A la finalització del mandat de la Junta 2004-2007, parlem amb l’Antoni Garrell i Salvador Estapé, President i Secretari General del Cercle respectivament. Antoni, el proper setembre hi haurà un relleu a la presidència del Cercle, com valora aquests darrers 3 anys? Amb un sentiment de satisfacció per la feina feta, però a la vegada amb la sensació de que hi ha moltes coses que encara no hem fet i que una associació amb més de 250 associats necessàriament ha de fer. Cal recordar que els associats del cercle creiem en la força de la societat civil i l’entenem “com aquella part de l’àmbit privat, l’activitat de la qual no té ànim lucratiu“, és des d’aquesta óptica que treballem. Aquest fet obliga a fer molt quant un està a la Junta. Considera que tres anys de president són suficients o es fan curts? El president és un membre més de l’equip de la Junta. Una Junta en tres anys pot fer moltes coses, malgrat el seu marge d’acció estigui supeditat a les circumstàncies i al moment en concret. En tot cas, després dels tres anys sempre es pot optar a la reelecció. Vostè no ha optat per ser reelegit. En el meu cas ja són 6 anys de servei al Cercle, o millor dit 7 anys. Un any de treball amb els fundadors configurant primer i constituint el Cercle després; 3 anys de Secretari General en la Junta presidida pel Pere Monràs, i ara 3 de President. És un llarg període, i a més recordi que sóc un dels convençuts que l’alternança en l’assumpció de responsabilitats en les organitzacions de la societat civil és la millor via per assolir els objectius. De fet és quelcom que sempre he dit; quan vaig ser elegit en la meva intervenció a l’assemblea ja vaig comentar-ho, i em vaig comprometre, en nom de tota la Junta, a treballar per assolir la màxima implicació de tots els associats per facilitar l’alternança en el 2007. Ara, 3 anys després, ha sortit escollida una nova Junta equilibrada, potent i que portarà el Cercle a noves fites i assumpció de nous compromisos en l’impuls de la societat i l’economia del coneixement. L’Economia i la societat del coneixement és quelcom que sembla no consolidar-se gaire a Catalunya… Saps què passa? Les coses van molt bé, portem 10 anys de creixements espectaculars, el PIB s’incrementa més ràpid que la mitjana europea, es continua creant ocupació… tot un seguit de circumstàncies que fan que sovint s’oblidin les alertes que s’efectuen des d’organitzacions supranacionals; alertes que ens indiquen valors preocupants en els aspectes més significatius quant a l’economia. Em refereixo a competitivitat, innovació, gestió empresarial, educació superior, eficiència de mercat o adequació tecnològica. Ja que tenim creixements importants i altes quotes d’ocupació, és ara que cal empènyer, més que mai, per avançar seriosament en el model de desenvolupament nou, on el talent i la creativitat siguin la base de la generació de valor. I això sols es farà si la societat civil ho exigeix, o ho reclama efectuant propostes per avançar. Tornant al Cercle, quins creu que són els reptes pels propers 3 anys? Els que l’assemblea va fixar a l’escollir l’Enric Canela i la seva Junta, recordo que són la consolidació del procés d’integració entre el Cercle per el Coneixement i el Barcelona Breakfast, l’assoliment de la suficiència financera, la potenciació del treball dels àmbits, l’emissió d’informes i posicionaments, etc. Ara bé, si em pregunte quins són els que crec més importants, em decantaria pels tres primers i hi afegiria involucrar activament els joves al Cercle. Reptes complexos però factibles si tots treballem per fer-ho possible col·laborant amb la Junta, en el que es requereixi, posant-nos a la seva disposició com a associats actius. A més estic segur que també comptaran amb l’ajut del recent constituït Fòrum d’Empreses Institucions, que presidirà en Xavier Marcet, i de la Fundació Cercle per al Coneixement creada ja fa 4 anys per iniciativa de la nostra associació. Parlarem ara de les activitats efectuades i dels aspectes més rellevants d’aquest 3 anys amb en Salvador Estapé, Secretari General durant el mandat 2004-2007, però abans de fer-ho dues preguntes més personals i que diversos socis comentaren després de l’assemblea: que farà amb el temps lliure que ara tindrà?, ¿Què va pensar quan cedí la presidència de l’assemblea al president electe Enric Canela? Què faré? Moltes coses que he aparcat, com rellegir documents i llibres que sols he fullejat, dedicar més temps a la meva dona i filles que amb la seva paciència han permès que dediqués temps a la nostra associació, estar a la disposició de la nova Junta i poder gaudir de l’amistat i conversa de molts amics que són al Cercle. Què vaig pensar? Em va envair un sentiment de gratitud amb tots i cadascun dels associats, els d’ara i aquells que per diverses raons ja no hi són, així com agraïment per fer cada dia Cercle, i especialment orgull de ser soci del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast. Salvador, vostè que farà ara amb el temps lliure que li queda al deixar la Secretaria General del Cercle? El temps sempre és ocupat amb nous projectes professionals i formatius, però sobretot ho està per dedicar-lo a la família. Va ser vostè que va redactar el document “Horitzó 2007”, ens pot parlar d’ell i del seu grau de compliment? Ens vam proposar cinc grans objectius estratègics, quatre d’ells s’han assolit parcialment i un encara no. S’han establert aliances de cooperació amb altres entitats, com ho demostra l’acord amb el BB; hem augmentat la notorietat o millorat la comunicació externa, i la Jornada Anual sobre Universitat Empresa és un exemple. També s’ha augmentat la base d’associats, la seva interrelació i la difusió de les activitats del cercle. En aquest sentit la posada en marxa de la nova web del Cercle actuant com a vertadera plataforma de gestió del coneixement, és l’exemple més palpable. Al llarg d’aquesta etapa de tres anys hem elaborat diversos posicionaments que han procurat evidenciar la realitat del país i generar propostes estratègiques. En canvi, on no hem pogut avançar tot el que ens hagués agradat és en el cinquè i últim objectiu estratègic: dotar-nos d’una estructura, organització i espais que permetin desplegar les activitats i potencialitats del Cercle i dels seus associats. Què milloraria, o què no faria si ara comencés de nou? Crec que no hi ha res que deixaria de fer però si coses que milloraria. Per exemple, per tal de que el Cercle assoleixi i desenvolupi tot el seu potencial, fa falta millorar els canals de comunicació eficients amb els “decision makers” del país; també milloraria el finançament, sobretot la recerca de sponsors. Finalment crec que també milloraria la velocitat amb què l’organització pot identificar i reunir un equip de persones capaces d’afrontar un problema i elaborar una proposta. Aquests dos últims estan clarament relacionats amb l’últim dels objectius estratègics que comentava en l’anterior resposta. A la darrera assemblea vàrem constatar l’important volum d’activitats que el Cercle ha fet. Creu que es possible mantenir el ritme d’activitats? Tampoc són gaires activitats. Una entitat com el Cercle que pretén ser un vertader think tank de l’economia i la societat del coneixement ha de potenciar sempre les activitats, esdeveniments, xerrades, seminaris… És una forma necessària per fer que les idees circulin i es difonguin, a més de servir com a espais d’interrelació entre associats i persones amb interessos comuns. Donaria un consell a la nova Junta? Tinc molta confiança en la nova Junta i estic plenament convençut de la seva capacitat de treball i dedicació. Em tenen a la seva disposició, com a associat i membre del consell assessor, per continuar treballant amb l’objectiu de situar el Cercle com a una organització de referència. Ja per acabar; com veu Catalunya en el context de l’economia del Coneixement? Amb preocupació. Hi va haver un temps en el qual es debatia si seríem la Califòrnia o la Florida d’Europa, ara en canvi estem molt lluny ser l’un o l’altre. I vostè, Sr. Garrell? Amb un enorme potencial, ja que mai havíem tingut una generació tan preparada, gaudit d’alts nivells d’ocupació, creixements molt importants,…, però això no pot amagar els dèficits importants en infraestructures o la manca de reconeixement a la tasca científica i el baix salari de molts joves. Necesssitem una ferma resolució per posar el talent al bell mig de l’activitat productiva i escurçar el temps des de que l’avenç científic i tècnic s’incorpora als productes i al procés productiu. Barcelona, 1 d’agost del 2007.

