Publicacions

  • |

    Cal dir SI a Europa

    Cal dir SI a Europa

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    18-06-2008

    Reflexió sobre el futur d’Europa arrel del referèndum celebrat a Irlanda fa uns dies per ratificar el Tractat de Lisboa. Tot acceptant que hi ha visions diverses, prioritats no coincidents i conductes arrelades en els fantasmes que marcaren els orígens de la Unió, el no Irlandès no pot por ser un fre, i hem d’esser…

    En els darrers 25 anys la globalització i la llibertat de moviments de persones i productes, conjuntament amb els avenços tècnics i científics, han posat sobre la taula nous reptes com la competència assimètrica, la immigració, l’evolució demogràfica, l’elevat preu de l’energia, les matèries primeres i els aliments, o els nous escenaris de confrontació que posen noves fites al binomi llibertat-seguretat que evidencien de la necessitat d’organitzacions supranacionals per assolir la capacitat d’actuació a escala planetària interactuant de forma conjunta i coordinada. En aquest nou escenari la Unió Europea no pot deixar d’assumir el seu rol planetari, conseqüentment necessita d’instruments que li permetin actuar de forma unitària. El Tractat de Lisboa de desembre passat, desprès del fiasco del projecte de la denominada Constitució Europea, hauria d’esser un pas decidit en el requerit procés d’adaptació de les institucions Europees a les noves exigències mundials, a les ampliacions successives, i a incrementar la consciència col•lectiva com a ciutadans europeus. Un Tractat que ha d’agilitzar la presa de decisions, incrementar la coherència en la política exterior, i fer una Unió més democràtica. En aquesta línia, la reducció del nombre de Comissaris per simplificar l’organització, la creació del President del Consell Europeu per donar-li continuïtat, i la creació del Vicepresident de la Comissió per la política Exterior i de Seguretat per augmentar l’eficàcia de la política externa de la U.E. són aspectes que, conjuntament amb l’obertura d’actuacions transfrontereres en la salut i la protecció civil, o que un milió de ciutadans, amb independència de la seva nacionalitat o residència, puguin demanar a la Comissió que actuï, evidencien alguns dels avenços que aporta el Tractat en aquest llarg camí per assolir una millor integració que superi la unió estrictament econòmica. Una voluntat evidenciada pels Caps d’Estat a Lisboa i que cal que sigui ratificat pels 27 estats. El tractat de Lisboa amb indispensables reformes estructurals, per superar el Tractat de Niza, arriba en un moment de dificultats generalitzades, i conflictes latents, amb alts preus de l’energia, creixements econòmics baixos i amb ratis de desocupació significatius i a l’alça; moments on les consultes ciutadanes solen estar influïdes pel curt termini, els problemes propers i la por a cedir competències o abordar aspectes sovint insuficientment coneguts. És en aquest context on cal assumir que l’aprovació del Tractat en el marc dels Parlaments Estatals pot ser la solució perquè la visió a curt no desdibuixi la del llarg i el requerit progrés de la Unió no s’interrompi. La decisió d’efectuar un referèndum a Irlanda, únic país de la U.E que escollí aquest procés, per ratificar el Tractat signat a Lisboa, va semblar l’excepció que confirmava la regla, i que no tenia que presentar major dificultats atès que Irlanda és el millor exemple de la capacitat transformadora de la Unió. Al 1973, quan va ingressar, era un país pobre amb una economia fundamentalment agrària i amb poques infraestructures; ara Irlanda és un dels països més rics de la Unió, arrel de creixements propers al 9% en la dècada dels 90 del segle passat, i disposa d’una de les economies més dinàmiques i fortes. Semblava que la percepció dels ciutadans seria ‘més Unió és més benestar i futur’ i el tractat no tindria dificultats. Però fa unes setmanes quan alguns missatges indicaven que el Tractat ingeriria en l’autonomia exterior i econòmica, sumats a dificultats internes del govern irlandès, les enquestes començaren a mostrar una tendència de baixa participació en el referèndum i l’increment del vot negatiu, tot pronosticant que guanyaria el NO al igual que al juny del 2001 quan els irlandesos digueren no al Tractat de Niza, aprovat posteriorment amb un nou referèndum a l’octubre del 2002. Els que creiem que sols amb una Europa forta la qualitat de vida, el progrés i la pau és possible ens començarem a qüestionar si un petit percentatge de la població Europea pot condicionar la resta. Les majories i minories, i l’àmbit de la capacitat decisòria de cadascú, és un tema no menor, especialment en les nacionalitats sense Estat, com és el cas de Catalunya on moltes vegades ens qüestionem si el nostre dret a decidir s’ha de diluir amb el vist-i-plau de la resta de ciutadans de l’Estat. No per inesperat, -l’opció del NO fou l’escollida per un 53,4 per cent dels electors que votaren, aproximadament el 51% dels ciutadans amb dret a fer-ho-, no deixa de sorprendre’ns al comprovar amb quina facilitat s’obliden les ajudes i els enormes beneficis rebuts de la U.E, i a la vegada, acceptant que s’ha de respectar i protegir els drets de les minories però que la democràcia es la voluntat majoritària expressada lliurament, cal que ens qüestionem si una minoria de 862.415 persones, molts de les quals no hauran llegit el Tractat al que s’oposen, poden marcar el futur de la Unió formada per quasi 500 milions de persones i frenar un procés i un tractat ja acceptat per via parlamentària per 18 països de la Unió, un “no” que s’hauria de compatibilitzar al sí de la resta dels parlaments dipositaris de la sobirania y representació dels ciutadans. Sabedors del probable No Irlandès, de ben segur que sobre la taula ja hi ha diverses solucions com repetir el referèndum, plantejar una Europa a dos velocitats com es va fer amb l’Euro, o altres que els experts de la Unió deuen tenir preparades, ja que des d’una òptica de futur no hi ha alternativa possible a una Unió forta, cohesionada, plural i compromesa amb els seus ciutadans i el món. Tot acceptant que hi ha visions diverses, prioritats no coincidents i conductes arrelades en els fantasmes que marcaren els orígens de la Unió, el no Irlandès no pot por ser un fre, i hem d’esser capaços de fomentar el sentiment de pertinença a la Unió, un sentiment que ja el tenen els més joves gràcies als programes d’intercanvi europeus com Sòcrates i Erasmus en tant que aquests trenquen l’endogàmia pròpia i amplien els seus horitzons relacionant-se amb els joves d’altres països. Un sentiment que no vol dir renúncia a les identitats nacionals pròpies sinó sumar aquestes al macro espai europeu de justícia, llibertat i pau. És necessària l’Europa de les persones democràtiques i compromeses, vertebrada a través dels Estats ara, i amb les nacions en el futur llunyà, que construeixen el futur equiparant drets i deures, que es recolzen amb el talent, la indústria, la creativitat i la innovació, i de forma solidària amb el món; un món que necessita a Europa, una Europa federal que ha de vèncer les pors i recuperar l’esperit generós, valent i decidit dels seus fundadors. Ara, com abans, es l’hora del SI a Europa, que és un SI al progrés i no al proteccionisme excloent. Antoni Garrell Guiu 15 de juny de 2008 Aquest article va esser reproduït a l’edició impresa del Diari de Sabadell el dia 1 de juliol de 2008.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    L´empresa, el mercat i el coneixement

