En primer lloc vull reconèixer que veure les imatges de les virulentes flames en els carrers del Raval barceloní la matinada del dia 17 de març no varen deixar-me indiferent. Constatar que les flames arribaven als primers pisos, les dificultats dels bombers en arribar al lloc, i pensar en la gent tancada a casa dubtant de si les persianes i finestrals aguantarien o propagarien el foc, em va fer pensar en la manca de previsió d’aquells que tenen la responsabilitat de garantir les llibertats dels ciutadans, entenent que la llibertat d’un, no pot trepitjar la de l’altre, i a la vegada la necessitat de frenar amb contundència aquella violència contra persones i béns. Escoltar, al llarg de la següent setmana, els responsables politics, assumint la responsabilitat de manca de coordinació, o d’errors en l’avaluació de riscos, i els conseqüents posicionaments i compromís d’afrontar el problema de la violència per evitar que s’integri com a forma de diversió en la nostra tolerant, oberta i lliberal Barcelona, van portar-me a pensar que, un cop més, s’afronten els problemes però no les causes que els originen. Essent requerit el manteniment ferm de l’ordre públic per fer front a la violència un tant organitzada i amb tècniques de guerrilla urbana, cal també analitzar i abordar les causes que porten els joves europeus a interioritzar la violència radical com un acte de protesta per a fer-se sentir. És com un crit dels oblidats en una Europa en construcció i en la que les claus de generació de valor, és a dir, el que aporten els recursos per garantit la qualitat de vida i el progrés socials, estan qüestionats i requereixen de profundes correccions. Les actituds dels joves de Barcelona no són un fet aïllat. El trobar-se gregàriament per ‘fer festa’ en llocs públics, aprofitant el clima mediterrani i evitant els cars preus dels establiments, com algunes informacions podrien fer creure, amaguen la realitat de que avui a Catalunya, al igual que a la resta de l’Estat i a Europa, un dels problemes més seriosos a afrontar és el dels joves. Hom no pot oblidar les recents queixes dels professors universitaris anglesos relatives a la falta de preparació dels estudiants a l’arribar a la universitat i la facilitat que tenen en copiar d’Internet; a Espanya la falta de motivació per l’estudi i la disciplina en l’esforç en molts estudiants s’evidencia en el significatiu fracàs escolar; a França per fomentar l’ocupació es promou amb una forta resistència social el contracte de primera ocupació per a joves, una ocupació basada en la precarietat i oberts a l’arbitrarietat, una precarietat no llunyana a la que afronten els joves catalans on pràcticament el 90% tenen contracte temporal com constatava recentment la UGT. Caldria assumir que a Europa els grans problemes no són solament els relatius a la transformació del model econòmic arrel de la globalització i la deslocalització industrial, i aquells derivats de la immigració que genera tensions socials en la mesura que els més dèbils i que rebien més protecció s’han vist desplaçats. Ara emergeix amb força el dels joves, tant els més preparats que es veuen sotmesos a condicions de precarietat, manca d’oportunitats d’acord a la seva capacitació, i a taps generacionals que eviten el seu progrés professional, com els d’aquells altres amb menys preparació o capacitat productiva, que queden sovint exclosos tal com s’evidencià a la tardor passada amb els greus aldarulls als barris perifèrics de moltes ciutats franceses. Cal assumir que el joves d’avui en dia són els més desprotegits, amb sèries dificultats per emancipar-se i planificar el futur arrel de l’incertesa laboral i el desequilibri entre els ingressos que perceben i els recursos necessaris per viure. Molts d’ells han estat oblidats, moltes vegades des de la infància, inclús per les seves famílies, al estar obligats els pares a treballar intensament per mantenir el nivell de vida que la societat del consum imposa, tot reclamant a l’escola que a més de formar en coneixements els substitueixi en la transmissió de valors i actituds, tot oblidant la violència, superficialitat o crides al consum als que han estat sotmesos des de la infància a través de la televisió que veuen sense control i supervisió. Oblidats també pels polítics pel seu baix pes electoral o per la tendència a l’abstenció en molts d’ells. L’avenç científic, la qualitat de vida, i la important despesa en sanitat permet allargar significativament l’esperança de vida i comporta el conseqüent increment de població de gent gran (gairebé 8 milions de persones tenen més de 65 anys a Espanya). La sostenibilitat del sistema i les pròpies capacitats humanes apunten la conveniència d’allargar la vida laboral, aquest és un fet, però cal considerar també les capacitats del sistema econòmic quant a generació d’ocupació i valor, i que no pot ser admissible fer-ho a costa dels joves. Uns joves preparats i potser educats en l’abundància i el cofoisme fruit de les nostres pròpies actituds per compensar el temps que no els hem dedicat. La contundència en la defensa de la llibertat, i l’erradicació de les conductes violentes és un requisit inqüestionable en les democràcies assentades, però també cal identificar les causes i solucionar-les per garantir la pròpia llibertat i el progrés social. Un progrés social que sols pot ser possible assumint els reptes de l’economia del coneixement i els pertinents relleus generacionals. El joves requereixen perspectives de futur, requereixen escenaris per desenvolupar-se i assolir-lo, un futur que sense ells mai serà possible i que nosaltres estem obligats a facilitar-els-hi, deixant que ells esdevinguin protagonistes i actors del mateix. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per el Coneixement www.cperc.net Barcelona març 2006.

El divendres dia 31 de març vaig llegir en un diari de Xile el titular “Chile avanza en el uso de las tecnologías” d’una notícia que indicava: “Chile se ubicó en el lugar 29 de la clasificación mundial sobre el uso de las tecnologías de la información y comunicación (TIC), siendo el país de América latina i el Caribe con mejor posición en el ranking que mide la capacidad de los países para aprovechar y usar las innovaciones que ofrecen las TIC. El alcance se produjo gracias al retroceso de España que se situó dos menos que en el 2004, según el documento (Global Information Technology Report 2005-2006) elaborado por el Foro Económico Mundial…”. La lectura de la noticia va fer-me connectar a Internet, accedir als mitjans de comunicació espanyols on aquesta informació va passar sense pena ni glòria, per la qual cosa vaig accedir a la web www.weforum.org, on vaig poder constatar que l’estudi feia referència a 115 països i que Espanya havia passat del lloc 29 al 2004 al 31 al 2005 en una llista encapçalada pels Estats Units, seguits de Singapur, Dinamarca, Islàndia, Finlàndia, Canadà, Taiwan, Suècia, Suïssa i Regne Unit. El retrocés espanyol cal considerar-lo en un doble sentit, el primer és la seva posició numero 10 en quant al ranking de desenvolupament macroeconòmic, i el segon és el fet de que a l’any 2002 la posició que ocupava en l’ús de les TIC era la 25. En altres paraules, la nostra economia no utilitza amb eficiència y eficàcia el potencial de les TIC, quan les hauríem d’entendre precisament com “…. un dels motors més importants per incrementar l’eficiència i la productivitat en el si de la vertiginosa economia mundial…” en paraules del propi Augusto López-Claros, directiu del Fòrum Econòmic Mundial i coautor del document. La incapacitat d’Espanya per extreure competitivitat de les TIC, i de Catalunya com a motor de l’Estat, cal situar-la no sols en el si dels Estats amb més potencial econòmic, sinó també respecte altres països amb els que Espanya competeix dins de la Unió Europea, com és el cas de Portugal, que ha millorat 3 llocs situant-se en la posició 27, o Estonia, un país de l’Europa de l’Est que s’ha col•locat en la posició 23 (millorant dos posicions) gràcies al seu “excel•lent marc polític i legal” regulador de les TIC i impulsor de l’Economia i la Societat del Coneixement. Un cas a analitzar són els Estats Units, que novament lideren en innovació tecnològica mundial. Sens dubte les causes són diverses, però al Cercle no se’ns escapa que l’excel•lent qualitat de les seves universitats, l’estreta col•laboració dels centres o agències de recerca amb el sector privat, la disponibilitat de fons de capital risc per fomentar la creació d’empreses en sectors emergents, la cultura de que el fracàs aporta coneixement i que cal recolzar les noves iniciatives, i el compromís del les empreses amb R+D+i, són elements a considerar en l’establiment de polítiques. No voldria continuar analitzant les dades, ja que la lectura de la relació del països i les seves variacions són prou il•lustratives, al igual que el resum executiu de l’informe. Els dos documents els podeu trobar a Informació relacionada. El que si voldria mencionar és que el Cercle des de l’any 2002 ve reclamant iniciatives per potenciar l’Economia i la Societat del Coneixement, cosa que ha fet i segueix fent emetent propostes. Considero que ara pot ser un bon moment per recordar algunes de les mateixes: facilitar l’increment dels professionals dedicats a la investigació, assignant recursos tant als grup consolidats com als grup de coneixements emergents; potenciar la recerca bàsica a llarg termini conjuntament amb aquella estretament lligada als sectors productius arrelats al país; coordinar l’oferta universitària com actuació de país fugint de les redundàncies innecessàries; facilitar la transferència de tecnologia i els resultats de la recerca possibilitant la col•laboració del professorat amb les empreses tot facilitant el sorgiment d’empreses a l’ombra de les universitats i centres de recerca; crear fons de capital risc especialment adreçats als sectors emergents d’alta complexitat científica i tècnica; facilitar l’accés a fons per la innovació i la competitivitat, i activitat en sectors emergents… Tot un conjunt de propostes que ara que al Parlament de Catalunya es debatrà la Llei de Foment de la Ciència, haurien de ser considerades, així com les dades evidenciades pel Fòrum Econòmic Mundial, ja que d’assumir-les o no ens juguem la competitivitat de les nostres empreses, o el que és el mateix, la qualitat de vida i el benestar del ciutadans. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement

A la Web del Cercle per al Coneixement, l’associat del Cercle i vocal de la Junta del Col•legi d’Enginyers de Telecomunicació, Antoni Brey, va publicar fa pocs dies un article sobre l’asimetria entre el tractament dels acomiadaments de SEAT i els d’ONO desprès de l’adquisició d’Auna Telecomunicaciones. L’acomiadament de més de 800 treballadors, la majoria d’ells enginyers de telecomunicacions o informàtics, ha passat desapercebut per la societat i els mitjans de comunicació, gairebé com va passar per a molts la venta a l’estiu passat del segon operador de telecomunicacions espanyol, per l’important xifra de 12.850 M€. L’article d’en Toni Brey, posava el dit en la ferida al explicar que a nivell de pèrdua de llocs de treball “l’assumpte tenia dimensions equivalents al tema de SEAT” , si bé el tractament que s’ha donat en un cas i en l’altre per part de l’Administració i els mitjans és molt diferent. Fent-se la pregunta a què es devia tanta asimetria, en Toni Brey donà vàries propostes, les quals aconsello llegir i meditar. (www.cperc.net/continguts/article.php?llengua=ca&idvar=132). De totes elles em quedo amb una que em copsà seriosament: ‘els 800 treballadors que aniran al carrer, majoritàriament enginyers i tècnics altament qualificats, no requereixen d’una atenció especial de les administracions. Els nous obrers de la Societat de la Informació, nois llestos i ben preparats, d’alguna manera ja se les pensaran per tirar”, i que m’ha incentivat a escriure aquestes línies pensant en ells, ja que com a persona que al 1977 vaig manifestar públicament la importància d’efectuar accions i sumar esforços per assolir que Retevisión fixés la seva seu a Catalunya, ara Grup Auna, vaig seguir la notícia des de la impotència i la preocupació, ja que mes enllà de la indiferència de molts agents econòmics, politics i socials, la sortida de l’operador cap a Madrid comportava ajustos en la plantilla i canvis molt significatius en la situació del sector TIC a Catalunya. En aquest sentit cal recordar que l’arribada de Retevisión fou un revulsiu pel sector de les telecomunicacions català. Es crearen més de 2.000 llocs de treball directes i uns 8.000 indirectes que incorporaven proveïdors, integradors i fabricants. Moltes d’aquestes empreses fixaren també la seva seu a Catalunya, al considerar que milloraven les seves expectatives de negoci al estar prop del centre de decisió del segon operador. Des de la lògica de mercat i rendibilitat, cal reconèixer que la venda del Grup Auna ha estat un encert, al igual que les importants plusvàlues pels seus accionistes. Amena ha fet un pas endavant amb la seva absorció pel grup d’abast global Orange – France Telecom Mobile, eliminant el seu punt dèbil respecte a Movistar i Vodafone, capaços de donar serveis a gran quantitat de clients amb criteris internacionals incorporant els serveis que ja gaudeixen els clients d’Orange d’altres països. També els clients d’ Auna Telecomunicaciones, centrada en el sector de la telefonia fixa, Internet i serveis audiovisuals, gaudiran els beneficis d’escala de l’operador global en la mesura en que el mercat i els diversos operadors garanteixin la competència. No posaré en dubte que més enllà de la ubicació el que és més important és la potenciació dels serveis pels clients i la del propi projecte empresarial, però si que vull manifestar que tot col•lectiu humà i territori requereix elements de referència i gestos que evidenciïn el que és important pel futur en l’actual estadi de desenvolupament econòmic i social. Amb independència de quin fos el resultat, la societat catalana en general i molt especialment els que tenim capacitat de decisió i d’establir elements de referència i de desenvolupament, no vàrem estar a l’alçada l’estiu passat, i no ho hem estat ara al no evidenciar l’esforç silenciós que els professionals afectats pel trasllat de la seu a Madrid han fet per redreçar la seva situació. Sens dubte la seva excel•lent formació i el treball en un sector clau els ha facilitat la tasca, cosa que caldria explicar tant per evidenciar la importància respecte al futur de disposar de gent amb una sòlida formació i amb experiència en sectors estratègics en la societat i l’economia del coneixement. A tots ells “obrers de la Societat de la Informació” el meu reconeixement, i al Toni Brey per recordar-nos i fer-nos pensar que són requerides altres prioritats per esvair els núvols del horitzó. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per al Coneixement

La setmana passada vaig compartir un dinar amb un grup d’empresaris per analitzar aspectes relatius a la transició de l’economia industrial a l’economia del coneixement. El dinar va sorgir arrel de la meva conferència del passat 17 de novembre en la Jornada LLeida-Empresa que organitzà el Cercle d’Economia de Lleida per tractar la gestió del coneixement i el capital humà en el si de l’empresa del segle XXI. Els industrials estaven molt sensibilitzats per l’impacte del procés de globalització de l’economia i la debilitat d’Espanya, de retruc la catalana, arrel dels ratis dolents de productivitat i competitivitat, un fet que afegit al baix nivell d’internacionalització -entès com a capacitat de distribuir el procés productiu al llarg del planeta- planteja un escenari econòmic molt incert a mig termini, a menys que s’assumeixi amb força aquest desafiament i a la vegada s’abordi una estreta col•laboració amb les universitat i centres de recerca per afrontar programes de R+D+i. En aquesta línia, el grup constatà que l’economia espanyola és la única de la Unió Europea que a pesar del seu creixement i creació d’ocupació ha perdut productivitat des de 1995. Així, en el període 1995-2002 va perdre un 0,4%, mentre que l’increment mig de la UE15 fou d’un 1,2%. Una llista que està encapçalada per Irlanda amb un increment del 3,6% seguida per Grècia amb un 3,3%, (segons explicita l’últim informe de SIE’05 de Telefònica tot citant a OIT,IMD). Unes dades que són més desconcertants si es consideren les xifres d’Euroestat 2003 que indiquen que en el mateix període, Estat Units assolí un increment del 118,81% prenent com a base 100 l’increment de la UE15. Un fet que no es correspon a la posició que les dades macroeconòmiques de creixement y producció atorguen a Espanya, si bé expliquen els índex de pèrdua de competitivitat fruit del descens de productivitat. Alguns dels empresaris, tot recordant a diversos ponents de la jornada Lleida-empresa, constataren que l’increment de les inversions en TIC i la capacitació del seu ús és la via per superar aquesta greu feblesa. Essent cert que les empreses catalanes i espanyoles haurien d’incrementar les inversions en tecnologia i extreure de les mateixes la màxima potencialitat, cal assumir que no és suficient, i que cal enquadrar el procés productiu en els paràmetres que regeixen l’economia globalitzada actual. El primer és el relatiu al temps en que un avenç tecnològic pot ésser incorporat a l’estructura productiva; uns temps molt curts i que doten de més potencialitat a les organitzacions amb capacitat d’incorporar-les i d’utilitzar-les amb eficàcia i eficiència. El segon fa referència a la competència global, cosa que implica escenaris competitius desequilibrats i heterogenis, i el tercer és la regionalització planetària quant a coneixements i sectors productius. En aquesta línia les empreses requereixen afrontar el repte de la productivitat i la competitivitat com un binomi indissociable en el si de l’economia del coneixement, tot assumint la importància de les persones i el seu talent, canalitzant-lo i permetent que aflori per facilitar la innovació requerida per assolir la màxima rendibilitat o retorn per hora de treball. Aquest és un aspecte que no es pot oblidar, ja que l’Estat Espanyol presenta increments de rendibilitat per hora treballada molt baixos. Si a la OCDE s’incrementà un 1,99% en el període 1994-2003, i la UE15 un 1,7%, Espanya sols pujà un 0,38%. Per tot això, addicionalment a les requerides inversions tecnològiques, al llarg de la trobada es constatà que caldria actuar en les línies següents: possibilitar la continuïtat en el flux de desenvolupament dels sabers (R+D) en els centres de recerca i universitats amb el de la seva aplicació en els processos productius. Facilitar el sorgiment de xarxes que fomentin l’emprenedoria i la innovació amb complicitat i sintonia amb les estructures productives actuals, ajustar els marc legislatius per facilitar els canvis organitzacionals, la cooperació transversal i intersectorial de les empreses, la formació de la població ocupada i la incorporació dels titulats universitaris al procés productiu. Un conjunt d’actuacions possibles i factibles per el teixit productiu i la societat catalana, ja que es disposa de voluntat i personal preparat per fer-ho. Però caldria incrementar la despesa pública i privada en R+D+i per complir de forma integral els objectius de Lisboa; incentivar i primar les actuacions que facilitin la connexió de la universitat i l’empresa que permetin garantir que l’avenç científic i tecnològic arribin amb celeritat a l’empresa; promoure el desenvolupament d’un potent sector TIC altament qualificat i especialitzat per facilitar la incorporació dels avenços i disposar de les eines escaients; incorporar polítiques de innovació integral amb especial èmfasi en producte i organització; i assumir els estils de lideratge i aprenentatge propis de l’economia del coneixement. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per el Coneixement

Fa només alguns dies, esmorzàvem amb notícies als mitjans digitals i als vells diaris de sempre que varen cridar-me especialment l’atenció. D’acord amb diversos mitjans, la cadena de videoclubls nordamericna més famosa del món mundial, Blockbuster, es veia obligada a estudiar el tancament dels seus locals a l’Estat, adduint com a motiu una raó una miqueda manida: la pirateria. No sé vosaltres, però jo començo a estar una mica cansat d’aquest discurs que li dóna la culpa de tot a una pràctica social molt estesa que es conceptualitza com a “pirateria”… i en aquest cas, en el “Cas Blockbuster” hi ha elements que ens permeten desmuntar aquest discurs dominant. El videoclub és un negoci basat en el lloguer de continguts audiovisuals, com les pel·lícules o els videojocs, en diversos formats o suports: VHS, DVD, etc. Tots els indicadors apunten cap a un major consum de continguts digitals a tots els sectors d’edat, tal i com mostren els estudis de PriceWaterhouse per al cas espanyol o les dades de qualsevol consultora internacional. Aquestes mateixes dades mosten un increment sostingut del volum de negoci i dels beneficis de la indústria de la creació dels continguts audiovisuals, tal i com assenyala una nota de la Fundació FranceTelecom de pròxima publicació. Així doncs, si el consum del contingut audiovisual s’incrementa i el volum de negoci i dels beneficis també… on és el problema que fa que trenca el model Blockbuster? Si tornem a l’anterior definició del negoci, la resposta no sembla tan simple i sobretot no sembla estar limitada a això que anomenen “pirateria”. Mor el “Suport”? O s’esgota el model de negoci? Aquestes són les dues principals hipòtesis. A mi em sembla una mica aviat per apostar per la mort del “suport”. Si fem un cop d’ull a societats més avançades en les TIC i en la Societat de la Informació, com Korea o Japó, és fàcil intuir que el suport no té un camí fàcil als propers anys. Japó i Korea estan articulant les seves polítiques públiques en el sector TIC al voltant del concepte d’ubiquitat amb els plans Korea IT839 i u-Japan. Aquest context ubicu combinat amb una creixent interoperatibilitat entre dispositiu, de convergència d’estàndards i de digitalització dels continguts obre un futur incert per als suports com el CD, el DVD i els nous formats. Sospitosament, el negoci dels videoclubs se basa, actualment i com ja dèiem, en el lloguer de continguts digitals sobre suports (físics). Per una altra banda, no està de més fer un cop d’ull a experiències exitoses en la distribució de contingut. Fa uns dies Apple va anunciar que acabava de vendre la seva canço número mil milions (1.000.000.000) a la seva iTunesMusicstore posicionant-se com a líder indiscutible en la distribució de continguts digitals a nivell mundial. Apple comença a distribuir continguts audiovisuals a través d’acords amb diferents productores i cadenes de televisió del món… i sospito que no haurem d’esperar massa per a tener disponible a l’iTunes la programació més demanada de la televisió, com mostren experiències a casa nostra com el nou servei de http://www.3alacarta.com. Simplificant fins a l’extrem, podem dir que l’èxit d’Apple està fonamentant-se en un dispositiu de prestacions (en capacitat i duració de bateria) sense competidors al mercat, i en la integració d’aquest dispositiu en un ecosistema de gestió de continguts basat en un programari d’alta qualitat (iTunes) i en una botiga online de continguts accesible de forma ràpida, barata i intuïtiva. Possiblement aquesta argumentació ens porti a fer una prospectiva no gaire optimista del model tecnològic (tant en soft com en hard) que ha triat Televisió de Catalunya per a la seva nova iniciativa, però aquest no és el tema d’aquest article. El que ens interessa ara és subratllar el fet que existeixen models de negoci exitosos en la distribució de continguts digitals, tot i la “pirateria”. Per tant, sembla que les claus d’aquesta mort (anunciada, com veurem) no es troben tant en la pirateria com en un model de negoci caducat, obsolet i esgotat. Tindria una altra sortida Blockbuster? Jo penso que sí i, com sempre, la resposta està en una aposta per la innovació, per la I+D i la creativitat, però aquest ja és un altre tema. La cultura del Hit i la Cua LlargaPer una altra banda, molts portem un temps escoltant -o llegint- parlar de la mort de Blockbuster, no tant com a empresa sinó com a símbol de la distribució de contingut basada en el Hit o el supervendes. Si algun cop has entrat a un Blockbuster ja saps a què em refereixo. En aquest videoclub pots trobar 20 còpies de la pel·lícula que s’estrena en DVD una determinada setmana. És a dir, si voleu veure El senyor dels anells el cap de setmana que s’estrena en DVD, podeu anar a aquesta cadena de videoclubs perquè teniu la certesa que allí en tindran un munt de còpies. Això sí, no espereu trobar-hi les cintes que comenta Pawley, ja sabeu de què parlo: cinema europeu, independent i altres. Chris Anderson, editor de la revista Wired, porta ja un temps parlant del que ell anomena ‘long tail’ (vegeu que en diu la wikipedia al respecte) al seu blog i en un llibre de propera aparició. La cua llarga és una mica difícil de definir. Segons la Wikipedia, la cua llarga descriu un determinat model econòmic o de negoci, com pot ser el d’Amazon o el d’iTunes, en el què els productes que tenen poca demanda o un volum de vendes baix poden articular, de forma conjunta, una demanda que superi els líders de vendes. Segons les últimes investigacions de Chris Anderson, en aquesta última dècada el volum de Hits al sector musical està baixant d’una forma molt clara, portant a la mort als models de negoci que tenen aquesta base. No és la pirateria, no. Les respostes no són tan simples i cal ser una mica més rigurosos en l’anàlisi de les causes que porten a un estendard del sector a la fallida… perquè si aquest és el rigor amb el fan els análisis sectorials, no m’estranya que tanqui el Blockbuster de la cantonada. —- Aclariment: Aquest article és original de Fernando Garrido Ferradanes i ha estat traduït i localitzat al català per en Joan Mayans i Planells. Ha estat publicat durant el mes de març de 2006 al portal Vieiros en la seva versió original galega i a la secció de Divulgació de l’Observatori per a la CiberSocietat tant en galego com en català.

Potser pels racons d’algun diari el lector atent haurà pogut informar-se sobre l’adquisició d’AUNA per part d’ONO i del resultat final de tot el procés: un expedient de regulació d’ocupació que afecta més de 800 treballadors i el més que probable desmantellament de la sèu de l’operadora a Catalunya. Un assumpte de dimensions equivalents al tema de SEAT, al capdavall. Però les equivalències acaben aquí. Indubtablement, en els aspectes de presència mediàtica, esforços de les administracions per a salvar els llocs de treball i escarafalls de l’oposició, ambdós casos són diferents. ¿A què és deguda tanta asimetria? Em venen al cap varies respostes: Primera: la ubicació de la sèu d’un operador de telecomunicacions no es considera una aposta estratègica per Barcelona o per Catalunya. És de suposar que algú ha reflexionat sobre “l’estratègia”. Segona: els 800 treballadors que aniran al carrer, majoritàriament enginyers i tècnics altament qualificats, no requereixen d’una atenció especial de les administracions. Els nous obrers de la Societat de la Informació, nois llestos i ben preparats, d’alguna manera ja se les pensaran per tirar endavant. Tercera: davant el trasllat de la CMT i el possible desenllaç de l’OPA, és preferible fer poc soroll. No és necessari preguntar-se si, potser, estem fent el tipus de negocis que solia fer en Robert… el de les cabres. Quarta: per sobre de progressistes i d’esquerres, som liberals. Si el mercat decideix un trasllat i imposa una regularització d’ocupació, ho acatem i punt. El cas de SEAT fou un moment de debilitat. Això de Radio 4, també. Cinquena: en front una mundança a Madrid no hauríem de queixar-nos massa alt, per allò del “hoy por ti y manyana por mí”. Quan la Senyora Esperanza Aguirre ho fa, actua de forma equivocada. Sisena: als sindicats el cas no els afecta. Poden permetre’s el luxe de viure tranquil•lament instal•lats en les cada vegada menys nombroses factories que ens queden de l’era industrial. Setena: vivim immersos en un oceà de desídia, irresponsabilitat i debats estèrils, del qual tots en som responsables. Que el lector esculli la que li sembli més encertada. Antoni Brey Vocal de la Junta del Col•legi Oficial d’Enginyers de Telecomunicació de Catalunya

El passat 24 de febrer els mitjans de comunicació informaven de la presentació de l’informe “La contribución de las universidades españolas al desarrollo” elaborat per la Fundación Conocimiento y Desarrollo, en el que s’alerta del relatiu esgotament de la capacitat del sistema universitari per contribuir al desenvolupament econòmic i a les necessitats del sistema productiu. La lectura de la notícia no ens hauria de deixar indiferents ja que en la Societat del Coneixement el rol de les universitats i el centres de recerca és cabdal per evolucionar cap a l’economia del coneixement. En aquest línia no es pot oblidar que les universitats espanyoles amb uns 51.000 investigadors, equivalents a jornada complerta, desenvolupen gairebé un terç del total d’R+D de l’Estat. Essent determinant el pes dels investigadors universitaris espanyols, en un Estat on la despesa –caldria dir inversió- en R+D+i respecte el PIB és sols d’un 1,05%, cal entendre que hauria d’ésser inadmissible que, tal com indica l’informe, menys del 3% de les empreses considerin la Universitat com a font d’innovació, o que dos terceres parts del total no tinguin cap tipus de relació amb la Universitat, i que un terç de les mateixes opinin que la Universitat no és motor de desenvolupament econòmic, encara que el 84% considerin que hauria de ser-ho. Aquesta realitat esdevé mes punyent a Catalunya ja que la capacitat d’innovació i recerca de moltes empreses catalanes és molt baixa arrel de que el 85% de les mateixes tenen menys de 5 treballadors segons indicà el IN3 de la Universitat Oberta de Catalunya. Aquest insuportable divorci entre Universitat i empresa va més enllà de les seves interrelacions; la qualitat dels professionals universitaris és contrastada, tal com explicava el Cercle per al Coneixement al indicar que el 60% dels articles publicats en les revistes científiques de qualitat provenen de científics i tecnòlegs espanyols, però la seva conversió en instruments generadors de PIB és baixa ja que, tal i com queda reflectit a l’any 2001, sols el 29% de les Universitats presentaren sol•licitud de patents europees i que el nombre de propostes fóren solament 47, un escàs 7% del total efectuat des de l’Estat espanyol. La realitat evidencia que la Universitat i l’empresa no parlem un llenguatge comú. La recerca requereix temps, constància i paciència, i la empresa uns terminis indefugibles i uns pressupostos que requereixen l’equilibri entre la rendibilitat a curt i la competitivitat a llarg. A l’empresa manca cultura científica i a la universitat esperit emprenedor i capacitat d’assumpció de riscs. Encara que insuficient, si que és engrescador el creixement d’empreses creades com a resultat de l’activitat de recerca, que va creixent any rera any; si el 2001 es crearen 19 spin-off, al 2001 foren 51 i 65 al 2002, un nombre petit per la qualitat dels investigadors però que fixa una clara i esperançadora tendència. Cal constatar però que malgrat la manca de cooperació, les empreses van assumint els desafiaments derivats de la recerca. L’informe COTEC 2005, atorga a les empreses el 56% del creixement total de la despesa en R+D al 2004, també indica que s’incrementà en un 22% el nombre d’empreses que la desenvolupa, i que el seu nombre d’investigadors augmenta en un 16%, situant-se per sobre de 32.000 persones. Unes xifres que no poden amagar que el percentatge executat per les empreses espanyoles és sols del 52% del total, mentre que països com Alemanya arriba al 70%, o França al 62%. Tots aquests fets requereixen de polítiques especifiques encaminades a estimular que els resultats de la recerca permetin creixement significatius del PIB, i l’acceleració del procés cap a l’economia del coneixement, unes polítiques que no poden oblidar fomentar que la recerca formi part de les estratègies empresarials. Pot ser el moment per recordar que, en altres indrets, la creació d’agències intersectorials per facilitar el seguiment i la patentabilitat dels resultats de la recerca, tot posant-les a disposició del teixit productiu, ha esdevingut un element cabdal al solucionar les problemàtiques legals, preservar la propietat i facilitar la interrelació i el diàleg recerca-empresa. Tot i que l’economia creix a un ritme important i les taxes d’ocupació són bones, l’economia encara es recolza significativament en la construcció i el consum intern. Ara que hi ha cada cop més consciència de la importància de convertir el coneixement en progrés econòmic i social, com es constata en en el fet de que les inversions en R+D a l’Estat no han deixat de créixer en els últims 10 anys, i que l’actual executiu presidit per Rodríguez Zapatero està complint el seu compromís electoral d’incrementar un 25% anual durant la legislatura el pressupost en R+D, assumint l’objectiu de situar al 2010 la despesa en R+D+i en el 2% del PIB, cal reclamar que les polítiques es plantegin a llarg termini i no siguin modificades en funció de les legislatures quatrienals o dels canvis de govern derivats de les mateixes, i a la vegada que les iniciatives defugissin d’actuacions partidistes o dels rèdits electorals, essent contemplades com a polítiques d’Estats, Polítiques amb ‘P’ majúscula, és a dir aquelles més arrelades en la voluntat de construir un país per les properes generacions que les de garantir la subsistència de les actuals. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per al Coneixement Febrer 2006

