La formació de qualsevol govern, ja sigui d’àmbit nacional o estatal, comporta, que tothom hi acabi dient la seva, en funció del punt d’observació que cadascú tingui. Si aquest és proper a les posicions del govern, les crítiques cap el nou executiu seran mínimes o pràcticament inexistents. Per contra, si l’observador es troba més alineat amb l’oposició, les possibles qualitats del nou executiu passaran inadvertides i no tindran cap importància. En qualsevol cas, el què seran pros per a uns poden ser contres per als altres i a l’inrevés. Com sempre passa en la vida, entre aquests dos punts extrems, hi ha molts altres punts possibles des dels quals es poden observar les coses d’una manera més desapassionada, que no vol dir pas que siguin neutrals. I és des d’un d’aquests possibles i diversos punts d’observació, que hauria de ser relativament fàcil descobrir alguns dels pros i dels contres que el nou executiu estrenat aquesta setmana a Madrid presenta. Ningú no hauria de discutir que un dels pros del nou executiu ve definit per un fet doble, sense precedents en la nostra història: d’una banda, que més de la meitat de les carteres ministerials siguin encapçalades per dones i, de l’altra, que sigui també una dona la que ostenti la màxima responsabilitat al capdavant del Ministeri de Defensa. Un altre dels pros hauria el trobaríem en què d’entre els ministres n’hi hagi dos que són catalans i que ostenten, a més, carteres denominades d’Estat, com ho són les de Defensa i la de Treball. I encara un tercer pro, el tenim en el compromís contret pel president del govern d’apostar decididament per fomentar la recerca com a motor principal de la nostra economia. Comença a ser hora que deixem de militar en la categoria de l’economia del totxo i apostem per ingressar en el club selecte de la recerca puntera en l’àmbit científic. Sortosament el nostre país disposa d’una bona nòmina de recercadors i recercadores que poc té a envejar en alguns cassos, amb la d’altres països i amb uns centres de recerca de primer nivell i referència. Per cloure aquesta primera relació d’urgència de pros que presenta el nou executiu, podríem afegir-hi la combinació de joventut i experiència entre els seus components. Anem als contres; uns contres que, des de Catalunya, prenen segurament una especial dimensió. Costa d’entendre que després dels resultats obtinguts pels socialistes a Catalunya en les darreres eleccions generals, la presència de ministres catalans en el govern sigui exactament la mateixa que en l’anterior legislatura. De la mateixa manera costa comprendre que una ministra com la senyora Magdalena Ýlvarez, continuï en l’executiu al capdavant del ministeri que la va fer famosa a Catalunya i no precisament pels seus encerts gestuals i verbals. Amb la suma d’aquestes dues apreciacions, hom pot acabar tenint la sensació que en comptes d’haver-se tingut en compte l’aportació de Catalunya en l’èxit electoral de Rodríguez Zapatero fins a catapultar-lo de nou a la presidència del govern, sembla se’ns hagi acabat per carregar els neulers de la pèrdua de vots que el PSOE va tenir en la resta de l’Estat. Evidentment és una percepció que, en tot cas, caldrà polir en el futur. Ara com ara, però, la composició del nou govern no sembla especialment apropada als interessos de Catalunya i, d’alguna manera, tampoc no deixa en un bon lloc el govern que presideix José Montilla. I si amb la presidència del govern de Catalunya per part de Maragall les relacions entre els presidents dels executius espanyol i català no va ser la millor possible, tampoc ara, en què Catalunya està presidida per José Montilla, dóna la sensació que el president del govern espanyol tingui en compte del tot la bona governança a Catalunya i fer passos i gestos per reforçar la tasca d’un govern progressista al qual li han caigut al damunt les conseqüències d’oblits i de feines no fetes a temps al llarg de molts anys. Caldrà estar atents. Publicat a Diari de Sabadell, el 17 d’abril de 2008

