He acabat de llegir un article que recull les declaracions de Mark Dean, un dels desenvolupadors del PC a IBM, que vaticina que el PC “està en el camí de seguir el destí del tub de vuit y de la màquina d’escriure”. Aquestes asseveracions sobre la seva desaparició imminent les fa ara just al commemorar el 30 aniversari de la seva aparició, que es va complí el passat 12 d’agost d’aquest any. Per alguns l’anunci de la mort del PC és una notícia shocking dada la seva difusió i participació en una elevada part de les activitats de la nostra societat moderna. Per d’altres, els que presumeixen d’estar de tornada de quasi tot, és una notícia que ja era evident des de l’aparició dels tablets. Però jo crec que el que és rellevant no són els canvis dels equips sinó el canvi d’escenari, o de paradigma si es prefereix, que ho provoca. Així que tractaré de presentar aquest fenomen dins de la perspectiva de l’evolució tecnològica que ho facilita. Perquè així com no és rellevant l’evolució dels individus, sinó l’evolució de les espècies, tampoc ho és l’evolució dels dispositius tècnics sinó l’evolució dels sistemes tecnològics. En aquest sentit, ara fa 15 anys, vaig escriure un article a APD sobre l’evolució del sistema de les TI i del seu ús social, en el que anunciava el next step que ara ja ha arribat i que tanmateix ja se li ha donat un nom. El model d’anàlisi utilitzat es basava en considerar l’espai evolutiu segons dos eixos independents: l’eix UP-DOWN i l’eix IN-OUT. És a dir, segons el grau de centralització funcional i segons la seva ubicació, a prop o no de l’usuari; en definitiva, si l’ús és local o remot. 1) A l’origen, el sistema TI va néixer UP i OUT. És a dir, amb equips tremendament voluminosos (UP) situats a ubicacions anomenades “Centres de Càlcul”, amb necessitat de condicionament ambiental molt exigent, per dissipar la calor produïda, i atesos per personal altament especialitzat i escàs al mercat laboral. Per tot això, la seva ubicació, en general, era fora de les empreses (OUT), de les administracions i, naturalment, dels particulars dels que no preveien cap interès al seu ús. La comunicació amb els usuaris i les aplicacions es realitzaven fonamentalment en suport de paper, targetes perforades o paper d’impressora i, en poques ocasions, amb suport magnètic. 2) IN-UP. El següent pas es va produir a la dècada dels 60. Per una banda, la miniaturització i la integració dels circuits electrònics va comportar una millora notable en eficiència energètica i, per l’altra, l’increment de la formació d’especialistes a la matèria va facilitar que els equip, de processament i emmagatzematge d’informació, es traslladessin a les empreses (IN). Encara que es va mantenir la centralització funcional als gran equips centrals: anomenats mainframes (UP), aquest moviment va facilitar que la comunicació amb els usuaris es fes a través de terminals amb pantalla, encara que la interrelació via paper es mantingué durant molt de temps. Podríem anomenar aquesta fase com l’època dels Mainframes. 3) IN-DOWN. A la dècada dels 80 va aparèixer el PC, com una evolució de la miniaturització que va aconseguir introduir totes les funcions de la CPU a un xip. En un principi no es var visualitzar el seu potencial revolucionari i destructor del vell ordre. Es van vendre com a terminals intel•ligents que permetien millorar la comunicació amb els mainframes. Però aviat els PC es van convertir en el centre del nou ordre descentralitzat (DOWN) acorralant els mainframes als àmbits que els corresponia però, sobretot, van fer arribar les potencialitats de les TI al nivell dels particulars. Mai les TI van estat tant a prop del seu ús (IN). La ubiqüitat dels PC, la versatilitat del seu ús i la descentralització resultant van facilitar l’aparició dels navegadors i d’Internet. La Xarxa es va convertir en el mitjà universal de comunicació entre tots els equips de TI, substituint les complicades línies de comunicació dedicades de la fase anterior. El sistema TI es var fer més eficient i sostenible. Aquesta fase ha estat l’època dels PC. 4) Next step? Seguint el model, la següent fase ha de ser DOWN-OUT. És evident que l’increment de potència i prestacions dels PC els converteix en elements desproporcionats per l’usuari