    L´empresa, el mercat i el coneixement

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    18-06-2008

    Reflexió sobre alguns canvis originats al llarg del segle XX, com la implantació del coneixement i l’acceptació quasi total dels mecanismes de mercat. Article que fa un breu anàlisi sobre el coneixement com a valor intangible i la seva relació amb les noves formes d’organització mercantil.

    És molt difícil adonar-se’n del que passa en els moments de canvi. Necessitem perspectiva per a valorar-los. Està clar que a finals del segle XX s’han produït tants canvis que encara no sabem si es tracta d’un de molt gros o una combinació de varis al mateix temps. Però al menys s’han produït simultaniàment dos canvis, contradictoris entre sí, que encara no han desenvolupat el seu potencial i que donaran molt joc en el futur. Em refereixo a la implantació del coneixement i a l’acceptació quasi total dels mecanismes de mercat. El coneixement és un intangible que ha guanyat pes des de la revolució industrial fins avui en dia. De fet els economistes clàssics no van esmentar mai el “saber fer” entre els factors de la producció. A principis del segle XX alguns van esmentar el concepte d’“organització” com un factor de producció. Fins i tot Von Hayek, com no el sabia quantificar, va dir que per mecanismes interns de mercats s’incorporava de manera equilibrada en els valors promig del capital i del treball. Pero és evident que el promig del “saber fer” que incorporaven els treballadors de l’època de la revolució industrial era petit i equilibrat mentre que avui és gran i molt variat entre diferents treballadors. Per dir-ho en poques paraules, un treballador industrial es podia formar en pocs dies ja que des del primer moment podia aconseguir el màxim rendiment. En canvi el treballador del coneixement, que necessita una gran formació prèvia, no aconsegueix el ritme de treball fins un llarg període d’adaptació a l’empresa del coneixement. És clar que el treballador industrial estava indefens i necessitava sindicar-se, mentre que el del coneixement passa a ser valorat per l´empresari com a soci necesari de qui no es vol deslligar. Naturalment que avui en dia tenim una barreja de llocs de treball industrials i de coneixement segons les activitats. Fins i tot dins de la mateixa empresa i centre de treball. Però es evident que les feines amb alt grau de coneixement van guanyant terreny i començen a ser majoritàries. Això té gran importància en molts aspectes, com la crisis sindical, però també en l´obsolescència dels mecanismes de mercat com veurem més endavant. Respecte als mecanismes de mercat també hi ha un gran canvi. Per no remontar-nos gaire lluny, convindrem que després de la 2º Guerra Mundial tots els països avançats van adoptar “l´economia social de mercat” i les idees socialdemòcrates competien amb les consevadores o liberals. Però molts acceptaven que la igualtat de drets i oportunitats justificava escola i sanitat públiques. També es reconeixia que el mercat és el millor reassignador de recursos però que hi havia “monopolis naturals” que era millor que fóssin públics. La novetat ha estat l´eclosió de la societat del coneixement junt a la revolució neoconservadora dels anys 80. Un doble atac polític i acadèmic liderat per Reagan, Thatcher i Friedman amb fort acompanyament mediàtic a nivell mundial va imposar el mercat total. Tot es pot posar en mercat fins i tot la distribució elèctrica o de l’aigua, cosa que els enginyers encara no comprenem gaire bé. Però reticències apart, el tsunami neoliberal s’ha imposat en bona mesura a tot el món. Fins i tot els socialdemòcrates, confosos per un hàbil Blair, s’han entregat. Diguem com a conclusió que en temps d’eclosió del coneixement, s’imposa l’economia de mercat i la contabilització a través dels mètodes pensats per a la SA tradicional. I aquí hi ha una certa contradicció. El mercat està basat en l’acció de les empreses que competeixen. Les empreses s’administren a través de la figura de la societat anònima i aquesta ha de negociar i contabilitzar el coneixement. L’empresa difòn, protegeix i negocia el coneixement. Però el coneixement no és una cosa que de manera preconcebuda es pugui abarcar, limitar, retenir, mesurar, valorar ni vendre. Han començat a aparèixer els problemes. Els preus de transmissió de les empreses depenen de la retenció dels equips humans, cosa molt difícil de garantir. Les patents són moltes vegades impossibles de protegir. Els contables no troben manera de contabilitzar els intangibles. I tot això va amb velocitat creixent. Hom pot dir que la SA i el seu model contable no serveixen per la societat del coneixement. Hem de trobar un nou instrument que ningú sabem intuir. La paradoxa és que els neocons i els sindicalistes, amb una fe més pròpia d’integristes que d’agents socials, segueixen defensant els seus principis. Fins quan?

