Des del 1889 en que a Paris es celebrà el “Congrés Obrer Socialista de la Segona Internacional” establint-se l’1 de maig com a dia internacional dels treballadors, moltes coses han variat, al menys pel món occidental i els països desenvolupats, amb el reconeixement de drets i el notori augment de les prestacions i les cobertures socials. Però aquest primer de maig, el mercat laboral comença a sentir amb força la greu crisi econòmica que dia a dia es fa més palesa, encara que alguns continuïn dient que no estem en crisi tot afirmant que sols és una forta desacceleració del ritme de creixement i que l’economia espanyola i europea estan preparades per afrontar les problemàtiques que és pressenteixen. Sigui quin sigui el mot que s’utilitzi, el que és cert és que la ‘desacceleració’ ha arribat amb virulència al mercat laboral, amb un increment de 246.000 aturats al primer trimestre portant la taxa d’atur fins el 9,63% de la població activa, un punt més que l’any passat i molt superior a les mitjanes dels Estats de la Unió, (7,1% en la zona euro, i 6,7% en la Unió Europea dels 27), una taxa sols superada per Eslovàquia amb un 9,8%. Unes dades que posen a Espanya con l’Estat de la Unió amb l’augment més gran d’aturats en els darrers 12 mesos segons indicà la Oficina d’Estadística Comunitària. L’atur i la disminució de l’activitat econòmica han portat finalment al govern de l’Estat, sense emprar la paraula crisi, a rebaixar les previsions de creixement pel 2008 en vuit dècimes, situant-la en el 2,3%, i a assumir que la recuperació no arribarà fins el 2010 amb un creixement esperat del 2,8%. La no acceptació de la crisi comporta la no assumpció de que el model econòmic està exhaurit i que cal abordar la vertebració del nou. En definitiva, no s’assumeix que les necessàries accions conunturals per afrontar la crisi i minimitzar el seu impacte sobre el sistema productiu, conseqüentment l’ocupació, i sobre les famílies, s’han d’acompanyar d’aquelles polítiques estructurals de llarg termini que ens condueixin cap a un model més robust i menys subjecte a les turbulències periòdiques. Un model més robust comporta la posada en marxa de reformes i actuacions estructurals per avançar significativament en innovació, en la col·laboració dels centres de recerca amb les empreses, en ajustos al mercat laboral, en assolir la productivitat, en vertebrar les noves bases de generació de valor, i el suport als emprenedors, unes actuacions que sols s’efectuaran si s’accepta que la situació no és sols una desacceleració per causes de problemes externs i d’abasts, sinó una crisi arrelada també en un model caracteritzat per una alta inflació, un baix nivell de productivitat i transferència de coneixements cap el sistema productiu, i manca d’esperit emprenedor. Cal doncs exigir que s’actuï simbiòticament amb determinació en el curt termini i amb ambició en el llarg. Una determinació i ambició que requereix del lideratge que li pertoca a les administracions; afavorir i fomentar l’esperit emprenedor; i l’esforç col·lectiu focalitzat en unes fites concretes. Malauradament aquestes fites i el model de futur no ha estat explicat, però de ben segur que no es pot sustentar en la construcció i sí amb els nous coneixements i les tecnologies que doten d’intel·ligència a les màquines i als instruments que convertint-se en perifèries o protèsis humanes permeten assolir grans avenços. Un futur que es mourà amb escenaris energètics diferents, amb forts canvis mediambientals, amb tendències migratòries creixents en un món superpoblat i amb grans desequilibris. Un futur que obliga a apostes sèries i precises en aquells camps en els quals tenim sòlides bases per construir un nou model econòmic, que sense renunciar al pilar d’avui en generem de nous: Robòtica; telecomunicacions; energia; alimentació; biotecnologia, bioenginyeria i salut; aeronàutica, o disseny són alguns d’aquests camps. Un model de desenvolupament de futur que no està dibuixat, i si ho està no és àmpliament conegut i assumit, un fet que genera desorientació i no permet que sigui ara abordat, oblidant que és en èpoques de desacceleració i crisi quan cal construir els models que donaran fruits en les èpoques de bonança, sabedors que les crisis obren noves oportunitats per tota societat amb capacitat d’emprendre i voluntat de vertebrar el futur, i el que ésmés important, que les crisiscom l’actual sols siguin un fet conjuntural. (Publicat a www.e-noticies.com amb data del 5 de maig del 2008)

