El model basc d’innovació o educar per a la innovació, Innobasque (l’Agència Basca de la Innovació-Berrikuntzaren Euskal Agentzia) que es crea el 2007 i pertany al consell a partir d’aquest moment, està presidida per Pedro Luis Uriarte i és una associació privada, sense ànim de lucre, creada per coordinar i impulsar la innovació a Euskadi en tots els seus àmbits i per fomentar l’esperit emprenedor i la creativitat. Innobasque està formada pels agents de la Xarxa Basca de Ciència, Tecnologia i Innovació, empreses privades, institucions públiques basques, representants institucionals d’empresaris i treballadors bascos i organitzacions de tota naturalesa relacionades amb la innovació. Innobasque pretén oferir una potent plataforma i xarxa de col • laboració per a tots aquests agents, a través de la qual desenvolupar activitats que promoguin els valors i actituds associats a la innovació en la societat basca, accions que difonguin a l’exterior la imatge de l’Euskadi innovadora, pol avançat de R + D + i, i totes aquelles que contribueixin a generar dinàmiques d’innovació en les empreses i organitzacions basques. La meva feina és com assessor de la direcció general de Innobasque. Per què es crea aquest consell basc de ciència, tecnologia i innovació? Perquè estem vivint un enorme canvi del model total / global de la tecnologia, de l’economia i de les relacions, i la resposta és innovació. Quins arguments tenim per explicar això? Recollint les opinions d’experts de MIT i Harvard en gestió i disseny d’organitzacions, diuen que una organització és una xarxa d’intercanvi d’informació. És una organització de qualsevol tipus una empresa, una universitat, un club de futbol, en fi, un conjunt de persones que coordinen les seves activitats amb un objectiu comú i on la coordinació està basada en l’intercanvi d’informació. Aquell amb el qual no es pot intercanviar informació no forma part activa de l’organització. La mida de la mateixa està limitada a fins on es pot intercanviar la informació, i l’eficàcia està directament relacionada amb la velocitat i la capacitat de processament d’aquest intercanvi d’informació. Per exemple, fins on va arribar exactament l’Imperi Romà? Fins on existien les carreteres, ja que aquestes eren el mètode d’intercanvi d’informació i coordinació amb Roma. Espanya va perdre les seves colònies quan va perdre el domini del mar. En perdre la transmissió de la informació, les colònies van haver de prendre decisions per sí mateixes i amb això va arribar la independència. Quina relació té això amb la situació actual? En els darrers 40 anys hem augmentat dramàticament la capacitat de transmetre i processar globalment informació a qualsevol lloc del món i, avui dia, amb un cost extremadament baix i en temps real. La base d’aquest fenomen és Internet. Internet ha canviat dramàticament el món, i les organitzacions en aquest moment tenen més oportunitats gràcies a la interconnexió i l’intercanvi d’informació. Unes dades: 1969, projecte Apolo, capacitat de processament de tots els instruments a bord: 16kbytes (condicionat pel pes i la mida que ocupaven els circuits electrònics en aquella època). Avui en dia qualsevol TE mòbil multiplica 200 vegades aquesta capacitat i amb una targeta SD (1Gb) normal per 60.000 vegades aquesta capacitat! Quina implicació té Internet? Encara que ho desitgin els governs o no, el món s’ha globalitzat i, com a conseqüència directa d’això, el comerç s’ha globalitzat. És per això que estem patint la competència dels països emergents com l’Ýndia, el Brasil, la Xina, … Els salaris, la protecció social, etc., són molt més baixos que els dels països desenvolupats i són capaços de produir productes manufacturats amb la mateixa qualitat que els nostres a uns preus incomparablement més baixos. És per això que la indústria manufacturera està patint les conseqüències d’aquesta competència i això és la crisi: una crisi que ha vingut per quedar-se. Grans empreses amb uns alts estàndards de qualitat estan comprant productes a la Xina. Per què? Perquè a igualtat de qualitat i menor preu, la decisió és òbvia. Aquests països que competeixen (bàsicament per la seva diferent justícia social o distribució de riquesa) són capaços de fer-ho perquè estan preparats per a transferir i intercanviar informació al voltant del món. I quina és la conseqüència? Que estan generant grans quantitats de capital, augmentant substancialment la seva renda per càpita, la qual cosa implica una demanda més gran d’aliments i matèries primeres que es tradueix directament en un increment en el preu (com per exemple un augment en el preu del petroli), es generen més problemes en el medi ambient, es produeix sobrecapacitat en determinades indústries, risc de deslocalitzacions i pressió en els preus interns: és a dir, la crisi que estem vivint. I no sembla que això hagi de canviar al menys en un període curt de temps. Bé, som la societat del coneixement, som l’economia del coneixement i si dividim el món en tres parts (per simplificar), considerant 6000 M de persones, 1000M de persones dels països anomenats avançats tenen el 100% del coneixement (i el generen), 2000M estan connectats i poden utilitzar aquest coneixement i la resta (3000M) estan tecnològicament desconnectats. La pregunta que ens hem de fer és: 2.000M (Xina, Ýndia Brasil, …) estan connectats i poden aplicar el coneixement, però en quant de temps reduiran la distància amb nosaltres i es transformaran en productors de coneixement? Avui, la Xina ha llançat la seva primera missió amb passeig espacial i només han passat 5 anys des que la primera nau xinesa va sortir a l’espai. Els americans van trigar 25 anys a aconseguir el mateix. Amb això vull dir que amb el coneixement no n’hi ha prou, hem de seguir creant coneixement més ràpid i millor que els altres. I s’ha d’aplicar aquest coneixement, és a dir, hem d’innovar. En un món interconnectat, els avantatges competitius duren molt poc i només es pot aconseguir mantenir-los amb noves innovacions que generin nous avantatges competitius. Alguns experts vaticinen que es destruiran milions de llocs de treball en països desenvolupats, com va passar a Amèrica del Nord en els ‘80 quan les empreses es van negar a acceptar la qualitat total com a element competitiu dels productes americans a diferència dels japonesos que van adoptar aquestes premisses, i tots coneixem els resultats. L’únic camí cap al futur és la innovació. Hem viscut i generat riquesa en els darrers 15 anys gràcies al gap de coneixement que teníem però els paràmetres avui en dia han canviat. La creació i utilització del coneixement avui té velocitat constant i es difon i transmet a una velocitat increïblement alta (alguns científics asseguren que és amb velocitat constantment accelerada). Per exemple, per desxifrar l’1% del genoma humà es va trigar uns quants anys i pensaven que es trigaria segles en desxifrar el genoma sencer. Però no es van adonar que si s’avança amb acceleració constant es triga 7 anys en desxifrar el total, que és el que va passar. Però no tots els camps són iguals, ja que hi ha alguns on preval el conflicte d’interessos i els avenços vénen condicionats per qüestions externes, no per la generació ni la necessitat d’aquest coneixement (per exemple, el cas de la constant 30 en el cas del coneixement aplicat a la generació d’energia). La resposta és innovació. Quina és la situació d’Euskadi? Fa dues dècades el país estava submergit en una gran crisi (de l’acer, dels béns d’equip, de la indústria manufacturera, etc.), amb una gran tensió social (vagues, atur, …) i amb pocs recursos