‘Tenim l’obligació d’utilitzar els fons generation per ser més competitius’

“Estem davant d’una oportunitat excepcional”. Així va iniciar la seva intervenció Miquel Puig. El programa impulsat per la Unió Europea arran de la crisi de la Covid està dotat de 750.000 milions d’Euros. D’aquesta xifra, a Espanya li corresponen 121.000 milions d’euros, l’equivalent a dos Plans Marshall, gairebé el 10% del total del PIB espanyol. “Tenim l’obligació d’utilitzar aquests diners per esdevenir més productius”, va afegir. Europa ha acceptat endeutar-se i aquest endeutament el pagaran els nostres fills. “L’única manera de sortir de la insuficiència financera i finançar l’Estat del Benestar és sent més productius”, va sentenciar Miquel Puig.

“Aquests fons no són per fer polítiques anticrisi, sinó que són per fer política industrial” i així ho ha especificat la Unió Europea, va explicar Miquel Puig. Europa té com a objectiu la transició ecològica (per assolir la neutralitat d’emissions de CO²⁾, d’una banda, i la transició digital (per aconseguir la sobirania tecnològica i no dependre ni d’Estats Units ni de Xina), de l’altra. En aquest sentit, quins projectes empresarials catalans podrien accedir als fons?

Vehicle autònom i connectat

Miquel Puig és partidari, per una banda, d’aprofitar la indústria existent del nostre país i transformar-la. “És imprescindible assegurar que la fàbrica de Martorell fabriqui vehicle elèctric durant molt de temps”, va afirmar; per tant, “és vital que a la fàbrica de Nissan s’hi instal·li un fabricant de bateries elèctriques”. A més, hem d’impulsar la recerca aplicada sobre el vehicle autònom i connectat, va afegir.

Indústria agroalimentària

Una altra de les indústries més productives i exportadores de Catalunya és l’agroalimentària, però “hi ha una espasa de Dàmocles damunt seu: l’efecte dels purins sobre els aqüífers”. La injecció de finançament procedent d’Europa és una oportunitat excel·lent per resoldre aquest problema i dotar de sostenibilitat i supervivència aquest sector.

Sistema de salut

En tercer lloc, tenim un sistema de salut molt potent en qualitat assistencial i en recerca que hem d’explotar. “Tenim una oportunitat claríssima de construir sobre aquesta base, de prestació i recerca en salut, un sector econòmic punter i competitiu internacionalment’. Per contra, Miquel Puig es va lamentar de la no existència d’un projecte innovador per la indústria química del nostre país com el que existeix al País Basc, on hi ha una clara aposta per l’hidrogen verd.

‘A Catalunya tenim un ecosistema en recerca molt potent i hem d’aprofitar aquesta oportunitat per consolidar-lo”.

Per altra banda, Miquel Puig també va mencionar dos exemples de projectes pioners al nostre país que s’estan posicionant internacionalment i que són fruit d’una aposta clara en recerca a Catalunya: el lideratge del Barcelona Supercomputing Center (BSC) per dissenyar el xip digital europeu, que dotarà Europa de sobirania tecnològica; i el posicionament destacat de l’ICFO per esdevenir un node, dins d’una xarxa europea, en ciberseguretat basada en computació quàntica. “A Catalunya tenim un ecosistema en recerca molt potent i hem d’aprofitar aquesta oportunitat per consolidar-lo”.

“Hem de fer apostes assenyades, que transformin la nostra economia, que la modernitzin” i la posin al capdavant de l’economia del coneixement i del talent. “Els projectes realment transformadors són col·lectius”, va afegir. És imprescindible unir esforços i aprofitar sinergies entre diferents iniciatives privades i públiques, va concloure.

“És fonamental dur a terme la reforma del model de finançament autonòmic, pendent des de 2014. I més encara en el context de pandèmia actual, que les comunitats autònomes necessiten poder gestionar serveis públics essencials”, va sentenciar Jesús Huerta.

Però “una reforma, per a què?”, es va preguntar a l’inici de la seva intervenció Maite Vilalta. “Una reforma per seguir avançant cap a la configuració d’un model que faci compatible l’autonomia tributària dels governs autonòmics amb un principi d’equitat, on la sobirania fiscal no sigui patrimoni del govern central, on s’anivellin parcialment els recursos (fent efectiu un principi d’equitat), on es coordinin les decisions en matèria fiscal, on es vetlli per l’estabilitat de la hisenda de tots els governs i on es compleixin els pactes”. Però qui vol aquesta reforma? “Catalunya, durant anys, ha jugat un paper proactiu, però ara no hi és”, es va lamentar.