En analitzar els desafiaments actuals i els reptes de la competitivitat, es constatà que els processos de producció de l’empresa ja no són un element diferencial, fonamental o estratègic per aconseguir la competitivitat i uns bons resultats. El factor bàsic és ‘què’ es produeix i ‘a qui’ va adreçat. El ‘com es produeix’ rau en la tecnologia, les instal•lacions i les localitzacions emprades, elements disponibles per a tots els qui tenen els recursos econòmics i l’accés als mercats. En canvi, el ‘què es produeix’ (productes o serveis) depèn fonamentalment de la capacitat creativa, del talent i de la cultura innovadora i d’esforç, un bé exclusiu de les persones. És evident que l’empresa ha de tendir a maximitzar els ingressos i a la vegada a minimitzar les despeses productives, el que comporta, d’una banda, oferir productes i serveis diferencials i de valor i, de l’altra, ser altament productiu, disposar de sistemes de producció flexibles i adaptables, localitzar els diversos processos en les ubicacions més escaients, disposar de la tecnologia òptima i extreure-li la màxima potencialitat, i assolir alts nivells de qualitat. Tot un conjunt de factors, que són funció directa de la recerca desenvolupada i del disseny, adreçats a satisfer des de les necessitats fisiològiques fins a les d’autorealització de les persones i a impulsar les seves motivacions com a consumidors o usuaris de productes i serveis. El disseny, en conseqüència, esdevé la disciplina més important per assolir la innovació i la competitivitat de les empreses en un entorn canviant. Diferents estudis posen de manifest que les empreses que l’incorporen d’una forma efectiva assoleixen increments de vendes properes al 50% i, també, que el 80% de les grans empreses l’integren en la concepció dels productes, en els seus processos productius, i en totes les activitats dels procés de comercialització i venda. Caldria preguntar-nos què és el que atorga aquesta gran capacitat transformadora al disseny i que el converteix en un element preuat per a tots aquells que volen afrontar la competitivitat en un entorn global altament competitiu. Sens dubte la resposta rau en les dificultats arrelades als elements que envolten i conformen al disseny de nous productes i les especificitats del propi procés de disseny, ja que aquests requereixen escoltar el mercat, amb la finalitat de convertir els requeriments en atributs explícits i implícits del producte. Aquesta tasca no pot ignorar que el procés d’observació i d’anàlisi és altament complex, tant per les dificultats en interpretar i sintetitzar els hipercondicionants arrelats en la multiculturalitat, els mestissatge i els sorolls conjunturals existents, com ho són els avenços tècnics i científics que omplen de noves possibilitats el procés creatiu. Sens dubte dissenyar és una tasca complexa que té com a dificultat afegida la necessitat de cicles curts de disseny, tot un conjunt de fets que ultrapassen les aportacions i els mètodes tradicionals de disseny, centrats en l’anàlisi de la funció i les definicions del producte. Avui en dia el procés creatiu ha d’integrar eficientment el gran nombre de variables que de forma interrelacionada convergeixen en el problema a resoldre i que obliguen a que totes elles siguin considerades, de tal manera que el procés creatiu serà òptim sols amb l’anàlisi sistemàtic i l’avaluació continuada de les diverses solucions. El procés metodològic requerit pel disseny ha de cobrir des de la definició del problema i els subproblemes associats, fins a la recopilació de la informació i anàlisi de la mateixa -convertint-la en coneixement-, així com la identificació dels materials i de les tecnologies més apropiades per a desenvolupar les solucions, contrastar-les i verificar-les. A l’hora de definir els prototips i d’avaluar-los, cal considerar factors específics de desenvolupament, viabilitat, ecològics i d’acceptació (enquadrada, d’igual manera, pel que fa als mercats locals i als internacionals). Aquest procés metodològic també comporta tenir en compte les polítiques empresarials, les tendències sòcioculturals i, finalment, descriure les directius per a la producció, seguiment i ús del producte. Una metodologia que no pot ser rígida ni restrictiva de les capacitats i alternatives, ja que el rigor metodològic ha de ser simbòlicament tractat amb els aspectes propis del procés creatiu, que té un fort component d’intuïció, imaginació i sensibilitat. En definitiva, el disseny cal que combini racionalitat, lògica i intuïció, una terna que fa del disseny quelcom diferencial, motor de progrés i de la generació de valor. Quelcom reservat a les persones amb capacitat d’integrar art, ciència i tecnologia; així com d’organitzar el procés creatiu amb rigor científic, però sense limitar la recerca de la innovació i l’explosió creativa. Cal saber distingir la idoneïtat d’una proposta enfront de l’altra; sorprendre, sense generar rebuig; i garantir la qualitat, possibilitant un procés productiu òptim i fiable, evitant la malversació, i garantint la sostenibilidad al llarg de tot el cicle de vida del producte. El disseny és, doncs, l’element indispensable per a totes les empreses i col•lectius humans capdavanters en assumir els reptes de la sostenibilidad i evitar l’exclusió. Malauradament és encara un bé escàs, que no està a l’abast de totes les organitzacions, tant per motius endògens arrelats en la cultura empresarial, com per la dificultat d’accés al món del disseny en funció de la dimensió de les empreses. Cal, doncs, actuar des d’un triple vessant: fomentant les vocacions de disseny, reconeixent la seva cabdal aportació, i recolzant als estudiants compromesos amb els procés creatiu i la societat; establint mecanismes per facilitar que les organitzacions descobreixen el valor del disseny i el seu impacte sobre els resultats, de la mateixa manera que es va fer, en el seu moment, amb la tecnologia; i, finalment, facilitant l’accés al disseny, d’acord amb la realitat del teixit social i productiu, i de forma simbiòtica amb els avenços tecnològics i científics. En definitiva, assolir els reptes relatius a preservar la qualitat de vida i incrementar els desenvolupament humà, sense condicionar l’esdevenidor. Uns reptes sols assolibles si es col•loca el talent i la creativitat al centre de totes les activitats. Antoni Garrell i Guiu Soci del Cercle per al Coneixement. Director General fundació per l’ESDi Article publicat al diari: mon empresarial del mes de Maig 2008, pagina 12

La formació de qualsevol govern, ja sigui d’àmbit nacional o estatal, comporta, que tothom hi acabi dient la seva, en funció del punt d’observació que cadascú tingui. Si aquest és proper a les posicions del govern, les crítiques cap el nou executiu seran mínimes o pràcticament inexistents. Per contra, si l’observador es troba més alineat amb l’oposició, les possibles qualitats del nou executiu passaran inadvertides i no tindran cap importància. En qualsevol cas, el què seran pros per a uns poden ser contres per als altres i a l’inrevés. Com sempre passa en la vida, entre aquests dos punts extrems, hi ha molts altres punts possibles des dels quals es poden observar les coses d’una manera més desapassionada, que no vol dir pas que siguin neutrals. I és des d’un d’aquests possibles i diversos punts d’observació, que hauria de ser relativament fàcil descobrir alguns dels pros i dels contres que el nou executiu estrenat aquesta setmana a Madrid presenta. Ningú no hauria de discutir que un dels pros del nou executiu ve definit per un fet doble, sense precedents en la nostra història: d’una banda, que més de la meitat de les carteres ministerials siguin encapçalades per dones i, de l’altra, que sigui també una dona la que ostenti la màxima responsabilitat al capdavant del Ministeri de Defensa. Un altre dels pros hauria el trobaríem en què d’entre els ministres n’hi hagi dos que són catalans i que ostenten, a més, carteres denominades