POSICIONAMENT DEL CERCLE ORGANITZACIÓ DEL NOU GOVERN El Cercle per al Coneixement, conscient de la importància cabdal del Sistema Universitari i dels Centres de recerca en el context de les societats pròsperes, va analitzar detingudament les propostes que l’Associació Catalana d’Universitats Públiques, que aplega a les universitats catalanes amb finançament bàsic públic (Universitats de Barcelona, Autònoma de Barcelona, Politècnica de Catalunya, Pompeu Fabra, de Girona, de Lleida, Rovira i Virgili i Oberta de Catalunya), van presentar al proppassat mes d’octubre al conjunt de les forces polítiques catalanes que concorrien a les eleccions al Parlament de Catalunya. Les propostes feien referència a un acord de govern en el camp de les universitats, la recerca i la innovació. El primer punt del document de propostes argumenta la conveniència d’un departament específic d’Universitats, Recerca i Innovació. Diuen les universitats que, “el moment històric que es viu a Europa, emmarcat per les declaracions de Bolonya (Espai Europeu d’Educació Superior, EEES) i Lisboa (R+D+i), fan imprescindible que a Catalunya hi hagi avui una política ben definida i identificable en universitats, recerca i innovació visualitzada a través d’un departament propi en el govern. És necessari un departament específic amb responsabilitats en aquest camp per garantir la prioritat de les polítiques a desenvolupar en igualtat de condicions en el Consell Executiu que la resta de temes de l’agenda política del Govern, i que aquestes no es vegin diluïdes en un departament de la dimensió i la complexitat com ensenyament o repartides en diferents departaments”. A hores d’ara no sabem quina serà la decisió que adoptarà el nou president de la Generalitat, d’acord amb els partits que conformen la nova majoria parlamentària que li donarà suport, si bé tot apunta que aquesta demanda no serà satisfeta, si més no aquest departament que identifiqui universitats, recerca i innovació no apareix a la llista que aquests dies han donat a conèixer els mitjans de comunicació. Una de les hipòtesis que s’han sentit, alternativa a la continuïtat de l’actual departament d’Educació i Universitats, és la d’incorporar la universitat, la recerca i la innovació a un macrodepartament d’Indústria i Comerç. Sembla com si la universitat, la recerca i la innovació fossin quelcom que es posa en un lloc o un altre per tal de satisfer equilibris polítics. L’opinió del Cercle per al Coneixement és que Catalunya es troba avui en una cruïlla important. Ha de continuar mantenint una economia amb evidents mostres de manca de competitivitat, o ha d’emprendre decididament el camí cap a la societat del coneixement i s’ha d’incorporar de manera irreversible al grup dels països líders en l’economia del coneixement. Nosaltres no dubtem sobre quin ha de ser el camí, només cal analitzar l’últim informe del World Economic Forum (Espanya ha perdut 2 punts i ha passat del lloc 29 (2004) al 31 (2005) en el Networked Readiness Index). La situació d’Espanya no és bona. Els indicadors macroeconòmics són bons, però l’índex global de competitivitat no. La paradoxa s’explica gràcies a l’elevat pes de la construcció i el turisme. Els elements que conformen l’índex ens indiquen que l’educació superior, la recerca i la innovació no estan a l’alçada de les dels països amb qui hem de competir. No hi ha solucions a curt termini per resoldre aquesta qüestió, però el que si hi ha són mecanismes que permeten canviar les tendències. Les polítiques que cal desenvolupar, segons el nostre parer, són transversals, requereixen la màxima atenció del govern de la Generalitat, per aquest motiu creiem i demanem atenció al màxim nivell de govern, i que aquesta atenció sigui continuada. Creiem que els rectors de les universitats, experts coneixedors del sistema i de les problemàtiques de la recerca i la innovació, haurien d’esser escoltats. Cal una atenció específica a la universitat, a la recerca i a la innovació. Queden pocs dies. En menys de dues setmanes el nou govern s’haurà configurat. Deixant de banda els lògics i comprensibles equilibris necessaris en la formació d’un govern de coalició, creiem que el nou disseny del govern ha de contemplar aquest fet tenint en compte que la configuració d’un govern dóna missatges de les prioritats a abordar. La Catalunya del segle XXI, tal com hem manifestat en reiterades ocasions, té unes prioritats clares: li cal entrar plenament en la Societat del Coneixement, li cal un fort impuls a una universitat renovada, competitiva i de qualitat; li cal un fort impuls a la recerca, una recerca d’excel•lència en àmbits concrets capaç de generar valor, sense oblidar la necessària formació de capital intel•lectual en tot els àmbits del coneixement; i li cal innovar perquè sense innovació no hi ha creació de riquesa. Compartim l’ideari del govern quant a promoure unes polítiques socials cada vegada més justes, però no serà possible desenvolupar-les sense una economia competitiva que tingui una base sòlida en la innovació i el coneixement. Un país que no genera riquesa no pot fer inversió social i l’estat del benestar s’afebleix. Des del Cercle per al Coneixement, com una associació de la societat civil políticament plural, i que té com a finalitat promoure la reflexió i fer propostes per a una Catalunya que arribi a ser líder en la Societat del Coneixement, creiem que cal que la petició dels rectors sigui analitzada amb cura, conscients de que sols amb clares politiques d’R+D+i, que obliguen a un fort recolzament a la universitat i els centres de recerca, els reptes de l’esdevenidor seran assumibles. Remo Suppi Boldrito Responsable de l’àmbit de Ciència, Tecnologia i Disseny Cercle per al Coneixement www.cperc.net

