Durant la seva intervenció, Bargalló va parlar dels programes que desenvolupa el govern en matèria de coneixement, i del posicionament en aquest sentit de la Generalitat de Catalunya. Els reptes del Conseller en Cap en aquestes matèries es podrien resumir en els següents punts:

• Actitud permanent d’aprenentatge.
• Organitzar-se en xarxes de coneixement, deixant de banda les organitzacions jeràrquiques.
• Obrir-se al món, des d’allò més proper fins a allò més llunyà.
• Tenir les persones com a protagonistes.

Respondre a aquests reptes, que coincideixen segons el mateix Bargalló afirmava, amb els principis fundacionals del Cercle per al Coneixement, és una de les preocupacions de l’actual govern català. Però aquesta preocupació, deia Josep Bargalló, ha de ser compartida també pels agents socials, culturals i econòmics de Catalunya. De fet, el Conseller en Cap afirmava que, en el seu concepte de país, “la societat del coneixement és i ha de ser un factor fonamental“. Segons Bargalló, un projecte de país que faciliti la inserció plena en la societat del coneixement, i tenint en compte que un país “és un territori on hi ha de viure la gent, i és la gent que viu en un territori“, implica una doble vessant de desenvolupament: territorial i social. De cara a aconseguir aquest doble objectiu, la Generalitat treballa en diversos projectes. Pel que fa al desenvolupament social, Josep Bargalló va parlar dels objectius del govern en l’àmbit de l’educació. Quan l’actual coalició va accedir al govern de la Generalitat, el camp de l’educació havia patit diversos processos que Bargalló qualifica d’un “cúmul de tensions que cap altre sistema educatiu occidental ha viscut simultàniament“, provocades, segons afirmava, “per qüestions d’endarreriment històric de l’Estat, i per decisions polítiques equivocades“. Amb això, el conseller en cap es referia a la implantació de la LOGSE com a nou model educatiu, sense reformes en el professorat – que havia estat format pel sistema antic d’ensenyament – , i sense haver planificat un sistema de finançament específic. Com a segona font de tensions, Josep Bargalló apuntava a la tensió generada per l’allau immigratori. En aquest punt, els problemes vindrien donats per la quantitat d’immigrants, que desborden el sistema, i per les diferències culturals que comporta. En tercer lloc, les tensions provocades per les diferències entre els costums i la moralitat dels alumnes i els professors. Finalment, una crisi en el model de professorat, en la concepció de què és i quin paper té dins la societat actual. Efectivament, moltes altres societats occidentals han patit aquestes tensions al llarg de la seva història, però el cas espanyol és l’únic en què tots aquests processos es van originar al llarg d’una sola dècada. L’actual govern de la Generalitat, segons explicava Bargalló, voldria començar a treballar per millorar la forma i la qualitat d’aquest sistema educatiu, però la dificultat per atendre la quantitat és la que ara per ara els impedeix aconseguir-ho. En aquest sentit, el Conseller en Cap recordava la recent creació per part del govern de 65 escoles noves per ajudar a absorvir la crescuda en la demanda d’escolarització. Els plans de financiació també estan essent revisats per l’actual govern, de manera que les escoles comptin amb un pressupost adaptat a les seves necessitats. Una altra iniciativa del govern en aquest sentit, ha estat la creació d’una empresa pública encarregada de la construcció dels equipaments escolars necessaris, amb un sistema de finançament propi per mirar de poder construir allò que el govern no pot pagar. A banda de la millora en infrastructures, el conseller en cap recalcava la necessitat de la millora en la contractació de personal docent. En aquests moments, dels 50000 docents de catalunya, 17000 són interins. En aquest sentit, la Generalitat ha aprovat recentment 3600 noves places per concurs públic, i ha traspassat les competències de l’educació d’adults desde el departament de Benestar cap al departament d’Educació, seguint amb la idea de la necessitat de reciclatge constant de coneixements al llarg de la vida d’una persona. Però paral.lelament a tots aquests factors, Josep Bargalló va voler posar ènfasi també en els factors que va denominar “intangibles”. Efectivament, arrel de la publicació del darrer informe PISA, que evalua la funcionalitat del sistema educatiu d’un país, es va posar de manifest la manca de recursos materials en educació. Bargalló, tot i no negar que cal destinar més recursos, remarca el fet que un dels països més malparats en les conclusions d’aquest informe, els EEUU, és també un dels països que més percentatge del PIB inverteix en matèries d’educació. És per això que Josep Bargalló afirma que “sense pressupost no es pot arribar a una bona evolució PISA, però només amb pressupost tampoc no s’hi arriba“. El Pacte Nacional per a l’educació comprèn els projectes més ambiciosos que la Generalitat està planejant en aquest sentit. Aquest pacte ja s’ha posat en marxa, i té com a objectiu principal crear una Llei Catalana d’Educació, amb un model d’escola inclusiva preocupada per l’ensenyament, per l’aprenentatge i pel rendiment dels alumnes. Un Pacte Nacional en el qual s’hi inclouen tots els actors socials que tenen competències en l’àmbit de l’educació, i que es fonamenta en la idea que el model educatiu ha de respondre a les tres funcions bàsiques que li són pròpies: la inclusió social, la educació ètica de la població, i la transmissió de cultura i coneixements científics, eines de treball i capacitats de desenvolupament personal. També en el camp d’educació, continuava Bargalló, el Departament d’Universitats Recerca i Societat de la Informació (DURSI) treballa per constituir-se com a pont entre la Universitat i les empreses, per garantir la transferència de coneixements entre ambdós àmbits. En aquest sentit, el Conseller en Cap apuntava la propera aprovació del Pla de Recerca 2005 – 2008, que uneix les polítiques de recerca i innovació que fins ara eren competència del DURSI per una banda, i el Departament de Treball i indústria per una altra. En l’àmbit de Recerca, el pla va crear les línies estratègiques necessàries per assolir una inversió en R+D que arribi al 2% del PIB al final de l’actual legislatura. D’aquest percentatge, la Generalitat ha acordat la inversió d’un mínim de 2000M d’euros. Entre els punts què preveu aquest pla, Josep Bargalló en destacava els següents:

