Probablement parlar d’ètica en contexts culturals molt diferents es fa difícil i encara ho és més quan es parla d’ètica en el comerç internacional, on el debat intel•lectual és superat massa freqüentment pel debat basat en interessos individuals de països molt forts. La visió d’ètica en els negocis és ben diferent en les variades societats de les diferents parts del planeta, probablement degut a situacions històriques o culturals que han anat confirmant una manera de comportar-se acceptada en els negocis de cada país. Tot i que és un risc estereotipar un país, on com passa sovint hi ha molta diversitat de comportaments, sí que en el món del comerç es veuen parts comunes en àrees geogràfiques que fan que els estereotips no estiguin lluny de ser aplicables a una gran majoria d’actuants en el comerç d’una zona determinada del món. Per altra banda, hi ha comportaments en l’ètica del comerç internacional que, lluny d’estar fonamentats en raons històriques o culturals, estan només explicats per raons contextuals del moment que fan variar comportaments i valors que semblaven immutables. Per fer més palès aquest nou origen de comportaments, podríem considerar per una banda l’actual penetració i estil d’actuació xinesa a l’Àfrica, on el valor màxim sembla ser garantir el subministrament de recursos naturals per al seu país i controlar la producció des del seu origen, com un exemple de comportament que reflecteix la idea de centralitat de Xina per sobre de tot0 més que la idea d’un món d’intercanvis comercials entre països. Com a exemple d’un comportament contextual, mes enllà de les seves arrels històriques o culturals, podríem esmentar el comportament comercial internacional d’Argentina on contexts polítics, econòmics i personals determinen una manera de fer determinada per al moment però que no està arrelada genèricament a la societat. Per tant, és complex parlar d’ ètica comercial internacional com un conjunt de valors o comportaments d’acceptació generalitzada. Sí que és evident que hi ha comportaments molt primaris que són comuns, com per exemple el de “qui no paga està exclòs del circuit d’immediat”, o “el sistema es basa en desconfiança” (encara que diguin el contrari), però crec que avui ens manquen uns valors o uns codis de conducta mínims o una ètica comercial que, a l’estil dels drets humans, fossin de comú acceptació en el comerç internacional. Sent conscients de la dobla complexitat, un pot endinsar-se en móns i àmbits més concrets de reflexió en el comerç internacional sense arribar als aspectes tant concrets com els tractats de l’OMC i altres, que acaben posant tantes normes per acomplir-se com portes per defugir el seu compliment. Alguns dels àmbits de reflexió necessaris a curt termini per millorar el comerç internacional, des del meu punt de vista, podrien ser: 1. Com gestionar el que es podria anomenar la crònica corrupció en certs sectors i països que, tot i no estar acceptada explícitament, sí que està implícitament consentida sense ser gairebé perseguida. 2. Com gestionar els sectors que pel seu tamany i limitats operacionals són càrtels incontrolats avui amb un poder que traspassa el de moltes nacions i que, lluny de servir a tots els seus “stakeholders”, estan només al servei d’una minoria amb greus conseqüències per la majoria. 3. Com gestionar el futur de matèries primes més enllà de les lògiques fluctuacions dels mercats i evitar les fortes col•lisions que es veuen en l’horitzó generades per la desconfiança i la històrica ambició de poder. 4. Els límits de l’oferta i la demanda com a generadors de preus i les situacions humanes fora límits. Es podrien afegir molts més apartats de debat per moderar aquestes disfuncions, tot i acceptar que avui dia el model vigent és en teoria de lliure mercat. Caldria corregir els seus excessos en un món de recursos escassos que es debat entre igualitarisme i ambició de poder. Com corregir-ho i quins valors haurien de ser-hi presents és un llarg debat que hauria de ser una constant en els dirigents que tracten de preveure el futur dels països i de les persones, dins la lògica tensió entre el que és possible avui i el que seria òptim per demà.

La ética es la rama de la filosofía que estudia el hecho moral, cómo se justifica racionalmente y cómo se ha de aplicar un sistema moral a nivel individual y a nivel social. Y por moral entendemos las reglas y valoraciones sobre costumbres, acciones y sentencias. Es por tanto de aplicación universal. Incluyendo a la economía, a la producción de bienes y a su comercialización, y es más aplicable si cabe en una economía globalizada basada en el comercio internacional. En esta economía global, con movimientos de personas, de bienes y de dinero, las relaciones comerciales no son sólo la compraventa de productos y servicios, sino que incluyen también las remesas personales, las decisiones de inversión y los movimientos de capitales. La sociedad de las naciones se ha dotado de tres instituciones multilaterales para regular el comercio internacional, a saber, el Banco Mundial -BM-, el Fondo Monetario Internacional –FMI- y la Organización Mundial de Comercio –OMC-. Según su propia web, bancomundial.org , el Banco Mundial no es un banco en el sentido habitual, sino más bien una asociación singular cuyo propósito declarado es combatir la pobreza y apoyar el desarrollo. El Banco Mundial está formado por dos instituciones propiedad de 188 países miembros: el Banco Internacional de Reconstrucción y Fomento (BIRF) y la Asociación Internacional de Fomento (AIF), con el objetivo declarado de reducir la pobreza en