1) Catalunya està força endarrerida respecte altres països de la UE en termes de recerca. Quins creus que són els principals esculls a superar? En termes de recerca universitària no diria que estem mal situats, ja que el nivell de publicació de les universitats catalanes és força bo i l’activitat investigadora és constant i dóna fruits. El que ens manca és disposar de més pressupost, tècnics de suport a la recerca i capacitat d’atraure gent de fora. El problema radica més aviat en la dificultat de convertir el coneixement en valor, és a dir, en la transferència del coneixement. Les interfícies per traslladar aquesta recerca a les empreses no funcionen o no existeixen, la qual cosa dificulta la posada en contacte entre els diferents interlocutors. Sovint es parla de la necessària simbiosi universitat-empresa, però no podrem superar aquesta manca de comunicació si no aprenem a parlar el mateix llenguatge. A nivell universitari, jo sóc partidari d’agafar com a model el sistema britànic, on els doctorats estan enfocats des d’una perspectiva acadèmica però també hi ha d’altres encaminats al món professional. Al Regne Unit donen prioritat a l’eficàcia i els resultats, mentre que aquí estem encara massa ancorats en un sistema burocràtic que sovint obstaculitza la realització de doctorats que després tinguin una aplicació pràctica. El que ensenya una tesi doctoral als estudiants és a plantejar-se preguntes i trobar-hi respostes i solucions lògiques. Hem de treballar per a què el potencial que aprenen i desenvolupen els nostres estudiants es pugui aprofitar i traslladar a la societat i economia de tot el país. 2) Això entronca amb el problema que tenim de fugida de cervells entre els joves… En principi el fet de que els nostres estudiants marxin a l’estranger per seguir formant-se i/o tenir experiències laborals és un fet molt positiu, per no dir desitjable, ja que els aporta el bagatge i coneixements que en un món globalitzat i internacionalitzat com el nostre són pràcticament imprescindibles. El problema ve quan després no tornen a Catalunya o a Espanya, i no es pot aprofitar aquest coneixement adquirit en la millora de les nostres institucions i empreses pròpies. Aquesta manca de capacitat de retenció o efecte retorn es deu a la nostra estructura laboral i salarial, no adaptada als temps actuals. No tenim suficient capacitat d’incorporació de persones altament formades, ens manquen llocs de treball per a investigadors i els salaris són precaris… tot en conjunt una situació que requereix d’una política concreta i amb unes línees d’actuació clares i contundents. De fet, a nivell català, hem de tenir present que en els darrers anys pràcticament no s’ha fet res en aquesta direcció, a excepció del programa ICREA impulsat per l’Andreu Mas-Colell cinc anys enrere. La recerca que es duu a terme a les universitats va principalment a càrrec d’estudiants de doctorat, en comptes de ser post-doctoral. Necessitem polítiques de remuneració eficaces, que parteixin d’un bon plantejament previ que vulgui tractar el problema d’arrel. Tornant a la recerca, si el departament d’innovació, universitats i empresa ha d’ocupar-se de molts temes és pràcticament evident que no pugui centrar-se en el tractament específic d’alguns aspectes que requereixen d’actuacions ràpides i precises. 3) I la recerca empresarial? Quina responsabilitat tenen les empreses en tot aquest tema? La recerca empresarial al nostre país la veritat és que és molt baixa. El sector productiu inverteix molt poc en recerca, no és prioritari i se segueix aplicant un model que aposta més per la mà d’obra que no per la R+D+i. La qüestió és que mentre les empreses puguin seguir existint i obtenint beneficis sense invertir en recerca, la tendència no canviarà. L’administració també hi té part de responsabilitat, ja que no s’endeguen polítiques d’incentius fiscals i manquen programes que ajudin a realitzar l’intercanvi del coneixement entre universitat-empresa. La Comunitat de Madrid en aquest sentit està treballant activament per difondre els beneficis fiscals, cosa que aquí no està a l’ordre del dia. El CIDEM no funciona bé, tampoc no tenim una política d’incentius per a les les spin-off ni es creen les xarxes necessàries. El problema de la deslocalització de les empreses i l’establiment de les seus en altres parts del territori també implica una baixada de la recerca empresarial a Catalunya. Precisament la publicació de l’Informe del Consell del Treball Econòmic i Social de Catalunya posa de manifest la baixada de la recerca empresarial en R+D a Catalunya en el darrer any. 4) Com visualitzes el procés de Bolonya i la progressiva implementació de l’Espai Europeu d’Educació Superior? La declaració de l’enginyeria pot tenir alguna repercussió a nivell d’implementació general de l’EEES? El tema de l’enginyeria és un aspecte molt específic, alguns comportaments són de lobby o grup de pressió força important. Entenc els problemes que han sorgit a nivell d’equiparació de titulacions, en quant al grau, i els desacords entre els enginyers tècnics i els superiors. A nivell europeu les coses no funcionen així, es dóna una acreditació de les competències per part d’institucions externes a la universitat, com per exemple els col·legis professionals. La forma de funcionament dels col·legis varia molt del nostre país a la resta d’Europa. Un govern fort que surti després de les properes eleccions haurà de tractar i reformar aquesta qüestió, intentant obrir l’estructura massa tancada i poc funcional dels col·legis. Respecte a Bolonya, sembla que ara ja està tot encaminat. Ahir es va publicar l’avantprojecte de decret que desenvoluparà els estudis de grau, màster i doctorat, en una línea molt similar a la que es va fer pública al setembre. El problema que jo veig en l’aplicació de Bolonya deriva més del canvi de crèdits, que segons el model tradicional espanyol està basat en el nombre d’hores de treball del professorat, vers el nou model que entén el crèdit com hora de treball de l’estudiant. Malgrat la reforma s’ha dut a terme d’una forma excessivament lenta, estic d’acord amb el nou model proposat pel govern, ja que atorga més autonomia a les universitats per definir les titulacions i els plans d’estudi. Referent als màsters, és cert que hi haurà una dicotomia entre els considerats oficials i els que no ho són, però finalment, el que tindrà importància a l’hora de trobar un bon lloc de treball dependrà del prestigi de la institució on s’hagi cursat i de les capacitats adquirides.

1. Hem tancat un nou cicle electoral tot sabent que les polítiques condicionen molt el desenvolupament de les iniciatives de les persones. Creu que les propostes polítiques actuals estan enfocades a l’economia del coneixement? Crec que els nostres polítics comencen a ser conscients de la importància que té caminar cap a una economia del coneixement, però els passos que s’han donat encara no són els suficients. Estem a l’inici d’un procés que ha començat a veure que posicionar-se com a societat del coneixement ha de ser una prioritat, però ens manca concreció i desenvolupament eficaç de les polítiques orientades en aquest sentit. 2. A Catalunya i a Espanya estem experimentant un creixement econòmic important gràcies al paper cabdal del tipus d’interès negatiu, malgrat els pilars continuen essent la construcció i el turisme. Aquesta setmana l’euribor ha tornat a pujar, per la qual cosa el comerç associat amb la construcció podria experimentar una caiguda. Considera que la indústria del coneixement en podria agafar el relleu? El meu parer és que el futur no pot estar en altre lloc que en l’economia del coneixement. És més, crec que en un món globalitzat com el nostre, no ens podem permetre no pujar al carro del coneixement. Fa masses anys que sustentem el nostre creixement en el turisme i la construcció, ara ja és hora de passar pàgina i apostar per sectors innovadors i estratègics. El que ens frena és que a nivell de societat sembla que no ens acabem de creure que l’economia del coneixement pot ser molt rentable. En aquest sentit, l’administració ha de convertir-se en un motor d’arrossegament, donant exemple i explicant. En realitat, ja tenim algunes iniciatives, empreses i professionals que treballen en aquest sentit: estan interconnectats en xarxa transmetent-se el coneixement, utilitzen eficientment les TIC sent capaços de minimitzar els costos, saben aprofitar el talent de les persones… la qüestió és que a nivell de societat no en tenim prou constància i per això costa de fer el gran salt. 3. L’economia del coneixement requereix la mobilitat de les persones, però l’àrea metropolitana de Barcelona viu una situació de col•lapsament continu. Creu que el teletreball podria minimitzar els problemes de mobilitat i reduir els col•lapses? El teletreball pot ser una bona opció futura per minimitzar els problemes de mobilitat i col·lapsament a l’àrea metropolitana, però no ha de ser l’única. Hem de tenir clar que el futur passa per una progressiva descentralització territorial, a part d’una política d’infraestructures eficient que millori el tema dels transports. Es tracta també d’anar desenfocant-se una mica de Barcelona, que sembla ser l’únic centre de decisió possible. Tenim altres ciutats catalanes que es podrien potenciar perfectament i convertir en importants centres de negoci, des de la resta de capitals catalanes fins a Terrassa o Sabadell al Vallès. Ara, això hauria d’anar lligat a una connexió menys descentralitzada en les vies de transport i comunicacions. És a dir, teletreball sí però com a complement d’una política clara en matèria d’infraestructures i descentralització. 4. Catalunya i Espanya viuen un problema crònic d’inserció laboral i remuneració dels joves professionals qualificats. Pensa que existeixen formes per solucionar aquest problema a mig i llarg termini? És evident que els joves que just han acabat una carrera no poden pretendre aconseguir de seguida el lloc de treball ideal. El problema és quan aquesta situació es manté durant molts anys, en els que no troben la possibilitat d’ascendir laboralment o augmentar el seu nivell d’ingressos. El problema en sí radica en que encara tenim una estructura empresarial anclada en un model econòmic antic. Si no som capaços de generar sectors més globals i competitius, no serem capaços de crear nous llocs de treball als que s’adeqüiin els joves formats i qualificats. Només canviant les estructures podrem absorbir el talent que poden aportar els joves excel·lentment formats i preparats. Tenim un sistema universitari i de recerca que més o menys funciona, però després no sabem aprofitar el valor afegit que podrien aportar. El mateix ens passa amb els estrangers: Barcelona és una ciutat dinàmica que atrau molts estudiants estrangers, el problema és que després no tenim prous instruments per retenir-los. Ens cal, en definitiva, encetar el camí de l’economia del coneixement. 5. Quins són els eixos que s’haurien d’activar per a que hi hagi una política europea d’innovació? El principal obstacle que se’ns presenta a nivell europeu és que encara no hem après a treballar conjuntament. En termes de recerca, sí que es comença a percebre una transferència de coneixement entre centres d’investigació de diferents països. El que posteriorment falla és l’aplicació d’aquest coneixement a l’economia productiva, ja que encara predomina una visió massa local. Les polítiques que propulsem tenen un caire molt estatal, poc comunitari, que recorda una mica al proteccionisme d’antany, un pèl sobiranista. Sí que és cert que s’han endegat petites iniciatives, com l’euroregió o la tecnoregió, que ens mostren que efectivament es poden fer les coses conjuntament. Ja no només a nivell europeu, sinó també dins del nostre propi Estat ens cal començar a pensar de forma més global, interconnectant el treball de Catalunya amb València, Aragó i les Balears, per exemple. 6. El repte actual quin és: innovar o competir? Avui en dia no ens podem plantejar competir sense innovar, tot i que hem de recordar que amb la innovació no hi ha prou, ja que és una condició necessària però no suficient per garantir la competitivitat.

1) Vostè es una de les persones pioneres en impulsar la innovació tecnològica a Catalunya, tots recordem la seva important tasca al ICT conjuntament amb en Miquel Barceló. Com veu el procés d’innovació a Catalunya? Si generalitzem i, per tant, deixem de banda empreses perfectament estructurades, la majoria d’empreses innoven intermitentment més per conseqüència dels requeriments dels seus clients o per l’aportació tecnològica dels seus proveïdors. L’empresa encara no té un responsable d’innovació implicat en impulsar i vetllar per la innovació constant en els processos i els productes de l’empresa. 2) Quins són els esculls més importants? I què hauríem de fer per superar-los? Innovar en procés i producte va directament lligat a la millora de la competitivitat de l’empresa, fet imprescindible en l’actual món global. Això però, vol dir invertir. I ja sabem que el retorn de la inversió s’ha d’establir a mig i llarg termini. Són diversos els problemes que no faciliten la innovació: els comptes d’explotació volen resultats immediats; l’economia va bé, per tant també l’empresa; el mercat no m’ho exigeix; por al canvi…i així seguiríem. Tanmateix, qui pensa així es va autoexcloent del mercat. Només hi ha dues vies per superar la situació: un és el canvi cultural accelerat mitjançant la formació a diferents nivells de directius de les empreses i un altre el suport i ajuts econòmics al desenvolupament de la innovació per part de les administracions. 3) I el sector TIC, com el tenim? El sector TIC per sí mateix i per la seva implicació transversal en tots els altres sectors productius és molt ampli. D’entrada les nostres capacitats són de serveis, majoritàriament. El nostre posicionament en maquinari és molt puntual. En serveis (programari) tenim una indústria en el sector media i en l’oci força evolucionada; però en els serveis a les empreses tenim una oferta molt atomitzada, que no la beneficia gens per a ser competitiva en un món global. Tenim una sèrie de multinacionals que ofereixen serveis globals, però es fa necessària la potenciació de la indústria pròpia per la via de la clusterització. Crear marca i expertesa global per l’enriquiment de la col·laboració local. 4) L’IGC fou i és determinant per obrir el debat en quant a societat del coneixement i el paper d’Internet. Què pot dir-nos de la propera edició? L’IGC s’ha consolidat a Espanya com un dels principals congressos per al coneixement i la formació en tecnologies digitals. Representa per a tots els professionals una de les millors oportunitats per actualitzar el seu coneixement, comprendre cap a on evolucionen les tecnologies i intercanviar inquietuds i visions amb experts tant nacionals com internacionals. Cada dia tindran lloc 6 sessions temàtiques organitzades en tres grans àrees: Empresa, Tecnologia i Societat. Dins de l’àrea d’Empresa els temes de debat se centraran en mobilitat i ubiqüitat, Identificació digital, noves estratègies i pràctiques de comunicació i màrqueting, eines socials en màrqueting i comunicació corporativa, disseny, simulació i realitat virtual a la producció industrial, competitivitat 2.0: ser TIC o no Ésser, com potenciar les vendes a través d’Internet i innovació i estratègia empresarial. L’àrea de Tecnologia abordarà les aplicacions en Xarxa: web 2.0 i 3.0, l’evolució de les arquitectures programari i la web (SOA), les solucions de gestió en entorn Datacenter, la convergència Telefonia fixa-mòbil-IP, com treure el màxim rendiment als sistemes de videovigilancia, la imatge digital: un univers per explorar i explotar i el present i futur del RFID. D’altra banda, en l’àrea de Societat es tractarà la convergència tecnològica entre informàtica i i-government, la formació digital com a eina per combatre la fractura digital, les xarxes socials, i-negoci i multilingüisme, la innovació en la tv digital, la i-salut: les TIC al servei dels professionals sanitaris, els pacients i els ciutadans, el sector públic com a dinamitzador TIC i la seva relació amb el ciutadà i l’empresa, la tornada a l’aula de la tercera edat. Així mateix i com a novetat, els debats generats en les sessions seran recollits en un paper, que posteriorment serà difós entre els professionals per continuar reflexionant més enllà del període de celebració del congrés. I com veu Internet a casa nostra? Primer hem de millorar el desplegament de les infraestructures. No només ha d’arribar a totes les empreses, sinó que ho ha de fer en qualitat i velocitat. Hem de garantir la confiança i seguretat en l’ús de la xarxa. I a partir d’aquí posar serveis i continguts d’interès pels empresaris. Incorporar aquestes tecnologies TIC a l’empresa vol dir innovar, per tant tornarem a la resposta comentada anteriorment. 5) Canviant de tema… vostè va ser fundador del Barcelona Breakfast i ara forma part de la Junta del Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast. El procés de fusió està finalitzat i s’inicia una nova etapa: com la veu? què creu que cal fer perquè la fusió sigui viscuda per a tots els associats com una realitat? Totes les coses requereixen el seu temps, i en aquest cas, també. Han estat dos sistemes diferents amb el mateix objectiu, raó aquesta per a la fusió. Crec que s’han de mantenir les inèrcies i anar integrant i organitzant els actes des d’una òptica conjunta. Ens coneixem, però ara cal treballar conjuntament com a una sola unitat fruït de la fusió. 6) Una fusió exemplar i poc habitual, i que es culmina a 6 mesos de les properes eleccions del Cercle, unes eleccions que donaran pas a una nova junta del Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast. Quines creu que haurien de ser les prioritats de l’associació per als propers 3 anys?  Ara que estem culminant la fusió, pot ser un moment adequat perquè es debateixi i presenti a l’Assemblea quines seran les prioritats de consens. En qualsevol cas, jo proposaria que el paper de la nova associació es basés en un fòrum de debat per elaborar propostes, dins d’una estrategia o fil conductor sobre la Societat de la Informació. Elaborar el “Llibre blanc de la SI” on tots els agents vegin reflectit el paper que els hi pertoca.  

Vostè com a un dels fundador del Barcelona Breakfast, organització que a l’igual que el Cercle va estar impulsada per l’avenç i el posicionament de Catalunya i Espanya en la Societat del coneixement, què opina de la situació actual? Fundar el Barcelona Breakfast va ser una reacció a una situació que no ens satisfeia i que consideràvem que no situava Catalunya i Barcelona en la posició de lideratge a la que hauríem d’aspirar. Vàrem imposar-nos però, anar més enllà de la crítica fàcil als diversos governs (tot i que sovint en teníem molts motius) i ens miràrem a nosaltres mateixos, preguntant-nos quina podia ser la nostra aportació com a professionals, directius, acadèmics o empresaris, que són els perfils de la gent del BB. En aquest sentit, hem pensat en un posicionament de país del que ens poguéssim sentir responsables, al menys per la part que ens pertoca. Crear és complicat i apassionant, fer crítica fàcil acostuma a contribuir a la mediocritat. La situació actual és ambivalent. La definim gràficament en un “estem bé però no anem bé”. Els indicadors econòmics espanyols són percebuts com a espectaculars a Europa i al món. L’aspecte negatiu és que aquest creixement té un component insostenible des del punt de vista del sector de la construcció; l’aspecte positiu és que l’esforç que s’està fent en I+D+i és important i si canviem la cultura de base de la triple hèlix a Espanya, tot i que no sigui fàcil, serà un esforç inversor per primer cop a la història molt significatiu. El problema més significatiu que presenta l’economia catalana (així com l’espanyola i l’europea), és la incapacitat de generar projectes grans, podríem definir-ho com un “patir de raquitisme”. Necessitem pensar en termes de creixement, ja que sinó creixem, el paper de la vella i còmoda Europa, igual que el de Catalunya, serà minvant. En la seva opinió, quines són les palanques i els esculls que ens trobem en el camí cap al futur? Les palanques són la gent. Ningú ens ho arreglarà. Òbviament cal tenir polítiques públiques assenyades que ens permetin tenir infraestructures de competitivitat. Però no ens enganyem, la palanca es diu lideratge, visió, esforç i risc. Aquesta és la fórmula i no hi pot haver excuses de mal pagador. Tenim algunes de les millors escoles de negoci i una ciutat meravellosa a la que molta gent de talent voldria venir a treballar. Aixequem moltes més expectatives de les que concretem en projectes. Hem de canviar l’orientació de les empreses a la innovació (especialment les mitjanes i grans), necessitem una administració que entengui que ha de ser una externalitat per a la competitivitat i no una rèmora, i patim de tenir unes universitats que canvien massa a poc a poc. Hem de crear estructures noves perquè si esperem que les estructures actuals de la universitat canviïn, perdrem molts trens. És indispensable procurar que organitzacions noves i àgils estimulin el canvi a les estructures enquilosades pel corporativisme. No podem tenir stocks de coneixement empantanats que en el millors dels casos fan “papers”, necessitem coneixement que es tradueixi en projectes que incideixin en l’economia i en la societat. Les palanques són les persones i els esculls són les persones, no ens enganyem. Cal potenciar els lideratges creadors, cal potenciar i premiar el risc i cal anar cap a una relació més eficient en l’ús dels recursos públics per a la promoció econòmica. Enguany el B.B. i el Cercle s’han fusionat i han constituït el “Cercle per al coneixement Barcelona Breakfast”, una fusió que podríem definir com a valenta i no habitual a casa nostra. Quines creu que són les prioritats a afrontar? Ens hem ajuntat perquè, en contra de lectures menors que només saben especular políticament sense aportar res més, tenim ganes de treballar i sabem que un país de capelletes és un país petit, menor. Ens hem unit perquè tots hem posat la generositat per davant dels interessos personals i de les actituds espúries. Ens hem unit perquè no pot ser que els grups que volem el mateix i ho fem des de la independència real (ni el BB ni el CxC viuen de subvencions, cosa que en aquest país és raríssim) no tinguem capacitat de sumar. Si reclamem als altres lideratge i visió, també nosaltres ens haurem d’aplicar el « cuento » i pensar una mica en gran, deixant de banda les tonteries personals i començar a pensar en el país. La gent del CxC BB hem de ser gent que pensem per nosaltres mateixos i que nos ens quedem en el plàcid diagnòstic, hem de ser gent que s’arromangui i, cadascú des del seu lloc, treballi pel país en el que somiem. Si som això i no una plataforma per a la promoció política de persones concretes, serem respectats i ens escoltaran, però sobretot mantindrem un clima que permetrà actuar, aprendre junts i treballar entre nosaltres per a crear projectes i empreses, que és el que el país necesita. Sens dubte aquesta fusió portarà soroll, sempre en solen portar, i en algú no li semblarà bé simplement perque unint-nos els farem enmirallar en la seves tonteries. Independència, honestedat i crítica constructiva són els trets que han caracteritzat les seves dues organitzacions,… és possible mantenir aquesta política sols amb l’aportació generosa dels associats? Aquest és un aspecte important. Hem de mantenir la nostra independència real i això passa per no ser presoners de les subvencions per existir. No cal ser fonamentalista en res. Es pot col·laborar amb les administracions i no perdre la independència (per exemple col·laborant per projectes concrets), però la nostra estructura ha de ser sostinguda pels associats, siguin persones o empreses les que donin suport al CxC. Si no mantenim la independència perdrem la gràcia que tenim. Ens hem de rascar raonablement la butxaca, inexorablement. Però a part de pensar i crear junts des de la independència, hem de socialitzar les dues organitzacions. La gent del BB ens hem fet amics i ara ens hem d’obrir als nous amics amb els que ens fusionem. Ens ho hem de continuar passant tant bé com fins ara. Estic orgullós d’haver presidit el BB perquè és un grup de gent que quan algú fa una pregunta en qualsevol debat saps que no has de patir, que normalment serà molt educat, pertinent, intel·ligent i raonablement breu i això ha estat impagable. Estic segur que trobarem el mateix en la nova organització. Per finalitzar. Quin és el model econòmic per Catalunya que vostè voldria? El meu somni és un país que lidera internacionalment i que no està per tonteries. No ens enganyem, excepte a través d’alguns grans artistes, el lideratge dels catalans al món há estat ben discret. M’apunto a la definició del meu admirat amic Santacana: hem d’estar en contra de les tonteries i ser un país seriós que faci apostes serioses en l’escenari actual que no és altre que el de la societat del coneixement global. Lideratge i menys tonteries és el que necessitem i pel que aposto.

1. Darrerament es parla sobretot d’innovació tecnològica. Què en pensa? Doncs que hem d’anar més enllà. La innovació, segons el darrer Manual d’Oslo (2005) ja no és només tecnològica, o no tecnològica per exclusió, sinó que es contemplen 4 tipus d’innovació:   – de producte – de procés – de marketing – organitzacional   La bona notícia, per tant, és que el disseny ara sí que es considera innovació! Això no vol dir de cap manera excloure la tecnologia, però el que no podem fer és limitar la innovació només a la vessant tecnològica. 2. Quin creu que és el paper del disseny en l’economia del coneixement? Tal com el defineix el Cox Review of Creativity in Business (2005), un informe encarregat pel govern britànic, el disseny és l’enllaç necessari entre la creativitat i la innovació, per donar forma a les idees per a que siguin propostes pràctiques i atractives per a usuaris i clients. Per altra banda, la competitivitat de les empreses depèn cada cop més dels intangibles, com ara el coneixement, el disseny i la marca. 3. Considera que existeix una capacitat de diàleg i/o llenguatge comú entre tecnòlegs i dissenyadors? El que està clar és que hauria d’existir. Els tecnòlegs hauran de connectar amb el món del disseny tard o d’hora i els dissenyadors han de poder accedir als programes del sistema d’innovació. 4. Com veu l’estat del disseny a Catalunya? Tot i que com a país no tenim la mateixa cultura de disseny que tenen per exemple els països nòrdics, el disseny a Catalunya té força tradició. Tenim una massa crítica de bons professionals en totes les disciplines, i les empreses són cada dia més conscients de la necessitat d’aplicar i gestionar disseny al sí de la seva estratègia corporativa, com a element clau de diferenciació. De tota manera, encara hi ha molt per fer si volem normalitzar la situació, i en aquest sentit, des de BCD ja fa temps que demanem una política de disseny per a Catalunya, amb una aposta ferma per part de l’Administració. 5. Molts països ja no parlen de centres d’innovació tecnològics, sinó de “innovation & design centres”. Aquest no és el cas de Catalunya, quins creu que han de ser els principals esculls a superar al nostre país? És el que deia al principi, aquests països han fet un pas endavant i han reorientat les seves polítiques i instruments a l’abast de les empreses. La Comissió Europea ha fet pública una llista de prioritats en innovació, anomenada Declaració de València. En cito una com exemple, en relació amb la innovació en els serveis: “Innovation in services plays an important role in fostering the competitiveness of the EU economy. The Community and Member States must reorient their policy tools and instruments to take due account of all forms of innovation, including non-technological innovation in services”. Estic convençuda que a Catalunya començarem a connectar el sistema disseny amb el sistema innovació ben aviat.

1) Vostè ha internacionalitzat una empresa de software industrial d’àmbit nacional, construint a la vegada software factories a diferents països. Quins són els països cap als quals s’ha dirigit? infor business solutions és una empresa de software d’àmbit nacional especialitzada en desenvolupar solucions per a la empresa industrial amb especial focus a la PYME industrial, que té una marcada vocació internacional i una legítima aspiració de competir en las primeres lligues de software internacional. Des de mitjans del 2004 infor business solutions està desenvolupant una intensa activitat de internacionalització. En l’any 2003 vam definir una estratègia de desenvolupament internacional centrada en els mercats del sur d’Europa, Turquia, Orient Mitjà, Egipte, Nord d’Àfrica, Llatinoamèrica i Xina. És a dir, els principals mercats on existeix una major presència de la PYME industrial. Actualment estem centrats en seguir consolidant la nostra posició privilegiada en el mercat espanyol (el nostre mercat base) i en el desenvolupament de Llatinoamèrica on estem ja presents en els principals països de la regió. Així, avuí dia les nostres solucions arriben a clients de 15 mercats diferents. A mida que anem consolidant els mercados en els quals estem presents, anirem ampliant la nostra presència internacional. Actualmentent disposem de tres Centres d’I+D+i localitzats a Barcelona (Espanya), Monterrey (Mèxic) i Còrdoba (Argentina) , a més també hem obert filials a Argentina, Mèxic, Xile i una important red de Partners en els principals països de Llatinoamèrica. 2) Ens podria comentar les principals causes per les quals va decidir obrir software factories fora de Catalunya? L’excelent relació cost/talent trobada a Argentina i Mèxic ens ha portat a redissenyar el nostre procés de desenvolupament de software deslocalitzant certs desenvolupaments. Resaltar que tot i que hem obert dos centres d’I+D+i a Llatinoamèrica, la importància estratègica del Centre d’I+D+i de Barcelona continua inalterada i també ha guanyat en major valor, ja que és a Barcelona on definim y dissenyem totes les arquitectures de les solucions, on realitzem el procés d’acoblament i de tèsting final. En els Centres d’I+D+I d’Argentina i Mèxico desenvolupem noves solucions o components específics. És a dir, des de Barcelona dirigim tota l’activitat de desenvolupament de software i a Còrdoba (Argentina) i Monterrey(Mèxic) realitzem la producció de components. Indudablement aquest procés parcial de deslocalització està generant més llocs de treball fora que dins d’Espanya, reservant els llocs de treball de més valor al centre d’I+D+i de Barcelona. Si ajuntem el fàcil i ràpid accés al talent , a l’intens compromís professional i als costos de mà d’obra molt competitius que trobem a Argentina i Mèxic, podem oferir sens dubte solucions de primera classe a costos molt assequibles per a les pymes industrials dels mercats on operem actualment. 3) Quina és la relació costos – productivitat – nivells de control tenint les software factories a l’estranger? La relació de costos en desenvolupament de software entre Barcelona i Còrdoba (Argentina) està en la relació de 3 a 1. En el cas de Monterrey (Mèxic) és de 2 a 1. Tot i què els costos dels especialistes en desenvolupament de software en aquests països estan inflacionant-se degut a la creixent activitat en desenvolupament de software en aquests països encara existeix molt de recorregut fins a igualar els nostres costos. D’altra banda no solsament és un tema de costos sino també de la existència en aquests països d’una òptima legislació que promou i motiva les inversions en iniciatives de factories de software i d’una bona i nombrosa presència d’universitats que asseguren la disponibilitat d’enginyers de software en número i en calitat òptima. Sens dubte Catalunya i Espanya deurien de prendre exemple d’aquests dos països en el tema de com desenvolupar iniciatives d’empreses de software, ja que el software constitueix l’activitat principal de l’economia del coneixament, on tant Catalunya com Espanya tenen que millorar molt i ràpidament si no volen perdre una vegada més la oportunitat de formar part del grup de països que estan liderant l’economia del coneixament. 4) Segons la seva experiència, quins són els problemes amb els quals topa l’empresa catalana a l’hora d’internacionalitzar-se? Des del meu punt de vista hem de desenvolupar més autoconfiança en el nostre talent i en els productes desenvolupats al nostre país. Excepte honroses excepcions l’emprenedor català i espanyol és massa local, li manca vocació internacional i autoconfiança. En paral.lel hem de desenvolupar una legislació que afavoreixi la innovació, no m’estic refirint a subvencions que en alguns sentits fins i tot podrien ser perjudicials pel desenvolupament de l’esperit emprenedor, em refereixo a lleis que promoguin la internacionalizació, la innovació i l’emprendiment. En aquest punt tant Catalunya com Espanya tenen que millorar molt i ràpid. Aquest és un país on és molt difícil ser emprenedor i trobes cada dia mil raons per desistir de la teva obstinació emprenedora. Al nostre país podem trobar molt de talent , tenim un clima ideal per a l’activitat del desenvolupament de software, bones universitats, etc., però ens manca desenvolupar més capacitat emprenedora. Tenim que motivar i dignificar socialment l’emprendiment si volem tenir empresas que durant la pròxima dècada juguin a primera divisió internacional i generin riquesa social i econòmica. Però pot ser que tot això sigui un somni que no farem realitat fins que hi hagi una nova generació de política amb més experiència i interés en l’economia del coneixament que és on Catalunya i Espanya podrien competir de forma òptima a nivell mundial. Talent no ens manca. Humilment crec que la iniciativa empresarial d’infor business solutions és un exemple que demostra que és possible. 5) Creu que realment existeix una indústria de software catalana? Absolutament no. A Catalunya existeixen excel.lents iniciatives d’empreses de software amb productes excepcionals. És a dir, tenim un dels ingredients necessaris però no els suficients. Una indústria és el conjunt de lleis, pràctiques, cultura, mercats, tecnologies, promoció, innovació, coneixament i talent que motiven el desenvolupament d’iniciatives empresarials encaminades a generar riquesa econòmica i social d’una forma sostenible en el temps. Crec que la meva definició és suficientment explícita per intuir el lluny que estem de tenir una veritable indústria del software no sols catalana sino també espanyola. Si a nivell de país no es prenen mesures reals ( i no paraules maques) amb certa celeritat auguro una fuga de talent i d’iniciatives empresarials cap altres països on sí existeixen veritables indústries del software. I aquesta tendència ja ha començat. 6) Quines considera les perspectives i esculls que ha de superar l’empresa catalana respecte el futur? En síntesi podriem afirmar que les perspectives de l’empresa catalana serien molt positives si corregíssim defectes que tenim molt arrelats darrerament en el nostre comportament cultural. Tenim que deixar de ser excessivament locals , de mirar-nos en excés el melic i tornar a recobrar l’esperit perdut dels nostres avantpassats els quals van ser dessignats “Catalans Universals”. Hem de saber integrar la diversitat a la nostra cultura ja que la diversitat afavoreix el desenvolupament de la innovació. Hem de tenir més vocació internacional, desenvolupar més alt nivell d’emprendiment i per últim i no menys important, desenvolupar la innovació al seu grau màxim.La innovació té que ser generada i lliderada des de la societat civil i no esperar molt de les iniciatives polítiques en aquest tema. Només llavors el futur de les nostres empreses serà prometedor. I hem de començar de forma immediata perquè .. ja arribem tard. Un altre cop!!