Amb celeritat i eficàcia, un fet que cal agrair, perquè els períodes d’incertesa són temps de paràlisi, s’ha configurat una amplia majoria parlamentaria que farà possible l’elecció del Sr. José Montilla com a quart president de la Generalitat des del fi de la dictadura. Amb la seva investidura esdevindrà el president del nostre país, de tots aquells que hem optat fer, amb independència del nostre origen, la nostra llar d’aquest terra tot compartint desenvolupament i projectes. Amb l’elecció del president serà possible la formació del govern que haurà de regir Catalunya en els propers quatre anys. La celeritat en l’acord és un fet que no pot passar desapercebut, ni tampoc el compromís conjunt que l’enquadra: “d’iniciar una llarga etapa d’estabilitat, cohesió social, progrés econòmic, desenvolupament sostenible, i ambició nacional”, quant defineix la missió i els objectius estratègics, que posa les bases per un govern que, des de l’acció unitària, haurà de treballar per la seva consecució assumint amb valentia els reptes de l’economia del coneixement. Un inici diferent, tant en el temps com en l’escenificació, del que fa tres anys, i que ens hauria de permetre afrontar amb esperança i respecte la nova legislatura, portant-nos a un govern amb voluntat d’estabilitat, cohesionat, i amb capacitat de liderar les polítiques quant als reptes i desafiaments del país. Quelcom que, amb independència dels partits que acabessin formant govern, hem demanat des del Cercle per el Coneixement amb articles o en sessions de treball amb representats del diversos partits. Que Catalunya necessita endegar polítiques decidides quant als desafinaments existents, és un fet reclamat per la majoria d’organitzacions socials i econòmiques de tots els àmbits, des del moment que el ciutadans de Catalunya aprovarem l’estatut i s’anuncià la convocatòria d’eleccions. Un estatut que caldrà desenvolupar amb ambició en la nova legislatura, sense oblidar els reptes que la globalització econòmica i social, que caracteritza la societat del coneixement, posa al nostre país en una cruïlla de múltiples decisions i prioritats inajornables que requereixen ‘pactes a nivell nacional’ per afrontar la innovació i la recerca, o el desenvolupament de sector estratègics. Al llarg de la precampanya i campanya electoral fou el moment de fomentar el debat i reclamar la priorització de les polítiques adequades als reptes de la Societat i l’economia del Coneixement, posant l’accent en els joves; els emprenedors; en la formació i el desenvolupament científic; en la transformació i potenciació del model productiu; en les infraestructures, …, tot permetent generar els recursos que possibiliten les polítiques socials i el desenvolupament personal i professional. Ara és l’hora, des de la societat civil, de facilitar l’acció de govern, de la col•laboració lleial des de la més estricta independència i exigència de que les polítiques garanteixin tant el present com la construcció del futur en el context de les societats prosperes. És temps d’assumir, des d’una actitud vigilant, compromís fent i deixant fer. Efectuant-ho conscients de que el període que iniciem, més enllà de l’obligada tasca de control que té el Parlament i la oposició, requereix de que tots sumen esforços i compartim il•lusió i fites, sabent que ens aplega el futur i els projectes per conquerir-lo. Junta Directiva del Cercle per al Coneixement. Barcelona 8 de novembre de 2006.

Les persones que integrem el Cercle per al Coneixement i el Barcelona Breakfast estem convençuts que el futur de Catalunya passa per potenciar l’economia del coneixement, essent capaços de millorar la nostra capacitat d’innovació, de rendibilitzar millor el nostre sistema de coneixement i d’impulsar polítiques públiques que estimulin un ús estratègic i competitiu de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

Hi ha molts diagnòstics fets sobre el discret posicionament de Catalunya en l’ús de les TIC o sobre la seva escassa orientació a sectors emergents. Els deu anys transcorreguts des de la irrupció de les webs han coincidit amb una sostinguda inèrcia de l’economia catalana a perdre competitivitat i malgrat que la situació no sigui catastròfica, podem resumir-la en un ambigu, estem bé, però no anem bé. Moltes coses són relatives i Catalunya trobarà respostes més o menys edulcorades en funció d’amb qui es vulgui comparar en el món, però l’aspiració col•lectiva al lideratge en la societat del coneixement no s’ha assolit ni sembla fàcil d’encaminar. En tot cas, el futur no el resoldrem només diagnosticant-nos fins a l’infinit, sinó impulsant algunes iniciatives amb decisió i tenint una agenda de prioritats clara. En aquest moment d’eleccions per formar un nou Govern a Generalitat de Catalunya, no ens entretindrem a analitzar el que varem fer i deixar de fer fins ara el govern en general i els Departament de Treball i Indústria i l’antic DURSI en aquest impuls de l’economia del coneixement, però si creiem que hem de demanar al nou President i al seu govern que impregnin de major sinèrgia les seves polítiques en aquest camp i, més que passar-se la pilota, col•laborin i endeguin projectes sòlids per al desenvolupament i aportin la seva part de lideratge. En la línia de ser propositius que ha caracteritzat les nostres dos organitzacions, i no perdre’ns en disquisicions, volem suggerir algunes línies de treball que ens semblen importants per assolir un millor posicionament de Catalunya en l’economia del coneixement. Sense voler fer un compendi exhaustiu, assenyalarem algunes intervencions que ens semblen importants i prioritàries i que presentem en format de decàleg:

1) La captació de talent. Catalunya necessita una política sistemàtica de captació de talent, sense el qual el nostre lideratge internacional serà anecdòtic. Captar talent vol dir prioritzar l’atracció dels millors per tal de superar inèrcies endogàmiques que ens confonen quantitat i qualitat sense resultats significatius. A Catalunya encara hi ha massa campus sense prestigi acadèmic que aspiren a créixer més en totxos i noves titulacions que en talent. Cal aprofitar les condicions naturals del país per atraure intel•ligència en el seu moment de treball fructífer i no en el moment de la jubilació. La Fundació Catalana per a la Recerca necessita més recursos per poder realitzar aquesta política des de l’àmbit públic i, les empreses, estímuls fiscals i sobretot més compromís amb la innovació.

2) Impulsar projectes emblemàtics i prioritzar-los. Catalunya necessita més projectes emblemàtics en l’àmbit de les TIC. Fins ara en tenim ben pocs a nivell públic i cal potenciar-los (el 22@, la UOC, el Barcelona Supercomputador a la UPC , Infonomia, la web bcn.es …. i poca cosa més). A nivell privat, la nòmina és encara més escassa. El món ha de mirar a Catalunya en l’àmbit TIC i des de les institucions cal prioritzar i dimensionar projectes emblemàtics.

3) Potenciar projectes centrats en la demanda de continguts, en l’àmbit de les indústries basades en els drets d’autor. Catalunya necessita disposar de més indústria de continguts que puguin competir globalment, el nostre clúster editorial ha de recuperar projecció, el nostre clúster audiovisual hauria de créixer molt i en general el món dels continguts a Internet necessita de més projectes de referència. Tenim més capacitat d’R+D+i (Centre Innovació Barcelona Mèdia nascut a la UPF) que no pas musculatura empresarial. En l’àmbit de continguts sense drets d’autor, la Administració pot impulsar també projectes de georeferenciació i de digitalització de patrimoni cultural.

4) Crear estructures favorables a la innovació. Les empreses a Espanya en general innoven poc i Catalunya, que és un país de pime, no és una excepció. Però la innovació resulta avui fonamental per a ser presents al mapa econòmic del món amb opcions de despuntar. Cal potenciar experiències com les del programa Innova a la UPC (estimulant el naixement d’spin-off i ajudant les noves empreses a créixer). Aquests tipus de programes haurien de generalitzar-se i fer-ne un seguiment seriós dels seus resultats.

5) Innovar no sols es tecnologia: L’empresa catalana ha d’innovar per assolir una visió competitiva, això vol dir fer-ho íntegrament: en producte, en procés, en organització, convidant a la vegada l’avens científic, els útils tecnològics i el disseny. Cal ultrapassà el model d’innovació tecnològica al igual que ho fan als països capdavanters en l’economia del coneixement.

6) Fomentar la consolidació de projectes de gran dimensió. Tenim pocs projectes empresarials grans com a país, i en el sector de les TIC cap amb referència a Catalunya, i a sobre, la política d’implicació de les grans empreses ha estat espectacularment confusa i mancada de sentit estratègic. Cal ajudar a que es consolidin nous grans projectes de l’economia del coneixement, sense oblidar la responsabilitat empresarial, però usant millor la demanda pública per a impulsar projectes sòlids. Amb projectes petits, i la mitificació permanent de les pime, no ens en sortirem, patim de raquitisme empresarial.

7) Captar per a Catalunya centres de decisió. Catalunya no té seus significatives d’empreses de l’economia del coneixement, si exceptuem el mon financer liderat per La Caixa, i els casos de la HP de Sant Cugat i T-Systems en TIC, i Mango em l’àmbit de la industria tèxtil i confecció. Perdem per golejada davant la Comunitat de Madrid. Cal concretar la captació d’empreses i la potenciació dels projectes innovadors de las existents. I ajudar-les a que importin talent.

8) Potenciar la conversió de ciència en PIB. La societat del coneixement no consisteix en tenir un gran repositori de coneixement a la Universitat i als centres de recerca amb un baix nivell de connexió amb el sistema productiu, és tot al contrari. Cal ser més exigents en els resultats de la recerca de la universitat, que no poden quedar només en “papers” i sexennis. Cal ajudar a la Universitat essent molt més exigent amb els seus resultats, no fer-ho és una mostra impròpia d’indiferència. En aquest esforç d’impulsar més la transferència de coneixement, ni molt menys tot el camí, l’ha de recórrer la universitat, el paper de l’empresa és fonamental, però la situació actual és insostenible en termes de competitivitat.

9) Pime. Proposem canviar completament la política respecte de les TIC i la innovació. Actuar amb menys paternalisme i amb més efectivitat per tal d’estimular un ús més intensiu de les TIC a les pime per assolir més competitivitat. Els programes que hi ha són feixucs i els seus resultats són massa superficials. Cal establir nous camins de col•laboració entre el sector públic i privat en aquest camp, més directes, menys burocràtics, anar al gra, ajudar al qui realment té un projecte i no perdre el temps amb qui només vol comprar ordinadors més barats. L’etapa de l’evangelització de les TIC ja hauria de ser història.

10) Desenvolupar l’economia del Coneixement, impulsar el canvi de model de desenvolupament econòmic, conseqüentment establir polítiques encaminades a evitar que preservar l’obsolet no condicioni el sorgir el nou. Caldria establir polítiques per possibilitar aquesta dualitat evitant l’accent en el dia a dia. Fins ara, hem tingut la impressió que una agenda com aquesta no estava, al menys a la pràctica, entre les prioritats del govern. Sovint ens trobem que en els programes de govern s’hi posa algun detall de TIC i així la correcció política està coberta, i no és això, es tracta d’estratègia i de no conduir el país només per inèrcia i mirant massa pel retrovisor.

És l’hora de l’acció, perquè el món no s’entretindrà a esperar-nos en les nostres disquisicions eternes, preguem als qui siguin cridats per assumir les responsabilitats de govern que no encarreguin més plans que afegeixin un matís a l’enèsim diagnòstic, anem tard, cal decisió. I ni que sigui en una marc de mirades efímeres, ens cal lideratge. No vivim en un món només local.

 

Antoni Garrell, President del cercle pel Coneixement

Xavier Marcet, President del Barcelona Breakfast

Cal afrontar el Repte de la Productivitat: El Centre de Productivitat de Manresa una eina important, un exemple a seguir Les notícies que rebérem el primer semestre de l’any relatives a la capacitat d’innovació i millora de la productivitat de l’economia espanyola en general i la catalana en particular no fóren bones, un fet que si bé afecta a la competitivitat, de moment, no està repercutint en el creixement de la nostra economia i en la generació d’ocupació, tal com queda certificat mensualment per les excel•lents dades macroeconòmiques. Les primeres alertes les rebérem al gener amb la publicació dels indicadors europeus d’innovació, on s’indicava que Espanya es situava en la posició 16 de la UE25 en les diverses categories, excepte en innovació en l’empresa que baixava fins la posició 22; a la vegada es constatava que les despeses en R+D del sector privat sols assolien el 45% de la mitjana Europea, i que les Pymes en programes d’innovació col•laborativa eren tan sols el 38% de la mitjana Europea. El document també posava de manifest que la Unió Europea estava molt llunyana dels líders en innovació, Estats Units i Japó, i que la distancia no es reduïa. Posteriorment, a finals de març, és publicà l’informe “Global Information Technology Report 2005-2006”, elaborat pel Fòrum Econòmic Mundial que mesurava la capacitat dels països per aprofitar les innovacions que possibiliten les TIC. L’estudi feia referència a 115 països i indicava que Espanya havia passat del lloc 29 al 2004 al 31 en el 2005. El retrocés espanyol cal considerar-lo en un doble sentit, el primer és la seva posició quant al ranking de desenvolupament macroeconòmic, i el segon és que a l’any 2002 la posició que ocupava era la 25. Finalment recordar, quant a la problemàtica específica de la competitivitat, l’informe SIE’05 de Telefònica que indicà que l’economia espanyola era la única de la Unió Europea que havia perdut productivitat des de 1995: en el període 1995-2002 va perdre un 0,4%, mentre que l’increment mig de la UE15 fou d’un 1,2%, una llista que està encapçalada per Irlanda amb un increment del 3,6%. Les dades, tot demostrant que no s’afronten amb decisió els reptes de l’economia i la societat del coneixement, expliquen la pèrdua de competitivitat fruit de la manca de força innovadora i de capacitat per augmentar la productivitat. La importància d’aquestes dades cal enquadrar-la en el fet de que l’avantatge que vàrem tenir anys enrere respecte la resta d’Estats de la Unió fonamentada en el diferencial de costos s’ha difuminat, mercès l’augment del benestar i nivell de riquesa, i el nou context mundial capgirat per la liberalització mundial de comerç i l’empenta de les economies emergents, o ja no tan emergents, com les asiàtiques encapçalades per Xina. D’acord amb aquestes dades, reiteradament exposades i analitzades, s’han efectuat diverses propostes: incrementar els sectors basats en els nous paradigmes i sabers, potenciar el recolzament de la transferència dels resultats de la recerca, redefinició del model productiu, potenciar la formació dels treballadors actius o no, …., i evolucionar el centres tecnològics cap a centres d’innovació, disseny i productivitat. Un conjunt d’actuacions que requereixen la complicitat del sector públic i privat amb el recolzament de l’administració, l’obertura, intercomunicació i planificació integral del territori superant les divisions municipals. Sabem com fer-ho però sovint ens manca la capacitat de cooperar i la voluntat del govern en prioritzar actuacions més enllà d’una legislatura. Hom pot tenir la sensació que reclamar canvis, reconèixer i donar crèdit als organismes internacionals en aquests aspectes és assumir el risc d’esser considerat pessimista. Però en tot col•lectiu i societat, afortunadament sempre hi ha territoris i persones disposades a fer apostes a llarg termini, d’harmonitzar l’interès particular i el col•lectiu, d’abordar projectes ambiciosos, d’assumir el risc d’avançar-se, d’esser pioners i manejar els desafinaments, aquest és el cas del centre per la productivitat que el conseller Jordi Valls va inaugurar el dijous a Manresa, una iniciativa de Microsoft, l’Ajuntament, el Centre Tecnològic, la Cambra, la Caixa de Manresa i el Cidem. Un centre que assumint el llarg camí per recòrrer en la productivitat i la innovació, neix amb voluntat d’afrontar i conquistar el futur, potenciant el territori i la seva gent, demostrant la capacitat quant a lideratge i voluntat decidida. De ben segur que cal felicitar a moltes persones, però en especial cal fer-ho al conseller Valls, ex-alcalde de Manresa, un ferm convençut de les potencialitats i reptes de l’economia del coneixement com s’evidencia amb les seves actuacions. El Centre que s’ha obert a Manresa és un exemple a seguir, un primer node del que hauria d’ésser la nova xarxa per impulsar la competitivitat i la innovació, com es fa en els pols d’innovació mundial i tal com detalla el document del Cercle per el Coneixement de l’any 2002, “la Societat del Coneixement una oportunitat per Catalunya”. Antoni Garrell i Guiu 30 de septembre de 2006. Cercle per el Coneixement Article publicat a e-noticies el dia 1 d’octubre de 2006

En los últimos años en Cataluña ha habido más diagnóstico que visión. Hay más preocupación para explicar dónde estamos que para intentar definir adónde vamos. Somos campeones del mundo en diagnóstico, tenemos todo tipo de observatorios, pero nos falta una visión compartida potente, planteada con rigor, sobre el futuro de Cataluña. En la reciente serie publicada en este periódico sobre la Cataluña emergente, se evidencia con ejemplos que hay gente emprendedora que trabaja con una nueva visión, tanto para sus iniciativas personales como para Cataluña. Uno tiene la convicción de que hay una nueva visión emergente del país que todavía no recogen los argumentarios políticos. De hecho, no es imprescindible que el futuro del país se defina desde la política, y sería deseable que el ejemplo de algunos proyectos, de algunas trayectorias, sirviera para concretar y compartir una visión del papel de Cataluña en el mundo. En el Barcelona Breakfast, entidad de empresarios, profesionales y universitarios, reunidos en torno a la economía del conocimiento, hemos trabajado para definir nuestra visión de país, nuestro escenario de futuro deseado, con la ambición y el realismo que requieren las visiones. Para ello hemos intentado no instalarnos en errores de antaño y observar aquellos modelos de país que podían estimular nuestra reflexión. Nos inspira más California que Florida, nos gustaría tener un gran motor empresarial como Finlandia, la capacidad de captar proyectos e inversiones de Irlanda o aspectos del modelo rápido de Corea. Pero somos conscientes de la necesidad de tener un modelo propio, construido más allá del diagnóstico que se regodea en sí mismo. Tampoco nos motivan los discursos catastrofistas; más bien creemos que estamos bastante bien, pero que no vamos nada bien. Nos preocupa la sensación de país que mira más por el retrovisor que por el parabrisas. Tener visión es tan necesario como disponer de un sistema de liderazgos que sepan plasmarla, gente con capacidad de tener prioridades y de ilusionar incluso cuando dicen que no, con capacidad de establecer lógicas más eficientes en la relación público-privada y de mejorar la situación de Cataluña en el mundo actual. Nos falta dibujar el papel futuro de Cataluña en España (que ya no es el país atrasado que algunos denostan) y en Europa en este mundo global, donde no sólo Estados Unidos desempeña un papel clave, sino en el que los países emergentes de Asia ejercen un papel tan determinante como el de la pobreza de Ýfrica, que todos los días llama a nuestras puertas. A juicio del Barcelona Breakfast, la visión de Cataluña consiste en construir un país con una economía del conocimiento sólida. No se trata de tener un país basado solamente en el sector de las tecnologías de la información, sino un país de clusters densos en un conocimiento que los haga competitivos tanto si pertenecen a sectores nuevos como a sectores consolidados. Es una visión de un país que debería conseguir resultados eficientes en su sistema de conocimiento basado en los ejes de empresa, Universidad y Administración. Un país que es capaz de apostar por aquellos que demuestran potencialidad de liderazgo internacional. Sin miedo a escoger, a renunciar, a apostar fuerte. Querer ser buenos en todo sólo nos hará aspirar a la mediocridad. Esta Cataluña fuerte en economía del conocimiento requiere dos grandes iniciativas: primera, mejorar la captación y el rendimiento del talento, y segunda, potenciar proyectos de una dimensión internacional más significativa. Necesitamos atraer talento y retener talento, nuestras empresas necesitan una infusión de talento (local e internacional) equiparable al esfuerzo que las empresas catalanas han hecho en exportación en las últimas décadas. Necesitamos mejorar la rentabilidad de nuestras inversiones en conocimiento con una verdadera revolución cultural: no se trata de poner un parque tecnológico en cada esquina ni de tener una universidad en cada barrio; se trata de orientar el sistema de conocimiento al desarrollo de proyectos innovadores y tangibles, multiplicando los resultados actuales. Además, hay que crecer. No tenemos proyectos grandes con muy pocas excepciones. Debemos mejorar nuestra capacidad de riesgo empresarial para adquirir dimensión y nuestra ejecución de proyectos colectiva; no sirve de nada inventar planes por doquier que no se ejecutan. Talento y dimensión, ésta es nuestra propuesta para avanzar. Cataluña es un país hecho de una red de ciudades muy interesantes y tiene que pujar para atraer grandes proyectos (tanto como grandes empresas), debe internacionalizar su talento atrayendo y exportando múltiples marcas personales que le den riqueza y muchas marcas corporativas que le otorguen más peso y presencia en el mundo. La Cataluña emergente existe, avanza, a pesar de que no ha terminado de formular su visión. Xavier Marcet Presidente de la asociación para la economía del conocimiento Barcelona Breakfast Articulo publicado en EL PAÝS el 11 del 9 del 2006 Informacion relacionada: Integració: Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast

Després de diverses reunions entre els associats al Cercle: Jordi Aymerich, Jaume Cabré, Victor Canivell, Joaquim Català, Manel Cruces, Antoni Farrés, Angel Herrero, Antoni Garrell, Pere Monràs, Josep Pallarès, Maria Sanchez, Ramon Sanguesa, Santiago Sarda, Rafael Suñol i Juan Jose Villanueva, en les que s’analitzaren les febleses i fortaleses de Catalunya quant a la societat i l’economia del Coneixement, al septembre del 2002 es va concloure que ‘…. les febleses actuals poden, i han d’ésser, superades mercès a les potencialitats presents, a l’esperit treballador i obert dels ciutadans, i la cultura empresarial i emprenedora del país que li ha permès en el passat superar els reptes que ha hagut d’afrontar. Sols cal endegar actuacions focalitzades a ajustar les capacitats humanes i productives als nous requeriments derivats de la Societat del Coneixement, una societat que requereix per un igual dels sectors emergents i dels tradicionals. Per aquest motiu totes les actuacions haurien de buscar l’equilibri entre el foment de les àrees emergents que aporten a la col•lectivitat més alt valor i el recolzament a les àrees de producció tradicional dotant-les de competitivitat i potenciant la seva organització i redimensionament d’acord als nous escenaris globals..”. Els mateixos treballs ens varen portar a efectuar unes propostes especifiques relatives als 3 eixos bàsics quant a reptes de futur:  Eix de desenvolupament personal. Assumint que les actuacions en formació són les activitats que més retorn tenen a l’esforç invertit.  Eix de desenvolupament científic i econòmic. Fer possible que els avenços científics esdevinguin progrés social.  Eix de desenvolupament, potenciació i planificació territorial. Element essencial pel desenvolupament sostingut i equilibrat. Podeu consultar el document sencer a informació relacionada.

Adéu-siau a l’estatut del 79 El passat dimecres dia 9 d’agost entrà en vigència el nou estatut d’autonomia de Catalunya. Ho feu amb silenci, per l’oblit propi dels períodes estivals, precedit pel debat, a la Diputación Permante del Congreso, sobre el contundent cop a la llibertat de desenes de milers de persones efectuat el 28 de juliol a l’aeroport del Prat, i les imatges de les 2.000 hectàrees cremades al Empordà, -sense oblidar l’angoixa i el sofriment de milions de persones que dia a dia veuen la mort atansar-se, disfressada d’incomprensió i intolerància, a l’Orient Mitja o en els recons del nostre planeta allunyats dels ulls de la premsa. Un cert oblit també originat per l’estrès de més de dos anys de crispació, encontres i desencontres entre les forces politiques, i per la manca d’actuacions en altres camps on els retorns per la ciutadania i el teixit productiu essent a curt i mig termini esdevenen claus, eliminant incerteses, per plantejar i assolir el futur. Potser també, per la preocupació i la incertesa que genera l’espera del pronunciament del Tribunal Constitucional arrel del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Partit Popular. Amb silenci o no, el que és un fet és que l’estatut del 79, el que ens ha permès consolidar la democràcia i assolir altes cotes de progrés, ja és història, i el nou Estatut, tot consolidant la capacitat d’autogovern que aquell ens aportava, ens reconeix tot un conjunt de noves capacitats que com a nació requeríem per seguir avançant, no són totes les que necessitem i volem, però són més si les sabem desplegar i portar-les al màxim amb ambició, seny i coratge. Aquest és un dels reptes del govern que hauria de sorgir de la voluntat majoritària dels ciutadans al proper novembre. Un govern que hauria de desplegar-lo amb cohesió ideològica, lideratge, eficiència i eficàcia abordant els problemes reals derivants dels desafiaments de la globalització i la interdependència. En una societat que ha de mirar endavant no pot oblidar el passat, els 27 anys d’estatut del 79 de ben segur que es mereixen un adéu-siau generós amb el record i l’agraïment a tots aquells que el van fer possible i els que el saberen desplegar posteriorment. Junt amb l’adéu, sabedors que el temps no es pare, cal donar la benvinguda a l’Estatut del 2006, i exigir que, oblidant les legitimes discrepàncies, es treballí amb ambició de país assumint els reptes de les societats properes que no són altres que els associats a la formació, la recerca i la innovació, la vertebració d’un teixit productiu basat en la utilització intensiva dels sabers, i la qualitat de vida i el progrés dels ciutadans. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement 10 d’agost de 2006 ________ Informació Relacionada: Amb el nou Estatut cal obrir una nova etapa, per Antoni Garrell i Guiu I ara, a treballar; per Domenec Orriols.

Amb la visita del darrer dijous dia 22 del president Maragall a la Moncloa, s’oficialitzà l’inici del procés de tancament d’un període de govern a Catalunya, no exent de sobresalts, tensions, sorolls de fons i ple d’incerteses, que més enllà de l’Estatut, ha impedit afrontar les polítiques que condicionen i determinen el futur. Sent cert que la tasca del Conseller Castells ha sigut eficient i digna d’elogi considerant les problemàtiques i limitacions existents, al igual que les actuacions del Conseller Nadal que han permès desbloquejar obres de gran importància, i les del Conseller Huguet, relatives a la internacionalització; també s’ha de reconèixer que Catalunya no ha abordat aquells projectes que permeten afrontar el futur, d’acord als reptes que exigeix l’economia del coneixement, garantitzar la competitivitat del teixit empresarial, generar els excedents requerits per les prestacions socials i garantitzar la qualitat de vida i el futur dels ciutadans. Les societats més avançades s’enfronten des del principi del mil•leni als desafiaments de la societat i l’economia del coneixement, la qual cosa comporta que els models de desenvolupament econòmic estiguin en un profund procés de transformació, els processos de localització s’accelerin, els temps d’aportació de valor dels productes es redueixin, creixin les incerteses i la competència asimètrica. Una transició de la societat industrial tradicional vers una més desenvolupada, que ha de crear valor afegit a través de la creativitat, la innovació i la comunicació. Un perfil de societat que ha de ser capaç de dinamitzar l’economia, de repensar el territori, de generar noves formes d’organitzar-se per dur a terme les activitats professionals, les relacions socials i un nou estil de vida més plural. Un procés possible pel teixit social i econòmic del país, sempre que es generin les condicions requerides i es prioritzin les polítiques que crean confiança i eliminen l’incertesa. Assumir els desafiaments de la Societat del Coneixement obliga a adaptar-se a un entorn altament competitiu i canviant, amb un excès d’informació assimilable que dificulta discernir entre veracitat i falsedat, el que exigeix disposar d’una ciutadania altament formada, tant en les actituds com en les aptituds que permeten seguir aprenent al llarg de tota la vida; ajustar els elements productius als nous models organitzacionals en xarxa, cooperant per a competir, assolint la capacitat d’accés als mercats globals amb productes d’alt valor i amb capacitat d’ubicar el procés productiu en les localitzacions més òptimes; polítiques decidides de R+D+i que facilitin tant el desenvolupament científic i tecnològic com la seva ràpida inclusió en el sistema productiu per convertir el “saber en PIB”; i l’establiment de polítiques que permetin garantitzar qualitat de vida i el benestar dels ciutadans en un context d’alta interrelació social i de greus fractures nord sud, i tensions est oest. Educació i desenvolupament social; foment de la investigació i de la innovació en ciència, tecnologia i diseny efectuada simbiòticament amb les empreses; ajustos i transformació del model productiu i suport decidit a sectors emergents, és un trinomi que ha d’abordar-se sense dil•lació, per no perdre capacitat de progrés i qualitat de vida dels ciutadans. Unes actuacions que no poden oblidar la necessària mobilitat de persones i béns, a l’igual que les polítiques encaminades a garantitzar els recursos hídrics i energètics. I és precisament en aquests camps essencials pel desenvolupament de la societat del coneixement on les polítiques empreses en els darrers temps han sigut més aviat escasses. Des d’aquesta perspectiva s’aborden les pròximes eleccions que han de configurar el govern que desplegarà el nou estatut, i haurà de recuperar, sense més dil•lació, el temps perdut. Unes eleccions que haurien de conduir-nos a un govern cohesionat, que entengui que assumeix un contracte amb la ciutadania a la que haurà de rendir comptes del que faci o deixi de fer. És necessari un govern fort amb la vista posada en 10 o 15 anys, capaç d’afrontar actuacions a curt termini per preservar el present i polítiques a llarg per a garantitzar el futur. Que apliqui el programa que han presentat davant la ciutadania, un programa clarament arrelat en el futur i en els reptes del segle XXI. El nou govern hauria de treballar amb un sol criteri i cultura, aplicant el programa complert que acceptaren amb el seu vot de forma majoritària els ciutadans, fugint de programes construits post eleccions amb l’estricta finalitat d’assolir el poder. Un programa de govern dirigit amb decisió i que hauria de tenir com a objectiu possibilitar que Catalunya lideri el desenvolupament de l’economia del coneixement en la euro regió mediterrànea. Antoni Garrell i Guiu Antoni Garrell y Guiu 26.6.2006 www.cperc.net