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Open Innovation: remarks de la conferència de València

    Open Innovation: remarks de la conferència de València

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    31-05-2008

    Els passats 26 i 27 de maig es celebrà a València la International Conference Open Innovation and University: Competitiveness and Development. Organitzada per la Universitat Politècnica de València, en el marc dels 40 anys de la seva fundació, l’acte comptà amb la presència d’experts de talla mundial del món acadèmic, empresarial i polític com Henry…

    El Congreso fue un éxito por la calidad de los ponentes, por el debate que generó y por el alto nivel de asistencia. En el enlace de la conferencia se pueden encontrar todos los materiales y vídeos para seguir lo que dió de sí la conferencia. (www.upv.es/openinnovation) Transcribo las notas personales de la misma: 1. La UPV pasa un buen momento. Las universidades que tienen una base de calidad, si encuentran espacios de governanza que las hagan eficientes y las alejen de complicarse con madejas que solo llevan a mirarse el ombligo, dan saltos notables. La UPV lo ha dado, tiene una buena governanza, un buen sistema de liderazgo, un proyecto (acaba de aprobar su plan estratégico), un discurso comprometido con la empresa y el desarrollo económico que se concreta en la consolidación y crecimiento de su Ciudad Politécnica de la Innovación. Recomiendo leer tanto las intervención del Rector Juan Juliá como la del Vicerrector Francisco Mora, el principal impulsor d ela Conferencia. 2. La conferencia aportó nueva luz sobre la Open Innovation y en general sobre innovación. Contar con Henry Chesbrough, este profesor de la Haas de Berkeley que ya hace años acuñó este término para definir el nuevo paradigma de innovación de las empresas fue un lujo. Una vez más pudimos comprobar cómo la gente brillante multiplica su atractivo si es personalmente asequible y servicial. Vale la pena seguir su conferencia. 3. Otra de las figuras de la conferencia fue Curtis R. Carlson, que además de desgranar las 5 disciplinas de su libro “Innovation” aportó una visión muy interesante sobre su experiencia en la dirección del Stanford Research Institute, probablemente la institución que más tiempo lleva practicando la Open Innovation. 4. Igualmente destacable fue la aportación, esta vez más desde la óptica de la investigación de Andreu Mas Colell, una persona que no para de ver crecer su influencia en Europa en este ámbito. Escuchándole era fácil comprender porqué será el nuevo líder de la European Research Council. 5. Para mí la primera sorpresa fueron Ronald M. Wolf que relató con mucha seriedad el caso de Phillips y su parque empresarial Open Innovation en Eindhoven, de gran utilidad para todos los que en España deben definir qué son los parques científicos y tecnológicos que proliferan por doquier. 6. La segunda sorpresa fue Tom Hockaday de Isis Innovation, la entidad encargada de desarrollar el modelo de transferencia de tecnología de Oxford. 7. Finalmente fue interesante contrastar dos modelos de nuevos intermediarios de capital intelectual, uno ya consolidado, el de Innocentive presentado por Alph Bingham y por otro lado, el proyecto emergente impulsado por la Cámara de Comercio de Barcelona y el Centro Tecnológico Leitat de KIM (Knowledge Innovation Market) presentado por Xavier Ricart. KIM es la muestra de que en España se mueven cosas nuevas en el ámbito de relaciones universidad – empresa. 8. Finalmente fue un placer reencontrar a Màrius Rubiralta, una de las pocas personas con las que había podido discutir en profundidad el concepto Open Innovation aplicado a la Universidad, ejerciendo su nueva función. Anima y tranquiliza que alguien como él esté dónde está, hecho que si se uniera a la posibilidad real de tener recursos, ya sería fantástico. 9. Last but not least, el dinamismo que Valencia como ciudad transmitió a los ponentes no fue menor, claramente su carta de ciudad emergente caló en la percepción de los ponentes con los que hablé del tema. 10. Para LTCproject poder definir el contenido y gestionar la presencia de la mayoría de ponentes ha sido un gran ejercicio de aprendizaje, una labor de equipo bien liderada por Roc Fages. Artículo publicado simultáneamente en www.xaviermarcet.com

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Els “white spaces”, o com l’apagada analògica pot encendre més d’una bombeta

    Els “white spaces”, o com l’apagada analògica pot encendre més d’una bombeta

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    30-05-2008

    Comentaris arran de la publicació d’un interessant -i breu- informe sobre les estratègies de Google i altres empreses per aprofitar l’espai d’emissions radioelèctriques que quedaran alliberades per l’evolució cap a la televisió digital terrestre.

