Fa pocs dies vaig assistir a una conversa on van sorgir temes com el desencís de molta gent per la política, la manca de confiança en els partits polítics, els valors que impregnen la societat, i el fet de què una part significativa de la societat actual, en especial el joves, mostren una clara predisposició a activitats evasives de la realitat tot renunciant a assumir compromisos col•lectius, activitats que obliguen a esforços permanents. També parlaren del fet que els joves estan immersos en la cibercultura que els porta a construir noves realitats mercès a la virtualitat. Seguint aquest línia, i enquadrant la seva afirmació en l’excel•lent evolució econòmica, una de les persones sentencià “ara tot és més fàcil que abans i els joves tenen les màximes facilitats per fer el que vulguin i construir la seva pròpia vida …”, tot afegint, “inclús és molt més fàcil avui emancipar-se que fa uns anys, ja que ara es pot comprar un pis i pagar a 30 o 40 anys en contrapunt als 15 o 20 d’abans”. Al sentir aquest afirmació, va venir-me a la memòria la informació publicada a finals de maig del “Observatorio Joven de la Vivienda” corresponent al quart trímetre del 2006. En ella s’indicava que els joves entre 18 i 35 anys que volguessin adquirir un habitatge d’uns 90 metres quadrats útils, tenien que destinar-hi el 69% del seu salari, un fet agreujat per les pujades del tipus d’interès. Una xifra que duplica el percentatge recomanat per poder afrontar la hipoteca sense angoixes, i és 10 punts més alt que l’any anterior. Unes dades que contrasten amb les excel•lents dades macroeconòmiques de l’Estat que certifiquen que portem 10 anys de creixements espectaculars, que el PIB s’incrementa més ràpid que la mitjana europea, i que es continuï creant ocupació, circumstàncies que fan que sovint s’oblidin els aspectes micro, o les alertes que s’efectuen des d’organitzacions supranacionals. Un darrer exemple el varem tenir fa pocs dies en l’ informe de la OCDE sobre ocupació, en ell s’explicava que el salari mig real dels espanyols va perdre un 4% del seu poder adquisitiu en la dècada 1995-2005, essent l’estat Espanyol l’únic país dels 30 membres de la OCDE on es va perdre poder adquisitiu. Òbviament aquesta xifra s’ha d’enquadrar en l’important creació d’ocupació, que permet augmentar els ingressos de les unitats familiars, però posa en evidencia que una gran part dels llocs de treball generats siguin poc qualificats i amb remuneracions baixes, el que explica la disminució del salari mig, conseqüentment llocs de treball que no aprofiten les potencialitats derivades de la formació de la població, i que fonamenten una competència basada en costos, en lloc d’una economia altament competitiva per integrar les potencialitats de la innovació, la productivitat i la globalització que requereix l’economia del coneixement. La baixada de salari mig, arrel del increment de salaris baixos i amb alts nivells de precarietat, origina que augmenti el nombre de persones per sota del llinda de pobresa relativa, i la distància entre els que guanyen més i els que guanyen menys, uns fets que minven la cohesió social i són fonts de tensions quant arriben els períodes de menors creixements. L’absència de l’explicitació de problemes existents no hauria d’implicar que no siguin reconeguts, sense alarmisme, per qui té competències, i s’endeguin les politiques escaients. Conseqüentment, el que és requerit, és evitar els missatges excessivament triomfalistes, per guanyar reconeixements, ja que aquest tipus de notícies no generen els entorns de canvi anticipats, els quals són requerits per potenciar el model econòmic per permetre que es tregui rendiment dels titulats en les universitats, i dels resultats dels avenços tècnics i científics. Uns missatges que condueixen a que s’arrelin i efectuïn afirmacions com la que sorgir en la conversa que feia referència al inici, tot evidencien desconeixement de la realitat, i sensibilitat pels milers de joves, que amb un salari al voltant els 1.000 euros han de lluitar per obrir-se camí en el sí d’un model econòmic mancat d’empreses i llocs de treball capaços de canalitzar l’enorme potencial, de la qual disposen les noves generacions sorgides de la universitat i educades en un espai Europeu sense fronteres. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement www.cperc.net Juliol 2007. Aquest article fou també publicat a e-noticies la primera setmana de juliol. per accedir a la versió publicada un clic aquí