Durant la seva intervenció, Francisco Pérez va enumerar les tres causes per les quals “els resultats de l’aplicació del model de finançament de 2009 han sigut entre pobres i dolents”. 1- la incorporació, en la fase final de la negociació del disseny, de fons que van trencar l’element central d’assumir un anivellament parcial que cobrís els gastos de serveis públics fonamentals mitjançant el fons de garantía; 2- la recentralització de recursos amb la crisi; i 3- la falta de lleialtat institucional en la seva gestió i aplicació .

“L’equilibri fiscal s’ha trencat a favor del govern central”, va afegir Maite Vilalta. Però al seu torn, Diego Martínez va afirmar que la pandèmia havia posat de relleu la insuficiència financera dels serveis de salut d’aquest país, per una banda. Però per l’altra, també havia demostrat que era essencial poder comptar amb un estat central fort per tal d’accedir als fons europeus, al mercat majorista de capital, etc., “i amb capacitat de reacció relativament rápida i contundent a efectes d’una política fiscal d’estabilització”. Aquests són els dos braços de la balança que “em porten a reconsiderar l’equilibri vertical entre diferents nivells de govern”, va concloure.

Pel que fa a l’anivellament, Diego Martínez va defensar, des d’un punt de vista tècnic, l’eficiència d’un anivellament complet, sempre que s’acompanyi de mesures adicionals, com per exemple recaptacions normatives ben dissenyades i agències tributàries implicades amb els incentius molt ben alineats, per captar recursos sense costos d’ineficiència ni costos d’incentius perversos.

Per contra, Jesús Ruiz-Huerta va defensar un anivellament parcial amb l’argument que “amb l’aplicació d’un anivellament total, el marge d’autonomia queda molt limitat i genera problemes d’incentius per part de les comunitats autònomes, tant per part de les que cedeixen recursos com de les que en reben”.

La primera taula rodona, titulada “El debat sobre el finançament autonòmic avui”, va comptar amb la participació d’Antoni Castells, conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya entre el 2003 i el 2010; Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya des de 2010 fins al 2016; i Albert Castellanos, secretari general del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya. Va moderar l’acte Martí Parellada, president de la comissió d’Economia d’Amics del País.

El conseller Castells va començar la seva intervenció denunciant que “la qüestió del sobiranisme ha passat per sobre” del debat sobre el finançament i, segons ell, si Catalunya no lidera la reforma del model -pendent des de 2014-, no ho farà ningú. “Calen abordar dues qüestions fonamentals: l’augment de l’autonomia tributària i el grau d’anivellament, excessiu actualment”, va afirmar.

A més, Antoni Castells va afegir que el model de finançament està estretament lligat al model territorial de l’estat (radial o multipolar). “Si Washington fos Nova York, Estats Units no seria un país federal. Si Ottawa fos Toronto, Canadà tampoc seria federal”.

Per la seva banda, el conseller Mas-Colell va reivindicar la importància de tenir una Agència Tributària pròpia. “Hem de fer el possible per enfortir-la i posar-la al front de qualsevol negociació”, va afegir.

També, durant la seva intervenció, va denunciar la poca transparència del sistema de finançament actual, per una banda. I per l’altra, va alertar dels incentius del govern espanyol a desviar deute cap a les Comunitats Autònomes per finançar projectes, la competència dels quals recau sobre Madrid. “Les Comunitats Autònomes han de tenir capacitat d’endeutament però ha de servir només per a inversions on el govern central no té competència”.

En el seu torn, Albert Castellanos va denunciar que “cap de les reformes del sistema de finançament autonòmic, dins del règim comú, ha estat capaç de solucionar els problemes estructurals del finançament de la Generalitat”.

Les causes són, segons el secretari general de Vicepresidència i Economia, la manca de responsabilitat fiscal per part del govern espanyol; el desequilibri horitzontal que genera l’opacitat del procés d’anivellament; i el desequilibri vertical, que provoca que l’augment de la despesa atesa per part de Catalunya no hagi anat acompanyat d’un increment dels ingressos. Aquest fet és degut a canvis normatius que no estaven contemplats en un inici i que doten d’arbitrarietat el model de finançament. En aquest sentit, Albert Castellanos va concloure que “cal un canvi de paradigma per assolir la plena sobirania fiscal”.

Preguntats sobre una  possible llei d’harmonització, els tres participants van estar d’acord que un excés de competència fiscal és perjudicial per a Catalunya. Però cal trobar solucions que lesionin el mínim l’autonomia fiscal.

En aquest sentit, Antoni Castells va explicar que els Estats Units van solucionar aquest problema, a principis dels anys 20 del segle passat, fixant un tipus mínim del 12% sobre successions i van anunciar la deducció del 100% dels impostos estatals sobre l’impost federal. Andreu Mas-Colell, en aquesta línia, va afegir que també seria partidari d’una llei de desconcentració per fer front a la competencia deslleial de Madrid, que concentra totes les institucions de l’Estat.