    Imaginem un món ple d’autopistes de peatge. Quins podrien ser els interessos de la major empresa fabricant de cotxes del món? Potser invertir en més autopistes de peatges per assolir una posició omnipresent al mercat i sucar de tot arreu? No. La seva millor bassa seria acabar amb els peatges. A menys peatges, més velocitat, més cotxes, més tràfic… Aquesta és la idea que s’explica al breu informe publicat per Enter elaborat pel Miguel Gil, que m’ha semblat prou interessant com per adjuntar-lo i resumir-lo aquí. Aquesta és l’estratègia que alguns que entenen que està duent a terme Google. Com a estendard més representatiu de les empreses tecnològiques, Google té un pols obert i més o menys pendent amb les empreses proveïdores d’accés a Internet i amb les teleoperadores telefòniques/mòbils. Amb les dues perquè, en definitiva, l’accés a la xarxa serà mòbil i sense fils en un no-res i unes i altres veuran com el seu model de negoci s’unifica. L’optimització dels dispositius de butxaca per a la navegació per internet i la gestió i intercanvi de dades farà la resta. Fins ara, aquesta qüestió passava per una lluita pel control i millora dels canals existents. Wifi, wimax, tecnologies DSL més o menys millorades, navegació GPRS o HSDPA… uns espais que, en la seva major part, ja han estat coberts i conquerits per les teleoperadores i les companyies proveïdores d’accés a internet. No obstant, un nou espai es dibuixa a l’horitzó i aquesta és, possiblement, la millor aposta que pot fer Google per fer la guitza a totes les empreses que tenen el seu model de negoci basat en la idea del peatge. La qüestió passa per aprofitar l’espai radioelèctric que quedarà lliure després de l’apagada analògica, que als Estats Units està prevista per al febrer de l’any que ve i que, a l’Estat Espanyol, tot just s’acaba de fixar al 3 d’abril de 2010. Els “espais blancs” (white spaces) són les freqüències no utilitzades dins l’espectre emprat per a l’emissió televisiva (l’Enrique Dans ho explica aquí la mar de bé i la mar de curt). Al 2006, Google va impulsar la creació de la White Spaces Coalition, que pretén donar accés a internet de banda ampla a través dels “espais blancs”. Aquesta mena de wifi blanca o “wi-fi 2.0” tindria una velocitat de transferència significativament més elevada que l’actual, i els costos econòmics són molt minsos. A primera vista, costa imaginar un model d’internet d’alta velocitat on els costos de connexió siguin autènticament residuals o fins i tot nuls/subvencionats. No obstant, és evident que aquesta és una possibilitat real i conté un model de negoci i d’oportunitats molt fèrtil per als que tenen les dificultats i el cost d’accés entre els seus hàndicaps. I ja no parlo tant de la internet domèstica o fixa, sinó, sobretot, de la internet mòbil, de butxaca i geolocalitzada. Un terreny, una nova frontera (electrònica) per a la innovació social i empresarial que, en teoria, tots podem aspirar a colonitzar.

    – – –

    La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el 30 de Maig de 2008. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l´Observatori de la CiberSocietat.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Entrevista amb David Rodríguez

    Entrevista amb David Rodríguez

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Entrevistes

    Hora
    Data

    29-05-2008

    Parlem amb David Rodríguez, membre del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast i economista al Gabinet d’Estudis Econòmics de la Cambra de Comerç de Barcelona, sobre aspectes relacionats amb la competitivitat de l’economia catalana

    1) Quina és la importància del capital humà en la tríada innovació, productivitat i globalització? Fa un parell de dècades podíem ser competitius sense preocupar-nos del capital humà. Això ja no és possible, perquè no podem competir en preus. Per ser competitius hem de diferenciar-nos, i per això cal capital humà, tant per innovar com per implementar les innovacions. I quan parlo de capital humà no només em refereixo a tenir més o menys llicenciats o doctors, sinó també tenir persones amb formació professional i que dominin el seu ofici. 2) Sobre la relació entre productivitat i competència: en el seu moment en Joseph Schumpeter defensava una relació inversa entre competència i innovació ja que la reducció de les rendes extraordinàries limitava la capacitat de les empreses per a innovar i millorar la productivitat. Als anys vuitanta es començà a dir que la pressió competitiva incentivava les millores de productivitat. Com veus tu actualment la relació entre productivitat i competència en referència a les empreses industrials catalanes? Schumpeter tenia part de raó: si operes en competència perfecta és molt complicat innovar, perquè no disposaràs dels incentius a fer-ho, llevat de què ho facis per diferenciar-te de la resta de competidors, que és una forma de limitar la competència. Les empreses industrials estan fent un gran esforç per diferenciar-se mitjançant la innovació, i això ja té els seus fruits amb la productivitat del sector, que ha crescut a taxes respectables durant aquests dos darrers anys, a diferència del que ha passat en el conjunt de l’economia. 3) Espanya és una de les economies europees que té una taxa de temporalitat en la contractació laboral més elevada. Estudis diversos ens mostren que a menor temporalitat major és la productivitat que se n’extreu. Alguns països petits, com Dinamarca, han apostat per models que preconitzen la flexicurity, una combinació de flexibilitat laboral per l’empresa, seguretat per al treballador i èmfasi en les polítiques laborals actives. Creus que Catalunya hauria de seguir un model similar al danès? Una taxa de temporalitat alta no és per se dolenta si no va acompanyada d’una alta rotació de personal, o si les probabilitats de trobar feina un cop se t’acaba el contracte són elevades. En el cas de Catalunya el problema que patim és el primer: la rotació de personal és molt elevada en alguns sectors que fa difícil assolir millores en la productivitat. A més s’hi ajunta un altre tema: els treballadors amb contractes temporals solen estar pitjor retribuïts que les persones amb contracte fix, quan la lògica econòmica dictaria el contrari. Potser el principal motiu d’inseguretat avui dia a casa nostra són els baixos salaris, més que la probabilitat de trobar feina. 4) Quins són, en la teva opinió, els principals esculls que ha de superar l’economia catalana per ser competitiva no només a nivell nacional sinó també a l?exterior? El principal escull que cal que superem és el mental: per ser competitius no necessàriament cal tenir grans empreses. Hi ha moltes pimes que ho estan fent molt bé a nivell internacional, però tenim la sensació de què si no tenim grans corporacions no som res. Duem molt de temps una mica obsessionats amb la manca de grans seus empresarials, mentre descuidem a l’empresari mitjà i les seves necessitats, que no necessàriament són les de la gran empresa.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Per què Catalunya suspèn en recerca i innovació?

    Per què Catalunya suspèn en recerca i innovació?

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    26-05-2008

    Reflexió sobre els motius pels quals Catalunya no està plenament inserida en la Societat del Coneixement, una problemàtica estretament vinculada a les polítiques impulsades des de l’administració pública i la manca d’implicació dels agents polítics.

