Publicacions

  • |

    Entrevista amb David Rodríguez

    ByElena López

    Publicacions

    Entrevista amb David Rodríguez

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Entrevistes
    Hora
    Data

    29-05-2008
    Elena López

    Parlem amb David Rodríguez, membre del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast i economista al Gabinet d’Estudis Econòmics de la Cambra de Comerç de Barcelona, sobre aspectes relacionats amb la competitivitat de l’economia catalana

    1) Quina és la importància del capital humà en la tríada innovació, productivitat i globalització? Fa un parell de dècades podíem ser competitius sense preocupar-nos del capital humà. Això ja no és possible, perquè no podem competir en preus. Per ser competitius hem de diferenciar-nos, i per això cal capital humà, tant per innovar com per implementar les innovacions. I quan parlo de capital humà no només em refereixo a tenir més o menys llicenciats o doctors, sinó també tenir persones amb formació professional i que dominin el seu ofici. 2) Sobre la relació entre productivitat i competència: en el seu moment en Joseph Schumpeter defensava una relació inversa entre competència i innovació ja que la reducció de les rendes extraordinàries limitava la capacitat de les empreses per a innovar i millorar la productivitat. Als anys vuitanta es començà a dir que la pressió competitiva incentivava les millores de productivitat. Com veus tu actualment la relació entre productivitat i competència en referència a les empreses industrials catalanes? Schumpeter tenia part de raó: si operes en competència perfecta és molt complicat innovar, perquè no disposaràs dels incentius a fer-ho, llevat de què ho facis per diferenciar-te de la resta de competidors, que és una forma de limitar la competència. Les empreses industrials estan fent un gran esforç per diferenciar-se mitjançant la innovació, i això ja té els seus fruits amb la productivitat del sector, que ha crescut a taxes respectables durant aquests dos darrers anys, a diferència del que ha passat en el conjunt de l’economia. 3) Espanya és una de les economies europees que té una taxa de temporalitat en la contractació laboral més elevada. Estudis diversos ens mostren que a menor temporalitat major és la productivitat que se n’extreu. Alguns països petits, com Dinamarca, han apostat per models que preconitzen la flexicurity, una combinació de flexibilitat laboral per l’empresa, seguretat per al treballador i èmfasi en les polítiques laborals actives. Creus que Catalunya hauria de seguir un model similar al danès? Una taxa de temporalitat alta no és per se dolenta si no va acompanyada d’una alta rotació de personal, o si les probabilitats de trobar feina un cop se t’acaba el contracte són elevades. En el cas de Catalunya el problema que patim és el primer: la rotació de personal és molt elevada en alguns sectors que fa difícil assolir millores en la productivitat. A més s’hi ajunta un altre tema: els treballadors amb contractes temporals solen estar pitjor retribuïts que les persones amb contracte fix, quan la lògica econòmica dictaria el contrari. Potser el principal motiu d’inseguretat avui dia a casa nostra són els baixos salaris, més que la probabilitat de trobar feina. 4) Quins són, en la teva opinió, els principals esculls que ha de superar l’economia catalana per ser competitiva no només a nivell nacional sinó també a l?exterior? El principal escull que cal que superem és el mental: per ser competitius no necessàriament cal tenir grans empreses. Hi ha moltes pimes que ho estan fent molt bé a nivell internacional, però tenim la sensació de què si no tenim grans corporacions no som res. Duem molt de temps una mica obsessionats amb la manca de grans seus empresarials, mentre descuidem a l’empresari mitjà i les seves necessitats, que no necessàriament són les de la gran empresa.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Per què Catalunya suspèn en recerca i innovació?

    ByEnric I. Canela Campos

    Publicacions

    Per què Catalunya suspèn en recerca i innovació?

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    26-05-2008
    Enric I. Canela Campos

    Reflexió sobre els motius pels quals Catalunya no està plenament inserida en la Societat del Coneixement, una problemàtica estretament vinculada a les polítiques impulsades des de l’administració pública i la manca d’implicació dels agents polítics.

    El proppassat dia 30 el Comitè Permanent d’Experts encarregat d’elaborar les bases del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI) va lliurar el document al Govern. L’objectiu del PNRI és posar les bases per fer de Catalunya un país on l’economia del coneixement jugui un paper principal. Sense una economia basada en el coneixement, d’alt valor afegit, i no basada en la mà d’obra barata o en la producció intensiva, Catalunya no podrà mantenir l’actual estat del benestar ni, encara menys, progressar. Aquest és un bon moment per reflexionar per què Catalunya no està plenament inserida en la Societat del Coneixement. No és aquesta una afirmació gratuïta, hi ha molts indicadors que demostren això i la seva pèrdua de pes específic de Catalunya tant en l’àmbit de l’Estat com en l’europeu i mundial. El Regional Innovation Scoreboard 2006, l’últim publicat, és un indicador sintètic que ens permet veure la posició de Catalunya entre 208 regions europees. Mostra que ocupa la posició número 82, amb un índex d’innovació de 0,47, per sota de la mitjana europea, que és de 0,55. Per davant hi ha Madrid, el País Basc i Navarra. Una posició francament dolenta per a un país que es considera motor d’Espanya i que està integrat en una associació que es diu Els Quatre Motors d’Europa. Som els darrers, tot i que no a gaire distància de la Llombardia. Per què la situació és tan dolenta? Hi ha causes imputables a les polítiques que depenen del govern espanyol, però també, en el context de l’Estat, Catalunya té una part important de culpa. El PIB espanyol a la cua. L’European Competitivity Report 2007 indica que el PIB espanyol per hora treballada està a la cua de la dels països de la UE-15, tret de Portugal i Grècia. Aquesta baixa competitivitat té moltes causes: infraestructures precàries, manca de competència en els mercats, horaris inadequats, relacions laborals basades en la desconfiança mútua, etc. També l’Informe de Competitivitat Global 2007 del World Economic Forum indica que Espanya té una regulació laboral restrictiva i una força de treball mal formada. I d’antre els punts flacs de l’economia destaquen aquells que tenen a veure amb la societat del coneixement. Segons el meu parer són les polítiques de l’Administració les que més condicionen les polítiques econòmiques de la resta dels agents econòmics i socials. Catalunya no és innocent. Les polítiques en favor de la societat del coneixement són escasses,un sistema educatiu dolent, manca de formació professional, baixa formació cientificotècnica, pocs científics i enginyers, traves burocràtiques per a les empreses, etc. El govern català, amb PNRI, vol fer jugar tant els agents polítics com els econòmics i socials, i fer que tots ells es comprometin per resoldre aquests problemes. Però el paper del Govern no és coherent. Mentre s’impulsa un PNRI, en el pressupost per al 2008 es restringeixen els recursos destinats a la recerca i la innovació. Jo demanaria el compromís dels agents polítics. Si ells ho fan la resta els seguirà. Les empreses i les associacions empresarials faran per maximitzar els beneficis, la seva raó d’existir és econòmica, i si adopten un camí o un altre, és perquè a curt, mitjà o llarg termini obtindran millors resultats. Gil Gidrón president fundador de la Cambra de Comerç i Indústria Espanya – Israel deia l’altre dia: “En l’àmbit institucional, Israel té una figura molt interessant que no té Espanya. El Chief Scientist, un càrrec que és al mateix nivell que el governador del Banc d’Israel, és a dir, que és independent del Govern”. A Catalunya es va eliminat el DURSI i ara es limita el pressupost als centres de recerca. Israel destina el 5% del PIB a R+D+i. No cal dir gaire més. Article publicat a Dossier Econòmic de Catalunya el 17 de maig del 2008.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Formació repte estratègic

