Intentaré fer una certa aproximació a aquest tema. Fa dies que hi dono voltes, sobretot perquè aquest lloc a mi em causa impressió i jo vaig fer, durant 10 anys, informació local de Barcelona quan el senyor Miquel Roca era regidor, portaveu i president del grup municipal, en aquell moment, de Convergència i Unió. M’havia iniciat abans. Vaig viure el període de preparació dels Jocs Olímpics; per tant, aquesta casa em resulta familiar i aquesta sala també, però sempre m’ha fet molta impressió. Possiblement perquè jo sóc de Badalona, sóc fill de la perifèria de Barcelona, i perquè els meus records de quan jo era petit en relació amb la ciutat de Barcelona són records els primers dels quals estan marcats, molt determinats per la impressió. O sigui que volia explicar una petita anècdota que penso que ve a to amb algunes de les coses que voldria dir després.

El meu pare, durant uns anys, quan jo tenia 8 o 9 anys, va agafar el bon costum alguns diumenges al matí de sortir i portar-me a passejar pel centre de Barcelona, perquè conegués una mica la ciutat. Agafàvem el tren a Badalona, a l’estació, arribàvem a l’estació de França, després agafàvem un autobús i cada diumenge ell triava un itinerari diferent. Un diumenge érem al carrer Balmes esperant l’autobús per tornar a casa; va venir l’autobús, va venir un moment d’indeterminació, jo vaig pujar a l’autobús i en aquell moment en què jo acabava de pujar a l’autobús es van tancar les portes i el meu pare es va quedar a terra. Jo tenia 8 anys. Es poden imaginar la sensació de desarticulació total de la meva perspectiva en aquell moment; va ser absoluta. Els autobusos portaven en aquella època el cobrador al darrere, que em va dir: «Tu, a la propera parada, baixes». El meu pare, amb bons reflexos, va cridar un taxi i va dir: «¡Siga al autobús!». Aleshores, al cap d’uns minuts ens vam retrobar. Van ser aquells minuts… els recordaré tota la meva vida.

L’any passat, quan vaig fer unes notes que em va demanar en Miquel Roca sobre com havia sigut aquest any que acabava, el vaig posar sota l’advocació de la idea de transició. Clar, la idea de transició en aquest país té grans connotacions —en Miquel Roca ho sap millor que ningú—; en vam passar una, ara estem parlant d’una altra aquí. Però jo crec que, finalment, donant-hi voltes, probablement la transició, sobretot a partir de la revolució industrial, en què tot es va accelerar, potser és l’estat natural d’estar en el món que ens correspon. El que passa és que hi ha una certa voluntat, un cert desig, de trobar punts d’equilibri que donin unes certes referències, una certa comoditat, que no donin la sensació que tot està bellugant permanentment. I això és el que fa que de tant en tant pensem “bé, ja hem trobat un ordre que més o menys funciona”. Però si hi pensem bé, aquests ordres són bastant més efímers del que sembla; ens semblava que sortíem d’un ordre imponent, que era l’ordre de la guerra freda, en què tot estava perfectament previst i sabíem perfectament cadascú què havia de fer en cada moment i fins on podia arribar i fins on no podia arribar. Aquí, vam sortir d’un ordre regit pel franquisme, vam construir un altre ordre que ha tingut una estabilitat prou gran —abans ho comentàvem—, i aquest nou ordre, que ara tenim la sensació que està en convulsió, doncs tot plegat té més de trenta anys. És a dir, que les coses passen i canvien molt més de pressa del que sembla. I probablement ens hi haurem d’acostumar cada vegada més.

Per què? Doncs perquè especialment els grans canvis tecnològics estan generant una realitat que fa que les coses vagin més de pressa que les idees, i hi hem de córrer darrere; hi hem de córrer darrere per poder-les dominar, perquè en el fons la raó per la qual som aquí és perquè les tecnologies no ens dominin a nosaltres, sinó que ens serveixin de pròtesi per poder dominar millor l’espai en què estem i poder, per tant, tots plegats, viure millor. Si les tecnologies se’ns mengen, com en certa manera preconitzava, o preveia Heidegger, doncs acabarem molt malament. Si no som capaços que els instruments siguin instruments al nostre servei… Ara, és clar, això exigeix unes capacitats i unes responsabilitats d’altíssim nivell. Jo faré unes pinzellades de dalt a baix, perquè em sembla que no hi ha cap problema que no s’hagi de mirar amb perspectiva global avui. El món s’ha fet definitivament petit i les coses que passen en una punta, encara que ens costi d’entendre-ho i assumir-ho, encara que seguim sent molt locals i nacionals, ens afecten, ens impacten i, a més, contaminen. Hi ha aires, vents, que circulen constantment d’una direcció a l’altra. Doncs començaré pel global per anar baixant a Europa i acabar a Catalunya…

[Si voleu llegir íntegrament la conferència, descarregueu-vos l’arxiu PDF]

Quan tornarà el creixement? La pregunta és una mica arriscada, però com sóc economista a més de polític… Els economistes hem anat aprenent al llarg del temps a respondre a aquest tipus de preguntes aparentment complicades amb frases que deixen una escletxa a l’ambigüitat i que no ens comprometen massa, sabent que els nostres pronòstics, normalment, no es veuran corroborats per la realitat, sinó que es veuran corregits…

‘Quan tornarà el creixement? Per descomptat, aquest any, malauradament, la resposta és no. Hem publicat a principis d’any l’actualització de les previsions econòmiques per a aquest any: a la zona euro hi haurà el que anomenem un ‘creixement negatiu’, és a dir, menys zero i algo, i en el conjunt de la Unió Europea 27, amb algunes economies que ajuden a pujar una mica la mitjana, estarem, segons les nostres estimacions, a 0. Per tant, aquest any no hi haurà creixement.

El va haver l’any passat, des de l’any 2010 semblava que havíem anat redreçant les coses i que ja l’impacte més fort de la crisi del 2007-2008 s’havia pogut anar superant, havíem fet esforços, havíem pres mesures en el sistema financer i mesures per regular l’activitat financera, s’havia utilitzat (com no s’havia fet fa molt temps) la política fiscal i pressupostària per animar l’economia i, amb això i amb el suport d’economies emergents que seguien creixent al 6, al 8 o al 10 %, havíem tornat a tenir creixement. Però la crisi del deute públic, que comença a Grècia però que després s’ha anat manifestant al llarg del 2010 en altres països, i el vincle entre aquesta crisi del deute públic i la situació del sistema financer amb bancs que en els seus balanços tenien, i tenen, un volum important d’actius que pateixen les conseqüències de la crisi del deute públic, ens han tornat a portar, no a la situació de partida -la recessió en què estem en aquest moment és d’esperar que sigui una recessió més curta, bastant més curta que l’anterior, i molt menys profunda que l’anterior-, però en tot cas no tenim creixement.

És veritat que abans de la crisi no teníem massa creixement a Europa. Hi havia països que sí, hi havia països que tenien taxes de creixement molt estimables. Alguns, no solament Espanya, però és el cas d’Espanya, tenien unes taxes de creixement altes però basades en fonaments molt fràgils que van demostrar ser insostenibles. Hi havia altres països que creixien perquè estaven en un procés de recuperació del temps perdut, de les dècades perdudes, com els països del centre i de l’est d’Europa, la majoria dels quals anaven creixent a unes taxes força superiors a la mitjana europea. Però el cor d’Europa, les economies madures d’Europa, les grans economies dels països industrialitzats, o més industrialitzats, d’Europa, ja abans de la crisi tenien problemes de creixement o, més aviat, problemes de poc creixement. El que anomenem el «creixement potencial» de les economies europees era molt baix, era un creixement propi de societats ja massa madures, si es pot expressar així, amb menor capacitat d’innovació, amb menor capacitat d’assimilació de noves tecnologies, amb menor capacitat de competir amb economies emergents molt dinàmiques i basades en exportacions agressives amb costos de treball molt més baixos que els nostres, etc.

[Si voleu llegir íntegrament la conferència, descarregueu-vos l’arxiu PDF]

M’agrada molt parlar a una institució com la seva, la qual representen vostès avui. Encara que em toqui fer de teloner davant un esdeveniment més important que és el donar els premis a persones que s’ho mereixen, i em sembla que suma també a la meva presència aquí avui i al meu satisfacció el contribuir, encara que sigui modestament, a la felicitació a les persones que van a ser premiades o que han estat premiades. En prèvies encarnacions meves vaig ser un digne, no dic més que això, digne, professor de física, catedràtic de la Universitat de Madrid. I en aquella època, en els últims anys de la carrera vaig tenir una passió per la història de la ciència a Espanya. I vaig estudiar, per tant, els orígens de la ciència, del pensament científic modern, de la tecnologia moderna, de la indústria moderna i, com no podia ser d’altra manera, em vaig trobar de front amb les societats econòmiques d’amics del país que hi ha a Espanya, i que sempre han estat un exemple de modernitat, la modernitat de les nostres societats, filles totes elles de la Il·lustració, en certa manera, i han mantingut sempre aquest esperit obert defensant els valors millors de les societats modernes , en el nostre cas, de les societats que van venir després de la Il·lustració.

Deia Miquel Roca que els volia parlar una mica sobre el principi de la Història. Fa no molts anys, aquells que creien que havia arribat la fi de la Història ens definien el temps posthistòric com un temps en què el món seria unipolar. Un món sense conflictes, un món segur, un món de certeses, un món previsible. Aquest era el món que se suposava que anava a arribar després de la fi de la Història i aquest era el temps, diguem, posthistòric. Realment van encertar, però van encertar durant un temps molt curt. Van encertar realment al voltant dels anys posteriors a la caiguda del Mur de Berlín, l’any 89, una mica més, però poc més, realment. En arribar l’any 2000 i següents crec que no es pot dir realment que estem en un món monopolar ni en un món sense conflictes, ni en un món segur, ni en un món cert, ni en un món previsible. Els esdeveniments dels últims mesos ens ho diuen de manera claríssima, que tot menys previsibilitat, tot menys certeses i tot, segurament, menys unipolaritat.

Per tant, tot allò que semblava que duraria, no només va morir la Història, sinó que van morir les idees d’aquells que van defensar o els que defensaven la mort de la Història. Per això em permeto parlar del principi de la Història, potser el principi d’una altra Història i crec que serà una Història interessant, no certa, no previsible en totes les seves manifestacions, però realment digna de ser viscuda; i si posem tot el nostre esforç, i crec que ho posarem, podem viure una època, a més dels moments difícils que estem vivint en aquest moment a través de la crisi econòmica, veurem un despertar positiu d’un món diferent, però un món en el que crec jo que, com sempre, i com la Història ens diu, serà un món millor.

El filòsof italià Croce ens deia que el moviment de la Història no és res més ni res menys que el moviment del vent de la llibertat. Jo crec que això és així, en certa manera és així, i m’agradaria sumar-me a aquesta idea i, al llarg de la conferència, l’estona que vaig a estar amb vostès, m’agradaria demostrar que això pot ser així…

[Si voleu llegir íntegrament la conferència, descarregueu-vos l’arxiu PDF / en castellà]

Des dels anys 80 a Catalunya hi ha una àmplia i consistent activitat de modernització de l’educació centrada en la incorporació de les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) a tots els nivells del sistema educatiu. Els seus múltiples protagonistes, professorat, administracions, directius i titulars de centres, empreses de diversos sectors, sense oblidar els mateixos alumnes, disposen col·lectivament d’un gran cabdal d’experiència i d’expertesa, que constitueix una sòlida base sobre la qual construir i continuar avançant en uns moments en que la necessitat i l’oportunitat d’assolir sòlids avenços educatius van de la mà d’aquestes tecnologies.

Ara és el moment d’avançar decididament en aquesta línia, posant en la mateixa direcció tots els sabers i recursos disponibles. L’objectiu d’aquest document és fer un seguit de consideracions en relació amb el binomi educació-TIC i les seves perspectives, plantejant tant els seus principals reptes com les grans oportunitats que els sectors de la tecnologia i dels continguts digitals tenen al seu davant. La pròpia naturalesa del tema fa que aquestes consideracions s’estenguin més enllà dels assumptes estrictament relacionats amb la tecnologia, els continguts i les infraestructures, no en va l’essència de la temàtica educativa és essencialment pedagògica, organitzativa i humana, i, també, social i política.

[Si voleu llegir íntegrament aquest document del SEBAP, descarregueu-vos l’arxiu PDF]

Una societat forta és una societat cívica; és una societat solidària i responsable. L’autoexigència s’ha de predicar a tots els nivells; sense autoexigència no hi ha qualitat i sense qualitat no hi ha capacitat d’innovar i ser competitius. Un projecte de societat sustentat en un compendi o sistema de valors: l’esforç, la responsabilitat, el civisme, la solidaritat, als quals cal afegir la necessària unitat en els responsables polítics. La meva intenció, amb aquestes paraules que aquí tinc l’honor de dirigir-los és prolongar aquestes reflexions posant l’accent en alguns valors.

Aquesta és una qüestió que he abordat recentment en diversos fòrums, alguns a Catalunya i a ells faig referència pensant en el públic català i més quan es poden trobar al seu idioma. El que em eximeix d’entrar en alguns valors concrets, extremadament importants, però l’enumeració crec permet donar compte del que vull dir, i centrar-me ja en el temps que disposo d’altres valors que potser no tenen la rellevància o visibilitat social que, a meu parer, haurien de tenir, en la societat nova que s’obre després de la crisi de 2008. Ho faig pensant particularment a Catalunya. En efecte, estem treballant ara mateix, en el marc de la Fundació Carulla i els resultats de l’Enquesta Europea de Valors en la seva aplicació a Catalunya.

Quins valors per a la societat catalana del futur?
Si fes un recapitulatiu dels valors que estic propugnat aquests últims temps en els meus treballs aquesta seria la llista:

• La competència personal
• La racionalitat
• El valor dels diners i no els diners com a valor
• La formació permanent i la formació al llarg de tota la vida
• La gestió de la sexualitat
• La importància dels valors instrumentals
• La tolerància responsable
• La solidaritat
• La família, com un assumpte d’Estat
• Oberts a la innovació positiva
• Seguretat sí, llibertat més encara més
• El redescobriment de l’esperit
• La utopia per un món millor, més just i més solidari

[Si voleu llegir íntegrament la conferència, descarregueu-vos l’arxiu PDF]

Aquest any, el creixement del PIB ha estat positiu; la renda per càpita espanyola està creixent a l’1 per cent en termes reals, i les perspectives són de creixement continuat: podem confiar en haver sortit de la crisi! Som a l’any 2014, set anys després d’aquell fatídic 9 d’agost en el que les autoritats monetàries van donar el senyal d’alarma que anunciava al final del boom immobiliari als Estats Units, quasi una dècada després dels primers avisos.

La crisi llarga; els començaments van ser el pitjor: mal acostumats per una dècada de creixement ininterromput, desorientats per una retòrica oficial que s’obstinava a negar la evidència, vàrem encarar la crisi amb el sentiment de por que inspira allò que hom no coneix; més endavant, a mida que l’horitzó no s’esclaria, vàrem anar ajustant la vista per a trobar el camí en la mitja foscor.

La por va anar deixant lloc a una visió més lúcida de les coses, ni optimista ni pessimista; i així hem anat fent la nostra via fins arribar aquí.

[Descarregueu el document per continuar llegint-lo complet]