– La Fundació Cercle per al Coneixement recollí la iniciativa que sorgí anys enrere arrel de treballs interns del Cercle. Em podries dir quines són les bases en les que es fonamentava la petició del Cercle per fer els Tallers? El Cercle constatà que un dels temes rellevants en l’economia del coneixement eren les persones. En aquest sentit, els Tallers estan orientats a formar professionals del coneixement que puguin aportar un valor afegit a qualsevol sistema o organització a través de la millor coneixença d’un mateix i de les seves potencialitats. En definitiva facilitar l’activació màxima del talent de cadascú. – Quin és el perfil de persona a qui estan dirigits els Tallers? En principi aquelles persones que tinguin un pla d’acció o un projecte professional per dur a terme. Els nostres Tallers no pretenen quedar-se en la formació, sinó representar un entrenament i un aprenentatge concrets per les persones. Per això els hem estructurat en tres tipus: tallers reflexius, actitudinals i operatius, per tal de generar conceptes clars, actituds apropiades i eines aplicables. Els diferents tallers estaran centrats a la vegada en el projecte empresarial de cada participant en els anomenats “tallers projecte”. – Quin és l’objectiu principal dels Tallers i quines eines posa a disposició de les persones? Els tallers que proposem suposen una transformació en la cultura de l’empresa i del treball, que esdevé molt més efectiu, si ve plantejat per la direcció i compta amb la implicació dels professionals. Partint de que cada empresa i cada professional tenen les seves particularitats, els tallers no pretenen donar la solució, sinó els mitjans, és a dir, les preguntes clau per a que cadascú trobi la seva pròpia via de solució. – Quin valor afegit o diferencial creus que tenen els tallers respecte altres ofertes formatives? Considero que el valor afegit dels Tallers de “Growing up €mpresarial 2007” ve marcat perquè parteixen a la vegada d’un pla d’acció individual i grupal, tenen una assistència en xarxa permanent a través d’una intranet pròpia i posen a disposició dels participants un servei de seguiment i de suport per tal de realitzar consultes individualitzades. – Heu modificat o millorat alguns punts del programa arrel de les experiències de les darreres edicions? De les darreres edicions hem après que no hi ha prou amb saber cap a on es vol anar, sinó que és necessari explorar, i si convé, modificar els propis comportaments per tal d’arribar als propis objectius. Per això cal entrenament i treball en equip. En aquest sentit, limitem les places a tan sols 24 persones per tal de poder dividir els tallers en grups de 8, un nombre que considerem adequat per obtenir la qualitat pedagògica. Tenim la sort de comptar també en aquesta tercera edició amb la col•laboració d’Itamar Rogovsky del Growing Resource Institut de la Universitat de Tel Aviv, l’expert en neuropedagogia Jean Routchenko, i diferents associats del Cercle. Agraïm també el suport i la promoció amb beques de les següents institucions: – 22@network – 22@barcelona – Col•legi d’Economistes de Catalunya – Cambra de Comerç de Barcelona – Tecnocrèdit – Foment del Treball Nacional Per a més informació us remetem a: o al 675 677 017 / 696 905 368. Podeu trobar més detalls a www.fundaciocperc.net.

En Juan José Pérez ha desenvolupat una important tasca en el camp de l’Audiovisual de l’entreteniment i del documentalisme tècnic i científic, ha estat pioner en impulsar la recerca en el camp del cinema digital a Europa, i té una llarga experiència en la direcció i gestió d’empreses de diversos sectors caracteritzats per l’ús intensiu de la tecnologia i de polítiques clares d’R+D+i. La seva vinculació amb el món empresarial ha vingut acompanyada d’activitats encaminades a l’apropament de la universitat a l’empresa, assumint compromís en escoles universitàries vinculades a la Universitat de Barcelona i a la URL, entre d’altres. Vostè coneix el Cercle des dels seus orígens, ja que la seva amistat amb els Srs. Garrell, Suñol i Català el van apropar a la iniciativa quan s’estaven redactant els Estatuts. Com valora l’evolució del Cercle en aquest anys? Des del meu punt de vista ha estat una evolució molt positiva, marcada per l’entusiasme, la dedicació i les aportacions d’un gran nombre de socis. La junta actual ha marcat un salt (tant qualitatiu com quantitatiu) que ha consolidat el Cercle com a punt de referència qualificat de l’opinió civil catalana. Una tasca important i feta amb un gran voluntarisme dels associats per mantenir-se tan sols amb les quotes. A què creu que es deu aquesta il•lusió i voluntarisme? Ens trobem en la Societat del Coneixement, tot i que encara hi ha grups de poder que ignoren, o pretenen ignorar, el que significa. Tots els membres del Cercle som conscients del moment en que vivim, i sabem que no podem deixar-lo passar sense assumir-ne compromisos i esdevenir part activa i directa en l’ acció necessària per garantir el desenvolupament del nostre país. Aquesta és la raó de la nostra dedicació, efectuada des de l’independència que ens atorga l’autofinanciació i el respecte a la pluralitat. L’integració amb el Barcelona Breakfast farà que les quotes disminueixin, la qual cosa ens obligarà a buscar altres fons de finançament tot mantenint la independència. Sembla que els camins escollits seran els projectes finançats per la Fundació del Cercle i el Fòrum d’Empreses. Què considera que s’ha de fer per involucrar els associats, o millor dit, les empreses dels mateixos? Jo no sóc partidari de baixar dràsticament les quotes, ja que gràcies en aquestes, el Cercle fins ara s’ha autofinanciat i ha pogut mantenir la independència. Ara bé, la fusió amb el Barcelona Breakfast obliga a reduïr les quotes per tal de facilitar-ne la integració, iniciativa que, per altra banda, és una excel·lent idea de la nostra Junta Directiva presidida per l’Antoni Garrell, i que culmina el camí iniciat per l’anterior president Pere Monràs i el president del BB Xavier Marcet. Una fusió que ens permetrà sumar forces i coneixements, i aprofitar les sinèrgies que facin un Cercle més fort i amb major pes en quant a líder d’opinió. En aquest sentit caldrà potenciar les activitats, el finançament de projectes i garantir els recursos requerits per la secretaria tècnica, i és aquí, on la Fundació i el Fòrum d’Empreses tenen, al meu entendre, una especial i important tasca a realitzar. La Fundació fent possible les iniciatives i projectes canalitzant i sumant recursos, i el Fòrum d’empreses facilitant el diàleg mercat-societat civil, col•laborant en actuacions i possibilitant, des de la independència, complementar els recursos que el Cercle necessita. Estic segur que les empreses del associats i també les de no associats aportaran recursos al Cercle, ja que tots sabem la importància del Cercle per avançar en l’economia del Coneixement. De ben segur que la feina feta, el disposar d’una Fundació que permeti plantejar projectes, i el lent, però continuat increment de prestigi del Cercle, permeten afrontar amb optimisme el futur. Des de la seva perspectiva d’associat, quines creu que han de ser les activitats que potencii el Cercle? Els associats del Cercle estem motivats per l’objectiu troncal del mateix. Potser ens falta un punt de complicitat per ésser capaços d’incrementar les reunions de treball “exclusives” d’associats encaminades a fomentar l’opinió i el debat de temes cabdals. Caldria potenciar els àmbits de treball i fer-hi aflorar el nostre coneixement. Oportunitats existeixen, però el dia a dia sovint fa que no ens hi impliquem suficientment, així com també hauríem d’aprofitar l’espai web per efectuar-hi més aportacions. Parlant d’activitats, en aquest mes d’octubre hem rebut als representants de les tres forces politiques catalanes més importants. Com valora la petició de les forces polítiques per debatre amb el Cercle temes relacionats amb la Societat del Coneixement? Creu que aporta quelcom explicar i fer propostes als polítics, o per altra banda pensa que és un treball sense massa èxit? És evident que s’ha donat una situació que posiciona al Cercle en el lloc que certament està. Els líders polítics han buscat en l’opinió del Cercle la visió de la realitat quant a problemàtiques de la Societat del Coneixement a Catalunya. Considero que és cabdal que el Cercle continuï en aquest línea de contactes ja que el món polític té el poder de legislar i no és una eina secundària en el procés de construcció de la Societat del Coneixement. El Cercle té independència i llibertat per poder exercir de contrapès en l’anàlisi de la realitat socioeconòmica, ja que sols la pressió de la societat civil pot corregir la visió borrosa del curt termini dels polítics. Les necessitats de Catalunya són també a mig i llarg termini, i aquí la incidència del Cercle és primordial i hauria d’esser permanent per tal d’assolir l’èxit en la construcció del futur. Com a darrera pregunta, voldria plantejar-li si creu que Catalunya assumirà els reptes de l’economia del Coneixement o per altra banda, està destinada a seguir essent el país del turisme i de la construcció. Estic obligat a pensar que s’assumiran els reptes de l’economia del Coneixement. El contrari seria pensar que vivim en un país quiet, però que no vol dir parat. Això seria el pitjor que ens podria passar, ja que la inèrcia general ens portaria a una regressió i quedaríem instal•lats en una societat obsoleta i amb perspectives molt limitades. Estem obligats a instal•lar-nos en el desenvolupament i la transformació del model econòmic, aplicant i optimitzant l’avenç del coneixement, tal i com el Cercle reclama i explica efectuant propostes. Sols d’aquesta manera podrem optar pels primers llocs d’una cursa que ja ha començat i que no estem assumint amb plenitud. Barcelona, 30 d’octubre de 2006.