    ByLina Zulueta

    Publicacions

    Formació repte estratègic

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments
    Hora
    Data

    25-05-2008
    Lina Zulueta

    L’educació és el procés intern per el qual les persones amplien i aprofundeixen les seves aptituds, per tant en l’educació es troba la clau per impulsar el desenvolupament personal i col•lectiu dels humans, augmentar la productivitat i la competitivitat. La educació és l’adequació bàsica per garantir el futur i garantir la qualitat de vida, per…

    La educación es el proceso interno por el cual las personas amplían y profundizan sus aptitudes, por lo tanto es en la educación donde se encuentra la llave para impulsar el desarrollo personal y colectivo de los humanos, y la clave para aumentar la productividad y la competitividad. La educación es la adecuación básica para garantizar el futuro y disfrutar la calidad de vida. Nos dice Paül Natorp “el hombre sólo se hace hombre mediante la comunicación humana”, y la comunicación ineludiblemente necesita educación. Por lo tanto es necesario cuestionarse las razones por las que no se otorga a la educación el carácter de política estratégica de Estado; es decir, por qué no se preserva de las coyunturas de los periodos electorales y de los problemas coyunturales que pueden distorsionar u oscurecer su misión, una misión que no solo permite mejorar la competitividad de las empresas, sino que también facilita la convivencia y hace posible el desarrollo de sociedades cada vez mas multiculturales, intercomunicades y en consecuencia interdependientes. Para mantener la complejidad creciente se exige fuertes y flexibles convicciones, las cuales deben garantizar la convivencia pacífica, tolerante en la diversidad y solidaria en el ámbito social, tanto local como globalmente. Pese a que la mayoría de las voces asumen estos hechos, es una realidad contrastada que estos últimos 10 años han sido infructuosos en este crucial camino, el sistema educativo no ha cumplido con su misión, y tendríamos que aceptar que su producto, o sea nosotros, no alcanzamos niveles adecuados tanto en actitudes, básicas para afrontar los retos cambiantes, como en las aptitudes, fundamentales para conseguir el desarrollo; así lo explican y certifican los diversos informes de la UNESCO, OCDE, o los informes LOZA, y en el ámbito catalán el último informe de la Fundación Bofill. El problema es especialmente grave en España y Catalunya, sin embargo tampoco se escapan amplias zonas del planeta, donde los sistemas educativos no han sido capaces de atender las necesidades de formación de toda la población. Sirva como ejemplo que en América Latina, según las estadísticas elaboradas por la UNESCO, “si bien el promedio de escolaridad de la población es de 6,3 años, el 10% de los niños/as provenientes de hogares con mayores ingresos alcanza 11,4 años de escolaridad, mientras que el 10% de los niños/as provenientes de hogares más pobres sólo están en la escuela 3,1 años”. Probablemente es en este punto donde residen muchos de los problemas que frenan el desarrollo de esta importante región, con la que compartimos estrechos lazos culturales. Como señalaba anteriormente, el problema no es sólo de España y Catalunya. Europa en su conjunto también presenta problemas en el sistema educativo, como muestra tenemos el último aviso de la comisión del tercer cuatrimestre del 2007, en el cual, según un estudio realizado por la Comisión Europea, se evidenciaba que 1 de cada 6 jóvenes abandona los estudios prematuramente, y que 4,6 millones de europeos entre 15 y 24 años están en el paro, pese a la falta de mano de obra evidente y a la bonanza económica que el mundo ha gozado en estos últimos años. Sabemos también que la inserción en el mercado laboral es un proceso complejo, ya que más de la mitad de los puestos de trabajo actuales en la Unión requieren alta capacitación y capacidad de esfuerzo e interrelación, unas habilidades y capacidades que faltan a casi un 25% de los jóvenes europeos de acuerdo con los datos de la propia comisión. Las razones de esta situación en la educación son múltiples, sin olvidar la necesidad de superar el gasto en formación, el problema es preciso contextualizarlo en su evolución historia; en este sentido sabemos que en España el problema es crónico, ya que al inicio de este milenio, la inversión en educación del Estado español fue del 4,9% del PIB, una cifra inferior a la media de la OCDE, (Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico), que era del 5,9%, y también menor a la del 1995 que era del 5,5%. Con estas cifras, en el inicio de este tercer milenio, se constata que España dedicaba por alumno unos 5.000 dólares, un 20% menos que el promedio que era de 6.361 dólares, y lejos de países como Estados Unidos, que destinaba 10.000 dólares, Suiza con 9.000 dólares, o los países del norte de Europa que superaban los 8.000 dólares. Sin embargo no debemos centrar nuestro análisis solamente en el aumento del presupuesto, un hecho que ha tenido sensibles mejoras