    El proppassat dia 30 el Comitè Permanent d’Experts encarregat d’elaborar les bases del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI) va lliurar el document al Govern. L’objectiu del PNRI és posar les bases per fer de Catalunya un país on l’economia del coneixement jugui un paper principal. Sense una economia basada en el coneixement, d’alt valor afegit, i no basada en la mà d’obra barata o en la producció intensiva, Catalunya no podrà mantenir l’actual estat del benestar ni, encara menys, progressar. Aquest és un bon moment per reflexionar per què Catalunya no està plenament inserida en la Societat del Coneixement. No és aquesta una afirmació gratuïta, hi ha molts indicadors que demostren això i la seva pèrdua de pes específic de Catalunya tant en l’àmbit de l’Estat com en l’europeu i mundial. El Regional Innovation Scoreboard 2006, l’últim publicat, és un indicador sintètic que ens permet veure la posició de Catalunya entre 208 regions europees. Mostra que ocupa la posició número 82, amb un índex d’innovació de 0,47, per sota de la mitjana europea, que és de 0,55. Per davant hi ha Madrid, el País Basc i Navarra. Una posició francament dolenta per a un país que es considera motor d’Espanya i que està integrat en una associació que es diu Els Quatre Motors d’Europa. Som els darrers, tot i que no a gaire distància de la Llombardia. Per què la situació és tan dolenta? Hi ha causes imputables a les polítiques que depenen del govern espanyol, però també, en el context de l’Estat, Catalunya té una part important de culpa. El PIB espanyol a la cua. L’European Competitivity Report 2007 indica que el PIB espanyol per hora treballada està a la cua de la dels països de la UE-15, tret de Portugal i Grècia. Aquesta baixa competitivitat té moltes causes: infraestructures precàries, manca de competència en els mercats, horaris inadequats, relacions laborals basades en la desconfiança mútua, etc. També l’Informe de Competitivitat Global 2007 del World Economic Forum indica que Espanya té una regulació laboral restrictiva i una força de treball mal formada. I d’antre els punts flacs de l’economia destaquen aquells que tenen a veure amb la societat del coneixement. Segons el meu parer són les polítiques de l’Administració les que més condicionen les polítiques econòmiques de la resta dels agents econòmics i socials. Catalunya no és innocent. Les polítiques en favor de la societat del coneixement són escasses,un sistema educatiu dolent, manca de formació professional, baixa formació cientificotècnica, pocs científics i enginyers, traves burocràtiques per a les empreses, etc. El govern català, amb PNRI, vol fer jugar tant els agents polítics com els econòmics i socials, i fer que tots ells es comprometin per resoldre aquests problemes. Però el paper del Govern no és coherent. Mentre s’impulsa un PNRI, en el pressupost per al 2008 es restringeixen els recursos destinats a la recerca i la innovació. Jo demanaria el compromís dels agents polítics. Si ells ho fan la resta els seguirà. Les empreses i les associacions empresarials faran per maximitzar els beneficis, la seva raó d’existir és econòmica, i si adopten un camí o un altre, és perquè a curt, mitjà o llarg termini obtindran millors resultats. Gil Gidrón president fundador de la Cambra de Comerç i Indústria Espanya – Israel deia l’altre dia: “En l’àmbit institucional, Israel té una figura molt interessant que no té Espanya. El Chief Scientist, un càrrec que és al mateix nivell que el governador del Banc d’Israel, és a dir, que és independent del Govern”. A Catalunya es va eliminat el DURSI i ara es limita el pressupost als centres de recerca. Israel destina el 5% del PIB a R+D+i. No cal dir gaire més. Article publicat a Dossier Econòmic de Catalunya el 17 de maig del 2008.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Formació repte estratègic

    Formació repte estratègic

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    25-05-2008

    L’educació és el procés intern per el qual les persones amplien i aprofundeixen les seves aptituds, per tant en l’educació es troba la clau per impulsar el desenvolupament personal i col•lectiu dels humans, augmentar la productivitat i la competitivitat. La educació és l’adequació bàsica per garantir el futur i garantir la qualitat de vida, per…

    La educación es el proceso interno por el cual las personas amplían y profundizan sus aptitudes, por lo tanto es en la educación donde se encuentra la llave para impulsar el desarrollo personal y colectivo de los humanos, y la clave para aumentar la productividad y la competitividad. La educación es la adecuación básica para garantizar el futuro y disfrutar la calidad de vida. Nos dice Paül Natorp “el hombre sólo se hace hombre mediante la comunicación humana”, y la comunicación ineludiblemente necesita educación. Por lo tanto es necesario cuestionarse las razones por las que no se otorga a la educación el carácter de política estratégica de Estado; es decir, por qué no se preserva de las coyunturas de los periodos electorales y de los problemas coyunturales que pueden distorsionar u oscurecer su misión, una misión que no solo permite mejorar la competitividad de las empresas, sino que también facilita la convivencia y hace posible el desarrollo de sociedades cada vez mas multiculturales, intercomunicades y en consecuencia interdependientes. Para mantener la complejidad creciente se exige fuertes y flexibles convicciones, las cuales deben garantizar la convivencia pacífica, tolerante en la diversidad y solidaria en el ámbito social, tanto local como globalmente. Pese a que la mayoría de las voces asumen estos hechos, es una realidad contrastada que estos últimos 10 años han sido infructuosos en este crucial camino, el sistema educativo no ha cumplido con su misión, y tendríamos que aceptar que su producto, o sea nosotros, no alcanzamos niveles adecuados tanto en actitudes, básicas para afrontar los retos cambiantes, como en las aptitudes, fundamentales para conseguir el desarrollo; así lo explican y certifican los diversos informes de la UNESCO, OCDE, o los informes LOZA, y en el ámbito catalán el último informe de la Fundación Bofill. El problema es especialmente grave en España y Catalunya, sin embargo tampoco se escapan amplias zonas del planeta, donde los sistemas educativos no han sido capaces de atender las necesidades de formación de toda la población. Sirva como ejemplo que en América Latina, según las estadísticas elaboradas por la UNESCO, “si bien el promedio de escolaridad de la población es de 6,3 años, el 10% de los niños/as provenientes de hogares con mayores ingresos alcanza 11,4 años de escolaridad, mientras que el 10% de los niños/as provenientes de hogares más pobres sólo están en la escuela 3,1 años”. Probablemente es en este punto donde residen muchos de los problemas que frenan el desarrollo de esta importante región, con la que compartimos estrechos lazos culturales. Como señalaba anteriormente, el problema no es sólo de España y Catalunya. Europa en su conjunto también presenta problemas en el sistema educativo, como muestra tenemos el último aviso de la comisión del tercer cuatrimestre del 2007, en el cual, según un estudio realizado por la Comisión Europea, se evidenciaba que 1 de cada 6 jóvenes abandona los estudios prematuramente, y que 4,6 millones de europeos entre 15 y 24 años están en el paro, pese a la falta de mano de obra evidente y a la bonanza económica que el mundo ha gozado en estos últimos años. Sabemos también que la inserción en el mercado laboral es un proceso complejo, ya que más de la mitad de los puestos de trabajo actuales en la Unión requieren alta capacitación y capacidad de esfuerzo e interrelación, unas habilidades y capacidades que faltan a casi un 25% de los jóvenes europeos de acuerdo con los datos de la propia comisión. Las razones de esta situación en la educación son múltiples, sin olvidar la necesidad de superar el gasto en formación, el problema es preciso contextualizarlo en su evolución historia; en este sentido sabemos que en España el problema es crónico, ya que al inicio de este milenio, la inversión en educación del Estado español fue del 4,9% del PIB, una cifra inferior a la media de la OCDE, (Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico), que era del 5,9%, y también menor a la del 1995 que era del 5,5%. Con estas cifras, en el inicio de este tercer milenio, se constata que España dedicaba por alumno unos 5.000 dólares, un 20% menos que el promedio que era de 6.361 dólares, y lejos de países como Estados Unidos, que destinaba 10.000 dólares, Suiza con 9.000 dólares, o los países del norte de Europa que superaban los 8.000 dólares. Sin embargo no debemos centrar nuestro análisis solamente en el aumento del presupuesto, un hecho que ha tenido sensibles mejoras en los últimos años, como se puede constatar en los presupuestos generales del Estado para el 2008, ya que en lo que se refiere al Ministerio de Educación y Ciencia alcanzó 6.517, 8 millones de euros, incrementándose en un 117% respecto al 2004 en la línea estratégica de potenciar la formación y la inversión en I+D+1. Las razones son diversas, y para conseguir una buena formación no es preciso superar únicamente el 6% recomendado por el Foro Mundial de Dakar con la finalidad de conseguir una educación de calidad para todos; es necesario explorar las razones de la falta de éxito del sistema educativo en los aspectos intrínsicos del modelo, y aquellos otros que configuran el ecosistema escolar, social y familiar, los cuales tienen un impacto incluso mayor que el derivado de los propios presupuestos. Tan solo con este equilibrio será posible reducir el abandono escolar, potenciar la cultura del esfuerzo y mejorar las perspectivas profesionales, consiguiendo una correlación directa entre retribución, carrera profesional y formación. Es imprescindible mejorar la relación entre el sistema educativo y la sociedad, incrementar el sentido de la responsabilidad y la cultura del esfuerzo. En consecuencia, para analizar el sistema educativo es necesario considerar el conjunto de elementos que el configuran, es decir, el ecosistema donde se desarrolla y presta su misión. Es preciso considerar simultáneamente: el sistema escolar, la organización familiar y el entorno sociocultural. En cuanto al sistema escolar es necesario esforzarse en comprender la escuela como una comunidad de aprendizaje y desarrollo psíquico y físico, la cual se propone la excelencia; fomenta el rigor, el esfuerzo, el espíritu crítico y la disciplina; valora la ciencia y se asume que en el seno de esta comunidad se trabaja sincrónicamente, tanto las aptitudes, habilidades y conocimientos, como las actitudes y la responsabilidad. Un sistema escolar que requiere no solo docentes, sino también de psicólogos, médicos y nutricionistas con el fin de poder conjugar armónicamente formación y desarrollo. Todos estos aspectos, que han demostrado su idoneidad en otros lugares, son asignaturas pendientes en el modelo catalán y español. Actuar en el sistema escolar implicando y considerando todas estas áreas, seguro que nos abrirá un gran camino para recorrer. En cuanto a la organización familiar, no se puede olvidar que en nuestro país no se ha asumido que la familia es la primera responsable de la formación, y que a menudo los valores de responsabilidad compartida, el diálogo y los proyectos conjuntos no existen, ni tan solo contemplamos que con frecuencia la familia es solo un conjunto de personas, en muchos casos desestructurado, que comparte un espacio y recursos, un hecho que complica enormemente el proceso de aprendizaje y repercute negativamente en la escuela. Finalmente, en referencia al entorno socio-cultural constatar que todo conduce hacia el tiempo libre, el entretenimiento y el ocio exclusivamente evasivo, lejos de aquellos que pueden complementar o enriquecer el proceso formativo. Falta deporte activo y constante, faltan también los hábitos de lectura, se desaprovecha la capacidad pedagógica de la televisión, en especial la pública, en definitiva la escuela tiene que incorporar una sobrecarga, que es la asociada a disponer de un tejido social con nivel cultural bajo y con tendencia al mínimo esfuerzo. Podemos afirmar que la formación es un reto pendiente, que es necesario hacer una apuesta integral, potenciando el sistema escolar; facilitando la compatibilidad del desarrollo profesional con el desarrollo familiar, con una clara protección de las madres tal y como se hace en los países del norte de Europa, en especial en la época donde los hijos son menores; utilizar los recursos públicos dirigidos a las televisiones para desplegar su potencial en cuanto a despertar y fomentar la curiosidad que lleva al aprendizaje, el reconocimiento del valor de los conocimientos y el espíritu técnico, científico y creativo. Todo un conjunto de retos y asignaturas pendientes, que configuran una tarea compleja a la que hay que sumar esfuerzos y voluntades, en la que es preciso generar debate y buscar el consenso para hacer posible un pacto de Estado, blindado a las confrontaciones electorales y a los ciclos económicos, como única vía para afrontar este reto estratégico Lina Zulueta Fernàndez Filòloga i psicopedagoga. Membre de la Junta directa del Cercle per al Coneixement. (www.cperc.net) Abril 2008