d’Estat, com ho són les de Defensa i la de Treball. I encara un tercer pro, el tenim en el compromís contret pel president del govern d’apostar decididament per fomentar la recerca com a motor principal de la nostra economia. Comença a ser hora que deixem de militar en la categoria de l’economia del totxo i apostem per ingressar en el club selecte de la recerca puntera en l’àmbit científic. Sortosament el nostre país disposa d’una bona nòmina de recercadors i recercadores que poc té a envejar en alguns cassos, amb la d’altres països i amb uns centres de recerca de primer nivell i referència. Per cloure aquesta primera relació d’urgència de pros que presenta el nou executiu, podríem afegir-hi la combinació de joventut i experiència entre els seus components. Anem als contres; uns contres que, des de Catalunya, prenen segurament una especial dimensió. Costa d’entendre que després dels resultats obtinguts pels socialistes a Catalunya en les darreres eleccions generals, la presència de ministres catalans en el govern sigui exactament la mateixa que en l’anterior legislatura. De la mateixa manera costa comprendre que una ministra com la senyora Magdalena Ýlvarez, continuï en l’executiu al capdavant del ministeri que la va fer famosa a Catalunya i no precisament pels seus encerts gestuals i verbals. Amb la suma d’aquestes dues apreciacions, hom pot acabar tenint la sensació que en comptes d’haver-se tingut en compte l’aportació de Catalunya en l’èxit electoral de Rodríguez Zapatero fins a catapultar-lo de nou a la presidència del govern, sembla se’ns hagi acabat per carregar els neulers de la pèrdua de vots que el PSOE va tenir en la resta de l’Estat. Evidentment és una percepció que, en tot cas, caldrà polir en el futur. Ara com ara, però, la composició del nou govern no sembla especialment apropada als interessos de Catalunya i, d’alguna manera, tampoc no deixa en un bon lloc el govern que presideix José Montilla. I si amb la presidència del govern de Catalunya per part de Maragall les relacions entre els presidents dels executius espanyol i català no va ser la millor possible, tampoc ara, en què Catalunya està presidida per José Montilla, dóna la sensació que el president del govern espanyol tingui en compte del tot la bona governança a Catalunya i fer passos i gestos per reforçar la tasca d’un govern progressista al qual li han caigut al damunt les conseqüències d’oblits i de feines no fetes a temps al llarg de molts anys. Caldrà estar atents. Publicat a Diari de Sabadell, el 17 d’abril de 2008

Quan ens plantegem la necessitat d’un canvi pel que fa referència a la Universitat, és perquè estem fortament convençuts que aquesta ha d’esdevenir una peça clau per la societat del coneixement. El canvi que cerquem ha de permetre situar la Universitat com una palanca de l’economia del coneixement, com el ressort principal de competitivitat i de projecció cultural d’una societat. L’inventari de respostes que resoldrien la qüestió plantejada és el següent: 1. Sí (des de dins però sentint la pressió d’una societat més compromesa amb la Universitat). 2. Sí (amb lideratge, molt lideratge, un bon sistema de lideratge i amb il•lusió). 3. Sí (amb visió, estratègia clara i competències d’innovació). 4. Sí (teixint coalicions internes que superin una certa tendència natural al bloqueig corporatiu). 5. Sí (amb comunicació a més de lideratge). 6. Sí (amb una gran competència directiva, amb talent en la direcció gerencial). 7. No (sense risc, sense tocar interessos personals o de grup a vegades molt arrelats). 8. No (sense gestionar una àrdua resistència al canvi, que desgasta i s’eriça fàcilment). 9. No (perdent-nos en la burocràcia administrativa davant qualsevol iniciativa nova). 10. No (amb un tempo de presa de decisions propi de principis del segle XX). 11. No (sense capacitat d’enfrontar-se a la demagògia estamental o a l’animadversió a qualsevol cosa que respiri presència de l’empresa). 12. No (instal•lats en el victimisme, sense voluntat emprenedora, pensant que tot depèn de les lleis, dels reglaments que fan els altres o tan sols del pressupost que arriba de les administracions públiques).

