Segurament, la primera vegada que vaig sentir parlar de l’ètica va ser a l’escola, com concepte oposat a la religió. “Fas religió o ètica?” era la pregunta. Com si poguessin coses oposades… Potser aleshores intuïa més o menys què era la religió, però l’ètica… què devia ser l’ètica? Després entendria que no hi ha res més religiós que l’ètica. O que l’ètica és una versió laica de la moral catòlica que a casa m’havien ensenyat. A la facultat, l’antropologia em va fer entendre l’ètica com un fenomen cultural més. Com una part de l’ADN d’un grup social. Amb alguns filòsofs discutíem si hi havia una ètica transcultural, comuna a tota la naturalesa humana, o bé si hi ha diverses ètiques, comparables, diferents i, per fer servir una paraula força academicista d’aquells anys ’90, incommensurables. El que aquella ètica de l’escola i la de la universitat tenien en comú és que totes s’imaginaven l’ètica com a un codi moral compartit. Una mena de llibre d’instruccions que marcava els límits de la conducta individual. L’ètica eren els manaments light que regien la vida social. Tan acceptats tàcitament per tothom, com explícitament se n’acceptava la sanció per a qui els incomplís. Un món ordenat i propi de la Modernitat, una mena de dolça Arcàdia on allò bo tenia recompensa i allò dolent, càstig. Però aquell món ordenat de la Modernitat, on teníem els móns endreçats per Primer, Segon i Tercer, es va desendreçar. Alguns diuen que la tecnologia ens l’ha capgirat. Altres, que ha estat el capitalisme salvatge. Zygmunt Bauman ha fet fortuna qualificant aquests temps inestables com a “líquids”, tot i que ja fa 165 anys que Marx i Engels anunciaven que tot el que és sòlid és desfà a l’aire. Potser el món mai va estar gaire endreçat, però endreçadet s’explica millor… En qualsevol cas, hem arribat a uns temps força convulsos on la tecnologia ha transformat totes les dimensions de les nostres vides sense marxa enrere possible. Les classificacions i les limitacions clàssiques, l’ordre, les distàncies, la durada, els tempos de qualsevol cosa s’han alterat. Google em proporciona més informació i més ràpidament que si tingués a la meva disposició una biblioteca de dimensions borgesianes. Facebook em manté connectat a una família virtual constant, fidel i propera de més 200 persones separades per milers de quilòmetres. Twitter em permet arribar -with a little help from my friends- a milers de persones en minuts. Linkedin em posa a sis clicks del President Obama. Tot són fites impensables fa 30 anys, quan no tenia clar com diferenciar ètica de religió. Si avui tots aquests límits analògics s’han vist superats, què passa amb els límits ètics? Fins fa quatre dies, l’ètica regulava els límits del bo i el dolent de les nostres dolces comunitats analògiques i integrades. Però, ara? Què fem ara amb tanta modernitat líquida? Què fem amb l’estereotip de l’individu actual, hiperconnectat i, alhora, hiperaïllat? Un individu que pot fer el que vulgui, quan vulgui, on vulgui, protegit per l’anonimat de la xarxa. Com fer efectius els límits de l’ètica davant d’individus tant escorredissos? Per què dir la veritat sobre qui sóc a un fòrum d’internet? Que farà que no insulti, enganyi i menteixi a qualsevol persona amb qui em trobi a una xat? Qui m’impedirà perseguir menors a Facebook? Qui m’impedirà comprar-me una impressora 3D i imprimir-me demà mateix un rifle semiautomàtic amb les instruccions i els patrons que han estat alliberats per Internet? S’ha consolidat la idea d’un món 2.0 i un jovent 2.0 individualitzat fins a l’excés. Addicte a espais virtuals, videoconsoles i connexions digitals de butxaca. Un jovent despreocupat, desconnectat de la realitat real per abús de connexions virtuals inútils, lúdiques i prescindibles. Exemples? Gairebé 16 milions de persones diferents estan jugant diàriament al Candy Crush Saga. Deu vegades més usuaris té Instagram, penjant fotos dels seus peus, gats i culs. Una broma comparat amb els 400 milions d’usuaris que Twitter espera assolir abans de final d’any. Xavalla comparats amb els més de 1.100 milions d’usuaris que diu tenir Facebook. 1.100 milions d’usuaris: d’aquí quatre dies, hi haurà més gent a Facebook que a tota la Xina. Fent què? Posant-se “likes” i jugant al Candy Crush Saga. On és l’ètica en aquest paisatge descarnat, poblat de zombies hiperconnectats? I la resposta és “a tot arreu”. Les xarxes socials no s’han endut les normes que regien la conducta de la Modernitat. Les han transformat. Les han fet, és cert, més dúctils i líquides. Però no han desaparegut. Ni tan sols s’han afeblit. Al contrari. La sanció social s’ha magnificat a través de les xarxes socials. Hi ha una ètica 2.0 emergent, que no tolera abusos, que no permet que res passi desapercebut. Els ulls de l’ètica digital s’han fet multidireccionals i omnipresents. La sanció ètica ja no és només de dalt-a-baix i entre iguals, sinó que també s’ha tornat bottom-up. I de quina manera… Les xarxes socials ofereixen molts exemples al llarg dels darrers anys de capacitat d’autoorganització, de coordinació de-baix-a-dalt, de pressió i sanció popular, amb molta més efectivitat i rapidesa que cap corpus de normes ètiques del passat. Egipte i la Primavera Àrab van donar un dels exemples més socorreguts. Fa poques hores, l’etiqueta #volemvotar ha estat Trending Topic mundial arran d’una mena de flash mob espontània sorgida d’aquest raconet del món. És cert que les xarxes socials i aquesta ètica 2.0 emergent tenen moltes limitacions i que no fan miracles. En última instància, són productes de la nostra societat i, per tant, estan condemnats a heretar totes les nostres manies i misèries (no cal més que veure què ha fet Egipte amb la seva Facebook Revolution). Però malgrat això, una ètica 2.0 ha canviat les regles del joc, eixamplant-les i democratitzant-les. Les ha fet més accessibles. Sense caure en excessos d’innocència, cal assumir que en aquest món 2.0 res mai més serà igual. Res s’escapa als ulls de 400 milions de tuitaires. Tot es pot compartir entre 1.100 milions d’usuaris de Facebook… mentre fem una partideta al Candy Crush Saga.