mitjà. Però això no és el rellevant. Un anàlisi més profund ens indica que, fonamentalment, el fenomen subjacent és que hi ha un canvi en la percepció de l’usuari: l‘immediat es converteix en un valor més important que la capacitat local de tractar el present o de guardar la història. És a dir: els usuaris es preocupen més de poder disposar de la informació que desitgen, i quan la desitgen, que en acumular-la o tractar-la localment. D’aquesta manera resulta que els PC necessiten la Xarxa per mostrar tota la seva potencialitat, però que la Xarxa no els precisa per demostrar la seva. L’estructura de servidors descentralitzats es manté (DOWN) però ara s’ubiquen a Computers Farms a on es realitzen totes les funcions centrals de la Xarxa i les seves aplicacions. Aquesta ubicació externa (OUT) facilita les tasques de seguretat, recuperació i sostenibilitat donant al sistema TI un nivell encara més eficient. Quan vaig escriure l’article esmentat a aquesta fase no li vaig poder donar un nom, que ara ja clarament el té: és l’época del Cloud Computing. El centre es desplaça dels PC, o qualsevol altre equip, a la Xarxa. El que es connecti a la Xarxa seran robots, sensors, auriculars, potser tablets o el que ho substitueixi, però en cap cas seran el centre del nou sistema. En aquest sentit podem dir que el concepte de PC és mort.

L’Economia dels Serveis és el nou paradigma pel desenvolupament global. Actualment representa prop del 60% del PIB mundial i, com veurem, és el segment de l’economia que utilitza més intensament les TIC. El primer problema, a l’hora d’analitzar aquest segment de l’activitat econòmica, és la seva definició. La definició clàssica d’activitat industrial diu que és la que produeix béns emmagatzemables, resultat d’una cadena de subministraments, i que, conseqüentment, són susceptibles d’exportació. Però resulta que, per exemple, actualment el sector de Serveis representa un terç del total de les exportacions industrials a l’OECD i que hi ha indústries que produeixen software i continguts digitals no emmagatzemables. L’impacte de les TIC al sector dels Serveis és desigual, segons el segment del sector que es tracti. Anem doncs a analitzar aquests segments segons la classificació North American Industry Classification System (NAICS), però agrupats segons la seva finalitat en tres blocs. El primer bloc el formen els Serveis Financers, és a dir, els que proporcionen les entitats finaceres, les asseguradores i les gestores de capital. Aquests serveis estan basats íntegrament a l’ús intensiu d’informació i, per tant, són els serveis a on les TIC tenen un paper més destacat. I en sentit invers, es pot dir que sense les TIC no hi haurien serveis financers com els coneixem actualment. Tot i això, les diferències en la utilització de les TIC a aquests serveis entre països és molt considerable i, per tant, hi ha un important potencial de millora. Per altra banda, la major part de la innovació als Serveis Financers es deu també als avenços a les TIC, o estan suportats per ells. En aquests sentit es pot dir que les TIC són la palanca principal pel desenvolupament del sector de Serveis Financers. Un Segon bloc el constitueixen els Serveis Socials i Personals, que engloben: l’educació, la salut i els serveis socials, l’administració pública, el turisme i restauració i l’oci i entreteniment. Encara que sembli molt ampli i variat, totes aquestes activitats, tenen en comú que adrecen els seus serveis al gran públic, format per ciutadans de diverses configurations polítiques, o per particulars, interessats per algunes modalitats d’aquests serveis. Per això, en tots els casos, a més de la provisió del Servei és necessària una forta capacitat de gestió de la pròpia provisió. Aquesta capacitat de gestió està basada totalment en l’ús de la informació i, per tant, la seva eficiència està lligada a la utilització intensiva de les TIC. En aquest sentit cal destacar la importància que tenen els portals per l’atenció al públic, no solsament per la millor eficiència del Sistema, sinó per la millora de la qualitat del servei proveït. A molts dels serveis d’aquest bloc, les TIC també juguen un important paper per a la provisió dels propis serveis, com és el cas de l’Administració Pública i en