Tenim a l’abast nombrosos estudis sobre la productivitat, la competitivitat i la innovació en el nostre país i no ens deixen gens bé en comparació amb d’altres països i el més greu és que cada dia anem pitjor. Ho podem trobar per Internet, ho diuen els estudis de La Caixa i recentment alguns diaris n’han parlat. Hi ha diferents motius i els estudiosos en els diuen. Alguns dels factors són mesurables mentre que d’altres no. Un dels que no ho és massa en termes econòmics i del que és difícil parlar és l’absentisme laboral a la indústria que és el que vull abordar avui. És difícil de parlar-ne perquè abordar-lo és tocar temes que es solapen com la qualitat de vida individual i col•lectiva, la vida familiar i l’educació, els drets de les dones, entre d’altres, i que són fàcils per fer demagògia. Però finalment quan parlem de decidir la compra d’un producte mirem el preu un cop percebuda una qualitat equivalent i per tant el que mirem és el cost independentment del seu origen i per tant l’objectiu de les empreses és el de la minimització dels costos, i l’absentisme és un cost. Ara deu fer uns anys que estàvem reunits un reduït grup de directius amb la cúpula directiva d’una de les dues grans centrals sindicals. Un cop superades les reticències i el tanteig de cortesia inicials, el clima es va desenvolupar d’una manera molt distesa i abordàrem els temes que ens preocupaven de manera molt semblant a tots nosaltres. Vull insistir en el caràcter de reunió distesa perquè no és l’estil públic de comunicació entre les organitzacions empresarials o sindicals. En la reunió varem parlar de molts temes, cada persona expressava lliurament la seva opinió. En particular en la necessitat d’un país en tenir una indústria i l’important aportació que aquesta fa en els serveis en el sentit més ampli i també en el seu impacte social. Hi va haver un moment en que el secretari general del sindicat va dir una frase que considero molt important: entre vostès, empresaris/directius d’empresa i els sindicats finalment el tema que hem de negociar és la forma del repartiment dels beneficis i de la seva aplicació. Per tant, si aquesta és la diferència, parlem-ne sense limitacions i en totes les seves vessants. Una empresa sense beneficis no té sentit. Em refereixo a una empresa privada però també val per l’empresa pública malgrat que hi ha d’haver-hi matisos. Ho diferencio de les empreses/organització com poden ser l’Administració, o els hospitals, o la universitat, … dels que no tracto aquí. Els beneficis són quelcom més que diners, són l’estímul per poder continuar, per invertir, fer créixer l’empresa, fer recerca, crear llocs de treball qualificats o no, …, malgrat que alguns no ho interpretin així. Per alguns només els beneficis són un mitjà per enriquir-se i per d’altres és el resultat de la explotació de la persona. Però sense beneficis no hi ha impostos a pagar, finalment tampoc hi haura salaris i els impostos que aquests generen,…, i amb ells estem aportant els recursos a l’Estat per poder millorar la qualitat de vida de tots. I una de les claus és la productivitat de tal manera que el cost de producció d’un producte o servei permeti competir en un món globalitzat. L’eslògan de centrar-nos en la producció de productes de valor afegit és veritat però també ho coneixen els alrtes països i empreses. Si per molts productes i serveis el criteri de decisió de compra de l’usuari, sigui de l’estatus social que sigui, és el preu un cop percebut un nivell de qualitat, la competitivitat està més en la reducció de despeses que en la possibilitat d’augmentar el marge. L’impacte de l’absentisme és important. L’absentisme afecta el cost de tots els productes, tinguin el contingut de treball alt o petit. Quan en una empresa falten les persones qualificades, les que tenen experiència i coneixement, la productivitat cau i la qualitat empitjora. Podem tenir persones amb capacitat de suplir-les, millorar els sistema de motivació i lideratge, hem de treballar per disminuir els accidents laborals o els problemes associats al lloc de treball, …., cert, però atenció als costos. Però tampoc és correcte que les persones no vinguin a treballar sense avisar, que quan demanen hora al metge ho facin a mig matí i així justificar l’absència del dia sencer, …., i això també és absentisme. En la reunió vàrem concloure que un dels problemes dels costos/despeses és l’absentisme. Hi estàvem tots d’acord en privat. El tema és particularment greu si ho veiem en els entorns industrials i en els treballadors en les línies de producció. Les dades que els diferents directius teníem així ho deien. Si veiem que l’absentisme pot