Durant el discurs de benvinguda, Roca va destacar la rellevància de l’acte. En primer lloc, va afirmar, perquè “una peça fonamental de l’estructuració d’un estat autonòmic és el seu finançament”. I, en segon lloc, perquè el professor Castells és una de les veus més autoritzades per analitzar les eines necessàries per finançar correctament l’assumpció de responsabilitats per part dels territoris, ja que la seva trajectòria acadèmica, política i professional avalen el gran coneixement que té en l’àmbit del finançament, del federalisme i de l’economia pública.

L’exconseller va iniciar la seva ponència celebrant que el finançament de la Generalitat de Catalunya “torni a estar damunt la taula” arran del pacte entre el PSC i Esquerra que va fer possible la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. “L’últim acord en matèria de finançament autonòmic es va signar el juliol de 2009, aviat farà setze anys”, va puntualitzar Antoni Castells, que va lamentar que “durant tot aquest període, el debat fiscal ha quedat al marge del debat polític”, perquè el protagonisme de la via independentista ha allunyat l’atenció de les qüestions estructurals de l’autogovern. “I si Catalunya no es posa al capdavant, no hi ha reformes significatives en l’estat de les autonomies”, va destacar.

L’Agència Tributària de Catalunya

Un dels principals punts de l’acord d’investidura entre el PSC i Esquerra és l’acord sobre el nou finançament de Catalunya, que es basa en tres pilars. El primer és que l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) esdevingui la responsable de gestionar tots els impostos recaptats al territori. “Aquest és un objectiu de gran transcendència i ambició, però també extraordinàriament complex” va avisar el catedràtic de la UB, ja que, per assolir-lo, caldrà una preparació tècnica de primer nivell, un aparell administratiu altament qualificat i, sobretot, una col·laboració operativa i lleial de l’Agència Tributària Estatal (AEAT). “Aquesta col·laboració, però, no es preveu fàcil ni immediata”.

El càlcul dels serveis de l’Estat

El segon pilar clau del model és el càlcul de la quantitat que l’Estat presta en serveis a Catalunya. En aquest sentit, Castells va proposar prendre com a referència el criteri utilitzat per al càlcul del cupo basc. “Probablement la xifra resultant seria molt inferior a la que implícitament es considera en l’actualitat; tanmateix, resultaria difícil justificar que s’apliquessin quanties manifestament diferents al País Basc i a Catalunya per calcular la mateixa magnitud”, va explicar. La conseqüència directa d’aquest càlcul —si es fa amb rigor i transparència— podria suposar “una millora notable per a les finances catalanes”.

Anivellament i solidaritat

El tercer element essencial del nou model de finançament per a Catalunya és el càlcul del grau d’anivellament entre comunitats autònomes. Actualment, aquest grau s’aproxima al 100%, “un fet insòlit en els sistemes federals comparables”, va sentenciar Antoni Castell, perquè “el model vigent fa que una part molt significativa dels impostos recaptats a Catalunya no tornin al territori, sinó que es destinin a finançar serveis en altres comunitats”. “Reduir aquest desequilibri no significa trencar amb la solidaritat”, sinó fer-la proporcional, equilibrada i fonamentada en criteris tècnics clars i públics, va clarificar.

Una resposta específica per a una realitat singular

Pel que fa a l’especificitat de l’acord de finançament, Castells va defensar que “l’experiència i el sentit comú diuen” que quan existeix un conflicte perfectament localitzat territorialment, s’han d’adoptar solucions específiques per al territori en qüestió. “Així ho han fet altres països amb èxit”, va assenyalar. El que es planteja no és una reforma global del sistema autonòmic, sinó una solució feta a mida per a una comunitat amb unes aspiracions i unes necessitats també específiques.

Per altra banda, l’exconseller va afirmar que “obrir la porta a un finançament específic, o singular, per a Catalunya, podria ser el primer pas per a un acord bilateral, específic i ampli, que permetés pactar unes noves regles per a l’autogovern de Catalunya dins d’Espanya”. I això permetria acabar amb la provisionalitat i anormalitat democràtica que viu Catalunya des que, el 2010, el Tribunal Constitucional “va fer saltar pels aires” l’acord entre Catalunya i Espanya, que era l’Estatut.

La importància de la unitat política

No obstant, perquè aquest escenari pugui esdevenir realitat, caldrà unitat dins del catalanisme polític. Només amb una posició forta i cohesionada es podrà fer valer una proposta seriosa davant del govern espanyol. La divisió debilita, mentre que el consens enforteix qualsevol demanda. Com es va defensar en l’acte, és hora de reconstruir espais compartits, posar el país al centre i abordar les reformes estructurals amb una mirada a llarg termini. Catalunya, si juga bé les seves cartes, pot tornar a liderar el debat territorial a Espanya. Però perquè això passi, caldrà convicció, preparació tècnica i intel·ligència política.