Author: Joan Majo i Cruzate

  • | |

    Els límits ètics en la política

    Els límits ètics en la política

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    25-06-2013

    Joan Majó, president de la comissió Cercle per al Coneixement, reclama un renaixement de l’exigència ètica en tots els aspectes de l’actuació política i demana aquest esforç, sobretot, als partits polítics. Sinó, la democràcia està en perill, afirma.

    Cada vegada és més gran la preocupació de la societat per la manca d’ètica en l’actuació política, i aquest és un dels elements, encara que no l’únic, que ha fet disminuir la valoració popular dels polítics. És bo que sigui així, i ens hem d’alegrar que aquesta preocupació es manifesti i pugui conduir a una reacció positiva. Però alhora és perillós, ja que si no s’enfoca adequadament, pot posar en perill les perspectives futures de la convivència democràtica. Vull dir que no podem acceptar que el resultat de tot això sigui un atac indiscriminat als polítics i un arraconament de la política, perquè ara la necessitem més que mai. En un moment en el que la societat està cada vegada més sotmesa als dictats dels poders econòmics i financers, només la fortalesa de la política democràtica, que representi de veritat els interessos dels ciutadans, pot actuar de contrapès i evitar unes derives com les que estem patint des de fa uns anys. És per això que m’agradaria fer algunes consideracions. 1. La dedicació a l’activitat política pot tenir diverses motivacions, que normalment es barregen: voluntat de servei, desig de poder, recerca de notorietat, oportunitat de negoci… Em sembla clar que, malgrat que després es pugui desviar, si inicialment la primera no passa per davant de tota la resta, serà molt difícil mantenir sempre uns criteris ètics en l’actuació. He sentit dir, i ho comparteixo en bona mida, que “si un no es dedica a la política per servir a uns ideals i a uns interessos col•lectius, fins i tot amb un esperit de sacrifici, és probable que acabi fent-ho al servei d’uns interessos econòmics, legítims o il•legals, però personals.” Crec que és una visió encertada, encara que potser un xic exagerada. 2. Sovint s’identifica la manca d’ètica especialment amb la corrupció, entesa com aprofitar-se personalment del poder per l’enriquiment personal. És cert que és probablement un dels casos més indignants i, fins i tot, és un delicte perseguit penalment. Però això no vol dir que els límits que marca l’ètica només estiguin en l’àrea de la corrupció econòmica. Dit d’una altra manera: hi ha molts comportaments que sense ser delictius, no son ètics. No és ètic prometre coses que saps que no podràs complir. No és ètic atorgar càrrecs o ajuts a persones o a organitzacions per raons de relació personal o d’amistat. No és ètic utilitzar en la lluita política versions deformades de la realitat per desprestigiar els adversaris. No és ètic fer córrer rumors per donar una imatge negativa d’algú o d’alguna organització. En podríem trobar molts d’altres, però en vull destacar a un d’ells: la mentida. 3. Em centro en aquest perquè, a més de profundament contrari a l’ètica, la falsedat és una és una de les coses que més destrueix la base dels nostres sistemes polítics, fonamentats en la representació, és a dir en la delegació que els ciutadans fan en els polítics per que els representin. Aquesta relació no pot funcionar sense la confiança. Podem acceptar que els representants tinguin unes idees que no sempre coincideixen amb les nostres, podem acceptar que tinguin una vida privada basada en uns principis que no són els nostres, podem acceptar que no siguin ni tant espavilats ni tant intel•ligents com esperàvem, però no podem acceptar que ens menteixin i ens enganyin. Si els ciutadans veuen que menteixen en uns afers, vol dir que poden mentir en qualsevol altre tema i, per tant, saben que els poden estar enganyant. Això és la fi de la confiança. 4. El greu problema actual és que els partits polítics han tingut interès en identificar comportaments poc ètics amb comportaments il•legals i han abusat de la presumpció d’innocència, considerant que un polític no ha de revisar la seva actuació mentre no hi hagi una sentència judicial, cosa que la lentitud i la complexitat dels processos acaben molt sovint conduint a la impunitat. Això genera una imatge de connivència dels partits amb els corruptes. Crec que cal un renaixement de l’exigència ètica en tots els aspectes de l’actuació política (tant si són judicialitzables com si no) i que aquest impuls ha de néixer en el sí dels propis partits. La vigilància interna i la suspensió preventiva (provisional o revisable, si cal) hauria de ser la demostració d’una actitud seriosa i decidida per evitar casos de desviació ètica. Els partits polítics no es trauran de sobre la sospita de ser, al menys, còmplices de la corrupció si no tenen un comportament molt exemplar al respecte, i tot i així, els costarà molt. 5. Sé que aquesta manera d’actuar representa una exigència segurament superior a la que podríem tenir amb la manca d’ètica en altres sectors, però penso que l’activitat política té una dimensió de lideratge, de visibilitat i de referent que obliga a acceptar aquest tracte més exigent i, si és el cas, aquest sacrifici suplementari. Ja ho demanaven als romans a la dona del Cèsar… En canvi no crec que s’hagi d’exigir el sacrifici que poden suposar unes retribucions excessivament inferiors a les d’altres àrees de la vida professional. Però aquest és un altra tema.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    La nostra casa d´aquí set anys

    La nostra casa d´aquí set anys

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    04-06-2013

    Joan Majó descriu els quatre escenaris que la Fundació Friederich Erbert ha fet públics al document titulat “Escenaris de futur per a l’eurozona”.

    El futur d’Europa està d’actualitat. La crisi ha posat en qüestió de forma barroera el procés, lent però satisfactori, cap a la integració. Creix un fort corrent d’euroescepticisme en molts països. No és, doncs, estrany que abundin els estudis i els debats sobre el tema. La fundació alemanya Friederich Erbert ha fet públic un document titulat Escenaris de futur per a l’eurozona. Organitzat per EuropG, vaig ser convidat a participar, juntament amb l’Antoni Castells i el Josep Oliver, en una de les setze reunions preparatòries que es van fer l’any passat en diferents ciutats europees. Es plantegen quatre escenaris del que podria ser l’eurozona (EZ) l’any 2020. Són interessants i estan ben explicats: 1. Una casa sense teulada. I per tant exposada a totes les tempestes externes. Serà així si seguim amb l’anar tirant actual, amb les mateixes polítiques i les mateixes conseqüències. L’EZ, i tota la UE, no acabaran de sortir de la crisi. Les úniques polítiques pel creixement seguiran sent el mercat únic i les reformes estructurals. Sense creixement es farà difícil la consolidació fiscal i seguiran sent necessaris els rescats, fet que erosionarà progressivament els sistemes de benestar social. Seguiran les diferències de creixement i atur entre estats, cosa que provocarà emigracions, especialment de cervells. Hi haurà un president elegit pel Parlament Europeu, però sense prou pressupost. Això provocarà malestar social, augment de l’antieuropeisme, aparició de partits populistes i convertirà Europa en un actor residual en el context internacional. 2. Una casa ensorrada definitivament. La prolongació de la situació portarà a la desintegració. Continuarà existint una “zona monetària unida” al voltant d’Alemanya, i apareixerà una zona al voltant del Regne Unit. Molts dels països del sud tornaran a les seves monedes anteriors i adoptaran mesures proteccionistes; seguiran en recessió i amb taxes molt elevades d’atur. Veurem hostilitats entre països o regions d’Europa, basades en estereotips antics. La desintegració conduirà a una recessió global. 3. Una casa, i una caseta per als masovers. A fi de salvar l’euro, un grup important dels estats de l’EZ completaran la unió econòmica i monetària, i avançaran cap a la unió política. Els estats fora de l’EZ en quedaran exclosos, i també alguns dels actuals membres, la manca de creixement dels quals dificultarà la consolidació fiscal. El grup central funcionarà amb gran coordinació econòmica, i recuperarà una forta competitivitat en els mercats globals. Creixeran les diferències i els desequilibris comercials entre centre i perifèria. Alguns dels estats perifèrics faran esforços per mantenir-se propers als estàndards del centre, mentre que d’altres aniran cap a un desastre econòmic. Es mantindrà l’esperança que el grup central pugui fer de locomotora i els ajudi a sortir de la crisi. 4. Una sola casa sòlida amb la teulada reparada. S’arribarà a la conclusió (França i Alemanya) que només un pas decidit endavant pot resoldre els problemes. Els actuals membres de l’EZ (més Polònia) avançaran cap a la unió política, amb més cooperació econòmica i unes institucions més properes als ciutadans. Es revisarà el Pacte d’Estabilitat. S’emetran bons europeus. Es dotarà de més fons el Mecanisme d’Estabilitat. Es crearan instruments per finançar programes d’inversió amb el pressupost comunitari. Es discutiran salaris i productivitat, en l’àmbit europeu. La cohesió interna augmentarà i la competitivitat exterior es reforçarà. No cal dir que es tracta d’un estudi d’escenaris, i per tant sense valoracions. Però queda molt clara l’opinió: els escenaris 1 i 2 porten al desastre; el 4 es veu com el més desitjable, però també com el més difícil d’aconseguir, i el 3 es considera el més probable, encara que comporta riscos de caràcter democràtic. L’estudi també inclou una interessant reflexió sobre què faran les “regions riques dels països perifèrics”, (Catalunya entre elles), però això ho comentaré en un altre article. Jo tinc una casa, Catalunya, que és i serà sempre la meva, però que crec que se’ns està fent petita a molts. En tinc una altra, Espanya, en la qual he viscut amb naturalitat, però que m’està resultant cada cop més incòmoda i els veïns no la volen reformar. I en tinc una, Europa, que és a la qual aspiro, però que no acabo de veure com serà. Per això m’ha interessat tant participar i conèixer aquest tipus d’informes. El futur no està escrit; l’hem de fer. Publicar al Diari Ara el 24/05/2013

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Els arbres i el bosc

    Els arbres i el bosc

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    22-04-2013

    Joan Majó analitza els factors que han canviat la societat i demana una reformulació del capitalisme, de la democràcia i d’Europa. “Hem de tornar a posar les persones i la democràcia per sobre dels diners”.

    Des de mitjans de la dècada dels 80, i sobretot des de la desaparició del món soviètic, hem estat davant d’un arbre ple de flors econòmiques. Els primers vint anys vam estar enlluernats per la quantitat de fulles i brots verds que lluïa; a partir de 2008 el seguim veient però amb fulles seques i en perill de pansir-se del tot. Tant les fulles dels primers vint anys com les branques d’ara ens han impedit veure què estava passant al bosc, que els arbres canviaven i que s’hi estava preparant una forta tempesta. Pot ser que l’arbre torni a tenir fulles verdes, però si no hi posem remei, la tempesta se les emportarà totes. Cinc elements, almenys, han contribuït a canviar l’escenari: 1. La globalització, que en fer caure moltes de les fronteres que impedien el lliure moviment de persones, de productes, d’informació i, sobretot, de capitals, ha convertit en inútils les regulacions d’àmbit nacional, ha debilitat extraordinàriament el poder dels estats, llevat d’aquells que tenen una gran dimensió i una forta cohesió, i ha forçat la creació d’uns nous ens supraestatals. 2. L’emergència de noves entitats polítiques, que a causa del seu fort desenvolupament econòmic recuperen (la Xina, Rússia) o adquireixen (l’Ýndia, el Brasil) un pes extraordinari en les decisions econòmiques i polítiques mundials. A uns quinze anys vista, la Xina, els EUA i l’Ýndia tindran cada un, i per aquest ordre, un pes econòmic tres vegades superior al de qualsevol altre estat dels actuals, excepte si la zona euro es convertís en un estat federal i passés així a ser la tercera potència mundial. 3. La deriva financera de l’economia, que fa que cada vegada creixi més la part del PIB dels països desenvolupats que prové del negoci purament financer, sense relació amb l’economia real, la de producció de béns i prestació de serveis, activitats que creen valor per als ciutadans. Que una part creixent de la plusvàlua que es genera en l’economia s’origini en activitats que no creen valor representa una situació nova que obliga a replantejar-se les bases del capitalisme industrial i el pacte amb la socialdemocràcia, que va marcar l’Europa del segle XX. 4. L’esgotament de recursos naturals, i especialment energètics. D’aquí a deu anys, tres mil milions de persones voldran viure amb el mateix nivell de confort que hem gaudit els mil milions que hem utilitzat fins ara les reserves de tot el planeta, però els recursos disponibles no podran fornir l’energia necessària. La falta de més recursos, i les dificultats per substituir-los amb energies renovables, obligaran a prendre mesures radicals d’estalvi i d’eficiència. Els efectes de la combustió del carboni sobre el clima acceleren aquesta decisió. 5. La circulació de la informació, a causa de la revolució digital i la plena connectivitat de les xarxes, condueix a una societat transparent sense control ni monopolis. Disminuiran molt la possibilitat d’ocultació i la impunitat, però també patiran la privacitat i el control de la veracitat. Alguns interrogants derivats de tot això: quin serà el paper dels estats petits o mitjans, i com es pot combinar el seu caràcter residual amb el comprensible sentit de pertinença dels seus habitants? ¿Es podrà posar fre al creixent descrèdit de la política, resultat de la percepció d’impotència dels governs davant de les imposicions dels poders financers, i a les pràctiques corruptes que ha permès la impunitat? ¿S’accelerarà la decadència d’Europa en absència d’una intel•ligent i forta integració? ¿Podrem els europeus augmentar, o fins i tot mantenir, els nivells de benestar i de cohesió que hem assolit? ¿És acceptable tolerar que la recerca del benefici sigui l’única finalitat de l’activitat econòmica, i no estigui supeditada a la creació d’utilitat per als ciutadans? ¿Es poden assolir uns nivells més alts de benestar però lligats a una forta reducció en el consum de recursos? ¿Es podran modificar els sistemes democràtics per acostar les decisions a la voluntat de la gent i recuperar el sentiment d’estar ben representats? Crec que necessitem més Europa, però una altra Europa; que caldrà revisar les bases del nostre benestar; que ens convé més política, però una altra política; que hem de tornar a posar les persones i la democràcia per sobre dels diners; que hem d’impulsar l’augment de la transparència, i que ens cal una formulació moderna de la socialdemocràcia. Haurem de parlar molt més del bosc que de l’arbre de la crisi… Article publicat al Diari Ara el 12/04/2013

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    ¿Y los patrimonios?

    ¿Y los patrimonios?

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    22-04-2013

    La sostenibilitat de l’Estat de Benestar passa per augmentar la pressió fiscal sobre les grans fortunes i la lluita contra el frau fiscal