Quan ens plantegem la necessitat d’un canvi pel que fa referència a la Universitat, és perquè estem fortament convençuts que aquesta ha d’esdevenir una peça clau per la societat del coneixement. El canvi que cerquem ha de permetre situar la Universitat com una palanca de l’economia del coneixement, com el ressort principal de competitivitat i de projecció cultural d’una societat. L’inventari de respostes que resoldrien la qüestió plantejada és el següent: 1. Sí (des de dins però sentint la pressió d’una societat més compromesa amb la Universitat). 2. Sí (amb lideratge, molt lideratge, un bon sistema de lideratge i amb il•lusió). 3. Sí (amb visió, estratègia clara i competències d’innovació). 4. Sí (teixint coalicions internes que superin una certa tendència natural al bloqueig corporatiu). 5. Sí (amb comunicació a més de lideratge). 6. Sí (amb una gran competència directiva, amb talent en la direcció gerencial). 7. No (sense risc, sense tocar interessos personals o de grup a vegades molt arrelats). 8. No (sense gestionar una àrdua resistència al canvi, que desgasta i s’eriça fàcilment). 9. No (perdent-nos en la burocràcia administrativa davant qualsevol iniciativa nova). 10. No (amb un tempo de presa de decisions propi de principis del segle XX). 11. No (sense capacitat d’enfrontar-se a la demagògia estamental o a l’animadversió a qualsevol cosa que respiri presència de l’empresa). 12. No (instal•lats en el victimisme, sense voluntat emprenedora, pensant que tot depèn de les lleis, dels reglaments que fan els altres o tan sols del pressupost que arriba de les administracions públiques).

A principis del mes de març del 2008, coneixíem que les inversions que han situat a Espanya com un dels líders mundials em producció d’energia elèctrica per via eòlica donava el seu fruit, el dia 4 a les 4 de la tarda es superaven els 10.000 MW cobrint el 28% de la demanda elèctrica, la resta fins els 34.185 MW requerits foren generats en un 25% per centrals de cicle combinat, un 20% amb energia nuclear, un 14% amb centrals de carbó i un 2% amb energia hidràulica, sens dubte, una bona noticia però que no amaga la dependència de les condicions climatològiques, el forts vents permeten assolir aquesta significativa xifra, ni l’important percentatge de generació en base a la combustió de residus fòssils, que genera CO2, una generació contaminant a la que es suma la immensa majoria de vehicles a motor que consumeixen derivats del petroli. Un petroli que dia a dia incrementa el seu preu com han comprovat els milions de conductors que, en les vacances de setmana santa, al omplir el dipòsit dels seus vehicles han pagat entre 6 i 12 euros més que l’any passat. Aquesta era sols una de les evidencies del fort increment del preu de l’energia que certifica que vivim una època de fortes tensions energètiques motivades per la petrodependència, i el fort increment de la demanda procedent dels països emergents amb creixements econòmics molt importants, com queda palès que a la Xina entre el 2002 i el 2006 el consum per càpita d’energia primària passes de 0,83 a 1,3 tones equivalents de petroli, o a la India de 0,32 a 0,37, unes xifres importants però encara llunyanes al consum per càpita dels EEUU, que si be ha disminuït es situà en 7,77 tones al 2006, o a les 4,1 de la Unió Europea. Una demanda que ha posat el preu del barril de petroli per damunt dels 100 euros, si be al tancament de la setmana el preu retrocedia arrel de les ombres sobre el creixement econòmic global. Un alt preu del barril encara no plenament percebut per nosaltres atès el canvi del dòlar amb l’euro, que també ha assolit màxims històrics 1,55 dòlars per euro, un fet que comporta que pels països de la zona euro el increment sigui molt inferior. Si considerem els 81 dolars que costava el barril mig any enrere i el canvi euro dòlar de 1,39 del setembre, constatem que mentre qui paga en dòlars el barril el preu s’ha incrementat un 25%, mentre que a la zona euros sols un 12%. És coneguda la importància de l’energia pel desenvolupament social i econòmic, ja que és el que permet assolir alts valors de productivitat, possibilita la mobilitat i les comunicacions, atorga habitabilitat i comoditat, i marca diferencies fonamentals entre els que la tenen garantida i accessible i aquells que encara tenen series dificultats per accedir-hi. Certament el creixement del consum energètic incideix negativament en el medi ambient, arrel de l’ increment dels gasos d’efecte hivernacle per l’elevat percentatge que s’obté en base a la combustió de residus fòssils, el baix percentatge d’ energies renovables i, malauradament, els recels que genera l’energia procedent de la combustió nuclear pels seus residus i greus episodis com el de Chernobil. Però l’energia és un be indispensable i creixent, originat no sols pel desenvolupament de grans àrees del planeta, sinó també per l’ increment de la població mundial, sols cal recordar que en els darrers 50 anys s’ha duplicà, superant els 6.000 milions i, encara que la tassa de natalitat ha baixat al 1,2%, al ritme actual al 2050 es poden sobrepassar el 9.000 milions. Es cert que el creixement del consum energètic genera trastorns mediambientals, i també és cert que sense energia no hi ha vida. El nostre cos per mantenir-se viu necessita convertir els nutrients amb l’energia vital, i l’espècie humana s’ha desenvolupat a l’aprendre a canalitzar energies alienes per incrementar les seves capacitats. Podem constatar que en la mesura que s’incrementa el benestar i el desenvolupament personal i col•lectiu les necessitats energètiques creixent, ho certifica el consum mig anual per càpita dels països de la OCDE que sobrepassa els 8.053 kWh, en contrapunt al gairebé els 80 kWh dels països menys desenvolupats. Per a molts ens queda lluny la utilització de la llenya per escalfar-nos, alimentar-nos, il•luminar la foscor, i fabricar eines; o requerir d’animals per desplaçar-nos o millorar el rendiment de la terra, encara que centenars de milions de persones encara esta en aquest estadi. La millora de la qualitat de vida ha estat possible mercès a eines i màquines més i més complexes que consumint energia permeten fer més amb menys esforç i amb més rapidesa. La qualitat de vida en un mon globalitzat, tecnificat, hiperproductiu i massificat, requereix de creixents quantitats d’energia. El problema rau no sols en estalviar, que cal fer-ho i és possible, sinó també en com obtenim la quantitat d’energia requerida, i amb quins recursos energètics. Uns recursos que han de trencar tant la dependència del petroli, que queda palesa amb les més de 3.500 milions de tones anuals requerides en l’actualitat en contrapunt al poc menys del milió de tones produïdes al 1880, com l’hegemonia de la producció de recursos energètics concentrats actualment en un 70% a Orient Mitjà, els Estats Units, i l’antiga Unió Soviètica, i un 15% a Veneçuela, Mèxic i Xina. La UE en general, i Espanya en particular que importa el 80% del seus recursos energètics, són clarament regions energèticament dependents, ja que s’importa gairebé la totalitat del gas i del petroli que requereixen. Cal acceptar que l’elevat preu de l’energia no és conjuntural, ja que el desitjable desenvolupament dels països endarrerits i l’augment de la població mundial incrementaran la demanda a pesar del camí a recórrer en l’eficiència en el seu ús que comportarà importants estalvis en els països desenvolupats. Un bon exemple és el pla d’acció aprovat per la Comissió Europea amb la finalitat de que els europeus consumim un 20% menys d’energia fins a l’any 2020, un fet requerit si considerem que sols l’estand-by dels aparells de la U.E. consumeix, en un any, una quantitat d’energia electricitat similar al consum anual de Centreamericà. Per fer-ho hi cal crear hàbits d’estalvi i usar aparells més eficients, substituir les bombetes de llum incandescent, desconnectar els aparells electrònics quant no s’utilitzen, descongelar amb més freqüència, apagar la pantalla del PC, les impressores, fotocopiadores i escàners, emprar menys els ascensors, o fitxar la temperatura escaient sense exagerar en fred o calor. Es pot concloure que l’energia és un element cabdal, al igual que l’aigua, però que a diferencia d’altres recursos basics es pot obtenir de moltes fonts, si be d’algunes amb més esforç i cost que altres. Cal dons actuar per una triple raó; la primera per garantir aquest bé indispensable per la qualitat de vida i el progrés; la segona per disminuir la petrodependència, que és reduir l’agressió constants permanents i sostinguda a l’ecosistema i al futur; i en tercer lloc, assolir un raonable grau d’autonomia i no dependència en un bé que, ens agradi o no, generarà tensions creixents, al igual que l’agua, i es mantindrà en alts preus arrel de l’increment de la demanda. En conseqüència, ens cal dir SÝ, en contrapunt a dir NO. Un sí fonamentat en l’equilibri entre risc i seguretat, un sí pel progrés enfront de l’estancament, un sí en la confiança en l’home i les seves creacions i un no a la por a l’avens tècnic i científic. Un sí al desenvolupament sostenible, i un no al retrocés quan la font energètica no era altra que la força animal pròpia o la dels animals domesticables. I aquest si obliga a afrontar el repte que és a la vegada un desafiament i una oportunitat. Per tant, cal treballar i implantar també fonts energètiques estables no sotmeses a situacions climatològiques canviants o a conjuntures globals no propicies, quelcom que no es pot garantir solament amb l’esperançador augment de les energies renovables. Cal no renunciar a cap font energètica neta, acceptant l’energia nuclear per generar energia elèctrica, avui per avui la més neta en el seu ús, fàcil de transportar, convertir en energia calòrica, cinètica i magnètica; cal també potenciar la recerca aplicada per facilitar l’increment de l’autonomia energètica personal, usant energia solar, eòlica, i geotèrmica a nivell domèstic; també avançar en alternatives als motors d’explosió basats en el petroli o biocombustibles, mitjançant motors elèctrics, i prestant especial atenció tot esmerçant esforços en fer possible el perfeccionament i domini dels motors d’hidrogen. L’abordament i resolució d’aquesta problemàtica, que obliga actuacions a llarg termini, requereixen del comprimís dels poders públics i la precisió de la ciutadania fruit de prendre consciencia de la seva importància, gràcies a la tasca informativa i didàctica dels mitjans de comunicació. Conseqüentment els mitjans de comunicació, i aquells que generen opinió, no poden relegar a segon terme els problemes clau pel futur, com són els energètics. Han de prestar-li especial atenció i informar explicar alternatives i les implicacions d’actuar o no actuar. Una tasca complicada que obliga a extremar la prudència tot alliberant-nos de les cargues arrelades en la por, l’angoixa i els vell prejudicis. Un projecte a llarg termini convençuts que la resolució del problema és possible i que aquesta recau en tots, però també sabem que és l’Administració dels recursos públics i la governabilitat del país qui té que fer-les possible, trencant els tòpics que ens portem al immobilisme i a la decadència. Antoni Garrell i Guiu. Asociado al Cercle per al Coneixement, Director General Fundación per l’ESDI. 23 de març de 2008. Aquest article fou publicat conjuntament el 2 d’abril amb el diari Diari de Sabadell , tambè una versió reduïda d’aquest article fou publicat al diaria e-noicies el dia 29 de març amb el títol l’energia: un problema a resoldre, un clic aquí per accés a e-noticies

Después de semanas de campaña electoral, época donde las políticas se paralizan y todas las actuaciones se focalizan a alcanzar o renovar la confianza de los electores, en especial la de los que con su indecisión la prolongan y justifican, ha llegado de nuevo la hora de reanudar el contacto con los problemas reales y en especial aquéllos que la economía globalizada, la sostenibilidad, la liberalización y la fragilidad de los mercados exigen. Unos problemas suficientes conocidos que requieren una optima formación de los ciudadanos; un alto nivel de investigación y de innovación encuadrado la necesidad de garantizar que el resultado científico se convierta en PIB; apoyar la cultura emprendedora y el espíritu empresarial; garantizar la competitividad del territorio y la ocupación los ciudadanos; preservar la calidad de vida y el medioambiente; y disponer de óptimas infraestructuras para facilitar la movilidad de las informaciones, los productos y las personas. Unos desafíos conocidos pero que es preciso recordarlos puesto que los resultados obtenidos no son buenos y dibujan sombras e incertidumbres al futuro. Unas problemáticas que se sobreponen a otras que parecían, hace unos años, ya superadas como son la energía y el agua, dos aspectos fundamentales, que desgraciadamente no se afrontan de forma contundente para solucionar las carencias de hoy y las demandas crecientes del futuro; y, también, unos desafíos que han sido, son y serán motivos de desacuerdos, tensiones y conflictos. Una evidencia de las tensiones generadas por el agua, es la polémica generada la semana pasada en Cataluña por el descubrimiento de unas señalizaciones que podían indicar la puesta en marcha de un proyecto para intercomunicar la cabecera del río Segre con la cuenca del Llobregat a traves del Túnel del Cadí, una obra no compleja que llevaría, desde la Cerdaña a Barcelona, agua de alta calidad para ayudar a paliar la grave situación actual aunque no resolvería el problema de su suministro. Una obra que aunque recoja el agua de la Cerdaña implica tomarla del Ebro, ya que el río Segre pertenece a la Cuenca hidrográfica del Ebro, y por ello se requiere la autorización de su Confederación Hidrográfica, en este caso, como otros muchos, las decisiones pasan por Madrid. Con independencia de la critica situación actual originada por una grave sequía, que esta obligando a llevar agua con camiones cisterna a algunos pueblos de Cataluña, y a limitar el consumo a 50 litros por día y persona; una cantidad considerada por la Organización Mundial de la Salud como cantidad mínima adecuada por el consumo humano si bien no permite desarrollar la agricultura, pone en dificultades a la industria, e impide conservar los ecosistemas acuáticos. El problema del agua es algo estructural que viene de lo lejos y que afecta a amplías zonas del planeta. No podemos ignorar las tensiones sociales, y los graves enfrentamientos, por el control del agua que han existido y que existen; sirvan como ejemplos las luchas entre Siria e Israel por el Altos del Golan, originadas por su importante depósito de agua, o los conflictos para controlar los recursos hídricos de los ríos Eufrates y Tigres, que nacen en Turquía y son controlados por Siria e Irak; o las tensiones entre Etiopía, donde nace y se nutre el Nilo, y Sudán y Egipto, sin olvidar los problemas a lo largo del río Yang-Tsé, o los movimientos militares entorno del inmenso y extenso acuífero Suramericano Guaraní que se extiende desde Brasil a la Pampa Argentina. Pero al pensar en el agua es preciso recordar que más de 1.100 millones de personas no tienen agua potable, y que anualmente centenares de miles de personas mueren de enfermedades relacionadas con el agua y la falta de higiene, o que casi el 80% de las enfermedades de los países subdesarrollados están relacionadas con la falta o calidad del agua. Un hecho que sorprende si consideremos que el agua cubre casi el 80% de la superficie del planeta aunque aproximadamente sólo el 2% del agua es apta por el uso doméstico, agrícola o industrial, este es el autentico problema. Podríamos afirmar que no falta el agua, el problema es la sal. El agua no es solo un bien indispensable, es una necesidad vital, consecuentemente un derecho fundamental y un recurso estratégico que incrementa su importancia al considerar el aumento de la población mundial y la concentración en grandes ciudades, una concentración que ha hecho que a lo largo del siglo XX la población urbana se multiplicase por 10, mientras que la rural solamente se duplica. Hoy casi 3.000 millones de habitantes, casi el 50% de la población mundial, viven en zonas urbanas, lo que obliga a trasladar grandes cantidades de agua de un lugar a otro ya que los recursos hídricos locales, superficiales o subterráneos, no son suficientes cuando las lluvias no acompañan, ignorarlo y no generar las infraestructuras que lo hacen posible no solo se algo inadmisible, sino que frena el desarrollo y puede condicionar el progreso y el bienestar. Cataluña, al igual que el mundo en su totalidad, no puede ignorar la problemática del agua i la búsqueda de soluciones, tiene que optimizar sus usos, reciclar y reutilizar, pero también tiene que disponer de la capacidad de mover el agua entre las diversas cuencas de forma radial y bidireccional, tiene que disponer de canalizaciones desde las zonas con suficientes recursos hídricos, sin renunciar al trasvase desde el Ródano que al llegar Bellcaire, al inicio del delta, lleva casi todo el año 1.710 m3/s, y a la vez tiene que disponer de la capacidad de desalar el agua del mar, ya que existe tecnología suficiente para hacerlo eficientemente, aunque con un importante consumo de energía, y produciendo gran cantidad de salmuera que se debe tratar adecuadamente por no afectar el ecosistema marino; un buen ejemplo es la planta desalinizadora en Ashkelon, en el sur de Israel, que produce 100 millones de metros cúbicos de agua al año, a un coste de 53 centavos de dólar el metro cúbico, y suministra agua además de 1,5 millones de personas. El agua es un elemento esencial para la vida, que ha generado guerras en el pasado y que se esta convirtiendo en un bien escaso generador de tensiones territoriales y hostilidades crecientes. Pero es un problema que tiene solución si se establece políticas y prioridades adecuadas que, -sin renunciar a darle más de un uso, aunque los habitáculos y las instalaciones actuales lo dificulten-, permitan mover el agua potable existente hacia donde se necesite y a la vez se potabilice el agua marina, aunque todas estas medidas requieren de importantes cantidades de energía, pero éste es otro problema que hay que afrontar, y de significativas inversiones, unas inversiones que son plenamente abordable si consideremos que la desalinizadora a la que antes hacía referencia costó unos 250 millones de dólares, más o menos lo mismo que 3 o 4 cazas ligeros F-16, pero el gasto militar es se mueve por lógicas y prioridades distintas. Antoni Garrell i Guiu. Asociado al Cercle per al Coneixement, Director General Fundación per l’ESDI. 17 de març de 2008 _______________ Este artículo fue publicado simultáneamente el 17 de marzo en el periódico digital e-notices, y el 22 de marzo en el Diari de Sabadell . Versión en Catalán del articulo se adjunta en información relacionada al articulo.

Al inicio de la crisis financiera que apunta puede ser de abasto global se evidencian aquellos perfiles profesionales que son estrictamente necesarios para facilitar la salida de la crisis compitiendo en un mundo globalizado -en el cual el conocimiento fluye libremente-, donde se precisa disponer de productos y servicios de alto valor, diferenciales y que aporten, a quien los adquiere, un retorno mayor al de las expectativas que tenia en el momento de su adquisición. Productos complejos que deben evolucionar y renovarse constantemente apoyándose en las oportunidades que el progreso científico y tecnológico posibilita, y en la capacidad del diseño que, comprendiéndolos, los interioriza e incorpora a los productos. Un progreso técnico-científico que está disponible, casi por igual, para todas las personas formadas, con acceso a las redes de intercambio de saber y aquellas empresas con talento, capacidad y voluntad de acceder a los mercados globales. La única diferencia entre organizaciones reside en la capacidad de comprender sus potencialidades y usarlo en el proceso continuo de diseño e innovación. Es en este contexto, donde el capital humano de las organizaciones se convierte en el elemento fundamental y donde surge la necesidad del diseño y, consiguientemente, de diseñadores. Diseñadores sin duda especializados, pero también diseñadores dispuestos a trabajar con conocimientos y equipos heterogéneos, preparados para actuar con un alto nivel de autonomía y compromiso, y capacitados para abordar proyectos cada vez más complejos o aplicaciones integrales de diseño en los entornos de marca y comunicación. Proyectos que requieren una eficiente gestión tanto del saber y recursos usados, como del proceso de diseño, considerando la totalidad de las disciplinas que intervienen, de tal manera qué interactuando entre ellas consiguen los mayores logros y cumplir las expectativas. Así pues el desarrollo social y económico, y la requerida competitividad de los productos y servicios ofertados por las organizaciones, exige diseñadores que sean no sólo innovadores, creativos y que dominen los métodos asociados al diseño, sino también que sean capaces de trabajar en equipo, y leales en la asunción de la requerida iniciativa y el compromiso; personas con voluntad de ser pioneros en la exploración de nuevas ideas y oportunidades; abiertas a los nuevos métodos de interacción; constantes y metódicos en la búsqueda de la mejor idea y solución; y muy especialmente con capacidad para organizar y gestionar proyectos complejos, asumiendo la responsabilidad de la interacción y el liderazgo. Un perfil profesional que es conocido como diseñador multidisciplinar y que surge, consecuentemente, del hecho de asumir en plenitud la complejidad existente y el potencial de los avances técnicos, científicos y cambios sociológicos, aspectos que obligan a que la mejor solución busque un enfoque multidimensional que no delimite y reduzca las posibles soluciones. Disponer de esa tipología de diseñadores exige una formación en diseño, un perfil profesional, que se aleja de la híper especialización que caracteriza “a los que saben muy bien su mínimo rincón del universo; pero ignoran de raíz todo el resto”, utilizando palabras de Ortega y Gasset. Personas en cuya formación no se pierde la unidad del saber y se posibilita la compresión del todo, abriéndose las oportunidades de la especialización en el trascurso de la carrera profesional. Unos profesionales que, al incorporarse a las empresas, permiten alcanzar la necesaria coherencia entre los requerimientos de propósito general y los específicos de todo producto, e implantar y aplicar las herramientas de gestión del diseño que aumentan la productividad al optimizar las relaciones entre el cliente y los profesionales que concretan los requisitos, aportan las ideas e implementan la solución. Diseñadores multidisciplinarios que actúan como catalizadores de la creatividad y gestores del proyecto, del equipo y del proceso de diseño, facilitando a la vez la toma de decisiones, reduciendo los costes y asegurando la coherencia entre las diversas fases del proyecto. Un perfil de diseñador que requiere una formación estética, creativa y proyectual, con un buen nivel de gestión de las múltiples disciplinas que convergen en la tarea común que configura el proyecto multidisciplinar. Por ello su formación debe buscar el equilibrio entre 3 bloques. El primero incluye los conocimientos de las diversas disciplinas del diseño, tales como interiorismo, comunicación visual, gráfico, interactividad, Web, audiovisual y multimedia, producto, textil e indumentaria, etc.; el segundo los conocimientos asociados a los conceptos y herramientas de gestión de proyectos y del diseño en el contexto del sistema empresa en que se ejecutan; el tercero corresponde al conocimiento de los modelos de organización, dirección y gestión de equipos humanos heterogéneos en los que interactúan especialistas en diseño y de otras disciplinas. Un conjunto de conocimientos que deben aportar el nivel óptimo de formación para tomar en consideración la totalidad de los requisitos técnicos, sociales, culturales y económicos, y consecuentemente definir las características del producto desde una perspectiva visual, formal, tecnológica, de uso, constructiva, diferencial,…; garantizando el equilibrio entre todos ellos para cumplir el propósito ultimo o función. Se puede sintetizar indicando que el diseño multidisciplinario, desarrollado por profesionales altamente creativos y con dotes de gestión y liderazgo, tiene por misión facilitar la interacción de disciplinas diversas con la finalidad de lograr la excelencia a lo largo de la vida útil de todo producto o servicio; cuidando además de alcanzar la eficiencia y eficacia en la gestión del proceso y los recursos humanos que intervienen. Una profesión clave gracias a su formación transversal, acorde con la demanda asociada a la economía del conocimiento, y a la necesaria evolución permanente de acuerdo a las exigencias sociales, a las posibilidades derivadas de los avances del saber. Antoni Garrell i Guiu Marzo de 2008 President del Consell Assessor del Cercle per al Coneixement