El proper 18 de juny els catalans, exercint el dret democràtic de votar, ens posicionarem sobre la proposta d’estatut; posteriorment, probablement abans de finalitzar l’any, tornarem a les urnes per elegir els diputats del Parlament de Catalunya i poc temps després escollirem els governs locals. Així doncs, en el propers mesos, els ciutadans ens manifestarem en relació a una norma bàsica de convivència i elegirem els representants que actuaran en el nostre nom en el marc d’una democràcia representativa. La relació política entesa des d’aquesta perspectiva és una relació de confiança, com la que es té amb el metge o advocat – de res serveix disposar dels millors, si no hi confiem-. Aquesta relació de confiança es fonamenta en la cessió temporal d’una part de la llibertat de cadascú de nosaltres en favor d’una persona o grup, però tenint present que cap partit és propietari dels vots, ja que en cada procés electoral els electors atorguen la sobirania al parlament per una sola legislatura, ni cap partit és propietari de cap institució, ja que l’interès d’aquesta ha de prevaldre per sobre dels de l’organització partidària. És un fet constatat la baixa consideració que té la ciutadania de l’activitat política, que posa en evidència que s’ha trencat la relació de confiança, que comporta tant una elevada abstenció, que no és res més que un vot de càstig, o de rebuig a les opcions, com un vot inercial sense analitzar programes ni propostes. Essent la confiança pedra angular de la democràcia representativa, cal preguntar-se per què s’ha trencat. Les raons bàsiques es fonamenten en tres elements: l’incompliment dels compromisos electorals; el fenomen de la corrupció; i la falta de visió estratègica, de projecte i de lideratge per impulsar un projecte col·lectiu. * * * L’incompliment dels compromisos electorals és el trencament del contracte electoral, de naturalesa política, pel qual el polític l’hi fou cedida part de la llibertat individual a canvi de fer unes coses en un temps determinat, assumint que de vegades, per raons superiors e impredictibles de tipus econòmic, jurídic o polític, els objectius no són assumibles. Si aquest fos el cas, cal que els polítics expliquin a la ciutadania el perquè no ha estat possible o perquè s’ha tingut de buscar el punt d’equilibri amb altres coses, ajudant així a fer pedagogia respecte de l’administració dels béns i drets col·lectius, fugint sempre de tractar als ciutadans com a menors d’edat, no rendint comptes del perquè dels incompliments dels compromisos adquirits. Sols amb honestedat, i voluntat de compliment dels contractes polític entre ciutadà/elector, polític/elegit, es pot assumir el lideratge requerit, un lideratge emparat amb un conjunt de principis que s’han d’assumir amb: – Acceptació del Risc per anticipar-se al futur formulant un projecte estratègic, la qual cosa requereix voluntat de definir un model de país, o de ciutat. – Voluntat pedagògica: Explicar el que es vol fer, perquè es vol fer, i si pertoca, perquè no s’han pogut assolir els objectius establerts. – Sumar esforços per aconseguir, que els ciutadans i els equips de govern comparteixin el projecte estratègic i que representi una aspiració col·lectiva. – Honestedat, basada en regles clares i iguals per a tothom, entenent que la corrupció política és l’arbitrarietat. – Sinceritat, i proximitat. Cal creure’s el que un diu, i ésser proper en el debat, sabedors que en les distàncies curtes és “on hom se la juga”. – Professionalitat. Configurar un equip de bons professionals. El líder assumeix la visió estratègica, l’equip el dia a dia, tots compartint i creient en el projecte. – Capacitat d’autocrítica. El que obliga que existeixi una oposició i ser coneixedors de que en governs de coalició no és pot funcionar com a regnes de Taifa. El projecte ha de ser congruent i compartit. – Austeritat, no com a renúncia, sinó com a valor en si mateix. – Voluntat de rendir comptes, per valorar la capacitat de gestió (eficàcia versus eficiència). – Equilibri entre impulsar el progrés i la cohesió social. Sabedors de que el progrés sense cohesió social és insostenible, però cohesió social sense progrés també. És un fet que la vida política, i el politics, no han interioritzat plenament els principis anteriors. És en aquest context on cal reclamar un procés de regeneració democràtica, basada en els següents principis: 1. Modificar el sistema electoral i acabar amb les llistes tancades i bloquejades o anar a un sistema majoritari per districtes. En definitiva, cal buscar un sistema que vinculi molt més l’electe amb els electors, alliberant-lo de les maquinàries dels partits. 2. Identificar mecanismes perquè el debat de les liquidacions dels pressupostos sigui rellevant, esdevenint un dels elements cabdal d’avaluació de les iniciatives i orientador quant a la bona o mala gestió dels seus representants. 3. Professionalitzar més l’administració. No pot ser que quan hi hagi un canvi de govern hi hagi el ball d’alts càrrecs que canvien. Els alts funcionaris han de ser molt bons professionals a l’estil dels de l’ENARC francesa. 4. Facilitar tant l’entrada com la sortida a la vida política. Especialment donant cobertura a la sortida amb ‘l’atur laboral’, a l’igual que la resta de ciutadans. 5. Revisar els mecanismes d’imposició de penes en els processos penals, aplicant plenament el codi, i no solament la inhabilitació per elegir i ser elegit. 6. Revisar les competències locals, en especial les urbanístiques, el procediment de contractació, els procediments d’urgència, el problema no resolt del finançament dels partits polítics. És hora de regenerar la vida política, per facilitar la governabilitat del país i recuperar a la vegada la confiança de la ciutadania, base de la democràcia representativa, que ha demostrat ésser el sistema millor pel govern dels col·lectius humans. Antoni Farrés Membre de la Junta del Cercle per el Coneixement Juny 2006