productius. Com es va sortir d’aquesta situació? Amb un pacte de tota la societat basca per tirar endavant. I avui en dia s’ha transformat el país: hi ha indústries tecnològicament avançades, una situació social molt satisfactòria amb plena ocupació (atur per sota del 4%), renda per càpita del 125% de la mitjana europea i, en l’índex de desenvolupament humà, el país està en el tercer lloc en del ranking mundial. Això és molt bo però en un moment de canvi significa un gran risc, ja que el problema és que som poc eficaços en innovació. En els indicadors de la CE en innovació (que tot i no ser massa encertats s’utilitzen com a mesura comparativa), el país basc està en les posicions capdavanteres en els inputs i terriblement malament en els altres. Som, per exemple, un país amb una societat amb una gran quantitat de persones amb estudis superiors (millor o igual que els països escandinaus) però no obstant això estem molt baixos en esperit empresarial, baixos en aplicacions, patents i propietat intel • lectual. Per tant, és necessari mobilitzar la societat a través de les bases d’un model basc d’innovació que permeti recuperar i solucionar els problemes existents. El model d’innovació basc és un model de mobilització. També és un model que serveix per definir línies estratègiques, però no és el seu principal objectiu. El model d’innovació basc és bàsicament un model per a mobilitzar la societat. Per on es va començar? Analitzant les fortaleses i debilitats. Hi ha fortalesa financera, es gaudeix de concert econòmic, hi ha empreses importants, fortalesa social i, encara que des de fora no ho sembli, la societat basca és una societat cohesionada. També hi ha fortalesa tecnològica i una alta formació de les persones. Quines són les debilitats? Economia petita (només 2M d’habitants) en un territori petit i densament poblat, població madura i que no creix (hem d’assumir que en el futur necessitarem molts immigrants i que es necessitarà integrar-los). No hi ha recursos naturals ni recursos energètics propis, només un parell de companyies multinacionals, i s’estan perdent (igual que a Catalunya) centres de decisió amb un drenatge important de talents que se’n van amb aquestes institucions. No hi ha universitats líders i els costos laborals són molt alts amb manca de competitivitat en algunes indústries tradicionals. Per moure aquesta situació es crea Innobasque amb tres formes d’actuar: conceptualitzar el procés d’innovació, mobilitzar la societat i executar els programes i projectes d’innovació. Per aconseguir-ho, el primer que s’ha fet és intentar unir / cohesionar la societat basca presentant un projecte de llei per a la societat que permetés generar il • lusió amb l’objectiu de ser en un futur proper el referent europeu en innovació. Per això tenim un conjunt de propòsits, palanques i principis. Entre els primers està trencar la percepció que tot està bé, conscienciar que estem en un moment de canvi, mobilitzar la persona protagonista i un equip potent en Innobasque. Coordinar-se amb el govern i amb la societat que com institució privada ha de interactuar de forma intel • ligent amb els centres de preses de decisions. Les palanques: els òrgans de govern i els socis (institucions-ajuntaments, diputacions, universitats, etc .- i empreses). Es pretén arribar a finals d’any amb 1000 socis (ara són 700) i entre aquests es selecciona el consell de Innobasque (al voltant de 300). Un altre col • lectiu important són els innovadors bascos que és un grup de persones compromeses que cedeixen el seu temps i esforç a treballar per aquests objectius. També dins d’aquestes palanques es consideren l’agència virtual com a motor de canvi i un programa molt exigent complementa el grup dels actuadors. Pel que fa als principis: innovació centrada en la persona, cohesió, compromís de la societat, percepció que això és possible amb uns líders ben definits per gestionar el canvi dins del de les àrees següents: innovació tecnològica, emprenedoria avançada, transformació empresarial però també innovació social innovant en valors i principis (multiètnica ja que es necessita immigració), internacionalització del sistema (treballant en xarxa i cooperant) i promoció i comunicació. Pel que fa a l’educació per a la innovació siempre es planteja la pregunta: innovar en l’educació o educar per innovar. Jo només em referiré a la segona que és on puc aportar coneixement. Quines competències s’han d’ensenyar als joves?, Quines competències s’han de desenvolupar en els adults a través de la formació continuada per al món de la innovació? Què és la innovació? Enfrontar-se als problemes trobant noves idees de solució, materialitzant-les i desenvolupant-les amb el coneixement científic i tecnològic de cada àrea. Per la qual cosa, perquè es generin noves idees en una àrea, s’han d’adquirir competències en aquesta per ser creatius i tenir capacitat per a materialitzar aquestes idees i capacitat per a gestionar projectes (transformar aquesta idea en solució en un pla temporal). És per això que cal millorar la qualitat de les universitats, per aportar el coneixement científic i tecnològic d’alt nivell que aquesta innovació demanda, ja que hem de competir en un món globalitzat on per exemple 6 universitats xineses estan entre les 100 primeres (entre bàsicament les primeres 40). Per la qual cosa, el missatge és: quant de temps més serem els generadors de coneixement i ells els consumidors? En quant de temps ells estaran preparats per a ser generadors del seu propi coneixement? El missatge és clar: les universitats han de millorar i rebre el suport polític per a transformar-se en productores de coneixement de qualitat i excel • lència. Quines són les competències específiques que s’han d’ensenyar? Creativitat i resolució de problemes (tècniques de creativitat sobretot) i gestió de projectes (tan important com la gestió de la fabricació en els’80) és a dir, com aconseguir complir amb els objectius, en el temps establert, amb la qualitat desitjada i el pressupost preestablert. Per això és necessària una sèrie de capacitats i competències com planificació, organització, gestió de les persones, coordinació (sobretot en projectes virtuals on els treballadors estan distribuïts en el món). Aquesta és una oportunitat per a la universitat: gestió de projectes. I és un missatge que moltes universitats (MIT, Cambridge, Harvard, etc.) ja apliquen: avui dia hi ha més de 300 programes oficials en gestió de projectes (15 del tipus doctorat i 353 de tipus màster) en el món. Però també a la Xina hi ha 103 universitats amb 10000 estudiants en programes de màster i doctorat en gestió de projectes. És evident que gestió de projecte és una de les competències claus d’educació per a la innovació i en totes les àrees del coneixement. La universitat té un paper clau en aquest comès i en el qual és de vital importància que es pugui resoldre en el terreny local (no a l’estranger) i que pugui ser aplicable tant a la formació de base com a la continuada. El professional resultant ha de ser un hàbil gestor de canvi, ràpid per captar les tendències de la competència, tenir capacitat per a comunicar i gestionar les estratègies, estar en aprenentatge permanent i ha de ser excel • lent per a la gestió de projectes promovent la creativitat i resolució de problemes en la seva organització. És a dir, ser molt ràpid en passar de les idees a la solució materialitzada. I tot això només es pot aconseguir amb compromís, educació i voluntat per a fer front a tots aquests canvis. “Qui somia transforma, que l’impossible es supera, i mai no s’arriba al cim”.