Arrel del estudi de l’oficina neerlandesa d’Anàlisi de Política Econòmica sobre els efectes de complir Lisboa-2000 La setmana passada en Pere Monràs, ex-president de la nostra associació, va enviar-me un document en el que es parlava sobre què passaria si es complissin els Objectius previstos al 2000 en l’estratègia de Lisboa enfocats a convertir i fonamentar el creixement d’Europa en l’economia del coneixement. El document era un estudi elaborat per la oficina neerlandesa d’Anàlisi de Política Econòmica (CPB). En ell s’afirma que si s’assumissin els desafiaments de Lisboa, l’economia europea i la qualitat de vida millorarien considerablement fins al 2025, tot indicant que la renta per càpita de l’UE25 podria créixer un 25% y un 10% la taxa d’ocupació. Els guanys serien generalitzats per tots els països de la Unió. En el cas d’Espanya, explica l’informe, indica que si es posen en marxa estratègies favorables a la innovació, es consolidarien i incrementarien els recursos de R+D+i, es facilitaria la mobilitat estructural i el PIB creixeria un 15,7%. Assumir els reptes de Lisboa, vol dir mirar al futur i no encallar-se en el passat; fer-ho obliga a comprendre que estem en una època de canvis profunds i radicals, uns canvis que afecten a tots els àmbits i eixos en que es desenvolupa la interacció social i econòmica. Cal entendre i acceptar que estem en una fase de transformació molt àmplia, i que Europa ho fa amb una situació d’incertesa, de manca de lideratge i amb fortes asimetries internes. Són uns canvis que requereixen noves capacitats i fonamentalment “aquelles que permeten generar, assimilar i aplicar els sabers”, un fet que comporta assumir els reptes de l’aprenentatge amb plenitud, força i convicció, desterrant l’esgarrifós fracàs escolar tot assolint alts nivells en la formació continuada. Hom recorda amb preocupació que el Consell de Lisboa va establir cinc objectius quant a l’educació per al 2010, un d’ells fitxava que la no finalització dels estudis obligatoris no podia superar el 10%, una xifra molt llunyana del més del 25 % actual. El document que va enviar-me en Pere, va coincidir en que jo finalitzava la lectura del llibre Els sistemes educatius europeus: ¿Crisis o transformació?, editat amb el numero 18 per la Col•lecció d’Estudis Socials de la Fundació La Caixa, un rigorós i excel•lent estudi dirigit per Joaquim Prats i Francesc Raventós. L’estudi està ple de dades que cal analitzar. Consta que el 28% dels estudiants no assoleixen la titulació de l’ESO, -11 punts per damunt d’Europa que és de 17%-; També, que el 29,1% dels estudiants universitaris o de formació professional entre 18 i 24 anys no finalitza els estudis, -quant la mitjana de la UE25 es del 16,5%-; que la inversió pública en educació a Espanya és del 4,9% del PIB, 1,3 punts menys que la mitjana dels països de la OCDE., potser una de les causes, segons indicà la pròpia OCDE, per les que Espanya ocupa el lloc 24 dels 28 països avaluats quant a ranking d’èxit del sistema educatiu, una llista liderada per Finlàndia. Unes xifres que no ens porten a millorar el fet de que sols un 40% dels espanyols entre 25 a 65 anys tinguin estudis de grau mentre que en la majoria de països Europeus la xifra oscil•la entre el 50 i el 75%. Tots aquest fets van portar-me a recordar el que deia el Cercle al 2002, gràcies al treball d’un ampli grup d’associats, sobre la formació com a conseqüència d’analitzar i formular els reptes a afrontar per les societats pròsperes en el si de la Societat del Coneixement. Deia llavors el Cercle: “ … uns dels quatre reptes cabdals a afrontar en els propers anys és l’educació dels seus ciutadans i en especials dels més joves. Educació entesa en el sentit més ampli del seu significat: adquirir la capacitat intel•lectual i les actituds que possibiliten aprendre a aprendre al llarg de tota la vida, això és, saber utilitzar les informacions disponibles interrelacionant-les per generar els coneixements que permeten afrontar exitosament els desafiaments que sorgeixen…., una formació que ha de contemplar les etapes primeres relatives a adquirir la formació i educació bàsica, fins a les adreçades a mantenir i ajustar els coneixements que possibiliten l’aportació de valor en el context del mercat laboral global i canviant. Una formació o aprenentatge que combini alhora l’adquisició dels coneixements abstractes, (aquells que permeten continuar comprenent i incorporant-ne de nous), i els coneixements instrumentals, (que permeten emprar amb eficiència i eficàcia les potencialitats de les eines tecnològiques disponibles en cada moment) amb els coneixements actitucionals, que permeten el treball interdisciplinari en un context de canvi accelerat…” . El Cercle, tot alertant del fracàs escolar i de la falta de polítiques formatives encaminades a incrementar la competitivitat dels treballadors i la seva polivalència possibilitant a la vegada l’increment de la taxa d’ocupació del país, reclamava llavors polítiques encaminades: a incrementar l’esforç en formació continuada; a ajustar els models educatius en base a potenciar “aprendre a aprendre”; a dotar als pedagogs de nous materials i eines construïdes amb tecnologia computacional de tal manera que les TIC i la digitalització desenvolupin un paper cabdal en el procés de transmissió del coneixement; construir nous materials didàctics per possibilitar l’ús dels coneixements adquirits de tal manera que ‘’ L’experiència com a informació assimilada i contrastada pugui ésser adquirida al llarg de la fase d’escolarització”. Han passat gairebé 4 anys des de que el Cercle analitzava els reptes de les societats pròsperes i efectuava propostes per afrontar amb rigurositat el repte de la formació, i ara cal dir amb contundència: el nostre sistema educatiu no ha millorat. El que demanàvem llavors i que ara he volgut recordar segueix essent requerit i ho és amb urgència. Cal doncs assumir-ho i ara a l’ombra del nou estatut que s’apropa, exigir que es prioritzin les polítiques per avançar en la societat del coneixement, i en especial la formació, ja que de fer-ho o no ens juguem el futur de la nostra competivitat econòmica, o el que és el mateix: el benestar i el desenvolupament social. Antoni Garrell i Guiu Febrer 2006

