El otro día se presentó el «Informe Económico del Presidente del Gobierno 2008». Un documento que, en la coyuntura actual, merece una lectura en detalle. Así y todo, me parece de entrada destacable (y positivo) que en la sección «Presente y futuro del potencial de crecimiento económico español» (página 39) se haga énfasis en el imperativo de conseguir un aumento sostenido de la productividad. Transcribo los que me han parecido párrafos relevantes: «La convergencia en renta per cápita de un país se debe a que en comparación con otros países o bien se aumenta la fuerza de trabajo en relación a su población, por el aumento de la tasa de actividad o la reducción de la tasa de desempleo, o bien lo hace la productividad de cada empleado. En el caso español, la convergencia real durante la larga fase de expansión iniciada desde mediados de los años noventa ha venido determinada fundamentalmente por el primer factor […] Sin embargo, los avances en convergencia propiciados por el buen comportamiento de la tasa de actividad y de la tasa de desempleo se han visto limitados por la pobre evolución de la productividad del trabajo. En el período 1995-2006, la productividad por hora trabajada en España creció en promedio al 0,6 por ciento, frente al 1,7 por ciento en la UE12 y el 2,2 por ciento en EE.UU. No obstante, desde el año 2006 ésta se ha comportado mejor, alcanzando un incremento del 1,2 por ciento […] El problema es que los elementos que han impulsado el excelente crecimiento reciente se están agotando […] Las mejoras futuras en los niveles de renta per cápita en España pasan fundamentalmente por el aumento de la productividad del trabajo. Por ello, el gran reto futuro de la economía española en términos de convergencia real consiste en lograr un cambio progresivo del modelo de crecimiento potencial, sustituyendo la elevada contribución actual del factor trabajo por el de la productividad. No apostar por esta política significaría que nuestra tasa de crecimiento potencial iría disminuyendo hasta situarse ligeramente por encima del 1 por ciento en las próximas dos décadas. El informe no detalla en demasía cómo alcanzar este objetivo, aparte de señalar que en términos genéricos que: «El capital humano tendrá una aportación creciente a la productividad por cuanto en las próximas décadas se incorporarán como oferentes de trabajo cohortes de población con una educación superior a aquéllas que dejarán de formar parte de la población activa. […] También será necesario mantener políticas con un fuerte contenido incentivador del conocimiento y uso de tecnologías innovadoras, así como renovar y mejorar el capital físico, particularmente el capital público, continuando el esfuerzo realizado durante los últimos años para mejorar la dotación de infraestructuras de la economía española. Es posible que a los que estamos más cercanos a las TIC nos hubiera gustado encontrar una referencia más explícita al rol de las tecnologías para conseguir este objetivo de productividad. Hace un año, titulé «Las TIC se olvidan» el comentario en este espacio del anterior informe del Presidente del Gobierno. Esta vez, siendo más consciente de que el efecto de las TIC en la productividad no es automático, seré más moderado. De todos modos, me sigue pareciendo un asunto en el que es necesario profundizar. No tanto para buscar responsables como para encontrar soluciones. Article publicat el 25 de juny a www.estrategias2.es

El proppassat dia 30 el Comitè Permanent d’Experts encarregat d’elaborar les bases del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI) va lliurar el document al Govern. L’objectiu del PNRI és posar les bases per fer de Catalunya un país on l’economia del coneixement jugui un paper principal. Sense una economia basada en el coneixement, d’alt valor afegit, i no basada en la mà d’obra barata o en la producció intensiva, Catalunya no podrà mantenir l’actual estat del benestar ni, encara menys, progressar. Aquest és un bon moment per reflexionar per què Catalunya no està plenament inserida en la Societat del Coneixement. No és aquesta una afirmació gratuïta, hi ha molts indicadors que demostren això i la seva pèrdua de pes específic de Catalunya tant en l’àmbit de l’Estat com en l’europeu i mundial. El Regional Innovation Scoreboard 2006, l’últim publicat, és un indicador sintètic que ens permet veure la posició de Catalunya entre 208 regions europees. Mostra que ocupa la posició número 82, amb un índex d’innovació de 0,47, per sota de la mitjana europea, que és de 0,55. Per davant hi ha Madrid, el País Basc i Navarra. Una posició francament dolenta per a un país que es considera motor d’Espanya i que està integrat en una associació que es diu Els Quatre Motors d’Europa. Som els darrers, tot i que no a gaire distància de la Llombardia. Per què la situació és tan dolenta? Hi ha causes imputables a les polítiques que depenen del govern espanyol, però també, en el context de l’Estat, Catalunya té una part important de culpa. El PIB espanyol a la cua. L’European Competitivity Report 2007 indica que el PIB espanyol per hora treballada està a la cua de la dels països de la UE-15, tret de Portugal i Grècia. Aquesta baixa competitivitat té moltes causes: infraestructures precàries, manca de competència en els mercats, horaris inadequats, relacions laborals basades en la desconfiança mútua, etc. També l’Informe de Competitivitat Global 2007 del World Economic Forum indica que Espanya té una regulació laboral restrictiva i una força de treball mal formada. I d’antre els punts flacs de l’economia destaquen aquells que tenen a veure amb la societat del coneixement. Segons el meu parer són les polítiques de l’Administració les que més condicionen les polítiques econòmiques de la resta dels agents econòmics i socials. Catalunya no és innocent. Les polítiques en favor de la societat del coneixement són escasses,un sistema educatiu dolent, manca de formació professional, baixa formació cientificotècnica, pocs científics i enginyers, traves burocràtiques per a les empreses, etc. El govern català, amb PNRI, vol fer jugar tant els agents polítics com els econòmics i socials, i fer que tots ells es comprometin per resoldre aquests problemes. Però el paper del Govern no és coherent. Mentre s’impulsa un PNRI, en el pressupost per al 2008 es restringeixen els recursos destinats a la recerca i la innovació. Jo demanaria el compromís dels agents polítics. Si ells ho fan la resta els seguirà. Les empreses i les associacions empresarials faran per maximitzar els beneficis, la seva raó d’existir és econòmica, i si adopten un camí o un altre, és perquè a curt, mitjà o llarg termini obtindran millors resultats. Gil Gidrón president fundador de la Cambra de Comerç i Indústria Espanya – Israel deia l’altre dia: “En l’àmbit institucional, Israel té una figura molt interessant que no té Espanya. El Chief Scientist, un càrrec que és al mateix nivell que el governador del Banc d’Israel, és a dir, que és independent del Govern”. A Catalunya es va eliminat el DURSI i ara es limita el pressupost als centres de recerca. Israel destina el 5% del PIB a R+D+i. No cal dir gaire més. Article publicat a Dossier Econòmic de Catalunya el 17 de maig del 2008.