• Què opina del sistema de recerca i transferència actual? –En el decurs dels darrers anys la recerca a Catalunya ha augmentat tant quantitativament com qualitativament. Però encara som lluny d’on hauríem de ser. Així que cal continuar apostant per la recerca per acostar-nos més als nivells que en volum i en recursos econòmics es donen en els països més avançats de la UE. Sigui com sigui, el cert és que el desenvolupament de la recerca de qualitat a Catalunya ha permès dinamitzar els processos de transferència de coneixement i de resultats d’aquesta recerca cap a la societat i cap a les empreses. Estem en el bon camí, però no ens podem aturar i, novament, hem de reclamar un major esforç de l’administració a l’hora de destinar recursos a la recerca. També a les empreses que han d’apostar per la innovació i per la recerca si volen continuar essent competitives, ara amb productes d’alt valor afegit. • El Cercle ha evidenciant que les universitats i les empreses parlen llenguatges diferents, i a la vegada que els terminis i prioritats no coincideixen. Què creu que caldria fer per capgirar aquest situació? –Així era fins fa uns anys. Però tinc la impressió que universitat i empresa s’han anat acostant i parlen, cada dia més, un llenguatge més comú. I això perquè uns i altres hem descobert que ens necessitem i que hem de treballar conjuntament si volem que el país progressi i avanci. A més no podem oblidar que la universitat mateixa està actuant sovint com a dinamitzador socio-econòmic a través de programes nascuts en la institució acadèmica que aposten per la generació d’empreses amb un alt valor afegit. En el cas de la UPC hem de fer esment de l’èxit assolit pel Programa Innova. Una iniciativa que, només en cinc anys, ha estat motor de creació de 150 empreses de base tecnològica que, al seu torn, han creat més de 700 llocs de treball de molt alta qualificació ja que el 90% dels seus treballadors són titulats universitaris i doctors. • Un dels temes recurrents és la mobilitat del professorat, i facilitar anades del personal universitari a les empreses per períodes més o menys llarg, garantint la seva tornada en condicions òptimes, així com primar la col•laboració dels professors i doctorands. Com veu aquest tema: mite o realitat? què es podria fer per millorar? –En la línia que apuntava abans, la col•laboració i l’entesa entre universitat i empresa cada vegada ha de ser més rellevant i ha de donar més bons resultats. La universitat ha de posar a disposició de les empreses persones altament qualificades, preparades per innovar i per donar molt valor afegit a la producció d’aquestes empreses. En aquest sentit la universitat ha d’escoltar a les empreses per formar millor els futurs titulats i titulades. En aquesta mateixa línia treballem des de la universitat per formar doctors disposats a incorporar-se a les empreses, aportar els seus coneixements i desenvolupar programes d’innovació i d’inversió en R+D+I. • El teixit empresarial petit i atomitzat de Catalunya dificulta la col•laboració i l’abordament de projectes ambiciosos. Què ens pot dir al respecte? –Certament la composició del teixit empresarial a Catalunya està format per un elevat percentatge de petites i mitjanes empreses. Això dificulta, sovint, la capacitat d’aquestes empreses per abordar projectes de recerca i d’innovació. No obstant això, disposem de fórmules diverses i imaginatives que han d’ajudar a què també la petita i mitjana empresa puguin gaudir dels avantatges que la innovació i la transferència de resultats de la recerca pot significar per als seus productes. M’estic referint a les oportunitats que es deriven, d’una banda, de l’aprofitament d’instruments com el Centre de Transferència de Tecnologia (CTT) de la UPC; de l’altra de les iniciatives ja establertes entre la Universitat i el CIDEM en matèria d’innovació i transferència de tecnologia a través de les xarxes d’innovació tecnològica, centres tecnològics, trampolins tecnològics, que faciliten enormement la concreció de projectes d’R+D+I per a la petita i mitjana empresa. • Canviant de tema: el món es regionalitza i s’especialitza i cada cop més cal ser referent en alguna àrea de saber. Quines creu que podrien ser les àrees de desenvolupament estratègic quant a generació de coneixement i futur a Catalunya? –La nostra base empresarial s’ha estructurat tradicionalment entorn dels sectors alimentari, automobilístic i tèxtil; sectors que per continuar essent estratègics han d’incorporar nou coneixement i alt valor afegit als seus productes. En altres paraules: cal fer possible l’adaptació d’aquests sectors tradicionals als nous reptes que fenòmens com el de la deslocalització plantegen. Al costat d’això hem d’apostar per altres sectors que malgrat no disposen d’una tradició a casa nostra, ens han de ser absolutament estratègics de cara el futur. L’aeronàutica, la bioenginyeria, les TIC’s són alguns d’aquests sectors que hem de potenciar i en els quals, atesa la recerca que s’està fent ara a Catalunya, disposem de moltes i molt bones oportunitats. • El model d’R+D+i de la Unió sembla més propia per les economies avançades del nord que per la realitat del teixit productiu del Sud d’Europa. Què pot dir-nos d’aquest fet? –No penso que sigui ben bé així. Els països de la UE tenen, cadascun d’ells, les seves oportunitats a partir dels sectors productius en els quals sobresurten. A casa nostra, la nostra base productiva es troba en els sectors als quals ja m’he referit abans (alimentació, automòbil, tèxtil…) als quals cal afegir els sectors emergents i de serveis. No estem, ara com ara, excessivament lluny dels països més avançats de la UE pel què fa a la nostra capacitat per a la innovació i per a la recerca i hem de saber aprofitar les nostres oportunitats. • Per finalitzar: quin és el seu grau d’optimisme respecte a que Catalunya i el Sud d’Europa assoleixin la transformació del sistema productiu i interioritzin els paradigmes de la societat del coneixement? –Sóc optimista. I això perquè estic convençut que sabrem invertir adequadament en R+D tant a les universitats com a les empreses, continuant en la línia ascendent dels darrers anys. Si això és així –que sens dubte ho serà– la nostra distància amb la resta de països de la UE disminuirà progressivament. Insisteixo, però, que la nostra actual distància amb ells no és tan considerable com ho havia estat abans que no podíem transferir resultats de la recerca a la societat simplement perquè no disposàvem de coneixement. El repte és, ara que tenim coneixement, saber transferir aquest coneixement a les empreses del nostre entorn en una aposta de futur que s’ha de fomentar en disposar de sectors productius d’alt valor afegit. Barcelona, 26 de juny de 2006