Cada vegada és més gran la preocupació de la societat per la manca d’ètica en l’actuació política, i aquest és un dels elements, encara que no l’únic, que ha fet disminuir la valoració popular dels polítics. És bo que sigui així, i ens hem d’alegrar que aquesta preocupació es manifesti i pugui conduir a una reacció positiva. Però alhora és perillós, ja que si no s’enfoca adequadament, pot posar en perill les perspectives futures de la convivència democràtica. Vull dir que no podem acceptar que el resultat de tot això sigui un atac indiscriminat als polítics i un arraconament de la política, perquè ara la necessitem més que mai. En un moment en el que la societat està cada vegada més sotmesa als dictats dels poders econòmics i financers, només la fortalesa de la política democràtica, que representi de veritat els interessos dels ciutadans, pot actuar de contrapès i evitar unes derives com les que estem patint des de fa uns anys. És per això que m’agradaria fer algunes consideracions. 1. La dedicació a l’activitat política pot tenir diverses motivacions, que normalment es barregen: voluntat de servei, desig de poder, recerca de notorietat, oportunitat de negoci… Em sembla clar que, malgrat que després es pugui desviar, si inicialment la primera no passa per davant de tota la resta, serà molt difícil mantenir sempre uns criteris ètics en l’actuació. He sentit dir, i ho comparteixo en bona mida, que “si un no es dedica a la política per servir a uns ideals i a uns interessos col•lectius, fins i tot amb un esperit de sacrifici, és probable que acabi fent-ho al servei d’uns interessos econòmics, legítims o il•legals, però personals.” Crec que és una visió encertada, encara que potser un xic exagerada. 2. Sovint s’identifica la manca d’ètica especialment amb la corrupció, entesa com aprofitar-se personalment del poder per l’enriquiment personal. És cert que és probablement un dels casos més indignants i, fins i tot, és un delicte perseguit penalment. Però això no vol dir que els límits que marca l’ètica només estiguin en l’àrea de la corrupció econòmica. Dit d’una altra manera: hi ha molts comportaments que sense ser delictius, no son ètics. No és ètic prometre coses que saps que no podràs complir. No és ètic atorgar càrrecs o ajuts a persones o a organitzacions per raons de relació personal o d’amistat. No és ètic utilitzar en la lluita política versions deformades de la realitat per desprestigiar els adversaris. No és ètic fer córrer rumors per donar una imatge negativa d’algú o d’alguna organització. En podríem trobar molts d’altres, però en vull destacar a un d’ells: la mentida. 3. Em centro en aquest perquè, a més de profundament contrari a l’ètica, la falsedat és una és una de les coses que més destrueix la base dels nostres sistemes polítics, fonamentats en la representació, és a dir en la delegació que els ciutadans fan en els polítics per que els representin. Aquesta relació no pot funcionar sense la confiança. Podem acceptar que els representants tinguin unes idees que no sempre coincideixen amb les nostres, podem acceptar que tinguin una vida privada basada en uns principis que no són els nostres, podem acceptar que no siguin ni tant espavilats ni tant intel•ligents com esperàvem, però no podem acceptar que ens menteixin i ens enganyin. Si els ciutadans veuen que menteixen en uns afers, vol dir que poden mentir en qualsevol altre tema i, per tant, saben que els poden estar enganyant. Això és la fi de la confiança. 4. El greu problema actual és que els partits polítics han tingut interès en identificar comportaments poc ètics amb comportaments il•legals i han abusat de la presumpció d’innocència, considerant que un polític no ha de revisar la seva actuació mentre no hi hagi una sentència judicial, cosa que la lentitud i la complexitat dels processos acaben molt sovint conduint a la impunitat. Això genera una imatge de connivència dels partits amb els corruptes. Crec que cal un renaixement de l’exigència ètica en tots els aspectes de l’actuació política (tant si són judicialitzables com si no) i que aquest impuls ha de néixer en el sí dels propis partits. La vigilància interna i la suspensió preventiva (provisional o revisable, si cal) hauria de ser la demostració d’una actitud seriosa i decidida per evitar casos de desviació ètica. Els partits polítics no es trauran de sobre la sospita de ser, al menys, còmplices de la corrupció si no tenen un comportament molt exemplar al respecte, i tot i així, els costarà molt. 5. Sé que aquesta manera d’actuar representa una exigència segurament superior a la que podríem tenir amb la manca d’ètica en altres sectors, però penso que l’activitat política té una dimensió de lideratge, de visibilitat i de referent que obliga a acceptar aquest tracte més exigent i, si és el cas, aquest sacrifici suplementari. Ja ho demanaven als romans a la dona del Cèsar… En canvi no crec que s’hagi d’exigir el sacrifici que poden suposar unes retribucions excessivament inferiors a les d’altres àrees de la vida professional. Però aquest és un altra tema.