A principis del mes de març del 2008, coneixíem que les inversions que han situat a Espanya com un dels líders mundials em producció d’energia elèctrica per via eòlica donava el seu fruit, el dia 4 a les 4 de la tarda es superaven els 10.000 MW cobrint el 28% de la demanda elèctrica, la resta fins els 34.185 MW requerits foren generats en un 25% per centrals de cicle combinat, un 20% amb energia nuclear, un 14% amb centrals de carbó i un 2% amb energia hidràulica, sens dubte, una bona noticia però que no amaga la dependència de les condicions climatològiques, el forts vents permeten assolir aquesta significativa xifra, ni l’important percentatge de generació en base a la combustió de residus fòssils, que genera CO2, una generació contaminant a la que es suma la immensa majoria de vehicles a motor que consumeixen derivats del petroli. Un petroli que dia a dia incrementa el seu preu com han comprovat els milions de conductors que, en les vacances de setmana santa, al omplir el dipòsit dels seus vehicles han pagat entre 6 i 12 euros més que l’any passat. Aquesta era sols una de les evidencies del fort increment del preu de l’energia que certifica que vivim una època de fortes tensions energètiques motivades per la petrodependència, i el fort increment de la demanda procedent dels països emergents amb creixements econòmics molt importants, com queda palès que a la Xina entre el 2002 i el 2006 el consum per càpita d’energia primària passes de 0,83 a 1,3 tones equivalents de petroli, o a la India de 0,32 a 0,37, unes xifres importants però encara llunyanes al consum per càpita dels EEUU, que si be ha disminuït es situà en 7,77 tones al 2006, o a les 4,1 de la Unió Europea. Una demanda que ha posat el preu del barril de petroli per damunt dels 100 euros, si be al tancament de la setmana el preu retrocedia arrel de les ombres sobre el creixement econòmic global. Un alt preu del barril encara no plenament percebut per nosaltres atès el canvi del dòlar amb l’euro, que també ha assolit màxims històrics 1,55 dòlars per euro, un fet que comporta que pels països de la zona euro el increment sigui molt inferior. Si considerem els 81 dolars que costava el barril mig any enrere i el canvi euro dòlar de 1,39 del setembre, constatem que mentre qui paga en dòlars el barril el preu s’ha incrementat un 25%, mentre que a la zona euros sols un 12%. És coneguda la importància de l’energia pel desenvolupament social i econòmic, ja que és el que permet assolir alts valors de productivitat, possibilita la mobilitat i les comunicacions, atorga habitabilitat i comoditat, i marca diferencies fonamentals entre els que la tenen garantida i accessible i aquells que encara tenen series dificultats per accedir-hi. Certament el creixement del consum energètic incideix negativament en el medi ambient, arrel de l’ increment dels gasos d’efecte hivernacle per l’elevat percentatge que s’obté en base a la combustió de residus fòssils, el baix percentatge d’ energies renovables i, malauradament, els recels que genera l’energia procedent de la combustió nuclear pels seus residus i greus episodis com el de Chernobil. Però l’energia és un be indispensable i creixent, originat no sols pel desenvolupament de grans àrees del planeta, sinó també per l’ increment de la població mundial, sols cal recordar que en els darrers 50 anys s’ha duplicà, superant els 6.000 milions i, encara que la tassa de natalitat ha baixat al 1,2%, al ritme actual al 2050 es poden sobrepassar el 9.000 milions. Es cert que el creixement del consum energètic genera trastorns mediambientals, i també és cert que sense energia no hi ha vida. El nostre cos per mantenir-se viu necessita convertir els nutrients amb l’energia vital, i l’espècie humana s’ha desenvolupat a l’aprendre a canalitzar energies alienes per incrementar les seves capacitats. Podem constatar que en la mesura que s’incrementa el benestar i el desenvolupament personal i col•lectiu les necessitats energètiques creixent, ho certifica el consum mig anual per càpita dels països de la OCDE que sobrepassa els 8.053 kWh, en contrapunt al gairebé els 80 kWh dels països menys desenvolupats. Per a molts ens queda lluny la utilització de la llenya per escalfar-nos, alimentar-nos, il•luminar la foscor, i fabricar eines; o requerir d’animals per desplaçar-nos o millorar el rendiment de la terra, encara que centenars de milions de persones encara esta en aquest estadi. La millora de la qualitat de vida ha estat possible mercès a eines i màquines més i més complexes que consumint energia permeten fer més amb menys esforç i amb més rapidesa. La qualitat de vida en un mon globalitzat, tecnificat, hiperproductiu i massificat, requereix de creixents quantitats d’energia. El problema rau no sols en estalviar, que cal fer-ho i és possible, sinó també en com obtenim la quantitat d’energia requerida, i amb quins recursos energètics. Uns recursos que han de trencar tant la dependència del petroli, que queda palesa amb les més de 3.500 milions de tones anuals requerides en l’actualitat en contrapunt al poc menys del milió de tones produïdes al 1880, com l’hegemonia de la producció de recursos energètics concentrats actualment en un 70% a Orient Mitjà, els Estats Units, i l’antiga Unió Soviètica, i un 15% a Veneçuela, Mèxic i Xina. La UE en general, i Espanya en particular que importa el 80% del seus recursos energètics, són clarament regions energèticament dependents, ja que s’importa gairebé la totalitat del gas i del petroli que requereixen. Cal acceptar que l’elevat preu de l’energia no és conjuntural, ja que el desitjable desenvolupament dels països endarrerits i l’augment de la població mundial incrementaran la demanda a pesar del camí a recórrer en l’eficiència en el seu ús que comportarà importants estalvis en els països desenvolupats. Un bon exemple és el pla d’acció aprovat per la Comissió Europea amb la finalitat de que els europeus consumim un 20% menys d’energia fins a l’any 2020, un fet requerit si considerem que sols l’estand-by dels aparells de la U.E. consumeix, en un any, una quantitat d’energia electricitat similar al consum anual de Centreamericà. Per fer-ho hi cal crear hàbits d’estalvi i usar aparells més eficients, substituir les bombetes de llum incandescent, desconnectar els aparells electrònics quant no s’utilitzen, descongelar amb més freqüència, apagar la pantalla del PC, les impressores, fotocopiadores i escàners, emprar menys els ascensors, o fitxar la temperatura escaient sense exagerar en fred o calor. Es pot concloure que l’energia és un element cabdal, al igual que l’aigua, però que a diferencia d’altres recursos basics es pot obtenir de moltes fonts, si be d’algunes amb més esforç i cost que altres. Cal dons actuar per una triple raó; la primera per garantir aquest bé indispensable per la qualitat de vida i el progrés; la segona per disminuir la petrodependència, que és reduir l’agressió constants permanents i sostinguda a l’ecosistema i al futur; i en tercer lloc, assolir un raonable grau d’autonomia i no dependència en un bé que, ens agradi o no, generarà tensions creixents, al igual que l’agua, i es mantindrà en alts preus arrel de l’increment de la demanda. En conseqüència, ens cal dir SÝ, en contrapunt a dir NO. Un sí fonamentat en l’equilibri entre risc i seguretat, un sí pel progrés enfront de l’estancament, un sí en la confiança en l’home i les seves creacions i un no a la por a l’avens tècnic i científic. Un sí al desenvolupament sostenible, i un no al retrocés quan la font energètica no era altra que la força animal pròpia o la dels animals domesticables. I aquest si obliga a afrontar el repte que és a la vegada un desafiament i una oportunitat. Per tant, cal treballar i implantar també fonts energètiques estables no sotmeses a situacions climatològiques canviants o a conjuntures globals no propicies, quelcom que no es pot garantir solament amb l’esperançador augment de les energies renovables. Cal no renunciar a cap font energètica neta, acceptant l’energia nuclear per generar energia elèctrica, avui per avui la més neta en el seu ús, fàcil de transportar, convertir en energia calòrica, cinètica i magnètica; cal també potenciar la recerca aplicada per facilitar l’increment de l’autonomia energètica personal, usant energia solar, eòlica, i geotèrmica a nivell domèstic; també avançar en alternatives als motors d’explosió basats en el petroli o biocombustibles, mitjançant motors elèctrics, i prestant especial atenció tot esmerçant esforços en fer possible el perfeccionament i domini dels motors d’hidrogen. L’abordament i resolució d’aquesta problemàtica, que obliga actuacions a llarg termini, requereixen del comprimís dels poders públics i la precisió de la ciutadania fruit de prendre consciencia de la seva importància, gràcies a la tasca informativa i didàctica dels mitjans de comunicació. Conseqüentment els mitjans de comunicació, i aquells que generen opinió, no poden relegar a segon terme els problemes clau pel futur, com són els energètics. Han de prestar-li especial atenció i informar explicar alternatives i les implicacions d’actuar o no actuar. Una tasca complicada que obliga a extremar la prudència tot alliberant-nos de les cargues arrelades en la por, l’angoixa i els vell prejudicis. Un projecte a llarg termini convençuts que la resolució del problema és possible i que aquesta recau en tots, però també sabem que és l’Administració dels recursos públics i la governabilitat del país qui té que fer-les possible, trencant els tòpics que ens portem al immobilisme i a la decadència. Antoni Garrell i Guiu. Asociado al Cercle per al Coneixement, Director General Fundación per l’ESDI. 23 de març de 2008. Aquest article fou publicat conjuntament el 2 d’abril amb el diari Diari de Sabadell , tambè una versió reduïda d’aquest article fou publicat al diaria e-noicies el dia 29 de març amb el títol l’energia: un problema a resoldre, un clic aquí per accés a e-noticies