El Presidente del Cercle per el Coneixement Antoni Garrell, puso de manifiesto en un artículo suyo (publicado el 9 de diciembre de 2005 con el titulo Espanya, novena per la cua), de manera contundente, la lamentable situación en que se encuentran España y Cataluña respecto de nuestros competidores, en cuanto a la industria y la utilización de las TIC, en sentido amplio. Dando los hechos por demostrados, me anima a que exponga mi punto de vista, sobre qué habría que hacer para reconducir la situación a parámetros más aceptables (léase competitivos). Antes de entrar a proponer alguna medida concreta habría que decir algo sobre el entorno. Como no es posible ser Finlandia ni Suecia, donde el entorno socio-político tiene más fuerza que las desventajas de localización, población, lengua propia, clima, etc, habrá que hacer un esfuerzo importante para cambiar la correlación de fuerzas. Tampoco las empresas empujan suficientemente a las administraciones. Prefieren, por poner un ejemplo, un buen aeropuerto, que tener accesos en telecomunicaciones más eficientes. Y la Universidad, recluida en sí misma, es incapaz de generar iniciativas, proyectos e innovación para las empresas, siendo el nivel de los profesores excelente y el de los graduados en telecomunicaciones e informática muy competitivo. Quizá el llenar el gap que nos separa de otros países no sea tan fácil ni tan rápido como desearíamos, pero lo más preocupante, a nuestro entender, es la falta precisamente de conciencia sobre el estado actual de carencias. El mercado, la competencia internacional, no han “impulsado” a las empresas españolas / catalanas a invertir en TICs. Quizá el tipo de industrias nuestras de poco valor añadido ocupacional no hayan requerido tanto este tipo de inversiones hasta ahora, pero cada vez son más evidentes los síntomas de que nuestro modelo de desarrollo está mal enfocado. Ya no es posible competir con productos y servicios de bajo componente tecnológico, y las tecnologías de más fácil introducción con las TIC. Pero ¿cómo se consigue en la práctica? La cultura económica imperante dice que el mercado es el que mejor asigna los recursos y el que mejor sabe valorar las inversiones. Si esto fuera así, no deberíamos preocuparnos demasiado porque los empresarios e inversores, o se irían a otras latitudes (creo que ninguno se va a Suecia o Finlandia), o invertirían fuertemente en tecnología, innovación y nacerían más vocaciones emprendedoras. Deberían espabilarse, como ya hicieron años atrás. Sin embargo, en el período que va desde ahora hasta que recuperemos nuestro espíritu emprendedor (porque a la fuerza ahorcan), algo habría que hacer. Cuando el mercado tarda en actuar es preciso recurrir al sector público, no para que suplante al privado, sino para que irrumpa en el mercado y genere condiciones que estimulen a los actores y les de dimensión. La actuación del sector público (o de la administración en nuestro caso) tiene que ser cuidadosa. No se trata, como antaño, de crear empresas públicas, ni de forma burda manipular los precios, ni de utilizar la compra pública como único elemento estimulador. El juego actual, en nuestra realidad, pasa más por “empujar”, dar dimensión y cobertura social a las actividades innovadoras y emprendedoras. Para poner algún ejemplo, a modo de sugerencia, sería más eficaz destinar, desde las Cajas de Ahorro, un 5% de la dotación de la obra social (que representa el ⋍ 30% de los beneficios) a fondos de capital riesgo, en fases iniciales (capital semilla) o hasta proyectos de 2M de €, durante un período de tiempo determinado; unos 4-5 años. Estos fondos de capital riesgo (venture capital) deberían ser gestionados por profesionales independientes, con experiencia. Creo que todo el mundo estará de acuerdo en que ahora es socialmente más necesario estimular la iniciativa empresarial que financiar una actividad musical o cultural. Y por supuesto, lo más importante sería crear un clima social de apoyo y estímulo al emprendedor, con programas públicos enfocados a valorar sus esfuerzos y logros. En definitiva lo que se propone es cambiar el paso. Hacer un esfuerzo grande como país a favor del espíritu emprendedor, de la innovación, con estímulos públicos, sin rubor, con la intención explícita de cambiar el estado actual de las cosas tal y como lo describió Antoni Garrell. Rafael Suñol Soci Fundador del Cercle i Vocal de la Junta

En el estado español, existen incentivos a las actividades de investigación desde 1984, año en que instauraron una serie de estímulos fiscales para las distintas actividades empresariales, algunos de los cuales aún subsisten, con la idea de favorecer la adopción de decisiones empresariales acordes con los objetivos de política económica. Una corriente de opinión, fundamentalmente dentro de la Agencia Tributaria, defiende que el establecimiento de estímulos fiscales tiene una eficacia escasa o nula. Se dice que las decisiones empresariales acaban tomándose por razones económicas y no por el ahorro fiscal que puedan generar. Este argumento parte de una contradicción terminológica: LAS RAZONES FISCALES SON TAMBIÉN RAZONES ECONÓMICAS. Si lo que quiere decirse es que las razones fiscales no son las únicas que influyen en las decisiones de inversión, compartimos plenamente la tesis, pero defender que el establecimiento de estímulos resulta inocuo en el nivel de inversión resulta incorrecto: numerosos estudios científicos avalan la correlación positiva entre fiscalidad e inversión. Sin embargo, siendo obvio que no solamente los incentivos fiscales inciden en las decisiones de inversión, encontramos estudios en los que se afirma que, en el ámbito de las políticas públicas, LAS MEDIDAS INDIRECTAS DE FOMENTO DE LA INVERSIÓN tienen también un papel relevante. Así por ejemplo, un estudio de Djankov y otros, de 2001, recoge datos sobre los COSTES BUROCRÝTICOS del establecimiento de empresas en distintos países… [… podeu trobar el document complert al PDF vinculat …]