bona part de l’oci i entreteniment, ja que estan basats en l’ús de la informació. També és interessant constatar que les TIC han ajudat de forma substancial a la transformació, que han fet els serveis d’aquest bloc, des d’uns Sistemes fortament artesanals a uns Sistemes de producció massiva de qualitat, com fa cent anys va fer el sector de la indústria manufacturera. El pas següent d’aquesta evolució va cap a la personalització dels productes i serveis, i això només és possible mitjançant la utilització intel•ligent de les TIC, com ho està fent la indústria de l’automòbil o diversos portals de comerç electrònic. I sembla ser que seran els Serveis els que podran portar la davantera en quest camí els propers anys, gràcies a la major capacitat per aprofitar les innovacions de les TIC. El Tercer bloc el formen els Serveis Empresarials, és a dir: la comercialització, la distribució, emmagatzemament i reciclatge, els Serveis professionals i administratius, els de manteniment i seguretat, els de lloguer i leasing i els d’informació. Aquests serveis en realitat corresponen a activitats complementàries del sector industrial que, en molts casos, han estat externalitzades. Freqüentment es parla de la devallada del sector industrial i del creixement del sector Serveis com un signe de maduresa de l’economia. El que és cert però, no com un indicador de substitució d’un sector per l’altre sinó com un indicador d’una reorganització interna del propi sector industrial. Als països de l’OECD es calcula que un 22% del total dels Serveis s’incorporen a la producció industrial i a Catalunya, a un estudi més detallat, es calcula que el sector industrial més el dels Serveis per la indústria representen un 59,1% del valor afegit brut i un 53,7% de l’ocupació. Aquests serveis representen importants externalitats econòmiques per a la creació, o atracció, de noves empreses a un territori i són doncs d’una importància cabdal. La majoria d’ells corresponen a la part de la activitat industrial més intensiva en informació i, conseqüentment, la part a on més les TIC poden millorar la seva eficiència. Aquests Serveis es continuaran incrementant, al menys a les economies més desenvolupades, no només per l’externalització abans comentada, sinó per l’increment de l’activitat industrial en xarxa, que interrelaciona diverses indústries i serveis per la producció dels béns corresponents. En aquest sentit, les TIC tindran també un paper molt rellevant. Finalment dins d’aquest bloc figuren els Serveis de Tractament de la Informació que també es poden considerar, en una bona part, com a indústria. El que fa, com ja dèiem al començament, que les fronteres entre el sector de Serveis i de la Indústria siguin cada vegada més borroses.

Podem tenir una indústria competitiva? Tenim esperit de superació, optimisme malgrat tot, ho sabrem fer? D’aquests temes en parlarem a partir d’algunes situacions impactants. Són molt més que anècdotes, que pensem que reforcen la idea que tenim de revisar el sistema de valors en el que vivim. Però per sobre de tot és una defensa de la necessitat de tenir indústria, en el sentit més ampli de la paraula, que generi beneficis i, sobretot, que pagui impostos, que reverteixi en la creació d’altres empreses de productes i serveis, que pagui sous, que fomenti la recerca, etc. Fa uns dies, durant la presentació del número monogràfic sobre les TIC en el COEIC, van sorgir un parell d’anècdotes xocants i decebedores pel seu contingut. Hem de reflexionar i reaccionar davant d’aquests fets. Uns dels assistents va demanar la paraula i va comentar l’anècdota (no ho sabem expressar amb una altra paraula) d’un amic seu empresari industrial amb greus dificultats i del seu fill. Va explicar-nos com en una conversa entre ambdós el pare es lamentava perquè hauria de tancar la fàbrica si la situació econòmica no millorava. El fill li va respondre que “això era el millor perquè així deixarien de contaminar”. La segona anècdota de la reunió sorgeix quan, des de la taula de presidència, es va contestar aquesta intervenció. Sembla ser que en un estudi recent sobre els llibres de text d’educació bàsica fet per una associació empresarial de Madrid diu que la paraula “empresa” gairebé no s’hi anomena i que, quan hi