    Estamos inmersos en un debate sobre cómo evitar que los desequilibrios de los presupuestos nos lleven a una reducción de los servicios públicos básicos y, por tanto, a un progresivo desmantelamiento del Estado de bienestar. No nos engañemos: esto ya ha empezado, y si no se da un giro en las políticas, puede ser irrecuperable. Estamos observando los problemas de Portugal, pero olvidamos que aquí también se están dando situaciones de pobreza, de falta de recursos, y hasta de hambre, intolerables en un país que forma parte de los países ricos del planeta. Es urgente entender que hay salidas. En este sentido quiero hacer algunas reflexiones.  El Estado de bienestar. Creo que hay razones para preguntarse si el nivel del Estado de bienestar en algunos países europeos será sostenible en el futuro, y estas dudas se aplican claramente a nuestro caso. Ni las perspectivas demográficas ni las económicas permiten asegurar unos incrementos de productividad y de competitividad suficientes. Por ello es bueno reflexionar sobre los abusos, sobre los ingresos, y sobre los costes, sin olvidar que la esencia original del Estado de bienestar es la equidad y la cohesión social, y por tanto no podemos quedarnos en la fácil solución de los recortes brutales.  Gastos e ingresos. En nuestro caso hay abusos en la utilización inadecuada que incrementa los costes, y problemas en la insuficiencia de ingresos producida por una equivocada política fiscal. Además de hacer las reformas necesarias para evitar los primeros, hay que aceptar que el problema principal actual ha sido la gran disminución de los ingresos. Con un nivel de servicios similar a la media de la UE, la presión fiscal española se sitúa unos 10 puntos por debajo de la media europea, y además tenemos una participación de los usuarios en los costes casi nula, debido a la gran extensión de la gratuidad total. No es pues de extrañar que entremos en una etapa de discusión sobre los ingresos. Dejo de lado, para otro momento, la contribución con un copago en función de la renta, y abordo los impuestos.  Efectos de los ingresos. Una política de subida de impuestos, y en especial los de mayor repercusión (IVA e IRPF), no es acertada ahora, ya que muchas veces la consiguiente reducción del consumo, de las rentas y de la ocupación, hace disminuir la base y, a pesar de los aumentos de tarifas, no se consigue una mayor recaudación. Además tiene un efecto global muy negativo, ya que grava precisamente aquellas actividades (salarios y consumo) que son los que deberían ayudar a la recuperación económica. Y tiene otro aspecto socialmente aún más peligroso que es la percepción, real por parte de los contribuyentes, de que los costes de la crisis recaen sobre los que menos responsabilidades han tenido en su generación, y en cambio deja indemnes a quienes mayores fortunas acumularon durante la época de gran crecimiento.  Renta y patrimonio. Por causa de la recesión, la capacidad recaudatoria del IRPF está alcanzando sus límites. Tanto por razones de eficacia recaudatoria, como por consideraciones de justicia social, debería dirigirse la mirada menos hacia las rentas del trabajo y mucho más hacia las rentas del capital y, sobre todo, hacia los patrimonios, es decir, hacia los incrementos patrimoniales, hacia la tasa directa sobre los patrimonios y la que grava su transmisión por vía sucesoria. Necesitamos una fiscalidad que no grave solamente los flujos de dinero sino también los stocks. Los grandes aumentos de la pobreza y la desigualdad en los últimos años (España es el tercer país con mayor desigualdad de la UE) han sido consecuencia de la acumulación de grandes fortunas, algunas en bienes inmobiliarios y otras de tipo financiero. Es posible que, en estos momentos no estén generando grandes rentas, y por tanto no estén tributando mucho. Pero la acumulación existe y sus propietarios son los grandes ganadores de la etapa precrisis. Sería pues justo pedir que ayudaran a salir de la misma. Uno tiene la sensación, y otros lo han estudiado técnicamente, que con una tasa moderada sobre estos capitales y sobre su transmisión, se podrían obtener ingresos para poder evitar muchos de los dolorosos recortes que se van a hacer. Al igual que muchas rentas, muchos de estos patrimonios están ocultos. Por ello, una vez más, no hay ninguna reforma fiscal que no pase por una lucha decidida contra el fraude fiscal. Publicat a El Pais el 17/04/2013

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    RESPONSABLES I PAGADORS

    RESPONSABLES I PAGADORS

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    03-04-2013

    Joan Majó reclama urgentment una reforma del sistema financer que separi exhaustivament l’activitat especulativa d’aquella que financia l’economia real. “Mentre això no passi, continuaran pagant justos per pecadors”, afirma.

    L’actual rescat de la banca xipriota, un episodi gairebé ridícul per la seva importància econòmica, tindrà gran transcendència política, ja que ha posat de manifest de forma cridanera dos problemes presents al llarg de tota la crisi: la necessària modificació de la regulació del sector financer i la manca d’encert en la gestió de les autoritats europees. Tots dos tenen a veure amb la responsabilitat. Ara només vull parlar del primer. En el si d’una institució financera, tal com actualment estan regulades, hi tenen lloc operacions molt diverses, des de la retribució amb un petit interès dels estalvis d’un jubilat o d’una família, o l’obertura d’un crèdit a un treballador autònom, o la concessió d’una hipoteca per al primer habitatge d’una parella, fins al finançament de grans projectes industrials, la participació en grans operacions de promoció immobiliària sovint amb un component especulatiu en el preu del sòl, o el pur negoci financer en la creació, distribució i gestió d’actius financers sofisticats, alguns de caràcter borsari i altres de fortament especulatius. Tots els bancs han combinat tots aquests tipus de negocis, alguns de gran risc. Algunes entitats fins i tot han traspassat la línia vermella i hi han afegit, a més, activitats de dubtosa legalitat, com emparar defraudadors fiscals o acceptar dipòsits procedents de diners d’origen desconegut. Això suposa que han tingut i tenen uns tipus de clients molt diferents. Aquesta diferència rau tant en el tracte que necessita el client com en el grau de complicitat que hi ha hagut en la naturalesa i les conseqüències de les operacions. Uns clients veien sempre l’empleat del banc o de la caixa com un assessor, i es van deixar aconsellar en les operacions per després descobrir que més que un assessor era un venedor a comissió de productes financers. D’altres, en canvi, eren clientes experts que prenien decisions amb coneixement de causa, coneixent perfectament la qualitat financera, i fins i tot ètica, de l’operació plantejada. Aquestes diferències fan que hàgim de fer distincions. És cert que en l’origen del desgavell financer al qual hem arribat es poden repartir les responsabilitats entre els que han deixat diners i els que els han demanat. Per tant, al costat de les grans i evidents responsabilitats dels bancs, també cal acceptar una part de responsabilitat per als clientes. Ara bé, això no permet incloure en aquesta afirmació tot tipus de clients. I, en canvi, la filosofia de “tots els clients” és la que ha estat en el fons de les primeres decisions sobre el rescat a Xipre. És cert que quan una entitat té grans pèrdues i està en risc de fallida cal trobar recursos per evitar-ho, però el que no pot ser és que s’apliqui la fàcil solució que aquests fons surtin de tots els ciutadans (via impostos), ni de tots els clients (via reducció de dipòsits). Hem aguantat amb un cert estoïcisme durant uns anys la primera d’aquestes solucions, però a Xipre, com que d’impostos se’n paguen pocs, s’ha volgut anar a la segona. No sé si s’han acabat les crisis bancàries a Europa. Em fa por que no, perquè està clar que a Brussel•les estan preparant una normativa de conducta per a possibles nous casos. Quatre reflexions: 1. Els fons han de sortir primer dels accionistes, dels directius o dels propietaris de títols (bons, obligacions, deute subordinada, preferents…) assimilables a fons propis. 2. Si no n’hi ha prou, s’ha d’estudiar seriosament si el fet de permetre la fallida de l’entitat, garantint els dipòsits, pot ser més econòmic que rescatar-la. 3. En aquest segon cas, no és fàcil dir què és més injust: que s’utilitzin fons públics (és a dir, impostos pagats per tots els ciutadans) o fons provinents de dipòsits dels clients del banc. Sense haver-hi aprofundit, és probable que la solució menys dolenta sigui una barreja de les dues. 4. En relació als clients, no es poden tractar tots igual. S’han de separar operacions d’estalvi, operacions d’inversió i operacions d’especulació, i discriminar positivament les primeres, deixant-les al marge. No hi ha cap dubte que tot això seria molt més fàcil i just si, d’una vegada, es fes una regulació que separés clarament dos tipus de bancs, uns basats en l’estalvi i el finançament de l’economia real, i uns altres centrats en la inversió, el negoci purament financer i, segurament, el negoci especulatiu. Mentre no es faci, mentre segueixi l’onada del capitalisme financer, pagaran justos per pecadors. Article publicat al Diari Ara el 30 de març de 2013

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    ´Smart´ vol dir intel•ligent

    ´Smart´ vol dir intel•ligent

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    12-03-2013

    Joan Majó emfatitza en l’oportunitat que té Barcelona per convertir-se en pionera en el disseny de la ciutat del futur, capaç d’assolir objectius humans que permetin un increment de la qualitat de vida de les persones.

    Barcelona ha tornat a viure aquests dies l’enrenou i la il•lusió de ser la capital mundial del mòbil. S’han destacat molts aspectes dels avantatges econòmics que representa la continuïtat, any rere any, d’aquest congrés. Comparteixo la majoria d’aquests comentaris, però en voldria destacar un que no veig prou reflectit i que crec que és el més important de cara al futur de la nostra ciutat. La gent que ha vingut aquí, a vendre o a comprar, a explicar o a aprendre, s’ha fet un tip de parlar de smartphones, de smart cities, de smart labs… Em fa por que aquestes paraules amaguin una visió descentrada i que pot desorientar. Jo no crec que hi hagi ni telèfons intel•ligents, ni ciutats intel•ligents, ni laboratoris intel•ligents. Només son intel•ligents les persones, individualment o de forma col•lectiva. La tecnologia que aquí s’exposa és una eina impressionant, però no intel•ligent. Farcir un telèfon o una ciutat de tecnologia no el farà més intel•ligent, però pot ajudar molt a aconseguir aquells objectius que es proposin persones o col•lectivitats intel•ligents. Les eines serveixen per aconseguir uns objectius. Les eines són més bones com més fàcilment permetin aconseguir-los, i són més potents com més permetin ampliar els objectius. Un cotxe és més bo com més fàcil sigui de conduir, i més potent, com més ràpid pugui anar. La intel•ligència està a fixar objectius i a trobar les eines. El que és més important de la tecnologia és que el seu progrés permet ampliar l’abast i la profunditat dels nostres objectius, i fixar-ne uns de nous. Per a alguns seran econòmics, i per a altres -hauria de ser per a tots- tindran un caràcter més general i una dimensió més humana. La proximitat permanent amb la tecnologia ha de suposar una mirada més llunyana que permeti passar de la concepció de nous aparells a la detecció de necessitats o problemes de les persones i a la recerca de solucions. Dic això perquè Barcelona hauria d’aspirar a ser en aquest camp, no només el bressol on es desenvolupin noves tecnologies, sinó sobretot el lloc on es plategin, i es concretin, objectius humans i ciutadans que ara ens podem permetre amb aquestes noves realitats tècniques. La millora de la mobilitat, avançar en un ús més racional de l’energia, trobar millors formes de treballar, canviar els sistemes d’ensenyar i sobretot d’aprendre, augmentar la cohesió social, fer créixer la transparència, o augmentar la participació en els afers col•lectius són alguns dels més urgents per a societats com la nostra. Barcelona pot convertir-se en el futur en un referent a l’hora d’imaginar i desenvolupar iniciatives intel•ligents en aquestes línies, i en centre d’acollida de laboratoris vius on es puguin experimentar projectes específics. A més a més de l’aportació econòmica que pugui suposar la creació de noves empreses en el nostre entorn, la bandera que hem d’aixecar és la de ser líders en el disseny de la ciutat del futur. El congrés anual i la capitalitat ens donen ara aquesta oportunitat que no s’ha de perdre. Això sí que seria ser smart. Article publicat a El Periódico el 28 de febrer de 2013

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Crisi econòmica i crisi ideològica

    Crisi econòmica i crisi ideològica

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    22-01-2013

    El debat ara no pot estar només en com es reparteix el valor creat, sinó que també ha de prendre en consideració quines activitats s’haurien de posar en qüestió perquè no són socialment útils.

    No té res d’original dir que estem patint una gran crisi econòmica, amb profundes dimensions socials i polítiques. Tampoc ho és dir que paral•lelament s’està fent evident una forta crisi ideològica en el pensament de les esquerres, que deixa un buit perillós en l’activitat política. I no és estrany que aquestes dues crisis tinguin més repercussió a Europa; la primera, perquè ens ha agafat en un procés de transició inacabat cap a la moneda única, cosa que fa més complex trobar la sortida; i la segona, perquè és a Europa on al llarg del segle XX s’ha consolidat un model socialdemòcrata combinant, millor que en altres llocs, llibertat, dinamisme econòmic i benestar social. El model ha quedat desfasat i es produeix ara una gran desorientació. Crec que una de les raons de totes aquestes dificultats rau en la incapacitat d’adaptar teories i pràctiques polítiques a les noves situacions que vénen sobretot derivades de dos fenòmens: el procés accelerat de la globalització i l’extraordinària expansió d’activitats del sector financer. Les bones troballes de la socialdemocràcia estan massa pensades per fer front al capitalisme industrial, quan aquests dos fenòmens citats ens han portat, plegats, al que podem anomenar capitalisme financer globalitzat. Cal pensar si el pacte que les democràcies modernes europees havien fet amb el capitalisme industrial pot seguir funcionant igual. Jo penso que no. Entre molts altres, m’agradaria esmentar dos elements que marquen una clara diferència entre el present i el passat. La creació de valor. En el món industrial el debat se situava en l’apropiació del valor, és a dir, en el repartiment del valor creat per l’activitat econòmica. D’aquí l’enfrontament entre els propietaris del capital productiu i els que aporten el seu treball. El mateix passa en el món agrari, entre els propietaris de la terra i els que la treballen. Es parteix, doncs, del fet que l’activitat crea valor econòmic perquè respon a una necessitat social (produir aliments, fabricar objectes, donar serveis) i es discuteix qui, i en quines proporcions, se n’aprofita. En el nou paradigma financer això no és així, ja que hi ha una part important de les activitats, sobretot les relacionades amb l’especulació, que no creen valor. Produeixen beneficis, però no creen valor. Adquirir un actiu immobiliari per 10 i revendre’l al cap d’un temps per 20, sense haver-hi afegit cap valor, suposa un ingrés important però no ha significat cap augment de la riquesa col•lectiva. Comprar aliments i tenir-los en estoc un temps per posar-los al mercat quan hi hagi una pujada de preus, tampoc. Invertir en un actiu financer sofisticat, el valor del qual depèn en cada moment de fets imprevisibles i fins i tot aleatoris, s’assembla molt més a un joc o a una aposta que no pas a una activitat econòmica útil. Aquesta realitat ha estat sempre així, perquè sempre hi ha hagut riquesa improductiva i certa activitat especulativa, però ara resulta que el negoci purament financer, que no presta un servei a l’activitat productiva, passa a representar una part molt important del PIB de molts països i especialment dels més desenvolupats. Intueixo que això que estic dient, a part de ser injust, és una de les causes de la crisi. Podem veure-la com una reacció de la mateixa economia contra un fort desequilibri intern que no era sostenible. És per això que el debat ara no pot estar només en com es reparteix el valor creat, sinó que també ha de prendre en consideració quines activitats s’haurien de posar en qüestió perquè no són socialment útils, mentre que en canvi són generadores de grans beneficis. Hi ha una apropiació d’un valor que ni tan sols s’ha creat, i algú l’ha de perdre. És possible que algunes d’aquestes activitats no s’hagin de permetre, i que moltes altres segueixin però hagin d’estar fortament gravades perquè a través de la utilització de l’impost permetin que es creï un valor social. L’àmbit del debat. L’estat nació ha estat, durant dos segles, el marc adequat per acollir aquest enfrontament econòmic, per regular-lo i per permetre compromisos. Però ara ja no és així, perquè les fronteres d’actuació del capital industrial han anat caient i les del capital financer han desaparegut del tot. Mentre les institucions de la democràcia i la seva capacitat reguladora no tinguin el mateix àmbit global, tot intent de trobar nous equilibris serà fallit. Socialdemocràcia, ara, implica pensament i construcció supranacionals. Publicat al diari ARA el 18 de gener de 2013

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Bloomberg i Obama

    Bloomberg i Obama

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    21-11-2012

    La destrucció de la costa est dels Estats Units pel pas de l’huracà Sandy ha sacsejat consciències sobre la necessitat d’un canvi en la política nord-americana contra el canvi climàtic i pot ser que sigui un punt d’inflexió tant als Estats Units com a casa nostra.

    Vaig pensar aquest article mentre els ciutadans nord-americans encara estaven votant per decidir quin havia de ser el seu pròxim president. Això vol dir que no parlaré dels resultats de les eleccions. Ja tindrem prou temps per fer-ho els pròxims dies, si aconseguim obrir una escletxa en d’enorme teranyina mediàtica de manifestos, dades contradictòries (quan no falses), arguments poc rigorosos (quan no mentides), sorolls i emocions, que s’està teixint al voltant de les nostres eleccions – plebiscit. Però vull parlar de la campanya americana i especialment d’un episodi menor que ha passat desapercebut i que m’ha servit per confirmar una convicció que jo tenia respecte de l’actitud, molt estesa, dels americans (i sobretot de molts dels seus polítics) en relació a la lluita contra el canvi climàtic. En contrast amb Europa, és molt corrent als EUA negar les evidències científiques i resistir-se a prendre mesures, segurament per por de perjudicar el seu creixement econòmic. Per això em va causar força impacte la imatge de l’alcalde de Nova York contemplant amb tristor l’enorme desolació provocada a la seva ciutat pel pas de l’huracà Sandy i el patiment que ha provocat als seus conciutadans. I, sobretot, veure després l’alcalde Bloomberg, un home independent però sempre alineat amb el partit republicà, amb el món dels negocis i de Wall Street (sectors que sempre han considerat exagerats els advertiment respecte de l’escalfament del planeta), explicant que ell votaria Obama perquè era qui millor defensava la necessitat de prendre ja mesures per aturar el canvi climàtic. La meva reacció va ser pensar que, certament, quan a un l’afecten directament les conseqüències comença a pensar que potser sí que cal evitar les causes, encara que fins ara les hagi posat en dubte. I és que el gran problema que hi ha amb el canvi climàtic és que encara no tenim prou consciència que és un fenomen que no podem barrejar amb pol•lució atmosfèrica, les pluges àcides, les aigües contaminades, els residus tòxics o els residus radioactius. Cada un d’aquests problemes mediambientals té normalment una incidència directa en la degradació dels paisatges, en l’aparició i la propagació de malalties humanes, en la destrucció d’espais naturals o en la desaparició de vida animal i vegetal. El seu efecte és proper, ràpid i evident, comprovable i per tant indiscutible. La població el veu i el pateix i, per tant, no tan sols no s’oposa a les mesures que calen per evitar-lo, encara que signifiquin incomoditats o renúncies, sinó que sovint les demana. Els perills relacionats amb el canvi climàtic han estat molt més difícils de detectar i de ser acceptats per la gent, i fins i tot pels governs, que els de la contaminació o la pol•lució. Això es deu a tres raons. 1) Perquè no es tracta d’eliminar una substància tòxica que ens enverina o ens posa malalts, com l’àcid sulfúric, el mercuri o el plutoni. El CO no és maligne en si mateix, no és perjudicial per a la salut excepte en grans concentracions. 2) Perquè els efectes nocius no són de tipus directe ni local, cas en el qual es veuen i es pateixen. L’escalfament és a escala planetària i té diferents efectes en diferents parts del món, independentment de quines són les zones on s’han fet les emissions. I 3) Perquè, tractant-se d’un fenomen d’acumulació, aquests efectes tarden molt de temps a produir-se i el seu creixement és inapreciable a curt termini (pensem que la concentració de CO ha anat creixent al llarg dels darrers cent anys). Per tot això les actuacions necessàries han estat, per ara, lentes, polèmiques, discutides i molt parcials. Els beneficis de cremar carbó, petroli o gas són immediats (ens permeten tenir electricitat, viatjar en cotxe o en avió, fabricar ciment o alumini…), mentre que les seves conseqüències negatives (escalfament general, fosa dels gels polars, augment del nivell dels oceans, desertificació, increment dels fenòmens meteorològics violents) afectaran altres persones, sigui perquè viuen en altres llocs de la Terra, sigui perquè viuran quan nosaltres ja haurem mort. Algunes ni les coneixem ni les coneixerem; d’altres poden ser els nostres néts. Si la destrucció de zones importants de la Costa Est fa pensar a gent com Bloomberg que cal prendre seriosament decisions abans no sigui massa tard (alguns diuen que ja ho és), i ja que, tal com jo desitjava, Obama segueix com a president, pot ser que veiem un canvi en la política americana en aquest sentit. I pot ser que el veiem en la nostra política, que també convé. Article publicat al Diari Ara el 9 de novembre de 2012

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    FORMACIÓ INSUFICIENT I DESEQUILIBRADA

    FORMACIÓ INSUFICIENT I DESEQUILIBRADA

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    21-09-2012

    “Si Catalunya aspira, com jo crec que ha d’aspirar, a ser una nació capdavantera i amb personalitat pròpia, ha de saber que té en la formació una feblesa important”. Joan Majó analitza el desequilibri estructural del sistema formatiu català.

    La Fundació Bofill va presentar fa una setmana el seu Anuari 2011 sobre L’estat de l’educació a Catalunya . D’entre les moltes dades de l’informe em vull fixar en dues de caràcter estructural, és a dir, que reflecteixen uns trets socials, o potser culturals, de la nostra població, i que ens haurien de fer pensar. Com a pròleg, sense entrar-hi, deixo dit amb satisfacció que en els darrers tres anys s’ha reduït del 33% al 26% l’abandonament escolar prematur. És una bona notícia, però amb una doble matisació. Penso que, malauradament, una de les raons d’aquesta millora ha estat l’enduriment de la situació del mercat laboral, que fins al 2008 oferia llocs de treball amb uns sous acceptables a joves sense qualificacions específiques. Era un atractiu important per a aquest abandonament i ha desaparegut. La segona és que la xifra segueix sent molt elevada, ja que l’Estratègia Europea estableix per al 2020 un objectiu del 15%. Ens sobren 10 punts… Les dues dades estructurals de què vull parlar, per cert molt lligades, són la mala distribució de la població entre els nivells de formació i la baixa participació dels adults en activitats de formació al llarg de la vida. La població catalana adulta (de 25 a 64 anys) està repartida entre un 47% amb estudis bàsics o inferiors, un 22% amb estudis mitjans i un 31% amb estudis superiors. El repartiment en el cas de la Unió Europea és del 27%, 47% i 26%. Per dir-ho de forma senzilla: tenim molta més gent poc formada, molts més universitaris i molt poca gent amb estudis mitjans. Es podria dir més durament canviant les paraules molts per massa . El desequilibri és greu, ja que el gruix de les necessitats del mercat laboral correspon a uns perfils que necessiten precisament formació del tipus mitjà. La conseqüència d’això és doble. D’una banda, hi ha molts llocs de treball ocupats per persones amb formació inferior a la necessària i això disminueix la productivitat del seu treball. I de l’altra, hi ha molts titulats universitaris que o bé estan aturats o estan frustrats fent tasques de menys nivell i responsabilitat del que els correspon, o han decidit anar a buscar feina a Alemanya o al Brasil, per citar dos països. La manca d’encaix entre les demandes de l’economia i la realitat de la formació provoca una disminució de l’eficiència a tot el nostre sistema. D’una banda, hi ha moltes persones que per manca de formació no poden assolir els nivells de productivitat, de qualitat i d’innovació que demanarien les exigències del seu lloc de treball. I, de l’altra, suposa una mala utilització dels recursos, ja que no s’aprofita prou per a l’economia del país la inversió (majoritàriament pública) que s’ha fet per proporcionar una formació universitària a molta gent. Exagerant-ho, és com fer trams d’AVE que no es necessiten. Per recuperar l’equilibri cal prendre mesures de dos tipus. Algunes són per preparar el futur, ja que tenen efectes a mitjà termini. Són prou conegudes: reduir la taxa d’abandonament escolar per disminuir la proporció de gent amb formació baixa; potenciar molt la formació professional per ampliar la quantitat i les habilitats de gent amb formació mitjana, i revisar el sistema universitari, tant pel que fa al seu volum i dispersió com al seu sistema de finançament (taxes més altes i més beques). Però hi ha una mesura que podria tenir efectes més ràpids i que no s’utilitza prou: aprofitar les possibilitats de la formació al llarg de la vida. En un estudi de la Comissió Europea en el qual vaig participar ara fa uns deu anys vam identificar clarament que tots el països europeus més competitius i més desenvolupats tenien molt elevat un índex: el percentatge de la població adulta (25-64 anys) que participava en programes de formació continuada. Aquests programes permetien que persones que sortien de l’escola amb un nivell baix milloressin el seu grau de formació i paral•lelament assolissin llocs de treball de més responsabilitat i sou. I també permetien que molts titulats de grau mitjà adquirissin una titulació superior en una etapa més madura, que també els permetia una promoció professional. Als països del nord d’Europa recordo que el 2001 aquest índex superava el 20% i en el cas de Suècia arribava al 22%. No crec pas que hagi baixat… Per això em preocupa llegir a l’Anuari 2011 que a Catalunya aquesta proporció no arriba al 10%. Però encara és més preocupant que entre les persones amb formació baixa aquest índex és del 3,5%, entre els que ja tenen una formació mitjana és del 6% i entre universitaris és del 14,5%. Deu haver-hi molts universitaris que fan doctorats, o màsters o segones carreres (potser perquè no troben feina), però molt poques persones que milloren la seva formació des de situacions inferiors. La llibertat personal s’ha de respectar, però segur que el sistema d’incentius públics és dolent. Cal revisar de forma urgent les activitats de formació relacionades amb el subsidi d’atur, la qualitat i la consideració social de les ofertes públiques i privades de formació professional i, com ja he dit, el sistema de finançament de les universitats. Si Catalunya aspira, com jo crec que ha d’aspirar, a ser una nació capdavantera i amb personalitat pròpia, ha de saber que té en la formació una feblesa important. Un comentari final: anar a treballar un temps a Alemanya no és dramàtic; pot ser un tipus de formació continuada… Article publicat al Diari Ara, 21/09/2012

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    EL CERCLE I LA SEBAP UNEIXEN FORCES

    EL CERCLE I LA SEBAP UNEIXEN FORCES

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    30-04-2012

    La Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (SEBAP) i el Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast han signat un acord de futur. Article publicat al Tecnonews

    El Cercle és una associació d’empresaris, directius d’empresa, tècnics i científics, que des de fa deu anys realitza un seguit d’activitats de debat, informació, opinió i influència, relacionades amb la promoció del coneixement, la recerca i la innovació, i de la seva utilització en la vida econòmica i social. La SEBAP és una de les associacions més antigues de Catalunya, amb més de dos segles d’existència, que va personificar en el seu moment, i segueix fent-ho, l’interès de la societat civil en el futur econòmic del país. En virtut de l’acord, el Cercle es converteix en una secció autònoma de la SEBAP des d’on seguirà desenvolupant les seves activitats actuals (Breakfasts, Vespres, Visites i la Nit del Cercle) i mantindrà la seva important presència en la xarxa a través del web. La integració dels socis del Cercle a la SEBAP augmentarà l’àmbit d’aquestes activitats i alhora permetrà també potenciar les actuals de la SEBAP. Es tracta d’un acord fruit de la voluntat d’unir forces per fer front els reptes del país i és, sobretot, una conseqüència de la complementarietat, ja que combina la tradició, la solidesa i el prestigi d’una, amb el dinamisme i la projecció de futur de l’altra. Per això, totes dues entitats estan convençudes que la unió serà molt més que la suma d’una i altra per separat. Aquest acord es materialitzarà en les properes setmanes i les activitats portaran el doble segell Sebap-Cercle.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits