Avui diumenge 9 de març amb una participació del 75,32%, sols 36 centèsimes inferiors a les del 2004, que cal considerar com molts singulars, hem tancat una legislatura farcida de crispació, fonamentada en aspectes tan sensibles com les nacionalitats, la pluralitat de l’Estat o el terrorisme. Quatre anys, plens de llums i ombres, que han portat a que els ciutadans, amb una participació molt important, i amb baixos percentatges de vots en blanc i nuls, donéssim amb 11 milions de vots una clara victòria al partit socialista, el 44,64% dels votants (1.06% més que al 2004). Amb gaire be el 100% dels vots escrutats els 169 escons del PSOE, cinc més que al 2004 no poden deixar cap dubte. Una victòria que requereix no sols el reconeixement i la felicitació de tots, sinó que també exigeix obrir una legislatura on es desterri la confrontació en els temes d’Estat i es busquin acords per assolir encarar els problemes que es dibuixen en l’horitzó o aquells altres que són prou coneguts i malauradament han esdevingut estructurals com és el cas, entre altres, de la inflació, el fracàs escolar, la productivitat, o la recerca i la cooperació universitat empresa. El triomf d’un fort i cohesionat PSOE, que obliga a que el president Zapatero no sigui qüestionat com injustament s’ha fet a l’anterior legislatura, no pot amagar el creixent PP que també ha assoli 5 escons més i augmentat el percentatge de vots en 2,4 punts, un creixement que no amaga la derrota electoral de Mariano Rajoi al no assolir el govern de l’Estat, una derrota forjada bàsicament a Catalunya ja que si no es consideressin els diputats catalans el triomf fora del PP. El creixement del PP conjuntament amb el triomf socialista evidència que a Espanya s’imposa el no desitjat bipartidisme, fonamentat en el vot útil, que ha portat a significatius retrocessos de IU i ERC, -que de ben segur obligaran a revisar les seves estratègies i provocar enfrontaments interns-, i el manteniment o pèrdua d’escons a la resta de partits, a excepció de Convergència i Unió que ha mantingut la fidelitat dels seus electors i ha crescut en un diputat. Els espanyols han escollit un partit i donat un nou mandat al president Rodríguez Zapatero per portar endavant el seu programa: “d’avançar en l’estat del benestar, modernitzar Espanya, reforçar la convivència i els cossos i forces de seguretat de l’Estat, garantir la eficàcia en la lluita antiterrorista, i avançar en la convivència entre las autonomies”; ho han fet sense atorgar-li la majoria absoluta, conseqüentment el president requerirà d’acords i complicitats, però també no pot ignorar que una gran part de la victòria s’ha elaborat a Catalunya, mercès als 1,67 milions de vots i els 25 escons aconseguits pels PSC, amb la candidatura encapçalada per Carmen Chacon; la mateixa Catalunya que ha sofert fallides elèctriques, retards inacceptables en l’AVE, agònics problemes en les rodalies Renfe, que pateix greus deficiències en infraestructures, problemes retards en el desplegament del estatut, desequilibris fiscals i un llarg etc., un fet que no pot deixar de sorprendre i que poc condicionar la forma d’actuar cap a Catalunya al veure com actua el principi d’acció reacció. De ben segur que tots els catalans, els qui votaren al PSC-PSOE i els que no ho feren, esperem la resolució definitiva dels problemes que frenen el desenvolupament econòmic i social del país en un context de globalització i independència, i també l’atenció requerida quant aspectes d’indiscutible identitat i historia, el que comporta aplicar politiques entenen i acceptant l’heterogeneïtat de l’Espanya plural i aplicant l’estatut pendent de desenvolupar. Una resolució de problemes i atenció que s’hauria de veure reflectida des de l’instant de dibuixar l’escenari de la governabilitat de l’Estat i d’aplicar les politiques i actuacions emanades d’elles, el president Zapatero no pot menysvalorar la força dels 25 escons, ni la capacitat del 11 diputats de Convergència i Unió. Antoni Garrell Guiu www.cperc.net 9 de març de 2008. Nota: Una versió reduïda del mateix article es publica simultàniament al diari electrònic www.e-noticies.com, accés amb un clic aquí.