ser superior al 20% o que l’absentisme és estacionari, n’hi ha més els dilluns i els divendres i menys el dijous, que n’hi ha més en uns territoris o sectors que en d’altres comparativament iguals. No és un tema fàcil de tractar per a ningú ni per als sindicalistes, ni per als empresaris ni per a l’Administració. He parlat del tema amb dos Consellers de Treball de La Generalitat de diferents administracions i coneixien el problema però no les seves dimensions. O bé és que mirem cap una altra banda? Professionalment i en les diferents multinacionals on he treballat he participat en moltes reunions en les que es decidia en quina fàbrica i quin país es produiria un producte. La base de la decisió era el cost de producció unitari. Aquest concepte inclou totes les despeses, menys el cost dels materials, tant de l’estructura com els directes i el cost de transport fins a la destinació final. Fa un anys era més fàcil justificar que el destí de la inversió fos a casa nostra especialment per la productivitat, eficàcia productiva, de l’organització malgrat que en d’altres països com Portugal o Indonèsia els costos laborals fossin molt mes baixos. Però si les despeses creixen i l’eficàcia productiva baixa, el cost de producció unitari creix. Reduir les depeses que no contribueixen al cost del producte, entre elles l’absentisme és l’obligació que tenim tots els que formem part del teixit productiu. Doncs si tothom ho coneix perquè no en parlem obertament tots junts i busquem la manera de resoldre-ho? Com pot ser que el nombre d’agressions als metges de la SS o del INS creixin perquè es neguen a firmar una baixa? O és que el criteri mèdic no val? Quan dic tots sembla que vulgui difuminar el problema i no és així. Cada part ha d’aportar una contribució en aquesta causa comú perquè no val donar les culpes a l’altra i rentar-se les mans.

Las universidades, en especial las públicas, se deben a la sociedad que las acoge, puesto que es esta sociedad la que las hace posibles. Si ello es así, lógico es que entre los diversos cometidos de la universidad, en lugar preferente figure la rendición de resultados. Y cuando nos referimos a rendición de resultados no pensamos en una rendición de carácter estrictamente económica. Estamos pensando en rendir cuentas con relación a todas las actividades académicas: las docentes, las investigadoras y las de valorización de la investigación que a su vez generan conocimiento, desarrollo y progreso económico y social. Llegados a este punto fácil es deducir que, desde un punto de vista amplio, la universidad ha de venderse para presentarse ante la sociedad con todo su potencial. Un potencial que, por aquello de la globalización, ha de proyectarse por doquier a partir de políticas y estrategias de comunicación que contribuyan al establecimiento y fortalecimiento de alianzas con instituciones académicas de otros países y así construirse un lugar en el mundo científico y tecnológico. Una de las causas que en parte podrían explicar el por qué las universidades españolas de más prestigio no aparecen en lugares relevantes de los ránquines universitarios más afamados, radique quizá en la circunstancia que nuestras instituciones académicas, con una capacidad de trabajo notable y éxitos investigadores indiscutibles, no acaban de valorar la necesidad de invertir para explicarse mejor, para venderse. Y es que el viejo aforismo que reza que “buen paño en arca se vende” no tiene hoy aplicación posible. Vivimos en un mundo complejo y globalizado gobernado por la información; un mundo donde no es suficiente hacer cosas y hacerlas bien. Además deben ser contadas. Es en este contexto que las universidades precisan disponer de políticas de comunicación para mejorar su relación con el entorno. De aquí y de más allá de nuestras fronteras. Y si la cuestión fuese preguntarse si las universidades deben valerse del márquetin y sus técnicas, la respuesta es también afirmativa. ¿Acaso creen ustedes que Oxford, Cambridge o el MIT no dedican tiempo y recursos a la actividad promocional? ¿Creen que no se esmeran en captar a los mejores estudiantes, a las mejoras empresas con las que cooperar y colaborar o a relacionarse con sus antiguos alumnos, quizá ahora ocupando envidiables posiciones a lo ancho y largo del planeta? Utilizan el márquetin de manera intensiva y sin ningún atisbo de desconfianza hacia una disciplina que por sí misma no esconde oscuras intenciones. Que nadie tenga la menor duda: poner al alcance de un universo global y competitivo lo que hacemos y por qué lo hacemos es necesariamente útil. No sólo para la propia universidad sino que también para la sociedad.

Fa més de mil anys que l’Escolàstica cristiana va identificar i definir les 7 arts liberals a partir de les reflexions dels filòsofs grecs, transitades pel món musulmà. En els Monestirs medievals i en les primeres Universitats, el trivium inclou els tres aspectes bàsics del coneixement: la gramàtica o mecànica del llenguatge, la lògica o dialèctica, com a mecànica del raonament, i la retòrica com mecànica de la comunicació. La gramàtica és la mecànica (estàtica) de la construcció del llenguatge oral i escrit. Inclou l’ortografia (disciplina dels signes), la semàntica (disciplina dels significats dels signes) i la semiòtica (disciplina de l’estructura dels signes i la relació entre el significant i el significat). La dialèctica o lògica és la mecànica (dinàmica) del raonament o pensament, és la capacitat de l’anàlisi i del qüestionament o interpretació de les percepcions i teories, és la capacitat de desenvolupar pensament evolutiu. La retòrica és la mecànica (dinàmica interactiva) de l’expressió, és la capacitat de sistematitzar procediments d’utilització del llenguatge amb finalitats d’instrucció, persuasió o estètica, a més de la comunicació. En l’Escolàstica medieval es consideraven camps preparatoris per el quadrivium, que comprenia la aritmètica, la geometria, la música i l’astronomia. L’aritmètica és la ciència dels números, la base del raonament abstracte i del descobriment de veritats immutables. L’aritmètica és la ciència de l’estètica pura, de l’estètica del coneixement. La geometria és la ciència de les formes, planes i espacials, entrelligades per relacions aritmètiques, per proporcions com el número pi o la proporció àurea. És la ciència de la construcció, de l’arquitectura, de l’enginyeria, i proporciona l’equilibri i l’estètica visual. La música, oblidada en les ciències modernes, és la ciència dels números en moviment, de les proporcions aritmètiques, de les freqüències, de la melodia, l’harmonia i el ritme. Es percep com estètica auditiva o fins i tot contemplativa. L’astronomia és la ciència de les formes en moviment, és la geometria dinàmica, i s’aplica als cossos celestes de moviment natural. Es percep com a estètica de l’equilibri i del ritme a gran escala, i com la immutabilitat a escala humana. M’atreveixo a dir que el trivium i el quadrivium contenen la llavor de totes les habilitats, ciències i tecnologies modernes, potser amb l’excepció de les ciències de la salut (biologia, medecina,…), per obtenir el panorama complet del saber actual. Per ressaltar l’actualitat del trivium i el quadrivium, i la necessitat d’emfatitzar la seva presència a les aules, sols ens queda recordar els resultats de l’informe PISA i els baixos rendiments dels nostres joves en llenguatges (capacitat de comunicació) i matemàtiques (capacitat d’anàlisi i síntesi). La nostra economia, per tant, requereix més formació.

El curs acadèmic 2010-2011 que acabem d’estrenar ha establert una fita decisiva en el camí de la consolidació de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) també a casa nostra. Aquest serà el primer curs acadèmic en el qual la totalitat d’estudis que s’imparteixen a les universitats catalanes i espanyoles estan adaptats als requeriments que l’EEES estableix. D’aquesta manera s’ha culminat el procés que es va encetar el mes de juny de l’any 1999 a Bolònia, quan 31 ministres d’educació d’estats europeus signaven una declaració que establia, d’una banda, els eixos a partir dels quals construir una àrea europea d’educació superior comuna que possibilités també, promocionar el sistema europeu d’ensenyament superior arreu. De l’altra, uns objectius centrats en assolir un sistema de titulacions que fos reconegut i homologat per tots els països, i sobretot, que fos fàcilment comprensible. Un sistema basat en dos cicles formatius articulats per una estructura de crèdits que reconegués més les hores que empra l’estudiantat per formar-se que no pas les que aboca el professorat en la seva feina. D’aquesta manera es volia aconseguir uns altres objectius nogensmenys rellevants, com els d’estimular la mobilitat de l’estudiantat i incentivar processos de cooperació europea per garantir una millor qualitat de l’educació compartint criteris i metodologies en la formació. Culminat el procés de vertebració de l’EEES arriba el moment de començar a avaluar d’una manera fiable, què ha significat i que està significant l’establiment d’aquest nou marc referencial en matèria d’educació superior a Europa. Com apuntava més amunt, un dels principis sobre els quals es fonamenta l’EEES és l’estructura d’estudis de grau i de postgrau (màsters i doctorats) equiparable i comparable amb la de tots els països que han fet de l’EEES un espai comú d’educació superior. D’aquí que l’EEES fomenti i potenciï el treball en xarxa, la mobilitat de l’estudiantat i la interrelació i la internacionalització de les universitats que cada vegada hauran de ser més competitives per poder atreure talent. Com que en l’EEES l’estudiant està a l’epicentre mateix del sistema formatiu, es fa necessari desplegar sistemes d’aprenentatge més actius i participatius que fins ara, més adequats als temps actuals, a les tecnologies de les quals disposem i a les demandes professionals. Clar que tot això és la teoria i bé sabem que el paper ho aguanta pràcticament tot i que el dia a dia fa la realitat molt més complexa. Tanmateix a casa nostra, el procés d’adaptació a l’EEES s’ha portat a terme en un marc de massa incerteses i sense comptar amb un finançament específic com en d’altres països. Però dit això, cal fer una altra constatació: per fer el salt qualitatiu que comportava –i que encara comporta— per passar del vell sistema de titulacions i estudis a un de totalment nou, cal el ple convenciment que la formació és una de les bases fonamentals sobre les quals se cimenten les societats avançades. I aquí rau segurament el problema més preocupant que s’ha patit durant el període d’adequació de la nostra universitat a l’EEES ja que gairebé ningú estava del tot convençut que l’Espai Europeu d’Educació Superior era la porta que ens obria a noves oportunitats. Sota aquestes condicions és fàcil concloure que defensar les bondats del nou sistema no era tasca senzilla i d’aquí que només afloressin les dificultats que, dit sigui de passada, mai no acabaven de ser acarades de manera adequada per les instàncies governamentals corresponents. D’aquesta manera, l’adaptació dels estudis i de les metodologies docents a l’EEES s’anava dilatant en el temps i les universitats tampoc no acabaven de seguir el ritme que hauria estat desitjable. Sigui com sigui, lluny queden avui els dies de titulars, de resistències i d’oposició al carrer, sovint sense sentit, a l’EEES. En un futur proper, ens adonarem que ser membre de l’Europa de la formació serà una condició necessària per al desenvolupament econòmic i social, i alhora i en conseqüència, una exigència per a la universitat. No podem oblidar que sense una universitat competitiva mai no podrem tenir un país competitiu. No podem, doncs, deixar perdre aquesta oportunitat de transformar la universitat per fer-la més propera a la societat, més viva i més competitiva. Queda encara molta feina a fer…

Aquesta setmana s’inicia un nou curs universitari, s’efectua tenint present la recent publicació dels resultats de diversos processos d’avaluació d’universitats, a nivell planetari, que es concreten en els rànquings associats a cadascun d’ells. El rànquing QS corresponent al 2010, encapçalat per Cambridge, indica que només la Universitat de Barcelona en el lloc 148, vint-i-tres llocs més endavant que al 2009, i la Universitat Autònoma de Barcelona en el 173, escalant 38 llocs respecte l’any anterior, es situen entre les 200 amb més qualitat del planeta, altres 7 universitats catalanes ho fan entre les 500 primeres. Els autors, tot reconeixent que el sistema universitari espanyol ha millorat la seva posició, expliciten que les universitats espanyoles no ocupen el lloc que els pertoca si es considera el pes econòmic i social de l’Estat. El rànquing QS ens posiciona millor que el Shanghai, en el qual cap universitat espanyola es situa entre les 200 millors, un rànquing que evidencia la creixent importància del coneixement a la Xina ja que hi ha 34 universitats xineses entre les 500 millors. De ben segur que es poden discutir i matisar els paràmetres emprats en els diversos rànquings, però el que cal acceptar és que les universitats espanyoles no estan assumint el paper clau i de lideratge que els hi pertocaria en la societat i l’economia del coneixement, una societat on la formació associada al capital humà és estrictament necessària per possibilitar el desenvolupament econòmic. Per aquest motiu, els resultats no es poden menystenir ja que la capacitació, voluntat de treball i publicacions de la comunitat universitària evidencia el seu enorme potencial, un potencial no desplegat en plenitud per la manca de recolzament social quant a exigir prioritats, legislacions, normatives i models de governança obsolets, i recursos insuficients per desenvolupar la seva activitat. Uns fets que caldria que els responsables polítics prenguessin nota i que els equips de govern universitari assumissin amb valentia i ambició el seu imprescindible rol per endegar les transformacions requerides al seu abast. Uns resultats universitaris que cal contextualitzar-los amb els problemes dels sistema d’ensenyament pre-universitari, que presenta un índex de fracàs escolar insuportable. En aqueta línia, els resultats dels successius informes PISA evidencien que el sistema educatiu espanyol ha de millorar molt. Les baixes taxes de formació de la població, si els comparem amb els països amb els qual hem de competir, demostra que tenim un sistema educatiu poc eficaç i universitats que no despleguen tot el seu capital. Sense oblidar les reformes estructurals no abordades, que expliquen, en bona part, les continuades pèrdues de productivitat i la manca de competitivitat dels nostre sistema productiu, són un conjunt d’ingredients que col•laboren a que la taxa d’atur a l’Estat Espanyol sigui la més alta dels països industrialitzats, i que sigui un dels països en què és més complex posar en marxa les empreses i contractar els treballadors requerits, segons han explicat reiteradament diverses organitzacions internacionals. Amb aquests antecedents no ens podem sorprendre que Espanya hagi retrocedit un any més en l’informe de Competitivitat Global 2010-2011 presentat recentment a Pekin. El rànquing, en el qual Espanya ocupa el lloc 42 quan l’any passat any es situava en el 33, està encapçalat per Suïssa i en les primeres posicions hi ha Suècia, Singapur, Estats Units i Alemanya,…, i en el que també destaca Xina que ocupa el lloc 27, “l’economia més competitiva dels BRIC”. La posició espanyola és dolenta ja que nosaltres i els eslovens som els menys competitius de la Unió Europea, i cada cop ho som menys, s’ha passat del lloc 23 de l’any 2006 al 42 d’enguany. De ben segur que la crisi i els problemes de finançament han accelerat la pèrdua de competitivitat, però tal i com expliquen els informes no es pot oblidar que l’activitat econòmica es desenvolupa en un mercat de treball amb legislació inadequada, amb excessiva regulació i burocràcia i que un dels aspectes claus és la manca de formació dels treballadors, la qual és imprescindible per assolir la capacitat d’innovació, extreure capacitat productiva de les tecnologies, optimitzar processos, internacionalitzar-se i dissenyar i fabricar productes diferencials i capdavanters. La formació es l’única palanca que ens pot obrir les portes d’un futur que no admet resignació i exigeix esforç i intel•ligència per a guanyar-la. Cal fer més amb menys (productivitat), cal aplicar seny i talent (capital humà) i cal canviar els paradigmes absolets que han regit les activitats els darrers 50 anys (innovació). Conquerir la productivitat, millorar el capital humà i innovar de forma continuada és la via per assolir el futur, tres fets que resideixin en les facultats i actituds de les persones. Per aquest motiu, l’inici del curs acadèmic, quan es dibuixen els pressupostos del proper any a nivell de l’Estat, cal recordar la necessitat d’incrementar les partides de recerca i de formació, posant-los en el primer lloc de les prioritats, tal i com han fet els països capdavanters i emergents, entre els quals en destaca Brasil, tot desterrant les sinèrgies i tendències del passat i posant els esforços i les capacitats en l’esdevenir. Antoni Garrell, 23/09/2010

¿Será posible que el debate que estamos iniciando sobre la reforma de las pensiones se produzca en unos términos de menos partidismo, menos tacticismo y menos demagogia que el que se ha tenido sobre la reforma laboral? Tal vez sea pedir demasiado, pero quisiera aportar algunas reflexiones alrededor del tema. En las sociedades desarrolladas, las personas en general vivimos un primer periodo, de unos 20 a 25 años, educativo; un segundo, de alrededor de 40 años, de actividad en un trabajo, y un tercero, pasivo, de jubilación, que puede ser nuevamente de unos 20 a 25 años. Estas cifras promedio varían mucho entre unas personas y otras, pero sobre todo han ido variando muchísimo a lo largo del siglo XX debido a tres fenómenos: la prolongación obligada del periodo educativo y el consiguiente retraso en la incorporación al trabajo, el impresionante aumento de la vida de las personas y la mejora de las condiciones físicas y mentales en las que llegamos a edades maduras. Una gran mayoría de nuestros padres y abuelos tuvieron un primer período de 15 años, un periodo activo de 40 a 45 y una vida de jubilados de menos de 10. Es importante entender esta evolución para tomar conciencia de que nuestras costumbres sociales deben ir adaptándose a estos cambios demográficos, educativos y sanitarios, y para que antes de discutir de dinero y de presupuestos, o de debatir entre sistemas públicos y privados de pensiones, echemos un vistazo a lo que deben ser las continuas adaptaciones de nuestra vida y en concreto de nuestra vida laboral. Para ponerlo en términos simples: Nuestros padres estuvieron 45 años trabajando y no más de 25 entre jubilados y educándose. ¿Podrán nuestros hijos estar activos 45 años y pasivos otros tantos? Más que responder a esta pregunta, que me parece que tiene una respuesta negativa clarísima, quiero descomponerla en varias. ¿Es razonable haber alargado o seguir alargando el periodo de formación? Evitando abusos, creo que sí. La mejora del nivel educativo de las personas es la clave para conseguir una sociedad más eficiente, más productiva, más tolerante y más sana. Invertir tiempo y recursos en formación es muy provechoso para el individuo y para el conjunto de la sociedad. Repito, impidiendo exageraciones, creo que no hay que cortar por esta parte, sino al revés: seguramente habrá que introducir periodos formativos dentro de la vida laboral. ¿Es razonable que una persona madura, pero con plenitud de facultades y con una gran experiencia acumulada, deba abandonar la actividad por haber llegado a una cierta edad? Creo que no, aunque entiendo que debe haber muchas excepciones, tanto relacionadas con la naturaleza del trabajo como con los deseos individuales. La inactividad forzada es perjudicial para la persona y representa socialmente desaprovechar grandes capacidades de aportación a las tareas colectivas. Hay que tomar una línea general de retraso en la edad de jubilación, incrementando la flexibilidad en función de los trabajos (no es lo mismo el esfuerzo físico que el esfuerzo mental) y de las preferencias personales. ¿Es razonable