China se un inmenso país, 9,6 millones de Kilómetros cuadrados, con una población superior a 1.306 millones de personas, con una cultura de los más antiguas de la humanidad, y con un desarrollo económico impresionante. EL PIB desde 1978 hasta el 2006 creció aproximadamente a un ritmo superior al 19,5%, lo que comporta que si se compara el PIB, en cuanto a poder adquisitivo por cápita, con las otras potencies económicas se comprueba que China es la segunda potencia mundial, casi supera en el doble en Japón. Estos datos hacen que surja la pregunta de cuando China superará a los Estados Unidos, y que representa este hecho para el futuro de la humanidad. En las jornadas de verano sobre desarrollo y globalización, celebradas en el marco de los debates de verano de la fundación Indicis, se planteó esta pregunta. Los debates contarón con la colaboración del Cercle per al Coneixement mediante la participación de su asociada Eva Garrell i Zulueta , la cual efectuó una ponencia que tuvo por título: ¿ En qué año China va sustituir a los Estados Unidos como primera potencia mundial?. La ponencia se estructuró de la siguiente forma: Variable Dependiente: Ser la primera potencia mundial Variable Independiente clave: economía Variables de control: Ingreso en la OMC Papel del Partido Comunista Talento y obsesión por el dinero Tecnología y espíritu de empresa Confucianismo, budismo y taoísmo Escuelas de negocios Era del comunismo Poder de la marca y la piratería Límites al crecimiento Envejecimiento de la población Entre otras que veremos a continuación La conclusiones de la misma se sintetizan en las siguieentes aportaciones : Según el artículo de The Economist el 30-0705 informó que China podría equipararse a Estados Unidos en el PIB en una fecha situable entre 2020 y 2025. También, según preve la Economist Intelligence Unit, una organización del grupo del grupo The Economist China en el 2020 estará pisando en términos del PIB a Estados Unidos. Pero en esta fecha de equiparación habrá todavía grandes diferencias con Estados Unidos en cuanto a composición del grupo social. En 2006 la consultora estadounidense Pricewaterhouse Coopers se formuló la pregunta:¿Qué países dominarán la economía mundial a mediados del siglo XXI?¿Qué potencias integrarán el G7 en 2050?Su respuesta fue”Asia se situará en el epicentro de la globalización y dentro de ella China pisará los talones a la superpotencia actual con India en posición de disputar la hegemonía a los dos gigantes. Según Ramón Tamames,la hegemonía dentro del orden internacional también depende del grado de aceotación que les presten las demás potencias, de cierta importancia, en el entorno mundial. Por eso, el unilaterismo norteamericano sin un componente multilateralista que le aporte legitimidad global, mermada por la actuación y sus consecuencias: Irak y Afganistán, constituye una permanente invitación a que surjan contrapuestos estratégicos. Papel que podría asumir China y más aún en algún tipo de alianza euroasiática con: Rusia y la India. “3 mil millones de nuevos capitalistas” el empresario y político Clyde Prestowitz va más lejos que los autores previamente citados, sosteniendo que Estados Unidos ya está en declive económico a causa de la globalización y por haberse agudizado su triple déficit: fiscal, comercial y del ahorro público. Frente a lo cual resalta el crecimineto masivo de las reservas internacionales de los bancos centrales de China y India, así como el ingreso de cientos de millones de personas en la fuerza de trabajo del conjunto de esos dos países. Todo lo cual combinado con la relocalización y la innovación tecnológica desde Estados Unidos a Oriente, y la facilidad del out sourcing está acabando con el liderazgo norteamericano. En la documentación relacionada adjunta se detalla el contenido de la conferencia.

Cinc experts del món educatiu contrastaren impressions amb el Conseller d’Educació, Ernest Maragall, i els assistents a les Jornades, sobre les millores que hem d’endegar en l’àmbit de l’educació en el context de redacció de l’avantprojecte de la Llei d’Educació de Catalunya . En Joaquim Prats, President del Consell Avaluatiu del Sistema Educatiu, ressaltà que no hem assolit els objectius d’excel·lència i equitat que ens plantejàvem anys enrere, per la qual cosa ara hem d’emprendre diverses mesures per millorar la situació actual. Per una banda, cal potenciar el centre educatiu com el nucli fonamental d’acció i dotar-lo d’un grau molt elevat d’autonomia, a la vegada que hem de desregularitzar el sistema, estar per sobre del component ideològic, impulsar noves tècniques didàctiques i pedagògiques i tractar als professors com a professionals i no simples contractats. Na Trina Milan, Antropòloga i Professora de la UOC, feia una crida a la introducció intel·ligent de les noves tecnologies de la informació i la comunicació al sistema educatiu, de forma que permetin que els continguts i procediments d’antuvi variïn, i s’explotin les possibilitats que ofereix la interconnexió en xarxa. També ens parlà sobre la necessitat d’implicar a la societat en la qüestió educativa, posant com un possible model els models de sponsorització de les empreses a certs països anglosaxons, on el treball conjunt del món econòmic amb els centres educatius és clau pels mòduls de formació professional i la posterior inserció en el mercat de treball dels joves. En Xavier Melgarejo, Director del Col·legi Pare Claret de Barcelona, proposà entendre l’escola com el model de forma d’aprenentatge i com a cor de la comunitat. Arrel del seu estudi sobre el model finlandès d’educació, ens explicà el seu intent d’aplicar algunes millores en el funcionament del seu col·legi: aquestes es basaren en aconseguir que l’escola comptés amb el recolzament e implicació permanent dels pares, en que existís una visió i missió del centre clares, en projectes de treball conjunt, en un lideratge col·laboratiu i una responsabilitat compartida, en la descentralització de decisions i en convertir l’escola en motor de desenvolupament social i cultural. Maite Gorriz, Directora de l’IES Priorat de Falset, partia de la premisa que “el centre del sistema educatiu és el centre educatiu”. Reclamà una major estabilitat del sistema i un major reconeixement social als professionals del món educatiu. Destacà la necessitat de premiar l’excel·lència i donar suport als casos d’èxit. A la seva ponència ens parlà sobre el funcionament del seu Institut de Secundària, que persegueix l’objectiu d’apropar les famílies a l’escola i implicar als joves en el seu propi institut, col·laborant i ajudant a organitzar activitats. La taula rodona finalitzà amb la ponència d’en Ferran Ferrer, Coautor de l’Informe sobre Estat de l’Educació del 2006 de la Fundació Bofill, que ens deixà amb la idea clau de que hem d’entendre el sistema educatiu com una eina per aplicar les mesures d’equitat i excel·lència que la societat demanda, i treballar per millorar la gestió del sistema i els nivells de transparència. Amb una crida a no oblidar la formació dels adults, aspecte sovint obviat, en Ferran Ferrer també féu incidència en la necessitat de dotar-nos de millors mesures d’avaluació del sistema. En la cloenda, el Conseller Ernest Maragall comentà que el gran repte de la llei d’educació passa per aglutinar l’esforç i corresponsabilitat de tots els actors implicats. Hem de sobrepassar la tradicional cultura de la gestió del sistema educatiu per entrar en una veritable governança de l’educació. No només es tracta de mantenir els equil·libris, sinó de canviar el sistema i cercar i trobar la síntesi necessària des del punt de vista dels rols i encàrrecs que ha de tenir l’administració pública, la comunitat docent, els centres i la societat. S’està intentant endegar un procès de reforma que comporti un alliberament del sistema, i compti amb el major suport polític possible. Cal que ens plantegem ara com fer l’autonomia dels centres educatius tangible i real, com establir quin ha de ser el grau de capacitat per decidir i gestionar els recursos, així com encarar les mesures d’avaluació del sistema.

L’Alfons López inicià la seva intervenció fent un breu repàs a la història de la configuració europea des de la seva vessant econòmica. Des del segle XIX, amb la primera república, quan es va dur a terme la unificació del mercat, conjuntament amb l’abolició de les barreres interiors del comerç i la creació d’una sola moneda nacional (la pesseta), el context català-espanyol es configurà com un mercat intervingut, proteccionista i amb barreres altes. Si bé Catalunya tenia una situació de subordinació política i econòmica clara, sobretot durant les dictadures de Primo de Rivera i Francisco Franco, les empreses catalanes guadien d’una situació de domini en tot l’Estat Espanyol. Amb l’acta de la Unió Europea, l’entrada efectiva d’Espanya, i l’acceptació de l’euro com a moneda única, l’avantatge de pertànyer a una mateixa unitat política desapareix per a Catalunya, ja que desapareix l’avantatge d’accedir a un mercat que té una forta barrera aranzelària cap a l’exterior, i l’Estat perd la capacitat d’intervenir en matèries de política monetària, com la fixació d’interessos, tipus de canvi, aranzels i quotes d’exportació e importació. La reivindicació de Catalunya havia estat la d’aconseguir ser un estat democràtic, liberalitzat, modern, i integrat en una Europa equilibrada, on fos respectada. El que no s’havia previst en aquest supòsit inicial era que partim d’una manca de plantejament d’Estat. Hem defugit el tema de l’Estat però volem gaudir dels efectes que només tenen els estats, com pot ser la representació directa a la Unió Europea o la participació dels consellers als Consells de Ministres. També és cert que la situació catalana com a economia productiva ha variat considerablement en els darrers anys. No és el mateix tenir una pressió fiscal del 7% o del 12% amb les primeres reformes d’en Felipe González, que del 40% com pràcticament ens trobem avui en dia. La diferència entre els impostos que paguen els catalans i la despesa pública que rebem en inversions sempre ha existit, però ara és més gran i es percep més. Només li queda a Espanya un mecanisme d’actuació econòmica, la inversió pública, i les dades i fets són eloqüents: després de dècades de detraure cada any el 10% del PIB català sense invertir a Catalunya, es desplomen els serveis públics que gestiona Espanya: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. L’Alfonso López ens destaca que els catalans no reben res a canvi de l’expoli fiscal, ni tan sols la transparència de les balances fiscals, fetes públiques a la Unió Europea, a països com Alemania o el Regne Unit. A l’expoli de l’Estat i l’explotació monopolística dels serveis públics privatitzats se li afegeix la penúria de la Generalitat. Després de trenta anys d’autonomia, i per 7,5 milions d’habitants, el pressupost català és de 32.000 milions d’euros. Després de 8 anys d’autonomia, i per a 5 milions d’habitants, el pressupost escocès és de 46.000 milions d’euros. Escòcia en vuit anys ha aconseguit el doble per habitant del que ha aconseguit Catalunya en trenta. Certament, en un món globalitzat que està organitzat en estats, passa a ser fonamental, per la manca de protecció econòmica, el fet de ser competitiu en una situació de lliure mercat, per la qual cosa es requereix tenir centres logístics, un bon nivell educatiu universitari, una forta inversió en R+D+i, etc. Malauradament, el dèficit fiscal a Catalunya és exponencial, en els darrers 10 anys s’ha multiplicat per dos, i a tot això se li suma que les actuacions per part de l’estat han anat encaminades en benefici d’interessos econòmics que no eren els catalans. Segons alguns indicadors internacionals, pel que fa a la competitivitat de l’economia catalana, aquesta des del 2006 ha perdut 6 posicions, i en l’índex de desenvolupament de Nacions Unides, Espanya ens ha avançat. Referent a la renta per càpita, en temps de la transició, Catalunya era la Comunitat Autònoma que tenia la renta per càpita més alta. Amb el pas del temps, ens han anat sobrepassant Madrid, Navarra, el País Basc, Castella i Lleó, Aragó, Cantàbria, la Rioja, i al 2007 fins i tot Melilla. Si ho mirem en termes de renta disponible (renta per càpita – impostos + despesa pública), Catalunya es troba la novena, i si seguim aquest ritme en uns quants anys es situarà per sota de la mitjana de l’estat espanyol. Això es volia retrassar per la via de l’Estatut, però no funcionà. La única dicotomia possible és “voler el que tens o tenir el que vols”. El que no es sostenible és aquesta situació de reivindicació i frustracions contínues. O bé assumim la realitat de província arraconada, o fem el pas de creació d’un estat independent. La segona opció requereix sentar-se a analitzar com aquest plantejament pot devenir realitat, com continuar dins de la Unió Europea i calcular quins són els efectes que generaria la independència (infraestructures, subministrament energètic, estructura institucional, continuïtat de relacions internacionals) per tal de maximitzar els beneficis de la independència i minimitzar-ne els inconvenients. Espanya té molt a guanyar amb un Estat català, perdria un membre descontent i problemàtic, però guanyaria un bon veí i amic, i podria superar els bloquejos que sofreixen les llibertats i la democràcia per causa d’una estructura institucional concebuda i practicada per assegurar el domini d’una majoria nacional espanyola sobre les minories nacionals.

Acompanyat de l’Alex Mestre, Director de Marketing d’Abertis Telecom, en Tobias Martínez inicià la seva ponència parlant sobre la trajectòria d’Abertis, empresa nascuda com a operadora d’autopistes al 1998, fins a l’actualitat, on s’ha convertit en tota una gestora de les infraestructures. El negoci mare de les autopistes, que s’inicià amb la línea Jonquera – Salou – Saragossa, amb el pas dels anys els va permetre desenvolupar altres línies de negoci, de forma que avui en dia compten amb cinc unitats de negoci, de les quals la facturació al 2007 va ser de 2.751 milions d’euros en l’àmbit de les autopistes, 396 milions en les telecomunicacions, 300 milions en aeroports, 131 milions en pàrkings i 21 milions en l’àrea de logística. Els ingressos totals corresponents a l’exercici del 2007 es situen així en una xifra de 3.620 milions d’euros, amb un creixement del 9% anual. Abertis Telecom, la segona línea de negoci en tamany, aglutina avui en dia el treball de 1.300 persones a Espanya, i és el primer accionista industrial d’Eutelsat, primer operador a Europa en satèl·lit i tercer del món, amb un 32% de participació. Amb la compra d’un 28,4% d’Hispasat, pendent d’aprovació a Brussel·les, Abertis passarà a ser el primer accionista de l’operador espanyol, fet que consolidarà l’estratègia de creixement en el sector dels satèl·lits i reforçarà la internacionalització i la visibilitat del negoci de les telecomunicacions. La darrera inversió d’Abertis, i també la més important, és en una autopista de 850 km de peatge als Estats Units, que uneix Boston – Chicago – Pittsburgh, de la qual Abertis va ser guanyador al concurs i significaria el 50% de participació en un consorci i la concessió de gestió de l’autopista a 70 anys vista. Abertis està present a pràcticament tot el món, amb excepció del continent africà i asiàtic, ja que els marcs legals i situacions polítiques inestables configuren un anàl·lisi del risc país massa gran. La primera inversió en Abertis Telecom es donà l’any 2000, i vuit anys més tard ja compten amb la primera xarxa d’emplaçaments per la difusió i distribució de senyals de ràdio i televisió, presten serveis de radiocomunicacions mòbils per a xarxes públiques de seguretat i emergències, i ofereixen serveis de telecomunicacions per a operadors de telefonia. Actualment transporten la senyal de 20 canals digitals des de 153 centres de la seva xarxa de difusió (arriben a més del 85% de població). En un entorn canviant, on es produeix una convergència de tecnologies, terminals, serveis, sectors industrials, clients tant públics com privats, i unes xarxes cada cop més complexes però interconnectades, el rol de l’operador d’infraestructures, tal com l’entenen des d’Abertis Telecom, ha de promoure la total interoperabilitat entre xarxes i la progressiva proliferació d’estàndards i plataformes tecnològiques. No és viable construir infraestructures paral·leles, aquestes han de ser compartides i multiservei per garantir alts requeriments de qualitat, seguretat i sostenibilitat. Abertis Telecom, companyia que pel seu àmbit de treball és més visible per les administracions públiques i operadors de telecomunicacions, que no pels consumidors finals, ha fet una aposta per la gestió independent i especialitzada de les infraestructures de telecomunicacions, intentant anticipar-se per tal de donar resposta a les noves necessitats, i plantejant-se de forma continuada la manera d’afegir capes de serveis i obrir nous models de negoci. Davant l’imperatiu regulatori de la implantació de la televisió digital terrestre, en Tobias Martínez ens explicà els nous serveis que comportarà la TDT, que sens dubte, seran claus per la consolidació de la Societat Digital. Els tres pilars bàsics sobre els que versaran els nous serveis del futur en TDT seran la TDT Mòbil, l’Alta Definició i la TDT a la xarxa. Referent a la TDT mòbil, en Tobias Martínez ens parlà del desplegament de la xarxa Digital Video Broadcasting Handheld (DVB-H), una gran oportunitat per a radiodifusors i operadors mòbils per a prestar un servei veritablement convergent on s’ofereixi el mateix contingut en el mateix moment a l’usuari. També subratllà el potencial que ofereix unir la TDT i Internet, fenòmen que transformarà el televisor en el centre operatiu de la llar multimèdia. En el marc dels serveis interactius, ens presentaren les iniciatives denominades TDT 2.0 i 3.0. La TDT 2.0 permetrà als ciutadans l’accés de forma fàcil i segura als serveis de la Societat de la Informació, mentre que la TDT 3.0 centrarà els seus eforços en el desenvolupament del concepte d’Alta Definició (HD) per a aprofitar al màxim les noves tecnologies disponibles en els televisors del futur. En la mateixa línia, Abertis Telecom i Microsoft han subscrit un acord per a llançar el projecte TDT.Com, que es basa en la convergència dels dos models de distribució, la TDT i Internet per a que els continguts que s’emetin a la televisió digital estiguin també disponibles a la xarxa. El projecte engloba l’avaluació i validació de l’arquitectura i les plataformes de serveis necessàries per a soportar el servei de difusió de continguts audiovisuals de la TDT a través d’Internet amb l’experiència d’accés a continguts “life”. Microsoft desenvoluparà les plataformes d’accés i dissenyarà l’entorn de presentació virtual, així com també aportarà eines de protecció de continguts per aquells autors, productors i editors que requereixin protegir els seus drets d’autor i vulguin cobrar pels seus continguts. Per la seva banda, Abertis Telecom s’encarregarà de la provisió de la infraestructura per la gestió i distribució dels continguts audiovisuals i es responsabilitzarà de la seguretat i protecció dels continguts i la inserció de metadades associades.

Transcripcio de la conferencia dictada per Sr. Antoni Garrell i Guiu en l’acte de signatura de l’acord éntre el Greni d’industries de la Confecció de Barcelona i el l’Ajuntament de Barcelona per potenciar les activitats de formació continuada en l’ambit de textil i confecció. Honorable Sr, Jordi Williams, regidors, senyors i seyores Ja ningú dubte que el nostre país, i la nostra economia, esta immersa en la transició de la societat de la informació cap la societat del coneixement, una transició que es produeix simultàniament amb una creixent globalització, amb ajustos en l’organització familiar, amb canvis demogràfics tenyits de multiculturalitat i mestissatges, i amb un procés accelerat d’obsolescència tecnològica. Tot una sèrie de circumstàncies que dibuixen uns reptes plens de dificultats que obliguen a que les empreses i les organitzacions tinguin que afrontar significatius ajustos, i a la vegada que els ciutadans percebin el risc de quedar-se en atur si no disposen de les habilitats requerides. Un escenari ple de riscos i amenaces però que no pot amagar que esta ple d’oportunitats, ja que es pot gaudir dels beneficis intrínsecs dels períodes de canvis i turbulències quant hom es capaç d’afrontar els desafiaments i fer els canvis requerits. Les circumstancies actuals de canvi i desafiaments afecta en major o menor escala a la majoria dels col•lectius i àrees del planeta, no obstant, són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea on, en els darrers anys, s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització i la competència asiàtica es molt forta, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els canvis són percebuts més com una amenaça a la qualitat de vida existent que com una oportunitat, al no identificar amb claredat el que comporta l’economia del coneixement, que no és més que posar el coneixement al bell mig de l’activitat productiva i personal, en un mon el que tendeix ràpidament a un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda, i a incrementar la liberalització que permet que les empreses competeixen en un mon global, obert i asimètric; i a la vegada distribueixin el seu procés productiu en diversos punts del planeta. Uns canvis que sovint van acompanyats de la percepció errònia que la societat del coneixement és una societat sense industries, el que genera més desencís en aquells col•lectius que han desenvolupat o desenvolupen la seva activitat laboral en el si dels processos industrials. Efectivament La societat i l’economia del coneixement genera nova ocupació, una ocupació basada en processar informació tot generant i aplicant nou coneixement, quelcom que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, però també, i aquest es un fet a no oblidar, s’incrementen el processos industrials i la fabricació de nous productes que són cada cop més complexos. El que succeeix és que les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari el que origina que el pes de l’ocupació industrial disminueixi en els països avançats. Ara la fabricació associada a grans series i de productes de baixa obsolescència es una clara candidata a reajustar la seva localització; però usualment, els processos de més valor associats a l’anàlisi, el disseny, la recerca, la gestió, la logística i la pressa de decisió, a l’igual que aquells processos de fabricació d’alt valor, es mantenen en els punts d’origen. És a dir, avui els països avançats no poden prescindir de l’industria, el que succeeix és que han de disposar d’una industria que té per missió competir per valor i no per cost. Ara bé, el que és realment nou en aquest escenari industrial es que abans, el temps requerit per incorporar l’avens científic i tecnològic als processos era d’anys i ara és de mesos. Que abans, la competència i el mercat era bàsicament local o regional i ara són globals, i la gestió és molt més complexa i a la vegada el mon s’especialitza en regions o àrees del saber. I el tercer element diferencial, és que la societat es caracteritza perquè ja no és el gran qui es menja el petit sinó el ràpid que es menja al lent. Aquest són els nous reptes a afrontar i la pregunta és que cal fer o quina és la clau perquè els organitzacions i els ciutadans puguin convertir les amenaces en oportunitats, per poder participar activament en una societat on el coneixement esdevé l’element diferencial, tot reconeixent que les empreses del país segueixen tenint un doble problema: per un costat una certa manca d’encert en la gestió de la disponibilitat tècnica y la capacitat d’innovació y aportació de valor; i per altre la disminució del gap entre la capacitat d’aportar productivitat que tenen les eines tecnològiques i la capacitat d’us de les mateixes, dos fets també íntimament lligats a la formació. La resposta sembla fàcil: A nivell empresarial i territorial cal ser el màxim competitiu possible, el que obliga a gestionar amb èxit la triada Innovació, productivitat i globalització; tres elements que recreixent una forta inversió en capital humà. Una inversió sols possible si hi ha persones preparades i amb les actituds i els coneixements requerits. Sens dubte un fet sols possible si hom es conscient de la seva obsolescència i esta disposat a esforçar-se per adquirir contínuament nous coneixements i habilitats, i a la vegada ajustar les actituds associades a les noves realitats. Es a dir, la competitivitat empresarial i l’increment la competitivitat de l’economia, -quelcom estrictament requerit a Catalunya i Espanya-, no sols comporta clares polítiques industrials, d’innovació tecnològica, i de col•laboració universitat empresa, també són requerides serioses politiques de formació especialment en formació continuada i ocupacional. ….. text complert en informació relacionada

En Dídac Lee començà la seva ponència parlant-nos sobre els seus inicis, un pèl inusuals pel que habitualment es pressuposa per una carrera d’èxit empresarial. Després de passar per diverses universitats i temptatives d’estudis, sense finalitzar-ne cap, es llençà a montar la seva pròpia empresa tecnològica. Sense recursos, coneixements, contactes ni una formació convencional, fa 13 anys en Dídac obrí una franquícia d’Intercom a Girona com a proveïdor d’internet. Malgrat comptar només amb 18.000 € d’un prèstec de Caixa Catalunya com a capital inicial, aviat van evolucionar de ser un proveïdor d’internet a un datacenter, ampliant a la vegada la cartera de clients, desenvolupant software i elaborant un projecte de comerç electrònic. Treballant avui en dia en camps tan diversos com la seguretat informàtica, el màrketing online i el desenvolupant de webs i serveis, tenen unes 150 persones treballant per ells, de les quals 30 estan a Argentina i la resta repartits entre Barcelona i Madrid. Les empreses participades per Dídac Lee es mouen entorn a IntercomGI (incubadora de projectes a Internet), de la qual formen part Atraczion (empresa de màrketing en cercadors i posicionament online), Spamina (disseny i fabricació de solucions de seguretat a Internet), Respaldum (fabricant de solucions de backup online i disc dur) i Scubastore.com i EurekaKids com a empreses d’e-commerce. En Dídac Lee ens deixà amb unes idees bàsiques entorn a la competitivitat i l’èxit: fermament convençut de que les regles fixes no existeixen en el món dels negocis, ens comentà que la clau de l’èxit resideix en treballar en projectes motivadors i pels que es senti passió. Per emprendre sempre és un bon moment, malgrat fa uns anys fos més complicat però també les oportunitats eren més grans, ara ens trobem en un moment més facilitador i amb una nova onada de projectes 2.0. A diferència de la primera època “.com”, on no estaven clars els models de negoci, molts dels projectes que existeixen actualment, no només tenen un model de negoci, sinó que a part són empreses que estan donant alts rendiments. La innovació com un aspecte imprescindible, ha de complir la funció d’aportar coneixement al mercat i anar sempre en funció del client. Una de les frases que ens deixa en Dídac Lee és que “si tens una idea innovadora, has d’endegar un projecte global”. Quan li preguntem sobre la relació entre la universitat i l’empresa, la postura d’en Dídac és que universitat i empresa es necessiten i requereixen entendre’s. Una empresa sempre tindrà la necessitat d’innovar i fer recerca, i això ho pot aportar la universitat, que per la seva banda pot rebre la financiació que aporta l’empresa. Es tracta de lligar els interessos a curt termini que té l’empresa amb els de la universitat, que són més a llarg termini. D’alguna forma, ens pot servir d’exemple la idea anglosaxona de que l’empresa ha de convertir-se en el departament de màrketing de la universitat, i la universitat en el departament d’investigació de l’empresa. Front a la dificultat que tenen els start-up que sorgeixen de les universitats per crèixer i avançar, en Dídac considera que part del problema recau en la qüestionabilitat del model de spinn-off vigent. De la mateixa manera que l’emprenedoria no es pot forçar, tampoc podem esperar que aquelles persones que neixen amb vocació docent o investigadora, vulguin dedicar-se a la recerca de negocis rentables. Una de les qüestions que es va destacar més en el debat amb els associats va ser la por al fracàs patent a la nostra cultura i tradicions. L’adversió al risc, la por al ridícul i el temor a fracassar són un dels impediments més grans a l’hora d’emprendre noves iniciatives i projectes. Igual que per crèixer i fer-se grans, és necessari i convenient associar-se, per donar el primer salt i llençar-se a la piscina és bó deixar les pors enrere i no tenir massa a perdre. En Dídac ens deixà amb una darrera frase que sens dubte exemplifica molt bé la seva filosofia de vida i de negoci: “Els ingredients bàsics a l’hora d’innovar són tenir passió, saber adaptar-se a les circumstàncies que es presenten en cada moment, aprendre dels errors, fer front a les adversitats i sobre tot tenir una actitut positiva front a la feina i els projectes empresarials”.

En Jordi Bosch inicià la seva ponència explicant les raons que motivaren la inclusió de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació en el Departament de Governació. Partint de la necessitat de voler fer arribar els serveis de comunicació electrònica a tot el territori i creient fermament que la funció pública hauria d’assumir el rol de catalitzador i força tractora per la implementació d’infraestructures de telecomunicacions, es considerà que incloure la secretaria en el dpt. de governació seria no només factor de cohesió social territorial sinó també un impuls per modernitzar l’administració pública i el govern electrònic. Cercar la vinculació inevitable entre l’e-government amb la societat de la informació, entenent l’e-government no només com la digitalització de l’administració sinó com arribar a tenir una dada única, es perfilava com una bona manera per facilitar que la societat i les empreses s’incorporessin a la societat de la informació. No s’ha de menysprear la capacitat de compra pública en el sector de les telecomunicacions, cosa que en la darrera legislatura ha anat acompanyat d’una forta aposta pel desplegament d’infraestructures i tecnologia arreu del país. Tradicionalment, la secretaria de telecomunicacions i societat de la informació no ha pogut elaborar normativa ja que no tenia competències en matèria de telecomunicacions. En la negociació de l’estatut es va intentar suplir aquesta manca de competències, exclusives de l’estat central, per l’otorgament de competències a la Generalitat en matèria de comunicacions electròniques. Una de les coses que s’han pogut dur a terme en la darrera legislatura ha estat la modificació de la llei d’obra pública, incorporant una clàusula que especificava que totes les obres públiques de Catalunya havien d’incorporar un projecte de telecomunicacions. D’aquesta forma es pot aprofitar l’obra pública per a que les infraestructures de telecomunicacions vagin cobrint tot el territori. La disposició adicional tercera, explicita també un compromís recolllit a l’estatut, en el que l’estat es responsabilitza d’invertir a Catalunya en infraestructures l’equivalent al 18% del PIB. La previsió dels pressupostos d’inversió estatal a Catalunya pel període 2007-08 és de 36.000 milions d’euros, dels quals 1.000 milions aniran destinats a les telecomunicacions, en tant que infraestructures. Si considerem que és més interessant que sigui Catalunya la que inverteixi o decideixi la direcció de la inversió, s’obren diferents vies alternatives. La primera opció deriva del fet que aquell pressupost no executat en un exercici es pot incorporar al pressupost del següent any, però si passen dos anys consecutius sense execució dels recursos, des de l’administració central els diners es passen a la Generalitat via transferència de capital, la qual cosa obre un camí a la financiació de projectes. Una altra opció és la que ve donada pel concepte de comunicacions electròniques desplegat en l’estatut, on es planteja el traspàs a la Generalitat de les competències en gestió de les telecomunicacions, mentre el govern central manté la competència executiva i la potestat d’elaborar normativa.

En la trobada del passat dimecres ens vingué a parlar sobre la compatibilitat de l’economia del coneixement amb el paradigma de l’economia de mercat, en una intervenció titulada “Mercat i coneixement”. En Serra Ramoneda inicià la seva ponència parlant sobre l’economia del coneixement, i en concret sobre el coneixement entès com a factor de producció. Una de les seves declaracions inicials fou que existia una contradicció, sobretot des de la caiguda de la Unió Soviètica, en veure en el mercat una fòrmula de producció imbatible per les economies modernes. Fins ara els economistes mai han donat massa importància al coneixement com a factor intangible dins del procés de producció. Els economistes clàssics distingien la terra, el capital i el treball com els tres factors claus de producció. La combinació intel·ligent d’aquests factors, d’acord a unes lleis tecnològiques, era la que en feia sortir uns productes que servien per cobrir les necessitats de la població i millorar el nivell de vida. Quan es parlava de la força del treball, tradicionalment es pensava més aviat en l’aspecte físic que no pas en el know-how que els treballadors podien aportar. Alfred Marshall, economista britànic i fundador de la denominada “síntesi neoclàssica” fou el primer en tenir en compte el coneixement com a factor decisiu en el procés de producció, anomenant-lo organització industrial i afegint-lo a la terra, capital i treball com a agents decisius. Friedrich Hayek, filòsof i economista de l’Escola Austríaca, es plantejà el problema present en totes les economies, que radica en saber combinar el dret a decidir com utilitzar un factor de producció i el coneixement per saber com extreure’n el seu màxim valor. La idea de que el mercat autònomament ja donarà pas a que sorgeixin les transaccions necessàries per a que es doni la superposició de coneixement i dret a decidir com utilitzar-ho és molt lliberal i segons en Serra Ramoneda presenta certes limitacions. En primer lloc, la transmissió del coneixement té una dificultat major que la transmissió del dret de propietat tradicional o compra-venta de factors tangibles, ja que el coneixement per se no és totalment codificable. La frase de que tots sabem molt més del que som capaços d’explicar exemplifica molt bé la distinció entre la part codificable i la tàcita del coneixement. En segon lloc, el problema també rau en la valoració del coneixement. Una de les característiques del coneixement és la de bé públic, que implica la seva reutilització sense que es desgasti i la dificultat d’aplicar el principi d’exclusió dels beneficis a tercers. La tercera limitació de la que ens parla el Dr. Serra és la dificultat d’expropiació del coneixement. Històricament, el factor que durant molts segles limitava les possibilitats de producció era la terra, motiu que explica les guerres de conquesta i que determinava la riquesa de les nacions. Es crearen institucions i legislació que asseguraren que de la terra se n’extreia el seu màxim valor. De fet, hem heretat del dret romà els drets de l’ús de fruit, els drets de transmissió i el dret hipotecari. Amb la revolució industrial el capital prengué el relleu com a factor clau en la producció i tal i com preconitzà un jurista francés, la societat anònima passà a ser tan important pel capitalisme com tots els invents de la revolució industrial. Avui en dia el coneixement és el factor de producció més important, i ens adonem que el mercat ja no és el mecanisme més eficient i perfecte per a que aquest es pugui traslladar, valoritzar i transformar en béns i serveis. Les empreses en canvi es perfilen com el mecanisme que ha d’assumir aquest rol de transmissores del coneixement, creant i protegint-lo, així com transformant-lo en productes comercialitzables. Han de ser capaces de reduir els costos de transmissió del coneixement i extraure’n el màxim rendiment. Això ho poden fer ja que les relacions d’una empresa són a llarg termini, de forma que els treballadors es poden transmetre el coneixement tàcit a través del contacte personal i el funcionament en base a rutines redueix els costos de transmissió. S’han d’endegar ara els canvis institucionals que permetin funcionar amb una economia del coneixement. Igual que en el seu moment el Regne Unit fou el primer país on fou acceptada la societat anònima amb l’aparició de la R+D de la revolucio industrial, ens toca ara canviar el sentit del mercat que definí n’Adam Smith i adaptar-lo als requeriments que demana la societat actual.

En David Vegara inicià la seva intervenció amb una breu explicació del passat econòmic del nostre país, fent incidència en que el model de creixement econòmic que ha primat fins ara ha utilitzat molt potentment el factor treball i de forma molt menys intensiva la productivitat, la clau bàsica per aconseguir un creixement a llarg termini tal i com preconitzen economistes com en Paul Krugman. A Espanya disposem d’una dotació suficient del factor treball, en tant que el nostre percentatge de població activa és notable; de fet, segons en David Vegara, el creixement de l’economia espanyola s’explica en un 80% per la utilització intensiva del factor treball i un 20% per la interacció entre el capital físic i la productivitat total dels factors. Ja que el problema de la productivitat no es pot solucionar amb un simple decret llei, però sí es coneixen els elements dins de les economies modernes que operen a favor del dinamisme i de la productivitat, en Vegara ens explicà que la política econòmica propulsada pel govern central en la darrera legislatura s’assentà en base a tres eixos: 1) Assegurar un entorn macroeconòmic estable. Per garantir un context que afavoreixi el creixement econòmic i la productivitat, la regulació dels mercats esdevé essencial per al seu bon funcionament i per propiciar la confiança dels empresaris i consumidors. En un marc com és la unió política monetària, el paper de la política fiscal és cabdal, no només com a gestionadora dels recursos i instrument potent en l’àmbit de la despesa, sinó també, i sobretot, pel gran impacte macroeconòmic que té. Donades les condicions de creixement de l’economia espanyola (al voltant del 4%), la política fiscal desenvolupada pel Ministeri d’Economia ha intentat ser prudent cercant sempre un marge de superàvit que permetés prendre mesures en cas de necessitat. 2) Garantir el funcionament dels mercats, endegant polítiques de reforma en el sector energètic, telecomunicacions i financer entre altres, per tal d’assolir la major eficiència en l’assignació de recursos a nivell de mercat, preus i consumidors. 3) Canalitzar els esforços pressupostaris en aquells camps més importants on el sector públic té un deute pendent, a banda de les polítiques socials. Aquests han estat l’àmbit de l’educació (els esforços pressupostaris han sigut molt notables, partint d’una situació de gran descentralitat a nivell de competències en les CCAA), en l’àmbit de les infraestrucutres (on cal destacar el Pla Estratègic d’infraestructures del transport, que té un disseny coherent i raonable, planificat amb un termini que abarca fins al 2020 i que inclou unes previsions de 250.000 milions d’euros) i en el camp de l’R+D (Pla Ingenio i el Pla Avanza). S’ha apostat per invertir en aquest darrer sector en tant que els beneficis socials de l’R+D són majors que els beneficis privats, partint de que la taxa de retorn social és d’un 40% aproximadament i el retorn privat un 15-20%). Els partit socialista es planteja seguir treballant, en cas de ser reelegits, en la tendència iniciada amb aquests tres eixos d’actuació. Sobre el polèmic tema de la reforma de l’impost de societats, en David Vegara ens comentà que la baixada del 5% dels tipus nominals seguia implicant un tipus nominal situat en la mitjana alta dins del panorama europeu. El que és més rellevant en qualsevol cas, seria el tipus efectiu, és a dir, el que efectivament acaben pagant les empreses sobre els seus beneficis declarats, que en la realitat pot arribar a significar una gran diferència. Es va posar el 2011 com a data límit per implementar el nou impost de societats, que baixa el tipus nominal però elimina les deduccions per R+D+i, tot i que en Vegara ens remarcà que no hi havia una decisió final presa i que si es veien resultats palpables en la política de recerca i desenvolupament, sempre es podia replantejar la política fiscal a seguir. En el debat que es generà a continuació amb els associats del Cercle es tractaren els següents temes: la gran dependència amb l’exterior tenint en compte que els pilars del creixement de l’economia espanyola són febles, l’explicació d’haver articulat la política de despesa d’una forma compatible amb la desacceleració de l’economia espanyola, la mesura dels 400 € en l’IRPF, que segons en Vegara compleix amb els criteris de progressivitat, oportunitat i mesurabilitat, la necessitat de tenir un pacte nacional fiscal per tal de generar confiança en els empresaris a llarg termini, l’anàlisi crític del paper de l’administració pública, que hauria d’assumir el rol de compradora de tecnologia per optimitzar la inversió i esdevenir una força tractora en la implementació de les TIC donant exemple amb la millora de la e-administració en tot el referent a la gestió pública, la dificultat d’atraure talent de fora així com la incapacitat de retenir el talent propi, i la qualitat de la regulació i les excessives càrregues administratives.