en los últimos años, como se puede constatar en los presupuestos generales del Estado para el 2008, ya que en lo que se refiere al Ministerio de Educación y Ciencia alcanzó 6.517, 8 millones de euros, incrementándose en un 117% respecto al 2004 en la línea estratégica de potenciar la formación y la inversión en I+D+1. Las razones son diversas, y para conseguir una buena formación no es preciso superar únicamente el 6% recomendado por el Foro Mundial de Dakar con la finalidad de conseguir una educación de calidad para todos; es necesario explorar las razones de la falta de éxito del sistema educativo en los aspectos intrínsicos del modelo, y aquellos otros que configuran el ecosistema escolar, social y familiar, los cuales tienen un impacto incluso mayor que el derivado de los propios presupuestos. Tan solo con este equilibrio será posible reducir el abandono escolar, potenciar la cultura del esfuerzo y mejorar las perspectivas profesionales, consiguiendo una correlación directa entre retribución, carrera profesional y formación. Es imprescindible mejorar la relación entre el sistema educativo y la sociedad, incrementar el sentido de la responsabilidad y la cultura del esfuerzo. En consecuencia, para analizar el sistema educativo es necesario considerar el conjunto de elementos que el configuran, es decir, el ecosistema donde se desarrolla y presta su misión. Es preciso considerar simultáneamente: el sistema escolar, la organización familiar y el entorno sociocultural. En cuanto al sistema escolar es necesario esforzarse en comprender la escuela como una comunidad de aprendizaje y desarrollo psíquico y físico, la cual se propone la excelencia; fomenta el rigor, el esfuerzo, el espíritu crítico y la disciplina; valora la ciencia y se asume que en el seno de esta comunidad se trabaja sincrónicamente, tanto las aptitudes, habilidades y conocimientos, como las actitudes y la responsabilidad. Un sistema escolar que requiere no solo docentes, sino también de psicólogos, médicos y nutricionistas con el fin de poder conjugar armónicamente formación y desarrollo. Todos estos aspectos, que han demostrado su idoneidad en otros lugares, son asignaturas pendientes en el modelo catalán y español. Actuar en el sistema escolar implicando y considerando todas estas áreas, seguro que nos abrirá un gran camino para recorrer. En cuanto a la organización familiar, no se puede olvidar que en nuestro país no se ha asumido que la familia es la primera responsable de la formación, y que a menudo los valores de responsabilidad compartida, el diálogo y los proyectos conjuntos no existen, ni tan solo contemplamos que con frecuencia la familia es solo un conjunto de personas, en muchos casos desestructurado, que comparte un espacio y recursos, un hecho que complica enormemente el proceso de aprendizaje y repercute negativamente en la escuela. Finalmente, en referencia al entorno socio-cultural constatar que todo conduce hacia el tiempo libre, el entretenimiento y el ocio exclusivamente evasivo, lejos de aquellos que pueden complementar o enriquecer el proceso formativo. Falta deporte activo y constante, faltan también los hábitos de lectura, se desaprovecha la capacidad pedagógica de la televisión, en especial la pública, en definitiva la escuela tiene que incorporar una sobrecarga, que es la asociada a disponer de un tejido social con nivel cultural bajo y con tendencia al mínimo esfuerzo. Podemos afirmar que la formación es un reto pendiente, que es necesario hacer una apuesta integral, potenciando el sistema escolar; facilitando la compatibilidad del desarrollo profesional con el desarrollo familiar, con una clara protección de las madres tal y como se hace en los países del norte de Europa, en especial en la época donde los hijos son menores; utilizar los recursos públicos dirigidos a las televisiones para desplegar su potencial en cuanto a despertar y fomentar la curiosidad que lleva al aprendizaje, el reconocimiento del valor de los conocimientos y el espíritu técnico, científico y creativo. Todo un conjunto de retos y asignaturas pendientes, que configuran una tarea compleja a la que hay que sumar esfuerzos y voluntades, en la que es preciso generar debate y buscar el consenso para hacer posible un pacto de Estado, blindado a las confrontaciones electorales y a los ciclos económicos, como única vía para afrontar este reto estratégico Lina Zulueta Fernàndez Filòloga i psicopedagoga. Membre de la Junta directa del Cercle per al Coneixement. (www.cperc.net) Abril 2008

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats

  • |

    Del risc i de l´oportunitat

    ByJoan Brunet i Mauri

    Publicacions

    Del risc i de l´oportunitat

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    16-05-2008
    Joan Brunet i Mauri

    Reflexió d’en Joan Brunet en la que fa una diagnosi de l’estat de paràl·lisi i aturament en el que es troba Catalunya, massa anclada en records del passat i sense l’empenta e iniciatives necessàries per tirar endavant i equiparar-se al nivell europeu.

    Unes declaracions i un article del president Montilla publicats a les pàgines d’El País dissabte passat, han tornat a posar damunt la taula dues qüestions cabdals per a Catalunya. L’una, l’exasperant lentitud en desplegar les oportunitats que el nou Estatut ens brinda; un Estatut que d’aquí un mes farà ja dos anys va ser referendat per la ciutadania. L’altra, directament relacionada amb l’anterior, el finançament insuficient que Catalunya pateix des de fa temps i la urgència en poder aplicar tot allò que es preveu en l’Estatut en matèria d’autogovern. El president Montilla recordava en les seves declaracions i reflexions que la dilació en abordar aquestes qüestions, no faria més que fer créixer el clima de desafecció de Catalunya envers. I sortint al pas de posicionaments fets per diversos barons del PSOE i per Felipe González mateix, afegia Montilla que en temps de crisi econòmica “si toca” parlar de finançament autonòmic. En aquest sentit tornava a recordar el president, que “Catalunya no demana res que no li correspongui”, en una clara referència a la incoherència que es dóna entre la solidaritat que se’ns reclama i les aportacions que l’Estat acaba retornant a Catalunya en termes de renda per càpita. A les precises reivindicacions del president caldria afegir que mentre Catalunya ha crescut en més d’un milió d’habitants, les aportacions de l’Estat a Catalunya no s’han vist substancialment modificades els darrers anys. Pocs dies abans que el president de la Generalitat de Catalunya escrivís i digués tot això, el conseller delegat d’Abertis, Salvador Alemany –elegit recentment nou president del Cercle d’Economia–, assegurava que era hora de potenciar l’aparició de “nous líders polítics, empresarials i socials en una societat de més benestar que, això no obstant, no n’acabava de facilitar la seva aparició”. Afegia que és obligació del món empresarial català “guanyar en autoestima” i fugir del “victimisme i de les comparacions” amb la finalitat de disposar d’un projecte propi “sense haver d’estar pendent dels altres”. Unes idees que es podrien complementar perfectament amb unes altres formulades per l’encara president del Cercle d’Economia, José Manuel Lara, quan afirmava que calien persones disposades “a córrer riscos” que sortissin de la tònica molt catalana de premiar el “perfil baix i la discreció”. Unes i altres opinions, reflexions i declaracions polítiques i empresarials acaben per complementar-se perfectament quan es tracta de fer una diagnosi precisa d’una Catalunya que es troba massa aturada i que sembla recrear-se en els records inútils i en les velles passions que no acondueixen a enlloc. D’aquesta actitud conformista i poc arriscada, no és estrany se’n derivin els resultats que es plasmen en indicadors que col•loquen al nostre país en llocs cada vegada més allunyats del lideratge en rànquings de referència. I en comptes de preocupar-nos per analitzar les causes que ens han portat fins aquí, quan algú per la seva responsabilitat s’atreveix a plantejar l’adopció de mesures urgents per intentar canviar el signe d’aquest estat de coses, no triguen massa en aparèixer actituds corporativistes i de resistència al canvi que no fan més que posar més pedres en el camí i d’aquesta manera evitar que es pugui mirar massa endavant. Certament quan es prenen mesures es corre el risc d’equivocar-se, però també d’encertar-la i treure profit de les oportunitats que en temps de dificultats també hi ha. En unes altres paraules: deu ser hora d’establir un pacte tàcit entre els agents societaris del nostre país amb l’objectiu d’estimular la cultura de l’esforç, de potenciar les capacitats de les quals disposem i d’apostar per l’activació i desenvolupament de polítiques que contribueixin a generar progrés econòmic i social. Si no som capaços de fer-ho, les persones emprenedores amb sentit del risc i amb visió d’oportunitats preferiran, com ja ho fan ara, sortir de Catalunya per buscar un indret on els sigui més fàcil desplegar les seves idees i iniciatives. Els països només progressen si les persones que el conformen són capaces d’imaginar el futur i els agents socials disposats a fer-lo possible. Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de maig de 2008

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Pisa, nivells d´aprenentatge i de qualitat de l´educació: leccions del cas finès

    ByXavier Melgarejo Draper

    Publicacions

    Pisa, nivells d´aprenentatge i de qualitat de l´educació: leccions del cas finès

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Textos d’Amics del País
    Hora
    Data

    16-05-2008

    Descarrega’l

    Xavier Melgarejo Draper

    L’estudi realitzat per en Xavier Melgarejo, Director del Colegi Claret de Barcelona, llicenciat en Psicologia per la UAB i Doctor en Pedagogia per la UB, persegueix l’anàlisi de les variables que millor expliquen els bons resultats en competències bàsics dels alumnes finesos, així com la presentació d’algunes aplicacions pràctiques empreses en el seu centre escolar…

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats

  • | |

    El Repte de la formació ocupacional i continuada

    ByAntoni Garrell Guiu

    Publicacions

    El Repte de la formació ocupacional i continuada

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats
    Hora
    Data

    13-05-2008
    Antoni Garrell Guiu

    Transcripció conferència d’Antoni Garrell Guiu (en qualitat de President del Consell assessor de la Junta del Cercle per al Conixement – Barcelona Breakfast , i Director de la Fundació FUNDIT), en l’acte del 5 de maig en la signatura del ACORD DE COL•LABORACIÓ ENTRE EL GREMI D’INDÚSTRIES DE LA CONFECCIÓ DE BARCELONA I L’ IMEB…