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Pisa, nivells d´aprenentatge i de qualitat de l´educació: leccions del cas finès

    Pisa, nivells d´aprenentatge i de qualitat de l´educació: leccions del cas finès

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Textos d’Amics del País

    Hora
    Data

    16-05-2008

    L’estudi realitzat per en Xavier Melgarejo, Director del Colegi Claret de Barcelona, llicenciat en Psicologia per la UAB i Doctor en Pedagogia per la UB, persegueix l’anàlisi de les variables que millor expliquen els bons resultats en competències bàsics dels alumnes finesos, així com la presentació d’algunes aplicacions pràctiques empreses en el seu centre escolar…

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Del risc i de l´oportunitat

    Del risc i de l´oportunitat

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    16-05-2008

    Reflexió d’en Joan Brunet en la que fa una diagnosi de l’estat de paràl·lisi i aturament en el que es troba Catalunya, massa anclada en records del passat i sense l’empenta e iniciatives necessàries per tirar endavant i equiparar-se al nivell europeu.

    Unes declaracions i un article del president Montilla publicats a les pàgines d’El País dissabte passat, han tornat a posar damunt la taula dues qüestions cabdals per a Catalunya. L’una, l’exasperant lentitud en desplegar les oportunitats que el nou Estatut ens brinda; un Estatut que d’aquí un mes farà ja dos anys va ser referendat per la ciutadania. L’altra, directament relacionada amb l’anterior, el finançament insuficient que Catalunya pateix des de fa temps i la urgència en poder aplicar tot allò que es preveu en l’Estatut en matèria d’autogovern. El president Montilla recordava en les seves declaracions i reflexions que la dilació en abordar aquestes qüestions, no faria més que fer créixer el clima de desafecció de Catalunya envers. I sortint al pas de posicionaments fets per diversos barons del PSOE i per Felipe González mateix, afegia Montilla que en temps de crisi econòmica “si toca” parlar de finançament autonòmic. En aquest sentit tornava a recordar el president, que “Catalunya no demana res que no li correspongui”, en una clara referència a la incoherència que es dóna entre la solidaritat que se’ns reclama i les aportacions que l’Estat acaba retornant a Catalunya en termes de renda per càpita. A les precises reivindicacions del president caldria afegir que mentre Catalunya ha crescut en més d’un milió d’habitants, les aportacions de l’Estat a Catalunya no s’han vist substancialment modificades els darrers anys. Pocs dies abans que el president de la Generalitat de Catalunya escrivís i digués tot això, el conseller delegat d’Abertis, Salvador Alemany –elegit recentment nou president del Cercle d’Economia–, assegurava que era hora de potenciar l’aparició de “nous líders polítics, empresarials i socials en una societat de més benestar que, això no obstant, no n’acabava de facilitar la seva aparició”. Afegia que és obligació del món empresarial català “guanyar en autoestima” i fugir del “victimisme i de les comparacions” amb la finalitat de disposar d’un projecte propi “sense haver d’estar pendent dels altres”. Unes idees que es podrien complementar perfectament amb unes altres formulades per l’encara president del Cercle d’Economia, José Manuel Lara, quan afirmava que calien persones disposades “a córrer riscos” que sortissin de la tònica molt catalana de premiar el “perfil baix i la discreció”. Unes i altres opinions, reflexions i declaracions polítiques i empresarials acaben per complementar-se perfectament quan es tracta de fer una diagnosi precisa d’una Catalunya que es troba massa aturada i que sembla recrear-se en els records inútils i en les velles passions que no acondueixen a enlloc. D’aquesta actitud conformista i poc arriscada, no és estrany se’n derivin els resultats que es plasmen en indicadors que col•loquen al nostre país en llocs cada vegada més allunyats del lideratge en rànquings de referència. I en comptes de preocupar-nos per analitzar les causes que ens han portat fins aquí, quan algú per la seva responsabilitat s’atreveix a plantejar l’adopció de mesures urgents per intentar canviar el signe d’aquest estat de coses, no triguen massa en aparèixer actituds corporativistes i de resistència al canvi que no fan més que posar més pedres en el camí i d’aquesta manera evitar que es pugui mirar massa endavant. Certament quan es prenen mesures es corre el risc d’equivocar-se, però també d’encertar-la i treure profit de les oportunitats que en temps de dificultats també hi ha. En unes altres paraules: deu ser hora d’establir un pacte tàcit entre els agents societaris del nostre país amb l’objectiu d’estimular la cultura de l’esforç, de potenciar les capacitats de les quals disposem i d’apostar per l’activació i desenvolupament de polítiques que contribueixin a generar progrés econòmic i social. Si no som capaços de fer-ho, les persones emprenedores amb sentit del risc i amb visió d’oportunitats preferiran, com ja ho fan ara, sortir de Catalunya per buscar un indret on els sigui més fàcil desplegar les seves idees i iniciatives. Els països només progressen si les persones que el conformen són capaces d’imaginar el futur i els agents socials disposats a fer-lo possible. Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de maig de 2008

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    El Repte de la formació ocupacional i continuada