• Promoure la inversió en R+D del sector privat.
• Suport als centres de recerca que compten amb la participació de la Generalitat.
• Reclamar la presència del CSIC a Catalunya amb centres que preveguin la participació de la Generalitat.
• Fomentar polítiques públiques que incloguin nous investigadors en programes de recerca catalans.
• Potenciar la col.laboració entre universitats, centres de recerca i món empresarial.
• Impuls de la formació científica.
• Creació d’una oficina que assessori el Parlament en matèries d’innovació en ciències i tecnologia.

Bargalló va voler deixar clar que, paral.lelament als dos departaments ja citats, la Generalitat compta amb altres Departaments amb programes de recerca i desenvolupament. Un cas paradigmàtic és el Departament de Salut, però no és l’únic. La inclusió de doctorands en matèries de recerca és una altra de les iniciatives que el Conseller en Cap va destacar dins els programes de foment de la recerca, així com el reconeixement de la seva feina mitjançant els crèdits universitaris. Per altra banda, i ha altres aspectes que ara per ara no es poden planificar, però que segons el Conseller en Cap són molt importants, com per exemple fomentar l’esperit innovador. No hi ha plans educatius específics que puguin formar futurs innovadors. El mateix passa amb l’esperit empresarial, íntimament lligat a aquest impuls innovador sense el qual cap empresa podrà desenvolupar-se plenament. Aquests aspectes són, per tant, part també dels aspectes “intangibles” a què es referia Josep Bargalló, que afirmava que “aquestes ambicions, necessàries per al desenvolupament, han de poder comptar amb el recolsament dels poders públics“. Pel que fa al funcionament intern d’aquests poders públics, el Conseller en Cap no va dubtar a reclamar una millora en les seves organitzacions: “el propi govern ha d’innovar en la seva organització interna“. Per donar un exemple, pel que fa a la societat de la informació, més enllà d’una secretaria general encarregada d’aquest àmbit, Bargalló explicava que el govern ha posat en funcionament un equip de treball presidit per ell mateix, en el qual hi ha representants de la Secretaria General de Comunicació del govern, juntament amb representants de l’Àrea General de la Diputació, de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, del CIREM, del DURSI, i del Departament d’Educació, amb la voluntat, entre d’altres, d’analitzar les comunicacions internes dels organismes públics, prendre deicisions en matèria d’implantació de programaris, i creació de xarxes de telecomunicacions als territoris rurals. Algunes d’aquestes decisions ja estan preses, segons el mateix Bargalló afirmava, com per exemple el repte d’aconseguir l’apagada analògica, tant pública com privada, i avançant-se a la resta de l’estat espanyol, l’any 2008. Entre les decisions pendents, hi ha la programació d’un nou concurs per a la gestió dels sistemes informàtics de la Generalitat. Un altre punt que el Conseller en Cap va destacar com a estratègic per al desenvolupament de la societat del coneixement, va ser la comunicació territorial de Catalunya. Segons Josep Bargalló, no existeixen situacions de “deslocalització”, sinó situacions de “localització”. El govern és contrari a què les empreses marxin fora de Catalunya per problemes d’implantació territorial, sinó que en tot cas els processos productius que s’hagin de realitzar fora del país siguin molt concrets. D’aquesta manera es crearien més i millors llocs de treball dins de Catalunya, i només s’importarien alguns dels processos que ara per ara no tenen cabuda dins el país. El repte del Govern en aquest sentit és aconseguir que l’any 2007 el país estigui més ben comunicat territorialment, més ben conservat, més ben desenvolupat i amb una societat amb més possibilitats de desenvolupament i, com afirmava Josep Bargalló, “sigui en conseqüència una mica més feliç“. A continuació, s’obria el debat amb els membres del cercle:

• La Generalitat té previst actuar a favor de les iniciatives de connectivitat? Josep Bargalló: “En aquests moments l’equip de govern ha estat analitzant la realitat de la situació del país després de les eleccions. Són moments d’estudi i anàlisi, el 2005 serà el moment de tirar endavant els projectes. De tota manra, la Secretaria General per la Societat de la Informació està en camí de poder actuar en aspectes de connectivitat. Encara hi ha, però, dubtes tecnològics i s’ha d’estudiar la manera com es relacionaria en aquest sentit el panorama espanyol i el català. De tota manera, com he dit abans, l’apagada analògica total està previst que es pugui realitzar per fases entre 2006 i 2008”.
• Voldria recalcar la necessitat de comptar amb empreses catalanes de cara a la implantació de tecnologia a Catalunya. JB: “La Generalitat té una clara voluntat d’afavorir la creació de riquesa desde les empreses catalanes. En altres sectors aquesta voluntat és més evident (com per exemple la fabricació de les portes automàtiques de la línia 9 del metro), però en tot cas la voluntat hi és”.
• “Les societats tecnològiques avançades estan basades en el disseny. El primers països en innovació són també països avançats en disseny, com és el cas exemplar de Finlàndia, Suècia o Dinamarca. Quina és la seva opinió sobre el disseny en l’economia del coneixement?” JB: “A nivell general per totes les qüestions que van sortint voldria fer una reflexió: hem parlat de Finlàndia, que és un país que té un sistema impositiu molt més elevat que el nostre. La inversió és sempre paral.lela al sistema fiscal i impositiu, i per tant no es pot elevar l’un sense elevar també l’altre. Amb els nostres nivells fiscals i impositius, els serveis públics no poden equiparar-se al sistema dinversió pública d’aquests països del nord d’Europa que s’han citat. En tot cas, el que nosaltres podem fer és mantenir una voluntat d’unir l’empresa i els creadors, perquè l’eficiència dels diners públics invertits sigui molt major. També cal recalcar que en els indicadors d’inversions catalans hi ha una parcialitat, ja que hi ha empreses que tot i localitzar-se a Catalunya, com per exemple HP, fa estadística d’inversió a Madrid, i de producció a EEUU. Per tant, tot i que ja sé que potser no he respost a la seva pregunta, vull recalcar seguint amb la línia de la meva intervenció, que cal localitzar el disseny i la creació aquí, a Catalunya, i potser localitzar fora del país aquells processos que ara per ara no hi tenen cabuda.”
• Tant de bo la xifra que vostè ha indicat del 2% del PIB d’inversió en recerca es pugui aconseguir. De les iniciatives en matèria d’educació i recerca que ens ha explicat, m’agradaria afegir que seria interessant destinar una part de la inversió a poder contractar professorat desde les empreses per un temps, i mantenir aquesta flexibilitat en el procés invers. Finalment, destacar el punt de la integració de doctorands a les empreses. JB: “La inversió del 2% del PIB és un compromís del govern ja sigui amb un nou model de finanaçament o sense. Pel que fa al la segona reflexió, el govern ha previst un programa exclusivament català que permetrà una contractació de professorat d’una manera diferent a la tradicional de funcionariat. El tercer apunt, el que ha de permetre integrar els doctorands a les empreses, té tot el nostre suport però caldrà esperar la bona disposició de les empreses per a poder realitzar-lo”.
• Com pensa actuar el govern per a que la indústria catalana tingui demanda a Catalunya? Posant com a exemple una variable: Quina visió té vostè de les infraestructures viàries catalanes, i quines accions té previst el govern? JB: “Les infraestructures en general són els temes més preocupants. La mobilitat de les persones, mercaderies i energia s’ha de millorar. Pel que fa a la mobilitat de les persones, s’han aprovat dues autovies de “peatge a l’ombra”, és a dir, un peatge que està pagat per la Generalitat a mesura que l’autovia va essent utilitzada pels usuaris. De tota manera, el govern pot ajudar a la mobilitat de les persones, mercaderies i/o energies, però en tot cas són les empreses finalment les que han de decidir deslocalitzar la indústria i establir-se en nous territoris catalans aprofitant les possibilitats de mobilitat”.
• En el tema de l’educació, l’informe PISA que vostè citava ha posat de manifest a Catalunya el problema en l’aprenentatge, per exemple, de les matemàtiques. En aquest punt concret, la immigració no és un factor massa significatiu. Les raon a què s’ha arrivat responen a qüestions com per exemple la disciplina. I cal tenir en compte que Espanya és un país amb menys alumnes per professor que d’altres països. JB: “Cal fer una reflexió i assumir la realitat. En temes de disiciplina, que és un factor que respon a hàbits socials, es podria dir que la realitat és només la que tenim. Per tant, les propostes per millorar qualsevol d’aquests indicadors han d’estar sempre basats en les nostres condicions reals, i no comparar-nos en aquests punts amb altres països europeus. Amb això em refereixo també als model educatius: la LOGSE és un error perquè està construida sobre un model de país idílic, no real, i a més sense preveure un finançament específic. Els models s’han d’adaptar a la realitat, i cal tenir sempre en compte quines són les disciplines que ha d’assumir una escola, i quines són les que han de compartir altres agents socials i familiars. L’escola no ho pot ni ho ha d’ensenyar tot. Avui dia, l’escola ha de procurar que els alumnes aprenguin a utilitzar els coneixements, no a emmagatzemar-los”.

Al finalitzar el torn de preguntes, Antoni Garrell va reflexionar sobre les paraules del Conseller en Cap, i afirmà que “al Cercle constatem que Catalunya ha perdut poder econòmic i capacitat innovadora respecte a Espanya. El dèficit fiscal que patim ha propiciat també aquestes coses. Desde el Cercle som conscients de les possibilitats i l’esperit emprenedor de Catalunya, i volem generar les condicions per atraure i retenir el talent a casa nostra. L’èmfasis en la importància de les persones i de la societat per tirar endavant aquest projecte és també per a nosaltres una prioritat.”

L’empresa GTD, fundada al 1987, és avui da una de les companyies europees més rellevants en ingenieria de sistemes i de software en sectors de negoci tals com Espai, Defensa, Aeronàutica, Indústria, Ciència i Telecomunicacions. Però la seva història, tal i com va explicar Kinder, no estava encaminada des d’un principi cap aquesta direcció. Com a economista especialitzat en temes d’economia regional i polítiques econòmiques territorials, la diputació de Barcelona va encarregar a Carles Kinder, a finals dels anys 80, organitzar una línia de Capital Risk orientada a la promoció de l’activitat econòmica estratègica en el territori català. En aquells moments Catalunya sortia d’una llarga crisi que havia començat als anys 70, i, desde la seva formació com a economista, Carles Kinder entenia que el més important era intentar crear instruments de revitalització del teixit industrial català per fer-lo competitiu amb l’horitzó del final del segle XX. En coherència amb aquest pensament, la primera acció com a responsable d’aquesta companyia de Capital Risk de la Diputació de Barcelona va ser impulsar un instrument de modernització industrial. Se li va acudir crear una empresa l’objectiu de la qual fós introduir el canvi tècnic que s’havia produit durant els anys 80, que consistia bàsicament en la medició de la informàtica com a mecanisme d’automatització i de millora dels processos productius. En conseqüència van crear com a acció estratègica una companyia amb una ingenieria especialitzada en poder acompanyar les empreses en els seus processos de millora, modernització, i informatització de totes les seves línies de producció. Contravenint tots els principis del Capital Risk, van organitzar una empresa on no hi havia empresari/capital ni projecte empresarial. Bàsicament, i com explicava Carles Kinder, van dissenyar un pla d’empresa, i van identificar 5 eninyers joves que responien a un perfil emprenedor capaç de liderar un projecte d’aquest estil. El bussiness plan requeria 9 milions de les antigues pessetes per posar en marxa la companyia, i com que el Capital Risk en aquell moment tenia limitada la seva participació en un 30% del capital, van inventar un capital nominal de 30 Milions per poder insertar els 9 de Capital Risk que eren els realment necessaris per posar en marxa l’empresa. Els altres 5 socis es comprometien a posar la seva feina i aportar el capital contra resultat de la mateixa. Amb aquesta base neix GTD Ingenierías de Sistemas y de Software l’any 1987, orientada en un principi a prestar serveis a la indústria general dins el territori català. Malgrat la primarenca voluntat generalista, explicava Kinder, aviat es van adonar que la demanda provenia bàsicament del sector de l’automòbil, la qual cosa no és d’estranyar donat que era la part més important del teixit industrial de Catalunya en aquells moments. Els tres anys següents van servir a l’empresa per situar-se en un bon lloc dins aquest sector de la indústria, creixent en facturació i en recursos humans fins a conformar un equip d’unes 30 persones. En aquell moment, i a partir d’una reflexió sobre el seu paper dins la cadena de valor (en la qual figuraven en les darreres posicions i lligats a la subcontractació), van arribar a la conclusió que es trobaven en un mercat en el qual els marges eren reduïts, i on la competència exclusiva via preus no incentivava la qualitat o la innovació. Constatant això, van decidir situar-se en entorns on aquesta voluntat d’excel.lència o d’innovació fós més apreciada. És a dir, sectors on la competència no fós exclusivament pels preus sinó també per la diferenciació dels productes o dels serveis. En aquest sentit, la notícia que l’Agència Espacial Europea planejava construir un nou llançador – l’Arianne 5 – , els va fer interessar-se pel sector espacial. Tal i com explicava Carles Kinder, el nou llançador requeria una infraestructura de llançament nova, un centre de llançament i un centre de control, que hauria de funcionar en base a allò amb el que GTD ja treballava: la informàtica a temps real. El repte consistia aleshores en adaptar la tecnologia que utilitzaven per als centres de control de les línies productives a les enormes dimensions d’un centre de llançament espacial. El primer requisit per optar al disseny i gestió d’aquest centre de llançament era estar homologats per l’Agència Espacial Europea. Tot i aconseguir la homologació després d’un llarg procés de certificacions i inspeccions, la oferta que van presentar a l’ Agència Espacial Europea va quedar finalista davant d’una multinacional francesa. Finalment, però, l’encàrrec va acabar recaient a mans de GTD, després que la multinacional francesa hagués fracassat en l’elaboració del projecte que havien dissenyat. Després de fer el centre de llançament, també van accedir a la realització del centre de control . Amb això, avui dia controlen el 100% de la gestió del centre espacial europeu, del qual tots els sistemes han estat concebuts, dissenyats i implementats per GTD. El “segment terra” , tal i com l’anomenava Carles Kinder, estava completament a mans de la seva empresa. El nou repte, per tant, es centrava en la indústria del software de vol. A partir d’aquí i després de nous concursos guanyats i perduts, van aconseguir l’encàrrec de dissenyar el software de vol del cohet Arianne 5. Avui dia, a més del programa de vol de l’Arianne 5, GTD també dissenya el software de diversos satèl.lits, com per exemple la nau espacial Jules Verne (vehicle automàtic que ha de servir per alimentar l’estació espacial europea de manera automàtica en el futur). Després de consolidar-se com a companyia dins els sector espacial, van entrar en el sector aeronàutic: en primer lloc en el camp militar i seguidament en el civil. Avui dia fan una gran part del software dels nous models d’airbus , i inclús són una de les 4 companyies europees amb certificació per dissenyar software dels nivells A i B (software crític vinculat directament al vol de l’avió). Així doncs, dins el sector aeroespacial, tot i que, segons comentava Carles Kinder, hi ha empreses molt més grans que GTD, el seu treball compta amb el reconeixement internacional . Un altres reptes que ens explicava Kinder era entrar en el CERN, “una de les grans catedrals del software del món”, segons les seves paraules. Van estar més de dos anys concursant en diferents ofertes fins que van aconseguir guanyar-ne una que els ha permès anar incrementant poc a poc la seva quota de participació. Després de reflexionar sobre la trajectòria de la seva empresa, Carles Kinder explicava alguns dels factors que han anat marcant la seva evolució:

• l’esforç i la perseverància: cal seguir un objectiu encara que les satisfaccions triguin en arribar.
• Qualitat: aconseguir els certificats necessaris per homologar-se per l’Agència Espacial Europea.
• Capacitat d’aprenentatge constant

Tot i ser una empresa competitiva en els sectors aeronàutic i espacial, Carles Kinder explicava que un dels inconvenients que té aquest mercat és que té poca presència a Catalunya. Per això un dels reptes que ara mateix encaren és introduir-se en el sector financer o tecnològic català. En aquest sentit, la credibilitat tècnica per virar cap a aquests sectors ja la tenen garantida, però tal i com explicava Carles Kinder, les noves barreres són d’una altra naturalesa: les dimensions de la seva empresa (d’uns 300 treballadors), o el fet que és un mercat en el què competeixen grans companyies de serveis integrals entre les quals és difícil fer-se un lloc. La via d’entrada en aquests sectors, explicava Kinder, ha estat sempre “des de dalt”, és a dir, assumint grans reptes tecnològics. Un exemple és el fet de derivar activitats de recerca i desenvolupament tot concentrant aquesta activitat sota un denominador comú anomenat KES (Knowledge Enabled Services). Bàsicament, tal i com ho explicava Carles Kinder, es tracta d’adaptar la tecnologia que aplicaven per a l’Agència Espacial Europea a les necessitats de les empreses dels nous sectors a què s’encaminaven. Com a exemple, Kinder citava el cas en què canviant els inputs dels algorismes que aplicaven per a optimitzar la vida dels satèl.lits, la mateixa tecnologia podia servir per preveure els perfils de consum dels clients d’una entitat bancària o preveure possibles fraus en l’ús de les targetes electròniques. Així doncs, l’entrada en els nous sectors s’ha aconseguit amb l’oferta d’un producte diferenciat, ja que com dèia Carles Kinder la seva empresa no tenia ni el tamany ni la possibilitat d’oferir serveis integrals. Després d’aquesta exhaustiva reflexió sobre l’evolució de GTD , les conclusions a què arriba Carles Kinder es poden resumir de la següent manera: Tot i no ser en principi una empresa amb un bussiness plan excelent, van anar-se anticipant al riscos i analitzant estratègicament els sectors per identificar oportunitats. Van mantenir sempre la visió a mig termini i l’aposta per ubicar-se en posicions que els poguessin donar avantatges competitives. Les claus d’aquest procés, segons ell mateix explicava, van ser les següents:

• Un lideratge intern clar, que es veia facilitat donades les dimensions mitjanes de la seva empresa. Lideratge tant de recursos interns com de l’equip humà, al que cal estimular constantment.
• Reinvertir recursos i temps en processos de Recerca i Desenvolupament per aconseguir una millora constant en el coneixement de la tecnologia.
• Participar activament en els programes institucionals, especialment en els programes de recerca europeus, ja que, a més d’aconseguir co-financiació per als projectes de recerca, permeten establir xarxes de col.laboració i competència amb altres companyies europees.

Per altra banda, els factors exògens no van suposar, segons Carles Kinder, gaire ajuda per a la realització dels seus projectes. Analitzant la situació de les polítiques econòmiques de Catalunya, Carles Kinder va identificar els factors que relenteixen la creació de noves companyies com la que ha acabat sent GTD:

• Una política industrial orientada a captar inversions de grans multinacionals extrangeres, que generin un cert efecte multiplicador sobre el teixit local, però sense contemplar una política industrial sectorial.
• Absència de polítiques clares de foment de la Recerca i el Desenvolupament.
• Absència de polítiques clares d’utilització de recursos públics per generar desenvolupament tecnològic.
• Absència de grans companyies que renovin el teixit industrial de Catalunya, cosa que sí succeeix per exemple al País Vasc, on grans companyies com Iberdrola han optat per proveir-se dels seus serveis tecnològics en empreses del seu entorn, afavorint així l’aparició i el creixement d’empreses de serveis tecnològics al País Vasc. Segons Carles Kinder, en aquest cas Iberdrola ha aconseguit proveir-se del mateix servei a mig termini que li hauria ofert la General Electrics d’Estats Units, però disposant de tecnologia pròpia i d’un entorn tecnològic que li facilitarà evolucionar en els seus sistemes.
• Absència de pràctiques de cooperació entre les empreses.
• Absència d’una visió empresarial a llarg termini, cosa que suposa una limitació per certes planificacions estratègiques.

Carles Kinder va concloure la seva reflexió indicant que el repte de GTD Ingeniería de Sistemas y de Software consisteix desde els seus inicis en fer, des d’una mitjana empresa, una evolució cap a un posicionament competitiu en el qual la fortalesa resideixi en el coneixement, i sobretot, en que aquest coneixement resideixi en la companyia més que no pas repartit entre els seus membres.

Segons Rosa García, Espanya afronta grans reptes per aconseguir que el procés de globalització i la recent ampliació de les fronteres de la UE no impedeixin que el país sigui competitiu dins el mercat internacional. En aquest nou context, Espanya competeix amb països on els professionals cobren sous inferiors a la mitjana espanyola, i que tanmateix compten amb un elevat nivell educatiu. De fet, entre els països comunitaris, només Malta té un índex menor que Espanya d’alumnes que hagin acabat l’ensenyança secundària. Davant d’aquesta situació, la competitivitat de les empreses espanyoles no pot basar-se ja només en els costos , sinó en donar valor afegit als seus productes. La Recerca i el Desenvolupament (R+D) es converteixen doncs en la nova moneda de canvi. Aquesta nova Societat del Coneixement, que segons va reconéixer Rosa García ja no és un fet llunyà sinó una realitat, requereix una reflexió sobre què necessita Espanya per a poder integrar-s’hi plenament. El punt de vista de la delegada en aquest sentit s’articula en dues fases:

1. A curt termini Primerament cal atendre la necessitat de les Petites i Mitjanes Empreses espanyoles (PIMES). Les grans empreses tenen suficient capacitat de reacció i d’inversió en R+D, però en el cas de les PIMES cal resoldre la manera en què s’adaptaran a la Societat del Coneixement. Paral.lelament, el govern ha d’apropar-se també a aquesta nova realitat tenint en compte l’atenció als ciutadans i a les seves necessitats.
2. A llarg termini Segons Rosa García, hi ha 5 punts importants a tenir en compte per a què, a llarg termini, s’aconsegueixi un correcte desenvolupament de la Societat del Coneixment a Espanya.
   • L’educació En primer lloc està el fet que Espanya té un dels percentatges més baixos d’inversió pública en educació respecte a la resta de països de la UE. Paral.lelament, i tenint en compte que els alumnes són els futurs professionals i investigadors del segle XXI, cal posar atenció a les habilitats que volem que desenvolupin els alumnes al llarg de la seva vida escolar, perquè, segons va afirmar Rosa García, “la qualitat de la ensenyança no s’ha de mesurar segons el nombre de PCs que hi ha per alumne”.
   • Recerca i Desenvolupament (R+D) Segons les xifres presentades per Rosa García, Espanya inverteix el 0.9% del PIB en Recerca i Desenvolupament, mentre que la mitjana europea es situa en el 1.9% i la inversió d’EEUU supera el 2%. Alhora, afirmà que “la inversió anual en R+D de Microsoft és de 7000 milions de dòlars”. Tenint això en compte, considera que és molt important que s’inverteixi a Espanya en la creació d’un “cercle virtuós” els beneficis del qual ha pogut comprovar a EEUU. Aquest sistema permet que les petites i mitjanes empreses que no poden invertir per elles mateixes en R+D puguin comptar amb grups d’investigació de la Universitat. El producte resultant es comercialitza desde les empreses convertint així el coneixement generat a la universitat en riquesa. Els impostos derivats de l’activitat de l’empresa han d’ ésser redireccionats pel govern novament cap a la Universitat, on es poden realitzar aleshores investigacions teòriques de les quals en poden sorgir nous productes comercialitzables per a les petites i mitjanes empreses.
   • Reformes en la legislació Primerament Rosa García va fer una reflexió sobre el paper de la Propietat Intelectual en la societat espanyola actual. Segons la seva opinió, a més de reformes legislatives en aquest àmbit, és necessari canviar l’actual concepció de la ciutadania sobre els drets d’autor, per a que la pirateria deixi d’ ésser un costum socialment acceptat. El segon tema en què la legislació ha d’adaptar-se a les noves formes de comunicació és la seguretat en el món digital. Cal regular la circulació de dades i garantir la privacitat com a mesures indispensables per a protegir l’usuari.
   • El software lliure L’actualitat del debat sobre l’anomenat “sofware lliure” va portar Rosa García a donar la seva opinió com a membre d’una de les empreses de software més competitives del mercat. Segons va afirmar, “si es posa el software al centre, qui guanya és el software, i qui perd és el ciutadà o client”. Aquesta afirmació també feia referència al fet que hi hagi dictats guvernamentals sobre el software que cal utilitzar en determinades àrees públiques, com és el cas de la comunitat d’Andalusia, on recentment s’ha imposat la utilització de Linux com a software educatiu. Per a Rosa García, només el client ha de decidir sobre el software que utilitza, i ho ha de poder fer tenint exclusivament en compte les seves necessitats com a usuari.
   • Generar un mercat propi L’últim dels 5 punts presentats fa referència a la necessitat de crear un mercat propi de Tecnologies de la Informació a Espanya. Segons la seva opinió, un mercat propi resulta necessari per a què els professionals puguin desenvolupar les seves capacitats dins del país, afavorint d’aquesta manera la integració d’Espanya en la Societat del Coneixement.