apareix, el 95% de les vegades ho fa amb valoracions despectives o negatives. Finalment afegirem una tercera anècdota. La d’un alt directiu d’una empresa multinacional que en una discussió amb un dels seus fills aquest li respon que ell “no vol ser un desgraciat com el seu pare”. És obvi que la opinió que tenia el fill podia estar justificada per una visió del pare sempre preocupat per la feina, per la seva baixa dedicació a la família, i d’altres. Però per contra, no es podia veure la contribució que tenia en termes d’educació, confort, qualitat de vida, etc., a l’entorn del fill. Les tres anècdotes són una caricatura de la situació. Caricatura entesa com la de remarcar o exagerar alguns dels trets reals i que els podem veure reflectits en el dia a dia amb l’afany i el desig de les persones en ser funcionaris. Abans a Catalunya exageràvem en l’esperit de no ser funcionaris i en fèiem una bandera. Ara pensem que exagerem en sentit oposat. Funcionaris en necessitem certament, competents i eficaços, que també comprin productes i paguin els seus impostos (ells són pagats a partir dels impostos que paguem les persones i les organitzacions públiques i privades) però es necessita també una societat privada (de la pública en podem parlar en un altre moment), industrial, perquè aquesta és la que té més oportunitats de generar i repartir riquesa o benestar (wealthfare en anglès). La situació va més enllà d’uns casos aïllats i desgraciats. El que és realment dolent és que aquestes anècdotes corresponen a uns valors instal•lats en la societat. Hi ha eslògans publicitaris que ens causen mal humor quan les sentim a la ràdio mentre conduïm: “aprenda inglés sin esfuerzo” o “adelgace sin esfuerzo” o “sáquese el título (de no se qué) sin esfuerzo”. No, tot això requereix esforç i a vegades molt d’esforç. Però esforçar-se no és un valor reconegut per la nostra societat com a conjunt i per aquesta raó no s’inclou en els reclams publicitaris si realment volen arribar a la població, especialment la jove. Al contrari, un valor socialment reconegut és l’equivalent popular de l’anomenada “cultura del pelotazo” en la que es valoren socialment els espavilats, empresaris o no, que aconsegueixen fer-se rics ràpidament. També sense esforç, mitjançant l’especulació, el tràfic d’influències o de la informació. En definitiva “ser llestos i treballar poc” és un valor socialment reconegut. A més, hi ha la creença acceptada que en la societat del benestar tot està resolt. Tothom té el dret a que li solucionin els seus problemes, i en cas contrari, és culpa del govern. Tothom té poques obligacions i, si n’hi ha, són també conseqüència d’una mala administració del govern de torn. La culpa és sempre dels altres, mai resultat de les pròpies accions i, conseqüentment, no val la pena invertir (hores i/o diners) per millorar el futur. I fins i tot quan realment és culpa dels altres no pensem què podíem haver-hi fet nosaltres perquè això no hagués succeït. Quan tot està estandarditzat i és gris sense matisos, només interessa viure el present. El passat és indistingible del futur, l’única realitat visible és el present. I, com és l’únic que hi ha, s’ha de viure a “tope”. Aquesta actitud és la que pot explicar el comportament global de la societat de la que es fan ressò els mitjans i la publicitat. Com hem pogut arribar a aquesta situació? Tenim clars els valors que volem? Com és possible que els joves que es matriculen a la universitat triïn preferentment carreres de lletres? Quan se’ls hi pregunta perquè no trien carreres tècniques la resposta és perquè són més difícils. Aquesta situació no ve de fa tres dies ni d’un govern ni d’un altre. Però no tota la societat és tan homogènia, adormida i gris. Hi ha tres col•lectius emergents que destaquen entre el conjunt. En primer lloc, els joves emprenedors. Dóna gust parlar amb ells i assistir a les seves reunions. Són gent preparada i entusiasta. Però, com que no són massa nombrosos, i els pocs diners que tenen els inverteixen en els seus projectes, la publicitat no els té en compte. Un altre col•lectiu és el de les dones. Un recent estudi fet entre els estudiants de secundària mostra l’interès que tenen les noies, molt per sobre dels nois, per estudiar i treure bones notes. Sembla ser que ho visualitzen com la millor manera d’emancipar-se de la tutela dels seus pares, i segurament dels seus futurs marits. Aquest col•lectiu comença a despertar campanyes publicitàries específiques i un bon grapat de pel•lícules made in Hollywood. El tercer col•lectiu és el dels immigrants. Aquests han vingut per esforçar-se i sobreviure. Tampoc tenen diners perquè els envien a fora i així els seus valors passen desapercebuts. Però els transmeten als seus fills. No hem d’oblidar que una bona part dels empresaris d’avui són fills, de segona o tercera generació, d’immigrants. La gent ha de saber que si una empresa triomfa és amb esforç, que si un professional desenvolupa una carrera és amb esforç i que si algú incrementa els seus coneixements i capacitats és també amb esforç. Per incrementar la nostra competitivitat com a país caldrà molt esforç. Les empreses innovant processos i productes, invertint en tecnologia, promovent la millora contínua i lluitant per obrir-se un forat als mercats internacionals. Els treballadors incrementant els seus coneixements i habilitats, per impulsar una economia de major valor afegit. Les administracions facilitant el desenvolupament i funcionament de les empreses i fent la vida més fàcil als ciutadans, és a dir, esforçant-se en modernitzar els tràmits i la seva funció social. Sense aquests valors no hi ha possibilitat de progrés. Reprenent la pregunta inicial, podem tenir una indústria competitiva? O més ben dit, podrem estendre les bones pràctiques, d’empresaris i treballadors, de les industries competitives del vèrtex de la nostra societat cap al gruix del nostre sistema productiu? Segurament no és suficient en tornar a tenir confiança i optimisme, malgrat tot, en les nostres qualitats i oportunitats. La pregunta és si ho sabrem fer? Com a societat sabrem o podrem tenir l’esperit competitiu que ara ens cal? Nosaltres pensem que sí, però necessitem líders empresarials i polítics que ho diguin i que practiquin el que diuen i necessitem un sistema educatiu promotor de l’estudi, del valor de l’esforç i del sentit pràctic de fer, enfocat vers els resultats, i empreses i empresaris més enllà de filosofies, d’ideologies i de dogmes. També pensem que tan sols ho podem aconseguir col•lectivament si som capaços, primer, de millorar individualment.

Tots els nois i noies han de donar resposta a aquesta pregunta en algun moment de la seva vida: què vull ser quan sigui gran? Si no ho fan, algú ho farà per ells: el pare o la mare, l’amic del moment o el pur atzar que porta segons bufa el vent. Igual passa al països com Catalunya. Si no som capaços de donar resposta a aquesta pregunta algú ho farà per nosaltres: o el tertulià més cridaner dels mitjans de comunicació o allò impersonal i llunyà que anomenem Madrid o l’ “anar tirant” del dia a dia. Crec que és millor agafar el control del nostre destí. Encara que n’hi ha molts que pensen que és millor no fer-ho per poder tenir algú altre a qui donar les culpes dels nostres problemes o de la nostra malaurança. A vegades es diu que no es dóna resposta per una manca de lideratge, habitualment polític. Però això també és una manera de treure’s les puces de sobre tractant de trobar un altre responsable de les nostres pròpies mancances. Som nosaltres com a poble els que hem de definir, corroborar o defensar la nostra decisió segons el paper que ens toqui jugar dins de la, tan esmentada, societat civil. El que volem ser de grans ha de ser quelcom assumit, instal•lat i refrenat com ho és la llengua i la cultura a la vida del país. No podem seguir amb el convenciment que al parvulari es vivia millor i que érem els més “xulos” i macos del pati. Ara el món és global i hem de sortir del pati per competir amb els altres, amb tota la nostra capacitat i empenta. Que són precisament les mateixes virtuts que sempre ens han caracteritzat al llarg de la història. Podríem començar per reflexionar sobre quin tipus d’economia ens interessa desenvolupar. La resposta ha de ser contundent: som una societat amb una economia eminentment industrial. Ja ho era fa 150 anys i ho serà una bona pila d’anys més. No descobreixo res de nou però cal dir-ho i repetir-ho fins que tothom ho comparteixi. Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona(1) ha analitzat el volum de persones ocupades a l’activitat industrial a Catalunya. Suma les persones ocupades directament a les indústries catalanes i afegeix les ocupades als sectors de serveis de Logística i de Distribució i les ocupades als serveis imprescindibles pel seu funcionament, molts d’ells provinents de l’externalització de serveis interns de les pròpies indústries. El total dóna un 53,7% del total d’ocupació a Catalunya. Pel que resulta que l’activitat industrial és la que més persones ocupa del total de 3,6 milions de treballadors. El teixit industrial a Catalunya no està constituït per un o per uns pocs sectors aglutinants, com succeeix a moltes altres regions industrials, sinó que és un teixit prou variat. Hi ha des dels sectors més tradicionals(2), com el Metl.lúrgic, el Tèxtil, l’Alimentari, i el Paper i Arts Gràfiques, que són els quatre més importants en ocupació i VAB i que es caracteritzen precisament per una gran presència de PIMES; seguits per la Química, la Maquinària i equips mecànics, l’Automòbil i els Equips elèctrics. Però a més, no es tracta d’un teixit industrial constituït per empreses obsoletes i en capacaiguda, com alguns volen fer-nos creure, si no al contrari, per empreses majoritariàment dinàmiques i competitives, com ho demostra el seu alt grau d’internacionalització. Un indicador clau de la competitivitat el dóna l’anàlisi de la tipologia de productes exportats i la seva evolució. Es pot constatar que el 52% de l’exportació industrial(3) catalana està constituïda per productes catalogats com de nivell tecnològic alt o mitjà alt. Amb un creixement sostingut els últims 10 anys de l’exportació de productes classificats com de nivell tecnològic alt. Un sector especialment actiu a l’exportació és el de les TIC, difícil d’avaluar donada la classificació actual de la CENAE, ja que es troba esmicolat i barrejat per diversos epígrafs. Aquest sector ocupa a Catalunya uns 70.000 professionals(4), el que el situaria entre el grup dels més importants de la indústria abans mencionat. Tot això no vol dir que les empreses de la indústria a Catalunya no tinguin problemes, el que vol dir és que el nucli de la nostra economia és la indústria. I que la transformació del seu teixit, que s’ha estat fent en el sentit correcte d’una forma progressiva i positiva des de ja fa més de 15 anys, és el que li ha permès arribar a la situació actual. La necessària transformació de l’economia per després de la crisi, que tant es parla, ha de tenir present aquesta fortalesa i ha d’enfocar-se primordialment a enfortir i transformar els sectors industrials, abans mencionats, incorporant-los a la Societat del Coneixement per a que puguin gaudir de les oportunitats que ofereix el futur. Cal doncs apretar el pas i donar el recolzament que ara necessita la nostra indústria per a que pugui, el més ràpidament possible, incorporar coneixement als seus productes i sistemes productius. Bàsicament per tres vies: per la millora del talent necessari, amb especial èmfasi en la Formació Professional; pel foment de la innovació, millorant la relació amb la Universitat i Centres Tecnològics; i per l’ús intensiu de les TIC a les empreses, acostant-les més fermament als nivells europeus. Saber el què volem ser és una condició necessària, encara que no suficient, per aconseguir-ho. Serà suficient si a més a més tots hi treballem en aquest sentit. (1) L’ocupació industrial a Catalunya. Cambra d’Indústria, Comerç i Navegació de Barcelona (2) Meçé Sala Rios. Anàlisis sectorial de la indÚstria catalana. Universitat de Lleida (3) Memòria Econòmica de Catalunya 2008. Consell General de Cambres de Catalunya (4) Las Tecnologías de la Información en España 2008. AETIC

En estos días, Cataluña aprueba su nueva ley de educación en medio de la polémica y el desencuentro en una materia que requiere el mayor de los consensos. Desde el mundo de la empresa son cada vez más las voces que alertan ante un progresivo empeoramiento en la formación de sus empleados. La situación es especialmente grave en lo que respecta a la falta de talento técnico que es, especialmente en España, uno de los problemas más graves de cara al desarrollo empresarial en el futuro, una vez se supere la crisis. El conocimiento es el factor de trabajo más importante en la sociedad del siglo XXI y las empresas enfocan su crecimiento humano a través de profesionales capaces de llevar a cabo el desarrollo de sus actividades económicas. Houston, tenemos un problema: ¿dónde está el talento técnico de nuestro país? En los últimos 5 años España ha experimentado una reducción del total de alumnos ingresados en la universidad del 8%, por efecto de la demografía, mientras que en lo que respecta al número de titulaciones técnicas la reducción ha sido de un 24%. En un país que crece, y que pretende estar en los primeros puestos de la sociedad del conocimiento, la reducción de talento técnico es una mala noticia. Si nos centramos en las titulaciones de Electrónica y Tecnologías de la Información y Comunicación (ETIC) la caída del total de estudiantes llega al 41% en los mismos 5 años. Y es especialmente llamativo el ingreso en los estudios de Informática donde la caída es de un 53%. Pero, ¿qué está pasando? El final de la burbuja tecnológica sugiere que se ha perdido abruptamente el atractivo que dichas carreras despertaban. Además, la moderación de los salarios ha contribuido a proporcionar una imagen de proletarización de los profesionales informáticos y de las telecomunicaciones. Y tampoco debe descartarse la influencia de la distorsionada imagen del estereotipo de informático que se muestra en el cine y la televisión, más cercana al “freaky” que a la seriedad de un buen profesional. Hay que, en definitiva, rediseñar los sistemas que han fallado, como se tuvo que hacer en el proyecto Apolo después de la trágica misión del Apolo XIII. En nuestro caso no falla sólo la universidad, que no sabe hacer atractivos sus estudios, sino también las empresas que no aciertan en explicar las ventajas de la profesión que tratan de atraer. Pero también falla el sistema educativo que no es capaz de promocionar el interés por los estudios técnicos, y en especial por los relacionados con las TIC. Así mismo falla la percepción que tienen los alumnos, y sus familias, sobre las carreras técnicas y la actitud, fuertemente instalada en la sociedad, contraria a la cultura del esfuerzo y la de la perseverancia para el logro de los objetivos. Se trata pues de un fallo sistémico, de todo el sistema social y, consecuentemente si acertamos en el tratamiento, su solución no se verá al menos en los próximos 15 ó 20 años. Por esta razón debe actuarse lo más rápidamente posible. Ya hay en marcha iniciativas empresariales y de los Colegios Profesionales para incidir en los estudiantes de ESO para mostrarles las posibilidades de las profesiones técnicas. O para cambiar la imagen de los profesionales en los medios de comunicación. Pero la tarea es ingente y conviene movilizar a la totalidad de los muchos agentes implicados. Pero salvar a la tripulación es lo más urgente, como dispuso Houston antes de rediseñar los sistemas. En lo que se refiere a la falta de profesionales, las soluciones a corto plazo también son otras. La primera y más sencilla es la reconversión de profesionales hacia las necesidades ETIC. En este sentido hay iniciativas consistentes en proporcionar formación ocupacional, con programas diseñados a medida de las necesidades de las empresas, dirigida a personal en paro de otras profesiones. Otra solución consiste en la obtención de profesionales de otros países. Esta solución viene empleándose por diversas empresas, especialmente las de mayor tamaño y con más relación internacional. Un esfuerzo de la administración para conseguir agilizar los trámites puede incrementar esta vía y acercarla también a las empresas PYMES. Así mismo facilitaría la atracción de estudiantes de otros países para la realización de estudios de postgrado en nuestras universidades, con la posibilidad de poder trabajar después en las empresas españolas. Las empresas del sector y las universidades ya le han visto las orejas al lobo, no así el resto de los agentes sociales. Y no lo olvidemos, nuestra posición como país en la sociedad del conocimiento estará condicionada por como aprovechemos nuestras capacidades para dotarnos del talento necesario y constituirnos en suministradores globales de bienes y servicios de alto valor añadido.