los países de ingreso mediano y las naciones pobres con capacidad crediticia, mediante la otorgación de préstamos con bajo interés, créditos sin intereses y donaciones a los países en desarrollo para apoyar una amplia gama de inversiones en educación, salud, administración pública, infraestructura, desarrollo del sector privado y financiero, agricultura y gestión ambiental y de recursos naturales. Por otra parte, el FMI www.imf.org declara como su principal propósito asegurar la estabilidad del sistema monetario internacional, es decir el sistema de pagos internacionales y tipos de cambio que permite a los países (y a sus ciudadanos) efectuar transacciones entre sí. Declara asimismo que este sistema es esencial para fomentar un crecimiento económico sostenible, mejorar los niveles de vida y reducir la pobreza. Recientemente, el FMI ha clarificando y actualizado su cometido a fin de cubrir toda la problemática de la macroeconomía y del sector financiero que incide en la estabilidad mundial. Asimismo, la OMC se define en su web www.wto.org diciendo que puede verse desde distintas perspectivas. Es una Organización para la apertura del comercio. Es un foro para que los gobiernos negocien acuerdos comerciales. Es un lugar en el que pueden resolver sus diferencias comerciales. Aplica un sistema de normas comerciales. En lo fundamental, la OMC es un lugar al que los gobiernos Miembros acuden para tratar de resolver los problemas comerciales que tienen unos con otros. En suma, los tres organismos impulsan la desregulación del comercio y la libertad de movimientos de mercancías y capitales mediante la otorgación de créditos y mediante normas que obligan y están sujetas a sanciones por incumplimiento, como método de desarrollo económico. Las condiciones exigidas para la concesión de créditos son fundamentalmente profundizar en la economía de mercado libre, es decir, eliminación de aranceles y limitación de la protección social, y han puesto a competir naciones en desarrollo con empresas de economías desarrolladas, sobretodo norteamericanas y europeas (y recientemente chinas) , con efectos desastrosos para las economías en desarrollo. Basta recordar las crisis Latinoamericana de los 80, del Sudeste asiático de los 90 y la crisis africana de siempre. En el caso africano, la eliminación de aranceles a la importación de productos alimentarios facilita la entrada en esos mercados de elaborados alimenticios europeos, olvidando que la Unión Europea dedica dos tercios de su presupuesto a la Política Agraria Común (PAC), para subvencionar la agricultura y ganadería europeas. Para Ýfrica, quizá el postcolonialismo ha sido peor que el colonialismo, atada de pies y manos por su deuda permanente, gestionada por dictaduras locales soportadas por organismos internacionales que defienden intereses de corporaciones occidentales. Se han impulsado monocultivos, sujetos a especulación de precios desde el lado de la demanda, y abandonado la flexibilidad y la capacidad de autoabastecimiento. Estos mismos procedimientos de créditos a cambio de reformas liberales se están aplicando ahora al sur de Europa (se llaman rescates bancarios e intervención), con resultados visibles a todos, en Grecia, Portugal, España (¿los PIGS?), y próximamente en Italia y Francia, y quizá en la propia Alemania. El modelo de sociedad del bienestar, la Europa del ciudadano se ha acabado. Ahora viene la Europa (y el mundo) del individuo y de la corporación empresarial. Esta misma Europa que permite, en su propio seno, los paraísos fiscales, no ya sólo Andorra o Mónaco, sino también Gibraltar y las distintas islas del Reino Unido, y el propio Luxemburgo, sede de los servicios y de la secretaria general del parlamento Europeo. Nuestra economía post industrial se ha vuelto especulativa. Nuestro sistema financiero se ha vuelto especulativo. Nuestras corporaciones ahora especulan con las materias primas, además de las clásicas referencias de valor (oro, plata,…) y energéticas (gas, petróleo, uranio,…), también con los materiales sensibles para la tecnología (tantalio,…) y las materias alimentarias (trigo, maíz, arroz, cacao, azúcar,…), con consecuencias significativas, sino brutales, para poblaciones locales dependientes de estos productos. Estamos en un cambio, como ya todos hemos aceptado, no en una época de cambio sino en un cambio de época, con la irrupción de la potencia China en el comercio, en las finanzas internacionales y en la obtención de materias primas en Ýfrica (lleva implícito un cambio en los modos de relación y en el post-colonialismo), con la incorporación al mercado de consumo de miles de millones de personas de los BRICS (Brasil, Rusia, India, China, Sudáfrica), con la insostenibilidad del modelo de bienestar europeo, con la insostenibilidad del modelo de consumo energético, con amenazas de sostenibilidad ecológica y de cambio climático (del nuevo clima errático de vientos y lluvias, fuera de tiempo y lugar). Bienvenidas sean las iniciativas de transparencia internacional, de señalación de los paraísos fiscales por el Consorcio Internacional de Periodistas de Investigación -ICIJ-, www.icij.org, y los recientes acuerdos en las Naciones Unidas de regulación del comercio de armas +Info. La transparencia es el fin de la impunidad, y es la impunidad y la sensación de impunidad lo que favorece la corrupción. Para acabar, una reflexión: según el Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo, con 50.000 millones de dólares, el 1% de lo dedicado al rescate bancario desde el 2007 se hubiera podido acabar con el hambre en el mundo.

La manera de “fer negocis” i, sobretot, el paper de l’ètica dels negocis i de les empreses, s’està convertint en el centre d’un debat i una reflexió ineludibles, propiciats fonamentalment per l’entorn de crisi en què estem immersos. Aquesta és una crisi que va més enllà de les institucions financeres i econòmiques, que afecta de manera molt determinant el nostre teixit social. Alguns líders polítics de països de la Unió Europea proclamaven que era necessari reformar el capitalisme en veure la crisis financera que ens arribava de l’altra banda de l’Atlàntic. En moltes ocasions, segurament hem confós el terme “negocis” amb “empreses”. Però hem de ressaltar que les empreses són molt més que simples negocis. Les empreses són un motor de riquesa econòmica i social. Les hem de reconèixer com a agents actius en el procés de construcció i transformació social, en tant que la seva mirada està posada en el llarg termini, amb voluntat de ser i d’adaptar-se per romandre. En aquest sentit, i en aquest context, és on hem de situar les relacions laborals: un espai – l’empresa – en el qual empresari i treballadors, partint de plantejaments no sempre coincidents, cerquen punts de trobada i d’equilibri. L’ètica de les relacions laborals no té uns fonaments que no puguin ser necessaris en altres tipus de relacions: coneixement i reconeixement entre les parts, respecte mutu, transparència, voluntat d’entesa i compromís. Quan aquests elements són presents, poden donar-se unes relacions laborals de qualitat, que aportin a l’organització la capacitat d’afrontar els reptes d’un entorn canviant. Aquest actiu intangible no esdevé realitat d’un dia per un altre. Com totes les relacions, les relacions laborals requereixen temps per anar teixint un marc de confiança que possibiliti arribar a acords: allò que se’ns imposa no té recorregut, mentre que allò que compta amb la força de l’acord té una capacitat transformadora de la realitat. Cada organització és la protagonista de les seves relacions laborals. Certament, aquest és un àmbit en què el marc regulador té un paper rellevant, però no aporta els continguts que fan realitat i construeixen unes relacions laborals de qualitat. Els recents canvis en aquest marc regulador que han arribat de la mà de la darrera reforma laboral deixen entendre que el legislador veu en la negociació i en l’acord entre les parts un fre per a la flexibilitat que requereix l’empresa. Precisament aquelles empreses que veien les relacions laborals com un passiu, en el curt termini veuran en la possibilitat de “vèncer” una drecera per a la necessitat de “convèncer”. Però el poder de la convicció i el de la constricció no són ben bé el mateix. Els efectes secundaris de les negociacions (o de les no-negociacions) resten latents. Tota negociació, més enllà del resultat visible, n’amaga un altre de més rellevant: el valor subjectiu, que no deriva de quin sigui el resultat de l’acord, sinó de com s’hagi assolit aquest acord. A escala d’empresa i de diàleg social, el context de crisi també és un repte per a les relacions laborals. No podem oblidar que el model català de relacions laborals ha estat un referent i un actiu en la construcció del nostre model econòmic i social que, de ben segur, per a una societat econòmicament avançada i socialment justa ens és, i ens serà, necessari.

PRIMERES REFLEXIONS: 1. – El treball és el principal instrument que tenen les persones per obtenir els mitjans necessaris per cobrir les seves necessitats. Si es manca de treball -o de possibilitats d’obtenir-ne – es manca de la principal via d’obtenció de recursos per sobreviure. Aquesta és la situació de milions de persones al nostre país i el seu nombre tendeix a augmentar… 2. – Però el treball no és tampoc garantia de supervivència. Un nombre important de treballadors percep pel seu treball un salari insuficient per assolir uns nivells de vida dignes. Són els “treballadors pobres” (els “working poor”). És a dir, persones que treballen però que amb les seves retribucions no superen el llindar de la pobresa. Al voltant d’un 12,7% de les persones pobres són persones que treballen i aquest percentatge va en augment. EL DRET DEL TREBALL GARANTIA D’EQUILIBRI ENTRE LES PARTS CONTRACTANTS El Dret del Treball es va configurar per regular adequadament les prestacions laborals en una societat industrial. La necessitat de protegir el treballador com a part contractual més feble i restablir un equilibri entre els drets i les obligacions de les parts, és el que justifica la seva existència. En els seus orígens la intervenció de l’Estat es va limitar a la tutela dels grups socials més oprimits o als aspectes més rellevants de l’explotació dels treballadors. En una fase posterior l’intervencionisme estatal es va ampliar a noves matèries (salaris, seguretat en el treball, aprenentatge…) i a regular les relacions col•lectives del treball (sindicats, negociació col•lectiva, vaga) com a reacció davant de les amenaces d’un moviment obrer fortament ideologitzat i revolucionari. Però aquesta evolució i consolidació del Dret del Treball va ser acompanyada d’un contracte social tàcit entre patrons i obrers que va permetre obtenir beneficis a ambdós col•lectius. Es considerava bo que els salaris fossin suficients, perquè això augmentava el poder de consum dels treballadors; que a una empresa li anés bé també era important per als seus treballadors, que compartien els seus potencials beneficis. Era normal que els sectors més rendibles de les empreses compensessin els menys rendibles atès que no totes les activitats de l’empresa havien de tenir una rendibilitat màxima si aquesta en el seu conjunt tenia beneficis … LA GLOBALITZACIÓ I LA DESREGULACIÓ Però aquest històric contracte social s’ha rescindit i mantenir avui els principis que el sustentaven resulta impensable. S’ha produït un canvi del model productiu que requereix canvis organitzatius. Però aquest canvi ha suposat també un canvi de valors. La competitivitat i la productivitat s’han convertit en els dos objectius bàsics, i la reducció de costos i la maximització de beneficis en els principis rectors de l’actuació de les empreses. Això comporta externalitzacions, subcontractacions, reduccions dels costos salarials, precarietat laboral… I com a eix central, la reducció del paper de l’Estat en la vida econòmica i les seves conseqüències lògiques: la desregularització i les privatitzacions. I a això s’hi afegeix la desintegració del sistema d’interlocució social. La conseqüència és un canvi en el paper del Dret del Treball. Alguns autors parlen, fins i tot, de la seva desaparició. Es culpa al Dret del Treball, i al seu sistema d’equilibris, d’impedir el creixement de l’ocupació i de l’economia. I si cal optar entre creixement econòmic i drets laborals la tria es realitza a favor del primer i en detriment d’aquests últims. La darrera reforma laboral va en aquesta direcció: ha alterat de manera substancial la relació de poder entre empresaris i treballadors i ha introduït importants canvis en el conjunt de la normativa laboral, en perjudici dels darrers. Ha canviat les regles de joc. Per citar només un exemple: imposa una limitació a la ultraactivitat dels convenis col•lectius que en pot deixar milers sense validesa en els propers mesos. Des d’un punt de vista ètic cal preguntar-se si són realment incompatibles els drets laborals i el creixement econòmic i de l’ocupació. De la mateixa manera que cal també qüestionar-se: són èticament acceptables els sous multimilionaris dels directius de les grans empreses, els grans beneficiaris del nou model econòmic?; ¿Són èticament acceptables els expedients de regulació d’ocupació en les empreses amb beneficis?; essent rebutjable l’economia submergida, és èticament condemnable que hi recorrin els aturats en situació de marginalitat? Entre moltes d’altres preguntes. ÚLTIMES CONSIDERACIONS: 1. – En economia, els que dominen un bé escàs poden imposar les seves regles, llevat que el poder polític limiti els seus efectes. La situació actual, en què la demanda d’ocupació supera amb escreix l’oferta, col•loca de per si els ocupadors en una situació de superioritat, i la reforma laboral no ve a moderar, sinó a reforçar aquesta posició. Per això la crida a l’ètica en les relacions laborals és avui més important que mai. El compliment de la legalitat no és garantia d’un comportament ètic. 2. – Després dels canvis experimentats en un món globalitzat cal recontextualitzar l’ètica ajustant-la a les noves realitats del món laboral. I cal construir -o reconstruir- una macroètica capaç d’assumir les conseqüències planetàries del desenvolupament tecnològic, de la globalització i de la nova societat que està sorgint.

Xavier Vives, professor d’Economia i Finances d’IESE i membre del CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement), va ser el convidat del passat Vespre del Cercle, celebrat el dilluns 22 d’abril a la seu de la SEBAP. Davant d’un auditori provinent del món acadèmic i empresarial, el Professor Vives va explicar la situació financera actual analitzant-ne les causes, les mancances en la construcció de l’euro i les característiques intrínseques d’Espanya i Catalunya per finalitzar la ponència apuntant la direcció de la solució. No obstant, Xavier Vives va alertar de la dificultat de la situació i va demanar a les autoritats polítiques sinceritat i reformes estructurals serioses perquè sinó, la recuperació serà molt més llarga i feixuga. Cal remuntar-se a 1999 per trobar la causa de la bombolla immobiliària que va portar a molts països europeus a invertir de manera desproporcionada mitjançant deute extern. L’estabilitat econòmica del final de la dècada dels 90, juntament amb tipus d’interès molt baixos, va comportar un augment de la inversió, tant pública com privada, estratosfèrica i sense prèvia planificació ni anàlisi. Amb la crisi de les hipoteques subprime, que va aflorar el 2007 a Estats Units, Espanya i altres països amb taxes d’inversió externa també molt elevades van deixar de rebre crèdit per seguir finançant una despesa exageradament alta, insostenible i poc productiva que va comportar problemes pressupostaris i primes de risc molt diferents. Per tant, es pot afirmar que la primera causa de la situació financera actual és la mala gestió de la despesa, amb polítiques i inversions que no van respondre a criteris ni socials ni eficients. El segon factor important a tenir en compte és la manca de mobilitat laboral dins de la Unió Europea, causada sobretot per les diferències culturals i de capital humà entre països, entre d’altres. Per pal•liar aquest fet, “haurien d’existir institucions sòlides que vetllessin per la unió fiscal i la unió bancària” per evitar les diferències en competitivitat entre països, però perquè això es compleixi “cal incrementar el grau de democràcia dins de la Unió Europea i elevar la participació ciutadana” en els debats de com articular els mecanismes d’ajustos fiscals i d’assegurança bancària comuns, va afirmar el professor Vives. Pel que fa a Espanya i Catalunya, Xavier Vives va definir la crisi actual com a la suma de tres factors: no disposar de política monetària pròpia, pèrdua de confiança en les institucions polítiques i dèficit en capital humà qualificat. En aquest sentit, va apuntar a la recuperació de la competitivitat com a única via per sortir de la crisi actual i va reclamar reformes serioses i reestructuració del crèdit dirigint-lo cap al teixit productiu. Per finalitzar, va ressaltar la diversificació de l’economia catalana i la seva capacitat industrial i exportadora com a factors positius sobre els quals assentar les bases cap a la recuperació econòmica. No obstant, va alertar de la gravetat de la situació i va demanar sinceritat i valentia per posar fi a la situació actual i no agreujar-la encara més.

Dilluns 8 d’abril es va celebrar el tercer Breakfast del Cicle e-health, organitzat pel Cercle per al Coneixement amb la col•laboració de la UPC. La sessió va anar a càrrec de la Sònia Cañizares, gerent de sanitat a INDRA, qui va presentar la visió d’un nou model de salut centrant-se en la telemedicina com a element de cohesió territorial. L’acte, celebrat a la Sala del Llac del Rectorat de la UPC, va ser presidit pel rector de la universitat, el Sr. Antoni Giró, i va comptar amb una vintena d’assistents, entre empresaris i investigadors. Al finalitzar, la vicerectora, la Sra. Elisa Sayrol, va concloure amb el compromís de seguir treballant per aprofitar sinèrgies entre la universitat i el sector empresarial per fomentar la recerca i la innovació. El sector de la salut està en un moment delicat i ple de reptes. Però també és cert que ara més que mai tenim les eines per poder-los assolir. En aquest sentit, la tecnologia ha de ser una palanca de canvi cap a un nou model sanitari que millori l’eficàcia, l’eficiència i la qualitat. No obstant, “si no hi ha darrere un canvi organitzatiu i una gestió més eficient els resultats no seran els esperats”, va emfatitzar Sònia Cañizares. El model que presenta INDRA té la telemedicina i la teleassistència com a elements clau amb la creació d’un procés integral assistencial que permeti l’intercanvi d’informació entre els diferents agents implicats. Aquesta eina no només permet la prestació de serveis de salut a distància, amb la corresponent disminució dels costos, sinó que tendeix cap a la creació de xarxes telemàtiques que afavoreixen l’existència de super-especialistes, incrementenels resultats en recerca i proporcionen major informació als pacients per a una millor prevenció, educació i efectivitat en els tractaments. Durant la ponència, es van presentar diferents programes i plataformes que ja s’havien dut a la pràctica. TELEMED és un sistema de serveis sanitaris integrals a distància. Els beneficis que s’han obtingut a rel del seu funcionament són la major eficiència en la prestació de serveis, la descongestió dels centres de salut, l’increment de l’accessabilitat i efectivitat. El projecte d’implementació de telemedicina a l’Àfrica Subsahariana ha permès una major formació dels professionals de la salut amb la conseqüent millora de la diagnosi i l’eliminació de zones aïllades. Finalment, un dels projectes destacats és la Plataforma CRÒNICA, per tractar les malalties cròniques i millorar la qualitat de vida d’aquests pacients i disminuir els costos dels tractaments. Els avantatges són clars i avalats pels resultats. No obstant, Sònia Cañizares va emfatitzar en la necessitat de la prèvia segmentació de la població i en la creació de plataformes multicanal per evitar malversació de recursos, ja que no tothom té el mateix grau de familiarització amb les noves tecnologies i no tothom necessita les mateixes eines. La tecnologia ha de ser palanca de transformació però no pot ser mai una barrera a l’accessibilitat, va concloure.

Hace unos días, en el curso de una conferencia, comenté el tema de las “comisiones”. Uno de los asistentes, directivo de unos 35 años con formación universitaria, dijo que si a él le ofrecían dinero para favorecer una opción la aceptaría sin problemas. Lo dijo sin ningún tipo de pudor. Hacer estas “trampas” no es ético, no favorece a la sociedad, no es moralmente aceptable, no favorece la organización industrial de la que recibe un salario,…., pero estamos en un sociedad que exalta o defiende a los pícaros como el Lazarillo de Tormes, o a los que entran en el transporte público sin pagar, o al listo que se pavonea de engañar a Hacienda. A lo largo de mi vida profesional he tenido distintas ofertas y peticiones de ofertas de este tipo. De las ofertas no he aceptado ninguna, excepto una vez que negocié a fondo la comisión que me ofrecían para finalmente exigir que lo pusieran en la factura, para gran enfado del proveedor. De las peticiones de ofertas he tenido de ceder frente a algún cliente poderoso, limitando al máximo posible su alcance ético irregular. He tenido otras experiencias como escuchar que las empresas son corruptas, que sólo piensan en la maximización del beneficio, que las deslocalizaciones son para incrementar los beneficios, la explotación de los trabajadores, … , que si las bandas salariales o las revisiones a la baja, … . Se habla menos de comprar en otros países para no pagar impuestos, del absentismo exagerado, de los robos de material, la baja productividad, la poca motivación para mejorar la calidad del producto, de las copias ilegales,….. El tema es que son las empresas y en particular las industriales, incluidas las de servicios, las que crean riqueza para un país, las que dan trabajo a través de más capas sociales, las que hacen más I+D,… mientras que otras son fuentes de gasto. Hay empresas y organizaciones buenas y malas, éticas y no éticas,…, como las personas. Somos las personas que hacemos buenas o malas, éticas o no éticas, las organizaciones. Como sociedad al generalizar establecemos un nivel de valores y al tratar a todos, buenos y malos, por el mismo rasero, fomentamos la mediocridad. Tratar el tema de la ética es tratar un tema que afecta a toda la sociedad. Cada persona con distintos niveles de responsabilidad según sea su posición en la organización, según el ejemplo con el que actúen, según el criterio de justicia organizativa y retributiva que apliquen. Usando la fuente de conocimiento popular, Wikipedia, una sentencia ética, juicio moral o declaración normativa es una afirmación que contendrá términos tales como “bueno”, “malo”, “correcto”, “incorrecto”, “obligatorio”, “permitido”, etc., referidas a una acción, una decisión o incluso también las acciones de quien actúa o decide algo. Cuando se emplean sentencias éticas se está valorando moralmente a personas, situaciones, cosas o acciones. Un empresa, organización, industrial, pública o privada debe velar por el interés de la sociedad que la compone y la que le rodea. Por un lado están las personas, su organización, su eficacia y eficiencia, su supervivencia,…, y la cuenta de resultados. Por otro hacia la sociedad en general pagando sus facturas a tiempo, sus impuestos, y contribuyendo a su mejora. Quien no paga sus facturas, sus impuestos y no contribuye a la mejora social no es ético. En general, cuando vamos a comprar un producto o un servicio la decisión la tomamos sobre la base de una percepción de la misma calidad requerida al mejor precio. Esta decisión es la normal en el mundo industrial. El precio lo fija el mercado en la mayoría de casos y la competencia es internacional. El directivo/el empresario industrial se enfrenta a una búsqueda permanente por la mejora contínua en términos de flexibilidad, velocidad, confiabilidad, calidad, costes, de eficacia organizativa en todos sus aspectos y ello conlleva motivar el equipo de personas que lo rodea, pero también exigir y retribuir con justicia, también seleccionar las personas y evaluarlas y, en el límite despedirlas cuando su aportación a la organización no sea la adecuada. Cito un artículo aparecido en La Vanguardia que se titula “en una organización lo (añado “el”) que no suma resta”. Despedir una persona o un colectivo es el reconocimiento de un fracaso pero que es necesario afrontar y corregir. La empresa/organización industrial que trabaja día a día para mejorar, para estar en el mercado manteniéndose competitiva, cumpliendo con sus deberes ciudadanos y sociales, cuidando el entorno, es una empresa ética más allá de tener la certificación de responsabilidad social corporativa. En este punto cito a la profesora Victoria Camps cuando dice “la ética no es una colección de normas, es una sensibilidad”. ¿El exigir es ético? ¿Hay una ética para empresarios y directivos distinta que la de los empleados? ¿O para los ciudadanos? ¿El concepto de ética es distinto para los europeos o para los orientales? ¿Hombres o mujeres? ¿Políticos o ciudadanos? …. Personalmente creo que es ético exigir primero de nosotros mismos y después a los que nos rodean en términos de comportamiento y por responsabilidad hacia nuestro entorno. ¿Qué es una norma ética o moral? ¿Se deben respetar las reglas? … No todas las normas son justas o ajustadas al entorno que evoluciona, quizás porque vienen de razones históricas o culturales. Desde que se ha limitado la velocidad en las carreteras ha bajado el número de accidentes y desde que se ha limitado el uso del tabaco han empezado a bajar las enfermedades relacionadas con su consumo. Para conseguirlo ha sido necesario introducir unas medidas coercitivas. Si Picasso, Van Gogh o Stravinski hubieran respetado las reglas no tendríamos sus obras de arte. La pregunta es pues qué debemos respetar y lo que no es necesario respetar. En mi opinión tenemos la responsabilidad de cuestionarnos permanentemente lo que es éticamente y moralmente correcto de lo que no lo es, rompiendo o aparcando aquellos paradigmas falsos que por distintos caminos nos han impuesto, y de este modo contribuir a una sociedad mejor y con menos limitaciones artificiales. Ello conlleva asumir el riesgo y la responsabilidad de las consecuencias que todo ensayo conlleva. En las escuelas de negocios se acostumbra a decir que competir por precio es equivocado, que debemos producir productos de mayor valor añadido, lo que es cierto,…, pero esto lo saben todos los competidores nacionales e internacionales. Si queremos estar en sectores como el automóvil o el de la electrónica de consumo con una gama completa además de buenos y nuevos productos…. Debemos saber pedir o exigir a toda la cadena de suministro y al conjunto de colaboradores mejoras continuamente… según los plazos, a tiempo, los costes presupuestados o más bajos, y con la calidad requerida o mejor. No vale contestar lo tendremos cuando nos venga la inspiración… y debemos ser competentes para exigir lo que al fin y al cabo nos exigen nuestros clientes dentro de los ámbitos de la ética, la moral y la legalidad. La competitividad para hacerlo mejor, saber hacerlo mejor con eficacia y eficiencia, con lealtad y justicia, sin mentir y sin hacer trampas,…, se debe enseñar y se debe practicar. El sentido moral, ético, se enseña en casa, en la escuela, en la universidad, y se practica y aprende en la vida, y al que no contribuye y al que hace trampas se le castiga.

Aquests dies quan la crisi sembla que no té fi, quan els casos de corrupció afloren arreu, tot evidenciant que en l’exerci de la professió els interessos que mouen les persones i les organitzacions no estan sempre regits pels valors que hauria de tenir el comportarem humà, hom s’hauria de preguntar fins quan l’ètica professional i l’ètica empresarial pot existir sense enquadrar-la en l’ètica en el sentit més ampli; és a dir, en el comportament quotidià de les persones, ja sigui en les relacions interpersonals, en la convivència i en el respecte al planeta Terra, que no és nostre, és sols un préstec que ens fan les futures generacions. Crec que no hi ha ètica professional ni ètica empresarial sense assumir que un bon professional, un bon emprenedor, o un bon directiu o empresari ha de ser bon esser humà. Sense aquesta condició que esdevé necessària i imprescindible l’ètica és sols un paper escrit, quelcom que serveix per les operacions de màrqueting o per justificar actuacions inexplicables. Certament els ésser humans som acció, pensament i sentiments, tres components que sols quan esdevenen sinèrgics i simbiòtics aflora la coherència. Conseqüentment, actuar èticament comporta en primer lloc esdevenir coherent. Coherents en les actuacions pròpies, professionals o com a ciutadà, i en les col•lectives que s’enquadren en el desplegament empresarial. Actuar des de la coherència implica desenvolupar-se d’acord als valors que tenyeixen el comportament, és llavors quan hom pot parlar d’ètica professional i empresarial, ni abans ni després. Són els valors el que fan que quan s’apel•la a l’ètica empresarial, per justificar les actuacions, les paraules no siguin quelcom buit, retòrica per justificar l’injustificable o per girar el cap al sofriment aliè, fruit dels desequilibris creixents que assoleixen la societat. Una societat cada cop més fragmentada i en la qual, emparant-se en “cal actuar amb professionalitat”, sovint es mira cap un altre costat aparcant la coherència i buscant la comoditat, o mantenint les posicions de teòric privilegi o posició dominant. Els valors són els que sustenten l’ètica en general, i molt especialment l’ètica empresarial per garantir l’alineament de tot l’equip en actuar d’acord amb allò que és desitjable, i a la vegada foragitar el que és menyspreable i no s’ha de fer. Valors que no poden ignorar la realitat socioeconòmica, ni els aspectes associats als desequilibris mediambientals i els imprescindibles criteris en relació a la sostenibilitat, ni el legítim progrés social, ni molt menys pot ignorar que tot desenvolupament empresarial ha d’ anar acompanyat del desenvolupament professional dels seus membres i a la conciliació del mateix amb el desenvolupament personal, aspectes que no poden menystenir la tradicional i injusta discriminació de gènere que sofreixen les dones en una societat que, aprofitant la maternitat, aparta de llocs de responsabilitat persones altament preparades i compromeses. Uns valors que han de guiar el desenvolupament productiu de l’empresa en un context d’una societat i una cultura cada cop més global, heterogènia, desequilibrada i desregulada. Tot un conjunt de valors que han de regir les actuacions de cadascun dels membres de l’empresa. Conseqüent, l’ètica empresarial és quelcom que ha d’impregnar l’actuació de cadascun dels membres de l’organització, a tots sense exclusions, de tal manera que sols s’assolirà el repte d’actuar amb els valors associats -actuar d’acord amb el que és desitjable i foragitar el que no és desitjable- si en el sí de l’empresa cadascun dels seus membres ho interioritzen com a codi de conducta propi. Llavors el grup esdevé equip, un punt d’unió que comporta que els seus membres practiquin la coherència en un marc de responsabilitat, lleialtat, transparència i honestedat. Uns valors que traspuen de l’empresa cap a l’exterior i que obliqüen a que ella, com organització, sigui a la vegada corresponsable del progrés col•lectiu i el bé comú. L’ètica empresarial, en conseqüència, no és sols un conjunt de valors i principis escrits i divulgats, sinó que és una cultura assolida per a tots i cadascun dels seus membres, amb un triple objectiu: treballar per l’eficiència, fer més amb menys; possibilitar el creixement humà i personal de cadascun dels seus membres, sense exclusions, i posant sols com a sostre la voluntat i les pròpies capacitats; i en tercer lloc assolir una plena sintonia amb la societat on es desenvolupa, tot acceptant el repte de corresponsabilitat en el desenvolupament col•lectiu i el progrés social. Conseqüentment, l’ètica empresarial està íntimament lligada a l’ètica professional, a la forma d’exercir l’activitat professional, i aquesta amb el comportament i els valors que regeixen el dia a dia de cada ésser humà. Aquest darrer aspecte és el fonament de l’ edifici ètic de tota organització, ja que obliga a que cada persona es qüestioni si les seves actuacions s’enquadren en les valors que comporten que cada persona actuï amb coherència, i a la vegada a pensar en la societat en la que hom està immers, sabent que el que es desenvolupa busca el progrés empresarial, tot respectant i facilitant el desenvolupament col•lectiu. Ètica personal, actuant des de la coherència, ètica professional desenvolupant l’activitat en el marc d’assumpció dels principis i valors que impregnen l’organització, són els dos pilars que permeten assolir l’ètica empresarial, i no a l’inrevés, ja que un cop més caldria entendre que en llibertat són les persones les que fan l’organització i no l’organització fa les persones.

Quan era estudiant em van donar una definició d’empresa que era: “acció àrdua que persegueix beneficis amb risc”. Efectivament és una bona definició. Una empresa és eminentment acció que precisa: esforç, vigilància, intel•ligència, coneixement, perseverança, etc. També diu que l’empresa persegueix beneficis no assegurats, que ha d’ aconseguir-los amb esforç, prenent decisions i efectuant accions que redueixin les incerteses de l’entorn. Però és una definició incompleta perquè l’Empresa fonamentalment existeix per crear béns i serveis d’interès social. Les empreses hi són per fer coses: automòbils, televisions, serveis de restauració, etc. El diner és un instrument que necessiten pel seu funcionament, important però no central. Com els homes que necessiten l’aire per respirar però, no és el seu objectiu el respirar sinó el conèixer, construir, estimar, etc. Moltes vegades, la pèrdua d’aquesta perspectiva fa considerar les empreses com a paràsits dels recursos i de les persones, en lloc d’estar al servei d’aquestes. L’afirmació de Milton Friedman que “l’única responsabilitat de les empreses és incrementar els seus guanys (…) y la de generar el màxim rendiment per l’accionista” és, quant menys, esbiaixada o incompleta. Les empreses no hi són per guanyar diners a costa dels seus clients, enganyant-los; o dels seus proveïdors, extorsionant-los; o dels seu personal, explotant-lo. Les empreses hi són per crear valor per la societat, és a dir riquesa, encara que no exclusivament dinerària. Guanyar diners i maximitzar el rendiment dels accionistes és un bon indicador de l’èxit d’una empresa, especialment si és sostenible en el temps. Però perquè ens indiquen que fan bons productes, i serveis, que competeixen bé i que són eficients i creen valor, a llarg termini, per a la societat. L’Empresa és una activitat humana i, com tal, es deu a la societat i al seu entorn. Els homes han desenvolupat una sèrie de comportaments a les seves relacions que han optimitzat el funcionament de la vida social. Aquests comportament marquen el que és acceptable pel conjunt de la societat i el que no ho és. És a dir, el que generarà reforçaments positius, millora i creixement de les relacions entre els seus membres i, en el cas contrari, el que generarà rebuig i complicacions. Per tant, la clau de l’èxit rau no sols en els processos sinó també en les relacions entre els agents econòmics que ho fan possible. És a dir, en el com es fan les coses. A finals del segle XX és va prendre consciència d’aquest fet i va començar el desenvolupament del que es coneix com Responsabilitat Social Corporativa. Com una manera de compensar la societat de les conseqüències d’algunes de les activitats de les empreses implicades. Però no és una actuació d’ètica empresarial si no més aviat un succedani amb implicacions, en molts casos, de màrqueting corporatiu. L’ètica empresarial no es pot reduir a les pràctiques compensatòries d’actuacions si no nocives, a menys poc acordes amb el que és acceptable socialment parlant. O en altres casos a un favor, o regal, a la societat fet per demostrar el seu compromís. Això està bé però no ha de ser un substitut de l’autèntica ètica empresarial. Segons l’European Business Ethic NetWork (EBEN) l’ètica dels negocis és “una reflexió sobre les pràctiques de negoci en les que s’impliquen les normes i valors dels individus, les empreses i la societat”. No és un complement sinó una manera de fer la pròpia activitat de les empreses. És a dir, l’ètica entesa com les bones costums, o formes de fer les coses, per part de les empreses i dels homes i dones que li donen vida. A tall d’exemple podríem citar uns quants d’aquests comportaments. En primer lloc, la confiança. Entre els clients, que reconeixen la reputació de la empresa i confien amb el seu comportament quan hi ha dificultats. El mateix passa amb els proveïdors i treballadors. Un entorn de confiança permet sortir-se més beneficiat en situacions imprevistes o complicades, que aplicant les estrictes regles comercials o de mercat. Un altre és la integritat, és a dir, la coherència entre el que es diu i el que es fa. Una garantia de sostenibilitat a les relacions humanes, i també empresarials, que constitueix un puntal per crear el clima de confiança abans esmenat. També ho és la transparència en la transmissió de les informacions. Un equip de persones, o una empresa, que disposa d’una bona informació, més enllà del que precisa cadascú, és una garantia de poder prendre decisions en casos no previstos, o d’evitar caure en paranys, perquè una més amplia visió els hi pot permetre. Una empresa no està configurada com una màquina de produir béns, o serveis, en la que tot està previst per unes determinades regles, normes i procediments establerts. Al contrari, les empreses al segle XXI s’enfronten a més grans incerteses que en èpoques anteriors, en bona part degudes a la globalització dels mercats i al treball en xarxa, com a conseqüència de la pròpia externalització de bona part de les seves activitats. En un entorn més complex i incert es precisa més flexibilitat, ja no valen receptes antigues basades en regles derivades del maquinisme del segle XIX. En un entorn més competitiu les empreses han d’extremar l’eficàcia en els seus processos productius i comercials. Però per altra banda, en un entorn tant ràpidament canviant, les empreses han d’incrementar també la seva capacitat d’adaptació. Les regles, ben fonamentades, garanteixen l’eficàcia en els processos dintre d’entorns poc canviants. Quan no és així s’ha d’apel•lar als valors que, constituint el marc ètic establert per l’empresa en qüestió, ajuden a prendre les decisions més adients. L’ètica empresarial no és una qüestió de bones intencions, sinó d’eficàcia i supervivència. A vegades sembla que el comportament no ètic pot comportar avantatges en una situació en un moment determinat, però, a llarg termini, deteriora les relacions corporatives a la xarxa de clients, proveïdors, empleats, etc. a on es mou una empresa que té voluntat de pervivència. No hi ha receptes que determinin quins són els valors que han de constituir l’ètica d’una determinada empresa, com no n’hi ha per determinar les regles de funcionament que la fan eficaç. Cadascuna ha de trobar el seu camí. El que sí que existeix és una condició necessària per aconseguir l’èxit en aquestes qüestions: l’exemple donat per els seus directius.

El concepto de “ética empresarial” no se limita a un aspecto legal. Es necesario mucho más. Damos por sentado, aunque no está de más indicarlo, que una “empresa ética” no debe producir ni distribuir armas o drogas, o fomentar o permitir la prostitución o el tráfico de personas y capitales. Tampoco lo será aquella que defrauda al fisco. La ética empresarial debe formar parte de la cultura de la compañía y estar presente en todos sus ámbitos de actuación. Estableciendo métodos y sistemas transparentes en sus relaciones con las distintas administraciones. No engañando, ni mintiendo a sus clientes, proveedores y empleados. Con un departamento de compras que siga escrupulosamente su manual de aceptación de proveedores y sus decisiones sean auditables. Y exista un código, aprobado por el Consejo, con los criterios por los que se rige “Compras”. Cuando busca con sus clientes una “política de acuerdos” a largo plazo y cumple con sus compromisos. Cuando no emplea una comunicación engañosa. Cuando está dispuesta a rectificar y retirar del mercado productos “defectuosos”, ya sea por responsabilidad propia o de algún proveedor. Cuando “cuida” a sus empleados: deja de considerarlos “recursos” para tratarlos como colaboradores y socios. Un tratamiento que va más allá de su remuneración: les informa transparentemente de la marcha de la empresa, de sus proyectos, de qué espera de ellos… No es ética la empresa que paga a sus ejecutivos sueldos e incentivos desproporcionadamente altos y, en muchos casos, escandalosos. Lo es aquella que fomenta el talento y la competencia, y rechaza el enchufismo, el “peloteo” y la antigüedad como criterio de proyección profesional. Que tiene una política explícita de “género”. Que fomenta la toma de responsabilidades por parte de las mujeres y, especialmente, de las madres. Que persigue la igualdad de retribución sin distinción de género. Que estimula a los empleados a organizarse para la representación de sus legítimos intereses. Una empresa es ética si se dota de un código de buen gobierno. Lo publicita, lo sigue y da transparencia a sus resultados. Es claramente insuficiente editar una Memoria de Responsabilidad Social Corporativa. Debe tener una política clara con respecto a los stakeholders. Y, sobre todo, una CADENA DE VALOR ESTABLE en el tiempo. Esto significa que piensa en el largo plazo, que tiene vocación de permanencia, que sus resultados no se ven influenciados por disputas entre los accionistas o compras y ventas especulativas. Que tiene un buen sistema de gobierno y gestión, con separación de poderes entre el presidente y el consejero delegado… Empresas que, como Mercadona y El Corte Inglés, fidelizan a sus proveedores estableciendo pactos de confianza en los que prima la credibilidad. Donde la afinidad cultural es un valor a no perder frente a unos costes teóricamente menores a corto plazo. Empresas que celebran la iniciativa del presidente Obama de ligar los intereses de Estados Unidos con los de Europa. Pero todos estos requisitos, ciertamente complejos de asumir y gestionar, ¿son rentables para los resultados a largo plazo de la empresa o son un coste –a veces necesario– para mantener la reputación? Un vistazo a los últimos hechos relacionados con la ética (transparencia, buen gobierno) nos puede ayudar… La Fundación Compromiso y Transparencia (FCyT) nos ilustra con tres de los últimos mayores errores cometidos por empresas cotizadas. El del Comité de Auditoría de Bankia que aprueba las cuentas, sin el informe de auditoría de Deloitte, con 305 millones de euros de beneficio para luego registrar pérdidas de 3.000 millones. El del Banco Santander, que no destituye a su consejero delegado tras ser condenado por un delito, luego indultado por el Gobierno y que posteriormente el Tribunal Supremo enmendó. El del Consejo de Telefónica, que sin consultar a la Junta, decidió aprobar un paquete de incentivos de 450 millones de euros a sus directivos, coincidiendo con un recorte del 20% de su plantilla.