És quelcom irrefutable que el planeta esta immers en un procés de canvi climàtic d’impacte global si es comparen les dades disponibles des de finals del segle XIX, moment en què es començaren a enregistrar a nivell mundial. Des de llavors, la temperatura mitjana ha augmentat uns 0,6°C i el nivell del mar uns 10 centímetres, la majoria de les glaceres no polars disminueixen, i hi ha divergències entre els canvis de temperatura de la troposfera i els de la superfície. En aquest escenari, encara que alguns especialistes mantenen que els canvis formen part d’un cicle natural aliè a la intervenció humana, la majoria de la comunitat científica considera que és molt improbable que l’escalfament registrat en els últims cent anys es degui exclusivament a fenòmens naturals com les erupcions volcàniques o la irradiació solar, i que cal relacionar escalfament global amb les activitats humanes que comporten un increment de la concentració en l’atmosfera dels gasos d’efecte hivernacle com el diòxid de carboni, generat en l’obtenció d’energia, o el metà i l’òxid nitrós que es desprèn en obtenció d’aliments mitjançant la ramaderia intensiva, i la sobreexplotació agrícola. Amb aquests antecedents la cimera de Bali sobre el canvi climàtic, enquadrada en el quart informe de l’IPCC, Intergovernmental Panel on Climate Change, tot reconeixent que “les últimes evidències indiquen clarament que la major part de l’escalfament observat en els últims 50 anys és atribuïble a les activitats humanes”, culminà amb l’establiment d’un prometedor full de ruta què, tot incrementant la disminució de l’emissió de gasos, establint ajudes als països emergents, potenciant la transferència de Tecnologia, evitant la desforestació i potenciant la reforestació, hauria de permetre assolir un nou compromís al 2009 per substituir el protocol de Kioto al 2012 i iniciar una reducció massiva de les emissions. Un acord que fou possible per l’important esforç de la Unió Europea, que els Estat Units acceptes reduir les seves emissions, i que països amb creixements importants com India, Brasil, Indonèsia o Xina, aquest amb nivells d’emissió propers als dels EEUU, es comprometessin a limitar-les de forma voluntària i controlada pel l’ONU. Uns objectius que no poden ignorar que cal fer-ho conjuntament amb el desenvolupament social i la eliminació de la pobresa en un món amb població de 6.639.396.946, el diumenge 23 de desembre segons , veure World Population Clocks, i amb necessitats energètiques creixents com indica Agència Internacional de Energia, que preveu un increment del 50% de la demanda energètica pel 2030, fundamentalment originada per les economies en desenvolupament. Amb independència de la reducció dels gasos d’efecte hivernacle, Kioto ha permès conscienciar a molts ciutadans, especialment dels països desenvolupats, de la insostenibilidad de malversar recursos, i que el progrés d’avui no pot condicionar el del futur. Però no es pot ignorar que segons l’informe “Indicadors de Desenvolupament Mundial 2007” 985 milions de persones viuen amb menys d’un dólar diari, a pesar que del 1990 al 2004 s’ha reduït un 21%. Pero la població mundial, especialment en els països menys desenvolupats, no para de créixer com s’evidencia en el fet que al 1600 els habitants del planeta eren uns 500 milions, al 1800 uns 900 milions, al 1900 1.500 milions, i al 2000 6.000 milions. Un increment originat pels avenços en la medicina i el desenvolupament de fertilitzants i el perfeccionament de les tècniques de cultiu i tractament de les llavors. Si alimentar la població sembla avui possible, allunyant les previsions del economista anglès Thomas Malthus, ara cal preguntar si el desenvolupament i la millora de la qualitat de vida pot efectuar-se a expenses de disminuir el consum energètic per una gran par de la población que es carecatritza per no tenir accés a ella, i quins són els límits del creixement en la línia de l’informe del Club de Roma dels anys 70. De ben segur la lluita per la sostenibilidad obliga a reformular la forma en què utilitzem els recursos de la biosfera i interactuem amb el medi; però el repte és també preguntar quins són el límits als creixement de la població mundial i el nivell de benestar que el planeta ens pot atorgar, assumint les impossibles asimetries que s’evidencien també, en l’existència de politiques derivats de la limitació de la Natalitat en alguns parts del planeta, i les de foment de la Natalitat en altres. És cert que Bali ens ha evidenciat que estem vivint en un món imaginari, que hem estat construint un món que no s’està tornant agressiu, però que és el hem projectat, i ara cal replantejar-ho entenent que els problemes reals ens obliguen a entendre que els reptes de futur són globals, que requereixen un escalat de prioritats sovint divergents, però que sols identificant els equilibris, fugint de localismes limitadors, i emprant el potencials de la ciència i la tecnologia sense pors, validacions i acceptant riscos, l’esdevenidor és possible. Antoni Garrell Guiu Socí dal Cercle per al Coneixement Publicat conjuntament al diari electrónic e-noticies.com la darrera setmana de desembre

Assolir altes quotes de productivitat i innovació és intrínsec a moltes organitzaciones, si bé els millors resultats s’assoleixen quan s’és capaç de gestionar correctament els recursos, les informacions i el talent propi i extern. Processar la informació i gestionar el coneixement es converteix en l’aspecte essencial per aconseguir la productivitat i la innovació en producte gràcies a la tasca dels dissenyadors, en procés mitjançant el concurs de tecnòlegs, i en organització mitjançant l’aportació dels diversos coneixements sociològics en aquelles àrees estratègiques per a l’empresa i optimitzar la seva conversió en innovacions; per altra banda, focalitzat a conèixer, analitzar, comprendre i extraure les potencialitats dels col•lectius i ecosistemes on es desenvolupa l’activitat productiva, amb la finalitat d’actuar òptimament en ell. Un entorn físic, o virtual, que vagi més enllà de on les capacitats deductives o percepcions directes dels humans assoleixin com a conseqüència de el increment de la complexitat i de la globalització, exigint l’ús de les tecnologies telemàtiques i computacionals. El coneixement es converteix, en els entorns complexos i no predeterminats, en el recurs que permet actuar enfront de les situacions canviants o no conegudes; és una cosa que sorgint de la interacció de científics, tecnòlegs i dissenyadors, resideix fonamentalment en les persones que configures les organitzacions, explícita o implícitament, però també en les eines que utilitzen individual o col•lectivament. Un coneixement que caracteritza a les organitzacions productives, al igual que caracteritza a les organitzacions productives, i també caracteritza als col•lectius sobre els que les organitzacions intervenen o a les organitzacions amb les que es competeix. Gestionar el coneixement intern requereix generar entorns, condicions i processos per a que els fluxos de generació i transmissió del coneixement circulin eficaçment i es dipositin en eines comunes que permetin utilitzar-los col•lectivament de forma natural, en els moments requerits amb independència de la ubicació o l’instant, amb la finalitat d’aportar el coneixement, extraient-lo de les informacions existents o del talent creatiu de les persones, i potenciar les condicions d’entorn i de funcionament de les organitzacions per a que facilitin la seva transmissió i ús. La necessitat de gestionar el coneixement individual, dels equips propis, de l’entorn i el de tercers és una exigència incremental com a conseqüència d’un conjunt de fets de forma simultània: l’obertura dels mercats, l’exigència de productes més complexos i respectuosos amb el medi ambient, els processos de localització-deslocalització dels processos productius, els avanços científics, i els nous i potents sistemes de telecomunicació i la computació, són aspectes que seguint models no predefinits han demostrat la seva alta capacitat transformadora no només en els aspectes econòmics, sinó també en els aspectes ambientals, socials i antropològics, i que exigeixen que siguin gestionats d’una forma sistemàtica com un recurs essencial, amb independència de la composició dels equips o la ubicació dels mateixos. S’ha de comprendre que si bé el coneixement creix i es desenvolupa en les persones i els equips, és requerit que el coneixement estigui disponible en tota l’organització, per a convertir-lo en avantatge competitiu de les organitzacions i assolir majors quotes d’innovació i productivitat, un fet que exigeix eines i tecnologia, però amb això no és suficient. Per a això és precís disposar de nous models organitzacionals i de formes de conduir les activitats, ajuntar voluntats i desenvolupar capacitats. Són requerits models de lideratge, fonamentats en potenciar la capacitat creativa i el talent de les persones d’acord amb els desafiaments que exigeix l’economia global i la societat globalitzada, el que implica disposar de persones amb capacitat d’interacció més enllà de l’entorn sociocultural en el que varen néixer, formar-se e iniciaren les seves carreres professionals. En aquest context, el paper del líder, especialment el líder de projectes, es converteix en l’element fonamental per posar en valor el coneixement, aportant marge a l’empresa i generant PIB, al saber conjugar i projectar a l’organització la importància dels coneixements interrelacionats, del talent, de la visió compartida i dels equips heterogenis, aplicats a l’assoliment d’objectius específics que representen oportunitats de desenvolupament individual i col•lectiu. Tot un conjunt d’aspectes que han d’enquadrar-se en el procés de canvi permanent, de competència asimètrica i d’incertesa en quant al futur, sabent que només la determinació, la creativitat i el coneixement permeten abordar el que és desconegut. Les organitzacions i els creatius han d’entendre que la finalitat última del seu treball és adaptar-se anticipadament als canvis i obtenir avantatges de les potencialitats dels mercats globals, el poder del disseny, els avanços tècnico-científics, i les potencialitats de les telecomunicacions i la computació. Uns aspectes que exigeixen disposar del coneixement requerit, i la millora continuada per a evitar l’obsolescència accelerada de les persones motivada pel procés d’interacció global i el trencament de les barreres proteccionistes que aïllaven o protegien les economies de diversos països, cosa que obliga a traçar polítiques que permetin assolir compromisos emocionals amb l’organització i el propi equip, possibilitant relacions estables a llarg termini amb aquells professionals amb talent, que faciliten el seu creixement i reconeixement simbiòticament amb els èxits de l’organització. Gestionar el conjunt de sabers és imprescindible per a avançar en el món global, i en aquest avanç, que obliga a gestionar el coneixement, s’ha d’assumir que el paper central és el producte. Element que integra el saber de la companyia i vehicula la relació entre aquesta i el mercat. Un producte que configurat pels dissenyadors ha d’integrar els avanços científics i tècnics, conseqüentment exigeix una gestió estricta del coneixement disponible. El nostre país te excel•lents escoles de negoci una bona plataforma per potenciar la gestió del coneixement que segueix essent l’autèntic oblidat per moltes organització. La societat i l’economia del coneixement requereix assumir que l’autèntic capital, és capital humà, conseqüentment sense més dilacions cal actuar per disposar del millor recurs humà possible, que no es altre que aquell amb optimes actituds i excel•lents coneixements un binomi que es forja en els àmbits d’educació i aprenentatge que busquen l’excel•lència i els òptims resultats, i aquesta es una assignatura que des de el 2000 Catalunya suspèn, cal dons sense mes dilacions assolir millor resultats en el procés educatiu i cal canviar els paradigmes de la gestió entenent que el capital humà es el diferencial i que de gestionar el seu capital de forma escaient l’èxit de les organitzacions. Antoni Garrell Guiu Socí del Cercle per al Coneixement

Assumit és que la competitivitat de les organitzacions es l’element clau en un mon globalitzat, i que aquesta es directament funció de la capacitat d’innovar, d’internacionalitzar el productes i el processos, i d’esser productiu. Ser competitiu depèn del equilibri òptim d’aquest tres components vinculats amb alts graus d’interdependència i on la productivitat es l’element primogènit ja que, -amb independència dels recursos pròpies o compartits que permeten afrontar els processos de R+D+i, o gaudir de les potencialitats de la internacionalització quant a preus i mercats- la productivitat depèn fonamentalment de tres factors que estan sempre a l’abast de tota organització: els coneixents i actituds de les persones; els processos productius i el model de la organització que el sustenta; i el grau de tecnologia emprada. Tres elements que possibiliten afrontar el repte de la productivitat, sabedors que sols si es disposa d’alts valor de productivitat es pot assolir el nivell òptim de competitivitat. En conseqüència, essent essencial afrontar la productivitat no es pot obviar el darrer informe sobre la competitivitat en la UE del 2007, (European Competitiveness Report 2007), publicat a inicis de novembre passat, on s’indicà que la productivitat per treballador a l’Estat espanyol sols va augmentar un 0,8% en el 2006. Una xifra molt llunyana del 7% d’increment de Letònia, el 5,8% de Finlàndia, o de la de països del G7 com Alemanya que assolir el 2,7%, o el Regne Unit amb un 2,6%, i també distant de la mitjana de la Unió que fou del 1,5%. Una baixa productivitat que amaga que en el periode 2000-2005 el creixement de la productivitat espanyola va esser negativa tal com evidencies diversos estudis. Les causes del increment dolent de la productivitat son múltiples, tal com es constata en el fet de que en els 24 indicadors emprats per la UE Espanya es situï per sota de la mitjana en el 60% dels mateixos, entre ells: en despesa d’I+D, en nombre de llicenciats en carreres científiques i tècniques, en inversions de capital risc en empreses innovadores, en exportacions de productes d’alta tecnologia, i en inversió en TIC. Entre totes elles caldria emfatitzar, ja que es quelcom que afecta a moltes empreses, la manca d’inversió en TIC, un aspecte clau ja que es ben conegut que si van acompanyades dels procediments adequats i la formació requerida, faciliten incrementar a mig termini de forma significativa la productivitat de les organitzacions, i aquesta es una assignatura encara pendent. Un baix increment de productivitat que no hauria de sorprendre’ns a la vista de les dades que el juliol ens aportava la fundació Orange, quant indicava que Espanya es va allunyar dels països més avançats quant a societat de la informació d’Europa, al passar de l’índex 13 al 20, el que equival al 56% del desenvolupament de països líders com Finlàndia o Islàndia, enfront del 61% de l’any 2005. El mateix informe feia referència que en infraestructures de xarxa, formació i inversió en TIC, Espanya es situà en el lloc 22, per sota de l’any anterior. Unes dades que cal contextualitzar-les en el fet que, ara fa tres anys, el Banc d’Espanya ja indica la insuficient inversió en TIC a l’Estat ja que sols assolia l’1,8%, enfront la mitjana del 3% a la UE, tot recordant que la despesa per càpita en fou de 338 euros a Espanya enfront dels 700 euros de la U.E. Es en aquest context de pèrdua de productivitat, un aspecte que s’agreuja al considerar el diferencial espanyol quant a inflació, caldria recordar la importància que les empreses, assumint el repte de la competitivitat augmentin la seva inversió en Tecnologies de la Informació i de la Comunicació amb la finalitat de situar-nos en la línia dels països europeus amb els qui Espanya ha de competir, 4% en el Regne Unit, 3.9% a França i 2,9% a Alemanya (dades d’eurostat), Cal fer-ho per vencé el repte de productivitat oblidant que les ajudes públiques globals i sectorials siguin inferiors al conjunt dels 27, i fem-ho saben que la responsabilitat bàsica de la productivitat rau en els directius de les empreses, y en politiques que endeguen amb el vist i plau dels seus consells. Assumir risc per canviar el model productiu per assolir competència es un fet inqüestionable mes enllà de conjuntures favorables, i en aquest camí una de les palanques claus son les TIC, cal no oblidar-ho i actuar en conseqüència. Antoni Garrell i Guiu President del Consell Assessor del Cercle per al Coneixement Barcelona 20 de novembre de 2007. Aquest aticle fou publicat al diari mon empresarial, n.100, del mes de desembre de 2007

La sociedad actual es la sociedad de las contradicciones, de los extremos, de los cambios acelerados, de la rotura de paradigmas, de la reformulación de las estrategias. Una sociedad que más allá de las incertidumbres superpuestas a los riesgos, está condicionada por tres elementos que determinan su futuro: el primero son las infraestructuras que permiten la movilidad de informaciones, bienes y personas; el segundo la formación de los ciudadanos y su capacidad de generar y aplicar conocimiento; y el tercero la ambición, el espíritu empresarial y la capacidad de asumir retos y desafíos. De estos tres elementos, sin que por ello pierdan importancia los otros dos, las infraestructuras son el elemento básico en un mundo global donde los flujos informacionales relativos al conocimiento y los monetarios en tiempo real, conjuntamente con el acelerado desplazamiento de personas y bienes se convierten en elementos clave y palancas de progreso. Infraestructuras telemáticas para acceder y divulgar el conocimiento, conexiones ferroviarias, puertos, aeropuertos y carreteras son sin lugar a dudas elementos imprescindible para el desarrollo y el progreso humano, pero, como consecuencia de sus impactos ambientales, y su enorme capacidad trasformadora, tanto por las plusvalías que genera, la posibilidad de ubicar centros de investigación y desarrollo, o por facilitar la atracción y fijación del talento, como por el dinamismo económico que aporta, son origen de debate y controversia incrementada especialmente cuando la incapacidad de gestión o falta de previsión origina trastornos como los que afectan estos días a cientos de miles de ciudadanos del área metropolitana de Barcelona. Debate necesario, imprescindible a menudo, pero que no pude ser indefinido, egocéntrico, centrado en planteamientos de hoy, egoísta, o abordado desde la desconfianza en la técnica o bajo planteamientos ideológicos basados en la confrontación. Este es un aspecto fundamental, ya que sólo desde la confianza y la visión de futuro las infraestructuras son abordables. Unas infraestructuras especialmente claves en una área tan importante para el progreso catalán como es el aerea metroplitana de Barcelona que, debe reconocerse, está en estado crítico. Los colapsos que sufren los ciudadanos cada día por la mañana y por la noche no son más que la punta del iceberg de las deficiencias infraestructurales que condicionan la competitividad de las empresas y el desarrollo personal y profesional de los ciudadanos. Es en ese marco de importancia estratégica que son las infraestructuras, para todo territorio que quiera ser capaz de generar el valor que permita la calidad de vida de sus ciudadanos, que debe analizarse las propuestas de infraestructuras que se efectúan para el área del Valles que recientemente se han dado a conocer. Un plan ambicioso de una área con una alta actividad económica, buenas tasas de empleo, con una elevada concentración de universidades centros de investigación, centros de decisión, y que quiere, y debe, seguir siendo motor industrial y fuente de progreso. Se ha dado a conocer planes integrales que requiere serios análisis y amplio debate, que debe ser abordado en su globalidad con rigor, seriedad y compromiso, conocedores de una gran parte de nuestro futuro pasa por disponer de las infraestructuras que nos permiten avanzar. Un debate a desarrollar desde la objetividad, sabedores de que una parte importante de nuestro futuro pasa por disponer de las infraestructuras cuanto antes. En consecuencia es requerido asumir compromiso, no renunciar a los riegos de las decisiones, y participar de forma amplia en un debate que nos conduzca a disponer de lo que el presente requiere y el futuro exige. Ahora hay una propuesta amplia e integral que permite ser analizada, que debe ser debatida y que debería permitir, anudando esfuerzos, hacerla realidad cuanto antes, sabedores que el tiempo no para y el futuro es de los que asumen compromiso sin renunciar al esfuerzo. Antoni Garrell i Guiu ________________________________________________________ Aquest article fou reproduït posteriorment al diari de Sabadell en data 19 de desembre de 2007