En els darrers temps han proliferat a les universitats diferents programes de promoció a l’activitat emprenedora. Aquests han cobert un ventall ampli de serveis i activitats: des d’acompanyar a spin-off d’investigadors fins a dotar premis per a la millor iniciativa emprenedora, passant per cicles de xerrades i conferències o per la creació d’assignatures d’emprenedoria. La recepció d’aquests programes ha estat generalment positiva, en un context en el que la societat s’ha adonat que ser funcionari no hauria de ser la principal ambició dels nostres universitaris. També hi ha hagut però, algunes veus, que els han qüestionat, atacant sobretot la seva possible efectivitat. Encara és d’hora per poder avaluar d’una manera completa l’efectivitat d’aquests instruments, molts dels quals amb prou feines arriben als quatre o cinc anys d’existència. Ara bé, l’experiència que reporten aquests anys de funcionament ja ens donen algunes pistes de cap a on hauria d’anar la cosa. Aquí en teniu algunes: 1. Pensar globalment el suport a l’emprenedoria. Els programes d’iniciativa emprenedora no poden acabar sent un departament administratiu més, sinó que ha de ser quelcom transversal a la universitat. Molt sovint hem vist com excel•lents iniciatives, algunes d’elles amb notables pressupostos, naixien pràcticament mortes per la nul•la implicació de la comunitat universitària, generalment per pura desconeixença. L’emprenedoria ha de ser quelcom transversal, en el que hi participi activament tant la comunitat universitària com també persones més o menys properes a la universitat, com els graduats d’anteriors promocions. 2. Deixar que siguin persones emprenedores les que liderin el projecte. Massa sovint, per raons pressupostàries, de gestió de recursos humans o polítiques, els serveis de suport a l’emprenedoria acaben dirigits per persones que rarament han hagut d’enfrontar-se a la realitat dels mercats. Per més bona voluntat que hi posin aquestes persones, el risc que acabi esdevenint un òrgan burocràtic més és molt elevat. Triar persones que coneguin la universitat i que alhora se les hagin hagut de veure amb la realitat del mercat és gairebé condició necessària per poder tenir èxit. 3. Marcar-se fites realistes. No tots els graduats acabaran sent emprenedors. De fet el que seria esperable és que els emprenedors acabin sent un petita minoria, i que fins i tot molts d’ells acabin fent-se’n anys després d’acabar els estudis. Cal evitar per tant anàlisis de l’efectivitat basats exclusivament (o principalment) en indicadors que acaben primant en excés la quantitat i el curt termini. Intentar analitzar la bondat d’un programa a partir únicament del nombre d’empreses creades pot dur-nos a conclusions equivocades. Això implica també que a l’hora de fer la planificació pressupostària caldrà tenir en compte que els fruits d’aquestes iniciatives no es visualitzaran fins al cap d’uns anys. 4. Ser emprenedor amb el foment de l’emprenedoria. No hi ha res més allunyat de l’emprenedoria que basar els programes de suport a l’emprenedoria en el que podríem anomenar “aprenentatge passiu”. Les conferències, taules rodones o cursos d’emprenedoria són útils com a activitats complementàries i de suport, però mai haurien d’esdevenir l’eix central d’aquests programes. Cal primar en canvi activitats que incideixin en l’aprenentatge actiu: tutoritzacions de projectes, mentorització… 5. Evitar la cultura de la subvenció. Una temptació en la qual es cau sovint és intentar ajudar monetàriament els projectes d’emprenedoria, bé mitjançant subvencions a fons perdut, bé mitjançant la concessió de premis que no tenen una dedicació finalista. Tots aquests ajuts, realitzats amb la millor de les intencions, poden acabar pervertint l’activitat emprenedora, bé generant projectes de dubtosa sostenibilitat econòmica, bé frivolitzant-la. Si hi ha diners a la caixa, és millor que aquests s’inverteixin tal i com faria un “business angel”.

El passat estiu es va produir un fet que va passar una mica inadvertit, però que fou històric a escala universitària: per primer cop en vint anys la universitat tancava les portes un parell de setmanes a l’agost, llevat de la biblioteca. Tot i que aquest tipus de mesures són dutes a terme rutinàriament per moltes empreses privades, algunes d’elles força importants, es tractava d’una novetat a les institucions públiques. El motiu era senzill: estalviar uns quants milers d’euros en energia, neteja i vigilància, en un mes on l’activitat és molt baixa i pot realitzar-se a d’altres llocs. Aquest estiu l’experiència tindrà continuïtat, però en versió corregida i augmentada. Totes les universitats públiques preveuen tancar les seves portes durant el mes d’agost, limitant-se a prestar els serveis mínims (registre i biblioteca). De fet aquesta és només una de les mesures d’austeritat que s’han vist obligades a implementar en major o menor grau. L’incompliment de compromisos de despesa per part de la Generalitat en exercicis anteriors, la tisorada a les aportacions del 2011 (144 milions d’euros menys) i la resistència a incrementar les taxes universitàries durant aquests darrers anys ha dut a un carreró sense sortida a molts centres. Uns factors que són majoritàriament aliens a la universitat, però que a la pràctica la condicionen notablement. És aquí on els gestors universitaris tenen la tessitura de què fer. Aquí van algunes pistes: • Fer a tothom partícip de l’ajustament el més aviat possible. A aquestes alçades de la crisi tothom és conscient de la seva magnitud. De res serveix intentar minimitzar-la o diferir els ajustaments. Quan abans es comuniqui la gravetat de la situació i la necessitat de fer ajustaments, més probable és que trobem la complicitat de totes les parts, bé sigui el personal, els estudiants o els proveïdors. • Repartir la càrrega de l’ajustament de la manera més equitativa possible. Si bé és cert que mai serà possible assolir una equitat total en qui es carrega els ajustaments (aquí també entren en joc els aspectes relacionats amb l’eficiència), una certa equitat pot ajudar molt a l’acceptabilitat i implementació de les diferents mesures d’estabilització. • Racionalitzar despeses. Encara que sembli mentida, les universitats tenen marge per reduir les despreses sense afectar la qualitat. Ha estat la necessitat d’alliberar recursos la que ha posat al descobert despeses que, per un motiu o un altre, són innecessàries o de difícil justificació. Per exemple, alguna universitat se n’ha adonat que s’estaven pagant milers d’euros per una llicència de programari científic que pràcticament no es feia servir. O alguna altra s’ha trobat que estava pagant també uns quants milers d’euros en subscripcions a revistes que no havien tingut cap lector en els darrers anys. • Compartir recursos. La independència universitària no està renyida amb mancomunar recursos. A Catalunya tenim un excel•lent exemple de com fer-ho: el Consorci Universitari de Biblioteques. Malauradament aquesta iniciativa, endegada a finals dels noranta, no va tenir continuïtat en altres àmbits, com el de les compres de material o els serveis informàtics. • Centrar-se en el “negoci”. Una temptació en la que poden caure algunes universitats és intentar buscar ingressos en funcions que no li són pròpies. Millor no caure-hi: no és el millor moment per fer experiments. La universitat ha de concentrar els seus esforços en fer allò que sap fer: recerca i docència, i diversificar només en allò que està íntimament relacionat amb aquestes dues funcions. La resta, millor deixar-ho a qui s’hi ha dedicat tota la vida. • No tenir complexos a gestionar amb criteris empresarials. Sé que pot ser políticament incorrecte, però cal treure’s els complexos de gestionar la universitat amb criteris empresarials, on les decisions es prenguin mirant de manera explícita beneficis i costos, els quals no han de ser necessàriament monetaris. No fer-ho suposa no només no ser eficient, sinó també acabant cometent nombroses injustícies. • Repensar el model de generació de recursos universitaris. Aquest és un tema que s’escapa de les competències universitàries, però en el qual s’hi poden fer coses. Una d’elles és crucial: determinar quin és el cost real de l’ensenyament universitari. Només així es podrà iniciar una discussió seriosa sobre quin ha de ser el percentatge que costegi el beneficiari (l’estudiant) i quina l’aporta la societat ( representada per l’administració).

A la darrera Diada de Sant Jordi vaig tenir l’oportunitat que em dediquéssim uns quants llibres. Aquest any es donava la circumstància que dos coneguts presentaven el seu primer llibre en societat. El primer d’ells l’havia publicat arran d’haver guanyat un concurs literari força conegut de les comarques gironines. La premsa se’n va fer ressò en el seu dia entre altres coses pel fet que el guanyador era empresari de professió, quelcom no massa habitual entre el gremi literari. El segon cas encara era menys convencional. Es tractava també del primer llibre d’un jove historiador. Però en aquest cas, el llibre havia sorgit a partir d’algunes de les entrades a un bloc que havia anat publicant al llarg de dos anys. El bloc, dedicat a històries antigues de la ciutat i que encara és consultable, va anar creixent en popularitat i va aconseguir guanyar en l’apartat de cultura a la darrera edició dels Premis Blocs Catalunya. No va trigar gaire a sorgir l’oportunitat de traslladar totes aquestes històries a un llibre, el qual oportunament ha aparegut en aquestes dates. Per cert, l’autor va passar bona part del dia signant llibres sense parar. Aquest darrer cas és prou interessant: un autor del món virtual que passa al paper, quan la lògica de l’evolució tecnològica dictaria el contrari. De fet, però, no és ni el primer ni el darrer escriptor que fa aquest pas, que cobra especial rellevància en l’any en què els llibres electrònics han deixat de ser una anècdota i comencen a formar part del paisatge dels béns culturals. Molt probablement veurem a mig termini un mercat de l’edició on bona part dels llibres es distribuiran de manera electrònica, però on perviurà l’opció del paper quan es vulgui valoritzar la creació literària, aprofitant que ara és factible fer petites tirades sense incórrer en costos prohibitius. En definitiva, el llibre de paper es convertirà en un objecte de regal, i els escriptors hauran de treballar de valent, fent presentacions i signant llibres. Les llibreries, al seu torn, hauran de reconvertir-se, deixant de ser un mer magatzem de llibres i esdevenint un punt de trobada de consumidors culturals. Si algú s’ho mira amb escepticisme, l’exemple de la indústria musical és proa significatiu. Fa cosa d’una dècada es va popularitzar un format de fitxer de so (el conegut MP3) que permetia una ràpida i fàcil transmissió mitjançant la xarxa amb un lleuger sacrifici de la qualitat de so. La resposta de la majoria de la indústria fou reactiva, criminalitzant als consumidors d’aquests tipus de format. Pocs van ser els qui van veure aquest canvi tecnològic una oportunitat per donar-se a conèixer. I passada una dècada hem vist com la indústria ha hagut de canviar el seu model de negoci (encara que no ho vulguin reconèixer) i que els grans guanyadors de la partida han estat els autors que eren capaços d’oferir contingut. Quelcom similar ha passat en els formats audiovisuals. El format d’exhibició cinematogràfica, que havia aguantat relativament bé durant més d’un segle, s’ha vist fortament alterat durant els darrers anys, fins al punt de comprometre bona part dels complexos de cinema, alguns de les quals inaugurats pocs anys enrere. Però novament el que podia ser un problema pot tornar-se una oportunitat. Des de fa uns mesos s’estan projectant en directe, i amb força èxit, partits de futbol amb el so ambient dels estadis. I també des de fa un temps s’estan programant retransmissions d’òperes que en temps real s’estan fent a teatres situats a milers de quilòmetres. Les indústries culturals s’han enfrontat, i s’enfronten, a nombrosos canvis. Hi ha encara alguns aspectes on queda molt camí per recórrer, com per exemple la manera de fixar preus en aquestes indústries. Però algunes de les solucions que s’estan implementant marquen el camí per a d’altres indústries intensives en coneixement. Restem-hi atents.

Al darrer número de la Perspectiva Econòmica de Catalunya, històrica publicació de conjuntura econòmica realitzada per la Cambra de Comerç de Barcelona, es va incloure un monogràfic destinat a estudiar les necessitats formatives de la població ocupada a Catalunya a mig termini, agafant l’any 2015 com a data horitzó. Es tracta d’un exercici interessant, ja que han estat escassos, per no dir pràcticament nuls, els estudis que hagin intentat fer prospectiva en aquest tema, malgrat el debat que la formació i la seva (in)adequació amb el mercat laboral genera en l’opinió pública. L’estudi pren una sèrie d’hipòtesis per tal de poder fer les projeccions. La primera d’elles és suposar una taxa de creixement de la població ocupada. Probablement la dada utilitzada (1% de mitjana anual, 270.000 en total per al període 2008-2015) sembli ara agosarada, però es tracta de la mitjana europea d’aquestes darreres dècades. La segona hipòtesi és l’existència d’una demanda de reposició a treballadors que entren en edat de jubilació, un fenomen que cada any anirà a més per l’estructura de la piràmide poblacional. Aquesta darrera representarà una mica més de 570.000 persones en el període 2008-15. Poca broma. Fins ara hem parlat de grans números, però hi ha factors específics a tenir en compte. Per exemple, el nivell de qualificacions. S’espera que la demanda de professionals qualificats (professionals i tècnics) augmenti notablement durant aquests anys, en línia del que està passant als països desenvolupats. De fet, l’estudi es planteja un objectiu força ambiciós: convergir amb la mitjana de la Unió Europea i Monetària, que l’any 2015 se situarà en el 34,2% de la població ocupada de 25 a 64 anys. L’any 2007 el percentatge de professionals altament qualificats sobre el total de població ocupada a Catalunya era del 25,8%, enfront del 31,8% de mitjana a la UEM-12. Aquest fort increment de treballadors de la classe creativa haurà de fer-se a costa dels treballadors de mitjana qualificació (administratius, obrers qualificats, treballadors qualificats dels serveis…), que passarien de representar gairebé el 60% de la força laboral de Catalunya a poc més del 51%. Finalment, els llocs de més baixa qualificació (com peons, netejadors o reposadors) romandrien pràcticament inalterats en termes relatius, situant-se una mica per sota del 15%. En números agregats, caldran que entrin al mercat laboral gairebé mig milió de treballadors de la classe creativa, poc més de 200.000 de mitjana qualificació, i una mica més de 150.000 en llocs de baixa qualificació. Dins dels treballadors de la classe creativa, la demanda més forta es concentrarà en el grup de tècnics de suport (gairebé 365.000 persones en els propers vuit anys), mentre que la demanda al grup de professionals estarà en aproximadament 115.000 ocupats. Estem en condicions de poder fer front a aquesta demanda? Amb els actuals instruments formatius, la resposta és clarament negativa. Si fem una correspondència entre nivells de qualificació i nivells formatius requerits, podem veure que les coses ja no marxen massa bé. La població ocupada a Catalunya amb estudis obligatoris o inferiors (és a dir, que no tenen cap altre tipus de qualificació formal) és superior al 40%, el que contrasta amb el poc més del 14,2% de llocs de treball que no requereixen cap tipus de qualificació a priori. En altre paraules, més d’una quarta part de la població ocupada està ocupant un lloc de treball pel qual no disposa d’una qualificació formal. Per altra banda, una mica més d’un terç de la població ocupada disposa d’estudis superiors (universitaris o cicles formatius de grau superior), el que contrasta amb el poc més del 25% de llocs de treball d’alta qualificació que existeixen actualment al mercat laboral català. En altres paraules, hi ha més d’un 8% de la població ocupada que està clarament sobrequalificada pel lloc de treball que ocupa. Aquesta situació es concentra sobretot en el segment d’universitaris, bona part dels quals han d’acceptar feines de tècnics de suport, les quals poden ser desenvolupades perfectament per persones amb formació professional de grau superior. Si la situació actual ja és preocupant, més ho són les perspectives. En els propers anys la universitat “produirà” prop de 22.000 graduats cada any, que hauran d’enfrontar-se a una demanda de poc més de 14.000 llocs de treball/any per a professionals i científics. En altres paraules, l’estoc de graduats universitaris sobrequalificats no només no es reduirà, sinó que anirà incrementant-se cada any en 8.000 persones. I això, sota el supòsit d’un fort increment de la demanda d’aquest perfil de qualificació. Per altra banda, més de 30.000 joves a l’any entraran al mercat únicament amb el graduat de l’ESO (o ni tan sols això), per cobrir una mica menys de 20.000 llocs de treball/any que no requereixen cap tipus de qualificació. L’altra cara de la moneda la tenim en els perfils de qualificació mitjana i mitjana-alta, on els problemes no només persistiran, sinó que s’agreujaran. Pel que fa a la qualificació mitjana, el mercat formatiu únicament està en condicions de proveir 13.000 persones/any, enfront a una demanda de 25.600. I bona part d’aquests són persones que s’han quedat amb el títol de batxillerat per haver abandonat estudis superiors. Pel que fa als perfils de qualificació-mitjana-alta, corresponents a tècnics de suport, l’oferta de titulats és ridícula en comparació a la forta demanda que experimentaran: únicament 5.000 graduats en cicles formatius de grau superior l’any enfront d’una demanda de més de 45.000 treballadors/any. Vistos els resultats, es poden plantejar dues alternatives: o importem talent de fora, especialment pel que respecta a llocs de treball de qualificació mitjana i mitjana-alta, o realitzem un canvi radical de model formatiu. La primera alternativa pot ajudar a superar les mancances a curt termini, però no és sempre ni la millor opció, ni és factible. Actualment la població ocupada d’origen immigrant té un patró formatiu força similar al de la població autòctona. Per tant, una política d’immigració semblant a l’actual no només no canviaria res, laboralment parlant, sinó que afegiria més pressió al model. La segona opció passa per un canvi complet del model formatiu, que possibiliti que la formació professional sigui la qualificació majoritària entre la població que entri al mercat laboral, i no la minoritària que és actualment. Per assolir-ho cal actuar a tots els nivells. D’entrada, dotant d’una mínima qualificació professional a aquelles persones que abandonen els estudis als 16 anys, quelcom que durant anys s’ha negligit i que únicament ara s’està duent a terme a escala molt limitada. Cal augmentar també l’oferta formativa de formació professional de grau mitjà i superior, actualment excessivament rígida. I potser també cal començar a repensar si no tenim massa estudis universitaris per l’empleabilitat present i futura dels nostres graduats, i que probablement alguns d’aquests estudis fóra bo que fossin cicles formatius de grau superior. El que sí que no podem fer és continuar amagant el cap sota l’ala. Catalunya (i també Espanya) presenta un dels majors graus de desajustament entre demanda de personal per nivells de qualificació i oferta per nivells de formació. Fins ara, la pròpia evolució de l’economia ens ha permès fer sortir airosament d’aquest problema, però ningú garanteix que això sigui així en un futur. Encara som a temps de posar-hi remei i d’accelerar els canvis que, de manera més o menys tímida, s’estan introduint en aquesta direcció.

A finals d’abril s’ha celebrat una nova edició de la fira Construmat. Atès el seu caràcter biennal, es tracta de la primera edició celebrada després de l’esclat de la crisi financera i el final del boom immobiliari. Les previsions ja apuntaven a una important caiguda de participació, tant d’expositors com de visitants. De fet, l’organització ja havia previst aquesta contingència i havia decidit concentrar tota la fira al recinte del Polígon Pedrosa, una cosa que hauria estat impensable tan sols fa un parell d’edicions. Efectivament els pronòstics s’han acomplert, i tot i que la participació final ha estat lleugerament superior a la prevista, 153.000 visitants, aquesta ha estat pràcticament la meitat de la del 2007. L’ambient, dins i fora de l’exposició, tampoc convidava a massa alegries. Per alguns el Construmat d’aquest any pot ser el paradigma del final d’una època d’exuberància irracional. Però probablement aquesta és una visió que es té si no es traspassava l’entrada de la fira. A dins, la percepció canviava radicalment. Probablement haurem estat en un dels llocs on les innovacions són omnipresents, fins i tot més que en edicions anteriors. Centenars d’expositors mostraven els seus nous productes, des de paviments fins a tancaments metàl•lics, passant per sistemes de refrigeració o de tractament d’aigües residuals. Moltes de les innovacions presentades en aquesta edició tenien un denominador comú: la reducció del consum energètic de les llars, actualment una important font de despesa, i on a diferència del món empresarial, encara existeix un alt grau d’ineficiència. De fet, no és casualitat que la pròpia organització li dediqués un espai propi. Molt probablement és aquest àmbit el que planteja les millors oportunitats de negoci per als propers anys. Potser l’excepcionalitat de la crisi pot justificar l’atorgament de diferents tipus d’ajuts al sector de la construcció. Però aquests poden acabar tenint un efecte contrari al desitjat, perpetuant pràctiques i situacions insostenibles i, el que és pitjor, bloquejant alternatives que a llarg termini poden ser desitjables des d’un punt de vista social. Si distorsionem el mercat amb subvencions, aprofitem l’avinentesa. Per exemple, caldria introduir una condició necessària per atorgar els ajuts: la realització d’algun tipus d’innovació. Així, si es construeix un nou poliesportiu municipal amb els diners del Pla E, caldria exigir que aquest inclogui un sistema de tractament d’aigües grises o un sistema de climatització passiva. En alguns llocs ja s’està fent, però no hauria de ser quelcom voluntari i fruit d’una elevada consciència ecològica com passa fins ara. Quelcom similar es podria demanar davant de la recent proposta de la Cambra de Contractistes de Catalunya, consistent en abaixar l’IVA de les activitats de rehabilitació, actualment situat en el 16%. Es podria atorgar aquesta rebaixa sempre que la rehabilitació conduís a una reducció del consum energètic o d’aigua. D’aquesta manera tothom sortirà guanyant. Els primers, els destinataris de la rehabilitació, que de ben segur notaran una millora a la factura dels consums energètics. Però també per la societat en general, ja que també s’abaixarà la pressió de construir noves infraestructures per a la generació i distribució d’energia o d’aigua, eliminant discussions o debats que d’altra manera serien inevitables. I si els nostres policy makers volen una proposta amb efectes múltiples, els en suggereixo una: promoure la millora del parc hoteler del litoral espanyol vinculant els ajuts per a la seva rehabilitació amb la millora de l’eficiència energètica i de consum d’aigua. Així, a més a més, tindrem una planta hotelera prou competitiva, condició necessària si volem continuar vivint en part del turisme i tenir a ratlla els dèficit per compte corrent.

El sorteig de Nadal cada any deixa postals irrepetibles. La d’aquest any, però, posa de manifest algunes de les mancances de la política comercial de les entitats financeres, i més concretament la discrecionalitat en el cobrament de comissions. Un dels agraciats amb la Grossa mostra la seva llibreta d’estalvis amb els 300.000 euros acabats d’ingressar. Però a la llibreta es mostra com els 70 euros inicials van quedar gairebé en res a causa de comissions de manteniment i diverses. Tenen dret les entitats bancàries a establir comissions per emetre targetes de crèdit, cobrar un xec o realitzar una transferència? Sobre el paper sí, ja que estan prestant uns serveis que tenen un cost. Ara bé, quin és el cost real d’una transferència que li costa 5 euros al client, o el manteniment d’un compte? En alguns casos aquestes comissions res tenen a veure amb el cost del servei. I aquí entra un altre tema: la discrecionalitat de les comissions. Tenir bones relacions amb el director de l’oficina pot representar el “perdó” o l’”arreglo” de força comissions. Però té sentit un esquema de relació d’aquest tipus en l’actualitat, amb informació que ens arriba de totes bandes? A mi em recorda una mica el que passava anys enrere, quan s’anava a una agència de viatges a buscar un bitllet d’avió. Generalment un sortia pensant que no li havien venut el millor bitllet, però com no hi havia manera de contrastar la informació (llevat de tenir un conegut treballant en agències de viatges), només quedava en sospita. No és cap casualitat que un dels primers èxits del comerç per Internet van ser els bitllets per a vols…