La universitat és l’instrument més útil que la societat té per donar accés a la cultura en sentit ampli a una part de la ciutadania que amb un nivell i capacitat bàsiques pot seguir una formació que possiblement no està a l’abast de tots. No es pot pretendre que tot l’ensenyament ulterior al secundari es faci a la Universitat sinó es vol perjudicar i banalitzar un instrument que per ser útil requereix una certa selectivitat i exclusivitat. La major contribució de la docència universitària no és l’accés a la informació sinó a l’aprenentatge de pensar, de raonar, de jutjar, de sintetitzar, de diagnosticar, en definitiva d’aprendre a aprendre. Les eines per aquest fi poden ser la ciència, el dret, l’economia, la tecnologia però l’objectiu requereix com a instrument matèries bàsiques i genèriques més que específiques. És per això que la qualitat de l’ensenyament i la transmissió del coneixement del professor a l’alumne té una transcendència determinant perquè el que es transmet no és més que la matèria prima sobre el que es transfereix l’aprenentatge de l’ús de la racionalitat. És aquest el que permet la independència i en definitiva la llibertat de les persones i per tant la seva felicitat. És cert però que la Universitat és també la que genera professionals en molts àmbits i disciplines però tenint això una importància gran no és el major benefici que la Universitat aporta a la societat. Per començar, l’ètica a la Universitat hauria de permetre que totes les persones amb independència de la seva renda, del seu origen, de la seva llengua, de la seva cultura o de la seva ideologia o religió tinguin accés a la Universitat. La selecció hauria d’estar basada exclusivament en la voluntat i la intel•ligència, és a dir en la capacitat de l’alumne. Això en un sistema universitari públic és teòricament més factible que en un de privat perquè en el primer les taxes universitàries poden ser clarament deficitàries i per tant finançades majoritàriament via impostos; però només teòricament perquè les despeses d’allotjament, transport, etc. són en molts casos les que fan que un estudiant pugui cursar o no una carrera. L’etern debat està, a cost constant del sistema, on es posa el preu de la matrícula d’un alumne no becat, és a dir de renda alta i rendiment acadèmic mig o baix en relació al volum de beques atorgades a estudiants amb rendes baixes i alt rendiment acadèmic. És aquest equilibri el que determina la “justícia” del sistema i en definitiva la seva equitat. La segona qüestió rellevant a la Universitat des de la visió ètica d’aquesta es deriva de la seva organització, que s’estructuri per aconseguir el màxim de projecció i impacte social en docència i d’impacte científic i econòmic en recerca i innovació. L’eficiència d’un sistema públic determina l’ètica del mateix perquè malbaratar recursos que són de tots en raó a interessos particulars o de grup suposa una certa dosi de patrocini. És per això que l’eficàcia de l’organització universitària i el comportament diligent dels docents ha de ser analitzat i demandat des de l’òptica del rendiment i no del diletantisme o l’interès personal. Hi ha un perill a tota organització des de l’empresarial, que té com objectiu basic i principal el benefici econòmic, fins a aquelles, en general amb estructura de Fundació sense ànim de lucre, que tenen com a objectiu bàsic el bé social, cultural, etc. El perill és l’endogàmia de la pròpia organització en la que els seus membres poden mirar més per el seu benefici personal o de grup que per als objectius estructurals o fundacionals de l’empresa o la fundació. Per evitar que les decisions es prenguin més en clau interna que de missió de l’organització cal que hi hagi una retiment de comptes a la cúpula directiva de la institució i d’aquesta als accionistes en el cas de l’empresa o als patrons en el cas de la Fundació. Són aquests els que han de retre comptes a la societat en el cas d’una organització sense ànim de lucre perquè la responsabilitat dels accionistes s’acaba en ells mateixos si es compleixen las lleis. Això posa un repte a l’estructura de l’organització però en el cas de la Universitat planteja la necessitat de fer compatible la necessària autonomia, llibertat de càtedra, amb el retiment de comptes, és a dir amb la justificació verificable de l’ús donat i el resultat obtingut del finançament públic rebut. Els debats sobre la governança i el finançament de la universitat són inacabables i complexes, els arguments a favor i en contra de determinades posicions són en molts casos sòlids i fonamentals però mai concloents perquè no es resolen desde la simple racionalitat sinó sovint amb components de defensa de la tradició, de por al canvi, de defensa d’interessos parroquials en perjudici dels interessos generals… La paradoxa de la situació està en la quasi unanimitat en la diagnosi del problema: manca d’eficiència del sistema, amb la resistència al canvi que per ser eficaç ha de venir més imposat des de fora que generat des dintre de la institució. És aquesta una constatació derivada de l’experiència. És per això que el canvi s’hauria de basar més en copiar models, que en geografies i entorns similars al nostre país produeixen resultats millors, que en inventar nous sistemes de resultats incerts. Qualsevol d’aquests models pot ser millor que l’actual si s’adopta tenint en compte les especificitats de la nostra societat i la característiques que parcialment poden ser singulars a la nostra Universitat. No hi ha un model únic ni cap és absolutament millor que els altres però és cert que en aquesta valoració relativa uns són més útils que d’altres i és això el que haurà de portar a una selecció del que s’ha descrit com model de fundació, model que comparteixen en major o menor mesura les universitats millors del nostre entorn. És a la Universitat per definició a on s’acumula el coneixement i en gran manera el que pot ser el ferment de la nostra societat. És una obligació de l’Administració en el cas de la Universitat pública fer que aquest actiu tingui el rendiment màxim i l’impacte social que és legítim esperar a partir dels recursos públics mobilitzats i de l’esforç moltes vegades no degudament remunerat de la comunitat docent universitària.

Llibertat acadèmica

La llibertat acadèmica és el valor central de la universitat, entesa com a absència de restriccions per fer recerca i docència, per parlar i publicar, només sotmesos a les regles i pautes de la comunitat científica al si d’una societat democràtica, sense entrebancs en la cerca de la veritat.

Aquesta llibertat és allò que ens justifica. La llibertat acadèmica, a través de la història, ha estat sobretot amenaçada pels governs autoritaris, que empresonen qui no pensa com ells volen que es pensi i que practiquen la censura, i també, per grups autoritaris que, de vegades des de dintre la universitat, amenacen, coaccionen i enterboleixen el clima de respecte mutu acadèmic. Són els grups autoritaris els que no accepten la discrepància, ni –en el fons- estimen la llibertat acadèmica.

Col•legialitat i subsidiarietat

La col•legialitat significa concebre la universitat com un conjunt de persones que es tenen igual consideració i respecte en la seva activitat acadèmica. Aquest col•legi de professors s’expressa en un clima de cooperació entre iguals al que són incorporats els estudiants, de grau i de postgrau, i el personal d’administració i serveis. El sistema de governança de les universitats ha de ser capaç de reproduir aquest valor de la col•legialitat i ha d’inspirar la constitució i l’actuació de tots les seus òrgans de govern.
La subsidiarietat s’ha d’entendre com un compromís a prendre les decisions el més prop possible de l’àmbit al que han d’afectar. Això comporta que la direcció de la recerca de la universitat la decideixin els investigadors al si dels seus grups de recerca, en el context dels departaments, i que l’orientació docent dels estudis la decideixin els professors, d’acord amb els estudiants i les persones de l’administració, al si de les Facultats i dels Centres. Això és compatible amb una gestió eficient des del punt de vista econòmic, però la dimensió gerencial, que hi és i és important, del govern de les universitats no ha de tenir prioritat sobre la dimensió col•legial.


La unitat del saber: diversitat i equitat disciplinar

La universitat està concebuda com una recerca global i unitària del saber, de manera que el coneixement de les disciplines més abstractes està íntimament connectat amb les disciplines més aplicades; la comprensió de les cultures més antigues és rellevant per a les societats del present. Per aquesta raó, també les diverses disciplines representades a la universitat s’han de concebre com a diverses en l’equitat, els cultivadors de les disciplines han de ser capaços d’apreciar les contribucions dels altres, produint així una reciprocitat paritària entre els àmbits del coneixement. Aquesta paritat ha de traslladar-se també al reconeixement mutu que han de tenir les dues grans tasques dels universitaris: la docència i la recerca.

Si ho fem així, una ben justificada por que sentim a sovint s’apagarà. Em refereixo a la idea que la universitat europea pot perdre el seu llegat humanista. Realment això seria un desastre, però si preservem aquesta idea unitària del saber, llavors la reciprocitat preservarà l’humanisme.

Compromís amb la ciutat, el país i el món

El primer compromís de la Universitat és que la formació dels seus estudiants i la recerca dels seus investigadors contribueixi decisivament a millorar el benestar material i a enriquir el teixit social i cultural de la societat de la que forma part. En el nostre cas, això comença per un compromís indefugible amb la ciutat de Barcelona: amb l’esperit emprenedor de la seva indústria i el seu comerç, amb l’esperit de llibertat i justícia de les seves associacions i institucions cíviques, amb l’esperit refinat de la cultura, expressada als seus teatres, auditoris, museus, galeries, biblioteques, editorials, llibreries. Aquest compromís ha de ser capaç d’estendre’s i transformar-se en una contribució cabdal a la societat i a la cultura catalana, espanyola i europea, en un context on es formen i conviuen ciutadans del món i per al món. En la mesura que encertem en aquests propòsits, no només formarem millors professionals millorant el nostre sistema econòmic, sinó que formarem ciutadans amb major capacitat deliberativa, més compromesos amb la llibertat igual de tothom, millorarem per dir-ho així la textura republicana de la nostra democràcia i de les nostres institucions representatives.

El passat dijous 31 d’octubre es va celebrar a la Sala del Llac del Rectorat de la UPC la darrera sessió del Cicle eHealth amb la ponència “eHealth, realitat i futur” protagonitzada per Jaume Raventós, director d’eHealth de Telefònica Espanya. L’acte, seguit per un auditori provinent del món empresarial i de acadèmic, va ser presidit pel rector de la UPC, el Sr. Antoni Giró, i el Sr. Ramon Palacio, membre de la comissió Cercle per al Coneixement. “La innovació és el motor de la transformació”, va dir Jaume Raventós a l’iniciar la seva ponència, “i juntament amb la tecnologia ha de servir per canviar els processos assistencials i la gestió sanitària per fer-la més eficient i més sostenible”. Però perquè els resultats siguin els desitjats, la implementació ha de preveure els següents passos: revisar els processos clínics estratificant els pacients en funció del grau de complexitat, definint el model d’atenció a domicili de cadascun dels pacients i assignant responsabilitats de seguiment; adequar la tecnologia al pacient, crear la infraestructura necessària per a la integració de la informació i, el més important segons el ponent, s’ha de formar els professionals i els pacients. En aquest sentit, Jaume Raventós va continuar definint els requeriments necessaris per a la correcta transformació del model: l’ús de tecnologia simple, no substituir el contacte humà, millorar la connexió pacient-professional i construir relacions i xarxes per influir en el comportament dels pacients. Jaume Raventós va voler il•lustrar els beneficis de l’eHealth mostrant els resultats del Whole System Demostrator Programmes, 2008, que evidencien una disminució del 20% d’urgències, del 14% d’ingressos hospitalaris, del 14% d’estades hospitalàries, del 8% dels costos i del 45% de la taxa de mortalitat en assistència sanitària. Amb l’aplicació de les TIC a la Salut, milloren els resultats clínics, l’eficiència, la qualitat dels pacients, es disposa de més informació per a la presa de decisions i augmenta la sostenibilitat del sector ja que s’enfatitza en la prevenció com a element clau del model on el pacient té més informació i pren responsabilitat en la seva salut. Un cop finalitzada la intervenció del ponent es va desenvolupar un debat entorn al finançament. Jaume Raventós va apuntar a un seguit d’opcions a tenir en compte com el pagament per activitat, el pagament per càpita en crònics o la innovació en la contractació pública, però part de l’auditori va alertar que en temes de salut s’han de tenir en compte qüestions ètiques que s’han configurat entorn a l’estat del benestar a l’hora de definir el model de finançament.

El passat dijous 17 d’octubre es va celebrar el Vespre amb Xavier Melgarejo, doctor en pedagogia i autor de la tesi doctoral “El sistema educatiu finlandès: la formació del professorat d’educació primària i secundària obligatòria”. Xavier Melgarejo ha estat director del Col•legi Claret, president de la Comissió d’ordenació del Consell Escolar de Catalunya des de 2010 fins a l’actualitat i assessor del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya. Per la seva trajectòria professional i la seva experiència en educació, el passat juliol va pronunciar la ponència sobre la LOMCE al Congrés dels Diputats. Durant la seva intervenció al Cercle per al Coneixement, va apuntar a possibles solucions en el camp de l’educació al nostre país sempre basant-se en el model finlandès, en el que ell n’és un gran expert. “Catalunya i Espanya només se’n sortiran si invertim en educació”, va afirmar el Dr. Melgarejo. Actualment a Espanya és evident que hi ha un problema, les xifres ho revelen: hi ha entre un 30% i un 35% de fracàs escolar, un 49% de la població no té estudis bàsics i la competència lectora i les habilitats matemàtiques entre els adults és de les més baixes a Europa. Tot això es tradueix en increments d’atur i en pèrdues monetàries. Només per posar un exemple, segons la comptabilitat finlandesa, cada alumne perdut genera un milió d’euros a l’any de despesa. Com a país, “no ens ho podem permetre”, va afirmar Xavier Melgarejo. Segons l’OCDE existeixen 6 alternatives possibles segons la gestió del model educatiu. L’espanyol respon, majoritàriament, a l’escenari burocràtic (estructurat, amb poca flexibilitat i gairebé nul•la autonomia pels educadors i pels centres, etc) i el de desintegració (no existeix el pacte entre les parts, hi ha múltiples canvis legislatius, baixa remuneració i vagues). “El sistema es desintegra quan es deixa de pagar als mestres”, va avisar el Dr. Melgarejo. No obstant, la reforma educativa impulsada pel ministre Wert no va cap al bon sentit. En primer lloc perquè el diagnosi està fet amb dades subjectives i parcials, en segon lloc perquè es vol implementar un model basat en el mercat, per impulsar l’excel•lència a través de la competència, però sense descentralitzar, i en tercer lloc perquè aquesta llei exigeix una augment significatiu de costos per a la seva implementació que el govern no pot gastar en una conjuntura econòmica com l’actual, va explicar el ponent. Algunes mesures que va apuntar en Xavier Melgarejo van ser: reduir el nombre d’alumnes per classe sense reduir el professorat, descentralització i alta formació del professorat. “A la llei Wert no apareix la formació dels docents per enlloc” i aquesta és la clau de l’èxit, va afirmar el Dr. Melgarejo. “Si volem qualitat haurem d’invertir en educació”, però també s’hauran d’impulsar polítiques que fomentin la col•laboració entre Escola, Famílies i Agents Culturals. L’educació ha de ser un element estratègic de país on tothom hi ha d’estar involucrat. “No es pot aconseguir una societat del coneixement sense l’esforç i la col•laboració de tota la comunitat” en un aspecte tan clau com l’educació.

El passat dimarts 15 d’octubre, en el marc del Cicle d’Infraestructures Tecnològiques organitzat per la Comissió Cercle per al Coneixement de la SEBAP i amb la col•laboració del CTecno, vam visitar el Centre de Regulació Genòmica (CRG) amb l’objectiu de conèixer la feina que es fa des d’aquest institut internacional de recerca biomèdica d’excel•lència situat a Barcelona. El director del CRG, el Dr. Luis Serrano, i el coordinador del programa de recerca Bioinformàtica i Genòmica, el Dr. Roderic Guigó, ens van presentar el centre i ens van guiar a través dels diferents laboratoris, tot explicant-nos els projectes que s’hi estan desenvolupant. El CRG va ser creat el desembre del 2000. Es tracta d’una fundació sense ànim de lucre finançada pel Departament d’Economia i Coneixement i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, i pel Ministeri d’Economia i Competitivitat, i compta amb la participació de la Universitat Pompeu Fabra. Els seus objectius són: posicionar-se en l’avanguàrdia de la ciència, ser competitius, la formació avançada a tots els nivells de la carrera professional, la col•laboració internacional, la transferència tecnològica i la comunicació. “De cada euro de subvenció pública en recerca, s’obtenen 1,2 euros de retorn, això la societat ho ha de saber”, va afirmar el Sr. Serrano. Pel que fa al model de gestió dels recursos humans, el CRG és pioner a Espanya, va remarcar el director del centre. S’ha optat pel model EMBL, implantat amb molt d’èxit a d’altres països europeus, que “permet estar a la punta de la investigació gràcies a la captació de gran talent jove i una alta rotació que dota al centre flexibilització i gran capacitat d’adaptació en el camp de la recerca, on els canvis són constants”. Abans de la visita dels laboratoris, també hi va haver temps per un debat entorn a la transferència tecnològica. Tot i tenir uns bons resultats, encara hi ha treball per a fer, tant des del CRG com des de l’Administració Pública, va comentar el Dr. Luis Serrano. En aquest sentit, va enumerar algunes idees seves en aquest sentit: incorporar la transferència tecnològica en l’avaluació dels científics, crear una subvenció específica avaluable a cert temps i potenciar un model de col•laboració i cooperació entre centres per aprofitar sinèrgies. No obstant, el Dr. Roderic Guigó va apuntar que “no és bo obsessionar-me amb la transferència de tecnologia ja que no sempre és el moment adient i pot ser contraproduent” i va afegir que el CRG és un centre d’excel•lència i que la societat hauria d’estar-ne orgullosa ja que els recursos són utilitzats de la manera més eficient i eficaç possible.

Internet –la xarxa– ha contribuït a socialitzar la circulació d’informació, de la mateixa manera que les xarxes socials han donat ales als processos comunicacionals més diversos. Qualsevol persona és a hores d’ara, a més de receptor habitual, emissor potencial. Només cal disposar d’un ordinador –o d’un estri semblant (smartphone, tauleta…)–, i d’una connexió a la xarxa. La resta és ben senzill. Però als avantatges que aquesta socialització i rapidesa en l’emissió de missatges i de processos comunicacionals comporta, no s’hi suma necessàriament l’ús ètic de la xarxa. Algú va dir que la xarxa és la gran ciutat virtual, i com a gran ciutat que és, de tot i força hi ha. Per analogia, les xarxes socials són les entitats, les organitzacions, els clubs als quals donen vida les persones que en formen part i que n’accepten les condicions d’ingrés que se’ls requereix. La diferència d’aquestes amb les entitats del món real rau en què en el món virtual ningú no comprova que qui s’hi apunta i n’accepta les condicions, sigui una persona física i real. En qualsevol cas, una vegada dins del ‘club virtual’ el nou ‘soci’ es podrà valer de totes les possibilitats de relació que la ‘seva’ xarxa social li ofereix…, i no –com bé deia la meva àvia— aquest ús serà sempre a fi de bé. I és que sota l’empara d’un suposat anonimat cada vegada més relatiu, qualsevol individu pot utilitzar la xarxa social malèvolament difonent opinions i/o continguts que en ocasions fins i tot poden ser susceptibles de vulnerar drets fonamentals de la persona, com per exemple els relatius a l’honor i a la intimitat, d’entre d’altres. Es tracta de males pràctiques que són difícilment perseguibles, com també ho són les actuacions d’aquells individus que en la vida real se senten valents només quan es mouen emparats per la massa. El comportament de les persones no varia pel sol fet de moure’s en una societat física o fer-ho en la ciutat virtual que la xarxa és. Els fonaments ètics de cadascú són l’ADN dels valors que impregnen –o no— a cada persona. Només la formació i l’educació en la llibertat i en el respecte envers els altres pot garantir, també en les xarxes socials, comportaments ajustats a l’ètica. I és que el món virtual i el món real són avui indiscernibles. Societat i xarxes socials són fonamentalment líquides i les fronteres difoses. És així com parlar d’ètica a les xarxes socials és fer-ho d’ètica a la societat en el seu conjunt, i dels seus individus en particular. Destriar gra de la palla en quant a bones pràctiques no és una tasca fàcil a la vida real. Menys ho és encara a la xarxa i a les xarxes socials en les que les males pràctiques malauradament tendeixen a créixer. També ho deia la meva àvia: no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. No hi ha pitjor comportament al món real i al món virtual que el que practiquen persones sense escrúpols. Mentre la societat no eduqui més en els valors –com ara la llibertat, la igualtat, la justícia, el diàleg, el sentit crític, el respecte a la diversitat, a l’honor, a la diferència…–, els comportaments ètics tant en el món real com en el virtual continuaran limitats a aquells individus que s’hi sentin identificats i compromesos. No es poden demanar peres a l’om. No podem esperar que tothom faci un ús ètic de les oportunitats que la xarxa ofereix si la societat mateixa està mancada d’aquests valors. Al cap i a la fi possiblement ens sobren codis ètics i ens manquen les actituds individuals i col•lectives capaces de reprovar les males pràctiques sigui en l’àmbit social que sigui, real o virtual.

Segurament, la primera vegada que vaig sentir parlar de l’ètica va ser a l’escola, com concepte oposat a la religió. “Fas religió o ètica?” era la pregunta. Com si poguessin coses oposades… Potser aleshores intuïa més o menys què era la religió, però l’ètica… què devia ser l’ètica? Després entendria que no hi ha res més religiós que l’ètica. O que l’ètica és una versió laica de la moral catòlica que a casa m’havien ensenyat. A la facultat, l’antropologia em va fer entendre l’ètica com un fenomen cultural més. Com una part de l’ADN d’un grup social. Amb alguns filòsofs discutíem si hi havia una ètica transcultural, comuna a tota la naturalesa humana, o bé si hi ha diverses ètiques, comparables, diferents i, per fer servir una paraula força academicista d’aquells anys ’90, incommensurables. El que aquella ètica de l’escola i la de la universitat tenien en comú és que totes s’imaginaven l’ètica com a un codi moral compartit. Una mena de llibre d’instruccions que marcava els límits de la conducta individual. L’ètica eren els manaments light que regien la vida social. Tan acceptats tàcitament per tothom, com explícitament se n’acceptava la sanció per a qui els incomplís. Un món ordenat i propi de la Modernitat, una mena de dolça Arcàdia on allò bo tenia recompensa i allò dolent, càstig. Però aquell món ordenat de la Modernitat, on teníem els móns endreçats per Primer, Segon i Tercer, es va desendreçar. Alguns diuen que la tecnologia ens l’ha capgirat. Altres, que ha estat el capitalisme salvatge. Zygmunt Bauman ha fet fortuna qualificant aquests temps inestables com a “líquids”, tot i que ja fa 165 anys que Marx i Engels anunciaven que tot el que és sòlid és desfà a l’aire. Potser el món mai va estar gaire endreçat, però endreçadet s’explica millor… En qualsevol cas, hem arribat a uns temps força convulsos on la tecnologia ha transformat totes les dimensions de les nostres vides sense marxa enrere possible. Les classificacions i les limitacions clàssiques, l’ordre, les distàncies, la durada, els tempos de qualsevol cosa s’han alterat. Google em proporciona més informació i més ràpidament que si tingués a la meva disposició una biblioteca de dimensions borgesianes. Facebook em manté connectat a una família virtual constant, fidel i propera de més 200 persones separades per milers de quilòmetres. Twitter em permet arribar -with a little help from my friends- a milers de persones en minuts. Linkedin em posa a sis clicks del President Obama. Tot són fites impensables fa 30 anys, quan no tenia clar com diferenciar ètica de religió. Si avui tots aquests límits analògics s’han vist superats, què passa amb els límits ètics? Fins fa quatre dies, l’ètica regulava els límits del bo i el dolent de les nostres dolces comunitats analògiques i integrades. Però, ara? Què fem ara amb tanta modernitat líquida? Què fem amb l’estereotip de l’individu actual, hiperconnectat i, alhora, hiperaïllat? Un individu que pot fer el que vulgui, quan vulgui, on vulgui, protegit per l’anonimat de la xarxa. Com fer efectius els límits de l’ètica davant d’individus tant escorredissos? Per què dir la veritat sobre qui sóc a un fòrum d’internet? Que farà que no insulti, enganyi i menteixi a qualsevol persona amb qui em trobi a una xat? Qui m’impedirà perseguir menors a Facebook? Qui m’impedirà comprar-me una impressora 3D i imprimir-me demà mateix un rifle semiautomàtic amb les instruccions i els patrons que han estat alliberats per Internet? S’ha consolidat la idea d’un món 2.0 i un jovent 2.0 individualitzat fins a l’excés. Addicte a espais virtuals, videoconsoles i connexions digitals de butxaca. Un jovent despreocupat, desconnectat de la realitat real per abús de connexions virtuals inútils, lúdiques i prescindibles. Exemples? Gairebé 16 milions de persones diferents estan jugant diàriament al Candy Crush Saga. Deu vegades més usuaris té Instagram, penjant fotos dels seus peus, gats i culs. Una broma comparat amb els 400 milions d’usuaris que Twitter espera assolir abans de final d’any. Xavalla comparats amb els més de 1.100 milions d’usuaris que diu tenir Facebook. 1.100 milions d’usuaris: d’aquí quatre dies, hi haurà més gent a Facebook que a tota la Xina. Fent què? Posant-se “likes” i jugant al Candy Crush Saga. On és l’ètica en aquest paisatge descarnat, poblat de zombies hiperconnectats? I la resposta és “a tot arreu”. Les xarxes socials no s’han endut les normes que regien la conducta de la Modernitat. Les han transformat. Les han fet, és cert, més dúctils i líquides. Però no han desaparegut. Ni tan sols s’han afeblit. Al contrari. La sanció social s’ha magnificat a través de les xarxes socials. Hi ha una ètica 2.0 emergent, que no tolera abusos, que no permet que res passi desapercebut. Els ulls de l’ètica digital s’han fet multidireccionals i omnipresents. La sanció ètica ja no és només de dalt-a-baix i entre iguals, sinó que també s’ha tornat bottom-up. I de quina manera… Les xarxes socials ofereixen molts exemples al llarg dels darrers anys de capacitat d’autoorganització, de coordinació de-baix-a-dalt, de pressió i sanció popular, amb molta més efectivitat i rapidesa que cap corpus de normes ètiques del passat. Egipte i la Primavera Àrab van donar un dels exemples més socorreguts. Fa poques hores, l’etiqueta #volemvotar ha estat Trending Topic mundial arran d’una mena de flash mob espontània sorgida d’aquest raconet del món. És cert que les xarxes socials i aquesta ètica 2.0 emergent tenen moltes limitacions i que no fan miracles. En última instància, són productes de la nostra societat i, per tant, estan condemnats a heretar totes les nostres manies i misèries (no cal més que veure què ha fet Egipte amb la seva Facebook Revolution). Però malgrat això, una ètica 2.0 ha canviat les regles del joc, eixamplant-les i democratitzant-les. Les ha fet més accessibles. Sense caure en excessos d’innocència, cal assumir que en aquest món 2.0 res mai més serà igual. Res s’escapa als ulls de 400 milions de tuitaires. Tot es pot compartir entre 1.100 milions d’usuaris de Facebook… mentre fem una partideta al Candy Crush Saga.

El diner és un dels béns públics més universals en les societats modernes, ja que és el principal mitjà per acreditar la solvència econòmica de les persones, físiques i jurídiques. Aquesta funció, que el diner té gairebé en exclusiva, li dóna un rol decisiu en el desenvolupament de les relacions mercantils, que poden ser tan senzilles com ara pagar la compra al supermercat de la cantonada de casa o tan complexes com l’operació corporativa més sofisticada que hom pugui imaginar. La funció social dels bancs consisteix en administrar aquest bé públic que anomenem “diner”. Els bancs s’encarreguen de guardar i retribuir els diners dels estalviadors, de facilitar-lo als inversors mitjançant el crèdit, de garantir la fiabilitat del sistema de pagaments -validar els xecs, els pagaments amb les targetes de crèdit, gestionar els rebuts i les factures que es giren entre compradors i venedors d’una infinitat de productes i de serveis- d’avalar les empreses privades davant de l’Administració Pública, quan aquesta actua en una transacció econòmica, i de fer operatives les decisions de política monetària que adopten les autoritats corresponents; en el nostre cas el Banc d’Espanya i el Banc Central Europeu. Aquest conjunt de funcions converteix el sistema financer en una peça fonamental per al funcionament fluid de l’economia d’un país. Els bancs obtenen els beneficis corresponents per la labor que realitzen, a canvi dels quals se’ls exigeix l’imperatiu ètic que han de complir els administradors: no malbaratar allò que administren, en aquest cas el bé públic “diner”. Confiança A més de complir els requeriments legals, els bancs han d’inspirar confiança per desenvolupar amb èxit la labor que la societat els confia; i les persones confiem en les entitats que actuen d’acord amb l’ètica de la l’activitat financera, la qual es sustenta en dos pilars bàsics: la solvència i l’honestedat en el tracte amb els clients, per aquest ordre. El primer, el més important encara que no sigui suficient, depèn de la qualitat de la gestió; els bancs que generen prou beneficis per atraure el capital que n’assegura la solvència, compleixen un requisit imprescindible per respectar l’ètica de les finances. La variable crítica per aconseguir-ho és la gestió prudent del risc, ja que la major part dels diners que arrisca un banc en les seves operacions de crèdit o d’inversió pertanyen als seus clients estalviadors. En aquest sentit, quan atribuïm la crisi financera actual a la manca d’ètica de les entitats financeres critiquem, amb raó, la lleugeresa amb què algunes varen assumir riscos, molt superiors a la seva capacitat per absorbir les pèrdues que es podien generar amb aquelles operacions. Per aquest motiu, quan aquelles s’han produït, a més de provocar la fallida de les entitats menys curoses, han obligat el govern a posar milers de milions d’euros per evitar la crisi de confiança i el col•lapse de tot el sistema. El segon pilar de l’ètica bancària, l’honestedat en el tracte amb els clients, és el complement necessari per qualificar d’ètica una entitat financera solvent. L’honestedat en banca implica que l’assessorament als clients atengui en primer lloc els interessos d’aquests. Per complir aquest requisit l’entitat ha de garantir que els seus empleats tenen el coneixement adequat dels diferents productes financers que ofereixen i l’experiència suficient per entendre les necessitats del client, en funció de la seva cultura financera i de les circumstàncies en què es troba. Aquest pilar també ha fallat aquests darrers anys, tal com demostren les participacions preferents, per exemple, que en alguns casos s’han venut a clients que no entenien bé el risc del producte o bé, per les seves circumstàncies, no els convenia adquirir-les. No obstant això, els judicis ètics han d’avaluar cas per cas i entitat per entitat; mai no poden ser generals. No es pot desqualificar globalment el sector financer perquè hi ha entitats que han actuat bé, aguanten la intensitat i la duració de la crisi i si han comès errors han ofert solucions raonables per preservar els interessos dels clients. Responsabilitat Corporativa (RC) Juntament amb les responsabilitats específiques com a entitats financeres, els bancs comparteixen les que els correspon com a empreses. El compromís d’aquestes amb la societat es recull en el concepte de Responsabilitat Corporativa, que avalua la conducta de les companyies en relació al medi ambient, a l’impacte que produeix la seva activitat en la societat i al funcionament dels seus òrgans govern. (ESG segons les sigles angleses d’aquests àmbits). Durant els darrers vint anys, al mateix temps que creixia l’economia global, s’han desenvolupat iniciatives internacionals per tal d’establir uns criteris d’actuació responsable, aplicables en tot el món, als que les empreses es poden adherir voluntàriament. Crec que la iniciativa més destacada és el Pacte Mundial, impulsat per Nacions Unides, que des de l’any 2000 promou l’adhesió de les empreses a deu principis, agrupats en quatre apartats: relacions laborals, drets humans, medi ambient i anti-corrupció. Desenvolupar una política de responsabilitat corporativa forma part de l’ètica empresarial, i la forma més natural de fer-ho és adherir-se a iniciatives com ara el Pacte Mundial. A tot Espanya hi ha més de 2000 firmants d’aquesta iniciativa, un dels quals és CaixaBank, que des de l’any 2012 ha assumit la Presidència de la Red Española del Pacto Mundial per contribuir a estendre aquesta iniciativa. A més de respondre a un imperatiu ètic, el comportament responsable és una condició necessària per a l’èxit de l’empresa a mitjà i llarg termini, ja que la seva reputació depèn en gran mesura del compromís que demostra amb la societat a la qual ven els seus productes o serveis. En definitiva, en una economia global, la reputació de l’empresa cada cop és més important per obtenir la confiança dels clients, i un comportament coherent amb els principis del Pacte Mundial contribueix de forma decisiva a aconseguir-la.

Ha estat acceptat per bona part dels agents econòmics que l’actual crisi econòmico-financera –la qual té en les economies avançades la seva major expressió– ha estat originada per una crisi de valors, fet que ens porta directament a l´arrel ètica de la crisi. La definició d’ètica al Webster assenyala que són els principis morals o valors que governen o distingeixen una particular cultura o grup. Indica, així mateix, que és la branca de la filosofia que tracta dels valors relatius a la conducta humana en relació a la correcció/incorrecció de certes accions i a la bondat/no bondat dels motius i fins d’aquestes accions. Al llegir ambdues definicions ens adonem de l’obvietat de l’afirmació: aquesta és una crisi de valors. I certament ens en adonem que això es fa encara més evident quan parlem de les finances. Podem dir, doncs, que la manca d’ètica (i conseqüentment de valors) ha conduit a la crisi actual, tant en la seva vessant econòmica com financera? La resposta es SÝ! I a més podríem afegir que la manca de valors en les finances ha coadjuvat a la crisi econòmica, atesa la rellevància de les finances en el desenvolupament de l’activitat econòmica i el cost social que ha representat per al contribuent el rescat del sistema financer, el qual s’ha fet necessari per evitar el col•lapse econòmic. Cal entendre, però, que les finances no són autònomes de la realitat/context de valors de la societat en el seu conjunt i, per tant, tampoc seria de justícia considerar els financers com els causants únics de la crisi. És evident que en els darrers 30 anys (període en el que considerem s’ha incubat el virus de la crisi actual) la lògica de la maximització de tot (beneficis, dimensió, globalització, consum, etc.) ens ha portat a una pèrdua constant de la força dels valors com a paràmetres de reconeixement social i econòmic, mentre que els aspectes més mercantils han anat ocupant progressivament més l´espai de rellevància. De forma subtil, però implacable, s’han anat desenvolupant poderosos factors autodestructius de bona part de les empreses financeres. Certament, hom pot afegir que la societat ha anat desenvolupant iniciatives encaminades a resoldre/mitigar els efectes negatius del nou paradigma financer i econòmic: Responsabilitat Social Corporativa, Codis de Bon govern, Basilea II, Basilea III, directives de protecció dels consumidors, Inversió Socialment Responsable, etc. La regulació és condició necessària per atorgar una dimensió en valors a partir de la seva incidència en com es fa el negoci, però també podem considerar que no és condició suficient (i la prova és la pròpia crisi) si no s’actua en la base del reconeixement empresarial, que en tants casos està focalitzat, fonamentalment, a la consecució del màxim benefici a curt termini. El què, el com i el perquè són les bases que defineixen una empresa/sector/economia, i sobre elles ens cal construir una “moral” econòmica que ens atorgui aquesta dimensió ètica a les finances. És el mateix que dir Missió, Visió i Valors, que tots coneixem, però cal desenvolupar mètriques que connectin variables quantitatives i qualitatives i situar-les a l´agenda de la gestió. És evident que unes finances realment eficients, que serveixin a la societat i als seus stakeholders, desenvoluparan les seves funcions econòmiques bàsiques, és a dir, canalitzar l´estalvi cap a la inversió, garantir el correcte funcionament dels sistemes de pagament i gestionar els riscs de l’economia generant valor i, per tant, les finances assoliran el seu paper com a impulsor per sortir de la crisi. Les Cooperatives de Crèdit són entitats de base social amb la missió de contribuir al desenvolupament d’aquesta i estan molt arrelades en els valors de la seva base. Per això els principis de confiança i proximitat als seus usuaris, l’especificitat de la governança cooperativa, la resiliència i no recerca del màxim benefici econòmic com a factor únic de presa de decisions, i la seva implicació social mitjançant el fons d´educació i promoció (el qual s´obté dels beneficis generats) fan de les Cooperatives de Crèdit entitats que, tal com ha posat de manifest recentment el Parlament Europeu, han donat proves convincents de la seva “solidesa”, fins i tot en els moments més difícils de la crisi, gràcies al model de governança, autosuficiència i gestió per a la creació de valor amb perspectiva no sols de curt termini sinó, en especial, a llarg termini. En la recerca d’una superació de la crisi és fonamental recuperar l’essència ètica de les entitats financeres. Existeixen diferents models i formes de fer finances i, d’ésser tots ells igualment vàlids, cal evitar esquemes reduccionistes en torn a un sol model. I en una societat plural, moderna, global –però també local– és imprescindible cultivar la diversificació de models corporatius i ser conscients de l’aportació que cadascun d´ells realitza a la societat i, en aquest sentit, és –per a qui aquí escriu– inqüestionable el paper que les cooperatives han de seguir actuant per assolir quelcom que en el món de les finances havíem perdut i que està en l´agenda: la permanent meta de l’estabilitat financera.

El passat 10 de juliol, en el marc del Cicle e-health, vam celebrar el Breakfast amb el Dr. Navas, gerent de l’hospital Vall d’Hebron que compta amb una llarga trajectòria de gestió hospitalària i recerca en el camp de la biomedicina. L’acte, que es va celebrar a la sala de reunions de l’Edifici dels Til•lers del Rectorat de la UPC, va ser presidit pel rector de la UPC, el Sr. Antoni Giró, i el Sr. Jordi Marin, exvicepresident del Cercle per al Coneixement i responsable dels Breakfasts. La ponència titulada “La recerca biomèdica a l’hospital universitari Vall d’Hebron” va ser seguida per una vintena d’assistents provinents, sobretot, del món acadèmic. Amb un pressupost (el 2012) de 580.310.000€ i una ocupació de 7.000 persones, l’hospital Vall d’Hebron és l’hospital més gran de Catalunya i el cinquè hospital del món en transplantaments de pulmó. “Una gran estructura productiva és un input molt important per a la recerca biomèdica” va afirmar el Dr. Navas. L’hospital Vall d’Hebron és el segon hospital del rànking espanyol en producció científica i el primer en assajos clínics. Dels 1.000 metges que treballen a l’hospital, 370 estan involucrats en projectes d’investigació i els articles publicats amb més impacte són sobre innovació hospitalària. Sobre aquest aspecte, el Dr. Navas va reclamar més esforç en innovació no farmacològica, ja que és on Espanya hi té un fort potencial de desenvolupament. “ El 95% dels recursos que es destinen a innovació són per a innovació farmacològica. No obstant, la indústria del nostre país no té capacitat per aprofitar aquestes inversions i aconseguir resultats positius a escala internacional. En canvi, tenim indústries molt competitives que podrien aconseguir grans resultats en innovació no farmacològica (equipaments, dispositius, etc.) i no ho aprofitem”. El Dr. Navas també va fer referència als reptes que han de fer front els hospitals públics del nostre país: la crisi econòmica, la transformació de l’ICS, la creixent competitivitat en el sector sanitari, els canvis socials (el 7% de la població pateix una malaltia rara i aquestes són la quarta causa de demanda hospitalària), les expectatives creixents de la ciutadania, etc. Aquest context reclama més eficiència i competitivitat i innovació integral, des dels processos de gestió fins a la diagnosi, la tecnologia i l’assistència, per tal d’oferir al pacient el benefici del coneixement més avançat.