    Transcripcio de la conferencia dictada per Sr. Antoni Garrell i Guiu en l’acte de signatura de l’acord éntre el Greni d’industries de la Confecció de Barcelona i el l’Ajuntament de Barcelona per potenciar les activitats de formació continuada en l’ambit de textil i confecció. Honorable Sr, Jordi Williams, regidors, senyors i seyores Ja ningú dubte que el nostre país, i la nostra economia, esta immersa en la transició de la societat de la informació cap la societat del coneixement, una transició que es produeix simultàniament amb una creixent globalització, amb ajustos en l’organització familiar, amb canvis demogràfics tenyits de multiculturalitat i mestissatges, i amb un procés accelerat d’obsolescència tecnològica. Tot una sèrie de circumstàncies que dibuixen uns reptes plens de dificultats que obliguen a que les empreses i les organitzacions tinguin que afrontar significatius ajustos, i a la vegada que els ciutadans percebin el risc de quedar-se en atur si no disposen de les habilitats requerides. Un escenari ple de riscos i amenaces però que no pot amagar que esta ple d’oportunitats, ja que es pot gaudir dels beneficis intrínsecs dels períodes de canvis i turbulències quant hom es capaç d’afrontar els desafiaments i fer els canvis requerits. Les circumstancies actuals de canvi i desafiaments afecta en major o menor escala a la majoria dels col•lectius i àrees del planeta, no obstant, són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea on, en els darrers anys, s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització i la competència asiàtica es molt forta, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els canvis són percebuts més com una amenaça a la qualitat de vida existent que com una oportunitat, al no identificar amb claredat el que comporta l’economia del coneixement, que no és més que posar el coneixement al bell mig de l’activitat productiva i personal, en un mon el que tendeix ràpidament a un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda, i a incrementar la liberalització que permet que les empreses competeixen en un mon global, obert i asimètric; i a la vegada distribueixin el seu procés productiu en diversos punts del planeta. Uns canvis que sovint van acompanyats de la percepció errònia que la societat del coneixement és una societat sense industries, el que genera més desencís en aquells col•lectius que han desenvolupat o desenvolupen la seva activitat laboral en el si dels processos industrials. Efectivament La societat i l’economia del coneixement genera nova ocupació, una ocupació basada en processar informació tot generant i aplicant nou coneixement, quelcom que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, però també, i aquest es un fet a no oblidar, s’incrementen el processos industrials i la fabricació de nous productes que són cada cop més complexos. El que succeeix és que les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari el que origina que el pes de l’ocupació industrial disminueixi en els països avançats. Ara la fabricació associada a grans series i de productes de baixa obsolescència es una clara candidata a reajustar la seva localització; però usualment, els processos de més valor associats a l’anàlisi, el disseny, la recerca, la gestió, la logística i la pressa de decisió, a l’igual que aquells processos de fabricació d’alt valor, es mantenen en els punts d’origen. És a dir, avui els països avançats no poden prescindir de l’industria, el que succeeix és que han de disposar d’una industria que té per missió competir per valor i no per cost. Ara bé, el que és realment nou en aquest escenari industrial es que abans, el temps requerit per incorporar l’avens científic i tecnològic als processos era d’anys i ara és de mesos. Que abans, la competència i el mercat era bàsicament local o regional i ara són globals, i la gestió és molt més complexa i a la vegada el mon s’especialitza en regions o àrees del saber. I el tercer element diferencial, és que la societat es caracteritza perquè ja no és el gran qui es menja el petit sinó el ràpid que es menja al lent. Aquest són els nous reptes a afrontar i la pregunta és que cal fer o quina és la clau perquè els organitzacions i els ciutadans puguin convertir les amenaces en oportunitats, per poder participar activament en una societat on el coneixement esdevé l’element diferencial, tot reconeixent que les empreses del país segueixen tenint un doble problema: per un costat una certa manca d’encert en la gestió de la disponibilitat tècnica y la capacitat d’innovació y aportació de valor; i per altre la disminució del gap entre la capacitat d’aportar productivitat que tenen les eines tecnològiques i la capacitat d’us de les mateixes, dos fets també íntimament lligats a la formació. La resposta sembla fàcil: A nivell empresarial i territorial cal ser el màxim competitiu possible, el que obliga a gestionar amb èxit la triada Innovació, productivitat i globalització; tres elements que recreixent una forta inversió en capital humà. Una inversió sols possible si hi ha persones preparades i amb les actituds i els coneixements requerits. Sens dubte un fet sols possible si hom es conscient de la seva obsolescència i esta disposat a esforçar-se per adquirir contínuament nous coneixements i habilitats, i a la vegada ajustar les actituds associades a les noves realitats. Es a dir, la competitivitat empresarial i l’increment la competitivitat de l’economia, -quelcom estrictament requerit a Catalunya i Espanya-, no sols comporta clares polítiques industrials, d’innovació tecnològica, i de col•laboració universitat empresa, també són requerides serioses politiques de formació especialment en formació continuada i ocupacional. ….. text complert en informació relacionada
    • Garrell, conferencia ajuntament dia 5

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats

  • |

    Amb crisi o desacceleració cal mirar el futur

    ByAntoni Garrell Guiu

    Publicacions

    Amb crisi o desacceleració cal mirar el futur

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    06-05-2008
    Antoni Garrell Guiu

    Article d’Antoni Garrell i Guiu en el que fa incidència en la crisi econòmica que cada dia es fa més palesa i està afectant fortament el mercat laboral. Amb una mirada crítica cap al futur però amb unes pautes clares d’actuació, l’article ens proposa el camí que hem d’endegar a nivell de societat i de…

    Des del 1889 en que a Paris es celebrà el “Congrés Obrer Socialista de la Segona Internacional” establint-se l’1 de maig com a dia internacional dels treballadors, moltes coses han variat, al menys pel món occidental i els països desenvolupats, amb el reconeixement de drets i el notori augment de les prestacions i les cobertures socials. Però aquest primer de maig, el mercat laboral comença a sentir amb força la greu crisi econòmica que dia a dia es fa més palesa, encara que alguns continuïn dient que no estem en crisi tot afirmant que sols és una forta desacceleració del ritme de creixement i que l’economia espanyola i europea estan preparades per afrontar les problemàtiques que és pressenteixen. Sigui quin sigui el mot que s’utilitzi, el que és cert és que la ‘desacceleració’ ha arribat amb virulència al mercat laboral, amb un increment de 246.000 aturats al primer trimestre portant la taxa d’atur fins el 9,63% de la població activa, un punt més que l’any passat i molt superior a les mitjanes dels Estats de la Unió, (7,1% en la zona euro, i 6,7% en la Unió Europea dels 27), una taxa sols superada per Eslovàquia amb un 9,8%. Unes dades que posen a Espanya con l’Estat de la Unió amb l’augment més gran d’aturats en els darrers 12 mesos segons indicà la Oficina d’Estadística Comunitària. L’atur i la disminució de l’activitat econòmica han portat finalment al govern de l’Estat, sense emprar la paraula crisi, a rebaixar les previsions de creixement pel 2008 en vuit dècimes, situant-la en el 2,3%, i a assumir que la recuperació no arribarà fins el 2010 amb un creixement esperat del 2,8%. La no acceptació de la crisi comporta la no assumpció de que el model econòmic està exhaurit i que cal abordar la vertebració del nou. En definitiva, no s’assumeix que les necessàries accions conunturals per afrontar la crisi i minimitzar el seu impacte sobre el sistema productiu, conseqüentment l’ocupació, i sobre les famílies, s’han d’acompanyar d’aquelles polítiques estructurals de llarg termini que ens condueixin cap a un model més robust i menys subjecte a les turbulències periòdiques. Un model més robust comporta la posada en marxa de reformes i actuacions estructurals per avançar significativament en innovació, en la col·laboració dels centres de recerca amb les empreses, en ajustos al mercat laboral, en assolir la productivitat, en vertebrar les noves bases de generació de valor, i el suport als emprenedors, unes actuacions que sols s’efectuaran si s’accepta que la situació no és sols una desacceleració per causes de problemes externs i d’abasts, sinó una crisi arrelada també en un model caracteritzat per una alta inflació, un baix nivell de productivitat i transferència de coneixements cap el sistema productiu, i manca d’esperit emprenedor. Cal doncs exigir que s’actuï simbiòticament amb determinació en el curt termini i amb ambició en el llarg. Una determinació i ambició que requereix del lideratge que li pertoca a les administracions; afavorir i fomentar l’esperit emprenedor; i l’esforç col·lectiu focalitzat en unes fites concretes. Malauradament aquestes fites i el model de futur no ha estat explicat, però de ben segur que no es pot sustentar en la construcció i sí amb els nous coneixements i les tecnologies que doten d’intel·ligència a les màquines i als instruments que convertint-se en perifèries o protèsis humanes permeten assolir grans avenços. Un futur que es mourà amb escenaris energètics diferents, amb forts canvis mediambientals, amb tendències migratòries creixents en un món superpoblat i amb grans desequilibris. Un futur que obliga a apostes sèries i precises en aquells camps en els quals tenim sòlides bases per construir un nou model econòmic, que sense renunciar al pilar d’avui en generem de nous: Robòtica; telecomunicacions; energia; alimentació; biotecnologia, bioenginyeria i salut; aeronàutica, o disseny són alguns d’aquests camps. Un model de desenvolupament de futur que no està dibuixat, i si ho està no és àmpliament conegut i assumit, un fet que genera desorientació i no permet que sigui ara abordat, oblidant que és en èpoques de desacceleració i crisi quan cal construir els models que donaran fruits en les èpoques de bonança, sabedors que les crisis obren noves oportunitats per tota societat amb capacitat d’emprendre i voluntat de vertebrar el futur, i el que ésmés important, que les crisiscom l’actual sols siguin un fet conjuntural. (Publicat a www.e-noticies.com amb data del 5 de maig del 2008)

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Escèptic

    ByRicard Ruiz de Querol

    Publicacions

    Escèptic

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments
    Hora
    Data

    06-05-2008
    Ricard Ruiz de Querol

    Breu reflexió sobre la societat actual, en la que sembla que la quantitat d’informació circulant és el que més caracteritza els nostres temps. En Ricard Ruiz de Querol es planteja en aquest escrit si realment els canvis que estem endegant ens estan fent progressar en el camí correcte.

    Potser sigui aquesta la primera vegada a la Història en que es diu que anem cap a la Societat de la Informació (malgrat alguns pensem que no és la Informació el que més caracteritza les societats actuals). Però no és la primera vegada que, inclús en el passat recent, s’han donat canvis tecnològics o socials que han tingut com a conseqüència un augment radical de la “informació” circulant. Canvis que no sempre han estat rebuts com a progrés. En un article publicat al 1922 i recollit al volum “L’ànima de les coses”, Josep Maria de Sagarra, autor entre moltes altres obres d’una difícilment igualable traducció al català de “La divina Comèdia”, escrivia: “Al món apareixen cada dia bastant més d’un miler d’articles de diari; si els diaris es limitessin a donar, netes i pelades, les noves verdaderament importants, les coses que poden ser útils a la gent, farien un mal negoci. El públic protestaria, no sé si amb raó o sense“. Podem imaginar què deu pensar Sagarra des de que el Wi-Fi fa que que podem accedir, per exemple, a llocs com Menéame. Plens d’informacions supèrflues en la seva immensa majoria, però per les que hi ha persones que es molesten en recollir, enviar i recomenar! Sagarra també parla del que en la seva època podria ser l’equivalent de molts dels que naveguen per Menéame i similars. “Aquests senyors, com que tenen molt poca feina, esperen l´hora del correu como uns desesperats, i comencen a devorar els diaris amb la mateixa fam que devoren l’esmorzar. En el diari […] cerquen el comentari més o menys enginyós, l’article polític que fatalment els ha de convèncer, les expansions sentimentals del poetes fracassats […] Es passen una hora o dues dins d’un país, que és molt probable que sigui el país de la pedanteria, de la farsa o de la mentida, però que es pensen que és un país altament espiritual …” Continúa, però val la pena llegir l’original. Més endavant, Sagarra confessa, sabent d’entrada que no convencerà a ningú, que intenta no llegir cap diari. Ho fa tot i que reconeix que: “Aquesta fulla del paper més baratet que corre, que les famílies la fan servir per embolicar paquets i fins per coses més lamentables, és i serà, mentre els homes no canvïin, una arma terrible i de primera força”. Els tems han canviat; el paper de diari quasibé no s’utilitza ni tan sols com a envoltori, i menys per altres coses a les que Sagarra fa alusió. Però la referència final, “mutatis mutandis” , em sembla encara actual. Publicat el 4 de maig a http://ruizdequerol.wordpress.com

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats

  • |

    El disseny: l’element Clau de la competitivitat empresarial.

    ByAntoni Garrell Guiu

    Publicacions

    El disseny: l’element Clau de la competitivitat empresarial.

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles
    Hora
    Data

    05-05-2008
    Antoni Garrell Guiu

    En analitzar els desafiaments actuals i els reptes de la competitivitat, es constatà que els processos de producció de l’empresa ja no són un element diferencial, fonamental o estratègic per aconseguir la competitivitat i uns bons resultats. El factor bàsic és ‘què’ es produeix i ‘a qui’ va adreçat

    En analitzar els desafiaments actuals i els reptes de la competitivitat, es constatà que els processos de producció de l’empresa ja no són un element diferencial, fonamental o estratègic per aconseguir la competitivitat i uns bons resultats. El factor bàsic és ‘què’ es produeix i ‘a qui’ va adreçat. El ‘com es produeix’ rau en la tecnologia, les instal•lacions i les localitzacions emprades, elements disponibles per a tots els qui tenen els recursos econòmics i l’accés als mercats. En canvi, el ‘què es produeix’ (productes o serveis) depèn fonamentalment de la capacitat creativa, del talent i de la cultura innovadora i d’esforç, un bé exclusiu de les persones. És evident que l’empresa ha de tendir a maximitzar els ingressos i a la vegada a minimitzar les despeses productives, el que comporta, d’una banda, oferir productes i serveis diferencials i de valor i, de l’altra, ser altament productiu, disposar de sistemes de producció flexibles i adaptables, localitzar els diversos processos en les ubicacions més escaients, disposar de la tecnologia òptima i extreure-li la màxima potencialitat, i assolir alts nivells de qualitat. Tot un conjunt de factors, que són funció directa de la recerca desenvolupada i del disseny, adreçats a satisfer des de les necessitats fisiològiques fins a les d’autorealització de les persones i a impulsar les seves motivacions com a consumidors o usuaris de productes i serveis. El disseny, en conseqüència, esdevé la disciplina més important per assolir la innovació i la competitivitat de les empreses en un entorn canviant. Diferents estudis posen de manifest que les empreses que l’incorporen d’una forma efectiva assoleixen increments de vendes properes al 50% i, també, que el 80% de les grans empreses l’integren en la concepció dels productes, en els seus processos productius, i en totes les activitats dels procés de comercialització i venda. Caldria preguntar-nos què és el que atorga aquesta gran capacitat transformadora al disseny i que el converteix en un element preuat per a tots aquells que volen afrontar la competitivitat en un entorn global altament competitiu. Sens dubte la resposta rau en les dificultats arrelades als elements que envolten i conformen al disseny de nous productes i les especificitats del propi procés de disseny, ja que aquests requereixen escoltar el mercat, amb la finalitat de convertir els requeriments en atributs explícits i implícits del producte. Aquesta tasca no pot ignorar que el procés d’observació i d’anàlisi és altament complex, tant per les dificultats en interpretar i sintetitzar els hipercondicionants arrelats en la multiculturalitat, els mestissatge i els sorolls conjunturals existents, com ho són els avenços tècnics i científics que omplen de noves possibilitats el procés creatiu. Sens dubte dissenyar és una tasca complexa que té com a dificultat afegida la necessitat de cicles curts de disseny, tot un conjunt de fets que ultrapassen les aportacions i els mètodes tradicionals de disseny, centrats en l’anàlisi de la funció i les definicions del producte. Avui en dia el procés creatiu ha d’integrar eficientment el gran nombre de variables que de forma interrelacionada convergeixen en el problema a resoldre i que obliguen a que totes elles siguin considerades, de tal manera que el procés creatiu serà òptim sols amb l’anàlisi sistemàtic i l’avaluació continuada de les diverses solucions. El procés metodològic requerit pel disseny ha de cobrir des de la definició del problema i els subproblemes associats, fins a la recopilació de la informació i anàlisi de la mateixa -convertint-la en coneixement-, així com la identificació dels materials i de les tecnologies més apropiades per a desenvolupar les solucions, contrastar-les i verificar-les. A l’hora de definir els prototips i d’avaluar-los, cal considerar factors específics de desenvolupament, viabilitat, ecològics i d’acceptació (enquadrada, d’igual manera, pel que fa als mercats locals i als internacionals). Aquest procés metodològic també comporta tenir en compte les polítiques empresarials, les tendències sòcioculturals i, finalment, descriure les directius per a la producció, seguiment i ús del producte. Una metodologia que no pot ser rígida ni restrictiva de les capacitats i alternatives, ja que el rigor metodològic ha de ser simbòlicament tractat amb els aspectes propis del procés creatiu, que té un fort component d’intuïció, imaginació i sensibilitat. En definitiva, el disseny cal que combini racionalitat, lògica i intuïció, una terna que fa del disseny quelcom diferencial, motor de progrés i de la generació de valor. Quelcom reservat a les persones amb capacitat d’integrar art, ciència i tecnologia; així com d’organitzar el procés creatiu amb rigor científic, però sense limitar la recerca de la innovació i l’explosió creativa. Cal saber distingir la idoneïtat d’una proposta enfront de l’altra; sorprendre, sense generar rebuig; i garantir la qualitat, possibilitant un procés productiu òptim i fiable, evitant la malversació, i garantint la sostenibilidad al llarg de tot el cicle de vida del producte. El disseny és, doncs, l’element indispensable per a totes les empreses i col•lectius humans capdavanters en assumir els reptes de la sostenibilidad i evitar l’exclusió. Malauradament és encara un bé escàs, que no està a l’abast de totes les organitzacions, tant per motius endògens arrelats en la cultura empresarial, com per la dificultat d’accés al món del disseny en funció de la dimensió de les empreses. Cal, doncs, actuar des d’un triple vessant: fomentant les vocacions de disseny, reconeixent la seva cabdal aportació, i recolzant als estudiants compromesos amb els procés creatiu i la societat; establint mecanismes per facilitar que les organitzacions descobreixen el valor del disseny i el seu impacte sobre els resultats, de la mateixa manera que es va fer, en el seu moment, amb la tecnologia; i, finalment, facilitant l’accés al disseny, d’acord amb la realitat del teixit social i productiu, i de forma simbiòtica amb els avenços tecnològics i científics. En definitiva, assolir els reptes relatius a preservar la qualitat de vida i incrementar els desenvolupament humà, sense condicionar l’esdevenidor. Uns reptes sols assolibles si es col•loca el talent i la creativitat al centre de totes les activitats. Antoni Garrell i Guiu Soci del Cercle per al Coneixement. Director General fundació per l’ESDi Article publicat al diari: mon empresarial del mes de Maig 2008, pagina 12

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits
    Documents relacionats

  • |

    Entrevista amb Maria Abellanet

    ByElena López

    Publicacions

    Entrevista amb Maria Abellanet

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Entrevistes
    Hora
    Data

    30-04-2008
    Elena López

    Parlem amb Maria Abellanet, Consellera Delegada – Directora General del Grup CETT i tresorera del Cercle, sobre la situació actual i perspectives de futur del sector turístic a Catalunya i a l’Estat Espanyol.

    1) Llegia l’altre dia que l’hosteleria és l’únic sector econòmic en el que Espanya és líder a nivell mundial i que a més representa més del 7% del PIB nacional. Això ens dóna tranquil•litat en un moment d’incertesa econòmica com l’actual, o implica que s’han de seguir fent esforços per la promoció del sector i la seva capacitat d’atraure mà d’obra? Espanya és líder mundial en turisme, mantenint el 2007 la segona posició per darrera de França segons dades de l’OMT. Per a l’economia catalana el turisme representa el 12% del PIB. Això vol dir que són múltiples i diversos els sectors i subsectors econòmics que es beneficien de la importància que té el turisme per a la nostra economia. De fet, socialment està molt interioritzada la idea del lleure i, en conseqüència la despesa turística. Probablement en una situació de desacceleració econòmica l’impacte en el sector sigui inferior al d’altres sectors econòmics. En qualsevol cas, en el nou i complex escenari marcat per una creixent competència i per forts canvis en la demanda el turisme ha de mantenir la tensió i incrementar els esforços que en els darrers anys s’han fet en la promoció, fonamentats en la col.laboració públic – privat, i en la creació de nous productes i serveis. És molt important que es visualitzi adequadament la importància social i econòmica que té el sector a Catalunya. 2) És cert que el sector turístic està patint una migració de mà d’obra cap a altres sectors on les condicions salarials i els horaris són més convenients pels treballadors? Tot i que pot ser cert en determinants moments crec que aquesta problemàtica es dona també en altres àmbits vinculats al sector serveis. El sector turístic és un sector intensiu en mà d’obra que ha de situar el capital humà com a factor estratègic clau per a la seva competitivitat, ja que incideix directament en la prestació dels serveis turístics. Per aconseguir atraure el desig de les persones per treballar-hi i romandre-hi el sector turístic ha de ser capaç de millorar l’oferta laboral i d’estimular la promoció professional de les persones i la seva formació, implantant polítiques de gestió de recursos humans i de fidelització que reforcin el necessari reconeixement dels professionals del sector. L’aposta per la qualitat del turisme ha de ser una aposta per les persones que hi treballen. 3) Quin és, en la teva opinió, el camí que ha d’endegar el sector turístic en un futur? Cap a on ha d’anar l’especialització? La competència turística es cada vegada més global i no podem pensar que les solucions vàlides ahir siguin les adequades pels nous reptes. L’especialització ha d’aportar valor, noves utilitats i servei adequant-se a les demandes de lleure actuals, aplicant criteris de segmentació de mercat acurats. El turisme de negocis, l’enoturisme, el turisme solidari o turisme gastronòmic podrien ser alguns exemples d’especialització. Des de l’òptica del client, el turisme gai, el turisme familiar, o el turisme acadèmic serien altres models d’especialització. 4) El Pla Turisme 2020 vol fer un gir vers la competitivitat i la sostenibilitat mediambiental, social i econòmica. Quina és la importància que en aquest sentit poden cobrar la cultura de la innovació i la emprenedoria? Fomentar la cultura de la innovació i la emprenedoria en les empreses i institucions del sector és un dels pilars fonamentals per a contribuir a mantenir el lloc capdavanter i de lideratge que, en aquests moments, tenen Catalunya i Espanya en el sector turístic. En molts àmbits es parla de la necessitat d’innovar, de tenir empreses i sectors innovadors, de tenir una economia innovadora, però poques vegades es parla dels mecanismes i de les competències que es requereixen per fomentar i desenvolupar la innovació. Una de les bases per desenvolupar la cultura innovadora és que les empreses tinguin persones innovadores i potenciïn les seves competències. 5) Cap a on creus que hem d’encaminar la formació relacionada amb el sector? La formació és un element clau per a la competitivitat de les empreses i de les persones que hi treballen, i esdevé fonamental per afrontar amb èxit el repte de la transformació del sector, que necessita persones degudament qualificades en els diferents nivells professionals per poder competir en qualitat. És necessari que les empreses reconeguin la formació turística reglada, tant a nivell universitari com professional, i que apostin clarament pel reciclatge professional i l’actualització de coneixements. La creació del nou Grau en turisme i els nous Màsters dins del procés de convergència europea obre una oportunitat immillorable de repensar la formació universitària en turisme, en la que la mobilitat internacional d’alumnes i docents i la implicació de les empreses esdevenen fonamentals. Des de l’Escola Universitària d’Hoteleria i turisme CETT, adscrita a la UB, afrontem amb il•lusió aquest repte, incorporant millores substancials en els nous currículums formatius. Una formació turística moderna, internacional, adaptada a les noves necessitats dels mercats, dels turistes, del territori i de les empreses, que incorpori competències tecnològiques avançades, competències de gestió i de comunicació, recursos per a la creació de nous productes i serveis, i estretament vinculada a les empreses i a la realitat turística global, per contribuir en la construcció i desenvolupament d’un sector turístic competitiu i ajustat als nous temps.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits