He tingut l’ocasió de llegir un escrit de l’investigador mèdic Jesús Villar, i he pensat que m’agradaria compartir-lo amb vosaltres a través de la nostra revista. “Hi havia una vegada un país molt gran, governat per un rei, on les persones vivien en petites ciutats emmurallades. Una d’aquestes ciutats es deia Noím. Per raons diverses, tota la població de Noím sabia com eren d’importants cinc persones de la mateixa ciutat. Aquesta característica feia que la gent de Noím es dividís voluntàriament en membres importants (cinc individus) i membres no importants (la resta dels habitants). Els importants sabien tot, o gairebé tot, el que era d’interès pels no importants. El que més cridava l’atenció de Noím era que els habitants no importants no mostraven cap inclinació per establir vincles d’amistat, o qualsevol tipus de relació més o menys afectiva, amb els importants, i que es considerava normal que així fos, de fet fóra mal vist d’altra manera. Un dia un d’aquests cinc importants va ser cridat al palau reial, molt allunyat de Noím. L’home va abandonar Noím per endinsar-se en un món desconegut. Després de molts dies de caminar i quan es trobava perdut, va veure a la llunyania una petita ciutat emmurallada d’aspecte molt similar a Noím. El nom de la ciutat era Veím. La ciutat li recordava molt a Noím. El seu primer desig va ser el d’entrevistar-se amb alguna de les persones importants de Veím. Quan ho va demanar, la cara de sorpresa dels veimistes el va desconcertar. De cadascun dels habitants que trobava, obtenia el mateix moviment d’esquenes. Ningú no semblava conèixer el nom d’aquest o aquests habitants importants. Va ser la fornera qui el va convidar a passejar pels carrers de Veím. Mentre parlaven ell observava que la dona saludava amb una exquisidesa sorprenent a tots els veïns amb què es trobava. Però ella no era ningú important, de fet tota la gent de la ciutat era important. A Veím no hi havia gent no important: qualsevol era considerat un element essencial pel bon funcionament de la ciutat. Tots eren igual d’importants. No era qüestió de demostrar qui sabia més, sinó d’aprendre sempre coses noves, d’interès pel grup o per l’individu. A Noím la persona impotant se sent sola perquè amb tenr-se a si mateix i als altres quatre importants pensa que ja en té prou. En canvi, la soledat de l’important és una malaltia que no existeix a Veím. Així doncs, va dir adéu a tothom i va continuar el seu camí fins que va arribar al palau del rei, on aquest l’esperava. Ell li va parlar del seu viatge i del seus desigs de canviar l’estructura política i social de Noím, donat tot allò que havia vist. Després d’escoltar atentament, el rei se li va apropar a l’oïda i, sense que ningú els escoltés, li va explicar el secret de com arribar a ser important. Ara havia descobert el secret de Veím i va tornar a Noím perquè tothom allà fos important. Però aquesta és una altra història que us explicaré en el proper article.” Ah! Us esteu preguntant quin és el secret que va rebre del rei, oi? Cadascun de nosaltres tenim alguna cosa important que desconeixem o que no valorem en els altres. Ara és el moment de posar en pràctica el secret del rei de com fer que els altres, que ja són importants, se’n sentin.

A propósito de “la década del conocimiento (2005-2015)”, Propuesta por Jordi Pujol En octubre de 2002, la Asociación Cercle per al Coneixement publicaba el documento: “La Societat del Coneixement: Una Oportunitat per Catalunya, Reptes i Instruments”. El documento, surgido del trabajo de unos 20 asociados, describía las conclusiones del análisis efectuado a los polos de innovación mundial más significativos (Montreal, Boston, San Francisco, Ulu, Bangalore, etc.), enumeraba las magnitudes clave, en cuanto al desarrollo de la sociedad del conocimiento, en Catalunya, y efectuaba una serie de propuestas para hacer del desarrollo científico y tecnológico la clave de competitividad y progreso del país en el marco de la sociedad del Conocimiento. Es desde las convicciones que originaron la constitución del Circulo para el Conocimiento, y los análisis y propuestas efectuados en les diversos documentos elaborados por el Circulo, que recibimos con satisfacción las propuestas que Jordi Pujol pronunció el pasado octubre en el Circulo de Economía de Barcelona con el titulo “Un gran Projecte de Futur: la dècada del coneixement (2005-2015)”, un discurso elaborado desde la perspectiva de quien, como el mismo hace constar, tiene un ’conocimiento muy completo del país, de sus necesidades, de sus posibilidades y de los objetivos que se puede proponer’, que evidencia el compromiso del expresidente de la Generalitat con el futuro de Catalunya, y que no debería ser considerado cono un discurso o una propuesta más. Los datos macroeconómicos, las nuevas fuentes de generación de valor, consecuentemente de progreso social, las nuevas realidades sociales, los nuevos escenarios mundiales, … , lo evidencian a la vez que exigen no adoptar posiciones defensivas o de ‘esperar y ver’. Ciertamente las ‘posibilidades que ahora disponemos son mucho mayores’ que las de principios de los ochenta, desde entonces muchas cosas han cambiado. La industria ha multiplicado su capacidad de generación de valor, los niveles de bienestar han alcanzando valores muy significativos. Se han afrontado los retos de la investigación, la innovación, y la globalització, que la revolución científica-técnica y el proceso de internacionalización y liberalización mundial aportaban. Ahora todos percibimos que les reglas en que se basan les pautas de relación social, los modelos educativos, los procesos de generación de valor económico, los criterios de toma de decisión, las conductas y los valores están cambiando. Hoy en día, con independencia del grado de formación y capacidad de discernir entre la falsedad o la certeza, los individuos disponen de mas información que en cualquier generación precedente. El correcto uso de les informaciones, determina el perfil cultural del país, al igual que condiciona la capacidad de generar bienestar, progreso y competitividad. Estemos inmersos en la Sociedad del Conocimiento donde “la generación, el procesamiento y la transmisión de la información se convierten en las fuentes fundamentales de la productividad y el poder, a causa de las nuevas condiciones tecnológicas, Manuel Castells: La era de la información”. Una sociedad que apoya su actividad agraria, industrial, de servicios, etc., en la simbiosis entre la Ciencia, la tecnología y diseño, en contraposición a la sociedad industrial caracterizada básicamente por los recursos productivos y las materias primas, un hecho que varia significativamente el desarrollo y significación del trabajo abriendo una nova etapa caracterizada per nuevos retos y desafíos. Es, en este contexto, donde debe encuadrarse la propuesta del presidente Pujol. Una propuesta que exige reflexión y ser asumida como a “proyecto de país, un proyecto catalán, capaz de aglutinar complicidades”, un proyecto que coloca el conocimiento en el epicentro del progreso, que exige hacer de la formación, la investigación, la colaboración Universidad empresa, y el apoyo al emprendedor el eje que vértebra el desarrollo y la generación de valor en un contexto de progreso social. Una opción que requiriere de la “complicidad de todos y donde resulta imprescindible el impulso de las Instituciones”. Afrontar “La década del Conocimiento”, exige personas altamente especializadas y un alto nivel formativo en general. Los indicadores permitían afirmar que los ciudadanos de Cataluña disponen del nivel educativo más alto de su historia, sin embargo, aspectos clave para el progreso economizo y social tales como la cultura del riesgo, implícita en los procesos innovadores, el espíritu emprendedor, los nuevos modelos de organización, gestión y producción, la importancia de la terna Ciencia, tecnología y diseño, no estan explícitamente incorporados en el sistema educativo y tampoco son considerados valores clave por la mayoría de los ciudadanos. Sin asumir plenamente estos hechos no es posible que Catalunya alcance un papel destacado en la sociedad del conocimiento, y des de luego, asumir este desafío implicar aceptar, tal como indicaba en su intervención Pujol, que “la sociedad no puede avanzar sólo mediante grandes iniciativas periódicas” siendo requerido aceptar que “debemos confiar más en proyectos a largo plazo aplicados sistemáticamente”. Ajustar los valores que rigen la sociedad industrial y posibilitar el desarrollo de la sociedad del conocimiento, requiere acercar el desarrollo científico a los ciudadanos disponiendo de mecanismos de divulgación y penetración de la ciencia y la tecnología. En esta línea, debería favorecerse tanto la relación, la interactuación y el diálogo Ciencia–Sociedad-empresa, como ajustar los curriculums formacionales entendiendo la educación como el proceso “que permite adquirir las capacidades que posibilitan aprender a aprender, y desaprender, a lo largo de toda la vida, esto implica: saber utilizar les informaciones disponibles interrelacionarlas para generar los conocimiento que permiten abordar los desafíos que se presenten”, proceso formativo que exige materiales pedagógicos que faciliten la comprensión los avances científicos, y disponer de los instrumentos que, conjuntamente con la asimilación de los conocimientos permitan la experimentación concurrente de los mismos, el proceso educativo debe asumir que en la actualidad adquirir experiencia, como información asimilada y contrastada, es posible sin el transcurso natural del tiempo y la sucesión de hechos que se presentan. Al mismo tiempo, convertir el avance científico en PIB exige la continuidad del mundo científico y empresarial, una continuidad basada en el traspaso de los avances obtenidos en la universidades y los centros de investigación hacia el tejido productivo industrial, una continuidad que debe articularse sobre las realidades del tejido productivo del país basado en pequeñas o muy pequeñas empresas que aportan prácticamente el 60% del PIB según el informe publicado por la Universitat Oberta de Catalunya en diciembre 2003. La apuesta por el conocimiento, es una apuesta simultanea por la investigación científica, la potenciación del sistema educativo, el ajuste del tejido productivo y la emergencia de nuevas iniciativas empresariales en algunos de los sectores claves de utilización intensiva de los resultados científicos y tecnológicos. Afrontar los nuevos retos del sistema educativo, y alcanzar la complicidad y sinergias entre la Ciencia–Sociedad-empresa, son claves para afrontar los retos del desarrollo futuro y del desafío que propone Pujol en su intervención en el Circulo de Economía. Unos retos que exigen iniciativas especificas y que no admiten dilación, el “Instituto para el desarrollo del sistema educativo” y la “agencia para el traspaso de les resultados de investigación al mercado”, propuesto por el Cercle per el Coneixement en sus documentos, pueden ser elementos a considerar. Decía el expresidente, “… Puede parecer que ya no me corresponde hacer propuestas que en realidad son de un gobierno”. Siendo cierto que construir el futuro es de todos, Administración, Empresas y Sociedad Civil, sin exclusiones, en cooperación y con complicidad, cabe reconocer que en esta construcción de futuro intervenciones como las de Jordi Pujol deben agradecerse y pedirle a la vez que siga aportarnos su mirada critica y constructiva. Pero también es cierto que asumir la transformación del país sólo es posible con el compromiso decidido de las administraciones. Un proyecto para hacer del conocimiento el motor del desarrollo Catalán, para alcanzar en Cataluña los objetivos establecidos por la Unión Europea, exige que sea abordado como, un proyecto de país, un proyecto de gobierno, un proyecto sin exclusiones, apartando las discrepancias y las controversias, un proyecto liderado y impulsado des de las mas altas estancias de la Generalitat, una iniciativa donde el Presidente Maragall debería proyectar su probada capacidad de liderazgo, y en el que con toda certeza contaría con el apoyo decidido de la mayoría de la sociedad Catalana. Antoni Garrell y GuiuPresidente Cercle per al Coneixement. Noviembre 2004

La difusió de l’estàndard IP de comunicació digital permet enguany la difusió de continguts sobre diferents suports i subxarxes de transmissió de forma transparent al usuari. El que ja no és tant innocu és el cost d’aquestes xarxes, la seva velocitat de desplegament i el seu cost d’amortització, com hem pogut comprovar aquests darrers anys. Però, el que sobretot no s’està considerant és l’ús que d’elles se’n fa. Amb l’actual explosió de continguts multimèdia en format digital disponibles a Internet, les xarxes requereixen d’un ample de banda d’acord amb el pes d’aquests continguts (Mbytes, GBytes…), mentre que per mitjà d’elles el mercat està treballant amb plena naturalitat aparent. On és el desajust que fa que tants usuaris es queixin constantment de la qualitat (en realitat capacitat disponible) de les seves connexions a Internet? (mòdem, cable, ADSL,….). La resposta es força evident i de fàcil solució tecnològica, encara que és però difícil d’acceptar per un mercat mal acostumat. Apropem-nos al problema amb un exemple: Imaginem-nos que igual que ha passat amb l’aire condicionat, per algun invent inversemblant, augmentés la demanda d’ instal·lacions de piscines a les nostres cases, pisos o apartaments. No podrà ésser molt gran, de 10 m x 5 m x1,5 m. per exemple, o sigui 75×106 cm3, en total 75.000 litres d’aigua (750 hectolitres) per cadascuna. Imaginem també que davant d’aquesta meravellosa acumulació d’aigua i amb la calor que s’apropa, un percentatge no menyspreable d’usuaris del Servei d’Aigües decidís omplir “simultàniament” la seva piscina particular. Hi hauria dues conseqüències immediates:

1. La pressió de la xarxa d’aigua cauria amb poc menys del 5%d’usuaris omplint la seva piscineta: així doncs nos ens arribaria aigua a cap usuari, amb o sense piscina
2. Aquests usuaris a més rebran una fantàstica factura de consum d’aigua. El contracte respon a l’ús habitual, però els blocs 2on , 3er, , etc. d’hectolitres consumits, es dispararan exponencialment en la tarifa domèstica.

