És conegut que un dels problemes de l’economia espanyola, i que si be ha estat reconegut no s’ha posat solució, és la pèrdua sistemàtica de productivitat respecte els països amb qui competim, som un dels països de la Unió que més hores treballem però ocupem les darreres posicions quant a rendiment d’aquest temps, algunes dades indiquen que de cada 8 hores de treball sols 5 son imputables a producció real. Millorar la productivitat vol dir fer més amb menys, i esta estretament lligada a l’ús eficient i eficaç de les capacitats productives i als coneixements i les actituds de les persones. Una pèrdua sistemàtica de productivitat que afecta directa a la competitivitat la qual, en el cas espanyol, també es veu afectada pel major creixement de la inflació respecte als països capdavanters de l’eurozona. Sens dubte la menor productivitat, conjuntament amb l’enorme dèficit comercial que superant el 10% del PIB evidencia la pèrdua de competitivitat en el mercat exterior, era un dels aspectes que més dubtes posaven sobre la solidesa del model econòmic espanyol i que evitaven veure amb optimisme el creixement futur del nivells de renta, ja que aquests es produí bàsicament per l’alta creació d’ocupació, -amb contenció dels salaris-, i l’augment de la tassa d’activitat, sense oblidar que una part molt important del bon nivell de vida que es gaudia es fonamentava en el creixement sistemàtic de l’endeutament el qual encara que s’ignorés tenia límit i data de caducitat. Fora incert afirmar que la productivitat i la riquesa no ha crescut, però l’anàlisi no s’han de fer de forma endogàmica, s’ha de circumscriure en el context de l’economia global i el lliure moviment dels recursos, del capital tecnològic i l’avens científic, i és en aquest escenari on cal acceptar que la productivitat espanyola ha disminuït notòriament des de 1995 en comparació amb altres països. En aquets context de deteriorament de la productivitat cal considerar els marcs regulatoris de l’activitat relatius a les politiques de contractació de treballadors o de les facilitats per sincronitzar les capacitats productives amb les evolucions dels mercats, les carregues impositives i els tràmits administratius, ja que les dades publicades pel Banc Mundial relatives a les facilitats per desenvolupar activitats econòmiques evidencien la correlació directa entre productivitat i marcs regulatoris; tampoc es pot ignorar la relació directa entre productivitat i volum de les empreses, les dades empíriques obtingudes per l’OCDE demostren que aquest és un fet que succeeix en totes les economies, i que en l’Estat Espanyol es concreta en que les empreses amb mes de 250 treballadors assoleix productivitats un 25% superiors a la mitjana, mentre que les petites és pràcticament la meitat de la mitjana, però especialment cal acceptar que una de les raons fonamentals de la baixa productivitat rau en la feblesa del capital humà, en la seva formació, ja que aquest no sols afecta a la productivitat sinó també a la capacitat d’extracció de valor de les eines tecnològiques, a la possibilitat d’accedir als mercats globals, i a la capacitat d’extreure potencial de les inversions en R+D+i, condicionant també la capacitat de transformació dels models econòmics fent-los més inestables i dèbils a les conjuntures negatives. Sabem que la pèrdua de competitivitat i els baixos índexs relatius de productivitat dificulten competir en un entorn global, i obliguen a un fort endeutament extern, un fet que augmenta les dificultats de finançament en especial en moments complexes com els actuals; per aquest motiu la via per minimitzar els efectes de la crisis i accelerar sortir de la mateixa, és assolir un alt nivell de productivitat, tot produint productes d’alt valor afegit col•locant-los en els mercats internacionals -conservant els mercats europeus que reben el 75% de les exportacions espanyoles i adreçant-se tant als mercants emergents com aquells altes de valor d’arreu del planeta-. Per fer-ho cal actuar sobre l’element primigeni, és a dir en recuperar la potencia del capital humà que any rere any ha minvat al nostre país al comparar-lo amb altres països, ja que si be els darrers 50 anys els temps d’escolarització quasi s’ha duplicat, passant de 4,97 a 9,39 anys, i que .gairebé el 60% de la població te algun estudi secundari o universitari, quelcom semblant ha passat en els països capdavanters de l’OCDE, el que comporta que la diferencia sigui essent significativa. Essent cabdal recuperar la potencia del capital humà caldria aprofitant aquest temps de crisi, que comporta uns alt índex d’atur, per incrementar les capacitats del capital humà. És necessari un Pla nacional de formació per l’ocupabilitat que arribi anualment a no menys del 70% de la població en atur, tot centrant la formació en 3 línies en funció dels coneixements previs i preferències i una transversal comú, la primera és l’associada a les eines tecnològiques en especial les ofimàtiques, la segona centrada en la utilització de maquinaria instrumental i d’oficis, i la tercera en mercats i idiomes. Quant a la línia transversal hauria de centrar-se en incrementar la capacitat d’anàlisi i aprenentatge en base al foment de la lectura i l’observació. Un pla ambicions i possible en base a les infraestructures dels centres de formació existent i la coordinació entre els ajuntaments i la Generalitat, tot assumint que les coses han canviat i que no es podent infrautilitzar les infraestructures ni les capacitats dels recursos humans, en aquesta línia les instal•lacions i equipaments haurien d’esser utilitzades de 6am a 23 pm, i per la dotació del professorat requerit no oblidar les capacitats dels aturats amb capacitat pedagògica/docent i coneixements suficients complementant el seu subsidi d’atur. És ara quant més que mai una aposta decidida per la formació, i en especial dels aturats, pot permetre sortir enfortits de la crisi, mantenir l’autoestima, disminuir el risc de confrontació, i agilitzar la recuperació. Fer-ho o no depèn solament de voluntat política, del convenciment de d’importància del capital humà, i d’entendre que en situacions com l’actual el continuisme no porta enlloc. Aprofitar el temps d’atur per millorar és dons el repte indefugible, com indefugible és l’exigència de que la formació sigui possible. Antoni Garrell i Guiu President del Consell Assesor del Cercle per al Coneixement 28 de febrer de 2009

La necessitat de regeneració de la vida política Abstract / Informació Posicionament del Cercle sobre la necessitat actual de regenerar la vida política, per tal de facilitar la governabilitat del país i recuperar a la vegada la confiança de la ciutadania. Aquests són els elements bàsics de la democràcia representativa, que ha demostrat ésser el millor sistema pel govern dels col·lectius humans. El proper 18 de juny els catalans, exercint el dret democràtic de votar, ens posicionarem sobre la proposta d’estatut; posteriorment, probablement abans de finalitzar l’any, tornarem a les urnes per elegir els diputats del Parlament de Catalunya i poc temps després escollirem els governs locals. Així doncs, en el propers mesos, els ciutadans ens manifestarem en relació a una norma bàsica de convivència i elegirem els representants que actuaran en el nostre nom en el marc d’una democràcia representativa. …….. click article….>>> . Societat del Coneixement: i el nou Estatut de Catalunya Abstract / Informació Aquest document fou elaborat a l’octubre de 2004 per una comissió ad hoc del Cercle, i presentat per Antoni Farrés en la sessió preparatòria sobre l’Estatut i la Societat del Coneixement, a petició del conseller Joan Saura. Posteriorment fou lliurat per el president del Cercle a líders dels partits polítics catalans i a membres de la ponència parlamentària de redacció de l’Estatut. L’objectiu del document era reflexionar sobre aspectes a considerar en l’Estatut en funció d’afrontar els reptes de les societats pròsperes en el si de la societat del coneixement. …….. click article….>>> .

Fa un mes es va presentar al Ministeri de Ciència i Innovació l’informe Dades i Xifres del Sistema Universitari 2008/2009, document que anualment mostra una instantània de la Universitat espanyola i algunes dades de la seva evolució. També permet comparar la Universitat espanyola amb la d’altres països. Sens dubte és positiu veure que l’educació superior espanyola arriba a àmplies capes de la població, però això es veu entelat per l’escàs finançament públic per estudiant, inferior a la de la mitjana de l’OCDE i molt per sota de la que tenen els països europeus de referència. Encara que no es derivi del document, el pitjor de la Universitat espanyola són el llarg temps de permanència dels estudiants a la Universitat i el seu abandonament. Aquestes dades suggereixen que si els recursos dedicats a la Universitat – tot i que només sigui l’insuficient 0,90% del PIB – s’apliquessin a un sistema eficaç, la despesa per estudiant creixeria notablement, amb la qual cosa els recursos que es malgasten pel baix rendiment i l’abandonament dels estudiants permetrien que els estudiants es graduessin amb millor formació. Obviant els problemes interns de funcionament de la Universitat, que n’hi ha, hem de preguntar la raó d’aquest baix rendiment. Una de les explicacions, pel que fa als estudiants, es troba en el binomi cost de la matrícula – ajudes i beques, combinat amb les normes de permanència dels estudiants a la Universitat. Espanya està entre els països de l’OCDE que tenen les matrícules a un preu relativament baix i un sistema de beques i ajudes poc desenvolupat. Encara que, en teoria, el baix cost de la matrícula probablement no sigui una barrera per accedir a l’ensenyament, la poca quantitat de beques, moltes d’elles destinades només a pagar la matrícula, i el seu import escàs fan que l’estudiant que necessita diners per mantenir – o aportar a la seva família no pugui estudiar o dedicar-se plenament a això. Entre els candidats a entrar a la Universitat estan aquelles persones amb recursos suficients per suportar el cost de la matrícula sense necessitat de treballar, els que tenen dificultats per pagar la matrícula i precisen diners per a les seves despeses diàries, i els que han de rebre un salari, encara que sigui modest, per al sosteniment familiar. En el segon cas, la matrícula pot ser una dificultat i les beques actuals, per als que les aconsegueixen, poden ser una ajuda, però la situació més greu es troba en el tercer cas. El problema per a ells no és només la matrícula sinó el no disposar de recursos per subsistir. En aquestes circumstàncies estan els estudiants que compaginen algun tipus de treball amb l’estudi i que difícilment podran tenir bon rendiment acadèmic, graduar-se en el temps previst o, fins i tot, acabar la seva carrera. El sistema espanyol és socialment injust al no garantir ni la igualtat d’oportunitats ni l’equitat, característiques que permeten que qualsevol estudiant que ho requereixi tingui una beca suficient per sufragar la matrícula – sigui quin sigui el seu import -, i que permeti mantenir i contribuir, si és necessari, amb els ingressos familiars. És natural que un sistema d’aquestes característiques ha de tenir en compte el rendiment acadèmic. Així, els estudiants que no superin els crèdits matriculats han de veure reduïda o no renovada la beca i, alhora, les normes de permanència han d’evitar que els que no aprovin es vagin perpetuant a les universitats i que abandonin després de múltiples repeticions de les assignatures amb la consegüent pèrdua de temps i ús ineficaç dels recursos públics. El problema s’agreuja amb l’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior. El model adoptat demanda més recursos i una dedicació a l’estudi més gran, a temps complet, i això, llevat que es pretengui que els estudiants amb menys possibilitats econòmiques no estudiïn o triguin més del doble de temps en graduar-se, s’ha de resoldre mitjançant un sistema de beques just i suficient, però també amb rigor per part de les universitats per evitar que els recursos públics es malgastin amb persones que van a la Universitat a passar el dia. Una millora en el sistema de beques permetria alliberar recursos humans i materials que podrien dedicar a millorar l’aplicació del Pla Bolonya i la formació dels estudiants. Espanya, segons dades de l’OCDE referides al 2005, només dedicava el 0,08% del PIB a beques i ajudes a l’ensenyament universitari, la mitjana de l’OCDE era del 0,25%. És evident que el Govern ha de fer un esforç econòmic per crear en pocs anys un sistema de beques i ajudes com a mínim equivalent en recursos a la mitjana de l’OCDE i que arribi als estudiants de grau i per a aquells per als quals el màster sigui imprescindible per exercir la professió o per realitzar la seva tesi doctoral. S’ha de fer sense pèrdua de temps. El Govern ha de posar els mitjans econòmics necessaris. Ja ha donat un pas, han de seguir altres. El futur i l’equitat del sistema social de l’Estat estan en joc. Traducció de l’article escrit per l’Enric I. Canela, Sobre las becas, publicat al diari El País el 9 de febrer de 2009

Publicat a ‘el pais’ edició del 23 de gener de 2009, Clic aquí. Reflexionant sobre l’escenari econòmic pel 2009 presentat pel Ministre Solves la passada setmana, radicalment diferent al que dibuixen els pressupostos aprovats recentment: decreixement del PIB per sobre del 1,5%, dèficit del 5,8%, superant en 2,8 punts el permès per la Comissió Europea, i tassa d’atur aproximant-se al 15,9%, una xifra que en segons diversos estudis pot superar-se arribant al 4 milions d’aturats si no s’adopten de forma urgent les reformes estructurals requerides per garantir el manteniment de l’ocupació i recolzar les activitats de les empreses exportadores en especial las industrials, vaig recordar un informe conegut al desembre passat publicat per l’agencia europea “Center for Development of Vocational Training”, el qual situant-se en l’horitzó 2020, explicava que el 31% dels llocs de treball requeriran de persones altament formades, 6 punts percentual més que en l’actualitat; aquest increment dels llocs de treball intensius en formació anirà acompanyat de la disminució en 8 punts, del 26 al 18%, d’aquells amb baixes exigències de formació. Una variació de l’estructura del mercat laboral que representa que en els propers anys estaran disponibles 100 milions de llocs de treballs qualificats a la Unió Europea, dels quals 19,6 milions de llocs de treball seran de nova creació i 80,4 milions vindran per la finalització de l’activitat laboral aquest nombre de treballadors. El creixement del nombre de llocs qualificats, independentment de la crisis econòmica que ens afecta, és una noticia que sols pot sorprendre, o esser menyspreada, per aquells que són nostàlgics del proteccionisme, l’aïllament i la confrontació entre països. Per la resta, és la reafirmació que el futur pasa per l’ús intensiu del progrés científic, tecnològic i del disseny en el si d’escenaris oberts i d’intercanvi lliure del coneixement. La xifra és sols una constatació de les potencialitats existents si sabem aprofitar les oportunitats. Es poc dubtar de la precisió dels models matemàtics emprats pels autors de l’informe, especialment en un moment en que el mon es mou en la permanent incertesa quant a tendències i canvis arrelats en els nous paradigmes associats a la globalització, en el si de la liberalització comercial i del coneixement, en les potencialitats de la comunicació en temps real, i amb el creixement de conductes mimètiques sense diferenciació de races, cultures o ubicació geogràfica. Però essent legítim dubtar de la idoneïtat en l’elecció de les variables i les equacions matemàtiques emprades, al igual que de la seva infal•libilitat al no reflectir la complexitat del nou sistema mundial en construcció; ningú pot negar que el model econòmic al que ens endinsem es recolza tant en la transmissió rapida d’informació, trencant el binomi espai temps, com en usar el coneixement per elaborar productes i serveis cada cop més complexos tot buscant la productivitat i la competitivitat fonamenta en l’eficiència i la eficàcia, i la no malversació de recursos que dificulta el present e hipoteca el futur. No es té que menysvalorar el potencial dels cent milions de llocs de treball a crear en la Unió europea, un espai sense fronteres on la ubicació dels processos productius s’efectua amb criteris de productivitat i competitivitat, en marcs legals atractius per la captació i retenció d’iniciatives empresarials, i amb gent formada en els coneixements i actituds requerides al nous model. Que el nostre país sigui el destinatari d’aquest llocs de treball qualificats, i permeti reduir l’atur i retribuir l’activitat professional amb salaris escaients, depèn de tots nosaltres, però fonamentalment de que les administracions ajustin les reglamentacions laborals i fiscals a les noves exigències que faciliten la creació i el manteniment dels llocs de treball a les empreses, i de la disponibilitat de recursos financers i de capital risc; i també de disposar de politiques formatives enfocades tant a l’ensenyament superior i professional, com a la formació ocupacional, el repte cabdal és canviar el nivell de formació de la gent per garantir la seva ocupabiilidad, el que comporta aprofitar els períodes d’atur per formar-se, podríem dir que el subsidi d’atur és per estudiar i potenciar l’ocupabilitat. Formació dels treballadors; sistemes eductius potents i eficients; marcs laborals àgils; politiques fiscals modernes, processos respectuosos amb el medi ambient i als requeriments globals; disponibilitat de recursos financers ajustats a les exigències de la operativitat, al R+D+i i la internacionalització de les iniciatives empresarials; i apostes decidides per aplicar els resultats de la recerca al procés productiu, són desafiaments que no podem ignorar ja que d’ells depèn generar ocupació i sortir preparats per gaudir del període de prosperitat que ens espera quant la crisis s’esvaeixi. Antoni Garrell i Guiu Barcelona 18 de gener de 2009.

L’Estat espanyol està immergit en una profunda crisi econòmica de greus efectes a mig termini. Com és ben conegut, la crisi té raons financeres, comunes a la resta dels països desenvolupats, i altres més específiques de l’Estat espanyol com són la crisi de la construcció i la baixa productivitat. A Catalunya el problema podria ser més greu, ja que el nostre és un país en el que la indústria té un pes específic significatiu, però, malauradament, predomina la indústria manufacturera i de baix valor afegit. Catalunya no ha sabut fer la necessària transformació cap a l’economia del coneixement cosa que inevitablement impedirà el redreçament econòmic d’una part important de les empreses. Lligat a això, cal fer menció a què fa uns dies es va celebrar a Barcelona el Fòrum de la Bioregió amb més de 500 assistents. Una important representació del sector biotecnològica català que va estar recolzat per una significativa representació política. El seu president, Manel Balcells, va dir que en aquests moments de crisi, la biotecnologia pot donar una resposta molt necessària a l’economia del nostre país i també a la millora de la qualitat de vida de les persones. La biotecnologia mundial està liderada per EUA, Canadà i Alemanya i podem veure com el sector biotecnològic ha irromput amb força a regions com Ýndia, Finlàndia, Israel, Brasil, Escòcia, Ontàrio, on cada vegada més són una peça important de la seva economia. És evident que els sectors biotecnològics són diferents en uns i altres països i que el desenvolupament que es podria efectuar a Catalunya és diferent del que poden tenir països com ara Brasil, però la recerca que es fa a casa nostra i l’estructura empresarial que tenim permeten fer pensar que si s’adopten les estratègies públiques adequades i les empreses s’obren a aquesta oportunitat les possibilitats econòmiques són grans. Catalunya té moltes possibilitats d’èxit en l’àmbit de la Biotecnologia vermella o sanitària en el diagnòstic molecular i el pronòstic de malalties, en la creació nous fàrmacs, en les teràpies regeneratives i en la teràpia gènica. Amb tot això no és obstacle per a què camps que s’insereixen en la Biotecnologia verda o agroalimentària, la Biotecnologia blanca o industrial, la Biotecnologia blava o marina, o la biotecnologia grisa en la protecció del medi ambient. No voldria, però, deixar d’esmentar un sector que, depenent de l’origen de les primeres matèries, pot estar classificat en un o altre àmbit de la biotecnologia. El camp de l’alimentació funcional, el dels nutracèutics i els dels cosmacèutics: Salut per l’alimentació i el tractament corporal. Catalunya té un sector farmacèutic relativament eficaç, té indústria alimentària, i de cosmètica. L’administració i l’empresa catalanes haurien de reflexionar per tal que l’aposta fos clara i decidida. Perdre un altre tren ens ho posaria molt difícil per poder estar algun dia entre els països líders d l’economia del coneixement. Article publicat a l’edició número 112 del Món Empresarial

En aquests darrers temps se sent parlar a diari de la crisi econòmica i és probable que segueixi així durant molt de temps. Sentim opinions diverses sobre les causes que l’han produït, les solucions que s’han de plantejar, la seva durada, etc. També, que després de la crisi res tornarà a ser com era abans. No sóc economista ni expert en models econòmics globals, però atreveixo a dir, sembla que tothom està d’acord, que l’origen profund de la situació econòmica mundial i, sobretot, dels canvis socials està associat al gran creixement dels països asiàtics. Xina i Ýndia, principalment, són països amb mà d’obra molt més barata que la dels països del nostre entorn socioeconòmic i amb uns costos de producció molt més baixos. A més, la seva dimensió fa que tinguin una enorme capacitat productiva. La seva industrialització està generant una demanda molt alta d’energia i de matèries primeres. L’augment de la demanda d’aquestes eleva els seus preus, encareix els costos de producció i la demanda del consumidor es dirigeix a un segment de productes més econòmics. Segurament tot això hagués conduït a un canvi de model amb tensions, però menys greu. Què ha passat? Els canvis en la demanda van posar en crisi algunes empreses americanes qual cosa va fer que molts dels seus treballadors no poguessin fer-se càrrec de deutes. Tot això amb hipoteques escombraries, falta de confiança interbancària, restricció dels fluxos monetaris, més dificultats afegides de finançament per a les empreses, no cal seguir, és conegut. És evident que els països amb costos de producció menors dominaran aviat el mercat de molts productes. Això que es podia haver anat produint a un ritme constant però no explosiu, s’ha accelerat i els països que tenen la seva economia basada en una mà d’obra poc qualificada patiran grans tensions. D’altra banda, encara que la crisi i el canvi de model afectaran a tots, l’augment de la taxa d’atur no ho farà per igual. Treballadors del coneixement Catalunya, com Espanya, es troba en una situació més complexa que la de molts països del seu entorn. L’explicació inicial de la crisi era aparentment prou senzilla, però incompleta: massa pes de la construcció i el turisme. Tanmateix tot i que aquest problema és greu, és conjuntural i transitori. La construcció més tard o més aviat es recuperarà, potser no ho faci al nivell d’abans però remuntarà i els ingressos generats pel turisme dependran de la situació econòmica general, no només de la nostra. Cal pensar que després d’un temps de restricció les coses tornaran més o menys on estaven. El problema més greu és que l’economia que no està directament relacionada amb la construcció i el turisme és de poc valor afegit. Un exemple prou evident: algú creu que d’aquí uns anys quedarà indústria automobilística massiva? Aquesta indústria es desplaçarà a països on el cost de producció sigui menor, com va passar i segueix passant amb la indústria tèxtil. És aquest un fet sorprenent? Crec que no. Qualsevol persona ho podia intuir. Ho sabien els nostres governants, els empresaris, les associacions de treballadors, etc. No tinc cap dubte. Van fer prou per preveure aquesta situació? La realitat és que molt poc. La solució, parcial pel que fa al manteniment del nombre de llocs de treball, però crucial per a que la indústria sobrevisqui, consisteix en la transformació integral de los centres de producció massiu en altres on la R + D + i tinguin més pes. És a dir, on s’ocupin molts més treballadors del coneixement en detriment d’aquells amb menor grau de formació. Els principals problemes d’aquesta transformació són que, per a moltes empreses, és tard i que el nombre de treballadors amb la formació adequada és insuficient. És doncs un fet que la crisi serà aquí més dolorosa que en altres països, ja que a banda de l’encariment de l’energia o els problemes financers, s’hauran d’afegir els que es derivin de la inviabilitat de moltes indústries i l’augment de l’atur que això comportarà . Canvis culturals profunds Com s’hauria d’haver actuat per evitar-ho? La resposta fa anys que es coneix, s’hauria d’haver invertit en educació, formació, recerca i desenvolupament, fomentant la innovació i la creació. I al dir invertir no estic parlant només de diners, vaig més enllà, s’havia d’haver dedicat temps i esforç polítics per canviar la cultura del país. No només es tractava de crear un departament o un ministeri, sinó de considerar aquests temes com la prioritat del govern. També ha faltat en els polítics amb responsabilitat de govern i en els de l’oposició, la capacitat de sacrifici per prendre o avalar unes decisions que potser no haurien agradat a la majoria dels ciutadans. Ara caldrà fer el mateix, però els danys seran majors. Algunes decisions és millor prendre-les en temps de bonança, més dur per als polítics perquè molta gent no veu la necessitat, però causen un dany menys a la població. Ara no hi ha més remei i les coses seran pitjors. Potser ara la gent entendrà que es prenguin les mateixes i el cost, en termes de pèrdua de vots, serà menor, però el dany social major. Una conclusió és que és prioritari invertir urgentment en educació. El sistema educatiu no funciona, es podrà edulcorats com es vulgui, diluir responsabilitats, però no funciona ja fallen els valors i no proporciona el que la societat demanda per l’única economia vàlida en el segle XXI, l’economia del coneixement. És cert que la societat en conjunt té una gran responsabilitat, els pares tenen molta, però el lideratge del canvi li corresponia als governants. El sistema educatiu no funciona perquè no dóna les eines intel•lectuals necessàries; és un sistema que per falta d’inversió, perquè no té model o per raons ideològiques, potser una mica de tot, adapta el nivell general a la capacitat dels menys dotats intel•lectualment però evita que els més capacitats avancin. Tampoc resol les desigualtats derivades de diferents orígens econòmics o socials de l’alumnat. Un discurs ideològic d’igualtat és el fil conductor, res en contra, però la realitat és que no hi ha equitat. Problemes educacionals S’ha aplicat un model educatiu, també en l’àmbit familiar i social, que fa creure als nens que les coses es poden obtenir sense esforç, no ensenya que en tot el regne animal les coses s’aprenen per repetició i que s’acabaria un premi o un càstig, o millor, la negació del premi, associat a l’èxit. A més de la creixent incultura, ens trobem amb dos greus problemes, un és la manca d’eines com la capacitat de comprensió lingüística i manipulació numèrica, la qual cosa empobreix la població, i l’altre la manca d’ensinistrament per esforçar-se a aconseguir els objectius. Sembla que ara les coses podrien canviar. Existeix una coincidència àmplia en millorar el sistema educatiu. En el cas de Catalunya, està en fase de discussió una Llei d’Educació que té com a objectiu aquesta millora, encara que està rebent crítiques corporativista, però malgrat això probablement s’aprovarà amb l’acord de les principals forces polítiques. A aquests problemes hem d’afegir un sistema de Formació Professional pensat durant el franquisme per als pobres i poc dotats, socialment menystingut i que durant molts anys no s’ha intentat millorar. La conseqüència és que hi ha molts titulats universitaris, frustrats, ocupant llocs de treball que necessiten una capacitació diferent. Ara és quan els governs han decidit apostar per la Formació Professional però encara de manera insuficient, ja que s’ha de prestigi social. També és necessari promoure que les associacions empresarials dels diferents gremis o sectors s’impliquin de forma decidida. Poques ho han fet encara. Un recent titular d’un diari deia que els titulats universitaris cobren un 53% més que els de Formació Professional. Jo podria dir que els de Formació Professional cobren un percentatge x superior al que obté la mitjana dels d’Història. I així podríem anar comparant coses amb estadístiques poc rigoroses que res ajuden a millorar la percepció social d’aquests estudis. Universitat, recerca i desenvolupament. Un problema mal resolt fins ara. Massa anys s’ha entès la universitat simplement com el lloc on els estudiants de secundària seguien la seva formació sense comprendre que la universitat, a més de transmetre coneixement als estudiants, té la funció de generar aquest coneixement i propiciar que s’apliqui amb una adequada transmissió al teixit empresarial i productiu, i a la societat en general. El binomi empresa – universitat S’ha parlat molt sobre el divorci entre la universitat i l’empresa. Un mal exemple perquè difícilment es poden divorciar aquells que mai no s’han casat. Tanmateix, mentre es insistia en la necessitat d’aquesta relació, l’absència de recursos enfocats a l’objectiu i una legislació res adequada feien gairebé impossible el flux recíproc entre l’empresa i la universitat. Estudis internacionals realitzats per prestigiosos economistes o els informes de l’OCDE posen de manifest que la inversió en l’ensenyament superior i una elevada autonomia universitària, amb retiment de comptes a la societat, tenen un indiscutible efecte sobre la posició en els rànquings internacionals de les universitats i, al mateix temps, resulta evident que les regions on hi ha les millors universitats tenen les economies més dinàmiques i es generen moltes més patents. Els clústers on conviuen universitats i centres de recerca són creadors i atractors d’empreses dinàmiques d’alt valor afegit i el seu àmbit d’influència va molt més enllà del nucli concret generant megaregions altament competitives. L’organització política de l’Estat ha de fugir de la gestió hipercentralizada, la lògica econòmica en un món globalitzat no es regeix per les fronteres polítiques, encara menys a la Unió Europea, i aquestes fronteres acompanyades de rigidesa legislativa i manca de recursos són un fre insalvable. És la gestió coordinada supraregional d’àmbit europeu que permetrà el ràpid desenvolupament regional. Recursos suficients Tot no és negatiu. Aquests últims temps s’entreveu un canvi, el discurs polític ha canviat. Tant el govern català com el castellà han iniciat accions que fan pensar que alguna cosa canvia. A Catalunya s’ha firmat el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació. Obviant els detalls, neix mancat de recursos i això és negatiu, però encara s’està a temps de resoldre-ho. El govern de l’Estat ha apostat per un Ministeri de Ciència i Innovació, fort, amb un equip altament capacitat. No obstant això, més que els fets concrets, tot és massa recent, els missatges són clarament diferents al discurs de fa uns mesos. És el principi d’un canvi de rumb, però es necessita la unitat d’acció en el si dels governs assumint que es tracta d’una prioritat, la prioritat, i els recursos que han de destinar han de ser suficients. Si és així, el país pot incorporar-se a les economies del coneixement, en cas contrari, sempre ens quedarà el turisme. Article original escrit en castellà i publicat a Catalunya Empresarial

En aquest moments de noticies que aporten diagnosi però poca solució a la crisi que ens envolta i empenya cap el nefast i verinós desencís, hom recorda el Global Information Technology Report 2007-2008 publicat a l’abril passat, un informe anual que, des de 2001, ens explica, tot aportant vies de solució, les debilitats i fortaleses relatives a la utilització de les tecnologies de la Informació i la comunicació (TIC) de 127 països, en aquest ranking l’Estat Espanyol ocupa la posició 31, una posició molt llunyana a la que li correspondria com octava potencia econòmica del mon. Aquest indicador es el resultat de considerar diversos aspectes relatius a la penetració d’Internet, sistema educatiu, disponibilitat de capital de empresa, etc.; Avui ja quasi ningú dubta de la enorme importància que te en el mon actual el desenvolupament de la Tecnologia de la Informació com element capaç de permetre importants innovacions en els processos i la pressa de decisions, ni tampoc del disseny com l’element nuclear quant a la innovació en producte, de tal manera que la innovació recau fundamentalment en el binomi tecnologia – disseny, i que en conseqüència aquest binomi es el cridat, no sols a ajudar-nos a superar les dificultats en els moments d’especial criticitat, sinó també la clau per assolir les mes altes fites quant a progrés social, i al respecte i la conservació mediambiental; podríem dir que al segle XXI la tecnologia i el disseny és el que va ser la revolució industrial al segle XIX. Una innovació que requereix un especial suport als emprenedors, i ajudar vencé les dificultats, que ells es troben, al iniciar la seva activitat, o en el moment de voler passar d’una iniciativa unipersonal a crear la seva micró o petita empresa, i en aquest tasca de suport als emprenedors cal estar amatent a aquelles dos professions cabdals quant al futur per poder sortir de la crisi, ja que en elles hi ha una bona cantera quant a capacitat d’assumir risc ja que disposen d’alts valors motivacionals arrelats en la seva capacitat creativa i el fet de dominar les tècniques innovadores que permeten tan millorar els processos i les organitzacions, com dotar de valor als productes i competitivitat a les empreses. SI la tecnologia es un element indispensable, en particular en la innovació en els processos, el disseny es l’element indispensable, ja que si s’analitzen els desafiaments actuals, i els reptes de la competitivitat, es constatà que el factor bàsic és ‘què’ es produeix i ‘a qui’ va adreçat. El ‘com es produeix’ rau en la tecnologia, les instal•lacions i les localitzacions emprades, elements disponibles per a tots els qui tenen els recursos econòmics i l’accés als mercats. En canvi, el ‘què es produeix’ (productes o serveis) depèn fonamentalment de la capacitat creativa, del talent i de la cultura innovadora i d’esforç, un bé exclusiu de les persones. Un be que cal donar-li sortida a traves de facilitar la creació d’empreses; per aquest motiu hom no pot oblidar que en Global Information Technology Report 2007-2008 destacaven, pel seu pesi’m valor, la posició 103 que ocupa Espanya quant nivell d’impostos, i el 97 quant a temps necessari pel poder iniciar les activitat de tot negoci, uns aspectes que no ajuden fomentar les iniciatives emergents, un element especialment important en aquest moments de pèrdua de dinamisme econòmic i creixement del atur amb valors que ens omplen de neguit, i que cal frenar-ho facilitant les iniciatives dels que més que busca ocupació, volen generar-la emprenent el seu projecte professional que es a la vegada el seu projecte vital. El binomi tecnologia disseny, esdevé en l’actualitat l’element clau tan per assolir la innovació i la competitivitat de les empreses en un entorn canviant i que exigeix la internacionalització sense complexos, i a la vegada la cantera per generar noves empreses. I en aquest binomi simbiòtic quant a competitivitat i emprenedoria, cal posar èmfasis en el disseny, un element diferencial per aquelles organitzacions i iniciatives que tenen la capacitat per incorporar-lo, no en va les dades evidencien que les empreses que l’incorporen d’una forma permanent els disseny en la concepció dels seus productes i actuacions assoleixen increments de vendes properes al 50%. Si ens preguntem què és el que atorga aquesta gran capacitat transformadora al disseny i que el converteix en un element preuat, trobem la resposta en les dificultats arrelades als elements que envolten a escoltar el mercat, amb la finalitat de convertir els requeriments en atributs explícits i implícits del producte, que obliga a un seriós procés d’observació i d’anàlisi Aquesta capacitat d’observar i anàlisis, juntament amb la capacitat creativa i una actitud basada en l’esforç i la superació que caracteritza el disseny, és sens dubte unes qualitats requerides en els moments de dificultats significatives com les actuals, per aquest motiu ara més que mai cal facilitar la tasca dels dissenyadors i les seves iniciatives emprenedores, uns dissenyadors que juntament amb els tecnòlegs incorporen als productes els avenços científics i dotant-los de característiques diferencials i d’alt valor. I ara, quant la crisis més ens amenaça, hem de saber quines palanques tenim i en quines podem recollir-nos, tan per crear noves iniciaves com per fer mes competitives les nostres empreses, i entre aquestes palanques el disseny es un clar motor que no podem prescindir, i menys a Catalunya on el disseny forma part del nostre codi genètic. Cercle per al coneixement

El dia 26 vaig comunicar als associats la meva voluntat de convocar eleccions a la presidència del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast. Aquesta decisió la vaig presentar a la Junta i la vaig adoptar després d’escoltar les seves opinions. Un cop ja comunicada als associats, ara voldria fer-ho a través d’aquesta plataforma per tal que tots els amics que ens honoreu amb les vostres visites pugueu assabentar-vos de primera mà de les causes d’aquesta determinació. En primer lloc vull manifestar que aquesta va ser una decisió molt meditada. Les raons que em van empènyer a prendre-la són bàsicament dues. La primera és que vaig optar a la presidència amb l’objectiu de consolidar un procés llarg, que s’havia iniciat a començament de l’any 2007, que fou la unió de dues associacions: el Cercle per al Coneixement i Barcelona Breakfats. Un procés que avui podem donar per totalment finalitzat. Com qualsevol procés d’aquest tipus, el resultat no és mai la suma exacta del dos components originals. En ell s’han perdut alguns associats i la nova associació s’ha enriquit amb tot allò de positiu que ambdues associacions tenien. Probablement deduireu que hi ha hagut dificultats administratives i de tot tipus; les normal en fusions d’aquesta classe. Lògicament aquests processos tenen molts serrells que demanen dedicació i generen molt desgast que s’ha acumulat en alguns de nosaltres. Voldria destacar i agrair el paper jugat pels membres responsables de l’equip, que ho ha fet tot més fàcil. Amb tot queden encara algunes coses per resoldre, així l’associació ha de consolidar noves fórmules de finançament que li han de permetre continuar la seva activitat amb la necessària tranquil•litat, tot mantenint la seva tradicional i valuosa independència política i dels grups de pressió. La segona raó rau en la necessitat d’abordar un projecte que il•lusioni al conjunt de l’associació. Creiem que fer-ho demana una llarga reflexió i la participació del màxim nombre d’associats. Moltes coses han canviat en la nostra societat des del proper (però llunyà per l’evolució social i política del país, moment en què un petit grup d’estimats socis amb visió i perspectiva) units per l’amor al país, van fundar l’aleshores Cercle per al Coneixement amb l’objectiu de contribuir a consolidar la Societat del Coneixement a Catalunya. Durant aquest temps les sensibilitats polítiques han canviat i al mateix temps han aparegut grups i associacions que també tenen objectius semblants al nostre, la qual cosa provoca que el nombre de reunions a les que molt de nosaltres som convocats és gran, hem de distribuir el nostre temps en diferents escenaris i, sovint, això repercuteix en la vida associativa. Per això probablement calgui buscar noves fórmules i models de relació que potenciïn el contacte directe amb trobades que es combinin amb una relació virtual enriquidora. En tot cas cadascú de vosaltres té idees, els membres de la Junta també en tenim, i algunes seran contradictòries. Per tant creiem que cal passar per un procés electoral i disposar d’una Junta més cohesionada i amb nous projectes que permeti fer sossegadament aquest debat i prendre les determinacions més escaients. És per tot això, com deia, que he cregut molt millor la legitimació electoral d’una nova Junta que enceti aquesta nova etapa amb il•lusió. Qualsevol canvi requereix noves energies. Voldria ara manifestar l’agraïment a tots aquells que us heu mostrat fidels a les nostres cites, físiques o virtuals, i especialment a tots aquells membres de la Junta que han participat activament en la gestió i dinamització del Cercle durant aquests mesos complicats.

Les darreres setmanes, especialment des de l’inici de setembre, les notícies que omplen els diaris sols parlen, directa i indirectament, dels problemes de les borses, de la solvència dels bancs, de les fluctuacions del IPC, del increment del preu del diner, del dèficit de la balança comercial, de la preocupant pujada de l’atur, de l’augment de la despesa en prestacions socials, de les dificultats que tenen les empreses per accedir al crèdit requerit per finançar les activitats, i més recentment de la situació als Estats Units i del bimilionari pla de rescat americà a la banca sorgit arrel de l’avarícia d’alguns directius que no poden quedar en la impunitat. Problemes i males noticies, magnificades a vegades, acompanyades sovint d’anàlisi que expliquen les causes però que no aporten solucions. Ja tots sabem que la crisis actual es diferent a les precedents, ja que aquesta es produeix amb una globalització econòmica molt gran, i amb alts graus d’independència, però també sabem que la via de solució es aplicar simbiòticament mesures conjunturals enfocades a garantir les cobertures socials i a la vegada a ajudar a les empreses en el seu dia a dia per potenciar la generació d’ocupació i reactivar la confiança, i politiques estructurals encaminades a fomentar que les empreses assoleixin un alt valor de competitivitat potenciant la capacitat d’innovació, i la capacitat d’extreure productivitat a les infraestructures tecnològiques, dos aspectes que van molt lligats a la capacitat d’us dels coneixements requerits, en definitiva de la formació en actituds i aptituds de les persones. Però entre les mesures conjunturals a aplicar, hom no pot oblidar als autònoms, i les micro-empreses del país. Ja que si be no és noticia i probablement no ho serà, però si és un motiu de preocupació per als gremis i agrupacions empresarial que tenen entre els seus afiliats a autònoms amb petits negocis, el fet de què alguns autònomes han començat a deixar de pagar algun rebut mensual de la seguritat social, quelcom inusual fa uns mesos on la es pagava puntualment; autònoms del que podríem dir indústria auxiliar de la construcció: guixaires, pintors, electricistes, fustes, pintors, etc., però també altres com petits comerciants o professionals que presten serveis a les petites indústries. Alguns d’ells ja han rebut la reclamació de la quota no pagada, i veuen amb preocupació l’aplicació del recàrrec corresponen, mentre dubten si podran fer front a les obligacions i intenten no pensar en el fantasma de la reclamació per la via executiva que poc comportar l’embarg dels bens, ja siguin els comptes corrents, l’habitatge o els vehicles que utilitzen per la seva activitat. És evident que sempre es pot demanar l’ajornament del pagament però si hi ha dificultats per afrontar la quota mensual, es difícil assumir també el de la quota ajornada fins que el treball i la facturació associada no torni a agafar el ritme requerit escaient. No podem oblidar que els autònoms i les micróempreses són la materialització de l’esperit emprenedor de les persones que més que busca feina generen ocupació, ells han estat moltes vegades el pal de paller per remuntar situacions adverses, i ara cal mirar-los amb atenció i prendre mesures cap a ells. Entendre la seva problemàtica i arbitrar mesures esdevé necessari per potenciar l’esperit emprenedor i la generació d’autoocupació, ja que els seu silenci i esforç hauria d’esser un clam per ajustar la legislació als requisits de la situació actual. Antoni Garrell i Guiu 9 de octubre de 2008.

El que subscriu que ja té alguns anys, al llarg de la seva vida professional ha anat acumulant experiència. Entre moltes altres coses, des del 1973 fins el 1993 va tenir la sort o la desgràcia de viure cinc crisis econòmiques. I des del 1993 al 2008, Oh sorpresa! no n’ha viscut cap, la bonança i el creixement han estat progressius i constants. De lo poc que estic convençut, després d’haver estudiat Ciències Econòmiques, és de la Teoria de Cicles, i alguna cosa s’ha hagut de “fer malament” per aconseguir la seva alteració artificial al llarg de 15 anys. I com deia la meva àvia; “em fa por ser tan feliç perquè a la llarga ho acabaré pagant”. Vinc a dir tot això perquè sobra qualsevol enfocament simplista sobre les causes de la crisi, des de Bush als Neocons, passant per l’omnipresent Aznar. Tampoc ningú ha de llençar les campanes al vol per “la caiguda del capitalisme salvatge”, sigui Stiglitz o Zapatero, fent un grotesc paral • lelisme històric amb la caiguda del mur de Berlín, com si li hagués arribat la revenja. I ¡el millor de tot! n’hi ha de tan agosarats que ja donen com a guanyador a Obama com a conseqüència de la confusa situació econòmica i financera dels USA. Òbviament, sense tenir idea d’economia ni, per descomptat, de sociologia política americana més enllà d’un deplorable “Wishfull Thinking”. La crisi des de la perspectiva espanyola és molt complexa per acumulació, com si es tractés d’una ceba composta de diverses capes de crisis específiques; la immobiliària clarament autòctona, la financera i la energètica sens dubte ambdues importades i l’econòmica derivada d’un model ingenu, a mode de “conte de la lletera” pel qual hem apostat tots durant anys. Model basat en un creixement fàcil a base d’emigració i maó, un menyspreu absolut cap a la productivitat, donant l’esquena a la clau del futur que li correspon sens dubte a les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). En efecte, al llarg del 2005, a Espanya s’incorporava 1,5 € en TIC per hora treballada. Aquell mateix ràtio era de 3 € a la UE i de 5 € als USA. A tall d’exemple, que podria servir de precedent, un estudi de la UE indica que el diferencial de cost entre una factura en paper i el mateix document electrònic és aproximadament de 2,30 €. A Espanya, dades de l’AEAT apunten que s’emeten a l’any de l’ordre d’entre 4.500 i 5.000 milions de factures. Si multipliquem ambdues magnituds obtindríem un estalvi anual aproximat de 12.000 milions d’euros (2 bilions de pessetes), que ens podríem estalviar si fa anys els governs de torn haguessin pres la molèstia d’imposar la factura electrònica. Això hauria suposat que en aquest desgraciat any 2008, en comptes d’estar plorant la irremeiable recessió, segurament encara estaríem creixent al voltant de l’1% del PIB i només gràcies a l’e-factura. ¡Imagineu el que suposaria la total gestió documental privada i pública, digitalitzada al cent per cent. Però fa anys tots, inclosos els governs de torn i els ajuntaments per descomptat, estàvem massa obsessionats amb el maó. Tan difícil era haver començat a fer les coses bé fa 10 anys? Ara no és de rebut llençar les culpes de la nostra situació als altres. En efecte, des de 1996 Espanya està en índexs de productivitat negatius, ocupant durant els darrers anys un deshonrós últim lloc en el rànquing de productivitat de l’OCDE. Com a conseqüència, ens toca ostentar permanentment el segon major dèficit comercial del món, després dels USA, però sens dubte el primer en termes relatius. Espanya ocupa la 8è / 9 ª posició per volum del PIB i entre el 35è i 38è lloc en els rànquings de competitivitat. Això confirma que som una economia amb molt de múscul i poca neurona, el que sens dubte a la llarga produirà l’atròfia del múscul. Aquest és el principal repte de la nostra economia i un handicap de difícil superació per capear aquesta situació. Tornant a la crisi financera i a la seva naturalesa “importada” indiscutible, vull assenyalar les diferents actituds europees i americanes per fer-hi front. A mode d’exemple al respecte, recordar que des de la perspectiva europea es descriu la situació com a efecte de l’anomenat “risc moral” i també “risc sistèmic” que en termes col • loquials vol dir que quan es fa un “pufo”, aquest ha de ser gran, perquè així el poder públic (el sistema) et salvarà el coll. Els bancs arrisquen més del que caldria. Si guanyen, perfecte. En cas contrari, els contribuents pagaran la barrabassada. Aquesta mateixa situació en terminologia anglosaxona es coneix com “greater fool theory”. Des de l’academicisme europeu al pragmatisme americà, apostin Vostès per la millor actitud. Del que no hi ha dubte a hores d’ara és que estem davant d’una crisi atípica: per les seves múltiples causes, per la seva acronia temporal, per tractar-se de la primera crisi a la Zona Euro, per significar per a Espanya la primera crisi sense fons europeus des de fa 22 anys, i perquè alguns dirigents del sector financer al voltant dels 45 anys la afronten sense haver viscut cap altra crisi prèvia. Vingui al cas una realitat que conec, no pels confidencials o els new-letters, sinó pel pur i dur treball de camp sociològic; amics meus ocupats en el sector financer, amb edats entre els 55 i els 65 anys i pre – jubilats en els darrers anys, estan sent nomenats de nou pels seus antics responsables per tractar de fer front a la nova situació. Principalment, es tracta de directius de l’àrea de gestió de risc de la banca i les caixes d’estalvi. I el que digui que el sistema financer espanyol està al marge de la crisi, menteix. Només cal veure el que està passant a França, Bèlgica, al Regne Unit i últimament també Alemanya. I si a sobre només es limita a culpar els altres, esperant el final del capitalisme com a revenja de les velles utopies de joventut, ens està deixant als peus dels cavalls. La sortida exigeix pragmatisme, fer el que cal fer encara que sigui dur, dir les coses pel seu nom, corregir els errors del passat i deixar d’una vegada per totes de llançar la culpa als altres. Seria injust obviar que la baula més feble de la crisi són els ciutadans, els aturats, els autònoms i les micro-empreses. I paradoxalment, són els que cobriran el “risc sistèmic” dit en pla fi. Dit d’una altra manera, som el “ximple encara més gran” del conte. FRANCISCO DE CINQUÈ Advocat i economista Soci de Piqué Advocats Associats Secretari del Consorci Digital