És conegut que un dels problemes de l’economia espanyola, i que si be ha estat reconegut no s’ha posat solució, és la pèrdua sistemàtica de productivitat respecte els països amb qui competim, som un dels països de la Unió que més hores treballem però ocupem les darreres posicions quant a rendiment d’aquest temps, algunes dades indiquen que de cada 8 hores de treball sols 5 son imputables a producció real. Millorar la productivitat vol dir fer més amb menys, i esta estretament lligada a l’ús eficient i eficaç de les capacitats productives i als coneixements i les actituds de les persones. Una pèrdua sistemàtica de productivitat que afecta directa a la competitivitat la qual, en el cas espanyol, també es veu afectada pel major creixement de la inflació respecte als països capdavanters de l’eurozona. Sens dubte la menor productivitat, conjuntament amb l’enorme dèficit comercial que superant el 10% del PIB evidencia la pèrdua de competitivitat en el mercat exterior, era un dels aspectes que més dubtes posaven sobre la solidesa del model econòmic espanyol i que evitaven veure amb optimisme el creixement futur del nivells de renta, ja que aquests es produí bàsicament per l’alta creació d’ocupació, -amb contenció dels salaris-, i l’augment de la tassa d’activitat, sense oblidar que una part molt important del bon nivell de vida que es gaudia es fonamentava en el creixement sistemàtic de l’endeutament el qual encara que s’ignorés tenia límit i data de caducitat. Fora incert afirmar que la productivitat i la riquesa no ha crescut, però l’anàlisi no s’han de fer de forma endogàmica, s’ha de circumscriure en el context de l’economia global i el lliure moviment dels recursos, del capital tecnològic i l’avens científic, i és en aquest escenari on cal acceptar que la productivitat espanyola ha disminuït notòriament des de 1995 en comparació amb altres països. En aquets context de deteriorament de la productivitat cal considerar els marcs regulatoris de l’activitat relatius a les politiques de contractació de treballadors o de les facilitats per sincronitzar les capacitats productives amb les evolucions dels mercats, les carregues impositives i els tràmits administratius, ja que les dades publicades pel Banc Mundial relatives a les facilitats per desenvolupar activitats econòmiques evidencien la correlació directa entre productivitat i marcs regulatoris; tampoc es pot ignorar la relació directa entre productivitat i volum de les empreses, les dades empíriques obtingudes per l’OCDE demostren que aquest és un fet que succeeix en totes les economies, i que en l’Estat Espanyol es concreta en que les empreses amb mes de 250 treballadors assoleix productivitats un 25% superiors a la mitjana, mentre que les petites és pràcticament la meitat de la mitjana, però especialment cal acceptar que una de les raons fonamentals de la baixa productivitat rau en la feblesa del capital humà, en la seva formació, ja que aquest no sols afecta a la productivitat sinó també a la capacitat d’extracció de valor de les eines tecnològiques, a la possibilitat d’accedir als mercats globals, i a la capacitat d’extreure potencial de les inversions en R+D+i, condicionant també la capacitat de transformació dels models econòmics fent-los més inestables i dèbils a les conjuntures negatives. Sabem que la pèrdua de competitivitat i els baixos índexs relatius de productivitat dificulten competir en un entorn global, i obliguen a un fort endeutament extern, un fet que augmenta les dificultats de finançament en especial en moments complexes com els actuals; per aquest motiu la via per minimitzar els efectes de la crisis i accelerar sortir de la mateixa, és assolir un alt nivell de productivitat, tot produint productes d’alt valor afegit col•locant-los en els mercats internacionals -conservant els mercats europeus que reben el 75% de les exportacions espanyoles i adreçant-se tant als mercants emergents com aquells altes de valor d’arreu del planeta-. Per fer-ho cal actuar sobre l’element primigeni, és a dir en recuperar la potencia del capital humà que any rere any ha minvat al nostre país al comparar-lo amb altres països, ja que si be els darrers 50 anys els temps d’escolarització quasi s’ha duplicat, passant de 4,97 a 9,39 anys, i que .gairebé el 60% de la població te algun estudi secundari o universitari, quelcom semblant ha passat en els països capdavanters de l’OCDE, el que comporta que la diferencia sigui essent significativa. Essent cabdal recuperar la potencia del capital humà caldria aprofitant aquest temps de crisi, que comporta uns alt índex d’atur, per incrementar les capacitats del capital humà. És necessari un Pla nacional de formació per l’ocupabilitat que arribi anualment a no menys del 70% de la població en atur, tot centrant la formació en 3 línies en funció dels coneixements previs i preferències i una transversal comú, la primera és l’associada a les eines tecnològiques en especial les ofimàtiques, la segona centrada en la utilització de maquinaria instrumental i d’oficis, i la tercera en mercats i idiomes. Quant a la línia transversal hauria de centrar-se en incrementar la capacitat d’anàlisi i aprenentatge en base al foment de la lectura i l’observació. Un pla ambicions i possible en base a les infraestructures dels centres de formació existent i la coordinació entre els ajuntaments i la Generalitat, tot assumint que les coses han canviat i que no es podent infrautilitzar les infraestructures ni les capacitats dels recursos humans, en aquesta línia les instal•lacions i equipaments haurien d’esser utilitzades de 6am a 23 pm, i per la dotació del professorat requerit no oblidar les capacitats dels aturats amb capacitat pedagògica/docent i coneixements suficients complementant el seu subsidi d’atur. És ara quant més que mai una aposta decidida per la formació, i en especial dels aturats, pot permetre sortir enfortits de la crisi, mantenir l’autoestima, disminuir el risc de confrontació, i agilitzar la recuperació. Fer-ho o no depèn solament de voluntat política, del convenciment de d’importància del capital humà, i d’entendre que en situacions com l’actual el continuisme no porta enlloc. Aprofitar el temps d’atur per millorar és dons el repte indefugible, com indefugible és l’exigència de que la formació sigui possible. Antoni Garrell i Guiu President del Consell Assesor del Cercle per al Coneixement 28 de febrer de 2009

Publicat a ‘el pais’ edició del 23 de gener de 2009, Clic aquí. Reflexionant sobre l’escenari econòmic pel 2009 presentat pel Ministre Solves la passada setmana, radicalment diferent al que dibuixen els pressupostos aprovats recentment: decreixement del PIB per sobre del 1,5%, dèficit del 5,8%, superant en 2,8 punts el permès per la Comissió Europea, i tassa d’atur aproximant-se al 15,9%, una xifra que en segons diversos estudis pot superar-se arribant al 4 milions d’aturats si no s’adopten de forma urgent les reformes estructurals requerides per garantir el manteniment de l’ocupació i recolzar les activitats de les empreses exportadores en especial las industrials, vaig recordar un informe conegut al desembre passat publicat per l’agencia europea “Center for Development of Vocational Training”, el qual situant-se en l’horitzó 2020, explicava que el 31% dels llocs de treball requeriran de persones altament formades, 6 punts percentual més que en l’actualitat; aquest increment dels llocs de treball intensius en formació anirà acompanyat de la disminució en 8 punts, del 26 al 18%, d’aquells amb baixes exigències de formació. Una variació de l’estructura del mercat laboral que representa que en els propers anys estaran disponibles 100 milions de llocs de treballs qualificats a la Unió Europea, dels quals 19,6 milions de llocs de treball seran de nova creació i 80,4 milions vindran per la finalització de l’activitat laboral aquest nombre de treballadors. El creixement del nombre de llocs qualificats, independentment de la crisis econòmica que ens afecta, és una noticia que sols pot sorprendre, o esser menyspreada, per aquells que són nostàlgics del proteccionisme, l’aïllament i la confrontació entre països. Per la resta, és la reafirmació que el futur pasa per l’ús intensiu del progrés científic, tecnològic i del disseny en el si d’escenaris oberts i d’intercanvi lliure del coneixement. La xifra és sols una constatació de les potencialitats existents si sabem aprofitar les oportunitats. Es poc dubtar de la precisió dels models matemàtics emprats pels autors de l’informe, especialment en un moment en que el mon es mou en la permanent incertesa quant a tendències i canvis arrelats en els nous paradigmes associats a la globalització, en el si de la liberalització comercial i del coneixement, en les potencialitats de la comunicació en temps real, i amb el creixement de conductes mimètiques sense diferenciació de races, cultures o ubicació geogràfica. Però essent legítim dubtar de la idoneïtat en l’elecció de les variables i les equacions matemàtiques emprades, al igual que de la seva infal•libilitat al no reflectir la complexitat del nou sistema mundial en construcció; ningú pot negar que el model econòmic al que ens endinsem es recolza tant en la transmissió rapida d’informació, trencant el binomi espai temps, com en usar el coneixement per elaborar productes i serveis cada cop més complexos tot buscant la productivitat i la competitivitat fonamenta en l’eficiència i la eficàcia, i la no malversació de recursos que dificulta el present e hipoteca el futur. No es té que menysvalorar el potencial dels cent milions de llocs de treball a crear en la Unió europea, un espai sense fronteres on la ubicació dels processos productius s’efectua amb criteris de productivitat i competitivitat, en marcs legals atractius per la captació i retenció d’iniciatives empresarials, i amb gent formada en els coneixements i actituds requerides al nous model. Que el nostre país sigui el destinatari d’aquest llocs de treball qualificats, i permeti reduir l’atur i retribuir l’activitat professional amb salaris escaients, depèn de tots nosaltres, però fonamentalment de que les administracions ajustin les reglamentacions laborals i fiscals a les noves exigències que faciliten la creació i el manteniment dels llocs de treball a les empreses, i de la disponibilitat de recursos financers i de capital risc; i també de disposar de politiques formatives enfocades tant a l’ensenyament superior i professional, com a la formació ocupacional, el repte cabdal és canviar el nivell de formació de la gent per garantir la seva ocupabiilidad, el que comporta aprofitar els períodes d’atur per formar-se, podríem dir que el subsidi d’atur és per estudiar i potenciar l’ocupabilitat. Formació dels treballadors; sistemes eductius potents i eficients; marcs laborals àgils; politiques fiscals modernes, processos respectuosos amb el medi ambient i als requeriments globals; disponibilitat de recursos financers ajustats a les exigències de la operativitat, al R+D+i i la internacionalització de les iniciatives empresarials; i apostes decidides per aplicar els resultats de la recerca al procés productiu, són desafiaments que no podem ignorar ja que d’ells depèn generar ocupació i sortir preparats per gaudir del període de prosperitat que ens espera quant la crisis s’esvaeixi. Antoni Garrell i Guiu Barcelona 18 de gener de 2009.

En aquest moments de noticies que aporten diagnosi però poca solució a la crisi que ens envolta i empenya cap el nefast i verinós desencís, hom recorda el Global Information Technology Report 2007-2008 publicat a l’abril passat, un informe anual que, des de 2001, ens explica, tot aportant vies de solució, les debilitats i fortaleses relatives a la utilització de les tecnologies de la Informació i la comunicació (TIC) de 127 països, en aquest ranking l’Estat Espanyol ocupa la posició 31, una posició molt llunyana a la que li correspondria com octava potencia econòmica del mon. Aquest indicador es el resultat de considerar diversos aspectes relatius a la penetració d’Internet, sistema educatiu, disponibilitat de capital de empresa, etc.; Avui ja quasi ningú dubta de la enorme importància que te en el mon actual el desenvolupament de la Tecnologia de la Informació com element capaç de permetre importants innovacions en els processos i la pressa de decisions, ni tampoc del disseny com l’element nuclear quant a la innovació en producte, de tal manera que la innovació recau fundamentalment en el binomi tecnologia – disseny, i que en conseqüència aquest binomi es el cridat, no sols a ajudar-nos a superar les dificultats en els moments d’especial criticitat, sinó també la clau per assolir les mes altes fites quant a progrés social, i al respecte i la conservació mediambiental; podríem dir que al segle XXI la tecnologia i el disseny és el que va ser la revolució industrial al segle XIX. Una innovació que requereix un especial suport als emprenedors, i ajudar vencé les dificultats, que ells es troben, al iniciar la seva activitat, o en el moment de voler passar d’una iniciativa unipersonal a crear la seva micró o petita empresa, i en aquest tasca de suport als emprenedors cal estar amatent a aquelles dos professions cabdals quant al futur per poder sortir de la crisi, ja que en elles hi ha una bona cantera quant a capacitat d’assumir risc ja que disposen d’alts valors motivacionals arrelats en la seva capacitat creativa i el fet de dominar les tècniques innovadores que permeten tan millorar els processos i les organitzacions, com dotar de valor als productes i competitivitat a les empreses. SI la tecnologia es un element indispensable, en particular en la innovació en els processos, el disseny es l’element indispensable, ja que si s’analitzen els desafiaments actuals, i els reptes de la competitivitat, es constatà que el factor bàsic és ‘què’ es produeix i ‘a qui’ va adreçat. El ‘com es produeix’ rau en la tecnologia, les instal•lacions i les localitzacions emprades, elements disponibles per a tots els qui tenen els recursos econòmics i l’accés als mercats. En canvi, el ‘què es produeix’ (productes o serveis) depèn fonamentalment de la capacitat creativa, del talent i de la cultura innovadora i d’esforç, un bé exclusiu de les persones. Un be que cal donar-li sortida a traves de facilitar la creació d’empreses; per aquest motiu hom no pot oblidar que en Global Information Technology Report 2007-2008 destacaven, pel seu pesi’m valor, la posició 103 que ocupa Espanya quant nivell d’impostos, i el 97 quant a temps necessari pel poder iniciar les activitat de tot negoci, uns aspectes que no ajuden fomentar les iniciatives emergents, un element especialment important en aquest moments de pèrdua de dinamisme econòmic i creixement del atur amb valors que ens omplen de neguit, i que cal frenar-ho facilitant les iniciatives dels que més que busca ocupació, volen generar-la emprenent el seu projecte professional que es a la vegada el seu projecte vital. El binomi tecnologia disseny, esdevé en l’actualitat l’element clau tan per assolir la innovació i la competitivitat de les empreses en un entorn canviant i que exigeix la internacionalització sense complexos, i a la vegada la cantera per generar noves empreses. I en aquest binomi simbiòtic quant a competitivitat i emprenedoria, cal posar èmfasis en el disseny, un element diferencial per aquelles organitzacions i iniciatives que tenen la capacitat per incorporar-lo, no en va les dades evidencien que les empreses que l’incorporen d’una forma permanent els disseny en la concepció dels seus productes i actuacions assoleixen increments de vendes properes al 50%. Si ens preguntem què és el que atorga aquesta gran capacitat transformadora al disseny i que el converteix en un element preuat, trobem la resposta en les dificultats arrelades als elements que envolten a escoltar el mercat, amb la finalitat de convertir els requeriments en atributs explícits i implícits del producte, que obliga a un seriós procés d’observació i d’anàlisi Aquesta capacitat d’observar i anàlisis, juntament amb la capacitat creativa i una actitud basada en l’esforç i la superació que caracteritza el disseny, és sens dubte unes qualitats requerides en els moments de dificultats significatives com les actuals, per aquest motiu ara més que mai cal facilitar la tasca dels dissenyadors i les seves iniciatives emprenedores, uns dissenyadors que juntament amb els tecnòlegs incorporen als productes els avenços científics i dotant-los de característiques diferencials i d’alt valor. I ara, quant la crisis més ens amenaça, hem de saber quines palanques tenim i en quines podem recollir-nos, tan per crear noves iniciaves com per fer mes competitives les nostres empreses, i entre aquestes palanques el disseny es un clar motor que no podem prescindir, i menys a Catalunya on el disseny forma part del nostre codi genètic. Cercle per al coneixement

Les darreres setmanes, especialment des de l’inici de setembre, les notícies que omplen els diaris sols parlen, directa i indirectament, dels problemes de les borses, de la solvència dels bancs, de les fluctuacions del IPC, del increment del preu del diner, del dèficit de la balança comercial, de la preocupant pujada de l’atur, de l’augment de la despesa en prestacions socials, de les dificultats que tenen les empreses per accedir al crèdit requerit per finançar les activitats, i més recentment de la situació als Estats Units i del bimilionari pla de rescat americà a la banca sorgit arrel de l’avarícia d’alguns directius que no poden quedar en la impunitat. Problemes i males noticies, magnificades a vegades, acompanyades sovint d’anàlisi que expliquen les causes però que no aporten solucions. Ja tots sabem que la crisis actual es diferent a les precedents, ja que aquesta es produeix amb una globalització econòmica molt gran, i amb alts graus d’independència, però també sabem que la via de solució es aplicar simbiòticament mesures conjunturals enfocades a garantir les cobertures socials i a la vegada a ajudar a les empreses en el seu dia a dia per potenciar la generació d’ocupació i reactivar la confiança, i politiques estructurals encaminades a fomentar que les empreses assoleixin un alt valor de competitivitat potenciant la capacitat d’innovació, i la capacitat d’extreure productivitat a les infraestructures tecnològiques, dos aspectes que van molt lligats a la capacitat d’us dels coneixements requerits, en definitiva de la formació en actituds i aptituds de les persones. Però entre les mesures conjunturals a aplicar, hom no pot oblidar als autònoms, i les micro-empreses del país. Ja que si be no és noticia i probablement no ho serà, però si és un motiu de preocupació per als gremis i agrupacions empresarial que tenen entre els seus afiliats a autònoms amb petits negocis, el fet de què alguns autònomes han començat a deixar de pagar algun rebut mensual de la seguritat social, quelcom inusual fa uns mesos on la es pagava puntualment; autònoms del que podríem dir indústria auxiliar de la construcció: guixaires, pintors, electricistes, fustes, pintors, etc., però també altres com petits comerciants o professionals que presten serveis a les petites indústries. Alguns d’ells ja han rebut la reclamació de la quota no pagada, i veuen amb preocupació l’aplicació del recàrrec corresponen, mentre dubten si podran fer front a les obligacions i intenten no pensar en el fantasma de la reclamació per la via executiva que poc comportar l’embarg dels bens, ja siguin els comptes corrents, l’habitatge o els vehicles que utilitzen per la seva activitat. És evident que sempre es pot demanar l’ajornament del pagament però si hi ha dificultats per afrontar la quota mensual, es difícil assumir també el de la quota ajornada fins que el treball i la facturació associada no torni a agafar el ritme requerit escaient. No podem oblidar que els autònoms i les micróempreses són la materialització de l’esperit emprenedor de les persones que més que busca feina generen ocupació, ells han estat moltes vegades el pal de paller per remuntar situacions adverses, i ara cal mirar-los amb atenció i prendre mesures cap a ells. Entendre la seva problemàtica i arbitrar mesures esdevé necessari per potenciar l’esperit emprenedor i la generació d’autoocupació, ja que els seu silenci i esforç hauria d’esser un clam per ajustar la legislació als requisits de la situació actual. Antoni Garrell i Guiu 9 de octubre de 2008.

Fa uns dies el Instituto Nacional de Estadística va donar a conèixer el significatiu increment de la tassa interanual d’inflació industrial que va superar el 10% (6,1% a Catalunya), un nivell no conegut des de fa quasi 25 anys; una circumstància que no sols és preludi de més dificultats en la propera tardor i hivern, amb un previsible increment de l’atur i disminució del consum, sinó també de pèrdua de competitivitat dels nostres productes industrials, i més dificultats per les exportacions, ja que si be el increment de la inflació industrial te una part important de les arrels en la pujada del preu de l’energia, quelcom que afecta també als països amb qui competim, hi ha altres causes intrínseques al baix nivell de productivitat de la nostra economia; el diferencial d’inflació; el superior creixement dels costos i una manca de capacitat per extreure productivitat a les tecnologies o rendibilitat als esforços en recerca. Una pèrdua de competitivitat de l’industria que pot agreujar encara més els baixos marges industrials i a la vegada la deteriorada balança comercial. Quant al dèficit comercial (proper al 10% del PIB) és un dels problemes més importants de l’economia espanyola que tot sovint queda amagat, ja que un dèficit comercial sistemàtic genera problemes a mig i llarg termini per la necessitat d’endeutament associades, un fet que cal dons capgirà de forma decidida, i en el que cal la participació activa de l’Industria, no sols per disminuir les importacions, sinó el que és més important: per augmentar decididament les exportacions. En referència al problema de la competitivitat industrial, que s’evidencia de forma més clara en els períodes de dificultats, ja que és quan són determinants les avantatges competitives d’unes organitzacions enfront d’altres, -o d’uns països envers a uns altres-, cal afrontar-lo com un desafiament urgent i prioritari assumint que sols un teixit altament competitiu pot garantir un doble objectiu: assegurar la capacitat de participar en els mercats globals i mantenir, o augmentar, la quota de mercat obtenint els guanys que garanteixen tant la rendibilitat i les noves inversions en recerca, desenvolupament, innovació, i infraestructures requerides, com el progrés social. La competitivitat de les empreses és per tant la clau del progrés de tot país, conseqüentment els països tenen que crear els entorns per fer possible la competitivitat, una competitivitat d’acord al seu model productiu específic en el que conflueixen, o el condicionen, entre altres: el subsistema educatiu basic, el professional i el de grau superior; el sistema de recerca e innovació; la disponibilitat d’infraestructures tecnològiques i de mobilitat de persones i productes; la cultura emprenedora i de l’esforç; la legislació; i el sistema financer. Una competitivitat condicionada per aspectes externs però també per aspectes interns, ja que obliga a les empreses a entendre i assumir els nous paradigmes associats a la liberalització econòmica i a l’asimetria de costos i legislació; uns fets que requereixen treballar amb eficiència i eficàcia per esser altament productius, a perseguir la qualitat, a saber identificar les oportunitats tot ajustant-se a les regles internacionals, a ser altament flexibles, a utilitzar la informació interna i externa, a tenir una organització disposada als canvis i a les innovacions tant tècniques com d’organització i de producte, i a saber cooperar per poder competir arreu. Cal dons un model de desenvolupament sòlid, i la clau per disposar del mateix resideix en l’existència d’empreses amb capacitat de desenvolupar i fabricar productes referents de qualitat, amb alt contingut tecnològic, i un alt nivell d’internacionalització, és a dir disposar d’un sector industrial robust amb capacitat d’aplicar politiques decidides d’R+D+i, eficient en els aspectes mediambientals i el control dels costos, i disposar del volum escaient per internacionalitzar-se tant en l’àmbit comercial con en el productiu. En conseqüència, tot país necessita una clara i decidida aposta en política industrial i d’internacionalització. Una política que afronti els desafiaments a llarg, capgirant la tendència de menysvalorar la industrial i el seu valor estratègic, però que no defugi de les problemàtiques a curs, i en especials aquelles arrelades en la crisis actual, la qual requereix actuar en una triple vessant: solucionar els problemes financers, afrontar l’exportació d’una forma decidida amb la voluntat de canviar l’actual balança comercial, i actuar en aspectes propis relatius a l’organització i la productivitat. Efectivament, el problema financer és especialment greu per moltes industries, tant per afrontar els problemes de la innovació i de l’expansió internacional com en les èpoques de disminució del ritme econòmic, aquesta és la situació actual agreujada per la crisis financera i la conseqüent restricció de la política creditícia del sistema financer. Vertebrar mecanismes perquè aquelles industries amb capacitat i voluntat d’afrontar el futur disposin dels recursos financer requerits és un objectiu indefugible. Per tant, cal apostar per la industria en contrapunt a altres sectors, i no per a tota, sinó aquella amb capacitat de generar valor i afrontar els problemes de la internacionalització, facilitant-li l’accés als recursos financers ja sigui per endeutament o per ajudes directes o indirectes a la seva activitat. Per afrontar el problema de la balança comercial o d’exportació cal acompanyar a les empreses en les seves activitats mitjançant programes específics a nivell fiscal i laboral per facilitar la seva expansió, tot prestant una especial atenció als mercats asiàtics que mostren un alt nivell de dinamisme i fortalesa per l’incrememt de la seva demanda interna, una política adreçada tant a les empreses amb una bona base exportadora, amb independència del seu volum, com amb aquelles amb productes subjectes d’esser reconeguts i acceptats pels mercats mundials, en definitiva politiques selectives e intensives adreçades a qui pot generar futur. Finalment, si les condicions de l’entorn són fundamentals, hom no pot ignorar que sols amb esforç i canvis interns, la competitivitat fonamentada en una bona productivitat, alt nivell d’innovació, i l’adequat nivell d’internacionalització es por garantir si l’empresa assumeix l importància del recurs humà, la necessitat de les aliances i la cooperació, d’estendre la seva cadena de valor aprenent a funcionar sincrònicament amb els mercats, i implantar una gestió compromesa i participativa. Podem concloure que estem en temps difícils, però que moltes coses són les que podem fer per minimitzar els impactes negatius, i sortint enfortits de la crisi, però entre elles una és clau: apostar decididament pel teixit productiu i el seu funcionament simbiòtic amb la societat. Antoni Garrell i Guiu agost de 2008.