permitirnos llegar a una sociedad con una distribución demográfica (50% activos, 50% pasivos) en la que cada persona que trabaje deba producir para vivir él y pagar a otro? No creo que sea económicamente soportable, excepto para aquellos países que tengan alguna fuente natural de riqueza muy grande (por ejemplo, petróleo). Es necesario, por tanto, reducir la carga que supondría para la población activa esta situación, da igual si se soporta a través de cotizaciones o a través de impuestos. La necesidad de revisar con tiempo el actual sistema de pensiones es evidente, aunque no estemos en peligro inminente. Se trata, por una parte, de evitar encontrarnos en una situación como esta dentro de una o dos décadas, pero se trata también de adaptar nuestra forma de vida a los cambios que he citado al principio. Oponerse a ello supondría una gran de falta de previsión que, aunque no creara problemas inmediatos a nuestra economía, añadiría más leña al fuego a la imagen que ya tenemos de haber estado viviendo durante años por encima de nuestras posibilidades y seguir intentándolo. Dejo para una próxima ocasión la discusión entre pensiones públicas o privadas y entre sistema de contribución o de capitalización, tema que también será necesario abordar. Joan Majó, El País, 22/09/2010

Innovar és fer alguna cosa de manera diferent a l’habitual o diferent a l’establerta. La innovació ha de perseguir un procés més eficient, utilitzant menys recursos, sense malgastar ni temps ni energia. Innovar hauria de ser un procés natural, permanent, consubstancial a la condició humana. De fet, ningú qüestiona la necessitat d’innovar, però la realitat és que costa que innovem. A l’hora de la veritat es presenten múltiples dificultats. Per què no innovem? Com resoldre el dilema de la innovació? Cristòfol Colom era un innovador. Va ser el descobridor d’Amèrica per casualitat. Ell buscava un camí més curt per arribar a les Ýndies, no buscava un nou continent, simplement es va qüestionar la manera com es feia una cosa, va buscar una solució més eficient, un camí més curt. Era una persona de ment oberta. Va obtenir un gran èxit, no el que ell s’esperava, sinó un de molt més gran. El seu afany innovador realment va aportar molt a la humanitat. Ara som una societat poc innovadora i poc ambiciosa i aquesta actitud no és bona. Per què no és bona? Perquè genera pobresa. Un clar exemple d’immobilisme generador de pobresa són les societats comunistes, es van quedar ancorades ideològicament i tecnològicament. Només cal observar els cotxes que encara circulen per Cuba. Per què no innovem? Doncs simplement perquè no innovar és més còmode. Innovar costa més que no fer-ho. L’actitud del gandul té una recompensa immediata d’efímera satisfacció. Innovar, com tot el que val alguna cosa a la vida, requereix un esforç i, a més, té un risc. Podem equivocar-nos. Podem perdre diners i temps i fins i tot el nostre lloc de treball. L’actitud del no risc, del no compromís està molt estesa. Complicar-se la vida té mala premsa. És la societat negativa que té pànic al fracàs. Hem estat educats en negatiu: cura no t’equivoquis, no et facis mal. Castiguem massa l’equivocació, premiem poc l’èxit. No destaquis, sigues discret, no molestis. No acceptem que per millorar cal esforçar-se i digerir molts fracassos. No passa res per fracassar, per equivocar-se. Cal perdonar fins a set vegades, set. S’ha d’intentar prosperar fins a set vegades, set, és a dir, sempre. El canvi sempre representa un risc. Viure, també. Quedar-se a casa també té menys risc. Hem de recordar que l’omissió no és una acció correcta, significa deixar de fer una cosa que hauríem d’haver fet. Hi ha el pecat d’omissió. No fer res s’ha de plantejar sempre com una opció a l’hora d’afrontar un problema, però gairebé mai és la decisió adequada. Mai ho és en situacions de crisi, en les quals no actuar genera una catàstrofe. És més, en analitzar l’opció de no fer res, de continuar igual, veurem les conseqüències que ens presenta aquesta alternativa. És aconsellable sempre contemplar aquesta opció per deduir que no fer res pràcticament sempre té més riscos que fer-ho. El retard injustificat en la presa de decisió fa que després sigui més difícil solucionar el problema. Falta ambició, sana ambició. No és dolent ser ambiciós, al contrari, és important fixar-se objectius ambiciosos, permet prosperar. D’entrada perquè generalment, si són prou ambiciosos, mai s’assoleixen i així se’ns presenta l’oportunitat de tornar-ho a intentar, d’entrar en el cercle virtuós de la millora contínua. L’ambició no s’ha de confondre amb la cobdícia. Si s’assoleixen els objectius massa ràpid segurament és perquè no mereixen el qualificatiu de ambiciosos. És com el de l’estrès. Ho explica el Doctor Mario Alonso Puig en el seu llibre “Viure és una necessitat urgent”, hi ha un estrès positiu (eustrés) i un altre negatiu (distrès), explica que sense estrès positiu no és possible sobreviure. De forma anàloga hi ha una ambició positiva i una negativa. Sense ambició, sense desig de prosperar, sense innovació, les nostres empreses no sobreviuran. Per tant cal evitar l’estrès negatiu i potenciar el positiu. El mateix passa amb l’ambició, hi ha una ambició sana i aquesta s’ha de potenciar i educar. I per tant cal premiar a qui l’aplica, l’innovador, l’emprenedor, l’empresari. L’empresari en la nostra societat té una fama terrible, n’hi ha que se la mereixen, però són absoluta majoria els que es deixen la pell i els diners. Les muntanyes sempre és millor pujar-les per la pendent suau, hi ha moltes més possibilitats de coronar el cim amb èxit. El camí és més llarg, es va més lent però és més segur. Evolució davant revolució. Millora constant, no anar a batzegades. S’imposa per tant implantar una cultura d’innovació constant, de permanent evolució, això és el que hauríem de fer. Analitzar com canvia el món i com ens afectarà el canvi per intentar avançar. És l’estratègia del corredor d’eslàlom. Quan un s’enfronta a un eslàlom especial ha d’haver girat abans d’arribar a la porta, perquè sinó, perd la traça, se salta la porta i el desqualifiquen. És a dir, cal avançar-se al problema. L’esquiador mira sempre cap endavant i es prepara per a la següent porta, per superar la propera dificultat. Totes les empreses haurien de disposar d’un equip d’estratègia, que analitzés com evoluciona la societat, la competència i prepari en conseqüència les innovacions que ha d’aplicar als seus productes i serveis. Anàlisi. Falta anàlisi. Tota creació comença a la imaginació, primer la visualitzem a la nostra ment. La innovació per tant comença també en la nostra ment. Algú a les empreses ha de veure com serà l’empresa en el futur. Per exemple, a Amèrica del Nord és bo trucar a algú visionari, aquí sona a fantasma. Hem de copiar de la naturalesa: cada any llaurem, abonem la terra, sembrem, reguem i collim. És el cicle de la vida, la renovació constant, la innovació constant. Preguntar-se, pensar i meditar, buscar la millor solució, dissenyar alternatives, comparar opcions, decidir, actuar, prendre decisions, analitzar els resultats, efectuar els ajustos necessaris i tornar a començar. Per què aleshores ens falta aquesta motivació per a la innovació quan, de fet, és l’opció més natural i més intel•ligent, la més lògica? La vida és com és, un esforç constant, un camí, una millora, una innovació. Té sentit innovar. De fet no ens queda altre remei. Cal acceptar la vida, la realitat tal com és, no com ens agradaria que fos, és plena d’oportunitats, però cal esforçar-s’hi. “Com que tinc una posició de domini en el mercat em puc permetre ser ineficient” és una actitud pròpia d’antics règims. La realitat acabarà amb aquesta posició si no es defensa i la forma correcta és guanyant-se cada dia la posició de lideratge, no mantenint per prerrogativa o legislacions injustes. “Les persones només canviem de veritat quan ens adonem de les conseqüències de no fer-ho” diu el Dr Mario Alonso Puig. A les empreses els ha de passar el mateix. El risc és que ens n’adonem massa tard. Els signes que hem de canviar hi són, no ens neguem a veure’ls. Pensar que no hi ha necessitat és una mala actitud. Un innovador no és un amant del risc, és un senyor que sap gestionar-lo i que accepta que vivim en un món incert, però que ha entès que el pitjor és no fer res. La cultura nihilista és destructiva. Entrar al cercle de la innovació és una decisió intel•ligent, plena de sentit, perquè és com la vida, es fa fosc i es fa de dia i cap dia és igual a l’anterior.