lluís Torner van conversar en com el coneixement pot lluitar a favor de la cohesió social.

A principis del segle passat, menys d’un 10% dels infants acabaven l’escola obligatòria. El 1970 hi havia un 80% de fracàs escolar. El 1980, el 40% dels joves no seguien els estudis post obligatoris. Però des del 2000 som un dels països d’Europa amb més percentatge d’universitaris i una de les regions del món (juntament amb Suècia i Països Baixos) amb més ascensor intergeneracional social ascendent. Això, va dir Ismael Palacín, ha estat gràcies a “una generació que va fer la revolució construint escoles per a tothom”.

No obstant, encara avui tenim un sistema educatiu molt segregat i una desigualtat preocupant en extraescolars, en matemàtiques, ciències i anglès, fet que condiciona les oportunitats dels infants i joves i, per tant, la cohesió i la democràcia de la nostra societat. “Les universitats de ciències i tecnologia són les més elitistes” va alertar Palacín. En aquest sentit, va defensar que “el repte de la nostra generació ha de ser el de garantir l’aprenentatge rellevant i amb sentit per a tothom”.

En el seu torn, Joan J. Guinovart va alertar del problema que tenim amb la falta d’interès dels joves per les matemàtiques i les ciències, problema que s’agreuja en les noies. Calen noves maneres d’aproximar la ciència i la investigació a la primària i secundària perquè “les societats que seran capdavanteres al segle XXI són les que tinguin els científics més creatius, els enginyers més innovadors i les universitats i centres de recerca més ben preparats”.

En aquest mateix sentit, Lluís Torner va afirmar que és imprescindible tenir gent qualificada i amb pensament crític a casa capaç d’accedir, entendre i valorar el nou coneixement, ja que “si els hem d’anar a buscar a fora, no hi arribarem a temps”. A més, va fer una crida a les institucions a vigilar que no tornin a construir barreres administratives que frenin el desenvolupament científic i la transferència de coneixement.

“Avui iniciem un cicle per celebrar els dos-cents anys d’història ininterrompuda de la SEBAP al costat del progrés de la ciutat i del país” va anunciar Miquel Roca, president de l’entitat. ‘L’escolarització i l’educació dels infants , la protecció del treball de les dones, la promoció d’habitatge social i, més recentment, les 150 beques de postgrau a estudiants d’universitats del nostre país’ són algunes de les fites rellevants que Miquel Roca va enumerar durant el seu discurs de presentació. Un altre fet històric de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País va ser el seu paper destacat en la fundació de la Caixa de Pensions de la Vellesa el 1904 de la mà de Francesc Moragues, soci de l’entitat.

La Caixa de Pensions de la Vellesa i l’Estalvi es va crear amb els fons d’aprovisionament que van recol·lectar els associats d’Amics del País per fer front als desperfectes arran dels conflictes socials de l’època. I des d’aleshores, els beneficis de l’entitat després de reserves s’han destinat a accions socials i benèfiques. “La Caixa de Pensions i Estalvis va néixer abraçada al compromís social”, va afirmar Isidre Fainé, que durant la seva intervenció va repassar els més de cent anys de trajectòria de l’entitat i els valors que l’han acompanyat fins a dia d’avui: “la responsabilitat, la defensa de l’interès col·lectiu, la llibertat, la confiança, el compromís, la prudència, el coratge, la perseverança, el coneixement i la qualitat del servei”.

Actualment, el patrimoni de la Fundació “la Caixa” supera els 20.000 milions d’euros i “el pressupost de l’obra social, actualment de 500 milions d’euros, ha estat protegit fins i tot en els moments més difícils”, com la crisi de 2008.

Preguntat per les perspectives de futur, Isidre Fainé ha emfatitzat en la importància de treballar per protegir la infància i la vellesa de la pobresa i l’exclusió social, com també el foment de la investigació i el coneixement.

Quin model de mobilitat volem?

La crisi climàtica, la revolució tecnològica i el model de ciutat són els principals reptes que ha de fer front de manera integral i coordinada el sistema d’ infraestructures del nostre país. Cada dia entren a Barcelona cinc-cents mil vehicles, generant un milió de desplaçaments diaris; vint-i-quatre mil camions passen diàriament per l’entorn metropolità sense tenir ni origen i destinació a la capital catalana; es preveu que el comerç electrònic augmenti en els propers quatre anys entre un 200-300%, amb l’increment implícit dels repartiments de paquets. A més, la Unió Europea ha sancionat Barcelona en més de dos mil milions d’euros des del 2010 per la mala qualitat de l’aire i la ciutadania ha redescobert l’espai públic i reivindica el seu dret a gaudir-lo. En aquest context, “quin model de mobilitat volem?”, es va preguntar Ricard Font.

Segons el president dels FGC, Catalunya ha d’apostar per una “xarxa de transports d’alta capacitat” que faci “guanyar temps, diners i millori la sostenibilitat mediambiental”. “Això és el que planteja la UE amb els fons Next Generation”, va afegir. També va defensar l’existència d’estacions intermodals, per facilitar diferents tipus de vehicles segons les necessitats específiques de cadascú, i la construcció d’aparcaments dissuasius en vol.

“No es pot emetre el missatge de rebuig a l’automòbil perquè hi depenem en PIB i en llocs de treball”

Al seu torn, Salvador Alemany va assenyalar que “no es pot emetre el missatge de rebuig a l’automòbil perquè hi depenem en PIB i en llocs de treball”. En aquesta mateixa línia, va afirmar que “no s’hi val tot en la gestió de la mobilitat sota el concepte de la sostenibilitat i la qualitat de l’aire” i, per tant, si es limita la capacitat d’absorció de la infraestructura amb menys espai de circulació per al cotxe, augmenta la congestió, que és el principal “enemic” en la lluita contra el canvi climàtic.

Pel que fa a la caiguda de les concessions de les autopistes, l’expresident d’Abertis va lamentar que no “s’hagués engegat un sistema alternatiu amb un model harmònic al conjunt de l’estat” que respongués, alhora, la “gran directiva europea” que és “qui usa paga”.

“Barcelona no pot donar l’esquena al port”

Mercè Conesa, per la seva banda, va reclamar més inversió i que els accessos viaris i ferroviaris al Port es realitzessin a curt termini.  De manera paral·lela, va afirmar que “Barcelona no pot donar l’esquena al port” perquè la infraestructura gestiona més del 25% del comerç exterior de tot l’estat espanyol i representa l’1,6% del PIB de Catalunya. És per aquest motiu que la presidenta va presentar l’Horitzó 2025 de la institució que, a través d’un diàleg constant entre l’estat espanyol, la Generalitat i l’Ajuntament, vol “alinear el port amb la voluntat de la ciutat” per tal de poder seguir creixent de “manera respectuosa” amb el medi ambient i amb la ciutadania.

“Estem disposats a aprofitar l’oportunitat de convertir l’aeroport de Barcelona en un hub internacional?”

Finalment, Maurici Lucena va sentenciar que “l’hora per Barcelona i Catalunya és greu”, pel que fa a la urgència per prendre la decisió sobre l’ampliació de l’aeroport. “Estem disposats a aprofitar l’oportunitat de convertir-lo en un hub internacional” i atraure més “talent internacional i inversió en start-ups”? En relació a aquest punt, el president d’AENA va voler desmentir les veus que afirmen que no cal ampliació perquè ja tenim Girona i Reus: “No hi ha cap aeroport al món que sigui un hub utilitzant connexions amb altres aeroports”.

Durant la cloenda, Miquel Roca i Junyent va firmar que “les crisis o fan ciutat o l’enfonsen”. I, en l’àmbit de les infraestructures, “fer ciutat” significa generar un model d’infraestructures integral que dialogui entre tots els agents operatius” perquè “el futur es juga aquí”.