    El Repte de la formació ocupacional i continuada

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    13-05-2008

    Transcripció conferència d’Antoni Garrell Guiu (en qualitat de President del Consell assessor de la Junta del Cercle per al Conixement – Barcelona Breakfast , i Director de la Fundació FUNDIT), en l’acte del 5 de maig en la signatura del ACORD DE COL•LABORACIÓ ENTRE EL GREMI D’INDÚSTRIES DE LA CONFECCIÓ DE BARCELONA I L’ IMEB…

    Transcripcio de la conferencia dictada per Sr. Antoni Garrell i Guiu en l’acte de signatura de l’acord éntre el Greni d’industries de la Confecció de Barcelona i el l’Ajuntament de Barcelona per potenciar les activitats de formació continuada en l’ambit de textil i confecció. Honorable Sr, Jordi Williams, regidors, senyors i seyores Ja ningú dubte que el nostre país, i la nostra economia, esta immersa en la transició de la societat de la informació cap la societat del coneixement, una transició que es produeix simultàniament amb una creixent globalització, amb ajustos en l’organització familiar, amb canvis demogràfics tenyits de multiculturalitat i mestissatges, i amb un procés accelerat d’obsolescència tecnològica. Tot una sèrie de circumstàncies que dibuixen uns reptes plens de dificultats que obliguen a que les empreses i les organitzacions tinguin que afrontar significatius ajustos, i a la vegada que els ciutadans percebin el risc de quedar-se en atur si no disposen de les habilitats requerides. Un escenari ple de riscos i amenaces però que no pot amagar que esta ple d’oportunitats, ja que es pot gaudir dels beneficis intrínsecs dels períodes de canvis i turbulències quant hom es capaç d’afrontar els desafiaments i fer els canvis requerits. Les circumstancies actuals de canvi i desafiaments afecta en major o menor escala a la majoria dels col•lectius i àrees del planeta, no obstant, són els països més avançats, i en especial els de la Unió Europea on, en els darrers anys, s’evidencià amb més força aquesta transformació, ja que els processos de localització-deslocalització i la competència asiàtica es molt forta, les dificultats per valoritzar els resultats de la recerca persistents, i tot sovint els canvis són percebuts més com una amenaça a la qualitat de vida existent que com una oportunitat, al no identificar amb claredat el que comporta l’economia del coneixement, que no és més que posar el coneixement al bell mig de l’activitat productiva i personal, en un mon el que tendeix ràpidament a un mercat únic autoregulat per la llei de l’oferta i la demanda, i a incrementar la liberalització que permet que les empreses competeixen en un mon global, obert i asimètric; i a la vegada distribueixin el seu procés productiu en diversos punts del planeta. Uns canvis que sovint van acompanyats de la percepció errònia que la societat del coneixement és una societat sense industries, el que genera més desencís en aquells col•lectius que han desenvolupat o desenvolupen la seva activitat laboral en el si dels processos industrials. Efectivament La societat i l’economia del coneixement genera nova ocupació, una ocupació basada en processar informació tot generant i aplicant nou coneixement, quelcom que obliga a una forta aposta per la recerca, la innovació i les TIC, però també, i aquest es un fet a no oblidar, s’incrementen el processos industrials i la fabricació de nous productes que són cada cop més complexos. El que succeeix és que les industries busquen els indrets més escaients a nivell planetari el que origina que el pes de l’ocupació industrial disminueixi en els països avançats. Ara la fabricació associada a grans series i de productes de baixa obsolescència es una clara candidata a reajustar la seva localització; però usualment, els processos de més valor associats a l’anàlisi, el disseny, la recerca, la gestió, la logística i la pressa de decisió, a l’igual que aquells processos de fabricació d’alt valor, es mantenen en els punts d’origen. És a dir, avui els països avançats no poden prescindir de l’industria, el que succeeix és que han de disposar d’una industria que té per missió competir per valor i no per cost. Ara bé, el que és realment nou en aquest escenari industrial es que abans, el temps requerit per incorporar l’avens científic i tecnològic als processos era d’anys i ara és de mesos. Que abans, la competència i el mercat era bàsicament local o regional i ara són globals, i la gestió és molt més complexa i a la vegada el mon s’especialitza en regions o àrees del saber. I el tercer element diferencial, és que la societat es caracteritza perquè ja no és el gran qui es menja el petit sinó el ràpid que es menja al lent. Aquest són els nous reptes a afrontar i la pregunta és que cal fer o quina és la clau perquè els organitzacions i els ciutadans puguin convertir les amenaces en oportunitats, per poder participar activament en una societat on el coneixement esdevé l’element diferencial, tot reconeixent que les empreses del país segueixen tenint un doble problema: per un costat una certa manca d’encert en la gestió de la disponibilitat tècnica y la capacitat d’innovació y aportació de valor; i per altre la disminució del gap entre la capacitat d’aportar productivitat que tenen les eines tecnològiques i la capacitat d’us de les mateixes, dos fets també íntimament lligats a la formació. La resposta sembla fàcil: A nivell empresarial i territorial cal ser el màxim competitiu possible, el que obliga a gestionar amb èxit la triada Innovació, productivitat i globalització; tres elements que recreixent una forta inversió en capital humà. Una inversió sols possible si hi ha persones preparades i amb les actituds i els coneixements requerits. Sens dubte un fet sols possible si hom es conscient de la seva obsolescència i esta disposat a esforçar-se per adquirir contínuament nous coneixements i habilitats, i a la vegada ajustar les actituds associades a les noves realitats. Es a dir, la competitivitat empresarial i l’increment la competitivitat de l’economia, -quelcom estrictament requerit a Catalunya i Espanya-, no sols comporta clares polítiques industrials, d’innovació tecnològica, i de col•laboració universitat empresa, també són requerides serioses politiques de formació especialment en formació continuada i ocupacional. ….. text complert en informació relacionada

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits