Quin model de mobilitat volem?

La crisi climàtica, la revolució tecnològica i el model de ciutat són els principals reptes que ha de fer front de manera integral i coordinada el sistema d’ infraestructures del nostre país. Cada dia entren a Barcelona cinc-cents mil vehicles, generant un milió de desplaçaments diaris; vint-i-quatre mil camions passen diàriament per l’entorn metropolità sense tenir ni origen i destinació a la capital catalana; es preveu que el comerç electrònic augmenti en els propers quatre anys entre un 200-300%, amb l’increment implícit dels repartiments de paquets. A més, la Unió Europea ha sancionat Barcelona en més de dos mil milions d’euros des del 2010 per la mala qualitat de l’aire i la ciutadania ha redescobert l’espai públic i reivindica el seu dret a gaudir-lo. En aquest context, “quin model de mobilitat volem?”, es va preguntar Ricard Font.

Segons el president dels FGC, Catalunya ha d’apostar per una “xarxa de transports d’alta capacitat” que faci “guanyar temps, diners i millori la sostenibilitat mediambiental”. “Això és el que planteja la UE amb els fons Next Generation”, va afegir. També va defensar l’existència d’estacions intermodals, per facilitar diferents tipus de vehicles segons les necessitats específiques de cadascú, i la construcció d’aparcaments dissuasius en vol.

“No es pot emetre el missatge de rebuig a l’automòbil perquè hi depenem en PIB i en llocs de treball”

Al seu torn, Salvador Alemany va assenyalar que “no es pot emetre el missatge de rebuig a l’automòbil perquè hi depenem en PIB i en llocs de treball”. En aquesta mateixa línia, va afirmar que “no s’hi val tot en la gestió de la mobilitat sota el concepte de la sostenibilitat i la qualitat de l’aire” i, per tant, si es limita la capacitat d’absorció de la infraestructura amb menys espai de circulació per al cotxe, augmenta la congestió, que és el principal “enemic” en la lluita contra el canvi climàtic.

Pel que fa a la caiguda de les concessions de les autopistes, l’expresident d’Abertis va lamentar que no “s’hagués engegat un sistema alternatiu amb un model harmònic al conjunt de l’estat” que respongués, alhora, la “gran directiva europea” que és “qui usa paga”.

“Barcelona no pot donar l’esquena al port”

Mercè Conesa, per la seva banda, va reclamar més inversió i que els accessos viaris i ferroviaris al Port es realitzessin a curt termini.  De manera paral·lela, va afirmar que “Barcelona no pot donar l’esquena al port” perquè la infraestructura gestiona més del 25% del comerç exterior de tot l’estat espanyol i representa l’1,6% del PIB de Catalunya. És per aquest motiu que la presidenta va presentar l’Horitzó 2025 de la institució que, a través d’un diàleg constant entre l’estat espanyol, la Generalitat i l’Ajuntament, vol “alinear el port amb la voluntat de la ciutat” per tal de poder seguir creixent de “manera respectuosa” amb el medi ambient i amb la ciutadania.

“Estem disposats a aprofitar l’oportunitat de convertir l’aeroport de Barcelona en un hub internacional?”

Finalment, Maurici Lucena va sentenciar que “l’hora per Barcelona i Catalunya és greu”, pel que fa a la urgència per prendre la decisió sobre l’ampliació de l’aeroport. “Estem disposats a aprofitar l’oportunitat de convertir-lo en un hub internacional” i atraure més “talent internacional i inversió en start-ups”? En relació a aquest punt, el president d’AENA va voler desmentir les veus que afirmen que no cal ampliació perquè ja tenim Girona i Reus: “No hi ha cap aeroport al món que sigui un hub utilitzant connexions amb altres aeroports”.

Durant la cloenda, Miquel Roca i Junyent va firmar que “les crisis o fan ciutat o l’enfonsen”. I, en l’àmbit de les infraestructures, “fer ciutat” significa generar un model d’infraestructures integral que dialogui entre tots els agents operatius” perquè “el futur es juga aquí”.

El 2021 serà un any de forta recuperació amb un creixement estimat del PIB espanyol del 6,8% segons el Banc d’Espanya. “Estem en un punt d’inflexió i el tenim més a prop del que molts ens podíem imaginar”, va afirmar Núria Mas a l’inici de la seva intervenció. Els fons europeus “han tornat la il·lusió i han servit de guspira”. Però entre tots hem de trobar la millor manera de canalitzar els projectes que s’estan gestant per tal que els fons siguin una oportunitat de transformació.

Quins són els reptes de Barcelona?

El 80% del PIB mudial es genera a les ciutats. “El futur del món passa per les ciutats”, va sentenciar Pau Relat. La competència entre ciutats per atraure i retenir talent va a l’alça i encara augmentarà més. És per això que Barcelona necessita bons projectes. “O tenim bons projectes o no serem”. En aquest sentit, Pau Relat va ressaltar la necessitat de teixir un Pla Estratègic sobre una base de consensos institucionals i va posar com a exemple Fira de Barcelona.

“Cal un projecte de referència que faci de Barcelona una ciutat d’oportunitats”, va afegir Núria Mas, i és per això que cal posar “les coses fàcils”: oferir facilitats administratives, habilitar espais físics perquè proliferin els punts de trobada i d’intercanvi d’idees, cal una educació que marqui la diferència, un bon sistema de salut, una ciutat on no hi hagi precarietat i treballar, a nivel de país, perquè les PIMES puguin créixer. “El problema de productivitat al nostre país és degut, majoritàriament, a la mida de les nostres PIMES”.

Anna Fuster, al seu torn, va definir els tres pilars bàsics entorn als quals hauria de pivotar qualsevol iniciativa de futur: talent, inversions productives i capacitat d’exportació de serveis productius de valor. “Barcelona necessita retenir i, sobretot, readaptar el talent que ja tenim, focalitzant en el talent de les dones i els joves”, dos dels sectors que més han patit els efectes de la pandèmia, per tal d’enfocar-lo a les necessitats de les empreses del futur. A més, cal treballar en la implementació d’incentius per atraure inversions estrangeres.

Miquel Roca i Junyent, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics, del País va presentar l’acte afirmant que “la generació de talent i recerca científica arrelada a la realitat de la nostra societat és essencial” per seguir avançant cap a un futur de progrés i de qualitat per a tothom.

Tots els participants van coincidir en que Barcelona té una gran oportunitat per situar-se en posicions capdavanteres en innovació i coneixement. “Barcelona és el principal hub científic de la península i del sud d’Europa”, va afirmar Alexis Roig, amb centres de recerca excel·lents, un teixit industrial potent, universitats de referència i un ecosistema de start-ups creixent. “Però ens ho hem de creure i fer el salt”, va reivindicar Jordi Marín. “Ens falta escala”, finançament, teixir xarxes i treballar com a ecosistema tota la Regió Metropolitana.

Segons Josep Samitier, la pandèmia ens ha fet entrar de ple al segle XXI i la recerca ha de ser la palanca que ens ajudi a transformar el teixit productiu del nostre país. Però patim una falta d’inversió en recerca i desenvolupament. Catalunya hi destina un 1,6% del PIB, lluny de la mitjana europea que se situa en un 2,1% del PIB. “Si seguim així estem abocats al fracàs”, va sentenciar.

Per Josep Samitier, cal desenvolupar el Pacte Nacional per al Coneixement aprovat el 2019, que s’hauria de plasmar en els pressupostos que en surtin del nou govern, i a més va afegir que “si els fons Covid19 de la Unió Europea no serveixen per connectar coneixement i empresa, perdrem l’oportunitat”.

En aquest sentit, Núria Bayó va presentar els diferents projectes que estan desenvolupant des del BIST per connectar i interrelacionar la investigació científica amb el teixit empresarial i les institucions del país. Europa ja fa temps que ha identificat l’oportunitat de proveir els investigadors de competències més professionalitzadores per tal que siguin motor rellevant de la societat del coneixement. “No és fàcil”, però des del BIST volen fer “bullir l’olla” per visualitzar la necessitat d’un lideratge global a nivell de país.

Al seu torn, Alexis Roig va emfatitzar en que “la contribució de la ciència i el coneixement que genera Barcelona és imprescindible perquè la ciutat sigui influent a l’estranger”. És per això que cal millorar la política pública d’innovació i impulsar la llei de la ciència a banda de parlar sobre habitatge, transports, infraestructures, política fiscal. Perquè parlar d’atracció de talent també és parlar de tot això, de “com aprofitar al màxim les externalitats positives que generen la ciència i la recerca”.

“Ens ho hem de creure” va concloure Miquel Roca. I va afegir que “la recerca, la generació de talent i la innovació han de ser temes centrals i prioritaris en el debat polític i social”.

“Una gran capital és també el paper cultural de la ciutat” va afirmar Miquel Roca, president d’Amics del País, a l’inici de la seva presentació, i va afegir “la cultura no només és segura, sinó que cura, i ha de formar part del paquet sanitari per fer front a la pandèmia”.

Tothom va estar d’acord en què després de la crisi, el teixit cultural de Barcelona quedarà molt debilitat i caldran actuacions d’emergència a curt termini, tant des de les administracions públiques, com iniciatives de finançament privades i de crowdfunding.

En aquest sentit, Eduardo Mendoza va afirmar que estem massa acostumats al paper paternalista del govern i hem de començar a ser proactius a l’hora de fer cultura. “La cultura l’hem de fer entre tots”, va sentenciar. Per la seva banda, Miquel Roca va demanar “quan deixarem de pensar que el mecenatge no és una manera d’evadir impostos, sinó una altra manera de pagar impostos”, en relació a la llei de mecenatge.

Malgrat que la situació del sector cultural és molt crítica, ja que patia mancances des de molt abans de la pandèmia, durant la seva intervenció, Miquel Molina va voler ser optimista. “A Barcelona hi ha una comunitat jove molt creativa que, després de la pandèmia, tindrà la necessitat de fer emergir les energies retingudes.  A més, Barcelona tindrà la urgència de presentar-se al món com a ciutat cultural”, i té oportunitats per fer-ho, aprofitant cada esdeveniment cultural que es celebri a la ciutat i explotant i desenvolupant la seva capitalitat literària, entre d’altres.

Eduardo Mendoza, al seu torn, va ser més contundent a l’afirmar que “Barcelona està aturada, no ha fet una inversió estratègica a llarg termini”. I va afegir, “Barcelona expulsa els joves, que no troben lloc en aquesta ciutat on poder desenvolupar els seus projectes i inquietuds culturals.” L’escriptor va demanar generositat amb la cultura de base.

En aquest mateix sentit, Carlos Duran va defensar un pacte transversal a l’hora de trobar un projecte comú, ja que el model post-olímpic està esgotat. “Hem de pensar en les estructures de ciutat de manera diferent, redefinir Barcelona perquè la ciutadania no només consumeixi cultura, sinó que hi participi, creï i difongui cultura. Hem de passar del dret a l’accés cultural al dret a fer i practicar cultura. Ser agent cultural, fins i tot des de les minories”, va sentenciar.

Per la seva banda, Carme Riera va reclamar cultivar la cultura de la simpatia per sentir-nos acollits culturalment. “la simpatia és cultura?”, va preguntar just començar la seva intervenció. A més, va demanar a les administracions més esforç per reivindicar tots els actius culturals que tenim. “Barcelona, com a ciutat literària, té dos moments rellevants: el primer El Quixot, sent Barcelona l’única ciutat per on hi passa, i a partir del qual la ciutat es posa en comunicació amb el món; el segon, el moment del Boom, que dona alçada internacional a Barcelona. Cal explotar-los per projectar-nos al món”, va afirmar l’escriptora.

Durant el debat, Enric Sierra va preguntar quina opinió tenien els participants sobre el projecte de l’Hermitage. Miquel Molina va defensar que “no podem permetre’ns rebutjar una inversió en cultura. A més, obriria l’oportunitat d’iniciar una interlocució directa amb el museu i la ciutat de Sant Petersburg”. En aquest mateix sentit es van expressar Carme Riera i Carlos Duran.

Per la seva banda, però, Eduardo Mendoza va afirmar que el projecte tindria associats uns costos de manteniment, i que a ell no li interessa tant el patrimoni cultural, del

qual formaria part l’Hermitage, com la cultura viva, activa i creativa. Miquel Roca, va demanar la paraula com a recent president del MACBA i va afirmar que, “personalment, estic en contra que es gasti diner públic per una nova instal·lació cultural nova quan els nostres museus públics tenen una situació econòmica insuficient”.

Miquel Roca va concloure l’acte posant de relleu l’aforament, altra vegada, de la necessitat de pacte, d’un pacte cultural. I va afegir “No cal discutir la cocapitalitat, en tinc prou amb ser capital. La cocapitalitat és d’ambició pobra”.

No obstant, sense voluntat de pacte i diàleg, Barcelona no será capaç de sortir de la crisi arran de la pandèmia ni de fer front a tots els grans reptes que té com a ciutat en un escenari global. Aquest va ser el missatge que van enviar els quatre exalcaldes de manera unànime.

En aquest sentit, Jordi Hereu, alcalde entre el 2006 i el 2011, va reclamar que “Barcelona, contra la tendència general d’exacerbar les diferències, ha de ser exemple de pacte com a mètode i filosofia d’intel·ligència col·lectiva.” És per aquest motiu que Joan Clos, alcalde entre 1997 i 2006, va demanar “aparcar“ els temes de més abast i aterrar en els més concrets per tal d’arribar a consensos.

Aquests temes sobre els quals cal arribar a acords amplis i sòlids són la lluita contra el canvi climàtic, la lluita contra la manca d’habitatge i la lluita contra la pobresa. Narcís Serra, alcalde entre 1979 i 1982, va afirmar que “la millora de qualitat de vida dels ciutadans de Barcelona vindrà per perseguir l’objectiu d’emissions zero. La resposta de Barcelona al canvi climàtic marcarà la imatge internacional de la ciutat”.

Durant la seva intervenció, Clos va afirmar que el tema metropolità segueix sent l’assignatura pendent per tal que “Barcelona es pugui realitzar plenament. Un debat sobre Barcelona és necessàriament un debat sobre Catalunya”. Per contra, Xavier Trias va afirmar que “l’Àrea Metropolitana de Barcelona genera molts recels perquè la gent desconfia del poder de Barcelona”.

Miquel Roca va clausurar l’acte recordant que els costos del desacord són immensos. “Quan hi ha hagut pacte a Barcelona hem triomfat, quan no n’hi ha hagut hem navegat en la incertesa”.

L’acte es va celebrar al Palau Macaya de la Fundació “la Caixa” i va ser presentat per Miquel Roca i Junyent, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, que va elogiar la gran tasca que estan duent a terme les organitzacions socials per “enderrocar les muralles de la desigualtat.”

El debat, moderat per Enric Sierra, director adjunt de La Vanguardia, va comptar també amb la participació de Lluís Fatjó, director del Banc dels Aliments, Albert Quiles, director d’Amics de la Gent Gran; Jaume Castro, representant de la Comunitat de Sant Egidi; Josep Gassó, de la Fundació Catalana de l’Esplai; Rafa Ruiz, relacions institucionals de la Fundació Pere Tarrés; i Francina Alsina, presidenta de la Taula del Tercer Sector.

La Covid s’ha acarnissat especialment amb els més vulnerables. Més de set-centes mil persones estan sent ateses avui a Catalunya per les entitats socials. Però la pobresa i la desigualtat no són problemes nous en el nostre país, sinó que ja els arrosseguem des de la passada crisi i, amb la pandèmia, s’han agreujat. És per això que Fransina Alsina, presidenta de la Taula del Tercer Sector, reclama una resposta “radicalment diferent al que s’ha fet fins ara, amb l’impuls de polítiques que vagin a l’arrel”.

En aquest sentit, Salvador Busquets, de Cáritas Barcelona, va afirmar que, segons un estudi d’aquesta entitat, la meitat de la població vulnerable no té accés a la renda mínima. “No acaba de quallar una resposta col·lectiva que permeti eradicar la fractura social existent. Cal una actitud proactiva de les Administracions Públiques”.

Al seu torn, Marc Simón, de la Fundació “la Caixa”, va afegir que “si actuem organitzadament, actuarem millor. Tot i tenir objectius comuns, ens manca col·laboració entre els diferents programes socials”.

Tots els participants a la taula rodona van elogiar la gran tasca que duu a terme el voluntariat. “La societat civil és forta i l’hem de protegir, amb beneficis fiscals per als donants i amb el reconeixement del voluntariat com a institució” va demanar Enric Morist, de la Creu Roja.

En aquesta línia, Josep Gassó, de Fundesplai, va reivindicar el Pla Estratègic català per a la cohesió social 2021-2023 i la Llei del Tercer Sector, per tal d’enfortir-lo econòmicament i institucionalment, com a garant de la igualtat, la justícia social i la democràcia.

“La gent gran és un dels col·lectius que més ha patit”, va afirmar Albert Quiles, d’Amics de la Gent Gran. 330.000 persones grans viuen soles. Segons dades d’abans de la Covid, un 40% ja patia sentiment de soledat, un sentiment que s’ha intensificat amb la pandèmia. És necessari “reforçar amb vehemència la igualtat de cures i l’accés digne a la sanitat universal, per fer caure el mur que ens separa dels ancians, els immigrants i dels infants més vulnerables”, va demanar Jaume Castro, representant de la Comunitat de Sant Egidi.

En relació a la pobresa infantil, aquesta representa un 30% a Catalunya.  I el fracàs escolar és del 20%. Són dades esfereïdores que exigeixen un pacte per a l’educació formal i no formal, segons Rafa Ruiz, de la Fundació Pere Tarrés.

Miquel Roca i Junyent va tancar l’acte apel·lant a l’entesa entre els polítics per tal de buscar solucions efectives. I va demanar no utilitzar la crisi com element de confrontació.

Miquel Roca i Junyent, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, va aprofitar la seva intervenció de presentació de l’acte per demanar solidaritat i capacitat d’entesa per tal de continuar enfortint el projecte europeu, imprescindible per “garantir la pau i les llibertats en un context de crisi generat per la pandèmia de la Covid-19. (…) O solidaritat o populisme”, va sentenciar.

“Sortir de la crisi més forts, més sobirans i més solidaris” és l’objectiu d’Alemanya durant la seva presidència de torn de la Unió Europea segons l’ambaixador Dold. Per això volen impulsar l’acord polític sobre el Fons de Reconstrucció i el marc financer plurianual abans de les vancances d’estiu, que ha d’articular-se entorn a dos eixos fonamentals: canvi climàtic i transformació digital.

Per la seva banda, Joan Majó va afirmar que “estem en un punt molt crític de la història de la UE. Si no aprofitem aquest moment per enfortir-la, estem abocats a la seva desmembració i, aleshores, ens costarà molt reconstruir-la”. “Necessitem unitat i solidaritat” va sentenciar Dold.

“Solidaritat no vol dir benevolència” va matisar Dold. Cal treballar per reindustrialitzar Europa a través de la innovació, la recerca, l’alta tecnologia, l’energia verda i la mobilitat sostenible. És necessari “el renaixement de la política industrial” per fer front als centres d’innovació que ja existeixen fora de la Unió Europea. “El projecte europeu ha de ser un projecte sostenible” i, en aquest sentit, Espanya hi pot jugar un paper de lideratge important.

Per la seva banda, Enric Juliana va afirmar que des que es va anunciar el passat 18 de maig la proposta impulsada per la canciller Angela Merkel i el president francès, Emmanuel Macron, alguna cosa va canviar a Espanya. “La política espanyola sempre tendeix al soroll, però des que s’ha començat a dibuixar un horitzó europeu, s’ha començat a parlar de la necessitat de pactes”, va sentenciar.

Sobre l’aprovisionament massiu d’una possible vacuna o tractament eficaç contra la Covid-19, l’ex-embaixador Carles Casajuana va expressar la necessitat d’un acord entre tots els estats membres per comprar i distribuir de manera equitativa entre tots els ciutadans europeus.

Després de la introducció del president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, Miquel Roca, la consellera va defensar la “diversificació” de l’economia catalana on “cap dels sectors representa més del 15% del PIB”. Tot i així, va reconèixer que “som conscients de ser una economia de petita i mitjana empresa i molt internacionalitzada”, fet determinant perquè “la resiliència a moltes empreses hagi estat difícil”, va apuntar.

Durant la conferència tots els participants van coincidir en que la pandèmia ha deixat un complex escenari per al teixit productiu, encara que Chacón va aclarir que Catalunya té els actius suficients per poder remuntar: “L’ecosistema el tenim. Ara hem de prioritzar on invertim i quines polítiques públiques es realitzen per reactivar l’economia”, va explicar. La consellera també va posar l’accent en la importància d’aquests pròxims mesos i anys perquè “ens estarem jugant què volem ser en aquesta nova economia: un objecte o un subjecte”. 

Tot i defensar que la Generalitat“ha fet els deures”, va admetre que “el punt feble és que no tenim prou finançament”, malgrat haver afirmat prèviament que caldrà una major despesa pública “sense precedents” per “apaivagar” els efectes de la pandèmia. En aquest sentit, va demanar que els ajuts que rebi Espanya siguin “territorialitzats”, tenint en compte els “actius industrials i les estratègies de futur”, a més de reclamar que siguin directes i que “intentin diversificar els models de negoci”. Un punt de vista compartit per Xavier Vives, que va afegir que a més de la falta de finançament, hi havia una clara manca de “centres de decisió”, especialment en sectors com l’automoció, i en al·lusió directe al cas Nissan.

Precisament, la desindustrialització del territori català també fou centre de debat. De fet, Chacón va admetre que “és molt difícil que Nissan vulgui seguir treballant a Catalunya perquè es una decisió global”, on no els havien “escoltat gaire”. Tot i confirmar que la Generalitatcontinuarà “insistint” per evitar la marxa del fabricant japonès, va afirmar que “el món de l’automoció no s’acabarà aquí a Catalunya amb Nissan”. A més, va destacar el potencial de la indústria de la mobilitat on “tenim molts actius a jugar”.

L’actual crisi també ha posat de manifest la dependència de l’exterior: “hem vist que penjàvem del material internacional i això no ens pot tornar a passar”, va manifestar la consellera. Per la seva banda, el professor de l’IESE va obrir la porta a una possible relocalització de les activitats econòmiques que se n’havien anat perquè “tothom voldrà que les cadenes de valor siguin més curtes i properes”. Segons Chacón, “alguns fabricants s’estan plantejant buscar proveïdors locals”.

Sobre el turisme, la consellera va detallar que hi havia un pla estratègic i un “conjunt d’accions” basades en les 4D: diversificar, desconcentrar, desestacionalitzar i incrementar la despesa”, encara que “evidentment ara haurem de modificar-les”, en referència a l’afectació del Covid-19 al sector.

La Dra. MaríaNeira va començar la seva intervenció confessant ser una ‘apassionada’ de l’OMS i va defensar que l’organisme mundial no va arribar tard declarant l’epidèmia global el 30 de gener, amb només vuitanta infectats i cap mort fora de la Xina; “ haver-la declarat abans ens hagués restat credibilitat‘. També va retreure als països occidentals que després d’aquesta declaració van tenir dos mesos i mig per preparar-se i respondre a la situació de pandèmia.

Per la seva banda, el Dr. Trilla també va afirmar ser ‘un ferm defensor de l’OMS’, tot i que va afegir un punt d’autocrítica al reconèixer que ‘nosaltres mateixos, els Estats, li hem imposat moltes limitacions, força disfuncions i una excessiva burocràcia‘.

Pel que fa a un possible rebrot a Europa a la tardor, la directora de Medi Ambient, Canvi Climàtic i Salut de l’OMS va confirmar que es contempla com a “un escenari possible” tot i que ‘no serà de la mateixa intensitat que al març perquè ara estem completament dotats‘. En aquest sentit, també va voler explicar que un rebrot no és sinònim de confinament total, ja que ‘no podem viure permanentment confinats ni amagar-nos del virus” que segueix circulant per tots els continents.

‘A principis de l’any que ve’ és possible obtenir una vacuna eficaç, va respondre la Dra. Neira preguntada sobre aquest tema per un espectador. A més, va afirmar que l’OMS està treballant perquè la seva distribució sigui el més ‘equitativa’ possible i evitar així una ‘carrera’ on només se’n beneficiïn els països rics.

Sobre les polèmiques declaracions del president dels Estats Units, Donald Trump, de retirar el seu suport a l’OMS, Neira va expressar que no van rebre cap notificació al respecte i que per a l’organisme, Estats Units segueix sent estat membre.

Finalment, la propagació del coronavirus a través del menjar també va ser font de debat després que Pequín relacionés el nou brot en el principal mercat de la ciutat amb el salmó importat. En aquest sentit, l’experta en salut global es va mostrar molt prudent i ha sostingut que de moment, no hi ha evidència que es transmeti través del menjar’.

Després de la presentació del president de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País, Miquel Roca, el Dr. Broggi va iniciar la seva intervenció amb un repàs dels principals dilemes que han anat aflorant durant el període de confinament com, per exemple, la pèrdua de drets fonamentals. ‘El bé comú s’ha identificat ràpidament amb la protecció sanitària que la societat necessitava i això ha arraconat la llibertat de moviment, de relacionar-se‘, ha subratllat. Pel que fa a la manca de privacitat a causa del seguiment mitjançant dispositius de geolocalització, ha apuntat que ‘pot haver-hi raons que ens facin utilitzar formes de control per evitar la propagació d’una pandèmia com aquesta, però han de ser proporcionades‘.

La impossibilitat d’acomiadar-se dels éssers estimats també ha estat una de les polèmiques que ha portat el brot de Covid-19. ‘On és el límit entre la seguretat i el dolor infinit de morir sol?‘, es preguntava Macpherson. Segons Ramon Maria Nogués, el no poder acompanyar els morts ‘és un dels fets més dolorosos en la història d’aquestes pèrdues’. Per la seva banda, la Dra. Carreras ha explicat que a l’Hospital Trias i Pujol van decidir deixar passar un familiar dels malalts ‘a la fi de la seva vida’ perquè ‘no podíem deshumanitzar tant l’atenció en nom de la seguretat clínica‘.

El paper exercit pels mitjans de comunicació va ser un altre dels temes tractats i que han cobrat especial rellevància en aquest període. ‘Hem fet el que hem pogut’, ha sostingut Macpherson, en al·lusió al ritme frenètic i a la ‘fam d’informació‘ que hi ha hagut des d’un principi. La redactora deLa Vanguardia també va confessar que ‘hem treballat sense saber en quin dia vivíem, hem perdut totalment la noció de el temps’.

Finalment, els participants del debat van reflexionar sobre si el món després d’aquesta pandèmia serà diferent o no canviarà gaire. El president del Comitè de Bioètica de Catalunya va afirmar la necessitat de ‘preservar l’estat del benestar‘, en referència als serveis bàsics de salut, educació i la cura de les persones dependents. Un punt en què va coincidirla Dra. Carreras, que va admetre a més que la situació els ha portat ‘al límit’ i que hauran de reinventar-se i buscar noves maneres de treball. Per la seva banda, Nogués es va mostrar més escèptic a l’afirmar que ‘els humans tenim la memòria curta i em temo que la gent no se’n recordarà del que ens ha passat’. Una visió compartida per Macpherson, que va reconèixer que ‘tindrem molt coneixement, però no canviarà gran cosa. Volem oblidar aquest malson’, va sentenciar.