I així dues, tres o vint cops a la setmana, reomplint el doll…. Tornem ara a la realitat: les canonades son la xarxa, l’aigua els continguts multimedia i el resultat semblant, amb la particularitat que l’usuari actual més insatisfet és el domèstic (els nostres fills?) que, en un percentatge significatiu (5%?) i al marge d’altres consideracions legals, no para de baixar-se música, pel·lícules i altres continguts multimedia, amb programes especialitzats ad-hoc (Kazaa, Winmax, eMule) amb múltiples sessions simultànies 24h sobre 24 h …. i tranquils que ja s’omplirà la piscina… Tot això a més amb tarifa plana i sense cost de penalització sobre l’excés de consum. D’aquesta manera la nostra connexió passa de 15 Kbps. a 10….5….2….0 Kbps. .moment en que hem de trucar al suport tècnic i, si contesta, perdre hores al telèfon per no res. La connectivitat IP en Banda Ample via satèl·lit, té tres grans característiques diferencials:

1. Arriba a qualsevol punt geogràfic dins la seva petjada de cobertura (des dels Urals a les Canàries i des de les Açores fins a l’Iraq, en el cas d’Operadors satel·litals europeus).
2. El seu temps d’implantació és d’una a dues setmanes.
3. Permet comunicacions un-a-un (unicast) o comunicacions un-a-molts (multicast) simultàniament. Dit d’una altra manera, puc demanar un contingut multimèdia a través de la meva comunicació bidireccional unicast i la descàrrega d’aquest contingut es realitzaria per mi i per els milers (o milions) de sol·licitants comuns sobre el mateix ample de banda en una sola sessió multicast.

Per tant, el satèl·lit com a mitjà de comunicació IP en Banda Ample, ja sigui com a xarxa primària o secundària d’una altra de terrestre, pel seu ús en la difusió de continguts multimèdia, és la xarxa més adient. Plantegem-nos la seva utilitat en àmbits com l’Administració (Sanitat, Ensenyament….), Companyies financeres (Banca i Assegurances), Companyies d’Utilities,… per aplicacions de e-learning, videoconferència, seguretat , TVIP, SCADA, etc… La tecnologia ja hi és, el que falta és una política de continguts que siguin encarrilats per les xarxes de banda ample, satel·litals o altres… Però això ja és una altra història.

No hi ha futur sense risc, o el que és el mateix, solament construirem el futur assumint riscos, i l’únic futur que pot respondre al que hom vol és el que hom mateix es construeix. Cada cop es fa més evident la necessitat d’assumir una nova cultura del risc. La història ve de lluny, l’empresariat clàssic ja té una cultura del risc, assumit com a risc de mercat. Sempre hi posaran diners o no en funció de que pensin que pot donar un retorn. El següent pas ha estat buscar aquests diners fora del circuit empresarial i passar el risc al sistema financer, basat en el mateix paradigma industrial. Al final el capital financer tot i posant-hi noms com el de capital risc, o business angel o d’altres, segueix el mateix camí. I seguirem obtenint diners basant-nos en un business plan o bé a canvi de hipotecar la casa. D’altra banda la desconfiança absoluta en el mon universitari funcionarial és òbvia. Tal vegada tenen idees, es diu, però mai no si s’hi juguen res de res. Si les idees són bones són seves i sinó segueixen amb el sou assegurat a final de mes. La societat del coneixement té com a valor fonamental el reconèixer el coneixement com a nova eina de l’economia i per tant ha de tenir un valor econòmic. Aquesta nova relació ha de basar-se en una nova forma d’entendre el risc assolit per totes i cada una de les parts. El món del coneixement ha d’agafar compromís i risc i d’altra banda els sistemes empresarials han de canviar la forma de pensar fent confiança, no cega, al món del coneixement sabedors de que és la eina productiva nova. El futur ha de ser construït, per tant ja no és solament el que el mercat demana, és el que li podem oferir de nou a aquest mercat. Cal també, per no ser menys, que els sistemes financers vegin que no solament poden apostar a allò que fins ara sabien, calen noves apostes que no es faran si no hi ha consistència i per tan valor afegit i si no hi ha compromís és a dir risc compartit. Tots ens hem de moure en un sistema més incert, un sistema que inventem cada dia i reinventem cada estona. El coneixement ha de saber que el seu valor també està en la capacitat d’assumir un risc, solament el coneixement sap el que sap. El món empresarial ha de jugar a risc amb el coneixement, d’altre forma mai no podrà innovar de forma seriosa i es dedicarà al maquillatge constant d’un procés de producció caduc. El sistema financer ha de saber jugar en el punt central, ha de treballar a risc, però dins d’un nou sistema de relacions, ha de buscar noves formes d’inversió del capital, ha de promocionar a aquells que disposant de coneixement juguin a risc, front altres que segueixen escalfant les poltrones. Han de discernir entre aquells empresaris que construeixen futur amb la innovació i aquells altres que repliquen el vell model que, com tots sabem, morirà en pocs anys. En definitiva la nova societat del coneixement necessita de forma urgent generar una nova cultura d’assumpció del risc en la innovació, la recerca, les finances i l’empresariat. Fins i tot es necessita posar en cultura del risc el risc polític i social. El benestar social no es l’absència de risc, sinó la seva conseqüència.